Delenda est Carthago!

PERIODISME DE RISC

2012-02-11T00:05:00.000+01:00

La feina de periodista no sempre és fàcil, més quan s'exerceix en un entorn hostil. I quan aquest entorn no és altre que l'Alemanya nazi, és com passejar per un camp minat. Així es desprèn després de la lectura del Diario de Berlín, William Shirer. L'autor aterra al territori alemany quan el règim nazi està en plena eferverscència, essent testimoni directe de l'agressiva política expansiva, primer amb les annexions d'Àustria, els Sudets i la resta de Txèquia i l'inici de la guerra, amb lesinvasions de Polònia, Dinamarca, Noruega, Holanda, Bèlgica i França. El seu relat finalitza quan torna cap als Estats Units al desembre de 1940, quan ja es preveu el fracàs alemany a la Batalla d'Anglaterra.

Shirer narra les seues experiències, les dificultats i els obstacles que moltes vegades ha de salvar per poder efectuar les seues cròniques radiofòniques, amb una censura cada vegada més asfixiant així que avança el conflicte bèl·lic. L'autor s'esplaia al seu diari, aportant detalls dels fets, els quals difícilment hagués pogut manifestar quan emetia en directe, amb un censor al seu costat controlat que no se'n sortia del guió (així, literalment). Tanmateix, ens ofereix descripcions impagables dels grans personatges que va poder veure i escoltar directament (Hitler, Göring, Goebbels, etc.) i de l'actitud dels alemanys davant la guerra, molt lluny del fervorós entusiasme que les seues autoritats volien que es reflectís. Shirer odia en profunditat el règim nazi; tant és així, que fins i tot, malgrat el risc, se n'alegra dels bombardejos britànics sobre Berlín i l'efecte desmoralitzador sobre la població. També percep i, d'alguna manera, s'escandalitza en comprovar la feble resistència de l'exèrctit francès envers l'avenç alemany (cosa que preludiava el col·laboracionisme que gaudirien els nazis, tema gairebé tabú encara avui a l'estat veí).

L'autor, però, no sols va romandre a Alemanya durant la seua estança al continent europeu. Abans i durant la guerra va recórrer diversos països i ciutats europeus. Una estada d'un any (un any sabàtic) a Lloret de Mar, li va permetre recórrer i conèixer Catalunya i Espanya, interessant-se i preocupant-se posteriorment dels seus esdeveniments, especialment durant la Guerra Civil. Quan aquest conflicte estava ja tocava a la seua fi, escrivia al seu diari el dia 29 de març de 1939 metre es trobava a Ginebra: "Madrid es va rendir ahir; avui ho fa la resta de l'Espanya republicana. No hi ha paraules per expressar el que sento aquesta nit. La carnisseria de Franco serà terrible". Més endavant, durant el seu viatge de retorn als Estats Units, descriu la seua breu estada a Barcelona: "El feixisme ha portat el caos i la fam aquí. Ja no existeix la feliç i despreocupada Barcelona que jo coneixia. En el Passeig de Gràcia, en la Rambla, en la plaça Catalunya, veig desfilar en silenci rostres demacrats, afamas, amargats".

En un altre apartat del diari, Shirer fa una descripció dels alemanys la qual, sens dubte, està condicionada en bona part per la seua animadversió cap al règim nazi. Però tot que restaria fora de context, si eliminem alguna paraula i expressió groixudes, no deixa de tindre certa actualitat: "Els pobles sotmesos d'Europa se salvaran, per suposat, si Gran Bretanya resisteix i finalment guanya aquesta guerra. Però, encara en el cas de què Alemanya esdevingui vencedora d'ella, no podrà triomfar en el seu intent d'organitzar Europa. Després de tants anys com porto ara de viure barrejat amb ells, estic profundament convençut de què l'alemany és incapaç d'organitzar Europa. La seua falta d'equilibri, el seu sadisme provocador quan està a dalt de tot, la seua incapacitat constitucional per entendre mínimament el que passa per les ments i els cors dels altres pobles, la seua creença instintiva en què les relacions entre els pobles sols pot fonamentar-se en la relació amo-esclau i mai sobre la igualtat del viu i deixa viure...; totes aquestes característiques de l'alemany el fan, a ell i la seua nació, inepte per obtindre el lideratge a Europa amb el qual sempre havia somiat, i garanteixen que, per molt que ho intenti, a la llarga fracassarà". Això ho escrivia William Shirer el 26 de setembre de 1940.

Un bon llibre per conèixer fets rellevants del nazisme des d'una altra perspectiva i amb uns detalls que difícilment trobaríem en la documentació històrica.

DE BARCELONA A ROMA, PASSANT PER TIVISSA I PRATDIP

2012-01-17T21:00:00.000+01:00

Aquestes passades festes he aprofitat per abordar la lectura de LLinatge, del bon amic Miquel Esteve. Estructurada en breus apartats que corresponen a episodis protagonitzats per cadascun dels personatges principals, l'autor li ha sabut donar un ritme àgil, a més que sap captar l'atenció del lector: l'acció narrada en cada apartat és resol en el següent i així es va entreteixint tot l'argument, en un ritme, com es diu en la ressenya de la contraportada, trepidant. Dient-ho en paraules planeres, Miquel Esteve aconsegueix enganxar a qui ho llegeix. L'acció es desenvolupa en diversos escenaris força dispars: Barcelona, Roma, Tivissa i Pratdip. L'argument gira a l'entorn d'uns éssers fantàstics, demoníacs, de les nostres contrades, els dips, una mena d'homes-gossos, relacionada amb els quals hi ha una fosca i temible profecia. Esoterisme, intrigues i assassinats sagnants són alguns dels altres ingredients que conformen la novel·la. No comentaré res més pel que fa a l'argument, ja que molts ja el coneixereu, i els que no, us convido a què llegiu aquesta obra del sempre sorprenent Miquel Esteve.

-------------------------------------------------------

Gairebé al mateix temps que acabava de llegir la novel·la, es produí el decés del pare de Miquel Esteve. En un altre espai ja vaig expressar-li el meu condol, però no puc estar-me de fer-li arribar una altra vegada des d'aquí. Ànims Miquel i Endavant!

DE LLARDECANS A VILLAR DE CAÑAS (I LA QUE ENS VE...)

2011-12-31T18:00:00.000+01:00

Recordo que una persona molt propera a mi va comentar-me que mentre estava feinejant per casa li havia semblat escoltar a les notícies de la televisió que l'MTC el posarien a Llardecans. Després de la meua primera sorpresa i incredulitat davant aquella informació (tot i que qualsevol població hi podia optar, que coi hi pintava Llardecans?), vaig preguntar-li si ho havia entès bé. En aquells dies estava obert el procés del concurs d'adjudicació, i com a molt el que podia haver passat és que aquesta població veïna hagués decidit participar-hi, tot i els meus dubtes. Poc després vaig saber que un municipi de la província de Conca anomenat Villar de Cañas presentava la seua sol·licitud per acollir l'MTC. Aquí va ser on vaig deduir l'entrallat i el malentès, ja que si un no està massa al cas i està escoltant de biaix, és fàcil confondre Llardecans i "Vi-LLARDECAÑAS". Qui havia de dir que aquella població fins aquell moment desconeguda que espontàniament es va convertir en el centre d'un acudit dins el meu àmbit familiar, acabaria essent la que, si no hi ha res de nou acollirà finalment l'MTC segons l'acord pres en el primer consell de ministres del govern de Rajoy.

Em comentava un amic ahir a la tarda que fins que ell no vegi com posen la primera totxana en aquella població castellana, no n'estarà segur del tot que l'MTC vagi allà. No obstant, revisant la premsa d'avui em sembla que tot està dat i beneït. Ja coneixeu que en pensava d'aquest tema i tampoc cal rumiar-se massa quina va ser la meua reacció en saber la notícia, no cal donar-li més voltes. Ho sento per aquelles persones que veien en l'MTC una oportunitat per al nostre territori. No hi ha dubte que era una bona inversió, però al mateix temps segueixo opinant que en representava una feixuga hipoteca.

Hi ha, però, una cosa que m'ha sobtat, i és la rapidesa amb què el nou govern estatal ha resolt aquest tema. L'anterior executiu no va parar de marejar la perdiu per diverses causes i ara de cop i volta en el primer consell de ministres, juntament amb l'aprovació d'unes mesures polèmiques de cara a la reactivació econòmica (ja veurem que passa...), decideixen de un plumazo allò que els seus antecessors van ser incapaços de resoldre en anys. Hi ha una cosa en què dono la raó als partidaris d'Ascó: tècnicament, la seua era la millor proposta, no hi càpigui cap dubte. Però recordem un detall de la ubicació de l'MTC que hi havia en el projecte: la seua proximitat al riu, a l'Ebre. Cal pensar que el nou executiu de Madrid deu estar més que interessat en evitar qualsevol amenaça en la integritat i la puresa de les aigües del nostre riu. I em temo que no per raonaments precisament ecològics...

EL 2012 EM CASO

2011-12-28T00:00:00.001+01:00

Doncs sí, qui ho havia de dir! Finalment l'any que aviat començarà donaré el pas, un dia això havia d'arribar. Sens dubte que ha sigut un secret molt ben guardat que a més d'un i a més d'una us sorprendrà. Certament és una qüestió que, donades les circumstàncies he volgut portar amb la màxima discreció, però que una vegada confirmada i consolidada la relació, hem decidit donar un pas endavant i acabar-ho de lligar amb el matrimoni. No tota la vida havia de ser un solterot per molt que la cosa així semblés encaminada.

Res, que d'aquí uns mesos -encara no s'ha fixat la data- es farà la pertinent cerimònia casament. Si voleu conèixer la persona amb qui compartiré la meua vida aviat -a la pràctica, ja ho estic fent-, cliqueu aquest enllaç.

LA FASIFICACIÓ FALSIFICADA

2011-12-07T22:50:00.001+01:00

Fa cosa de mes i mig vaig acabar la lectura d'El cementerio de Praga, del sempre sorprenent Umberto Eco. La trama, ambientada a la segona meitat del segle XIX, gira a l'entorn d'un personatge, Simone Simonini, absolutament nefast i pervers. El seu ofici principal, del que n'és tot un expert, és la falsificació de documents, oferint els seus serveis des de simples particulars fins a les màximes autoritats de l'època, concretament a les de França, tot i que el seu singular currículum l'inicia a la seua Itàlia natal. És a París on finalment fa cap i on s'experimenta i es consolida com un falsificador inigualable. La seua tasca el porta a estar enmig de grans assumptes que més tard figurarien als llibres d'història, exercint a la perfecció la seua feina amb les conseqüències que provoquen els seus infundis ben remunerats. Fins i tot, ell es falsifica a sí mateix ja que de tant en tant adopta una altra personalitat. El seu últim treball va estar vinculat a la redacció d'un dels documents falsos més letals que mai s'han escrit, Els protocols dels savis de Sió. Però és que al marge d'aquest ofici maliciós, Simonini és un personatge miserable, energumen i de costums mediocres. Gairebé odia i menysprea qualsevol persona que no sigui ell mateix. Li repugnen les dones i té una fòbia especial, entre altres, cap als alemanys, els jesuïtes, els maçons i, molt especialment, cap als jueus. A més a més, quan algú està a punt de desemmascarar-lo, Simonini no dubta en recórrer a l'assassinat. I la seua màxima aspiració en aquesta vida és gaudir d'un bon menjar en un restaurant (a la novel·la es poden recollir un bon grapat de menús que consum el nostre antiheroi).

Al final del relat, Umberto Eco ens fa un aclariment: l'únic personatge fals que apareix al llarg de les pàgines de la novel·la és el mateix Simone Simonini. Tota la resta, fets i persones, van existir. És a dir, l'autor escriu una narració -una mentida al cap i a la fi- basada en fets i personatges reals, però on al centre del relat hi ha un individu que és l'únic inventat i qui, a més, es dedica a la tasca de falsificar documents. Tot un entramat metafòric-al·legòric que Eco sap teixir de forma magistral. Però, finalment sorgeix el gran interrogant: Simonini és un personatge fictici, però molts dels documents que s'esmenten, aquelles malicioses falsificacions que apareixen al llarg de la novel·la, van existir. Qui els va escriure? Fa fredor pensar que darrere aquells fulls hi ha la mà malvada d'una persona o d'un grup humà. Potser Umberto Eco ens ha enganyat una vegada més, i Simonini és més real del que ens pensem.

"LA TUMBA DEL MARIQUITA" (O AGAFANT EL RAVE PER LES FULLES)

2011-12-06T11:15:00.006+01:00

Un dels personatges més importants i influents de la història universal ha estat, sens dubte, Frederic II el Gran, rei de Prússia. Del seu llarg regnat (1740-1786) restà com a herència l'assoliment per part de Prússia de la categoria de potència europea de primer ordre, en gairebé tots els aspectes. Dels anys de Frederic data la constitució d'una de les màquines militars més formidables i temibles, base del poder, la projecció i l'expansió del regne prussià, gràcies a les reformes aplicades. Per altra banda, si bé no fou pròpiament un reformador social, Frederic II fou un paradigma del despotisme il·lustrat, procurant les mesures que possibilitessin el benestar dels seus súbdits. Una de les mesures més populars i reconegudes fou la introducció i el desenvolupament del conreu de la patata, que acabà esdevenint en un dels aliments bàsics dels prussians i de tots els alemanys. Aquest tubercle s'adaptava molt bé a les condicions climàtiques del territori prussià, al contrari del que passava amb els cereals; la seva expansió acabà amb els freqüents períodes de fam provocats per les males collites de cereals.

Al mateix temps, Frederic II fou un personatge controvertit i, fins i tot,

excèntric. Gran amant de la cultura i de les arts, va arribar a mantindre una estreta relació amb Voltaire i amb J.S. Bach. Durant el seu regnat fou construït el palau de Sanssouci, a Potsdam, residència d'estiu de Frederic i dels monarques prussians que el succeïren, que és una de les màximes expressions de l'arquitectura del rococó. Un dels camps artístics preferits d'aquest monarca fou la música, de la qual no fou sols espectador, sinó també compositor i, fins i tot, ell mateix va arribar a intepretar concerts de flauta davant la cort. També fou escriptor, tant de prosa com de poesia.

Hi ha un altre aspecte de la personalitat de Frederic II a tenir en compte: era homosexual. Característica del monarca que molts investigadors agafen amb pinces de cara a la veracitat o no d'alguns episodis que se li atribueixen. El més sonat i, alhora, tràgic el protagonitzà de jove, quan encara era príncep, en mantindre una relació sentimental amb un tinent de l'exèrcit. La parella va voler escapolir-se cap a Anglaterra, però foren descoberts; el tinent fou executat i Frederic, durant un temps empresonat i privat del seu títol de príncep hereu (el qual posteriorment recuperaria). Recordo que durant la visita que vaig efectuar a Potsdam, la guia del grup féu referència a aquesta característica de Frederic II amb un eufemístic "no li agradaven les dones"; vaig poder comprovar -com es veurà més endavant-, que altres guies feient referència a aquest tret fredericià. I de fet, opino que no és cap nimietat ni cap element de pura xafarderia morbosa fer esment de la condició d'homosexual de Frederic II, personatge, insisteixo, molt excepcional. Reitero, cal tenir-ho bastant en compte perquè, en bona part, explicaria moltes de les actituds i el costums d'aquest monarca singular, però sense anar més enllà d'aquesta apreciació.

Frederic II és considerat pels alemanys com un dels principals i més importants estadistes i personatges de la seua història, tant pel que representà per a l'engrandiment de Prússia (que més tard esdevindria el motor de la unitat alemanya), com -i sobretot força apreciat per aquest fet- per la popular mesura de la introducció de la patata. De fet, encara avui en dia molts alemanys que visiten el sepulcre de Frederic a Sanssouci hi dipositen al damunt patates com a mostra d'agraïment per haver promocionat aquest tubercle, salvant així del turment de la fam a milers dels seus avantpassats.

Fou a l'estiu de 2008, al final de la meua estada a Berlín, quan vaig visitar Potsdam i, com no podia ser menys, el palau de Sanssouci. Allí, als jardins, es troba el sepulcre de Frederic II, amb una sòbria làpida de pedra on figura escolpit el seu nom, i al costat,

fent gala d'una altra de les seues excentricitats, els sepulcres dels seus gossos de cacera (activitat al que era també força aficionat) tal com ell així ho desitjà. Em trobava contemplant aquella mostra d'austeritat, que contrastava amb la grandesa històrica del personatge quan, de sobte veig, que s'apropava un grup excursionistes. Per la cridòria que deixaven anar de seguit vaig saber que es tractava d'espanyols. Del grup, dos homes anaven més avançats, i un d'ells amb un aspecte singular -de cinquanta i tants anys, cos de pera, cabell greixós i ulleres de cul de got-, en trobar-se davant el sepulcre de Frederic, va deixar anar amb una característica veu nasal-meseteña i amb to de menyspreu: "¡Mira! ¡Ahí está la tumba del mariquita!". Com sempre, n'hi ha que agafen el rave per les fulles. I preparem-nos, perquè em temo que aquest tipus de raonament, maliciós, barroer i estret de mires, és el que imperarà, en molts aspectes, durant una bona pila d'anys.

LES BARQUES "DE JOFFA" I "DE LA SIRGA" (II). RECTIFICAR ÉS DE SAVIS

2011-12-03T00:15:00.000+01:00

En una entrada anterior sobre aquest tema sorgit després de la consulta del llibre Senyoriu i Municipi a la Catalunya Nova (segles XII-XIX), deduïa que les dos barques que sortien amb aquell nom (de Joffa i de la Sirga) al capbreu de 1400 corresponien, respectivament, a les barques de Dalt i a la de Baix. La clau de volta d'aquesta conclusió era un altre document -el de compravenda de la baronia de Flix, la Palma i Mas de Flix, de 1399-, del qual Serrano aportava aquesta cita: "la barca de pas... e ab lo dret de dita barca appellada de Juffa versus Ylerde, ab tots sos vaixells i altres arreus". Doncs bé, al cap d'uns dies Jaume Masip m'advertia que la citació efectuada per Serrano Daura no estava ben transcrita, i com a prova m'enviava una reproducció del document. Certament, per una part Serrano omet una part de la citació -omissió indicada amb tres punts-, i per un altra sembla que integra dos descripcions en una sola, si tenim en compte el que figura al document, que és el següent:

"ab la barca del pas devers Leyda e ab lo dret dela barca apellada de Jufa ".

És a dir, al document es distingeix entre la barca que condueix cap al camí de Lleida i l'altra, anomenada de Jufa. Xoca a més que es transcrigui versus Ylerde, quan en el document figura l'expressió en català, devers Leyda. Intueixo que Serrano va caure en una confusió, a saber si al moment mateix de transcriure el document, o bé en citar-lo, confusió certament que pot passar a qualsevol. Independentment del que hagués pogut passar, el cert és que un cop aclarida aquesta errada, no em queda més remei que esmenar i corregir en part el que expressava en l'anterior entrada dedicada a les dos barques.

Per una part, el que en el capbreu apareix com la barca de la sirga i en el document de compravenda, com la barca devers Leyda és la barca del Riu de Dalt, mentre que la Jufa/Joffa

és la del Riu de Baix. Així, probablement la maniobra de la tasia l'efectuaven els navegants a l'indret on es trobava la barca del Riu de Dalt. Això reforça encara més el paper d'aquest pas de barca, que no sols donava accés al camí que portava a Lleida, sinó també facilitiva una maniobra tan feixuga per a la navegació fluvial com era creuar el riu per accedir al camí de sirga de l'altra riba. No obstant, això continua validant una de les conclusions de l'anterior entrada, i és la de considerar Flix com un important nus de comunicacions durant segles.

Però també és cert que testimonis vius, com també explicava, m'havien referit que ells havien fet o havien vist fer la maniobra de la tasia a la zona de la barca del Riu de Baix. Si compten que amb tota probabilitat anteriorment es feia a l'altre pas aquesta maniobra, alguna circumstància va haver d'obligar a canviar la zona de tasia. Què va poder passar? Apunto dos hipòtesis. Josep Sánchez i Francisco R. Visa (1) aporten que durant la Guerra dels Segadors la barca del Riu de Dalt fou destruïda. De fet, de la mateixa època és el plànol de Flix dibuixat per l'enginyer militar francès Beualieu, en el qual sols apareix la barca del Riu de Baix. Tanmateix, en un plànol també d'enginyers militar francesos, però efectuat durant la Guerra de Successió, l'únic pas de barca que surt indicat és el de baix. Fou la perllongada manca del pas de barca del Riu de Dalt el que motivà el canvi de la zona de tasia cap al Riu de Baix?

L'altra hipòtesi apuntaria cap a un canvi sofert per l'orografia del riu, cosa que hagués repercutit en el traçat del camí de sirga. Aquesta transformació ben bé va poder ser produïda per una riuada. Cal recordar que l'avinguda de 1787 provocà canvis físics importants en el curs de l'Ebre. A Vinebre, per exemple, el riu deixà de passar pel costat del nucli habitat com havia estat secularment, per transcórrer en aquest tram dins de territori del terme d'Ascó. Qui no diu que una de les conseqüències d'aquesta temible riuada fos una modificació tal de les vores del riu a Flix que afectés el camí de sirga obligant a canviar la zona de tasia?

Com a conclusió d'aquesta entrada resta que la seua intenció era corregir i matisar el que s'havia expressat en l'anterior que tractava sobre les barques de Flix: que la que s'anomenava com de la sirga o devers Leyda corresponia al pas del Riu de Dalt, amb les importants comeses de possibilitar l'accés al camí de Lleida i facilitar la tasia als navegants; i la de Jufa/Joffa que correspondria a la barca del Riu de Baix, que més endavant esdevendria, pel motiu que fos, el punt de tasia.

(1) Josep Sánchez Cervelló i Francisco R. Visa Ribera, La navegació fluvial i la industrialització a Flix (1840-1940)

PREVISIONS DE FUTUR

2011-11-20T17:47:00.004+01:00

Aquest acudit ha estat publicat per l'edició d'avui d'El Periòdic d'Andorra. Crec que, malauradament, l'encerta...

MARCOS FORTUNY LIZARBE (1966-2011)

2011-11-01T23:45:00.025+01:00

Un sentit i emocionat adéu, Marcos, amic meu. Per què te n'has anat tan aviat?. Et recordarem...

LES BARQUES "DE JOFFA" I "DE LA SIRGA"

2011-10-29T01:00:00.006+02:00

En una conversa que vaig mantindre fa una setmana amb Jaume Masip, va recordar-me la menció que Josep Serrano Daura fa a la seua tesi sobre les dos barques de Flix (1). Al paràgraf en qüestió, Serrano indica el següent:

A Flix la senyoria posseeix dues barques la "de la Sirga" i la "de Joffa". Al capbreu de cap al 1400 es declara que la primera "es de molt gran passatge" i que de les rendes de la segona corresponen a la senyoria "dues parts del barcatge de diners dels strangers".

Recordo que la primera vegada que vaig llegir aquest apartat del llibre em van sorprendre els dos noms amb què es denominen les dos barques del nostre poble. Certament que en aquest paràgraf no ens aclara quina és la barca del Riu de Dalt i quina la del Riu de Baix. Han hagut de passar uns anys i un seguit de coneixements adquirits que ho han permès esbrinar.

De fet, el mateix Josep Serrano més endavant ja ens dóna una pista que ens ajuda força:

Quan el 1399 Francesc de Sant Climent ven la baronia [de Flix i la Palma] a la ciutat de Barcelona es refereix a "la barca de pas... e ab lo dret de dita barca appellada de Juffa versus Ylerde, ab tots sos vaixells i altres arreus".

Si aquesta barca de Joffa o Juffa (Xofars?) era la que permetia anar cap a Lleida (Ylerde), naturalment ha de ser la que hi havia al Riu de Dalt. La circumstància, que facilités l'accés a l'antic camí cap a la capital lleidatana, convertí aquest pas de barca en un punt estratègic que calia preservar, i que garantia que Flix fos un important nus de comunicacions. No ens estranyi que, segles després de les esmentades cites, els carlistes ubiquessin el fortí del Castell Nou en un indret on, a més de controlar visualment tot el terme i l'Ebre, també podien vigilar i de prop el pas de barca del Riu de Dalt. I a saber si en el mateix indret arribés a existir alguna construcció anterior al castell carlista amb una intenció o intencions semblants.

Més sorprenent em va semblar el primer cop que ho vaig llegir el nom de l'altra barca, la "de la Sirga". Alguna cosa hauria de tindre a veure amb l'antic camí de sirga, i de fet sembla que així fou, com vaig poder assabentar-me després d'unes entrevistes amb persones grans que recorden una de les funcions que tenia la barca del Riu de Baix, al marge del transport de passatgers d'una vora a l'altra. Com se sap, els antics navegants de l'Ebre utilitzaven el camí de sirga per estirar les embarcacions des de la vora quan remuntaven el riu. El camí no sempre anava pel mateix marge, cosa que obligava a efectuar l'oportú canvi en determinats punts del trajecte. La maniobra de creuar el riu -la tasia com la denominaven els llaüters- resultava força complicada, donat que es feia en sentit transversal al corrent del riu. Si era possible, feien ús de les veles, però no era així, l'haver de recórrer als rems i/o a les barres els resultava força problem

àtic. No obstant, que en alguns d'aquets punts de tasia hi haugés un pas de barca els facilitava i molt aquesta maniobra: als navegants no els calia més que lligar la seua embarcació a la barca de pas i aquesta l'arrossegava cap a l'altra vora. Hi havia diversos passos de barca que eren al mateix temps punts de tasia: els de Miravet, Faió, Mequinensa, i el pas de barca del Riu de Baix a Flix. Que anteriorment se la conegués com la barca "de la Sirga", per tant, és del tot lògic si pensem en un context i una època en què la navegació fluvial era força intensa (de fet, el principal i més important mitjà de comunicació durant segles al nostre territori). Si tenim en compte que vinculada a l'antiga navegació, la tasca de la sirga era una de les principals i més dures activitats dels antics navegants del riu, poder gaudir d'un suport d'un pas de barca en una tasia els facilitava i allugeria, i molt, la feina. En altres paraules, que la barca del Riu de Baix donés aquest suport a la navegació fluvial, anava també a favor un cop més del caràcter de Flix com un punt estratègic de comunicacions. Val a dir que aquesta funció la complí fins ben entrat el segle XX i que la tasia es deixaria de fer en aquest punt quan va entrar en funcionament el canal i la resclosa de la central hidroelèctrica; llavors la maniobra de canviar de vora passar a realitzar pocs metres abans d'arribar a la resclosa, posant a disposició dels llaüters un cable que travessava el riu, pel qual hi discorria una corriola a la qual lligaven l'embarcació quan efectuaven la tasia.

Resumint, a Flix es comptà amb dos passos de barca que, a més de possibilitar als seus habitants anar d'una vora a l'altra, assoliren al mateix temps cadascuna una activitat que convertiren la nostra població en un punt estratègicament important, donat el suport que aportaven a les antigues vies de comunicació: la barca del Riu de Dalt (la "de Joffa"), facilitant l'accés a l'antic camí cap a Lleida; i la barca del Riu de Baix (la "de la Sirga") com a suport al transport fluvial per l'Ebre.

--------------------------------------

(1) Josep Serrano Daura, Senyoriu i Municipi a la Catalunya Nova (segles XII-XIX), Fundació Noguera, Barcelona, 2000. Josep Serrano cita en primer terme un capbreu possiblement datat el 1400, i en la segona cita, un altre document de 1399; tots dos manuscrits pertanyen a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Juntament amb altres documents, dels dos es disposa d'una reproducció a l'Arxiu Municipal de Flix, formant part del recull aportat per Frederic Cervelló Rodes.

LA RECONSTRUCCIÓ DE LA SÍNIA (i II). LA INAUGURACIÓ

2011-08-18T21:20:00.001+02:00

Si a l'anterior entrada es parlava de l'acte de celebració de l'inici de les obres de reconstrucció de la sínia, en aquest es reproduirà la nota que fa referència a la seua inauguració el 18 d'abril de 1830, publicada tanmateix a la Gaceta de Madrid, en la seua edició del 20 de juliol d'aquell mateix any. Aquí, entre altres detalls força interessants de la diada, aclareix un punt tractat abans i és que realment antigament hi havia més d'una sínia com es podrà llegir. També fa una descripció general de la nova nòria i les seues característiques i com va començar a elevar aigua un cop inaugurada i com aquest element s'anava distribuint pels canals de reg. Així mateix fa esment d'un acte posterior d'agraïment al rei i a la necessitat de reparar l'assut per acabar de completar la regeneració de tota la infraestructura del reg.

"Flix 18 de Abril. Concluida la náfora (zua ó noria), parte muy principal de las Reales obras hidráulicas que por cuenta del real patrimonio está encargado de ejecutar en esta villa sobre el rio Ebro el ingeniero capitan de navío de la Real armada D. Cárlos María de Abajo, de que se habló en la Gaceta de 19 de Febrero del año último [1829], se procedió a su bendicion en 18 de Abril de este año en los términos siguientes: Despues de una misa solemne, que ofició el canónigo de Lérida Dr. D. Manuel Gerona, salió en procesión la imagen de Ntra. Sra. del Cármen, bajo cuya especial proteccion estan puestas dichas Reales obras. Al llegar la procesion á la náfora se presentó el Dr. D. Antonio Sanz, dignidad arcediano de Borriol en la Sta. iglesia catedral de Tortosa, encargado de la bendicion, por súplica de dicho director, quien le manifestó el deseo de que esta máquina fuese conocida en adelante con el nombre de Sta. Cristina, en memoria de nuestra augusta Soberana (I); el expresado arcediano dijo que el R. obispo de aquella diócesis D. Victor Damian Saez no podia verificar por sí mismo esta religiosa ceremonia á causa de sus dolencias: concluida la bendicion y sueltos á una señal del director los aparejos que detenian la rueda, esta inmediatamente empezó á andar, vertiendo en la acequia y á la altura de 70 pies un raudal de agua, que al observarlo los espectadores prorrumpieron en repetidos vivas al Rey Ntro. Sr.: el Director, entregando al preste las llaves de las compuertas le pidió se sirviese abrirlas para que desde aquel dia empezase á disfrutar del riego aquel terreno pingüe; y trasladándose, acompañado del ayuntamiento, al punto donde se halla el repartimiento de las aguas, abrió los candados y dió paso á las aguas con inexplicable satisfaccion del vecindario y demas concurrentes de los pueblos inmediatos, que veian empezar una nueva época de prosperidad para aquel pais. El director dio un viva al Rey, que fue repetido con la expresion mas tierna de amor, fidelidad y reconocimiento á la mano augusta y paternal que se desprende de la enorme suma de 750 duros de su patrimonio para formar la riqueza de aquella porcion feliz de sus amados vasallos. Acto continuo se entonó el Te Deum, y cantándolo, volvió la procesion a la iglesia.

