LLENÇANT CARAMELS

Cada vegada que arriba divendres i la cara de la Soraya apareix en pantalla per aportar-nos les noves del Consell de Ministres, la sensació és d'esglai esperant "a veure quina ocurrència han tingut aquesta setmana, a veure que es carreguen en aquesta ocasió". Però bé, sembla que ara ens volen fer creure que la situació econòmica comença anar ben encarada, que hi ha un canvi de tendència i que la recuperació està en marxa, gràcies a les "sàvies" mesures endegades per aquest inefable Govern. I per edulcorar tot plegat, què millor que, de tant en tant, anunciar alguna mesura que representi algun benefici, algun avenç per als soferts ciutadans, ofegats i aclaparats per la crisi. Aíxí ha estat com divendres passat i amb el ressò mediàtic corresponent ens va anunciar que a partir d'ara que tant els naixements com les defuncions que tinguin lloc en hospital, serà la mateixa institució hospitalària qui s'encarregarà d'efectuar el corresponent tràmit cap al Registre Civil.

Certament, amb tot l'enrenou que representa la vinguda d'un nadó, entremig haver d'anar a efectuar l'oportú registre no deixa de generar una situació feixuga. Per tant, que t'ho solucioni un altre no deixa de representar una descàrrega en un moment en què un està per gaudir i, alhora, atrafegat, amb el nounat. El mateix, passa, però amb uns sentiments totalment oposats, quan hi ha una defunció. No sols  el sofreix mal tràngol de perdre un ser estimat i proper, sinó que a més s'ha de passar pel tràmit d'haver d'anar al Registre Civil, i compte!, si no es fa, no es pot disposar del pertinent permís d'enterrament. Ara, si resulta que si des de l'hospital t'ho arreglen, un s'estalvia un patiment enmig d'un context ja de sí prou entristit i que no s'està per orgues. Què bonic que queda, no? Què bé que aquest malaurat Govern de tant en tant se'n recordi dels mal-de-caps que els toca patir als seus ciutadans en situacions adverses. La veritat, què no ens venguin la moto, perquè falten aclarir detalls al respecte, i no pocs. Anem a pams.

Pel que fa als naixements. Certament, representarà una avantatge el fet que des de l'hospital puguin fer el tràmit de la documentació per a la inscripció del nadó al Registre Civil. Però, i si no canvia la normativa, resta un pas en què els familiars sí hauran d'anar-hi, com és la inscripció al Llibre de Família, on han de constar les pertinents dades registrals. A més, un cop efectuat aquest pas, cal després donar d'alta al nadó al padró municipal i també, si pertoca, a la Segurertat Social, cosa que, si no es canvia, també ho han de fer els familiars. Una altra cosa és que, tal com es va anunciar fa un temps, s'acabi suprimint el Llibre de Família. Però, de moment, aquest tràmit posterior s'ha de seguir efectuant.

Tampoc aclareix un altre aspecte a tindre en compte. Actualment, els nadons s'inscriuen al Registre Civil on està empadronat almenys un dels dos progenitors, pares adoptius o tutors, cosa que permet que no hagi de ser precisament en el registre del municipi on hi ha el centre hospitalari. Se seguirà aplicant aquesta norma?

Quant a les defuncions, tanmateix serà una avantatge que el tràmit de la documentació del Registre Civil ho facin des de l'hospital. De totes maneres, tret de casos molt puntuals, els familiars dels difunts, tant si han mort en instal·lacions hospitalàries com en els seus domicilis, d'uns anys cap aquí aquest tràmit se l'estalvien ja que és efectuat pel personal de les funeràries.

A més, també fan esment que aquest tràmit sols s'efectuarà, evidentment, quan tant els naixements com les defuncions tinguin lloc en centres hospitalaris. Fora d'aquí, bé seran els mateixos ciutadans o per resolució judicial com es durà a terme la inscripció al Registre Civil.

Si aparentment dóna per aquesta primera anàlisi amb les dades aportades, caldrà conèixer amb més detall del contingut per acabar de valorar-la, tot i que molt em temo que aquesta mesura forma part de la reforma general del Registre Civil que es vol aplicar des del govern pepero, què és un veritable nyap, un disbarat més dins la sarta de (pseudo)reformes en el camp judicial que va aplicant el ministeri de Ruiz Gallardón. Recordem que en el cas del Registre Civil, el més significatiu és que es traspassa la seua competència des de l'Administració de Justícia al Registre de la Propietat. És més, s'unificarien els registres Civil, de la Propietat i el Mercantil segons el projecte pel que fa a l'administració que els gestiona, i que donat el funcionament del sistema registral, representaria a la pràctica la privatització del Registre Civil. 