Dificil es describir el justo entusiasmo y tierna gratitud de aquellos habitantes al ver restablecidas por la inagotable munificiencia del Rey nuestro Señor, y la sábia direccion del comisionado Abajo, las obras que las injurias y vicisitudes de los tiempos habian destruido. Este nuevo impulso, dado á objeto tan importante, que dejará memoria en el feliz reinado de S.M., como uno de los rasgos generosos con que se señala, presenta una conocida ventaja á las obras antiguas, especialmente por la máquina de que se trata; entonces solo existian unas ruedas cuyo movimiento se sentia á cinco leguas de distancia, que se incendiaban muy á menudo por su dureza y frotacion, y que surtian con mucha pereza el agua; ahora con solo una gran rueda, que no hace el menor ruido, y cuyos ejes no se caldean por mas vueltas que da; que no tiene en la actualidad sino la mitad de los cangillones ó pozales de su dotacion, y últimamente que está perfeccionada la acequia madre del comun, ni cerrada la trencada, ha llegado el agua á la plaza del pueblo en media hora, cuando antes tardaba de cinco á seis; dando mas productos con solo 80 pozales, que cada una de las tres norias que conocieron alli los antiguos, y combinando la nueva máquina y su enorme mole con 640 cántaros de agua, con un movimiento suave y uniforme.

Todos estos beneficios, que aquellos vecinos deben á su augusto y Soberano bienhechor, asegurándoles su venturoso porvenir, les impulsaron á manifestar ostensiblemente su justo reconocimiento, celebrando religiosa y dignamente el dia de S. Fernando. El ayuntamiento de acuerdo con el cura párroco dispuso una misa solemne con Manifiesto, en la que se pidió por la salud y prosperidad del Rey y Reina nuestros Señores, y de toda la Real Familia; habiendo formado el prior párroco en el sermon que predicó, el contraste entre la desolacion den que yacía sumergido el pueblo en el año de 1824, y la dichosa abundancia de que goza en el dia. El retrato de S.M. estuvo colocado al lado del evangelio con el mayor lucimiento, y adornado con inscripciones análogas á la fidelidad, á la gratitud y al respeto; fue conducido despues por todo el pueblo en un estandarte, que llevaron alternativamente el director y baile de la villa, cuyas calles estuvieron colgadas; hubo iluminacion general y regocijos públicos, entre ellos el baile por la noche en la plaza, sin que en medio de la numerosa concurrencia de vecinos y forasteros que acudieron de todas partes del Principado á ver la Reales obras, haya ocurrido el mas pequeño disgusto, antes al contrario no se oyeron otros acentos que los del júbilo, amor y agradecimiento á S.M.

El cierre de la brecha del azud (vulgo trencada), es la parte principal que falta al complemento de unas obras tan importantes; y esta delicada y dificil operacion, preparada de antemano con las mas seguras y meditadas combinaciones, colmará las esperanzas de aquellos habitantes, coronando los esfuerzos, ilustrando zelo y conocimiento que el ingeniero director ha manifestado, aplicándolos al mas puntual y exacto desempeño de tan honrosa y benéfica Real comision.

-----------------------------------

(I) El Rey nuestro Señor se ha servido acceder á los deseos del director, mandando que la náfora de que se trata sea conocida con el nombre de su augusta Esposa la Reina nuestra Señora".

LA RECONSTRUCCIÓ DE LA SÍNIA (I)

2011-08-17T17:35:00.002+02:00

Recordo que en el seu excel·lent (i enyorat) bloc "Tantost", Josep Antoni Martínez va reproduir els plànols de l'antiga sínia (nòria) de reg de Flix, que desaparegué després de la ubicació el mateix indret de la fàbrica electroquímica. Aquesta no arribava als cent anys, ja que funcionava des de 1830, any en què s'acabà la seua construcció i fou inaugurada. La sínia substituïa a una altra més antiga que fou destruïda. Sobre quin fou l'agent causant de la destrucció, en principi atenent a segons quines fonts sembla que fou pels efectes de la riuada de 1787, especialment davastadora; altres fonts, però sostenen que foren soldats de l'exèrcit napoleònic els qui procediren a la seua voladura abans d'abandonar la nostra població. Segons em va manifestar Jaume Masip el que hi havia inicialment eren dos sínies (una doble sínia, com es vulgui), la qual cosa explicaria aquesta disparitat pel que fa a les fonts. Fos quina fos la causa i el nombre de sínies, el cert és que la destrucció d'aquest mecanisme que proporcionava aigua per al reg i altres activitats (com el molí d'Oriol, com s'ha pogut saber), suposà per als habitants de Flix la manca d'un element imprescindible per a la seua activitat econòmica, "lo que fue una verdadera calamidad para esta villa, cuya poblacion disminuyó considerablemente" (Diccionario geográfico universal, 1831). Per tant, la seua reconstrucció i posada en marxa era força esperada per la població. El 23 de gener de 1829 es procedia a l'acte inaugural de les obres, que comptà amb la presència del bisbe de Tortosa, en representació del rei Ferran VII. La crònica d'aquella diada ve reflectida en un escrit de la Gaceta de Madrid (el precedent de l'actual BOE), publicat el 19 de febrer del mateix any i que tot seguit es reprodueix.

"Flix 23 de Enero. Este pueblo acaba de presenciar una ceremonia tan nueva como grata para él. Hace unos 40 años que habiendo roto el Ebro el azud (presa) construido en tiempo inmemorial á un cuarto de hora á la parte de arriba del pueblo, le privó del beneficio del molino y del mayor todavía de riego, que proporcionaba una gran náfora (zua o noria), con la que elevándose el agua á la altura de 70 pies, hacia fértiles las pingües tierras que le rodean. La decadencia y miseria del vecindario era progresiva desde dicha época, y hubiese llegado á su término, á no haber venido á detenerlas la mano piadosa de un Soberano que se encuentra donde quiera que haya lágrimas que enjugar. Luego que S.M. (que Dios guarde) se enteró de la necesidad de contener estos males, mandó librar delos fondos de su Real patrimonio 750 duros, cantidad que despues de largas y bien combinadas operaciones, calculó el ingeniero hidráulico D. Cárlos María Abajo era necessaria para cerrar la rotura de la presa, reparar esta en toda su extension de mas de 900 varas, reconstruir el molino, hacer nueva la náfora, poner corrientes las antiguas acequias, y abrir otras nuevas, conforma á la mayor extensión que se ha dado al riego. El dia 21 de los corrientes estaba señalado para abrir esta obra, lo que no se verificó sin implorar antes las bendiciones del cielo, para un Monarca, cuyos esfuerzos en favor de sus vasallos, crecen á medida que las dificultades que en todo sentido han acumulado las calamidades de los tiempos pasados. Al intento se celebró una misa solemne, que ofició el arcediano de Borriol, dignidad de la santa inglesia de Tortosa; y el Excmo. é Ilmo. Sr. D. Victor Damian Saez, Obispo de la misma, tomando la palabra al ofertorio de ella, les hizo ver cuan obligados quedaban á la bondad de un Monarca, que no solo remediaba sus males en circunstancias tan apuradas, sino que aun añadia la singular dignacion de dar las gracias por los sentimientos de fidelidad que ál agradecer el beneficio de S.M. le manifestaron los habitantes de Flix, en una exposicion hecha por el párroco y ayuntamiento de la villa, y dirigida por el Excmo. Sr. Obispo. El mal tiempo no permitió hacer la apertura de la obra en el mismo azud, y se hubo de verificar en la Plaza Mayor, por donde pasa la acequia real. El pueblo y clero salieron de la iglesia en procesion, y al llegar á la plaza el Sr. Obispo, como encargado por S.M. de procurar los adelantos y construccion de la obra hasta su total conclusion, ocupó una silla ante la cual estaban extendidos los planos sobre una mesa. El director D. Carlos María de Abajo le hizo entonces una ligera declaracion de ellos, manifestando en un discurso la serie de trabajos preparativos, y como en aquel instante estaba la obra en disposicion de empezarse, concluyendo con pedir á S.E.I. diese la primera azonada en la acequia, y le concediese por patrona de la obra á la santísima Virgen en su advocación del Cármen, cuya imagen estaba presente. El prelado contestó agradeciéndoles el zelo con que por su parte habia coadyuvado á los deseos á los deseos benéficos de S.M., y la piedad con que hacia ver la necesidad del favor del cielo, para alejar males que en tales obras no es dado á la prudencia humana prevenir. Acto continuo tomó la azada que le estaba prevenida, y al grito de ¡viva el Rey! ante el retrato de S.M., que conducia el Dr. D. Damian Gordo Saez, canónigo de Tortosa, dió el primer golpe en la acequia, cantando la música en seguida una aria en loor de S.M. Concluida, entonó el preste el Te Deum, y alternando los versos el clero y músicos, volvió la procesion á la iglesia, con lo que concluyó este acto, y los habitantes y numeroso concurso de los pueblos inmediatos, se congregaron á toda clase de honestos regocijos. No es facil pintar la alegría de estas gentes desde el dia 20, en que entraron en la villa el prelado y director, hasta el 23 en que quedó abierta la obra. Calles colgadas, arcos triunfales, surtidores vistosos, fuegos artificiales, danzas y bailes á estilo del pais, comida pública á los pobres, arengas y versos en obsequio de S.M.; nada se veia que no indicara su extraordinaria satisfaccion en la apertura de unos trabajos, que van abrir la fuente de su futura prosperidad. El nombre del Rey ha resonado á todas horas en sus fieles y agradecidos vivas, manifestando de este modo que el solo merece toda la gloria y gratitud por el bien que se presiente en la obra comenzada".

LA PERCEPCIÓ DEL MAL GUST

2011-08-04T22:55:00.004+02:00

Alguns mitjans de comunicació -entre ells El Periódico i Ara- recollien avui la notícia que l'ajuntament de Pisa ha iniciat una campanya contra els venedors de souvenirs de mal gust. Les fotografies que acompanyen els reportatges mostren calçotets, delantals i altres peces de roba que exhibeixen els genitals de l'escultura del David de Miquel Àngel, o de la Torre de Pisa amb clares connotacions fàl·liques. Sembla ser que alguns comerciants han estat ja multats i el que pretén el consistori pisà és retirar o com a mínim, que nos'exposin en públic aquests souvenirs vergonyosos i que falten al respecte.

No entraré en debats envers on comença i on acaba la percepció del mal gust. Cadascú té els seus criteris, i algú es podrà sentir més ofès o li faran gràcia aquests objectes amb clares referències sexuals d'acord amb les seues conviccions. En tots els viatges que he realitzat, si fa no fa, a totes les botigues i parades de souvenirs és comú trobar-se articles d'aquest calibre. A mi, particularment, aquestes estupideses barroeres el que em provoquen quan les veig és un sentiment que va des de l'absoluta indiferència fins a un lleu somriure.

No obstant, durant el meu periple per Itàlia que vaig efectuar fa dos anys, un souvenir sí que em va cridar força l'atenció. Fou en una parada a prop de la famosa Fontada di Trevi, a Roma. Entre una munió de pósters amb imatges emblemàtiques de la capital italiana (el Coliseum, la Fontana di Trevi, la Piazza Navona, la Plaça de Sant Pere del Vaticà, etc.), n'hi havia, i no precisament de petit tamany, alguns amb la fotografia de Benito Mussolini. Que enmig de la capital d'un país occidental, suposadament democràtic, et trobis que s'exibeix com a record la imatge d'un personatge inefable, que entre els diversos actes rebutjables duts a terme sota la seua responsabilitat, trobem els comesos per alguns dels seus subordinats com foren els pilots que bombardejaren nombroses poblacions catalanes -entre elles, Flix- durant la guerra civil, amb tot el rastre de víctimes entre morts i ferits, sincereament, no em va fer gens de gràcia.

Per tant, posats a retirar souvenirs indecents, de mal gust i obscens, respecto el que puguin opinar les autoritats pisanes (i suposo que d'altres indrets d'Itàlia) sobre l'exposició de genitals, però, si us plau, demano que de cara al decòrum ciutadà que diuen defensar, també retirin de les parades aquest lamentable souvenir amb la imatge d'un dels grans carnicers de la història.

LA CARA FOSCA DE L'ISLAM (SEGONS PILAR RAHOLA)

2011-07-08T18:55:00.002+02:00

La imatge que projecta la Pilar Rahola televisiva no m'atreu en absolut, més aviat el contrari. I recordo que vaig posar-me les mans al cap quan es va anunciar que La Vanguardia li publicaria una columna diària. Reconec que la meua reacció fou errònia, ja que vaig acabar descobrint una altra Pilar Rahola més asserenada, reflexiva i crítica, que ha fet que esdevingui una de les lectures obligades cada vegada que llegeixo La Vanguardia, cosa que no vol dir que sempre estigui d'acord amb les seues opinions.

Un dels temes que acostuma a tractar amb freqüència és el de la parcialitat que mostren determinades autoritats envers els musulmans, tant pel que fa a l'indissimulat suport a la causa palestina, que deriva en una oberta hostilitat cap als israelians, fins a la permissivitat a determinades pràctiques de les comunitats immigrants musulmanes que xoquen absolutament amb els costums occidentals (en especial el sotmetiment que sofreixen les dones musulmanes). Rahola ha volgut fer palès tot això en el llibre La República Islàmica d'Espanya, on ha bolcat tot el seu coneixement sobre aquesta temàtica. Deixant de banda la caòtica estructuració del llibre (que de vegades fa farragosa la seua lectura), l'autora denuncia no sols això exposat, sinó que alerta de la implantació i l'extensió de certs corrents islamistes radicals (els salafistes i els tabligh, especialment) que fan arribar els seus missatges retrògrads i anti-occidentals a través de les mesquites. Per demostrar tot plegat, Rahola aporta i es basa en nombroses fonts de solvència, tant d'estaments oficials com de recerques periodístiques. Insisteix, com s'ha fet igualment des d'altres mitjans, com aquests moviments radicals tenen una especial implantació al llarg de la vall de l'Ebre, a Catalunya en particular i a les comarques tarragonines en concret.

Si bé l'autora es justifica afirmant que el seu llibre no va contra la religió musulmana i que es basa en fonts fiables, cal tenir en compte els prejudicis dels quals parteix. Tampoc deixa ben clar quina és l'extensió real d'aquesta expansió de l'islamisme radical al nostre territori. Amb tot, deixant de banda aquests i altres aspectes i la truculència amb què tracta algun capítol, és un llibre força interessant i a considerar, més sobretot i com he dit, per la solvència de les fonts a les quals ha recorregut l'autora. El panorama que dibuixa, si no ben bé alarmant, sí és inquietant... i molt!.

EL QUE EN PENSO DELS INDIGNATS

2011-07-04T21:10:00.001+02:00

Poc a dir i afegir a tot el que s'ha dit sobre aquest moviment dels indignats, tret de què és un fenòmen que es veia vindre. Amb un elevat índex d'atur, amb milers i milers de persones abocades a la misèria i sense cap perspetiva de futur i uns governs que no fan altra cosa que retallar (ditxosa paraula!) serveis, carregant-se l'estat social de dret i endegant mesures que afavoreixen les entitats financeres, les mateixes que, a causa de la seua irresponsabilitat (sense oblidar la imprudència de molts dels clients, tot s'ha de dir) són a la base de l'esclat de la crisi. Fa cosa d'un any que, entre altres que ho haguessin fet, denunciava amb una entrada aquesta situació.

Personalmente em semblava insòlit que ningú no acabés esclatant enmig d'aquest context explosiu i així vaig comentar-ho en més d'una conversa. Quan aquesta primavera vaig assabentar-me de la publicació de l'Indigneu-vos! d'Stéphane Hessel i la repercussió que estava assolint, es podia albirar que en poques setmanes alguna cosa passaria, com així ha estat. La clau del llibre és que l'autor assenyala com autèntics culpables de la crisi als grups financers i als dirigents polítics i els governs que els han consentit les seues accions abusives, a més de recomanar que de cap de les maneres es recorri a la violència en les protestes.

Ara de moment, després d'unes setmanes de tensió, es respiera una certa calma, però no crec que hagi finalitzat el moviment. Certament que l'absència d'uns caps visibles i la heterogeneïtat dels seus integrants fan que, aparentment, no se sàpiga quins són els seus objectius. I d'aquesta confusió se n'han valgut els contraris a aquest moviment de protesta social, assimilant-los alguns cops (com ha pretés algun inefable conseller) als moviments violents anti-sistema. No va per aquí la cosa. La base i les causes són molt més profundes.

A Islàndia, com s'ha repetit no poques vegades ho van tindre clar. Els responsables dels grups financers d'aquest país i un ex-cap de govern han fet cap davant dels tribunals islandesos, com a responsables del desgavell econòmic que ha conduït cap a la ruïna a aquest país nòrdic, a més de negar-se en redó a acceptar que hagi de ser la població qui carregui amb el pes se la crisi, a més d'endegar una reforma constitucional. Això ha passat en un país de poc més de 300.000 habitants. Que passaria si unes mesures semblants s'acabessin aplicant en algun altre estat, com el nostre sense anar més lluny, que gairebé multiplica per 20 els habitants d'Islàndia? Les conseqüències podrien ser molt més traumàtiques. Per això hi ha interès de frenar i, si escau, demonitzar el moviment dels indignats. Fan por sens dubte, senzillament perquè la raó, en el fons, és al seu costat.

NOVA PROPOSTA D'ESCUT (DESPRÉS DE L'ESPORGA...)

2011-05-16T20:25:00.001+02:00

Reconec que ara, potser, m'he passat una mica...

NOU ESCUT DE FLIX

2011-04-22T15:48:00.002+02:00

DE NADAL A CARNAVAL: LES FESTES D'INVERSIÓ

2011-03-01T23:55:00.000+01:00

Amb el Nadal i fins el Carnaval s'obre un cicle d'actes festius que els estudiosos han denominat festes d'inversió. Inversió del món establert, és a dir, durant aquestes celebracions es capgira tot i a tots nivells: social, polític, familiar, sexual, etc. Un altre tret comú són els excessos i la deshinibició que es manifesten, siguin tant de menjar i beure, com en el llenguatge (s'arriba a la grolleria), en la pràctica sexual, en les disfresses o en les despeses econòmiques. Tot plegat es contraposa i constrasta amb l'actitud que, tradicionalment, es mantenia durant el període de Quaresma, d'absolut recolliment i moderació en els costums. Aquesta posada en escena del món a l'inrevés a través d'aquestes manifestacions festives tenia el seu motiu a les societats antigues amb una forta jerarquització i la consegüent tensió diària a què es veien sotmeses les persones per tal de no transgredir l'odre establert. Durant aquest cicle festiu aquesta tensió esclatava: els esclaus esdevenien amos, els súbdits esdevenien reis, les dones manaven els homes, els infants als adults, etc. De tot això en resten reminiscències, tot i que moltes manifestacions han perdut el seu sentit original i/o han estat cristianitzades.

Al Nadal l'únic que perdura són els continus àpats que es consumeixen al llarg de les festes, no sols els familiars, sinó també que cal sumar-hi els que fan amb les amistats, amb els companys de feina, els que organitzen entitats, etc, i també l'intercanvi de regals. Són restes de l'antiga celebració de les Saturnàlies, festes en honor a Saturn, déu de l'abundància i la felicitat, durant les quals fins i tot els esclaus gaudien d'una certa llibertat per fer el que volguessin. D'aquesta disbauxa de tints carnestoltencs podem trobar-hi indicis en altres tradicions com els pessebres (la figura del caganer) o en certs personatges de la representació dels Pastorets. Símbol de l'abundància ho és el Tronc de Nadal, el qual tanmateix comporta altres elements contradictoris i de perversió: se l'ha de colpejar perquè aporti els seus regals, a més que aquests, recordem-ho, els dóna cagant. A Flix també hi havia un costum, perdut fa molts anys, com el de fer esclatar les bufes de maitines (bufetes de porc unflades d'aire) durant la Missa del Gall, un element de tints burlescs que contrasta amb la serietat de la cerimònia religiosa. Altres tradicions amb característiques carnestolenques dins el cicle nadalenc són la de l'Home dels Nassos i la cavalcada dels Reis d'Orient (que són també repartidors de regals).

Sant Antoni és una altra de les festivitats on perviuen elements d'inversió i transgressió, tot i que alguns també s'han perdut. Com bé sabem, Sant Antoni és considerat el patró dels animals, atribut que per a molts estudiosos amaga un sentit burlesc i transgressor. Trobem igualment els àpats abundosos, que en diversos indrets, i entre ells Flix, se celebren a l'aire lliure, desafiant el fred de la nit al voltant de les fogueres. Aquest desafiament al clima (quan l'actitud normal hauria de ser estar ben resguardat a dins de llar) hi ha qui hi veu també com un element de transgressió. Al mateix temps, el foc té també una funció de catarsi, de treure'ns de damunt allò que ens fa nosa, i quants no han aprofitat les fogueres de Sant Antoni per cremar mobles vells i altres andròmines que els feian nosa. A Flix també fa anys durant aquesta festa la gent es disfressava, costum però també que s'ha perdut (jo encara ho he arribat a veure!).

L'aspecte d'inversió és ben evident a la festa de Santa Àgueda, sobretot antigament quan el patriarcalisme i la dominació de l'home envers la dona era una realitat evident. Durant Santa Àgueda les dones assoleixen un protagonisme absolut, és el dia en què manen (hi ha llocs on es nomena una alcaldessa) i els és permesa tota llibertat. La gastronomia també hi és força present. A molts pobles s'elaboren coques i pastissos típics d'aquesta festa. A Flix, després de la missa de Santa Àgueda, es reparteixen uns panets (una mena de bollos) a totes les assistents, i entre les activitats que celebren, els aperitius, els dinars i els berenars tenen una presència especial. Tanmateix, la disfressa d'alguna manera hi és present, amb un dels símbols per execel·lència d'aquesta festa com són els mantons que llueixen les dacteres.

Sens dubte que el Carnaval és un compendi de festa d'inversió, de transgressió i de perversió. Marca el final de tot el cicle que s'inicia al Nadal, de forma apoteòsica. Tot i que a Flix ja portem molts anys celebrant-lo, no té la solidesa i ni el caliu d'altres indrets on té un arrelament secular. Amb tot, alguns dels seus trets més característics han cuallat: les disfresses, la disbauxa al carrer, i la figura esperpèntica del Rei Carnestoltes qui aprofita a fer un pregó on la grolleria més descarnada i la crítica a determinats esdeveniments i personatges del poble acostumen a ser-hi presents.

---------------------------------------

BIBLIOGRAFIA

Joan Prat i Jesús Contreras, Les festes populars

Noemí Sans, "Elements carnestoltencs en el Sant Antoni dels Països Catalans", a Actes de les primeres jornades d'estudi sobre la Festa de Sant Antoni als Països Catalans.

LA INCÒGNITA D'AQUELLA NIT

2011-02-23T23:50:00.002+01:00

Pere Muñoz en fa menció a la seua última entrada, i també jo vaig fer-ho tot just fa dos anys en un dels paràgrafs de l'escrit que vaig publicar llavors: la reunió d'ultradretans que hi hagué la nit del 23-F a la nostra població. Si fa no fa, molta gent n'hem sentit a parlar d'aquella sinistra trobada, de la qual s'han dit moltes coses: que si anaven armats, que si disposaven de llistes de persones a qui havien de detindre, que si esperaven ordres per actuar, que si n'hi havia no sols de Flix sinó també d'altres pobles de la comarca, que si la Guàrdia Civil els va fer tornar cap a casa una vegada verificat que el cop d'Estat estava fracassant, etc., etc. M'han arribat noms d'alguns que, pressumptament, hi van ser. També se m'explicà que, poc abans dels fets del Congrés de Diputats, s'havia vist per algun carrer de Flix dos persones d'aquell espectre ideològic, una d'elles portant un fusell de caça, cosa que podria evidenciar que hi havia preparada una trama civil de suport als colpistes, que la posterior concentració de la nit no fou un acte espontani a redós dels fets.

Certament, tot el que conec d'aquell episodi ho he sabut a través, com a molt, de terceres persones a les qui algú els havia fet saber tots aquells detalls (tret de l'anècdota dels dos que passejaven pel poble, que me la revelà una persona molt propera a mi i que en fou testimoni directe). És per això, de no poder disposar de fonts directes que no gosaré donar cap detall concret, a més, que, es pensi el que es vulgui, no vull remenar-ho més enllà del que dic. A més, que al cap i a la fi i sortosament, al final no va passar res destacable arran d'aquella inefable reunió. Sortosament, no van arribar a actuar i no es va haver de lamentar cap dels fets violents dels que potencialment estaven disposats a dur a terme. Sortosament ningú dels qui pressumiblement formaven part d'aquelles suposades llistes negres de potencials víctimes va haver de patir l'acció d'aquells personatges pressumptament armats. I també fou una sort per als mateixos integrants d'aquella colla d'aprenents de colpistes que al final no actuessin, perquè estic segur que, potser no tots, però una bona majoria n'estan més que penedits de la seua actitud durant aquella nit i esgarrifats d'imaginar-se la bestiesa que haguessin pogut arribar a cometre si els esdeveniments els haguessin estat terriblement favorables.

L'ANY DE LA CORDA FLUIXA

2011-01-03T17:05:00.001+01:00

No sé si algú haurà experimentat alguna cosa semblant, però molt probablement sí. Aquest any que hem deixat ja darrere he tingut una sensació constant de què estem caminant per la corda fluixa. El continu degoteig de notícies que mostraven una pèssima situació econòmica i un inquietant i negre futur, feien que una inseguretat tàcita planés al capdavall, com si en qualsevol instant anés a sorgir aquella temuda nova dada (i malaurada nova dada) que de la nit al dia capgirés de cop la situació i tot se n'anés en orris. I certament, aquesta sensació poc a canviat, res del que hagi pogut passar últimament ha ajudat a esvair-la, més aviat es manté. A veure si amb l'any nou recent començat es redreça la situació i s'obren millors perspectives per a tothom i arreu.

DE COM ELS CULTURITZATS ALEMANYS VAN ABRAÇAR EL NAZISME

2010-12-26T12:40:00.001+01:00

Una de les incògnites que sol plantejar-se un al voltant de la història del segle XX és com pot ser que la nació de la qual sorgiren grans referents de la cultura mundial -Kant, Goethe, Schiller, Schopenhauer, entre molts d'altres- acabés essent el bressol del règim polític més brutal i assassí que hagi existit mai. Si bé un seguit de condicionants polítics i socioeconòmics que es desenvoluparen durant la seixantena d'anys previs puguin aportar un seguit de pistes des d'aquesta òptica -unitat alemanya, primera guerra mundial i derrota, la crisi econòmica dels anys 30-, l'enigma rau en l'aspecte cultural. A això tracta de donar-nos una aproximació el llibre El misterioso caso alemán. Un intento de comprender Alemania a través de sus letras, de Rosa Sala Rose, llicenciada en filologia alemanya i doctorada en filologia romànica.

Rosa Sala ja va donar mostra del seu profund coneixement del nazisme amb Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo. A la seua nova obra -publicada el 2007, però reeditada el setembre de 2010-, l'autora vol anar molt més endarrere en el temps per cercar dins la literatura alemanya aquells textos i continguts que poc a poc anirien conformant un corpus ideològic que farien propensa a la societat alemanya (en especial, les classes mitjanes) a acceptar el règim nazi. Aquest periple s'inicia al segle XVIII fins arribar als inicis del XX. Moviments literaris com l'Sturm und drang, la influència de la corrent religiosa del pietisme, el descobriment de la Grècia antiga, la popularització (i l'apropiació) de la mitologia nòrdica, les interpretacions desviades o interessades dels textos dels grans literats, etc., aportaren progressivament elements que estigueren a la base de la visió que els alemanys tingueren del món, de la societat i de si mateixos. El gresol de tots aquests elements fou en gran part la classe burgesa, com destaca Rosa Sala. Lluny de l'autoritat política en mans de l'aristocràcia, però conscients del seu poder econòmic, els burgesos alemanys cercaran un element que els distingeixi, i aquest serà l'adquisició de cultura, de coneixements culturals (la Bildung; més endavant es parlarà de Kultur). Assumida la seua superioritat i orgullosos de la seua germanitat, menysprearan tota aquella persona que no entrés dins dels seus paràmetres, amb una animadversió creixent en especial cap als jueus, que acabaran representant en l'imaginari l'arquetip d'allò que és contrari i nociu envers els alemanys. Sentiments tots aquests que s'aniran estenent més enllà dels cercles burgesos dins la societat alemanya.

L'autora va desgranant poc a poc els seus arguments, recurrint a cites literals de textos que els avalen. Els títols dels diversos apartats són prou eloqüents, molts dels quals desprenen la ironia i fins i tot el sarcasme amb què són tractats determinats temes: "De cómo los alemanes se pusieron a leer", "De por qué a los burgueses les intimidan los artistas", "De cómo algunos alemanes se creyeron dioses", "De cómo los alemanes decidieron volverse griegos", "De cómo los alemanes soñaron con desnudarse sin pecar", "De cómo los alemanes convirtieron a los griegos al protestantismo", "De cómo los alemanes ya no saben si quieren ser griegos o germanos", en són un exemple. Un cert toc d'humor, però que al capdavall amaga l'origen d'un estat d'ànim que obrí les portes al més lamentable i terrorífic dels episodis històrics.

ENSURT PASSATGER... PERÒ ENSURT!

2010-12-03T00:05:00.001+01:00

Segur que més d'un vam experimentar una sensació d'esgarrifança quan, durant els primers minuts del recompte de vots de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya, els primers resultats atorgaven fins a 3 diputats a Plataforma per Catalunya (PxC). Poc a poc, però, aquest tenebrós espectre va anar esvaint-se de l'escenari parlamentari, i les expectatives de què PxC obstingués representació, sortosament desaparegueren. Amb tot, restà a les portes d'aconseguir-ho. De l'extensa llista de candidatures que no van obtenir cap diputat, PxC és la que va obtenir més vots, amb més de 75.000 sufragis. Una altra dada a tindre en compte és que la segona circumscripció on obtingué més suport, després de Barcelona, fou la demarcació de Tarragona, amb més de 8.000 vots. I a Flix, com molts ja coneixereu, aquesta formació assolí uns no gens menyspreables 26 vots, cosa que la col·locava en setena posició dins la llista que candidatures que obtingueren sufragis a la nostra població (això sí, cal tenir en compte que per darrera del nombre de vots en blanc i nuls).

Alguna cosa vaig ensumar-me quan pocs dies abans de les eleccions, a la bústia de casa vaig trobar-eme amb propaganda i paperetes de votació de PxC, tot perfectament empaquetat. Quan hi ha eleccions, per a segons quines persones, no és el mateix portar la papereta del vot preparada des de casa que haver-la d'aconseguir al col·legi electoral, sobretot si té dubtes de a quina formació vol donar suport. Però si ja pot dur la papereta des del domicili, molt millor i d'aquesta manera no cal passar pel tràngol d'escollir-la entre la munió de candidatures que es troben al col·legi. I si a més es tracta d'una d'aquestes formacions amb mala premsa, però amb qui un se sent identificat, perfecte. A més del seu missatge xenòfob, que cala molt bé entre sectors de la població que miren amb desconfiança els immigrants, el fet que PxC pogués fer arribar les seus paperetes a totes les llars de Catalunya segur que ajudà al seu destacable suport aconseguit. I a saber que hagués passat si el PP no hagués fet ús del discurs anti-immigració, cosa que és més que probable que hagi restat vots a PxC.

L'historiador Xavier Casals, un dels màxims experts en l'estudi dels moviments ultra, si fa no fa pronosticava aquest resultat envers PxC pocs dies abans de les eleccions: que no assoliria representació, però que obtindria un nombre signficatiu de vots en conjunt, i molt en concret a determinades poblacions de Catalunya on hi ha constatat problemes amb la immigració. De fet, on PxC ha tingut més èxit fins ara i on el mateix Casals preveu que tornarà a ser així, és en les eleccions locals. Davant l'evidència, és de desitjar que el sostre polític d'aquesta formació no passi d'aquí.

S'ha de ser conscient que al voltant de la immigració hi ha un problema, que s'han comès errors des de diverses administracions i que, per tant, cal buscar-hi solucions. Però, ni gens ni mica, les que proposen Anglada i companyia (ni tampoc les de determinats sectors del PP).

LA BANDERA ÒRFENA

2010-11-13T00:25:00.001+01:00

Sols en una ocasió he tingut l'oportunitat de portar, ni que fos uns metres la bandera del Remei. Fou l'últim Dilluns de Pasqua -lo dia de l'ermita: Sisco Enseñat i Ramon Descarrega van insistir en que jo l'agafés a la processó del matí, la d'anada. Així ho vaig fer -i com vaig poder!- al llarg d'un breu tram del carrer Molí, fins que un cable elèctric que anava d'una vora a l'altra em féu aturar: s'havia d'abaixar la bandera i aquella maniobra per a mi ja era massa. "Això és cosa teua, Ramon! Uf!", i li vaig tornar a Ramon Descarrega, qui la va dur fins l'autobús. El vehicle, com de costum, esperava aparcat a la cruïlla davant del pont. Entre Sisco i Ramon plegaren la bandera, la van introduir a l'autobús, i cap a l'ermita!.

Aquelles últimes setmanes havia tingut diversos contactes amb Ramon Descarrega. Des de l'Ajuntament estàvem organitzant i muntant l'exposició fotogràfica sobre Dilluns de Pasqua. Com van fer altres veïns, Ramon també va aportar fotografies del seu recull familiar. Però no sols això: també un antic pal de la bandera del Remei i uns trossos de roba que tanmateix pertanyien a una antiga ensenya d'aquesta advocació de la Mare de Déu. Sens dubte, les fotografies foren les protagonistes d'aquella exitosa exposició, però la majestuosa presència d'aquella bandera li donava més realisme i solemnitat. I tot gràcies a la bona pensada de Ramon per aportar-la, cosa que féu amb molta il·lusió.

Ramon Descarrega tenia altres aficions. Una de les més conegudes era la dels retallables, que li portà a fer alguna que altra exposició més d'una vegada. També formà part de la colla que fa uns anys vam crear l'associació Petreus, amb l'objectiu de conservar el nostre patrimoni arquitectònic i artístic, però en especial poder restaurar el Castell Nou. Certament que aquell primer intent no arribà a bon port, però al final s'ha aconseguit, i Ramon, com tots els flixencs, ha pogut gaudir que aquell somni arribés a ser una realitat.

Però si hi ha una cosa amb la qual s'ha identificat més, públicament, durant els darrers anys Ramon Descarrega, ha estat amb la bandera del Remei. Gairebé n'ha estat ell l'únic portador d'un temps cap aquí, sigui per la processó de l'Encontre Diumenge de Pasqua, les dos de Dilluns de Pasqua i la de Corpus Christi (més els trams que li pertoquessin durant la Festa de la Coronació, al setembre).

Una bandera que per un malaurat i desgraciat accident resta ara mateix òrfena del seu portador. De ben segur que algú la durà en les properes ocasions. Però el record de Ramon Decarrega, qui curosa i amorosament l'ha lluït tant de temps, i sobretot la seua imatge portant-la a la tornada de l'ermita amb el ram de boix a l'extrem -que ell delicadament havia col·locat prèviament-, romandrà inesborrable en el nostre imaginari.

"DIARI DE LA RIBERA", NOU SETMANARI COMARCAL

2010-10-31T22:50:00.005+01:00

Aquest cap de setmana ja s'ha pogut disposar a les llibreries i quioscos de la comarca del nou setmanari comarca Diari de la Ribera. Impulsat pel grup que fa uns mesos va crear el Diari del Priorat , el primer número d'aquest mitjà dirigit a l'actualitat de la Ribera d'Ebre compta amb 40 pàgines, distribuïdes en diverses seccions: opinió, territori, esports, cultura, a més d'una pàgina de serveis, una altra d'agenda d'activitats i un còmic (The Phantom). Inclou també sengles entrevistes a la directora d'esports de la Cadena SER, Laura Martínez, a l'arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, i al president del CERE, Albert Pujol. Essent el primer número, aporta també col·laboracions de diversos alcaldes dels pobles de la comarca -entre ells, el de Flix, Oscar Bosch-, a més del delegat del Govern de la Generalitat a les Terres de l'Ebre, Lluís Salvadó, el president de la Diputació, Josep Poblet, el president del Consell Comarcal, Bernat Pellissa i la subdelegada del Govern de l'Estat, Teresa Pallarès, tots ells donant la benvinguda a la nova publicació.

En aquest número 1 del Diari de la Ribera, hi ha diverses notícies que fan referècia a Flix: "Polèmica per un nou estudi sobre els efectes de la contaminació" (p. 11, ocupant tota la plana); "Finalitzen les obres dels passeig de l'Ebre" (p. 14); "La UGT anuncia noves mobilitzacions" (p. 14); "Inauguració del curs de les aules d'extensió universitària per a la gent gran" (p. 15); "La culpla va ser del bolero" (p. 36), dedicada a l'última obra representada per Flexus Teatre; i "L'exposició de Mauthausen clou amb una conferència de Sánchez Cervelló" (p. 36).

L'equip del Diari de la Ribera està encapçalat per Carles Figuerola; els responsables de cada secció són: territori, Albert Sunyol i Alfons Reig; cultura, Francesc Avilés; esports, Eduard Pino i Sandra Bertral; opinió, Toni Orensanz; reportatges, David Palacios; temps, Enric Masip; i tancament, Eva Vernet. Pel que fa a maquetació, Alexandra Bertral; disseny i direcció d'art, Arnavat - Assessors de Comunicació; i correcció, Ernest Fusté i Montsant Figuerola. Com a col·laboradors d'aquest número hi figuaren: Jaume Nolla, Jordi Soldevila, Carles Pastrana, Alèxia Amat, Roser Pros, Josep-Lluís Sotorra, Jordi Cardona, Marc Casellas, Cinta Farnós, Eduard Pino, Josep Sánchez Cervelló, Mònica Cid, Salvador Alegria, Andreu Carranza i Josep Maria Raduà.

Compta amb un disseny semblant al d'un diari tradicional i un tamany més reduït que altres mitjans, que el fa més manejable. El seu preu és d'1,50 euros.

Espero que aquesta nova experiència informativa assoleixi força acceptació i èxit. Enhorabona per la iniciativa!

"LA LIBERTAD, VALOR EN BOLSA"

2010-10-10T22:45:00.001+02:00

"La libertad, valor en bolsa" és el títol de l'article per l'escriptor Günter Grass dins l'últim número de la revista Vanguardia Dossier, dedicada en aquesta ocasió a l'Alemanya actual (Una Alemania desacomplejada). Si bé el contingut està vinculat la realitat alemanya (i cal afegir que fou escrit per l'autor l'any 2005), hi ha uns quants paràgrafs que són aplicables, diria, a qualsevol estat democràtic, pel que fa a com el poder econòmic condiciona la política dels governs i els efectes perniciosos de les polítiques neoliberals, i més com s'ha demostrat durant la crisi present. Transcric els paràgrafs en qüestió:

[...]. Yo mantengo que nuestros representantes libremente elegidos no son ya libres al adoptar decisiones. Y lo decisivo no es la habitual disciplina del grupo parlamentario, para la que puede haber razones, sino el círculo de lobbistas e intereses diversos que limita, influye, presiona y fuerza su participación en la forma y el contenido de las leyes. Los servicios grandes o pequeños ayudan mucho. Se pasan por alto maquinaciones punibles como pecata minuta. A nadie choca ya seriamente un sistema entre tanto perfeccionado cuya práctica se alimenta de favores recíprocos.

Por consiguiente, el Parlamento no decide de forma soberana. Depende de las poderosas asociaciones económicas, bancos y consorcios, no sometidos a control democrático. De esa forma, el legislador se convierte en hazmerreir. De esa forma, el Parlamento degenera en filial de la bolsa. De esa forma se somete a la democracia al dictado de una capital mundialmente en fuga. ¿A quién puede extrañar que, cada vez más, los ciudadanos indignado, asqueados y finalmente resignados se aparten de esas maquinaciones que se manifiestan abiertamente, consideren el proceso electoral como una simple farsa y renuncien a votar? Haría falta la voluntad democrática de proteger contra la afluencia de los grupos de presión, mediante una zona prohibida. Sin embargo, ¿son nuestros parlamentarios todavía suficientemente libres para tomar una decisión que tendría que ejercer una coerción democrática radical?.

Otra vez se plantea la pregunta: ¿qué ha sido de la libertad que se nos regaló hace 60 años? ¿Vale sólo la pena como ganancia en bolsa? Nuestro mayor bien constitucional no protege ante todo derechos civiles, sino que se ha vendido al precio más bajo, para, de una forma que agrada al espíritu neoliberal del siglo, ser útil sobre todo a la economía de mercado que se autodenomina "libre". Sin embargo, ese concepto tramposo que se ha convertido en fetiche oculta sólo con dificultad el comportamiento asocial de los bancos, asociaciones industriales y especuladores bursátiles. Todos somos testigos de que, cuando se está destruyendo capital en todo el mundo, cuando las llamadas absorciones amistosas u hostiles destruyen miles de puestos de trabajo, cuando el simple anuncio de medidas de racionalización se convierte en despido de miles de trabajadores y empleados, las cotizaciones suben y todo eso se considera el precio que hay que pagar por "vivir en libertad". [...]

Las preguntas sobre responsabilidad acaban directamente en la estación ferroviaria de maniobras. Allí son aparcadas en éste o aquel apartadero. Sin embargo, el futuro de más de un millón de niños que se crían en familias empobrecidas sigue estando en al aire. Quien señala esa situación injusta y a otras personas socialmente marginadas se ve ridiculizado por jóvenes periodistas listillos, en el mejor de los casos, como "romántico social" y difamado en general como "buena persona". La preguntas sobre la creciente brecha entre pobres y ricos se rechazan como "cochina envidia". Se burlan del deseo de justicia, tildándolo de utopía. El concepto de "solidaridad" sólo se encuentra en la lista de "extranjerismos". [...]

Günter Grass, "La libertad, valor en bolsa", a Vanguardia Dossier, núm. 37 (2010), 19-23.

L'ASSIGNATURA PENDENT SOBRE HISPANOAMÈRICA

2010-09-27T01:00:00.002+02:00

La Història és un camp de coneixement tan ampli tant des d'un punt de vista cronològic com geogràfic, que difícilment pots arribar a abastar tot el que comprèn. De fet, vaig poder experimentar-ho quan vaig fer els estudis de la llicenciatura de Geografia i Història, i un cop assolida vaig adonar-me no sols del que havia fet i après, sinó també del que m'havia deixat pel camí de poder aprendre i/o aprofundir. Entre ells hi ha el de la independència hispanoamericana. Alguna cosa havia arribat a tocar, fos en assignatures sobre la història d'Espaya o universal, però sempre com un tema subordinat altres mentre llegia i estudiava, i, si mal no recordo, crec que no es tractà en cap de les Aquests últims dies he estat pal·liant, ni que fos parcialment aquest buit "històric" amb la lectura d'un manualet de l'historiador uruguaià Nelson Martínez Díaz, La independencia hispanoamericana, publicat el 1989 dins la col·lecció Biblioteca Historia 16. És una obra de divulgació, però prou complerta com per assolir un coneixement dels trets més importants de tot aquest procés històric que comportà la independència i l'aparició de nous estats en els territoris de l'antic imperi espanyol a Amèrica.

Comença per l'anàlisi la situació socioeconòmica i política que imperava a les colònies anys abans de les revoltes emancipadores: una divisió social molt estricta, en la qual en els estrats més baixos hi havia els esclaus negres, els indígenes, els mulats i els zambos ;per damunt es trobaven els criollos, descendents dels antics conqueridors espanyols, que conformaven les clasess mitjanes i altes colonials, però que tenien vedat l'accés als als alts càrrecs de les colònies, que eren exercits per espanyols vinguts de la península. A més d'aquest greuge i l'actitud rapinyaire de les autoritats colonials espanyoles, també hi havia desigualtat pel que fa a l'activitat econòmica, ja que hi havia establerta una divisió entre el que es produïa a les colònies (matèries primeres, productes agrícoles) i a la metròpoli (manufactures), tenint prohibida l'activitat industrial als territoris americans. També exerciren la seua influència l'extensió de les idees de la Il·lustració i l'exemple del procés d'independència de les colònies nordamericanes Cal unir a tot això que les divisions administratives aplicades en els territoris colonials condicionaren el sentiment comunitari dels seus habitants i en l'aparició dels futurs estats.

Algunes revoltes ja prefiguraven l'esclat que es produiria la segona dècada del segle XIX, algunes especialment virulentes com la protagonitzada per Tupac Amaru al Virregnat del Perú, o les d'Hidalgo i Morelos al Virregnat de Nova Espanya (Mèxic), totes elles sufocades. La rebel·lió general, però, s'estén sobretot arran de la situació de debilitat d'Espanya provocada per la invasió napoleònica. El buit de poder sorgit generarà igualment el desenvolupament de juntes, com a la península, amb la peculiaritat, però, que aquestes derivaran cap a posicions independentistes. Així aniran sorgint i consolidant-se els diversos líders dels nous territories (Bolívar, Sucre, San Martín, O'Higgins, Itúrbide...) i generant-se tot el procés emancipador. L'autor també reflecteix els conflictes que paral·lelament entre els mateixos revoltats, siguin de caire ideològic o de classe. De la mateixa manera i com acostuma a passar en temps de gran desgavell, hi haurà intents de dur a terme projectes com el de la Gran Colòmbia desitjada per Bolívar, que integrava Veneçuela, Colómbia i Equador, però que fracassarà precisament pels sentiments territorials dels habitants de cada indret.

L'obra de Nelson Martínez acaba amb una selecció de textos històrics, un dels quals he trobat prou interessant pel personatge que el va escriure i el que expressa, el comte d'Aranda. En una memòria escrita el 1783 i dirigida al rei Carles III exposa la situació de descontentament que existia a les colònies hispanoamericanes, fent-ne culpables, entre altres coses, a la mala gestió dels administradors espanyols. Però sobretot Aranda fa esment del perill potencial que representen el nou estat conformat per les colònies nordamericanes independents.

Esta república federal nació pigmea, por decirlo así y ha necesitado del apoyo y fuerza de dos Estados tan poderosos como España y Francia para conseguir su independencia. Llegará un día en que crezca y se torne gigante, y aun coloso temible en aquellas regiones. Entonces olvidará los beneficios que ha recibido de las dos potencias, y sólo pensará en su engrandecimiento... El primer paso de esta potencia será apoderarse de las Floridas a fin de dominar el golfo de México. Después de molestarnos así y nuestras relaciones con la Nueva España, aspirará a la conquista de este vasto imperio, que no podremos defender contra una potencia formidable establecida en el mismo continente y vecina suya.

Per poder preservar d'alguna manera l'imperi i al mateix temps satisfer les aspiracions idependentistes dels hispanoramericans, proposà la següent solució:

Que V.M se desprenda de todas las posesiones del continente de América, quedándose únicamente con las islas de Cuba y Puerto Rico en la parte septentrional y algunas que más convengan en la meridional, con el fin de que ellas sirvan de escala o depósito para el comercio español. Para verificar este vasto pensamiento de un modo conveniente a la España se deben colocar tres infantes en América: el uno de Rey de México, el otro de Perú y el otro de lo restante de Tierra Firme, tomando VM el título de Emperador.

No se li féu cas. Als pocs anys, les colònies s'independitzaven i a mitjans del segle XIX els Estats Units d'Amèrica van conquerir i apropiar-se d'un terç del territori del jove estat mexicà.

ES VEIA VINDRE

2010-09-25T00:30:00.000+02:00

Potser algun dia coneixerem el perquè de les raons que dugueren a avançar el resultat del famós informe de l'MTC. Com es veia vindre, la setmana ha estat animada, i dia sí i dia també no han parat de sorgir notícies al voltant de la qüestió, entre les protagonitzades tant per partidaris com per detractors (assabentant-mos que en relació a Zarra hi ha igualment un moviment anti que, de cop i volta s'ha fet visible). I finalment, res de res, el Consell de Ministres n'ha passat de llarg. De fet, un s'ho podria imaginar quan la decisió sobre l'emplaçament de l'MTC no apareixia en l'ordre del dia, i més encara essent el tema principal a tractar els pressupostos generals de l'Estat.

I si és cert tot el que s'ha publicat al voltant de l'informe durant els darrers dies, sobre la seua probable manipulació, sobre la participació d'alts càrrecs ministerials en lloc d'experts en la seua elaborció final i tantes que s'han dit (això sí, dades esbombades sobretot pels partidaris de l'MTC), la cosa ha derivat cap un espectacle esperpèntic i d'òpera bufa, almenys aparentment.

De moment, haurem de seguir esperant...

PRUDÈNCIA

2010-09-18T17:15:00.001+02:00

No puc negar que quan ahir a primera hora de la tarda em van comunicar que possiblement l'MTC s'ubicaria a Zarra, no vaig poder reprimir un somriure que m'anà d'orella a orella. Amb tot, com que no era una notícia concloent, vaig consultar que en deien els mitjans a la xarxa. Allí es confirmava que no tot estava dat i beneït, i que encara resta una setmana perquè el Govern central prengui la decisió definitiva (i esperant que aquesta no es demori més, que tot podria ser). Per tant, malgrat que en alguns àmbits es dóna per un fet consumat, el que es destil·la és que no hi ha res segur a hores d'ara i per això millor que prevalgui la prudència. El que sí podem esperar és que la setmana vinent, tot esperant divendres, aquest tema caldejarà novament l'ambient, amb un seguit d'estira i arronsa i pressions per tal de condicionar la decisió final.

Preparem-nos doncs, que aquests propers dies la cosa estarà animada...

UN LLIBRET INTERESSANT

2010-08-21T20:20:00.001+02:00

En la meua última estada a Tarragona vaig adquirir aquest volumet de la col·lecció Episodis de la Història. Coneixia la seua existència i en veure'l en l'aparador de la Llibreria Adserà no vaig resistir-me a adquirir-lo, ja que el seu títol, Miquelets i sometents al front de l'Ebre durant la Guerra de Successió (1703-1714), prometia pel que fa a les aportacions que podria fer en relació amb el nostre territori. Escrit per Antonio Espino, professor de la UAB, fa un ràpid però alhora intens recorregut del paper que tingueren aquestes tropes irregulars durant el conflicte dinàstic entre Àustries i Borbons. Si bé l'autor fa menció que els borbònics també recorregueren als serveis d'aquests guerrers auxiliars, se centra sobretot en els miquelets, els sometents i, en algun cas, les coroneles (ciutadans reclutats per a la defensa de la seua població). Si bé gran part del contingut gira al voltant de fets transcorreguts al territori ebrenc protagonitzats per aquests cossos irregulars integrats per efectius del mateix territori, també fa menció d'accions i esdeveniments que tingueren lloc en altres zones de Catalunya.

Segons l'autor, miquelets i sometents participaren primordialment en allò que ell anomena la guerra petita, les accions militars que es duïen a terme lluny de les zones principals de combat, i rarament els veiem enmig de camps de batalla, tot i que en algunes ocasions de

mostraren també gran efectivitat en camp obert. Aquestes tropes irregulars esdevingueren importants sobretot en l'atac continu als subministraments de l'enemic, als quals tal com relata

Espino, infringiren nombroses derrotes i baixes. Essent com són les Terres de l'Ebre una zona de pas, és normal que les nostres comarques fossin escenari de les accions de miquelets i sometents contra les caravanes que transportaven efectius materials a l'exèrcit borbònic. Per contra, per a les tropes regulars de l'enemic, els resultava un contrincant incòmode, ja que, com diu l'autor, una victòria contra irregulars no donava cap prestigi, i una derrota representava una humiliació greu. L'autor també fa menció d'alguns caps procedent del territori que arribaren a destacar, com els Falcó de Benissanet, un dels quals, assolí el grau de coronel dins l'exèrcit austriacista,

gràcies als bons serveis prestats. Malgrat aquest continu i contundent desgast al qual sotmeteren els miquelets i sometents als borbònics, no van poder impedir, com molt bé sabem, la victòria i la conquesta de Catalunya pels partidaris de Felip V, amb totes les conseqüències ben conegudes.

A pesar de les limitacions i els desequilibris pel que fa al contingut, és un llibret prou interessant per conèixer un aspecte més de la història del nostre territori, i amb força dades.

A VOLTES AMB LA TRANSICIÓ I EL 23-F

2010-08-07T17:45:00.001+02:00

Dels llibres que he llegit aquests últims mesos, dos d'ells estaven dedicats a la història més recent, un publicat ja fa uns anys, España en democracia 1975-2000, de Charles Powell, publicat el 2001, i l'altre Anatomia d'un instant, de Javier Cercas, de publicació molt més recent (2009) i traduït al català per Esther Roig, que és l'edició que jo vaig tractar. Un i altre tenen en comú diversos aspectes, en especial l'èmfasi que es fa sobre el període de la trasició de la dictadura franquista a la democràcia, si bé el llibre de Powell té un abast cronològic més ample, mentre que el de Cercas gira al voltant del cop d'Estat del 23 de febrer de 1981, tot i que fa esment als anys immediatament anteriors i posterios a aquella nefasta i esperpèntica jornada. Un altre tret comú, en aquest cas pel que a mi respecta, es que tots dos tracten uns esdeveniments històrics dels quals jo en vaig ser contemporani i els recordo ben bé, com a mínim els detalls puntuals, fins i tot els dels últims anys del franquisme, malgrat que tenia pocs anys, com l'atemptat contra Carrero Blanco, la mort de Franco i la coronació de Joan Carles I, l'ascens de Suárez, el referèndum per a la reforma política, les primeres eleccions a les corts espanyoles, entre molts altres. Quant al 23-F, ja tenia uns quants anys més, com vaig fer referència en una entrada anterior.

Powell fa un recorregut linial des dels anys del tardofranquisme fins la primera legislatura del govern del José María Aznar. En cada apartat en què divideix el treball, segueix un mateix esquema expositiu, indicant els canvis socioeconòmics que ha experimentat l'Estat espanyol en cada període, per passar a analitzar l'evolució de la política, la interna sobretot i les relacions exteriors. Les més de sis-centes pàgines que integren aquest llibre aporten una visió ordenada i cronològica i força complerta per conèixer els primers vint-i-cinc anys del règim democràtic sorgit després de la dictadura franquista. Amb tot, la visió que dóna de tot plegat és força positiva i favorable, i alguns temes, en especial el tractament que fa dels nacionalismes no és massa afortunat. No és estrany que hagi esdevingut un dels llibres de referència per a la dreta espanyola. I en un temps en què certs aspectes de la transició estan qüestionant-se, aquest treball de Charles Powell llisca amb la seua visió més aviat entusiasta. Reitero, però, que no deixa de ser un bon treball per poder conèixer el període cronològic que tracta, això sí, des d'una visió favorable a com s'han desenvolupat els fets i que mira cap a la dreta.

El llibre de Javier Cercas és absolutament diferent. No es tracta d'un llibre d'història a l'ús, com ho és el de Powell. Fins i tot el mateix Cercas ens adverteix que inicialment volia escriure una novel·la sobre el 23-F. És més, qui esperi resoldre els seus dubtes sobre els fets que transcorregueren durant aquella fatídica jornada, més aviat es trobarà al llarg del llibre amb una successió convulsa de conjectures. Certament que Javier Cercas aporta un bon grapat de detalls, que es documentà i molt per escriure aquesta obra, però l'objectiu és esbrinar quin va ser el paper de cadascun dels personatges principals d'aquell episodi i com actuaren, tant pel que fa en les causes que conduïren a què s'organitzés el cop d'Estat i quina fou la seua actitud i les seues accions durant els esdeveniments. Tot plegat, fa que l'autor desmitifiqui o, com a mínim, matisi molts aspectes de la versió oficial dels fets i dels seus actors principals, des de l'intent d'explicar el perquè de l'actitud impassible del president Adolfo Suárez quan els colpistes penetraren a l'hemicicle del Congrés, o de l'actitud del rei Joan Carles; respecte aquest últim, també posa en dubte la importància que es donà al seu missatge emès per televisió el qual, segons Cercas, tot i l'efecte que pogués tindre, no suposà la fi del cop, sinó que trigaria encara unes hores en esvair-se. No obstant, després de sembrar conjectures i dubtes al voltant dels fets i els seus personatges, al final l'autor deixa els esdeveniments i a tothom al seu lloc. Cercas aconsegueix copsar l'atenció del lector des del començament fins al final -és un llibre que enganxa. Amb totes les conjectures que va deixant durant totes les pàgines, la conclusió que se'n pot treure és que encara falten no pocs aspectes per esbrinar d'aquell fosc capítol de la trasició.

INDIGNANT!

2010-08-01T23:11:00.003+02:00

Si un no coneix d'on procedeixen aquestes imatges impactants, al principi pot pensar-se que és una filmació enregistrada a la Sudàfrica de l'apartheid. Doncs no, el vídeo és del passat mes de juliol i els fets van transcórrer a França, el país de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, quan la policia va dissoldre una manifestació pacífica d'immigrants subsaharians que protestaven per un desallotjament. Vaig veure-ho al telenotícies del migdia d'ahir dissabte i em va causar força impressió. Sobren comentaris...

REFUNDACIÓ DE QUÈ?

2010-07-30T19:15:00.001+02:00

Quan fa prop de dos anys, enmig ja de la crisi, es va llançar la idea de refundar el capitalisme, després de constatar la situació on ens havien dut els seus excessos, hom podia tenir l'esperança de què, com a mínim, s'aniria cap un sistema més humanitzat i un control més estricte sobre les grans fortunes i l'activitat de les entitats financeres. Almenys, aquest era el sentiment que vaig expressar en una entrada que vaig escriure llavors.

De moment, però, sembla que tot plegat vagi en un sentit molt diferent, i al que es tendeix en general és a mesures més en la línia del capitalisme més pur i dur: reducció i congelació de salaris, acomiadaments i el conseqüent augment de l'atur, retallades dels subsidis, allargament de la vida laboral, etc. Mesures a les quals cal sumar l'augment de les càrregues impositives (això ja no tan grat als detentadors del poder econòmic), de tal manera però que qui acava rebent tot el pes de la crisi és gran part de la població, amb rendes mitjanes i baixes.

Vull entendre i creure'm -i així ho venen-, que tots aquests paquets de mesures són conjunturals, temporals, amb l'objectiu de fer front i superar la crisi. Perquè, si un cop s'entri i es consolidi la recuperació de l'economia, es segueixen mantenint, es donarà la situació paradoxal de què tots els corrents neoliberals i els principis que han estat a la base de l'actual crisi, no solament no es veuran foragitats, sinó que en sortiran plenament triomfadors, almenys aquells que insisteixen en disminuir el poder adquisitiu, els drets laborals i els avantatges socials. Vet aquí la refundació!.

EL "MERCADILLO" DEL BARRI

2010-07-19T21:10:00.001+02:00

A la Colònia Fàbrica, al davant de l'edifici conegut com el quartel vell, hi havia el mercadillo. Com ens explica Albert Gisbert, "era un lloc de venda de tot tipus de productes del camp o de peix, que completava el servei que donava l'economat" (1). Jo no recordo haver vist ja la venda de peix, però sí tinc present, encara que molt vagament (era molt petit) la venda de llet, que s'havia d'anar buscar amb aquelles antigues lleteres de llautó. Sí en canvi, tinc un record molt més viu de la venda de productes del camp, verdures i fruita principalment, a més de galindaines, en l'últim lloc del mercadillo que restà obert al públic, fins a mitjans dels anys setanta, i que estava regentat per la senyora Rosa de Bolaños. No hi vaig anar poques vegades a comprar, fos per encàrrec de casa o bé, com a bon infant, a proveir-me de galindaines.

També ens refereix Gisbert que en un dels extrems de l'edifici hi havia una estafeta de correus. Així mateix és un dels aspectes que recordo molt bé. Exactament, es trobava a la part dreta de la façana i comptava amb una bústia a la paret (un quadrat metàl·lic de color blau marí, amb el revers d'un sobre dibuixat i la paraula "correos"). De fet, potser va ser el servei que més temps va restar funcionant des que desaparegué al mercadillo l'activitat comercial.

El seu desús va fer que l'edifici anés deteriorant-se per la manca de manteniment i, com ens aporta Albert Gisbert, fos definitivament enderrocat l'any 1996, gairebé una vintena d'anys després de què deixés d'acollir cap tipus d'activitat comercial. Desapereixia d'aquesta manera una altra de les construccions distintives del barri, com també ho foren les cases del Colorato, la capella o les atraccions del parc infantil.

La fotografia que podeu observar ens indica ben gràficament què hi ha actualment a l'espai on abans s'ubicava el mercadillo.

(1) Albert Gisbert, "El Barri Internacional", a Pere Muñoz (dir.), Centenari de la Fàbrica. De la Sociedad Electro-Química de Flix a Erkimia 1897-1997, 53-69.

UN POU DE GEL A FLIX?

2010-06-18T19:10:00.001+02:00

Fa uns anys, consultant uns documents per cercar unes propietats que havien pertangut a un dels meus besavis, vaig trobar-me amb la sorpresa d'una finca de la qual no sols no en tenia constància, sinó que em cridà l'atenció el nom de la partida on estava ubicada, que coincidia també amb un dels seus límits: el Pou del Gel. Transcric la part de la descripció que fa menció d'aquests dos elements, per donar una idea de la possible ubicació:

"Partida de La Costa o Pou del Gel. Límites a Oriente con camino de La Barca, a Mediodía con el camino de abajo, a Poniente con el Pou del Gel, a Norte con alrededores de la casa-exclusa "Canadiense"".

Què és un pou de gel? Es tractava d'una construcció que es feia antigament per tal de disposar de gel al llarg de l'any. Solien estar ubicades en zones d'aubaga i excavades a terra i recobert el seu interior amb parets de pedra. Acostumaven a tenir forma cilíndrica, sobresortint una part de l'estructura a l'exterior, que era per on s'hi accedia, i pel que sembla la seua coberta en general era semiesfèrica. Quan nevava, es compactava la neu fent diversos blocs, i aquests eren seguidament dipositats al pou, separant-los un dels altres amb palla o altres elements vegetals. L'ús que es feia d'aquest gel era força variat, des d'aplicacions terapèutiques (per a rebaixar inflamacions), per a la conservació d'aliments (ni que fos d'una forma efímera) o per a l'elaboració de begudes refrescants o rudimentaris gelats. L'ús dels pous de gel va anar desapareixent conforme s'anaren generalitzant a les primeres dècades del segle XX les neveres elèctriques.

La descripció de la finca citada és prou eloqüent per indicar que a Flix es comptà amb un pou de gel, tot i que en principi, amb les dades que aporta si bé el podem ubicar a la zona del Riu de Dalt (zona d'aubaga), de moment, a falta de més detalls no es pot precisar quina era seua situació exacta. També falta conèixer qui en tenia la propietat, si era d'un particular o era del municipi, aspecte aquest darrer que es podria descartar, si es té en compte que en un inventari de béns immobles de l'Ajuntament de finals del segle XIX no se'n fa cap menció. Tampoc representaria un cas únic a la comarca, si tenim en compte que a Ascó se'n conserva un en força bon estat, ubicat en els fonaments d'una casa, i que aquest mateix any ha estat declarat bé d'interès local pel Consell Comarcal de la Ribera d'Ebre.

A falta de poder aportar més dades sobre el pou de gel de Flix, us facilito dos enllaços que són prou interessants i aclaridors per conèixer diversos aspectes d'aquestes antigues contruccions:

Neveres -Viquipèdia

Els pous de glaç - Camp d'aprenentatge del Bages

10 ANYS: "M'HAN FET A FLIX I PER A FLIX"

2010-05-16T19:20:00.003+02:00

El passat 15 d'abril es complia el 10è aniversari de la inauguració de l'orgue de Flix. Fou aquella una jornada que poques ocasions en gaudim a la nostra població. Hi foren convidats des d'alts repretants de l'autoritat política -el president del Parlament de Catalunya, Joan Rigol- i eclesiàstica -els bisbes de Tortosa, Xavier Salinas, i el de Lleida, Francesc Xavier Ciuraneta-, a més dels representants locals encapçalats pe l'alcalde Antoni Sabaté, el rector de Flix, Roman Casanova, una nodrida representació també d'autoritats comarcals i antics rectors i vicaris de la Parròquia de Flix. Un nodrit públic omplia l'església, i tanmateix el cinema de La Unió Social, on el projectà en directe la cerimònia, a més del seguiment en que es féu també des de Ràdio Flix. Certament, la inauguració d'un orgue no és un esdeveniment que es doni amb freqüència, però encara ho és més la naturalesa dels seus constructors als qui amb aquell acte se'ls donava un just i merescut reconeixement: deu jubilats i prejubilats del nostre poble els quals van dedicar-se amb perseverància a dur a terme el seu objectiu al llarg de sis anys i sense cap coneixement previ sobre la matèria, posant a disposició el seu temps i les seues habilitats de forma totalment altruista; dirigits, això sí, per un entès en la matèria, el músic palmenc Rossend Aymí. Els noms dels components del Grup de l'Orgue (així es van denominar) aniran sempre lligats a aquest instrument, i com un exemple de voluntarisme i gratitud: Josep Català, Domingo Ferrús, Francesc Fortuny, Josep Masip, Jaume Masip, Marcos Mur, Santiago Mulet, Salvador Pérez, Ramon Rosich i Eugeni Sabaté. Deu anys han passat, com s'ha dit, d'aquell acte solemne, temps però també que, malauradament ha estat implacable amb alguns dels seus membres. Santiago Mulet fa tres anys que ens va deixar; Eugeni Sabaté de fa temps que pateix una greu malaltia.

És meritori que passats aquests anys i arribats a la data simbòlica del 10è aniversari es l'esdeveniment. Les circumstàncies han fet que coincideixi amb la propera publicació de la història de la construcció de l'orgue, escrita per mossèn Josep Alanyà, antic vicari de Flix, actualment director de l'Arxiu Diocesà de Tortosa. Meravellat per l'obra realitzada, es decidí per explicar-la i deixar-ne constància escrita. Sens dubte, un altre merescut homenatge als membres del Grup de l'Orgue, que restarà com un testimoni d'exemplaritat per a generacions futures.

"ANTIDEMÓCRATAS"

2010-04-09T19:06:00.005+02:00

Transcric aquest article publicat per Maruja Torres a El País, el contingut del qual assumeixo.

"Antidemócratas

MARUJA TORRES 08/04/2010

Tengo miedo por el juez Pedreira. Porque los corruptos de Gürtel pueden ser una panda de zafios, prepotentes, endiosados y chulos con jetas de picadores de toros (dicho sea sin ningún respeto para los picadores de toros, profesión que aborrezco), pero el alma del Partido Popular que les cobija y echa balones fuera es tortuosa, astuta y ladina, escrito sea en el sentido más peyorativo de los términos, que diría la inmarcesible señora Díez. El silencio del señor Rajoy no es el de los corderos. Es el de los lobos que sólo asoman la patita por debajo de la puerta después de habérsela untado bien en harina.

No soy dada a las teorías conspiratorias, pero no me cabe la menor vacilación: hay una trama contra la Justicia, para desmontar uno a uno los casos que fastidian a la derecha y, de paso, hacerse por completo con el control de una institución a la que nunca dejaron de pertenecer algunos de los más férreos defensores del antiguo régimen (antes de 1975) y de sus actuales representantes en la tierra. La campaña no empezó con las denuncias de los falangistas y compañía contra Garzón. Se inició antes, recuerden. El monstruo antidemocrático asomó la cabeza cuando, al poco de hacerse público el caso Gürtel, el ministro de Justicia, Mariano Fernández Bermejo, se vio obligado a dimitir por las presiones de un PP que le acusaba de confabulación con Baltasar Garzón por haber ido a cazar con él.

Menuda viga en el ojo, la de esta gente. Pero sepamos que andan buscando pajas en el entramado de la Justicia, y que lo hacen para apoderarse del todo con el mando. Un ansia de mando de la que nunca se desprendieron, el mando para someter, el mando para utilizar la democracia, no para servirla.

Lo dijo muy clarito don Santiago Carrillo en su entrevista a este periódico. Que si siguen así no merecen ni ser oposición."

Maruja Torres reflecteix el que està passant a l'Administració de Justícia i d'alguna manera en altres àmbits: qualsevol esquerda del poder en la qual aquests personatges poden clavar les seues urpes, els permet dominar la situació i retornar-la favorable als seus interessos. Em temo que si tornen a assolir el govern de l'Estat (cosa que si no canvien les tendències, pot ser més que probable), es blindaran en tal grau que serà difícil treure'ls de sobre durant molts i molts d'anys, i amb totes les conseqüències perverses que això comportaria.

REMENANT LA BRUTÍCIA

2010-04-07T23:10:00.000+02:00

En l'entrada anterior feia crítica de les pintades aparegudes en els blocs de pisos de la plaça de la Pau contra el cementiri nuclear. Em reitero en l'opinió de què tot i compartir el contingut del missatge, no em sembla correcte ni ètic la realització d'aquests tipus de pintades, i menys en edificis i espais de propietat privada. Em consta que als veïns afectats (alguns fins i tot contraris a l'MTC) no els féu gens de gràcia trobar-se una de les façanes embrutades d'aquella manera. Al poc d'escriure aquella entrada, vaig assabentar-me i posteriorment vaig poder veure que en altres indrets del nostre poble també s'havien realitzat les mateixes pintades, tant en espais públics com privats, i fins it tot sembla ser que en altres pobles propers en van aparèixer.

Feta i consumada aquesta empastifada, algú va voler arrodonir-la encara més. Amb ànims de reciclar i reconvertir el contingut de les pintades, va dedicar-se a esmenar el "NO" afegint-hi la corresponent capa de pintura (que no l'acaba de tapar del tot), de tal manera que ara ens trobem amb el missatge contrari, favorable al cementiri. Per a mi no ha fet altra cosa que remenar la brutícia, deixant-ho encara més impresentable. I per cert, tot s'ha de dir, el nostre amic (o amiga, a saber) no va arribar a esmenar totes les pintades, doncs encara en resta una de ben visible proclamant el seu no al cementiri.

(L'amic Ramir ha escrit una entrada també comentant les pintades esmenades; tot i no compartir alguna de les seues expressions, us passo l'enllaç, http://setesentit.blogspot.com/2010/04/la-cucut-de-flix.html)

JO TAMPOC EL VULL, PERÒ...

2010-03-20T20:10:00.002+01:00

Aquest matí, tot just acabava de sortir al carrer, m'he trobat amb la pintada que podeu veure a la fotografia, en una de les façanes del bloc de la plaça de la Pau que dóna al carrer de Sant Albert. Però pocs metres més endavant, el mateix text es lluïa en l'altre un altre dels blocs de la plaça, el que dóna al carrer de Sant Jordi.

Quedi clara, i així ho he manifestat i manifesto en aquest mateix bloc, la meua oposició a l'MTC. Però que algú expressi la seua opinió de forma anònima fent ús d'espais privats i amb traïdoria (i en definitiva, embrutant-los), em penso que no fa cap benefici a la causa en concret. Quan es defensa un posicionament, a més d'argumentar-lo i justificar-lo, ha de tractar guanyar partidaris. I en aquest cas, si bé desconec quina és l'opinió dels veïns afectats, no crec que els faci massa gràcia als propietaris dels citats blocs la presència de les esmentades pintades.

En definitiva, jo tampoc el vull cementiri, però també reclamo civisme en l'expressió de les reivindicacions, cosa que, fins ara, crec que ha imperat de forma majoritària.

EL GREUGE NO RECONEGUT

2010-03-03T23:15:00.000+01:00

Una de les primeres entrades del bloc vaig dedicar-la a un dels episodis més foscos i cruels protagonitzats per l'exèrcit espanyol al segle XX, com fou la utilització d'armament químic durant la Guerra del Rif (1921-1927), fet a hores d'ara encara no reconegut oficialment, tot i l'existència de testimonis tant documentals com humans. A través d'un article aparegut a la versió digital de La Vanguardia, m'he assabentat de l'existència del documental Arrhash (verí) creat pels investigadors Javier Rada i Tarik el Idrissi denunciant aquest lamentable capítol de la història militar-colonial espanyola, i que es pot visionar gratuïtament a internet. Us facilito l'enllaç que dóna accés a la pàgina webl del documental. Per veure'l sencer, heu d'anar a l'enllaç que hi ha a la part superior on hi ha escrit "El documental". El reportatge està dividit en quatre parts com podreu comprovar, i hi intervenen tant alguns dels pocs testimonis directes que encara són vius (un d'ells, va morir poc després de l'entrevista), com investigadors entre els quals hi ha l'historiador britànic Sebastian Balfour, qui ja denuncià aquests fets al seu llibre Abrazo mortal. El reportatge, certament, és estremidor i no deixa de provocar un sentiment de vergonya i indignació alhora.

UN "DOLENT" DE NOVEL·LA DE FLIX

2010-02-27T22:00:00.003+01:00

La secció "La Contra" de La Vanguardia estava dedicada aquest dissabte a entrevistar a l'escriptor novell David Martí, d'Arnes, qui recentment ha publicat la novel·la Les bruixes d'Arnes. Segons es fa menció en un moment de l'entrevista, l'argument està basat en uns fets reals que tingueren lloc a aquella població terraltina l'any 1548, quan dos dones foren acusades de bruixeria, però els habitants les protegiren i impediren la seua condemna. Sembla ser que l'acusador fou Joan Malet, de Flix, un personatge tristament conegut de la nostra història local, ja que aquell mateix any llançà aquesta mateixa acusació a nou dones flixenques, i aquest cas sí se'n sortí amb la seua, com és sabut. En altres paraules, un veritable dolent de novel·la que resulta que és de Flix, però amb el negre rerafons que està basat en un personatge, lamentablement, que fou real.

EL CARNISSER PUDENT

2010-02-10T20:45:00.001+01:00

Llegia la setmana passada que Adolf Hitler, entre altres patologies bucals, patia una forta halitosi. A aquest ésser monstruós sols li faltava aquest element per ennegrir encara més el seu sinistre i sanguinari currículum. Pel que es veu, aquelles paraules destructives que desembocaren en un mar d'atrocitats sembla ser que brollaven envoltades de pudor, cosa que incrementavala seua aura demoníaca. Tot plegat sembla consubstancial a la natura d'aquest pèrfid engendre de la història.

ADVERTÈNCIES PREMONITÒRIES

2010-02-05T23:00:00.001+01:00

Avui m'han facilitat un escrit força interessant (agraeixo a la persona que ho ha fet). És tracta d'un text dirigit al Consell d'Administració de l'Electroquímica de Flix, S.A., signat per un tal Paul Troy, possiblement de nacionalitat alemanya. Pel que es pot deduir, aquest personatge era membre del Consell, i en no poder assistir en un de les reunions, aporta la seua opinió en aquest document perquè sigui llegit per un altre dels membres. No porta data, però per les referències que dóna, és possible que sigui de 1971. Paul Troy manifesta la seua disconformitat amb la més que probable l'absorció de l'EQFSA per S.A. Cros, donant a entendre que aquest procés serà del tot negatiu per a la fàbrica de Flix. Pel que m'ha explicat la persona que me l'ha facilitat, còpies del document es van distribuir entre empleats de l'electroquímica, cosa que denota que llavors hi havia una inquietud sobre el futur de l'empresa. El transcric totalment perquè val la pena llegir-lo (adverteixo que el document adoleix d'alguns errors de sintaxi i semàntics que he respectat, hem de pensar que el seu autor no és espanyol; sí, en canvi, he corregit algunes faltes ortogràfiques; també val la pena aclarir que el seu autor quan escriu FLIX, es refereix a l'EQFSA).

Señor Presidente

Eminentes colegas

Excúsenme Vdes. de no poder hablar, por orden facultativa, como lo hubiere deseado. Nuestro amigo y compañero Sr. Uriach -muy amablemente- ha aceptado ser mi portavoz, y por ello le doy las más expresivas gracias.

Se trata de la eventual fusión FLIX-CROS. Sin estar en el "secreto de los Dioses", supongo que hay en este Consejo opiniones en pro, y otras en contra.

Permítanme declararme en la segunda categoría y de exponer los principales motivos de mi opinión.

Desde hace 75 años, FLIX nació, creció y prosperó gracias a la colaboración de CROS y otra gran empresa europea. Fue un "satélite" siempre fiel, muy activo y trabajador, tanto en el plan técnico como en el de la producción.

Esto, a mi juicio, fue debido a la libertad relativa que tenía FLIX con respecto a sus dos grandes padrinos, mientras seguía las directrices concertadas, de una parte y de otra de la personalidad fuerte e inteligente de sus Gerentes y principalmente de su actual Director General, nuestro amigo don Fernando Gimeno, a quien sus eminentes cualidades le han plebiscitado al puesto de Gerente de nuestra Sociedad CROS.

Los resultados son, como Vdes. saben excelentes, como lo demuestra el último Balance y el Plan de Desarrollo para el futuro.

Además, las íntimas relaciones de la Dirección con los cuadros, los empleados y el personal obrero, y su acción social ininterrumpida, demuestran, desde el punto de vista social, la excelencia del régimen que se ha seguido desde hace 75 años y que se ha renovado después de dos guerras mundiales.

Desde luego, ¿por qué cambiar de rumbo cuando el barco tiene buen viento? Un slogan francés dice que "le mieux est l'ennemi du bien". Es este el caso.

Otro motivo:

Supongamos FLIX ya entregado a CROS. ¿Qué será en lo sucesivo, sino un departamento similar a las otras fábricas de CROS, sin vida propia y original, habiendo perdido su espíritu de equipo FLIX y sin poder poseer el espíritu CROS hasta transcurrir muchos meses? ¿Qué incitaciones le conducirán a la continuación de la expansión y del éxito que Vdes. conocen y que se obtiene en el día de hoy, que representan un giro de 1.000.000.000 durante el año 1971?

Y todo para qué. ¿Para ahorrar unos pocos millones de impuestos, cuyo ahorro será absorbido por los gastos y derechos de la fusión, gastos de "Concentración" y adaptación a las normas de CROS?. No vale la pena.

Vuestro servidor, ha vivido durante 25 años la vida de una sociedad, que ha aumentado de siete mil obreros en el año 1947 a cuarenta mil en al año 1970, absorbiendo talleres de fundición, hornos, laminadores, fábricas de camiones, de tractores agrícolas, de herramientas, bancos, servicios de venta a plazos, etc. todo ello para el año 1970, "explotar" en dos sociedades principales y cuatro más pequeñas, por exceso de concentración.

Asimismo los alemanes, de 1921 a 1930, han experimentado la creación, las dificultades y la liquidación de los "Konzern": Thyssen, Hoescht, Krupp, Mannesmann, etc., ya desaparecidos.

Otro peligro es el de una nacionalización global, que siempre puede tener lugar.

Si por el contrario nosotros miramos las ventajas del "statu quo", pensamos que FLIX podría ser por la especialización de su técnica, una "molécula" ideal de enlace con otras grandes entidades químicas o petroquímicas, con muchas ventajas para el hijo FLIX y la madre CROS, sin que la independencia y la integridad de CROS se alteren.

Esto es mucho mejor que ser FLIX un "empleado sumplementario" de la gran casa CROS.

Pero no quiero abusar de su tiempo. Termino con un argumento sentimental, pues sé por experiencia que en España los sentimientos y las ideas puras influyen más en la vida de los hombres y de las sociedades, que el solo interés.

Les recordaré solamente dos mitos antiguos y eternos. El primero es el de "Níobe", madre ejemplar, que tenía tanto amor para sus hijos que se sacrificó por ellos. Eso lo ha hecho CROS durante un cierto tiempo con sus numerosas filiales, pero ya ha pasado.

El segundo es el mito de "Ugolino", héroe feroz de la mitología antigua, que devoraba a sus hijos adultos.

Gracias a Dios, CROS ha dejado de ser una Niobe. Mi último voto es que no vuelva, por el contrario, a imitar en esta época de concentraciones, la táctica de "Ugolino".

Y nada más señores. Perdonen mis solecismos y barbarismos en gracia a mi sinceridad y mi profundo afecto por FLIX.

Paul TROY.

El que va vindre després és prou conegut, fent-se realitat els temors de l'autor de l'escrit: el 1974 l'EQFSA és integrada i absorbida per S.A. Cros. I així va anar, així ha anat i així va...

RESPONSABILITATS ENCOMANADES

2010-01-27T16:30:00.001+01:00

Tenia gairebé enllestit el text d'una nova entrada on feia crítica sobre el procediment que s'ha seguit -encara no finalitzat, cal recordar-ho- per a escollir la població que ha d'acollir l'MTC i que la responsabilitat que li hauria de pertocar a l'Estat en tot el procés. Però finalment m'he decantat per reproduir l'editorial que avui ha publicat el diari El Punt que, a grans trets, subscric i ve a expressar allò que jo volia manifestar a través del meu escrit.

Les conseqüències incòmodes del desemparament d'un territori

L'Ajuntament d'Ascó s'ha hagut d'enfrontar tot sol a una decisió de país. I ho ha fet decidint just el contrari del que, segons sembla, vol el país. El problema, però, no és de l'Ajuntament d'Ascó, sinó d'un Estat que no ha sabut o no ha volgut encetar un incòmode debat sobre quin ha de ser el futur energètic i quin paper ha de jugar en aquest marc l'energia nuclear.

Fa anys que tothom sap que els residus nuclears espanyols que hi ha a França han de tornar. També és sabut que les actuals piscines quedaran saturades, i per això la necessitat de construir l'MTC no els agafa de sorpresa. Però malgrat tenir clars calendaris i terminis, els polítics no s'han atrevit a obrir un debat serè i raonable que aporti solucions i marqui fulls de ruta, més enllà de la mera construcció d'un magatzem nuclear.

És cert que el Parlament català va aprovar una resolució que deixava clar que Catalunya no el volia. Però dir «no» al magatzem nuclear és tan fàcil com rendible, electoralment parlant. Perquè ni Ascó en concret, ni la Ribera d'Ebre en general, es mereixen un simple «no» sense alternativa. El consistori asconenc, que des de fa anys s'alimenta dels impostos que paga la nuclear, ha vist en el cementiri una alternativa de futur fàcil ja que, ara com ara, ningú li garanteix cap inversió similar. I, malgrat que no agradi, és aquesta manca d'alternativa la que els dóna legitimitat per prendre la decisió. Els polítics catalans tornen a fer tard i si, tal com estan predicant aquests dies, no volen els residus nuclears a Catalunya, han d'anar més enllà de declaracions buides o fotografies darrere la pancarta. No és correcte deixar desemparat durant anys un territori per després qüestionar-li l'autonomia municipal.

Sols vull afegir un apunt final. Des de l'Estat s'ha dit que per a l'MTC s'ha pres com a model l'existent a Holanda. Potser també hagués valgut la pena que haguessin pres com a exemple el procediment per a escollir el lloc adient, procediment per al qual van invertir una anys durant els quals s'obrí un ampli debat.

EL FUTUR DEL REGISTRE CIVIL

2010-01-09T18:00:00.000+01:00

Diversos mitjans de comuncació han destacat l'aprovació pel Consell de Ministres del Govern central de l'avantprojecte de la Llei del Registre Civil. Gairebé els titulars han insistit en un dels aspectes més anecdòtics com és de la desaparició del Llibre de Família que comportarà la nova normativa cas de què tiri endavant, un document que en els últims anys era ja en molts aspectes obsolet. Si el seu funcionament implica que els usuaris puguin assolir les pertinents certificacions a través de la xarxa, o que els funcionaris de les administracions públiques accedeixin a les dades dels ciutadans sense que hagin de sol·licitar les pertinents certificacions als interessats, representarà un gran pas endavant. Crec que això darrer és el més positiu de la futura llei de cara al servei al ciutadà, si tenim en compte que amb l'actual sistema una tramitació administrativa en la qual es precisaven certificacions del Registre Civil solien esdevenir força feixuga, sobretot si aquests documents s'havien de sol·licitar a registres fora de la població de residència de la persona interessada, amb el consegüent retard a causa del correu (i segons els casos, cal sumar-hi la poca celeritat en la tramitació i la resposta del registre on s'ha dirigit la sol·licitud), o l'altra alternativa que consisteix en anar a buscar-lo in situ, però molts cops, segons el lloc, havent d'esperar el torn pertinent després de tot un matí de llargues cues.

Algun pas en aquest sentit ja s'està fent. Durant els últims anys s'ha estat duent a terme el procés d'informatització del Registre Civil. En el cas de Flix, com es féu públic, des del passat mes de novembre el procés d'inscripció dels assentaments del Registre Civil ja es fa informàticament; sols falta l'altre pas que consisteix en la digitalització dels llibres de registre (naixements, casaments i defuncions) a partir de l'any 1950. Atenent a la informació sobre la futura llei, totes aquestes dades instroduïdes amb l'actual sistema, més les que s'assoleixin un cop s'apliqui la normativa futura seran les que es podran accedir a través de la xarxa.

Esperem que aquesta nova llei faci realitat les expectatives d'agilitat dels processos administratius que pot aportar la seua aplicació, de cara a millorar el servei per a tots els usuaris.

OPINO QUE NO

2010-01-05T17:45:00.003+01:00

Des que el passat 29 de desembre el BOE va publicar la resolució que obria el període perquè els municipis que ho desitgin, presentin la seua candidatura a allotjar el Magatzem Temporal Centralitzat (MTC, ATC, en les seues sigles en castellà), s'ha intensificat a Flix el debat entre aquelles persones partidàries de què l'MTC s'ubiqui a Flix, i les que n'estan absolutament el contra. Ara per ara, i després de llegir el que s'ha anat publicant en diversos blocs, tret d'alguna intervenció que intenta moderar el to, la sensació és que hi ha una crispació in crescendo.

Pel que a mi respecta, que quedi clar abans de continuar endavant: no sóc partidari que l'MTC faci cap ni a Flix ni a cap població que n'estigui a prop.

Entenc els motius d'aquells que ho defensen: davant una situació de crisi en què ens trobem immersos, amb el tancament de plantes productives i el consegüent augment de l'atur que això ha generat, les perspectives que representarien la instal·lació a Flix de l'MTC pel que fa a la creació de llocs de treball i la generació de riquesa són altament positives. En algun cas també he constatat algun parer en el sentit de què tot i el risc que comporta, mentre no hi hagi res més, seria una bona solució, no la definitiva, per al futur econòmic del poble, i que un cop assolida, s'hauria de seguir cercant altres activitats que se sumessin al nostre teixit econòmic. Sens dubte que sona molt bé tot això, però cal posar a l'altre plat de la balança tot allò que l'MTC té de negatiu i perillós.

Recordem que la funció principal d'aquesta instal·lació és la d'emmagatzemar els residus procedents del cicle productiu de les centrals nuclears. En aquest aspecte és més explícita l'expressió popular com és conegut l'MTC, la de cementiri nuclear. Aquestes restes són altament radioactives, comptant que tones i tones d'aquest material serien les que es dipositarien al magatzem. Tot i les mesures de seguretat a què són sotmeses (certament, és així), ara per ara ningú no assegura la seua efectivitat al cent per cent, a més cal sumar el risc que suposa el seu transport des del lloc d'origen. Pel que fa a la generació de llocs de treball tampoc representa una meravella ni una solució a molt llarg termini: tres-centes (fins a cinc-centes) poden arribar a treballar-hi durant la seua construcció (dos o tres anys, si fa no fa), i un cop en marxa, la seua plantilla oscil·la al voltant de la cinquantena... i això durant seixanta anys, amb la incògnita afegida de què passarà amb les instal·lacions de l'MTC i els residus acumulats un cop deixi de funcionar (un autèntic marrón per aquells que s'hi trobaran). Sóc conscient que és el nombre de llocs de treball que pot aportar allò que més atrau als partidaris del magatzem més amb els temps que corren, però per a mi seria caure en un error córrer aquest risc a més de perpetuar un model i unes actituds respecte al futur econòmic del nostre poble que més valdria superar.

Un altre aspecte que cal valorar és l'efecte de rebuig que pot comportar la presència de l'MTC en un territori de cara a la implantació d'altres activitats econòmiques, a no ser que siguin del mateix ram amb la conseqüència que acabi esdevenint el territori en qüestió en una mena de femer industrial. I també quina paradoxa seria, en el cas concret de Flix, que el mateix estat que inverteix milions d'euros en retirar els residus del riu, aboqui altres milions per portar altres residus al nostre terme. Tot i que, val a dir-ho també, la rumorologia apunta que la seua probable instal·lació s'efectuarà molt lluny, que hi ha altres candidats més ben situats.

No he volgut concretar ni he pretès ser concloent amb aquesta entrada del bloc, per la qual cosa me n'he estat d'aportar xifres i dades com altres han fet i no jo no faria més que repetetir-ho. El que sí, i torno al que he dit més amunt, al marge de què al seu dia el ple de l'Ajuntament de Flix ja va expressar la seua oposició fa tres anys, la meua opinió a la instal·lació de l'MTC al nostre poble és un NO.

L'ANY QUE COMENÇA

2010-01-03T00:15:00.001+01:00

En un article publicat en el darrer número de La Vanguardia del 2009, Màrius Serra ens destacava un dels trets excepcionals que té l'any que tot just acaba de començar: En el 2010, el 20 dobla al 10. Això no succeïa des de 1809 i no tornarà a donar-se fins al 2211. Gaudim-lo. No deixa de ser un fet anecdòtic, però jo i vull suposar-me que tothom, voldria gaudir del 2010, però com l'any de la recuperació, de què la crisi que ens atonyina comenci a remetre i puguem veure la llum al final d'aquest angoixant túnel. Sabem prou que estem immersos en un fenomen d'abast mundial, però que a Flix en particular ha tingut una especial incidència. De fet, al nostre poble podem qualificar el 2009 com un veritable annus horribilis, i no sols per la incidència de la crisi al nostre teixit econòmic, sinó que també cal sumar-hi un seguit de fets que han estat dramàtics, entre ells un seguit de morts sobtades, algunes que ens han sorprès -com la de la regidora Montse Canals- i altres produïdes en circumstàncies tràgiques -com la del jove Xavier Rodríguez o la recent de Maria Negru. Un any per oblidar, del qual és desitjable que passi a la història com el de la crisi, el de la seua culminació, i no n'haguéssim de parlar en un futur com lo mal any primer, recuperant aquesta expressió d'una crònica medieval que feia referència a l'inici d'un període de fatalitats durant el segle XIV.

Esperem que tinguem un nou any, més que mai, ple d'il·lusió, esperança i prosperitat.

BON ANY 2010!

JA NO HI ÉS

2009-12-30T21:20:00.001+01:00

En una entrada publicada el passat 11 d'octubre, feia cinc cèntims sobre el patrimoni ferroviari de Flix. Mencionava entre altres un antic edifici d'habitatges ubicat a prop de l'accés de l'estació, a la dreta. Tot s'ha de dir l'edifici es trobava en força mal estat, però avui he constatat que l'han enderrocat. No sé si cal atribuir-li cap valor a aquesta edificació desapareguda, però la qüestió és que tenia força anys; sols cal veure fotografies de les primeres dècades del segle XX on apareix per comprovar-ho. Probablment han primat qüestions de seguretat que feien recomanable el

seu enderroc. Ara per ara, l'única cosa que sabem amb certesa és que ja no hi és.

"EN HUMIL PETITESA RECLÒS"

2009-12-24T13:30:00.002+01:00

Una de les imatges que més m'ha colpit (i de fet, hem colpeix) de la festivitat del Nadal és el del simbolisme del naixement: el Déu creador, fet home, que ve al món envoltat de l' escenari senzill i pobre del pessebre; el que governa les forces de la natura esdevé l'ésser més dèbil i indefens, com és el d'un humà recent nascut. Tots aquests contrastos de grandesa i humilitat i de força i debilitat són els que millor expressen l'excepcionalitat d'aquest fet. Algú podrà objectar que la vinguda d'un ésser diví enmig d'un cotext miseriós i pobre no és exclusiu sols del cristianisme i que fins i tot la religió cristiana molt probablement s'hagi inspirat en altres tradicions. No importa. Aquesta imatge tan potent l'he rebut, l'he après a través de la tradició cristiana, i la trobo impactant. Queda ben resumida en la traducció catalana de la famosa nadala alemanya Stille Nacht, de F.X. Gruber -la nostra Santa Nit-, sobretot en dos versos, senzills però prou eloqüents:

"El Jesús, tan petit,

és el Déu, Ser Suprem poderós,

en humil petitesa reclòs."

BON NADAL!

NOSTÀLGIA DE LA SAVIESA DELS AVIS

2009-12-20T23:30:00.000+01:00

Qui més qui més hem experimentat el buit que resta quan un familiar proper ens deixa per sempre més. És la fatalitat inexorable de la vida i de la ineludible absència d'aquella persona amb qui compartírem bona part de la nostra existència, sols ens resta el record a la memòria, uns objectes personals, unes fotografies i potser també algun que altre escrit. Però de tots ells el més poderós és el de la memòria, que ens evoca moments, instants de la convivència amb aquell ésser estimat del tot irrepetibles i entranyables i que ens han deixat una profunda petjada.

La gatera del temps d'Albert Guiu és la plasmació escrita d'aquests records, centrat en aquells moments de la seua infantesa de convivència amb els seus avis. Tot i que ens trobem davant d'una obra de prosa, Albert en fa una evocació que està més a prop de la poesia (així també ho veu la prologuista, Maria-Josep Margalef), una elegia plena de nostàlgia envers l'activitat, les experiències i les anècdotes viscudes al voltant dels seus iaios i les seues iaies, Josep i Remei, i Feliciano i Magadalena. Segurament que més d'un que hagi llegit aquesta obra, les imatges que es van descrivint els són més que familiars i quotidianes. Perquè, de fet, Albert Guiu en definitiva no fa altra cosa que descriure el dia a dia dels seus avis, de com ho percebia ell com a infant, però tot passat pel filtre de la seua vena literària, poètica, amb la qual cosa eleva aquests records a una altra dimensió: alhora, els enalteix i en deixa constància per sempre. Precisament, el títol de l'obra, La gatera del temps, fa referència a aquest afany de què no es perdin aquests records, explicitat en la imatge simbòlica del gat roda-temps que, després de travessar una gatera, va a empaitar el ratolí de l'oblit.

Al marge del seu valor literari, aquesta última publicació d'Albert també ens aporta uns fets i unes dades que fan referència a una forma de viure gairebé desapareguts, una imatge de la vida quotidiana a Flix que tot i no restar molt lluny en el temps, pertanyen ja al passat. Valor, per tant, testimonial d'una experiència viscuda i de tot el que li van transmetre els seus avis, els seus ensenyaments i la seua saviesa acumulada al llarg dels anys. Un tresor que Albert ens ha volgut llegar a través de les seues paraules, des del seu esperit poètic, tot plegat envernissat d'entranyable nostàlgia.

"ESPAÑOL Y CATÓLICO"

2009-12-13T21:00:00.003+01:00

Unes setmanes abans de les últimes eleccions generals, el llavors arquebisbe de Toledo, monseñor Antonio Cañizares, proclamava en el seu ingrés a la Real Academia de la Historia una afirmació que es podia titllar perfectament de nacionalcatòlica: la nació espanyola va començar a ser una realitat amb el III Concili de Toledo (589) amb la conversió al catolicisme del rei visigot Recared. Aquest poble germànic que havia penetrat a la Península Ibèrica als inicis del segle V, assolint el seu progressiu domini sobre la població hispanorromana i altres pobles ocupants (sueus, vàndals i bizantins), professava el cristianisme arrià, cosa que l'allunyava i separava de la majoria dels autòctons. Després de prop de dos segles de diferències entre hispanorromans i visigots, el pas donat per Recared (i juntament amb ell, la resta de les jerarquies aristocràtica i eclesiàstica visigoda), representava l'acostament definitiu amb els hispanorromans. A la pràctica, però, no fou tan clara la situació. Les diferències i les disensions entre ambdues comunitats persistiren, sense comptar els que s'oposaren a aquest acostament des dels dos bàndols, a més que en quedaren exclosos de la nova nació els jueus hispans, que continuaren discriminats i perseguits.

Aquest parer manifestat per Cañizares no és cap novetat ni de bon tros, tot i que xoca que el tragués a relluir un integrant de l'actual jerarquia catòlica espanyola, amb totes les connotacions i interpretacions que tot plegat comporta. La idea del regne visigot com a origen de la unitat peninsular i de la nació espanyola i aquesta vinculació gairebé inseparable espanyol/catolicisme és la que subjaç secularment en l'imaginari ideològic ja no sols de la jerarquia eclesiàstica, sinó que roman latent encara en bona part dels integrants del nacionalisme espanyol conservador i ultradretà. Hi ha un fet que enfortirà aquest origen i marcarà el mite visigòtic: la invasió musulmana de la penísula. Si bé es diu que la causa de la vinguda d'aquests invasors fou per donar suport a un dels bàndols que en en aquells moments s'infrontaven al regne visigot (els successors de Vitiza contra el rei Roderic, don Rodrigo), el cert és que aquests nouvinguts, contràriament a altres pobles invasors anteriors (els romans i els mateixos visigots), serien considerats uns elements estranys i a foragitar, tant els d'aquesta primera onada (711), com les posteriors protagonitzades pels almoràvits (1086) i els almohades (1145). De fet, el procés de conquesta dels territoris ocupats pels musulmants protagonitzat pels cabdills cristians dels diversos regnes i comtats del nord peninsular, ha passat a la historiografia espanyola amb el nom de reconquesta. La càrrega ideològica que envolta aquest concepte és clara: el que es farà és reconquerir, és a dir, recuperar un territori que havia estat arravassat pels musulmans i tornar-lo al domini de la Cristiandat, com ho havia estat durant el regnat dels visigots. Al capdavall, els conqueridors cristians desitjaven restablir la unitat territorial de l'antiga Hispània visigoda.

Com se sap, aquest procés reconqueridor es culminà amb la derrota i conquesta de l'últim regne musulmà peninsular, Granada, l'any 1492. Per al nacionalisme espanyol representava el pas definitiu que segellava la unitat d'Espanya, un cop eliminat aquell cos estrany del territori de la península. A més, quedava molt bé per als llibres d'història i quadrava que el mateix any que s'assolia la unitat territorial, esdevenia el descobriment d'Amèrica, i també, aplicant el fet religiós com a element identitari, també s'expulsava els jueus dels territoris castellans i de la Corona d'Aragó. Però tampoc la cosa anava per aquí. Fins al 1512, Navarra no s'incorpora a la nova monarquia hispànica iniciada pels Reis Catòlics (a més, després de ser també conquerida militarment). La cosa no acabà aquí, ja que si l'ideari era la recuperació del territori de l'antic regne visigot, això no s'assoleix fins al 1580 amb la incorporació de Portugal a la monarquia hispànica (fins la seva definitiva separació i independència el 1640). La puresa ètnico-religiosa es culminaria posteriorment amb l'expulsió dels moriscos el 1609 del Regne de Castella, i el 1610 de la Corona d'Aragó.

Certament, la identificació d'una nació amb una determinada creença religiosa és, com se sap, un aspecte força generalitzat, i no sols exclusiu d'una bona part del nacionalisme espanyol. Però aquesta simbiosi catolicisme-espanyolisme que roman en un sector nombrós de la jerarquina catòlica espanyola i en no pocs dirigents conservadors, té un tarannà peculiar, fruit d'un procés secular com s'ha vist abans a grans trets. Un tarannà carca i intolerant amb una visió encotillada de la realitat per als quals, qualsevol mesura que atempti bé contra les seues conviccions religioses, bé contra el seu concepte d'Espanya, és un atac contra la seua cosmovisió nacionalcatòlica i que per tant, cal combatre. Per tant, que ningú no s'estranyi de la bel·ligerància que manifesten determinats bisbes i dirigents polítics conservadors i d'extrema dreta davant algunes mesures endegades pels governs de torn. El que en altres països civilitzats es resoldria dins un debat mesurat, aquí sembla que s'esdevingui una lluita apocalíptica entre el bé i el mal.

"MILLENIUM", O ELS PERSONATGES QUE BEUEN MOLT DE CAFÈ

2009-11-14T20:30:00.001+01:00

Recordo que farà cosa d'un any i mig que vaig veure a l'aparador d'una de les llibreries de Flix el primer volum de la trilogia Millenium, el títol del qual va cridar-me l'atenció, Els homes que no estimaven les dones, d'on vaig poder llegir la breu ressenya inclosa a la faixa que envoltava el llibre. Poc després algú que ja l'havia llegit em comentà que l'argument de la novel·la girava a l'entorn de casos de corrupció empresarial, d'escàndols i assassinats a Suècia. Seguí a tot això la lectura de ressenyes i els comentaris que de tant en tant apareixien als mitjans de comunicació (televisió, premsa, internet) destacant l'èxit que havia assolit l'obra, l'assabentar-me que el seu autor, Stieg Larsson, morí abans de veure la trilogia impresa, i la publicació del segon i tercer volum de la sèrie, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina i La reina al palau dels corrents d'aire. Aquest passat Sant Jordi em vaig decidir per comprar el primer volum, amb la intenció de, un cop acabada la seua lectura, si complia les expectatives que generava tot el que havia sentit a dir i llegit, continuaria la resta de la sèrie amb els dos volums següents. Vaig haver-me d'esperar al mes d'agost per iniciar Els homes que no estimaven les dones, amb la Festa Major pel mig i resistir-me a la tentació d'anar a veure cap de les dos sessions de la pel·lícula basada en la novel·la. La decisió fou absoluta en finalitzar-la: a la mínima oportunitat adquiriria els altres volums de la sèrie, cosa que vaig fer a mitjans de setembre. Fa dos setmanes, liquidava el tercer llibre. Sincerament, no m'han decebut gens, han estat de les millors obres, de les millors novel·les que han passat per les meues mans, i que m'han despertat força emocions (fins i tot, ho confesso, em va fer saltar llàgrimes cap al final del tercer volum, després d'unes pàgines de molta tensió).

No afegiré més coses sobre una trilogia arxicomentada, sols cal anar a cercar pel Google, i trobareu infinitat de blocs, articles de revista, etc. que en fan menció. Em cenyiré a uns punts concrets, i sense entrar en el contingut de l'argument (per respecte a qui no se'ls hagi llegit encara). Els tres llibres, certament, tenen un lligam per un seguit de fets i personatges, sobretot, que els entrellacen. Però hi ha una bona diferència entre el primer volum i els altres dos: mentre que Els homes que no estimaven les dones conforma una unitat argumental gairebé independent, els següents, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina i La reina al palau dels corrents d'aire, es pot dir que no tenen sentit un sense l'altre. Els fets que trascorren en el tercer volum són conseqüència directa dels que es narren en el segon, però és que aquest també queda coix si no es continua fins al final de la història que es resol definitivament al tercer.

Un elevat nombre de personatges apareix al llarg de tota la trilogia. N'hi ha que els trobem sols en un dels volums, assolint un protagonisme destacat o discret segons les circumstàncies. Hi ha personatges que apareixen en dos dels volums. I finalment, hi ha aquells que els trobem al llarg de tota la sèrie. En especial són dos els que acaparen tot el protagonisme: el periodista Mikael Blomkvist i la Lisbeth Salander, una noia genial i mentalment superdotada. Tots dos representen l'epicentre al voltant del qual es desenvolupa la trama de tota la sèrie i es satel·litzen la resta de personatges. No obstant, si Blomkvist centralitza tota l'acció en el primer volum pel seu paper als voltants dels afers Vanger i Wennerström, com un autèntic forat negre la Lisbeth Salander acapara el protagonisme de l'argument en els altres dos volums, ja que tot els esdeveniments giren a l'entorn seu.

En tots tres volums hi ha una qüestió que roman latent: el sexe. Aquest es veu reflectit des de dos vessants totalment oposades. La primera en què el sexe és vist pels personatges com una forma més de relació i d'afecte, des d'una òptica positiva. Mentre que per un altre costat, n'apareix la cara més negra, la vinculada a la violència i el maltractament a les dones, les pràctiques sexuals aberrants, la pederàstia i la delinqüència associada al tràfic de prostitutes. D'alguna manera, és aquesta cara negativa del sexe la que genera tota l'espiral de l'argument de la trilogia que cobreix d'un embolcall malèfic tots els personatges (els dos principals, Blomkvist i la Lisbeth Salander ho pateixen directament), barrejat amb les trames de corrupció política i empresarial que hi són lligades.

Finalment, hi ha un altre element que surt al llarg de tota la història i de forma reiterada: el cafè. Els personatges de Millenium, en conjunt, consumeixen litres i litres d'aquesta infusió durant tota la narració. I no és estrany. Amb el ritme trepidant en què transcorren tots els fets (i el clima frescot suec) els fa molta falta aquest beuratge estimulant.

Les crítiques que havia llegit, totes elles positives, no eren fetes en va ni interessades. Tot i la seua divulgació mediàtica, es pot comprovar que no es tracta del típic bestseller adobat d'una prèvia campanya publicitària. Fins i tot, val a dir que escriptor de la talla de Mario Vargas Llosa l'ha elogiat públicament. Qui no ho hagi fet encara (i disposi de temps), li recomano la lectura d'aquesta magnífica trilogia, no el decebrà.

"LA CALAVERA, PRIMENTÓ I CEBA!"

2009-11-01T18:00:00.000+01:00

Avui és el dia de la festivitat de Tots Sants. De les antigues tradicions lligades a aquest dia pràcticament ens queda la visita al cementeri per retre homenatge als nostres difunts, i les de caire culinari, com el consum de panellets, castanyes i moniatos i les típiques castanyades que alguns mantenen. Per altra banda, veiem com s'imposen altres pràctiques vingudes de fora, i la vespra de la festa, prop de la mitjanit un munió d'infants i joves difressats d'éssers monstruosos van per les llars demanant dolços, a la vegada que empastifen els carrers i tot el que es troben pel davant amb esprais. I per cert, aquests joves i infants. per rematar aquesta tradició forània, diuen que celebren Halloween (!!!). Certament, potser aquest nou costum s'acabi implantant -de fet, ja fa cosa d'uns anys que va-, però sempre serà quelcom que ha vingut de fora, amb l'afegit del canvi del nom de la celebració.

Als informatius ens parlen de molts indrets on un costum arrelat és treure al carrer per Tots Sants carbasses que prèviament han estat buidades del seu contigut, i després incidint en la seua pell se'ls ha modelat una cara d'aspecte grotecs i, per acabar, al seu interior se li fica un focus de llum, sigui una espelma, una bombeta o una llanterna. Segurament un associarà aquest costum als Estats Units d'Amèrica, on es fa. Avui, en un reportatge del Telenotícies de TV3 es feia esment d'aquesta tradició en diversos indrets de l'Estat espanyol, i de Catalunya en concret, i no com a pràctica copiada de fora, sinó arrelada des de fa generacions. Doncs sembla ser que a Flix, fa molts anys també era una tradició on hi participaven els infants. Un cop preparada la carbassa amb la cara grotesca i una espelma encesa a dins, els nens i nenes la passejaven pels carrers del poble tot cridant "La calavera, primentó i ceba!", acabant-se convertint en una autèntica competició de veure qui cridava més. És poc el que he sentit a dir d'aquest costum a Flix, però de ben segur que es feia.

Amb el preceptiu treball de recerca que calgui, no seria millor recuperar aquesta tradició i no continuar amb aquests empastifadors ocasionals que no respecten ni automòbils ni mobiliari urbà? I, per suposat, per celebrar Tots Sants, no Halloween.

DOS MULES PER A FRANCO

2009-10-25T19:10:00.001+01:00

En una entrada del bloc de l'any anterior feia esment d'un seguit de petits incidents que es produïren a Flix durant l'estada de Franco el 31 de maig de 1949. Se'n fa esment de tots ells, més breument, en un dels panells explicatius que hi ha a l'exposició que hi ha a Ca Don Ventura, dedicada a l'electrificació de Flix i la construcció de la central hidroelèctrica i l'embassament i la posterior inauguració d'aquest complex pel cap de l'Estat. Doncs bé, ahir dissabte un dels visitants de l'exposició, després de llegir aquell panell se'm dirigí per explicar-me una altra anècdota d'aquell dia i de la qual en fou testimoni, i que transcric perquè no té pèrdua.

En el seu trajecte pel centre de la població, la comitiva del cap de l'Estat havia de passar pel costerut carrer Calvari. Llavors aquesta via no disposava de cap coberta d'asfalt ni de llambordes: el sòl era tot de terra. El dia anterior a la visita de Franco havia plogut, cosa que féu que el carrer Calvari quedés moll amb el conseqüent perill de lliscament per a tot vehicle que hi circulés. Davant aquest imprevist, les autoritats locals sol·licitaren als responsables de l'electroquímica que operaris de la fàbrica hi aboquessin i expandissin carbonilla al llarg de totel carrer Calvari per tal de solucionar el problema, cosa que es féu, però que no serví de res. Quan l'automòbil amb el cap de l'Estat es disposà a pujar pel carrer Calvari, arribà a un punt de no avança ni avançaràs. Finalment s'hagué de recórrer a dos mules perquè arrosseguessin el vehicle on viatjava el caudillo i fer-lo sortir d'aquell entrebanc.

L'automòbil que transportava a Franco, tot un cap d'Estat, estirat per dos mules. Una imatge que sembla treta d'una pel·lícula espanyola cutre de la postguerra (i en blanc i negre me la imagino), però amb la circumstància de què fou un esdeveniment (una anècdota més ben dit) real, i a més a Flix.

EL NOSTRE PATRIMONI FERROVIARI

2009-10-11T21:05:00.001+02:00

"A las siete y cinco minutos arrancó el tren especial de inauguración que iba á efectuar la del trozo comprendido entre Mora la Nueva y Fayón. Cuatro coches y una máquina componían el tren. Almorzamos en el coche salón que se convirtió en un momento en un comedor, y una tras otra fueron pasando las estaciones que nos separaban de la primera de las dos citadas. Hízose breve el viaje gracias á la amabilidad y amena conversación, de los compañeros de expedición, y llegamos á Mora la Nueva donde la empresa de los Directos ha levantado una estación de primera clase, rodeada de jardines y compuesta de tres vastos cuerpos de edificio. Se ha dado tanta importancia á dicha estación, porque afluirán á ella muchos caminos de alimentación y por ser centro de extensa y feraz comarca. En el vasto terraplén que se extiende ante el edificio habíase levantado un altar. Desde él bendijo el sacerdote la línea que iba á recorrer la locomotora y los cientos de curiosos que se apiñaban deseosos de presenciar la ceremonia y de ver como por primera vez sobre los inflexibles carriles se deslizaba la oscura masa del tren que, animado por el vapor de agua, atravesaba el Ebro, llevando el progreso hacia hasta aquí regiones poco menos que aisladas. Subimos de nuevo á los coches después de la bendición, silbó la locomotora y partió el tren. La inauguración comenzaba. Entonces se sirvió la comida. Se salvó el Ebro por el puente de García, soberbia mole de hierro sustentada por gruesas pilas; aparecieron y desaparecieron las estaciones de Flix, Ribarroja y otra cuyo nombre no recordamos y tras de un recorrido de unos 40 kilómetros, llegamos á Fayón, situado en la confluencia del Ebro y del Matarraña. [...]"

(A. Riera, "De Mora la Nueva a Fayón", a La Vanguardia, 25 de gener de 1892, 2-3.)

Com s'haurà pogut comprovar, aquest és el relat aparegut a La Vanguardia del viatge que inaugurà el tram de ferrocarril que va de Móra la Nova fins a Faió, i tenint en compte la data en què es publicà, és molt probable que l'esdeveniment tingués lloc el dia 24 de gener de 1892. El periodista fa menció al públic que assistí a l'acte de Móra la Nova, però és més que probable que aquest primer comboi fos contemplat i admirat pels habitants de les poblacions per on passà per primera vegada, entre elles Flix. En una notícia anterior, publicada unes setmanes abans, el 2 de gener, informa que ja s'havia concedit a l'empresa propietària de la línia -la Compañía de Tarragona a Barcelona y Francia- el pertinent permís per inaugurar el citat trajecte, un pas mes cap a la consecució de la línia directa entre Barcelona i Saragossa, de la qual, segons resa la mateixa nota "Faltará, pues, el trayecto de la Puebla [de Híjar] á Fayón, en el que se trabaja activamente". Durant molts anys, gairebé durant tot el segle XX aquesta fou la línia principal que uní la Ciutat Comtal amb la capital aragonesa i, tanmateix, Barcelona i Madrid. No seria fins a la dècada dels 80 quan es començà a prioritzar la línia de Lleida, consolidada encara més avui en dia amb el pas de l'AVE.

L'arribada del ferrocarril representà un gran pas endavant per a aquest territori, podríem dir que permetia per fi gaudir d'un mitjà ràpid de transport a unes poblacions que fins al moment sols havien comptat com a via de comunicació principal el riu Ebre, i amb totes les dificultats que llavors comportava la navegació fluvial (de fet, el tren fou un seriós competidor que marcà el declivi d'aquell antic mitjà de transport). Goso dir que s'obria una porta cap a la resta del món a un territori i una col·lectivitat humana històricament aïllats. A més, el nou sistema de transport suposà per als habitants de la Ribera d'Ebre establir uns vincles molt més intensos amb el territori del Camp de Tarragona, especialment amb Reus i Tarragona i també, de retruc, amb Barcelona. Per a Flix en particular, la presència de la línia de ferrocarril fou un dels factors que determinà i decidí la instal·lació de l'electroquímica cinc anys després, el 1897, amb tot l'impacte que ha suposat la presència d'aquest complex industrial per a la nostra població durant més d'un segle.

Contràriament a aquest ensutiasme dels primers anys, ens trobem amb la situació actual, derivada, sobretot per la prioritat donada a línia Barcelona-Lleida-Saragossa (ja esmentat més amunt), i, en conseqüència l'abandonament que ha patit el trajecte de Reus-Casp-Saragossa. Però no és aquesta la qüestió que ha motivat aquesta entrada del bloc, qüestió que de fet dóna molt de sí. Voldria abordar i incidir en un dels aspectes que ha estat també conseqüència del pas del ferrocarril pel nostre poble: el patrimoni ferroviari, el nostre patrimoni ferroviari.

Primera val a dir que no m'invento res que no s'hagi fet. I no cal anar massa lluny, dins a la nostra comarca ja hi ha almenys dos experiències. La més veterana és la protagonitzada per l'associació Amics del Ferrocarril de Móra la Nova, amb ambiciosos projectes en marxa, tenint en compte la importància que tingué l'estació moranovenca (de fet, fou un factor de progrés i creixement d'aquesta població, equiparable a l'impacte de l'electroquímica a Flix). I una altra població que vol revaloritzar el seu antic patrimoni ferroviari és Garcia. Fins als anys 70 del segle XX, Garcia va comptar amb estació de ferrocarril (jo encara la recordo activa). Sembla ser que ara hi ha en estudi un projecte per valoritzar en conjunt tot el patrimoni arquitectònic i industrial del municipi garcienc, i les antigues instal·lacions de l'estació entren a dins d'aquest estudi (vull afegir que fa poc vaig assabentar-me que l'existència de l'estació de Garcia tenia una destinació molt més ambiciosa: havia de ser un nus important d'una projectada línia de ferrocarril que havia d'unir Tortosa i Lleida, però que de moment no passà de projecte).

No podrien tenir una destinació semblant el complex d'edificis que hi ha a l'estació de ferrocarril de Flix: l'edifici principal, els antics habitatges, la cantina, el magatzem...? (ignoro ara mateix si es conserven les antigues casetes dels factors que hi havia molt abans d'arribar a l'estació) No valdria la pena, a més d'aquests edificis, fer una catalogació i un estudi i també, preservar i recuperar alguns elements característics: la campana (que a saber on para), el rellotge, l'indicador amb el nom de Flix fet amb rajoles, els antics mecanismes manuals de canvi d'agulles, fanals...? Amb els consegüents contactes amb l'empresa propietària i les administracions pertinents, no estaria de més endegar un projecte de museïtzació al voltant de tot plegat, i conservar tot aquest complex de manera que esdevingués un testimoni del que ha suposat (i suposa) el pas del ferrocarril per la nostra població, comptant que una de les construccions podria albergar un petit museu o centre d'interpretació, material per al qual no en faltaria entre objectes i fotografies.

Certament que no estan els temps per a massa alegries i per endegar segons quins tipus de projectes. Però crec que no està de més plantejar-ho, tenint en compte que existeixen experiències similars i que s'estan desenvolupant el llocs molt propers a Flix, i també el pes que ha representat la presència del ferrocarril a la nostra població. I que a més de que es conservin (i si escau, s'ampliïn) els serveis de trens de viatgers, que l'estació doni una imatge molt més amable, útil i enriquidora i no la degradant i trista de l'actualitat. Cal pensar-s'ho...

COLLITA ESPECIAL

2009-09-13T23:30:00.000+02:00

Com faig periòdicament, avui he acompanyat la meua mare a veure les dos petites finques amb oliveres de la seua propietat. En una d'elles, de poc més d'una hectàrea, hem tornat amb una collita ben especial: onze garrafes de plàstic, que es trobaven repartides al llarg de la superfície de la finca (les veieu aquí, agrupades a la foto). No sé com hauran fet cap allí ni qui n'ha estat l'autor. Algú m'ha comentat que hagi estat el vent que ho ha pres d'alguna finca propera, el propietari de la qual utilitzés aquests recipients per a dur-hi aigua. Però l'altra causa, i crec que la més probable, és que hagin estat llençades allí de forma deliberada. I pel que he pogut anar observant al camp, aquesta actitud incívica, malauradament, és força genaralitzada al nostre terme.

DEMOCRÀCIA AMB COTILLA

2009-09-12T18:30:00.004+02:00

És del tot previst que l'atenció mediàtica de demà diumenge estarà centrada en el que passi a Arenys de Munt, amb el referèndum per la independència i la infamant manifestació de la Falange, amb les respectives resolucions judicials pel mig. A l'espera de quina sigui l'evolució dels esdeveniments, està clar que hem estat espectadors una vegada més de la democràcia encotillada (per no dir estreta de mires), que a hores d'ara encara impera a la societat espanyola. Quan en altres estats civilitzats (el Regne Unit amb Escòcia, o Canadà, amb Quebec) parlar de la idependència d'un territori és una qüestió que si bé pot generar debats acalorats, aquests es produeixen obertament amb tota normalitat i naturalitat, com pot produir-se arran de qualsevol altra qüestió política que sigui motiu de discrepància, no passa així a les Espanyes. Plantejar la secessió d'un territori és un tema tabú, i quan el tema surt a la palestra, hi ha un esquinçament general de vestidures al mateix temps que s'aferren i corren a treure el santcristo gros de la Constitució, argumentant que allò no contemplat a la llei suprema entra dins de la il·legalitat i el delicte. El fet que encara perduri aquesta mentalitat tan restrictiva en el si de determinades formacions i líders polítics, de què la seua resposta a determinats assumptes que els incomoden sigui l'amenaça en lloc del diàleg, és una mostra de la manca de maduresa democràtica que encara hi ha latent en gran part de la classe política de l'Estat.

IMPRESSIONS BABÈLIQUES

2009-09-06T19:30:00.004+02:00

Confesso que abans en dos ocasions durant aquest estiu havia iniciat la lectura d'Impremta Babel. Però en ambdós casos altres circumstàncies se m'acabaren d'imposar, obligant-me a deixar de llegir-la. De fet, quan m'enfronto amb un llibre, intento ser-li el més fidel possible i si per una determinada causa he d'abandonar la seua lectura més de dos dies seguits, mal em pesi, prefereixo començar-lo de nou quan disposi d'una nova oportunitat. Així que vaig decidir-me per gaudir-ne durant les vacances. No vaig errar en la decisió ja que no solament vaig comptar amb el temps d'oci que et permet el període vacacional, sinó que pel mig hi hagué la magnífica i brillant presentació que féu Albert Guiu, un bon preludi per encarar novament -i sense desafortunades interrupcions- aquesta preciosa i genial novel·la d'Andreu Carranza.

Impremta Babel és una al·legoria de la paraula impresa, de la seua història, de la seua força, de la seua importància en l'esdevenidor de la Humanitat des que aparegué per la seua potencialitat en la difusió del pensament i que ha estat capaç de superar les més punyents adversitats al llarg dels temps. Al·legoria personificada en la figura del personatge principal de la trama, Pol Albión, el lligam del qual amb el món de la impremta li obrirà la llum de la seua trajectòria i experiència vital, de la mateixa manera que també és a punt de ser testimoni de l'inici de la fi de l'ús paper imprès, de les acaballes de l'era Gutemberg.

El cos principal de l'argument està dedicat a la infantesa i l'adolescència de Pol Albión, període crucial que marcarà la vida del personatge, marcat per la incògnita latent del seu origen, de saber qui eren els seus pares. No obstant, voldria destacar d'aquesta part de la novel·la el lloc on trascorreix l'acció, un poble de l'Ebre català. Si bé Andreu Carranza ens revela al final que s'inspirà en el seu Ascó natal, amb les descripcions que fa de la població, dels seus carrers, dels seus edificis, dels diversos personatges, dels paisatges del riu, de les anècdotes d'infantesa i adolèscència, etc., a més d'un i a més d'una que siguin de les terres ebrenques els resulta força familiar, fins i tot veient reflectides les seues pròpies vivències. Per aquesta circumstància i les diverses històries que es narren al llarg del text, ens desperten tot un ventall d'emocions que passen per l'alegria, la tristesa, la indignació i l'admiració.

Una obra al·legòrica per tot allò que vol simbolitzar. Una obra propera, perquè està basada en fets i escenaris reals, i per totes les emocions que ens transmet. Una obra mestra d'un dels grans escriptors del nostre territori, Andreu Carranza.

MONTSE, ADEU

2009-08-26T00:41:00.003+02:00

Ha estat un cop fort i sobtat assabentar-me del deces inesperat de la Montse Canals. Ara mateix em trobo força lluny del poble, passant les vacances. Tot ha estat entrar a internet per posar-me al dia de l'actualitat del nostre poble i de tot en general, i ha sigut aixi com m'ha arribat aquesta trista noticia.

He col.laborat mes d'un cop amb la Montse durant el temps que va romandre com a regidora, i la relacio sempre ha estat molt cordial i positiva.

Faig extensiu el meu condol als seus familiars i als membres del Consistori de Flix. Montse, et tindre present aquests dies.

DE HEYDRICH AL BAPHOMET

2009-08-09T20:30:00.006+02:00

Aquestes últimes setmanes he dedicat a llegir-me els llibres Heydrich i les agents del Saló Kitty i El Baphomet i la taula esmaragda, les dos novel·les publicades de l'amic Miquel Esteve, de Móra la Nova. Amb aquestes dos obres i en poc més d'un any, assolia els dos principals premis literaris que es convoquen a la nostra comarca: a l'agost de 2007 es feia amb el Premi de Narrativa Ribera d'Ebre, de Vinebre, i al maig de l'any següent amb el Premi de Narrativa Vila d'Ascó. Una i altra tenen un esquema similar, amb històries paral·leles que es desenvolupen en anys i èpoques diferents. Però, mentre que a Heydrich i les agents del Saló Kitty hi ha sols hi ha dos trames diferents, a El Baphomet i la taula esmaragda l'acció es complica en existir diverses històries. Amb tot, hi ha sempre un element que vincula les narracions en cada cas.

A Heydrich i les agents del Saló Kitty, una de les històries gira a l'entorn de la sinistra figura de Reinhard Heydrich, un dels principals dirigents de l'Alemanya nazi i el principal responsable de l'organització de l'anomenada Solució Final, és a dir, el pla per a l'extermini dels jueus. L'altra narració transcorreix durant els primers anys d'aquest nou segle XXI, en una residència de gent gran. El nexe comú entre totes dos trames narratives és el Saló Kitty, un prostíbul de luxe de Berlín que Heydrich, com a cap dels serveis secrets, utilitzà per extreure informació confidencial a personatges de rellevància, per a la qual cosa es reclutaren i ensinistraren a diverses prostitutes perquè actuessin com a agents d'espionatge.

El Baphomet i la taula esmaragda, com indicava més amunt, té una trama més complexa. L'acció de les diverses narracions tenen lloc al segle XIV, el XIX el XX i començaments del XXI, on els templers, els carlistes, els maçons i els jesuïtes malden per aconseguir i custodiar el Baphomet, un misteriós receptacle que conserva en el seu interior un important secret alquímic. La trama, en les seues diverses èpoques, es veu enterbolida per un seguit de cruels assassinats. Importants personatges de la Història desfilen al llarg de tota la novel·la: l'últim comanador templer del Castell de Miravet, Ramon de Saguàrdia; el dirigent carlista, Ramon Cabrera; el cap del govern espanyol, el liberal i maçó comte de Toreno, i el seu ministre Mendizábal; el general alemany Erich Ludendorff, l'escriptor John Keats, etc.

En els dos llibres, Miquel Esteve aconsegueix crear la tensió necessària al final de cada capítol per tal de captar l'atenció i la curiositat del lector, incitant-lo a seguir fins a la fi de tot el relat. Un altre tret, i molt destacable, és l'esforç que ha esmerçat l'autor en documentar-se per a l'elaboració acurada de les dos novel·les, aportant gran nombre de detalls dels diferents personatges i les diverses èpoques que es reflecteixen en la narració.

Miquel Esteve ha assolit una bona enlairada en el camp literari amb aquestes dos obres, que l'han consagrat com un membre més de la ja àmplia nòmima d'autors riberencs. Si almenys alguna de les dos novel·les cauen en les vostres mans, si encara no ho heu no dubteu en submergir-vos en la seua lectura.

SOBRE ENCICLOPÈDIES I DICCIONARIS

2009-08-07T23:30:00.001+02:00

L'escriptor i conferenciant Carlos Fisas (autor d'aquella sèrie de reculls d'anecdotaris Historias de la Historia), explicava que en una ocasió una oient del seu programa radiofònic,després d'expressar-li la seua admiració pel seu gran bagatge cultural, li preguntà quines eren les seues fonts d'informació. Fisas li respongué tranquil·lament que tot aquell coneixement l'havia obtingut mitjançant la lectura de llibres. En escoltar això, l'oient experimentà un canvi en la seua actitud, i amb to de menyspreu li comentà "Ah! Dels llibres...", com volent dir que així, qualsevol. Una cosa semblant em va passar a mi fa uns anys.

Fa uns anys van encarregar-me una activitat, per a l'organització de la qual un dels primers passos fou buscar informació sobre un tema determinat. Quan ja havia recollit força dades, em vaig presentar davant la persona que em féu la comanda i li vaig mostrar tot allò que havia anat trobant fins al moment. Sorprès i satisfet amb tot el que li exposava, va pregutar-me d'on havia aconseguit i com tot aquell volum informatiu. Quan, amb tota naturalitat, li vaig revelar que bona part de les consultes les havia realitzant a través de la Gran Enciclopèdia Catalana, canvià sobtadament el seu semblant i em dirigí una ganyota gairebé diria que de desaprovació, com volent dir "això no val, no té mèrit, no t''està bé a tu". Malgrat aquest petit entrebanc durant la conversa, aquesta continuà. Vaig estar-me d'explicar-li que per a la consulta de l'enciclopèdia vaig dedicar-hi força temps, entre lectura i presa de notes, a més de recórrer a alguna que altra font. I afgeixo que després d'aquella trobada amb la persona en qüestió, vingué molt més temps de lectura i consulta d'0bres especialitzades, un cop assolida la base amb tot allò après a través de la GEC principalment.

En general se sol associar la consulta a enciclopèdies i diccionaris a les etapes del nostre període d'ensenyament, tant primari com secundari. Qui no ha fet aquells exercicis que consistien en buscar un seguit de paraules al diccionari que prèviament ens havia indicat el mestre o la mestra, o qui no ha passat llargues estones a la biblioteca consultant enciclopèdies per fer algun que altre exercici o treball de secundària. I un cop assolides aquestes etapes de l'ensenyament sembla com si aquests instruments de consulta ja hagin complert la seua missió, i per tant l'únic contacte futur que es pugui tenir amb ells sigui quan els nostres descendents en facin ús durant la seua etapa escolar. Sens dubte, és una concepció errònia, ja que aquests llibres de referència van dirigits a tots tipus de públic i de totes les edats (al marge d'aquelles edicions focalitzades expressament cap els infants).

Certament d'enciclopèdies n'hi ha de diversa qualitat. Sempres s'ha d'anar sobre segur respecte a la seva solvència. Aquelles que han assolit un prestigi (com la GEC, l'Encyclopaedia Britannica, les publicades per Salvat o per Larousse, la mítica Enciclopedia Espasa, etc.), compten que darrera de cada article hi sol haver la mà d'un especialista sobre el tema, que garanteix la solidesa del seu contingut. Per conèixer un tema determinat són unes eines de primera mà gairebé imprescindibles i de vegades, el volum d'informació que aporten alguns dels articles són prou complerts. Certament que l'arribada d'Internet ha modificat els hàbits pel que fa a la forma de cercar informació. No obstant, quan m'interesso sobre un determinat tema, habitualment la primera font a la qual acudeixo a la xarxa són les enciclopèdies que es disposen en línia. Gairebé totes les clàssiques tenen la seua versió electrònica, a les quals cal afegir la Viquipèdia, amb totes les prevencions, però, que cal tenir en compte amb aquesta darrera (amb entrades moltes d'elles completíssimes i de força qualitat, al costat d'altres que deixen molt a desitjar). Una vegada feta la consulta, si vull completar-la o no n'estic prou satisfet, ja passo a googlejar efectuant les equacions de cerca que s'escaiguin.

Amb els diccionaris passa si fa no fa el mateix. Jo els utilitzo sovint quan escric, sigui perquè tinc algun dubte sobre la grafia d'alguna paraula (amb tot, se'm cola alguna que altra falta), sigui per cercar un sinònim d'algun mot per allò de no repetir conceptes i derivats, per qüestions d'estil. També molts cops, mentre estic llegint algun llibre o article, passa de tant en tant que em trobo alguna paraula que desconec, cosa que m'obliga a consultar el seu significat al diccionari, sobretot si aquest desconeixement entorpeix poder seguir amb garanties el contingut d'allò que llegeixo. Igualment, els diccionaris clàssics compten amb la seua versió electrònica (el de l'Institut d'Estudis Catalanas, el Català-Valencià-Balear, el de l'Academia Española de la Lengua), i ara mateix, quan escric aquestes línies, en una de les pestanyes del navegador tinc la pàgina del diccionari de l'IEC (i que he consultat, almenys dos vegades).

Resumint, enciclopèdies i diccionaris són uns instruments de gran utilitat per a tothom, petits i grans, com a font primera d'informació i de coneixement. La seua adaptació a les noves tecnologies fa que puguin continuar amb aquesta funció, tot i el bagatge informatiu que possibilita Internet, oferint uns continguts com mínim, fiables.

MÉS ENLLÀ DE GIBRALTAR

2009-07-27T22:55:00.000+02:00

Encara està fresca la polèmica suscitada per la visita del ministre d'exteriors espanyol, Moratinos, a Gibraltar la setmana passada, pel fet que era el primer cop que, des de l'ocupació d'aquest territori pels anglesos l'any 1704 (corroborat el 1713 pel Tractat d'Utrecht), un alt representant del govern d'Espanya trepitgés el penyal. Al marge la pataleta pepera que provocà el que sí va voler deixar clar Moratinos és que, malgrat aquest acte de trobada amb les autoritats del penyal, l'estat espanyol no renuncia recuperar la sobirania d'aquest petit territori. Al respecte he de dir que tenen tota la raó en plantejar aquesta reivindicació, un fet que representa tot un greuge històric i que va essent hora que s'arribi a una solució. De totes maneres, també m'agradaria que aquest zel i contundència que demostren amb el penyal de Gibraltar, també el fessin palès pel que fa a la recuperació de l'antic comtat del Rosselló i part del territori de la Cerdanya, separats de la resta del territori català després del Tractat dels Pirineus (1659) i des de llavors en poder de França. S'ha de dir que hi ha nacionalistes espanyols que, encara que sigui amb la boca petita, ho manifesten (per a ells Catalunya és Espanya, i per tant els territoris assolits per França són antics territoris espanyols). Amb tot, està vist que existeix un doble raser a l'hora d'afrontar a aquestes dos qüestions per part dels espanyols (acció totalment nul·la pel que fa al govern de l'estat en relació als territoris catalans).

Tampoc no estaria de més recordar al nacionalisme espanyol allò de què no vulguis per als altres allò que no vols per a tu mateix. Deixant de banda la qüestió de les diverses nacionalitats penisulars i llurs reivindicacions de territori i sobirania respecte d'Espanya, també hi ha un seguit de greuges territorials dels quals n'ha estat causant l'estat espanyol. Dins al territori de la península hi ha el cas de la ciutat d'Olivença, conquerida als portuguesos el 1801 durant l'anomenada Guerra de les Taronges i corroborada l'ocupació amb el Tractat de Badajoz signat aquell mateix any. Al sud, ja al continent africà, hi ha el cas, també prou conegut, de les ciutats de Ceuta i Melilla. Però la presència espanyola no sols es redueix a aquests dos enclaus en aquesta zona extrapeninsular, sinó que hi ha tot un rosari de petits territoris (els penyal de Vélez de la Gomera i Alhucemas, les Illes Chafarinas, l'illot de Perejil, entre els més destacats), sobre els quals també recauen les reivindicacions marroquines. En el cas d'Olivença, els espanyols retrauen que ha estat una ciutat en permanent disputa amb Portugal, de la mateixa manera que respecte als territoris del nord d'Àfrica també argumenten tot un rosari de raonaments històrics, alguns del calibre de què la sobirania espanyola ja era un fet consumat en aquests territoris quan encara no existia l'actual etat marroquí. Que cadascú ho jutgi...

Finalment, hi ha assumptes que es donen per consumats i que ningú no gosa qüestionar. Què passa amb l'arxipèlag de les Canàries? Conquerides pel regne de Castella al llarg del segle XV, és un dels últims vestigis de la història colonial espanyola per l'Oceà Atlàntic. De fet, la possessió de les Canàries tingué una importància estratègica cabdal en la posterior conquista i domini dels territoris de l'Amèrica espanyola. Amb la divisió provincial de 1833, la totalitat de l'arxipèlag restà englobat en una sola província, i no serà fins a 1927 en què aquest territori insular es dividiria en les actuals províncies de Santa Cruz de Tenerife i Las Palmas. El intens procés d'aculturació a que fou sotmès aquest territori fa que gairebé ningú no es qüestioni el domini espanyol sobre les illes, tot i que han existit (i existeixen) moviments independentistes. Això tampoc implica però, un sentiment espanyol fortament arrelat, i els mateixos canaris afirmen que, si bé senten els seus vincles amb Espanya, culturalment se senten més propers i identificats amb els països llatinoamericans (amb Veneçuela especialment, la Octava Isla, centre d'una nombrosa comunitat emigrant canària). De moment res fa preveure que en un futur immediat les Canàries plantegin la seua separació de l'estat espanyol (al marge de les reivindicacions marroquines, que també hi són). Però a saber si dintre d'uns anys s'acabi imposant la realitat geogràfica i aquest antic territori colonial espanyol emprengui el camí cap a la independència.

Reitero que l'estat espanyol té tota la raó en les seues pretensions de recuperar el penyal de Gibraltar. Però caldria que es deixés de mirar tant el melic gibraltareny i mesurar les possibles i lògiques conseqüències que es podrien produir de sortir-se'n amb la seua.

"CRUSANT LO MISSISSIPI"

2009-07-20T16:45:00.001+02:00

Això que que transcic més avall és un diàleg que, segons van explicar-me, van mantindre dos flixencs mentre estaven treballant al respectiu tros de terra. Pel que sembla comentaven un episodi de la Segona Guerra Mundial que s'havia produït recentment (reitero, de la Segona Guerra Mundial):

- Te n'has enterat? Los americans han crusat lo Mississipi!

- Ostres! Com avancen!

No té pèrdua...

L'EDITORIAL PETITA

2009-07-17T21:25:00.000+02:00

Quan s'endega una iniciativa empresarial, al marge de la conseqüent cerca de beneficis econòmics, hi ha també la intenció de cobrir i respondre una determinada necessitat social. Al mateix temps cal valorar altres factors per garantir l'èxit de l'empresa, com sobre quina àrea geogràfica es vol actuar, sobre quin nombre de població, si l'oferta ha d'anar dirigada a un tipus de públic molt concret, quins són els possibles competidors comercials, etc. Si es tracta, a més, d'un projecte empresarial dedicat a l'edició i publicació de llibres projectant la seua acció principal sobre un territori petit i primordialment amb autors de la terra, estem parlant d'una iniciativa arriscada, a la par que molt lloable. Un dels exemples més clars i que per ara sembla assolir els seus objectius és el cas d'Aeditors.

Aquesta editorial, des del seu inici l'agost de 2006, ha dirigit la seua activitat cap el públic de les Terres de l'Ebre. I, per començar, la seua seu no es troba en cap gran població, ni a Barcelona, ni Tarragona, ni tan sols Tortosa o Amposta, sinó al Perelló, un poble de poc més de 3.000 habitants. En la ja dilatada nòmina de llibres publicats, no solament trobem grans firmes de clàssics de la literatura universal (Oscar Wilde, Baudelaire, Jules Renard...), o una obra emblemàtica com El manifest comunista, de Marx i Engels, sinó que majoritàriament hi ha autors ebrencs, per a molts dels quals Aeditors ha estat el mitjà per poder donar-se a conèixer davant el públic, o per aconseguir donar llum a unes obres que difícilment haguéssin trobat altres vies de sortida dins el competitiu mercat editorial. Unit això a un format senzill, de llibre de butxaca, tot plegat aquesta fórmula ha donat bons resultats, garantint la continuïtat d'aquesta experiència editora a les Terres de l'Ebre.

Com deia abans, la llista d'autors ebrencs que han vist part de la seua obra literària publicada a Aeditors és extensa. No els relacionaré tots aquí, però sí, i escombrant cap a casa, indicaré aquells escriptors de Flix que han vist en Aeditors una porta de sortida per algunes de les seues obres, Albert Guiu i Laura Mur. El primer ha vist publicat dos dels seus poemaris, De la mà de la meva filla i L'himne d'aquest matí. La segona, Laura Mur, el seu relat La cova del silur. A més, tres dels èxits editorials d'Aeditors han estat els reculls de narrativa breu L'altre Nadal, Estius a l'Ebre i El riu que parla, i en tots ells hi ha hagut participació flixenca: Albert Guiu en els tres, Laura Mur en els dos últims, i el tercer de la llista compta amb una narració del jove autor de Flix David Ruz Guiu. No obstant, no puc deixar de nomenar altres autors de l'Ebre que també
figuren entre els que han vist com part de la seua obra escrita ha estat publicada per mitjà d'Aeditors, com Francesca Aliern, Emigdi Subirats i Jesús Tibau, als qui no fa massa hem pogut veure per Flix, bé presentant alguna de les seues obres, bé llegint contes.

Una empresa com Aeditors no té explicació si al capdavant no hi ha algú amb una sensibilitat i un temperament que l'empeny a tirar endavant una editorial com aquesta assumint tots els riscos. No hi ha dubte que el seu impulsor, Àlex Ferrer, barceloní afincat al Perelló, respon a aquest perfil. Personatge polifacètic (és l'autor de les il·lustracions de La cova del silur, per posar un exemple), la seua activitat cultural a la localitat perellonenca no s'ha limitat a endegar Aeditors, sinó que ha estat a relacionat amb altres iniciatives i projectes, com l'edició de la revista Nova Cat, la seua vinculació a l'Associació per a la Recerca Històrica del Perelló, o una altra iniciativa endegada per ell, el refugi de llibres, una experiència inèdita a les Terres de l'Ebre de la qual ens assabentàvem fa poc a través de la premsa i que ha tingut força acceptació. Amb aquesta trajectòria tant intensa, cal veure en Àlex Ferrer un veritable factòtum, un incansable motor cultural.

Certament que a les Terres de l'Ebre hi ha hagut altres actuacions des del món de les editorials que han estat també molt importants de cara a l'impuls dels autors del nostre territori, com ha estat el cas de Cossetània Edicions, de Valls, entre altres. Però el cas d'Aeditors cal dedicar-li una atenció especial, per la seua excepcionalitat i les circumstàncies en les quals s'ha desenvolupat i crescut. És una editorial petita si atenem als mitjans que disposa i treballa i el seu àmbit d'actuació. Però una editorial gran pel que fa als seus objectius, intencions i servei que està donant a la cultura i a l'univers literari del nostre territori ebrenc.

"CAMARADA MEJILLÓN CEBRA"

2009-07-11T18:15:00.001+02:00

Just a l'entrada del camí de Sebes, com sempre faig, vaig iniciar un cop més la meua sessió de córrer. Així anava fent els primers metres del recorregut quan, de sobte, a la meua esquerra, just en aquell punt on hi ha un accés obert cap al riu, un element nou se m'aparegué al costat dels frondosos arbres, un indicador que trencava la naturalitat d'aquell paisatge. Els pocs segons que vaig disposar mentre hi passava per davant foren suficients per llegir el seu contingut i que, com no podia ser menys, em cridés més l'atenció aquella frase que, per destacar-la entre la resta del text, està emmarcada per un fons groc llampant: "MEJILLÓN CEBRA PRESENTE". Repentinament el paisatge que m'envoltava perdé la seua gama de colors i assolí una tonalitat en blanc i negre, al mateix temps que em semblava escoltar els clarins que preludien l'ignominiós himne del Cara al sol per acabar d'ambientar-ho. Com tampoc té pèrdua la frase que inicia el cartell indicador "ATENCIÓN NAVEGANTES", la qual remotament em va recordar aquell spot televisiu del tardofranquisme que animava els joves a allistar-se a la marina ("¡Muchacho! ¡La Marina te llama!"). Amb tots aquests pensaments inspirats amb la visió d'aquell indicador, vaig esclatar a riure emmig de la meua cursa particular i individual.

Deixant de banda la qüestió de l'idioma (si podria haver estat escrit en català, o en totes dos llengües o en més, etc.), certament l'estil deixa molt a desitjar, i de fet, pel que he pogut esbrinar han estat altres persones que han experimentat sensacions similars a les descrites en llegir l'indicador i retrotraure'ls a temps passats. Amb el mateix missatge de fons, crec que hagués quedat millor "Presencia de mejillón cebra", i pel que va a l'inici, "Aviso a los navegantes". Imagino que la persona (o persones) que van redactar el text de l'indicador buscaren un missatge que cridés l'atenció, breu i contundent i que convidés a llegir la resta del contingut (unes útilíssimes i necessàries normes per a qui vulgui navegar per a aquesta zona del riu i evitar que la plaga del molest musclo zebra s'estengui a altres indrets). I certament, ho aconseguiren. Amb tot, el nostre indicador no deixa de ser xocant i hilarant, i encara ara no puc evitar que un somriure es dibuixi al meu rostre cada vegada que hi passo per davant i veure com m'adverteix de la presència del "camarada mejillón cebra".

MAS DE FLIX, I ALTRES MUNICIPIS EFÍMERS DE LA RIBERA D'EBRE

2009-07-03T01:00:00.005+02:00

Quan els consellers de la ciutat de Barcelona aprovaren el 1398 l'adquisició de la baronia de Flix i la Palma, a la relació d'aquests municipis també s'hi afegia Mas de Flix. I amb tot el dret, ja que des de 1345, aquest petit indret comptava amb carta de poblament. No obstant, poc després de la compra barcelonina, es deixaria de parlar de Mas de Flix com a municipi, condició que sembla ser que perdria als inicis del segle XV. Com a part del territori de la baronia ubicada al marge esquerre de l'Ebre, Mas de Flix estigué adscrit a la vegueria de Lleida, igual que la Palma d'Ebre, mentre que la part del marge dret, Flix, estava vinculat a la vegueria tortosina (malgrat que sembla que en èpoques anteriors això últim no estava tan clar, de manera que en certs moments la totalitat de la baronia estigué adscrita a Lleida).

Mas de Flix estava situat dins a l'indret del terme municipal de Flix que actualment encara conserva aquest mateix topònim (també el trobem en plural, els Masos de Flix). De l'antic poblat medieval de Mas de Flix queden restes d'habitatges, d'una torre, de sitges i de l'antiga església de Sant Joan. D'aquest temple trobem referències en diversos documents. En el capbreu de 1624, ens informa que en aquesta església "dita de sant juan ahont se diu missa cada diumenge lo so prior de Flix ell o so vicari i per lo escolà que porta a dir missa i cada any li donen setse fanecas vellas de blat". En la visita pastoral que efectuà uns anys després, el 1638, el canonge Mateu Tomàs, va insistir en l'obligació de celebrar misses a Mas de Flix, amb la qual cosa hem d'entendre que llavors aquest precepte no es complia massa. Molt més endavant, el 1793, l'Atlante español, de Bernardo Espinalt, ens descriu que " á distancia de dos leguas hay otra Hermita en medio de un gran valle, dedicada á San Juan Bautista, en donde antiguamente habia una poblacion, pero en el dia solo existen algunas casas esparcidas por el valle que llaman el Vall de San Juan". L'església de Sant Joan sembla que fou destruïda durant la Guerra del Francès. Avui en dia d'aquest temple, i com la resta d'edificacions de Mas de Flix, sols resten visibles algunes parts de les parets. No obstant això, pel que fa a l'església sembla, tot i la destrucció que havia patit, estava molt més sencera a mitjans del segle XX, ja que en certa ocasió algú va comentar-me que recorda haver-hi vist el lloc "on es posava la campaneta", és a dir, l'espadana. No tot és degut a les guerres...

A través dels documents podem deduir que el nucli i el territori proper a Mas (o els Masos) de Flix estigué habitat durant força temps, gaudís o no de la condició de municipi, tot i que el nombre d'habitants sempre fou molt baix. Quan se li concedí la carta de poblament el 1345, fou atorgat a 10 veïns de Flix (si entenem veïns com a unitats familiars podem parlar entre uns 30-40 habitants); a les Corts de Cervera de 1359, es parla de 8 focs (entre 24-32 habitants), els mateixos que consten al fogatge de 1360-1365. Uns anys després, el fogatge de 1378 atribueix a Mas de Flix sols 5 focs (15-20 habitants). A partir d'aquí no disposo de més dades pel que fa a les persones que habitaven d'aquest poblament. Es pot observar, això sí, que amb el pas dels anys el nombre va anar minvant, i possiblement aquesta fos la causa que finalment perdés el seu estatus municipal (el qual pressumptament encara conservaria quan Barcelona adquirí la baronia, ja que, com s'ha esmentat més amunt, el nom de Mas de Flix apareix en la documentació).

Mas de Flix no fou un cas únic a la comarca de la Ribera d'Ebre, van haver-hi altres nuclis habitats que aconseguiren assolir la categoria de municipi a partir de la consegüent carta de població, però que perderen aquesta condició al pas dels anys. Gandesola, suposadament a prop de Benissanet, i amb carta de poblament de 1248, fou una d'aquestes poblacions. Un altre nucli habitat amb carta de poblament (1237) fou Gorrapte, el terme del qual actualment estaria ubicat a dins del de Vinebre; l'existència d'aquest mateix topònim -serra de les Gorraptes- al territori vinebrà és el que ens ho indicaria. Gorrapte sembla que fou destruït a finals del segle XIII, arran les lluites que mantingueren els templers (senyors d'aquest lloc) i els Entença de Móra.

Un capítol apart mereix un altre d'aquests pobles efímers, Berrús, pel que sembla el que gaudí durant més temps de la condició de municipi. El territori de Berrús va pertànyer primer a la comanda templera d'Ascó, i a finals del segle XIII, a la recent creada comanda de Riba-roja; serà durant el breu període de domini dels templers de Riba-roja quan Berrús assolirà la carta de poblament, el 1294. Curiosament, durant aquest període aquesta població apareix també als documents anomenada Castellblanc, i així figura en la carta de poblament, per a més endavant recuperar el nom de Berrús. Amb la desaparició de l'orde del Temple als inicis del segle XIV, les seues possessions a Catalunya passen a màns de l'orde de l'Hospital. La comanda de Riba-roja és dissolta, per la qual cosa Berrús torna a dependre del comanador (hospitaler en aquest cas) d'Ascó. A la segona meitat del segle XV és creada la comanda de Vilalba, la qual inclourà Vilalba, la Fatarella, Riba-roja i Berrús. Fins al segle XVIII, Berrús va estar poblat (el 1719 es coneix que comptava amb 23 habitants). Del 1757 es coneix un acta de presa de possessió del nou comanador de Vilalba, durant el qual nomena i rep l'homenatge del batlle de la població; aquest detall ens indica que l'indret seguia conservant la seua condició de municipi. Més endavant, però, es diu que al 1806 no hi vivia ningú. El terme finalment seria integrat a Riba-roja. De l'antic poblat sols es conserva l'església de Santa Magdalena de Berrús (l'ermita de Berrús), la qual, arran la construcció de la presa de Riba-roja, seria desmuntada i traslladada a la seua ubicació actual.

-------------------------------------------

BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA

BIARNÈS i BIARNÈS, Carmel, La implantació de l'orde del Temple a la Ribera d'Ebre (1148-1210), CERE, Flix, 1986

CABRÉ i MONTSERRAT, Dolors, Berrús. 25 anys. La Pobla de Massaluca, Vilalba dels Arcs, Riba-roja d'Ebre, CERE, Flix, 1993

ESPINALT y GARCÍA, Bernardo, Atlante español o descripción general de todo el Reyno de España, Madrid, 1793

FERRER i MALLOL, M. Teresa, "La població d'Alcarràs, Montagut, Sarroca, Llardecans, Flix i la Palma, dominis dels Santcliment, el 1386", a Estudis d'història i documents dels arxius de protocols, núm. XX (2002)

MUÑOZ HERNÁNDEZ, Pere, "Efmèrides medievals flixanques", Bloc de Pere, Flix, 2009, http://blogdepere.blogspot.com/2009/01/efemrides-medievals-flixanques-2009.html

MUÑOZ i SEBASTIÀ, Joan-Hilari, "Les parròquies de la Ribera d'Ebre, segons la visita pastoral de l'any 1638", a Miscel·lània del CERE, núm. 16 (2003)

RIUS BOVÉ, Xavier, "Flix al segle XVII", a La Veu de Flix, núm. 282 (2003)

SERRANO DAURA, Josep, "Berrús, la presa de possessió senyorial del lloc, l'any 1757", a Miscel·lània del CERE, núm. 11 (1997)

SERRANO DAURA, Josep, Senyoriu i municipi a la Catalunya Nova (segles XII-XIX). Comandes de Miravet, d'Orta, d'Ascó i de Vilalba i baronies de Flix i d'Enteça, Fundació Noguera, Barcelona, 2000 (2 volums).

VENTURA BENAIGES, Joan-Salvador, i VILELLA, Ramon, La Ribera d'Ebre, Editorial Mediterrània, Barcelona, 1996

INNOVACIONS FESTIVES

2009-06-29T00:05:00.001+02:00

A més d'un va soprendre la participació dels dos gegants de la Festa Major a la processó de Corpus. Van haver-hi opinions de tots els gustos, des dels qui els va agradar la novetat, altres que van considerar que la música que acompanyà la processó quedava com un pegot, fins arribar a aquelles opinions totalment negatives. Aquesta innovació a la festivitat de Corpus Christi s'encarregà d'anunciar-la el mateix regidor de festes, Ramon Sabaté, a través dels mitjans de comunicació, fent referència a què l'origen es trobava en el suggeriment fet per Quim Carranza. Quim, un bon coneixedor de costums populars, féu la seua proposta des d'una doble perspectiva: la participació dels personatges del seguici popular al Corpus és un fet força estès en altres indrets (a través de Ramon, vam assabentar-nos que es fa al poble d'origen de mossèn Miquel Gasulla), i també volent solucionar una realitat que és la mínima expressió a la qual ha quedat reduïda la processó del Corpus Christi a Flix. Perquè si un dels elements distintius d'aquesta festivitat a Flix són les catifes, una tradició força solidificada, en última instància la seua raó de ser és la de guarnir el lloc de pas de la processó. D'uns anys cap aquí, aquesta desfilada solemne ha vist com s'ha anat mermant la seua participació, al marge d'altres aspectes com la xerrameca poc respectuosa que l'acompanya. Per tant, alguna cosa cal fer si es vol conservar aquesta manifestació reliosa-popular a la nostra població, revitalitzant-la i introduint, si escau, elements nous que captin l'atenció. La introducció dels gegants i llur música d'acompanyament va en aquesta direcció. Que no sigui l'opció més encertada? Caldrà valorar-ho, però almenys hi ha hagut la intenció de cercar una possible sortida.

Als pocs dies celebràvem Sant Joan. En les últimes dos edicions (la del 2008 i la d'enguany) i ha hagut també novetats afegides a la festa. L'any passat es canvià el programa, realitzant-se l'encesa de la foguera a la mitjanit, i precedida per un correfoc. En aquesta edició una de les innovacions, i que ha tingut força èxit i acceptació ha estat la del bagul dels desigs; en canvi, contradictòries han estat les reaccions enfront de què el correfoc es fes seguint un itinerari per carrers de la població. Certament sembla que les crítiques més negatives van vindre de veïns dels indrets per on passaren els diables; però per un altre costat hi ha els qui s'ho van passar d'allò més bé perdent-se pel mig del correfoc.

En tots els casos hi ha al capdavall l'objectiu de què la gent acudeixi i participi de les activitats que es fan a les nostres festes locals. Festes algunes d'elles que, al pas del temps i de forma progressiva, anava disminuint el nombre de públic que hi participava, de tal manera que molta gent del poble, davant el poc interès que hi mostraven, aprofitaven per marxar fora de la població, o simplement ni sortien de casa. De moment, el que s'ha pogut constatar tant a les celebracions de Sant Joan del 2008 i d'aquest any, com a la processó del Corpus, ha estat un augment significatiu de les persones que, com a mínim, han anat a veure els actes. Una altra cosa és la valoració que n'hagin pogut fer, sobretot en relació amb les novetats introduïdes en cada cas. Novetats aquestes que caldrà veure si acabaran de cuallar, però, com va dir el flamant nou alcalde, Òscar Bosch, en inaugurar-se l'exposició del conte Sant Joan i fent referència al bagul dels desigs, tota tradició té una primera vegada; en conseqüència, cal donar una oportunitat a les innovacions dins del nostre calendari festiu. A saber que en pensarien els veïns de Flix de finals dels anys cinquanta quan s'inicià la confecció de les catifes del Corpus, o els de molt temps abans, el 1912, quan s'efectuà la primera cantada de caramelles.

DEL TALENT I LA CREATIVITAT

2009-06-04T00:00:00.002+02:00

Emmig d'aquests temps de crisi que estem vivint, de tant en tant va sorgint alguna notícia que ens aporta un raig d'aire fresc als habitants de Flix, i relacionada amb fets protagonitzats per convilatans nostres. Aquest passat (i negre per al record) mes de maig ens assabentàvem a través de la premsa de la presentació a Tortosa d'un disc de Joan Bagés i Rubí, Deux poissons japonais acousmatiques, un nou recull de composicions seues. Joan Bagés suma així un altre capítol en el seu ja ample currículum d'intèrpret, compositor i musicòleg. D'esperit inquiet i creatiu, les seues aportacions han estat gairebé sempre innovadores, trencadores, i no ha dubtat en impulsar més d'una vegada col·laboracions amb autors procedents d'altres camps artístics, com la literatura, amb Andreu Carranza, o la pintura, amb l'artista tortosí Jaume Rocamora, incorporant-se a més la dansa també en alguna de les seues actuacions. Al llarg de la seua dilatada trajectòria, Joan Bagés ha participat en importants certàmens musicals celebrats a Catalunya, a Espanya i a altres estats europeus. Actualment està cursant el doctorat a la Universitat de París 8.

Un altre personatge flixenc amb un brillant recorregut professional és l'enginyer informàtic Cèsar Mauri. No solament ha destacat per la reconeguda competència en el seu camp, sinó també perquè, mostrant una vessant profundament humana, moltes de les seues recerques les ha dirigit a trobar mitjans per facilitar l'expressió i la comunicació de les persones discapacitades. Més d'un recordareu el que fou el seu projecte de fi de carrera, el ratolí facial, que permet moure el punter del ratolí a través de la pantalla de l'ordinador amb moviments del cap, facilitant així el seu ús a aquells amb problemes de mobilitat dels braços. Fa poc, a l'abril, tornava a ser notícia perquè el programa corresponent, anomenat Enable Viacam, es pot descarregar gratuïtament de la xarxa a través de la pàgina web de l'Associació Provincial de Paràlisi Cerebral, gràcies a una subvenció del Govern de la Generalitat.

Segurament també coneixereu que Joan Bagés i Cèsar Mauri estan col·laborant conjuntament en un mateix projecte, aportant cadascun els seus coneixements. Amb l'anomenat SATI (sistema audiovisual terapèutic interactiu), s'intenta que les persones que pateixen paràlisi cerebral puguin transformar qualsevol moviment que facin amb el cos en sons, i possibilitar la seua expressió i comunicació envers els demés i el seu entorn. Un i altre han posat el seu talent i la seua creativitat al servei d'un objectiu més que lloable, alhora que difícil i complicat d'assolir-lo, cosa, però que no els ha fet defallir.

El cas de Joan Bagés i Cèsar Mauri, dos professionals procedents de camps diferents, però units per un objectiu comú és un exemple a seguir. En altres paraules, de com unint esforços poden donar com a resultat projectes profitosos i positius.

Davant el futur incert que ens depara a Flix, enmig d'un context de crisi global galopant, de creativitat i talent ens farà molta falta d'aquí en endavant, perquè, tot i no descartar-ho, no hem de quedar-nos amb els braços creuats demanant i esperant que altres de fora del poble ens vinguin a treure les castanyes del foc, sinó que caldrà plantejar-se iniciatives pròpies per sortir del forat en què ens estem veient abocats. Creativitat i talent que ens ha de servir per cercar solucions de forma mesurada, i no deixar-nos obnubilar per opcions sorgides de forma precipitada que responen més a dictats vinguts de l'estòmac que no del raonament.

NORANTA ANYS LES SEPAREN (I LES UNEIXEN)

2009-05-15T19:50:00.000+02:00

Entre les imatges de la fotografia que hi ha a l'encapçalament i les dos que hi ha al peu d'aquesta entrada hi ha una diferència de 90 anys, però un element comú les uneix: l'esclat d'un conflicte laboral entre l'empresa i els treballadors de l'electroquímica. Molts anys de diferència, però tot i el temps passat, el moviment obrer ha de tornar a fer-se present una vegada més.

La primera correspon a un dels episodis de la vaga de 1919: un míting que es desenvolupà a la plaça Major. Dos dels líders sindicals d'aquella ocasió apareixen en un dels balcons, Domingo Pena i Ramon (o Rafael) Rueda, des d'on es dirigiren als concentrats a la plaça. Aquella vaga s'inicià el 13 de gener de 1919 i durà tretze setmanes. Diversos motius conduïren cap a la seua convocatòria, entre altres la pèrdua del poder adquisitiu dels treballadors i la reinvindicació de la reducció de la jornada laboral, i pel que sembla els vaguistes se'n sortiren. Els fets es van produir en un context crític per a l'electroquímica en finalitzar la Primera Guerra Mundial (1914-1919).

Les dos fotografies restants són d'avui mateix, de la manifestació protagonitzada pels treballadors de l'electroquímica, acompanyats per llurs familiars, autoritats de Flix i d'altres poblacions, i amb el suport d'altres persones tant del poble com vingudes de la resta de la comarca. És el primer acte reivindicatiu i de protesta davant l'ERO que vol impulsar Ercros que, com molt bé coneixem, representaria un impacte molt negatiu tant per als treballadors de l'electroquímica i, de rebot, per a la població de Flix. La manifestació s'ha iniciat davant la porteria de la fàbrica; després s'ha dirigit cap a la zona de les escoles noves, pujant per la costa dels bombers, i posteriorment, baixant per carrer de les Escoles i seguint l'itinerari pel carrer de Sant Jordi i l'avinguda de Catalunya, els manifestants han fet cap a la plaça de l'Església on, un representant del comitè dels treballadors de la fàbrica, Jaume Prunera, ha llegit un manifest des del balcó de l'Ajuntament, envoltat per les autoritats locals en senyal de suport. Com deia, és el primer acte. L'orador ha manifestat al final que desitjava que el d'avui fos el primer i últim acte reivindicatiu, tot i que ja n'hi han previstos altres si les negociacions van maldades. I em penso que, malauradament, en tenim per estona.

EFECTE DÒMINO

2009-05-07T23:15:00.001+02:00

Ja la tenim aquí! Si fins ara s'havia manifestat de forma gairebé soterrada al nostre poble, la crisi finalment ha aparegut i pegant allí on fa més mal: a la fàbrica electroquímica. La notícia de què Ercros vol endegar un procés d'acomiadaments, colpejant especialment el complex de Flix (51 directes, i 24 temporals), amb el tancament definitiu de la planta del cloroform i el temporal de l'electròlisi certament ha estat una pèssima notícia. Tot esperant a veure com evoluciona aquest tema, amb les negociacions que s'establiran amb els representants sindicals i amb la intervenció de les autoritats polítiques, la situació no augura un futur massa positiu.

Sabem perfectament que la fàbrica electroquímica segueix representant la principal activitat econòmica de Flix i com hem pogut anar comprovant durant els darrers anys, qualsevol qüestió que l'afecti, acaba repercutint a la resta de la població. Als anys 90 ja es va notar com la dràstica reducció de personal fou un dels principals factors de la forta davallada demogràfica experimentada (gairebé la pèrdua 1.000 habitants en una dècada), i com aquesta es féu notar en altres sectors (comerç, entitats, etc.). Deixant de banda posar-nos a lamentar i analitzar que, tot i els ensurts, possiblement s'hagi badat massa durant molt de temps, cal veure quin pot ser el panorama que es presenta.

De moment la intenció de l'empresa és dur a terme una reducció de 75 persones, entre acomiadaments directes i temporals. Sí, parlem de persones, però caldria fer-ho també de famílies, per tant multipliquem aquesta xifra per 3 (tenint en compte que dins la xifra poden haver solters, però també famílies de 4 o més membres), i ens anem a què les persones afectades pels acomiadaments són unes 225. Tenim així un col·lectiu que, mentre no s'aclareixi la situació laboral de la persona (o persones) afectada per l'acomiadament, se n'estarà de moltes despeses. Si l'actual crisi ja ha afectat el comerç en general per l'adopció d'actituds de prudència i moderació en el consum, un grup de persones que de sobte ha d'afrontar la situació d'atur i pèrdua de poder adquisitiu, incrementarà més aquesta tendència a l'estalvi. Per tant, el teixit comercial local serà un dels que sofrirà la nova situació generada.

L'amic Marià Hierro, comentant també en el seu bloc la nova crisi d'Ercros, fa esment als tallers locals que fan feines de manteniment a la fàbrica, siguin ocasionals o de forma periòdica. Sens dubte els seus treballadors també en seran directament afectats, al marge dels de l'empresa propietària de l'electroquímica. Tant la notícia dels acomiadaments com el del tancament de plantes haurà estat rebut per aquestes empreses locals com una gerra d'aigua freda.

L'Ajuntament de Flix pot veure's afectat? I tant i molt! Una de les principals fonts d'ingressos de l'administració local és l'impost sobre activitats econòmiques (IAE). La reducció d'activitat i de personal de l'electroquímica d'entrada repercutirà en la quantitat total que l'ajuntament rep de l'IAE, comptant a més que a la llarga, i davant un hipotètic panorama de fallida d'altres activitats econòmiques de la població i que ja hem mencionat, acabarien igualment influint en la disminució dels ingressos per aquest impost. Comptant a més que podria produir-se així mateix novament una notòria disminució demogràfica (per l'emigració de persones aturades i llurs famílies cap a altres indrets), també afecta els ingressos municipals. I les conseqüències de tot plegat per a l'ajuntament esdevindrien del tot negatius: menys capacitat per afrontar determinats serveis i les seqüeles que això generi sobre els seus empleats.

Hi ha més sectors que puguin ser afectats per la situació que esdevindrà? Potser els que més indirectament, però tenim els centres d'ensenyament, i en aquest cas depenent de la disminució de població que es pogui produir. Menys habitants en edat d'escolaritzar, menys educadors que faran falta (trasllat per aquells que són funcionaris de carrera, trasllat o finalització del servei per aquells que són interins). Si bé els centres que en sortirien menys malparats serien els d'educació obligatòria (CEIP i IES), un que rebria de debò les conseqüències és l'Escola Municipal de Música, que sí podria veure reduir de forma notòria el nombre de matriculats.

Potser el que exposo a algú li pugui resultar catastrofista. Em limito a donar possibles escenaris que poden esdevenir i els quals es desenvoluparien cadascun en intensitat segons l'evolució que prenguin els fets, i les oportunes accions que es prenguin per tal de mitigar els efectes (i tant de bo anés errat). Però, si ho mireu, tots els estan d'alguna manera entrellaçats. El que sí és una realitat, com feia esment a l'inici, és que la crisi ja la tenim aquí, el pervers efecte dòmino que genera ha arribat finalment a Flix. Caldrà veure en quina mesura s'expandeix i multiplica, i com diu Marià, "Ara és l'hora dels sindicats i dels polítics, que han de fer les negociacions necessàries per reduir l'impacte d'aquesta mesura (el pla d'ajustament d'Ercros); però, si cal, tot el teixit social de Flix s'ha de mobilitzar per aquest motiu."

CANTANT ELS GOJOS A LA PUNTA DEL CANÓ

2009-05-04T20:40:00.003+02:00

L'Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l'Ebre (Idece) ha editat recentment unes fitxes (Vogant pel riu, deixa't portar per l'Ebre) amb itineraris dirigits sobretot a tots aquells que estiguin interssats en navegar pel riu en canoa o en piragua. La presentació és impecable: un estoig amb les catorze fitxes, impreses a dos cares i seguint el mateix esquema: un plànol de l'itinerari pertinent a l'anvers amb tot tipus d'indicacions, i la relació de punts d'interès al revers amb un seguit de precaucions per als navegants. Completa el pack un plànol desplegable amb la totalitat del recorregut, una funda de plàstic per poder protegir la fitxa quan s'utilitzi in situ i un llibret (Guia de rutes) que va explicant detalls de cadascun dels punts dels diversos itineraris, dóna consells de navegació, regles de seguretat, etc. Tot en català i en castellà i a tot color. Fins aquí tot bonic i preciós, perfecte... fins que un comença a parar en detalls.

Com no podia ser menys, el primer cop d'ull va anar cap a la fitxa núm. 2, que parla de la Reserva Natural de Sebes. I, ai!, allí comencen a sorgir les pífies. La més sonora, la que ubica l'ermita del Remei a la marge dreta del riu (és a dir, al costat del poble), en un indret si fa no fa, que ben bé podríem situar-hi la Punta del Canó (o la casa de l'alcalde Pere Muñoz, com alguns han dit i que també podria ser així). L'altra relliscada és la d'indicar a la vora de l'Ebre tocant de Sebes com a zona de pesca, quan només cal passejar-se pel camí de la reserva al costat del pantà i es podran visualitzar el seguit de senyals que prohibeixen aquesta activitat en tot aquell trajecte. I quan es llegeix el text pertinent que hi ha a la Guia de rutes, l'inici del paràgraf corresponent a descriure el complex químic no té pèrdua:

Paisatge desolador i depriment per al navegant que cerca la bellesa i la natura.

Cal reconèixer que qui ha escrit això té tota la raó. Jo mateix ho vaig poder comprovar l'ocasió en què vaig navegar en canoa per aquella zona i la visió no és precisament afalagadora, en ocasions llorda a matar. Però incloure això, aquests epítets, en un llibret on el que es pretén és promocionar l'activitat nàutica per aquest tram de riu no deixa de ser desafortunat. És com voler publicitar la Tarragona turística incloent-hi, a més de tot el patrimoni cultural i les platges, la imatge inquietant de la petroquímica. No sé, potser hagués estat millor fer esment del fort contrast que representa la presència de l'electroquímica amb la natura que l'envolta, però estalviant uns qualificatius que semblen més dirigits a espantar el personal que no a atraure'l.

Confeso que no he mirat més fitxes (n'hi ha una altra de Flix, la núm. 3, dedicada al meandre), però amb aquesta ja n'he tingut suficient. Si aquesta guia hagués estat editada des de Barcelona, ja entraríem en tòpics, però el preocupant, com he dit més amunt, és que al darrere hi ha una institució del territori, l'Idece, dependent del Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Simplement, vergonyós. Imagino que el representant territorial a les Terres de l'Ebre del departament, el nostre ex-alcalde, Toni Sabaté, s'haurà posat les mans al cap en comprovar que si un dia desitja tornar al seu poble a entonar els gojos del Remei, ho haurà de fer a la Punta del Canó (o al jardí de Pere) de fer cas a la informació que aporta la malaguanyada fitxa.

JORDI FONT FERRÉ

2009-05-01T18:40:00.001+02:00

Segurament que a més d'un i a més d'una el nom de Jordi Font Ferré li sonarà poc d'entrada, per no dir no gens. És possible que despres de la visió de la fotografia que acompanya aquesta entrada la fesomia li resulti familiar. Això és possible, perquè Jordi Font acostuma a vindre amb freqüència a Flix. Casat amb la flixenca Eugènia Ribera Català (filla de Josep Ribera i Pepita Català), tot i que residents a Barcelona, és fàcil trobar-se la parella pels carrers del poble, bé algun que altre cap de setmana, o bé durant les festes més assenyalades i assistint a tot tipus d'actes. Així mateix, en alguna ocasió els he vist passejant pel pont i pel camí de Sebes, i també a l'hort familiar que hi ha als Xofars, al costat mateix de l'inici de la costa de la circumval·lació, fent alguna que altra activitat. Efectivament que un se n'adona de la seua presència si els coneix personalment. No són precisament d'aquelles persones que van als llocs amb ànim de cridar l'atenció, sinó que la seua estada per Flix, sigui pel motiu que sigui, la duen amb discreció, com qualssevol altres persones que temporalment visiten el nostre poble.

Però tornem en concret a Jordi Font, un cop conegut el seu vincle amb Flix. És oceanògraf, i pertany a l'Institut de Ciències del Mar, organisme amb seu a Barcelona i dependent del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC). Concretament, Jordi Font està adscrit al Departament d'Oceanografia Física. Ja fa molts anys que la seua professionalitat ha estat valorada i reconeguda. Al marge, ha aparegut de tant en tant en els mitjans de comunicació (escrits i audiovisuals), sigui perquè se l'hagi requerit per comentar algun fet relacionat amb la seua especialitat, sigui perquè ell mateix o l'organisme al que està vinculat hagin estat motiu de notícia. De fet, Jordi Font, la setmana passada fou notícia. Juntament amb altres dos especialistes de Barcelona (Adriano Camps, enginyer de l'UPC i Pedro Mier, president executiu de Mier Comunicaciones, empresa dedicada a l'alta tecnologia), lidera un projecte europeu, la missió SMOS, de l'Agència Espacial Europea (ESA), i que té la finalitat d'escrutar l'humitat dels continents i la salinitat dels oceans, tema aquest últim del qual Jordi Font n'és l'investigador principal.

Valguin les pinzellades anteriors per donar a conèixer a Jordi Font. Per resumir-ho, un científic de primer ordre i enamorat del nostre poble, de Flix.

SIAU NOSTRA ADVOCADA, DEL REMEI, MARE DE DÉU

2009-04-24T19:25:00.001+02:00

De ben segur que molts coneixereu les dos llegendes (o alguna de les dos) relacionades amb la Mare de Déu del Remei. Hi ha aquella, atribuïda iagualment a altres marededéus i sants, que explica que la imatge fou trobada en l'actual cova i que es va decidir el seu trasllat cap a un altre indret; no obstant, al dia següent del canvi d'ubicació, la imatge era trobada novament al seu lloc original, i així tantes vegades es repetí l'operació, arribant-se a la conclusió que volia romandre en aquell lloc, per la qual cosa, finalment s'optà per deixar-la a la cova i construir allí el temple pertinent. L'altra llegenda parla que la imatge es trobava originàriament a l'església de Flix, però que gairebé ningú no la venerava, i que fou un tal fra Dionís qui, en adonar-se d'aquest abandó, se l'emportà i la ubicà en en el seu lloc actual i li construí l'ermita (l'antiga). Dos realts amb un argument diferent, però amb un final comú: la Mare de Déu del Remei fa cap al mateix indret al final de cada relat, allí on desitjava romandre.

Que una ermita, una santuari o qualsevol altre tipus de lloc sagrat estigui situat en un determinat indret des de temps immemorials, ve determinat per alguna circumstància els seus descobridors consideressin que tenia alguna cosa excepcional, màgica, que feia l'indret en qüestió fos diferent, que havia estat privilegiat amb l'aportació d'algun benefici. Un dels fets més comuns sol ser la presència d'aigua. Molts d'aquests santuaris solen ubicar-se en llocs favorables a la presència del líquid element, sigui per ser zones de divisòria d'aigües, de recollida i drenatge d'aigua de pluja, de fonts i cisternes naturals o d'aigües termals. De sempre per a les comunitats humanes ha estat un bé molt apreciat i la seua disposició en uns determinats indrets que la proporcionaven en certa abundància i regularitat, de temps remots s'atribuí a aquests paratges un caràcter diferent, sobrenatural, esdevenint centres de culte. Santuaris que actualment estan sota l'advocació d'una marededéu o d'un sant, de ben segur que abans de l'era cristiana ja tinguessin aquesta consideració de llocs sagrats.

El paratge del Remei de Flix no s'escapa a aquest perfil. És un lloc de recollida i de drenatge d'aigües de pluja. La llegenda de fra Dionís parla de la seua proximitat a la Font de l'Esquetlla com la circumstància que decidí l'elecció del lloc per erigir l'ermita. No obstant, ho poso en dubte, primer perquè la distància entre els dos indrets no és precisament propera com per veure-hi un vincle. I en segon terme, perquè com he dit al començament del paràgraf, la zona del Remei és propiament un lloc de recollida d'aigües. Aquest últim Dilluns de Pasqua es va poder comprovar ben bé aquesta qualitat. Només iniciar la costa d'accés a l'ermita, ja es veia com un raig d'aigua arribava molt avall per la séquia que voreja el camí. Difícil que aquell líquid procedís del que s'escapa de les fonts de l'ermita quan algú en fa ús. Sabem prou que les pluges que han anat caent durant les últimes setmanes i sobretot durant la Setmana Santa. En arribar a la plaça de l'ermita (era Diumenge de Pasqua, prop del migdia), es veia com per les roques contínuament rajava aigua. Els que vam estar al bar de l'Orfeó a l'ermita ho vam patir això, ja que durant el dia que hi vam romandre, estiguérem contínuament acompanyats per un petit corrent d'aigua. També vaig poder observar allí mateix, en un dels bancals que hi ha al costat de la muntanya, com l'aigua es filtrava al terra, i després novament apareixia al peu del muret del bancal. Part d'aquell corrent feia cap a la plaça de l'ermita que gairebé durant tota la jornada estigué molla i entollada.

Fou una bona demostració de per què l'ermita de la Mare de Déu del Remei és al lloc es troba, i que la imatge hi fes cap per mitjans propis o per la bona voluntat d'un personatge pietós, segons les dos llegendes. Del perquè els nostres avantpassats (a saber des de quan) tingueren una especial consideració cap a aquest paratge, una profunda veneració que ha arribat fins als nostres dies.

POR VUESTRA PASIÓN, JESÚS MÍO, "ABRAÇADME" EN VUESTRO AMOR

2009-04-09T18:30:00.000+02:00

Entre setembre i octubre de 1997 es van fer a Flix un cursets sobre cultura popular. Impartides les xerrades per membres de l'associació Carrutxa, de Reus, fou un dels seus membres més representatius, Salvador Palomar, qui dedicà una sessió sencera a parlar sobre la celebració de la Setmana Santa. Acompanyant les seues explicacions amb diapositives (llavors encara no s'havia estés el power-point per aquestes contrades), ens mostrà diversos exemples de costums que eren peculiars en diversos pobles de les comarques tarragonines, fent especial incidència en indrets del Priorat, i d'aquí de la Ribera d'Ebre, recordo que feu menció de la Palma. En acabar la sessió i passar al torn de paraules, va alçar el braç un dels assistents, Joan Margalef. No ho diré amb les paraules exactes, però la seua intervenció va anar en el sentit d'indicar a Salvador Palomar que havia estat molt bé la seua exposició, però que la majoria d'aquells costums que destacava com a caracterítics, un per un, de pobles diferents, resulta que a Flix també es feien durant la Setmana Santa, però que, a més a més, al nostre poble també es realitzaven altres actes tradicionals. En la sessió de la setmana següent, Joan Margalef corroborà les seues afirmacions mostrant-li al ponent un àlbum amb fotografies. No cal dir que l'any següent, el 1998 -i els posteriors- Salvador Palomar aparegué per Flix, càmera en ristre, per conèixer en directe i afegir a l'arxiu fotogràfic de Carrutxa les imatges de la nostra -complerta- Setmana Santa.

Gairebé en totes les poblacions de la geografia catalana i espanyola se celebra la Setmana Santa, i certament hi ha una coincidència en la realització d'alguns dels actes, des de Diumenge de Rams, passant per la celebració del Dijous Sant, les processons i l'acte litúrgic de Divendres Sant, la Cantada de Caramelles i la Vigília Pasqual del Dissabte de Glòria, i la celebració de Diumenge de Pasqua. Fins i tot hi ha altres poblacions on es fan jornades festives en ermites el Dilluns de Pasqua. Hi ha, sens dubte, aquestes similituds. En el fons, el conjunt de la Setmana Santa és una festivitat cristiana, i, en concret als països de confessió majoritàriament catòlica en conseqüència hi ha aquestes coincidències. Però això a un nivell general, ja que quan comencem a profunditzar, comencen a sorgir les diferències, a emergir la diversitat de formes de celebrar i viure la Setmana Santa. I no cal parlar de grans col·lectivitats, sinó que aquestes distincions es detecten entre poblacions properes.

Com es pretenia il·lustrar més amunt, si una cosa té la Setmana Santa de Flix és la quanitat d'elements propis que la singularitzen. A més, si un se n'adona, ens trobem que durant quatre dies seguits, des de Divendres Sant fins a Dilluns de Pasqua (casi una festa major, com em referí algú en certa ocasió), sempre hi ha algun que altre acte que compta amb gran seguiment, tant en participació com en el nombre d'espectadors, des de les processons del divendres, les caramelles, la processó de l'Encontre, i el conjunt de la diada de l'ermita, amb les processons (d'anada i de tornada), els balls a la plaça i el gran nombre de persones que hi romanen al llarg de tota la jornada. I cadascun d'aquests actes compta amb aquests elements concrets que han esdevingut els seus trets característics i genuïns, des dels materials i humans (les imatges i les figurants processionals, els armats, la Samaritana, les vestes de les diverses confraries, les esclaves, els caramellaires, les banderes, el tàlem, els ciris, etc.), fins als immaterials, protagonitzats aquells principalment per la música (els tocs de cornetes i de tambors dels armats, el Cant de les Hores, els Goigs del Remei i tot el conjunt de càntics religiosos , les caramelles, la marxa La Pureza...) i les oracions i recitacions (la lectura del Via Crucis, les Desmes de la Samaritana). Tot en conjunt dóna una personalitat única a la celebració de la Setmana Santa a Flix, amb la particularitat que quan un ho coneix i ho veu i escolta, sigui directament, o a través de fotografies o enregistraments, sap que allò és única i exclusivament del poble.

Perquè la celebració de la Setmana Santa, al marge del seu component religiós (absolutament intrínsec), ha assolit un altre tret arreu: el de ser un element identitari de la població respectiva. De fet, hi ha un fet que ho corrobora, des del moment que persones que no es distingeixen precisament per ser uns catòlics fervorosos i practicants, durant aquests dies no dubtaran en participar en les processons, carregant amb el Crist Crucificat, el Sant Sepulcre, la Mare de Déu dels Dolors o la Pietat durant el Divendres Sant, s'enfundaran el seu uniforme d'armat, s'emocionaran escoltant la recitació de les Desmes, aniran a besar els peus del Remei o procuraran estar a primera fila durant les salutacions de les banderes i les autoritats al pont amb les notes de La Pureza de fons. He llegit algun treball relacionat amb aquest aspecte identitari de la Setmana Santa (recordo el de "La Semana Santa. Más allá del fervor religioso", de l'antropòleg Isidro Moreno i publicat a la revista Clío). Però no cal fer gaires estudis per comprovar-ho, com se sol dir, una imatge val més que mil paraules. Fa uns anys vaig fixar-me com un dels nostres convilatans que viuen fora del poble (un flixanco fora vila, com agrada dir-se a aquest col·lectiu), gens sospitós de ser un catòlic exemplar, entonava amb posat seriós les notes del Cant de les Hores. Fou una sensació i una reflexió fugissera, però la conclusió a què vaig arribar era que aquella persona en aquell instant estava manifestant-se com a flixenc (flixanco) de tota la vida.

Segurament que no tothom n'estarà d'acord, que n'hi haurà que la Setmana Santa no els hi diu res, o sols alguna de les seues manifestacions, o que per a ells o elles és una tradició exclusivament religiosa. Tota opinió és respectable, no hi ha res a discutir envers allò que un pensa i sent en relació a aquest tema. Però ningú no pot negar que la Setmana Santa, en el seu conjunt, és a Flix una celebració participada, viscuda i sentida i, amb tot allò que la fa única, molt nostra.

CRISI HUMANA (II)

2009-03-28T17:40:00.001+01:00

No fa massa en una entrada precedent feia menció a l'augment de l'atur i l'alt nombre de famílies que no gaudeixen de cap tipus d'ingrés per atur. Pronosticava d'un panorama potencialment explosiu si persistia. Poc temps ha passat des de llavors perquè hagi pogut evolucinar cap una situació insostenible socialment, és cert, però comencen a detectar-se símptomes d'experiències de precarietat i d'angoixa. Els mitjans així ens ho han reflectit a través de dos fets que s'estan generalitzant, i tots dos amb les consegüents imatges que ho corroboren. Per un costat, persones que es dediquen a regirar contenidors de brossa. Per un altre, l'augment de robatoris en grans superfícies i botigues de queviures. I amb un element comú en els dos fenòmens: el que busquen aconseguir aquestes persones és aliments. Quan s'arriba a aquest extrem, quan un arriba a aquests actes humiliants per aconseguir satisfer una cosa tan bàsica com el poder menjar, és que tenim al davant panorames humans de desesperació. Amb l'aclariment de què no es tracta ni d'indigents ni persones pertanyents a grups marginals, ni els anomenats freegans els protagonistes d'aquests fets, sinó víctimes de l'actual crisi. I les perspectives sobre l'evolució de la situació econòmica continuen sense ser alentadores.

CELEBRANT LA PRIMAVERA

2009-03-22T23:45:00.000+01:00

Ja fa dos dies que hem entrat a la primavera. De fet, el temps de les últimes setmanes ho anunciava: les altes temperatures a les hores centrals del dia i les nits fredes, els camps i els jardins que comencen a mostrar el seu espectacle multicolor de flors i, a l'altra cara de la moneda, les molestes alèrgies que ens obliguen a recórrer gran part del dia al mocador. No obstant això darrer, l'arribada de l'estació primaveral ha estat des de sempre celebrada, per allò que ha representat secularment per als col·lectius humans d'aquestes latituds (i les equivalents a l'hemisferi sud): la tornada de l'abundor, de les primeres collites, dels primers fruits de la terra i del bon temps (tot i els constrastos que la caractaritzen). Darrere resta la rigorositat de l'hivern i les privacions que comporta. Aquest optimisme que evoca la primavera s'ha vist reflectit en nombroses tradicions, arrelades des de temps immemorials sobretot en les societats agràries, les més condicionades als canvis estacionals.

El Cristianisme no ha estat aliè a aquestes celebracions dels canvis estacionals, ni que sigui per haver adoptat antigues tradicions i adaptant-les als seus ritus i dogmes. Si fa cosa d'un any us feia cinc cèntims sobre la correlació entre la Quaresma i el final de l'estació hivernal amb totes les privacions que comportava, dins el món cristià l'arribada de la primavera es projecta en una de les seues festivitats centrals i més importants: la Pasqua. Segons la religió cristiana, el que se celebra és la resurrecció de Jesucrits, tres dies després de la seua crucifixió i mort, i el missatge de salvació i esperança que comporta. Deixant de banda els aspectes doctrinals, ens hem de fixar en el mateix concepte de ressuscitar, és a dir, el tornar a la vida. No és d'alguna manera l'estació primaveral un retorn a la vida? La terra comença novament a donar els seus fruits i les comunitats es veuen finalment alliberades de l'escassetat i les privacions lligades a les últimes setmanes de l'hivern. Hi hauria molts més simbolismes que associarien la celebració pasqual amb l'arribada de la primavera, però de moment, ho deixo aquí.

Associada a la Pasqua hi ha una altra tradició, més secular que no religiosa i amb innegables orígens pagans: les caramelles. Qui hagi cantat o escoltat les lletres d'aquestes cançons populars veurè que hi ha elements que són sempre repetitius: les flors, la demanda d'aliments, la joventut, els nois que festegen noies, i les contínues referències a la primavera i la Pasqua. En altres paraules, les caramelles ens donen un missatge ple d'optimisme i al·legria, de què s'han acabat les restriccions i arriba novament l'abundor. Si bé a Flix i a altres indrets les caramelles s'expressen a través d'aquestes peces musicals de caire jovial i humorístic, hi ha llocs de la geografia catalana en els quals també es dansa. Procedent de la Catalunya central, aquest costum arriba a la nostra població sembla ser que el 1912, és a dir, tot just encara no arriba al segle d'existència. No obstant aquest origen alòcton, ningú no pot negar que ha transcorregut el temps suficient com per esdevenir com un dels actes més populars i arrelats de la Setmana Santa de Flix.

Però hi ha una altra activitat a Flix que evoca en molts aspectes la celebració per l'arribada de la primavera: el Dilluns de Pasqua, lo dia de l'ermita. Aquesta sí és una festa de la qual es té constància que es ve celebrant des de fa segles. La dada més antiga que conec és del segle XVIII, d'acord amb una aportació que fa l'historiador asconenc, Josep Serrano Daura, al seu treball de tesi, Senyoriu i Municipi a la Catalunya Nova (segles XII-XIX). Concretament, Serrano fa menció d'un contracte d'arrendament per a la venda de carn de moltó, especificant-se, entre altres, que també se'n destinarà per a la festa de Dilluns de Pasqua, a l'ermita. Tanmateix, en un altre contracte posterior destinat a l'arrendament de la venda de vi (aquest segon document es troba a l'Arxiu Municipal de Flix), també s'esmenta la festa de l'ermita com una de les destinacions de la venda de la citada beguda. Certament que la veneració a la Mare de Deú del Remei i l'oportuna visita a la imatge té una significació important en aquesta diada (tant per als creients com, fins i tot, per a no pocs no creients). Però els seus aspectes lúdics (les menjades als bancals del mateix paratge, les ballades de sardanes i de jotes a la plaça) traspuen l'al·legria consubstancial a les celebracions de l'inici de l'estació primaveral. Hi ha, a més, un altre element anecdòtic que ho evidencia: el boix. Un ram d'aquesta planta és el que llueix la bandera del Remei durant la processó de tornada, i així mateix, és boix el que llueixen les autoritats que tornen de l'ermita, l'alcalde i el prior de la parròquia, que lliuren a aquells que -simbòlicament- els han substituït durant la seua absència del poble. També la resta de persones que han romàs a l'ermita, acostumen a portar boix, i amb aquesta planta antigament es guarnien els carruatges al moment de la tornada. Un element vegetal com a símbol darrer del que ha estat una jornada de celebració, un element sorgit de la terra que acaba de renàixer amb l'arribada de la nova estació.

"IMPREMTA BABEL"

2009-03-08T17:30:00.000+01:00

Pere Muñoz ja ens avançava la seua propera publicació el passat mes de novembre, i també la premsa ens ha anat anunciant l'aparició de la nova obra d'Andreu Carranza Impremta Babel. A Flix l'hem vist figurant als aparadors de les llibreries aquest cap de setmana. "Una història plena de misteris i sentiments", "Una intensa novel·la que narra la força amb què els llibres sobreviuen en temps de censura", són els comentaris que van impresos a la sobrecoberta i a la faixa que envolten el llibre, completats amb la ressenya de la contra-coberta de la qual reprodueixo l'últim paràgraf:

"Impremta Babel és una entranyable novel·la d'iniciació, una mirada nostàlgica al paradís perdut de la infància, però sobretot constitueix, en plena transformació digital, un homenatge a l'Era Gutenberg, als temps en què la literatura es venia a la rebotiga de les llibreries i es llegia d'amagat, i també a tots els oficis que tant ara com en els anys difícils van participar de la màgia d'escriure i compartir històries"

Una nova obra d'Andreu Carranza que omple encara més el nostre ric panorama literari local, i que ha vingut precedit durant els darrers mesos amb la publicació del recull Ebre Blook. Relats d'aigua dolça al Serret Blog (que inclou, entre altres, textos d'Albert Guiu i Laura Mur), i el fenòmen editorial d'Una dona incòmoda, de Montse Banegas.

Desitgem força èxit a la nova novel·la d'Andreu. L'argument del seu contingut fa preveure que així serà.

LA NOVA WEB D'"EL PUNT"

2009-02-27T19:20:00.005+01:00

Segurament ja coneixereu que El Punt ha estrenat nova pàgina web aquesta setmana. Fins dilluns passat, aquest diari havia allotjat la seua versió electrònica en el servidor d'un degà de la informació en català via internet, com és Vilaweb. Al costat d'un disseny molt més funcional i atractiu, la nova web d'El Punt permet als usuaris individualitzar la portada segons el poble de preferència, de tal manera que en un lloc destacat apareixen les notícies vinculades a l'indret escollit.

Cal donar l'enhorabona a El Punt per aquest pas assolit, que el consolida encara més com un dels principals mitjans divulgadors de la nostra realitat local i comarcal.

"LOS AMOS DEL MUNDO"

2009-02-25T00:40:00.003+01:00

Avui m'han passat per mail aquest article d'Arturo Pérez-Reverte, publicat a El Dominical el 15 de novembre de 1998 i que reprodueixo més avall. Contundent i àcid com sol ser el seu estil, el contingut és del tot premonitori de l'actual situació econòmica.

LOS AMOS DEL MUNDO

Usted no lo sabe, pero depende de ellos.

Usted no los conoce ni se los cruzará en su vida, pero esos hijos de la gran puta tienen en las manos, en la agenda electrónica, en la tecla intro del computador, su futuro y el de sus hijos.

Usted no sabe qué cara tienen, pero son ellos quienes lo van a mandar al paro en nombre de un tres punto siete, o un índice de probabilidad del cero coma cero cuatro.

Usted no tiene nada que ver con esos fulanos porque es empleado de una ferretería o cajera de Pryca, y ellos estudiaron en Harvard e hicieron un máster en Tokio, o al revés, van por las mañanas a la Bolsa de Madrid o a la de Wall Street, y dicen en inglés cosas como long-term capital management, y hablan de fondos de alto riesgo, de acuerdos multilaterales de inversión y de neoliberalismo económico salvaje, como quien comenta el partido del domingo.

Usted no los conoce ni en pintura, pero esos conductores suicidas que circulan a doscientos por hora en un furgón cargado de dinero van a atropellarlo el día menos pensado, y ni siquiera le quedará el consuelo de ir en la silla de ruedas con una recortada a volarles los huevos, porque no tienen rostro público, pese a ser reputados analistas, tiburones de las finanzas, prestigiosos expertos en el dinero de otros.

Tan expertos que siempre terminan por hacerlo suyo. Porque siempre ganan ellos, cuando ganan; y nunca pierden ellos, cuando pierden. No crean riqueza, sino que especulan. Lanzan al mundo combinaciones fastuosas de economía financiera que nada tienen que ver con la economía productiva. Alzan castillos de naipes y los garantizan con espejismos y con humo, y los poderosos de la Tierra pierden el culo por darles coba y subirse al carro.

Esto no puede fallar, dicen. Aquí nadie va a perder. El riesgo es mínimo. Los avalan premios Nóbel de Economía, periodistas financieros de prestigio, grupos internacionales con siglas de reconocida solvencia. Y entonces el presidente del banco transeuropeo tal, y el presidente de la unión de bancos helvéticos, y el capitoste del banco latinoamericano, y el consorcio euroasiático, y la madre que los parió a todos, se embarcan con alegría en la aventura, meten viruta por un tubo, y luego se sientan a esperar ese pelotazo que los va a forrar aún más a todos ellos y a sus representados.

Y en cuanto sale bien la primera operación ya están arriesgando más en la segunda, que el chollo es el chollo, e intereses de un tropecientos por ciento no se encuentran todos los días. Y aunque ese espejismo especulador nada tiene que ver con la economía real, con la vida de cada día de la gente en la calle, todo es euforia, y palmaditas en la espalda, y hasta entidades bancarias oficiales comprometen sus reservas de divisas. Y esto, señores, es Jauja.

Y de pronto resulta que no. De pronto resulta que el invento tenía sus fallos, y que lo de alto riesgo no era una frase sino exactamente eso: alto riesgo de verdad.Y entonces todo el tinglado se va a tomar por el saco. Y esos fondos especiales, peligrosos, que cada vez tienen más peso en la economía mundial, muestran su lado negro. Y entonces, ¡oh, prodigio!, mientras que los beneficios eran para los tiburones que controlaban el cotarro y para los que especulaban con dinero de otros, resulta que las pérdidas, no.

Las pérdidas, el mordisco financiero, el pago de los errores de esos pijolandios que juegan con la economía internacional como si jugaran al Monopoly, recaen directamente sobre las espaldas de todos nosotros.Entonces resulta que mientras el beneficio era privado, los errores son colectivos, y las pérdidas hay que socializarlas, acudiendo con medidas de emergencia y con fondos de salvación para evitar efectos dominó y chichis de la Bernarda.. Y esa solidaridad, imprescindible para salvar la estabilidad mundial, la paga con su pellejo, con sus ahorros, y a veces con su puesto de trabajo, Mariano Pérez Sánchez, de profesión empleado de comercio, y los millones de infelices Marianos que a lo largo y ancho del mundo se levantan cada día a las seis de la mañana para ganarse la vida.

Eso es lo que viene, me temo. Nadie perdonará un duro de la deuda externa de países pobres, pero nunca faltarán fondos para tapar agujeros de especuladores y canallas que juegan a la ruleta rusa en cabeza ajena. Así que podemos ir amarrándonos los machos. Ése es el panorama que los amos de la economía mundial nos deparan, con el cuento de tanto neoliberalismo económico y tanta mierda, de tanta especulación y de tanta poca vergüenza.

AIXÍ HO VAIG VIURE

2009-02-23T00:30:00.002+01:00

Devia ser cap a tres quarts de set del vespre. Estava finalitzant el trajecte del carrer Escoles que porta des de l'institut fins al poble, potser davant del Bar l'Escala, quan al fons, a l'avinguda de la Llum vaig poder veure al meu cunyat que corria cap a casa seua. Aquell dia la meua mare havia marxat de viatge i no tornava fins a primera hora la nit, cosa que féu que m'estés a la llar de la meua germana, de manera que cap allí em dirigia amb la curiositat de conèixer quina era la causa que impulsar el meu cunyat a anar de bòlit d'aquella manera. D'una cosa estava segur: no era res de bo. I així es confirmà una vegada vaig arribar: la meua germana em comunicava que la Guàrdia Civil havia entrat Congrés de Diputats, havia començat a disparar trets i que des de llavors no se sabia res més. Em vaig glaçar d'esgarrifança. Tot i que aquell 23 de febrer de 1981 jo sols comptava amb 15 anys, ja era prou conscient de la gravetat d'aquell fet que s'acabava de produir feia uns minuts. Com molts d'altres, hi havia el dubte si els trets van ser sols intimadoris, o si realment la cambra baixa havia estat testimoni d'un bany de sang.

Els primers moments foren de total incertesa i preocupació. La ràdio i la televisió no informaven de res, i en algun cas, vam poder escoltar com en alguna emissora emetien música militar. La confusió augmentà quan sintonitzàrem el ban que va dirigir el capità general de València, Jaime Milans del Bosch, assumint tot els poders a la seua regió militar. Tant els fets del congrés com el que estava passant a València semblava confirmar que ens trobàvem davant d'un cop d'estat militar. Aquest neguit de no saber res de res durà un parell d'hores si fa no fa, fins que s'intorrompé la programació de TVE-1 i s'informava que es connectava amb els informatius de TVE-2. Llavors aparegué el singular Joaquín Arozamena qui explicà que un grup de Guàrdies Civils sota el comandament del tinent coronel Tejero havia ocupat l'edifici del Congrés de Diputats i que es desconeixia quines eren les seues intencions en aquell moment. Res més, així d'escuet. Però, almenys, alguna cosa ja sabíem, tot i que en general la situació seguia immersa en una gran nebulosa.

Cap a les 9 arribava la meua mare del seu viatge i jo anava a casa meua. La primera cosa que vaig preguntar-li fou si se n'havia assabentat del que passava, i em contestà que no, ni que tan sols no havia vist ni escoltat res al respecte. A casa també la ràdio i la televisió es connectaren per veure si hi havia cap novetat. Poc a poc, alguna cosa més s'anà sabent: que els estudis de TVE -llavors a Prado del Rey- havien estat ocupats unes hores per militars, cosa que provocà que no s'emetés cap informatiu; que de moment els únics indrets on hi havia hagut incidències havien estat Madrid, al Congrés de Diputats, i a la ciutat de València, on l'exèrcit havia sortit al carrer; que un destacament de la policia militar s'havia afegit als ocupants del Congrés; que el president del Govern, Adolfo Suárrez, i els principals líders dels partits de l'oposició, Felipe González i Santiago Carrillo, havien estat apartats de l'hemicicle i confinats per separat en despatxos del Congrés, entre els fets més significatius que s'anaven coneixent en un lent degoteig. També en un determinat moment aparegué a la televisió el secretari d'Estat, Francisco Laína, anunciant que havia assumit accidentalment la presidència del govern mentre durés aquella situació anòmala, mentre els membres del govern romanguessin segrestats pels colpistes. Més endavant vam poder sintonitzar el misssatge que el president de la Generalitat, Jordi Pujol, va emetre (si mal no recordo, en català i en castellà), tot informant de la conversa que havia mantingut amb Joan Carles I, durant la qual el rei li manifestà que mantingués la calma (i li digué el monarca allò de tranquil, Jordi! Tranquil!). A l'espera de més notícies, vaig seguir davant del televisor, on ja s'anava anunciant que un moment o altre, sortiria el rei; enmig d'aquella espera, que s'eternitzà, van emetre una pel·lícula de Bob Hope, després de la qual, i essent més de mitja nit, vaig anar a dormir, doncs m'havia de llevar d'hora per acabar d'estudiar i preparar un examen que tenia a l'endemà (de Geografia Humana, concretament i que al final, s'ajornà, com no podia ser menys). Però potser no feia ni cinc minuts que m'havia ficat al llit, d'un televisor d'algun veï m'arribà el so de la Marxa Reial, cosa indicadora de què s'anava a emetre el missatge del rei, anant disparat a escoltar-lo. Les paraules de Joan Carles I, no donant suport als colpistes, en principi eren tranquil·litzadores, tot i que tampoc indicaven que hi hagués un control de tot plegat.

Com havia previst, a les 6 del matí sonava el despertador. Però, donada la situació, poc vaig estudiar, i la primera cosa que vaig fer vou connectar la ràdio. En aquell moment s'emetia el ban de Milans del Bosch ordenant la tornada de les tropes a les casernes i la fi de l'estat d'excepció a València, tot i que s'informava que al Congrés les coses seguien igual, si fa no fa. Més tard, ja a l'institut, el tema del cop d'estat fou recurrent durant tot el matí. A la classe de dibuix, la professora -l'Antònia- anava i venia de la sala de professors, informant-nos de les noves que hi havia de la situació al Congrés de Diputats, que ja estava arribant a la seua fi. Quan vaig arribar a casa, passades les dues de la tarda, ja s'havia acabat tot. A les notícies de les tres emeteren les imatges de l'assalt al Congrés i que jo vaig veure per primera vegada, les quals em causaren, per una part, gran impressió, i per una altra que jo arribés tard a la classe de dos quarts de quatre (no recordo si va haver cap advertiment pel retard, però en aquella ocasiò tan em va fer no acudir a l'hora).

Acabats els fets, vaig anar assabentant-me de les diverses informacions i detalls aportats pels mitjans de comunicació: els noms d'altres colpistes destacats (els generals Alfonso Armada i Torres Rojas; el comandant Pardo Zancada; el capità de Marina, Camilo Menéndez; el civil Juan García Carrés...); la intervenció, frustrada, a favor del cop, de la Divisió Cuirassada Brunete; detalls de l'ocupació del Congrés de Diputats; que entre els objectius dels colpistes hi havia, una vegada haguessin assolit el poder el de l'eliminació física de persones, etc. Però hi hagué també un fet inquietant que vaig saber pocs dies després. Paral·lelament als fets de Madrid i València del dia 23 de febrer, en un lloc determinat van reunir-se civils armats vinculats a l'extrema dreta, esperant que se'ls donés les oportunes instruccions per actuar. I això que em van explicar no passà en un poble perdut d'Andalusia, d'Extremadura o de la Castella profunda, sinó a Flix. I pel que es veu, els qui van acudir no sols eren del poble, sinó que n'hi havia de poblacions de les rodalies. No obstant, d'aquestes concentracions d'ultradretans n'hi hagué arreu del territori de l'Estat (un altre lloc i proper a Flix i del qual me'n vaig assabentar temps després, fou Gandesa). És un fet curiós que d'aquesta trama civil gairebé ni se n'ha parlat en general i, de fet, no hi va haver cap persona detinguda ni jutjada, que jo sàpiga en lloc. Potser el fet que aquests grups no arribessin a intervindre fos el motiu que fes optar per no incloure'ls en el sumari instruït. D'haver estat així, el nombre d'encausats s'hagués disparat. La sensació (mentre ningú no em contradigui), és que d'aquesta part de la trama civil al seu moment se'n tabula rasa i es passà pàgina, com si no hagues existit. És per això que roman el dubte si realment formaven part de la conspiració colpista, si la seua actitud formava part d'una estratègia de l'extrema dreta en cas de què hi hagués un cop d'Estat o foren moviments espontanis articulats arran dels fets.

Seria nou anys després i durant el servei militar que, malgrat que fos de forma anecdòtica, em vaig tornar a trobar amb el 23-F. Després de la instrucció al CIR de Cáceres i una setmana a la caserna "General Quintana Lacaci" de Madrid -on a un grup ens preparen per exercir de professors d'extensió cultural-, em destinaren a la unitat de serveis (USAC) de la caserna ubicada al barri de Vicálvaro, també a Madrid, i pertanyent a la Divisió Cuirassada Brunete. En una conversa mantinguda amb el furriel de la companyia (o bateria, millor dit), aquell em mostrà una boina tot explicant-me que era la distintiva de la Brunete, peça de l'uniforme però que es deixà de portar després de l'intent de cop d'Estat: com a càstig col·lectiu a tota la divisió per la seua participació en el cop, la boina fou arrestada. Tot i que no està relacionat amb el 23-F, un altre fet fosc em fou rememorat en aquella breu estada a la caserna de Vicálvaro: el capità de la bateria va resultar ser germà d'un dels autors del crim dels advocats laboralistes d'Atocha. Qui havia de dir que una unitat d'una caserna ubicada en un dels barris més degradats de Madrid havia de topar-me amb el record gairebé directe de dos dels episodis més negres de la transició i dels primers anys de la democràcia.

"INDEX LIBRORUM PROHIBITORUM"

2009-02-18T16:50:00.000+01:00

Una de les conseqüències de la invenció de la impremta fou l'expansió de les còpies de llibres. Tot i les seues inicials limitacions del aparell recent inventat, sens dubte era molt més efectiu i ràpid que les reproduccions realitzades a mà. Gràcies al nou invent, qualsevol escrit podia assolir una distribució fins llavors inèdita, humanament i territorialment parlant. Cal remarcar això de què qualsevol escrit podia ser reproduït, ja que aviat els poders dominants s'adonaren dels beneficis de la impremta, però també del perill potencial que els suposava per a la seua integritat. Davant aquesta explosió d'obres publicades, l'Església Catòlica es veié empesa a confegir l'Index Librorum Prohibitorum, l'índex de llibres prohibits, conegut més popularment com l'Índex (Índice, als territoris de parla castellana). S'inicià l'any 1559, comptant amb diverses edicions, fins l'any 1966 en què, fruit dels aires renovadors del Concili Vaticà II, es considerà deixar-lo de renovar.

A l'Índex hi figuraven aquelles obres el contingut dels quals es considerava nociu per a la religió catòlica, amb una especial presència de pensadors i literats entre els seus autors. És evident que amb el pas del temps, la llista s'anava renovant, afegint-se noves obres, o suprimint-se altres de la llista les quals es considerà que no hi havia motiu perquè en continuessin formant-ne part, d'acord amb l'evolució (al seu ritme) de l'Església. De cada obra s'indicava si era en la seua totalitat o sols una part la que atemptava al la doctrina catòlica; en el segon cas, es permetia la publicació del llibre en qüestió, però suprimint les parts nocives. Va haver-hi autors que es trobaren amb part de la seua obra publicada a l'Índex i altres sols una part. Dels primers temps, figuraren a la llista El lazarillo de Tormes i Amar y sufrir, o su vida, de Santa Teresa de Jesús. Autors com Giordano Bruno, Erasme de Rotterdam, François de Rabelais, Spinoza, Montaigne tingueren l'honor de formar part de l'Índex. Més endavant també hi ingressaren obres de Montesquieu, Rousseau, David Hume, Kant, Diderot, Flaubert, els Dumas (pare i fill), Victor Hugo, Stendhal, Balzac, Zola, entre molts altres. D'autors del segle XX, hi figuraren Henri Bergson, Jean-Paul Sartre, André Gide, etc. Curiosament, Schopenhauer, Nietzsche i Marx mai no formaren part de la llista: el seu ateisme i anti-cristianisme era tan notable que es consideraba ja d'immediat prohibida qualsevol obra que publiquessin.

És evident que l'Índex va tenir una projecció important en els seus primers anys, sobretot en els països amb forta implantació del catolicisme, projecció, però que amb el pas del temps i de forma paulatina va anar minvant, en paral·lel a la pèrdua del poder i la influència exercits per l'Església Catòlica.

Tot i que, com s'ha dit, l'Índex es deixà de renovar el 1966, l'Església Catòlica, siguin les institucions pertinents, siguin alguns membres de la seua jerarquia, ha continuat vetllant per salvaguardar la seua puresa doctrinal, anatemitzant aquelles obres (i llurs autors) el contigut de les quals ha estat considerat contrari a la doctrina, aixecant força polseguera alguns casos tan aviat van sortir a la llum. Dins la mateixa institució eclesial hi hagué la desautorització a part de l'obra del teòleg alemany Hans Küng cap allà els anys 70 i 80 del segle XX, com també dels autors dels escrits de l'anomenada Teologia de l'Alliberament. Fora de l'àmbit eclesial, hi hagut casos que es poden titllar d'absolutament esperpèntics, com el capellà austriac Gerhard Maria Wagner, qui afirmà que Harry Potter era un enviat de Satan; fa poc, aquest personatge ha estat envoltat de polèmica en ser nomenat per Benet XVI com a bisbe de Linz, provocant la rebel·lió de l'església d'Àustria, cosa que ha obligat a l'inefable Wagner a renunciar al bisbat.

També fa pocs anys hi hagué un especial rebombori al voltant de la publicació d'El Codi da Vinci de Dan Brown. Que hi hagués una reacció irada per part dels estaments eclesiàstics envers el llibre és del tot justificable: qui conegui el seu contingut, sap que un dels pilars del seu argument es basa en la llegenda (diguem-ho així) que Jesús va aparellar-se amb Maria Magdalena, i que d'aquesta unió hi hagué descendència, història que contradiu i qüestiona tot allò en què es basa l'Església i el cristianisme en general. Certament, amb tota seguretat el que més preocupà a la jerarquia eclesiàtica és l'àmplia difusió assolida pel llibre (i també posteriorment, la pel·lícula que inspirà); qui l'hagi llegit, ha pogut experimentar com, sobretot gràcies a una prosa àgil, el que s'explica sobre aquella hipotètica relació de Jesús i Maria Magdalena sembla que hagi estat una realitat, capaç de convèncer fins al més incrèdul. Però, amb tot, no deixa de ser en conjunt una novel·la, una ficció. I de fet, no és la primera vegada que la llegenda en qüestió és el centre de l'argument d'altres històries de ficció. Com a exemple hi ha la sèria d'Els fills del Grial, de Peter Berling, publicada a finals del segle passat, i, que jo sàpiga, no generà tanta polèmica. Sens, dubte, com he dit abans, el que més alarmà als caps de l'Església Catòlica fou l'espectacular ressò del llibre. Sols afegiré al respecte que després de llegir-la, la conclusió que en vaig treure és allò afirmat més amunt: que es tractava d'una novel·la, i que en conjunt no em va acabar de fer el pes.

L'Església Catòlicia, fos a través de l'Índex durant molt de temps, i sigui actualment a través de la crítica cap a aquells textos que li siguin hostils, l'únic que fa és defensar-se. Sens dubte, té tot el dret a fer-ho, això és innegable. Però avui en dia potser seria millor que els seus màxims representants canviessin el seu discurs, i abandonessin unes maneres i un lleguatge que resulta la majoria de les vegades ridícul, desfassat i hilarant que li resulta del tot contraproduent, és a dir, multiplicant els efectes d'allò que es pretenia evitar.

CRISI HUMANA

2009-02-02T00:15:00.001+01:00

L'evidència de la plenitud de la crisi econòmica ha esdevingut que ens la trobem en tots els àmbits. No sols aclapara força espai als mitjans de de comunicació, sinó que en forma part de les nostres converses quotidianes, ens afecti plenament o no. Al costat dels indicadors econòmics que ens parlen de recessió i altres conceptes acompanyats de les pertinents xifres, sempre significatives, però aparentment fredes, hi ha aquelles notícies sempre més directes, dia sí i dia també, sobre els efectes de la crisi que ens parlen de tancament d'empreses o de plans de regulació d'ocupació, fenòmens que no fan altra cosa que augmentar les xifres de persones desocupades, un dels efectes més negatius.

Fa poc ens assabentàvem del nombre i l'alt índex d'aturats assolit a Espanya, i que la situació, pel que es preveu, anirà en augment. Però, és que al costat de les xifres globals de l'atur, n'hi hagué una que és encara, al meu parer, molt més inquietant: hi ha unes 800.000 famílies de tot l'Estat on cap dels seus integrants està ocupat; dit d'una altra manera, que no compten amb cap mitjà que els asseguri un ingrés mínimament estable (deixant de banda les prestacions de l'atur i els subsidids i altres ajuts, qui en rebi). Cal reiterar que es parla de famílies, amb la qual cosa obliga a multiplicar els 800.000 com a mínim per dos; és a dir, possiblement s'hagi de parlar d'un nombre de persones entre 1.600.000 i 3.200.000. Certament que dins d'aquest amplíssim grup les situacions siguin ben diferents, però amb tot no deixa de ser preocupant per les conseqüències que pot reportar de no trobar-se una solució.

Si els aturats representen el cas extrem, no per això són l'únic col·lectiu que veu perillar la seua situació econòmica personal. Hi ha altres grups que també estan sotmesos a portar una vida precària, plena de privacions i que es pot veure agreujada en aquest període de crisi, des d'aquells que estan cobrant uns sous o unes pensions molt minses, amb les quals arriben just a finals de mes (situació que serà més o menys greu segons el lloc de residència, però greu de totes formes), aquelles persones que, per algun motiu, tenen els seus ingressos mensuals sotmesos a algun tipus de càrrega que els redueix força, sigui pel pagament d'una hipoteca o d'un crèdit, per un embargament per sentència judicial (on abunden les generades per impagaments d'hipoteques, un dels fenòmens que es troba al centre de l'actual crisi), etc. En altres paraules, que a les 800.000 famílies i el nombre de persones que comprenguin, cal sumar-hi moltes més que es troben en una situació precària. Un panorama alarmant i potencialment explosiu, socialment parlant, si persisteix, una autèntica crisi humana. I les previsions que es van donant sobre l'evolució de la crisi econòmica a Espanya no conviden precisament a l'optimisme.