Crec que ens han llençat caramels en aquest cas. I com sabem, els caramels, es desfan.

"I JO QUE DE JOVE ERA FALANGISTA...!"

El passat dia 11 de setembre, en tornar de participar a la Via Catalana al Perelló, un cop a casa vaig dedicar-me a repassar les notícies d'aquell dia. Fou així com em sobtà un dels titualrs dedicat a l'acció violenta d'uns energumens feixistes a la Llibreria Blanquerna, a Madrid, on com tots sabreu la delegació de la Generalitat celebrava un acte commemoratiu de la Diada, fets que no feia ni un hora que havien transcorregut quan vaig assabentar-me'n. En contemplar la filmació, la forma d'actuar d'aquella colla de descerebrats em va rememorar, salvant les estretíssimes distàncies, les imatges que, bé havia vist o bé coneixia a través de lectures, perpretades pels feixistes italians o els nazis alemanys durant els anys d'entreguerres. A més d'exhibir la seua fatxenderia i llurs destrosses, recodareu la mostra de banderes que van fer aquells subjectes, pertanyents a algunes de les formacions de l'extrema dreta carpetovetònica: (anti)Democracia Nacional, Alianza Nacional (una bandera descaradament inspirada en la nazi) i una vella coneguda, la de la Falange, amb les seues franges roges i negres (colors manllevats de la bandera anarquista) i el yugo y las flechas (antic símbol dels Reis Catòlics i de la "unidaz" de España).

En veure la bandera falangista, se'm féu present una anècdota ocorreguda cosa d'un mes encara no, concretament el 17 d'agost passat durant la cadena humana al pont de Flix. Un senyor de molt avançada edat, esperant l'inici de l'acte, es va dirigir a mi dient: "Què et sembla Collazos? I jo que de jove era falangista, i ara em veig aquí!". El primer que vaig pensar és que si hi ha persones que han dut a terme aquest recorregut ideològic (i diria que no és un cas únic), un molt ampli suport ,per no dir majoritari, a la independència es pot donar per fet.

En canvi, a les terres de la Meseta y aledaños poc han canviat les actituds en el sector del més rocallós i ranci espanyolisme, des de les ambigüetats no tan ambigües de Rajoy, fins a aquells que demanen la suspensió de l'autonomia de Catalunya o, anant a totes, bombardejar els catalans, perquè aixì s'ha fet periòdicament. Un pensament únic monolític que no sols és incapaç d'admetre qualsevol diferència, sinó que experimenta una desaforada enrabiada felina quan es menciona la separació, és a dir, la independència.

.

PERIODISME DE RISC

La feina de periodista no sempre és fàcil, més quan s'exerceix en un entorn hostil. I quan aquest entorn no és altre que l'Alemanya nazi, és com passejar per un camp minat. Així es desprèn després de la lectura del Diario de Berlín, William Shirer. L'autor aterra al territori alemany quan el règim nazi està en plena eferverscència, essent testimoni directe de l'agressiva política expansiva, primer amb les annexions d'Àustria, els Sudets i la resta de Txèquia i l'inici de la guerra, amb lesinvasions de Polònia, Dinamarca, Noruega, Holanda, Bèlgica i França. El seu relat finalitza quan torna cap als Estats Units al desembre de 1940, quan ja es preveu el fracàs alemany a la Batalla d'Anglaterra.

Shirer narra les seues experiències, les dificultats i els obstacles que moltes vegades ha de salvar per poder efectuar les seues cròniques radiofòniques, amb una censura cada vegada més asfixiant així que avança el conflicte bèl·lic. L'autor s'esplaia al seu diari, aportant detalls dels fets, els quals difícilment hagués pogut manifestar quan emetia en directe, amb un censor al seu costat controlat que no se'n sortia del guió (així, literalment). Tanmateix, ens ofereix descripcions impagables dels grans personatges que va poder veure i escoltar directament (Hitler, Göring, Goebbels, etc.) i de l'actitud dels alemanys davant la guerra, molt lluny del fervorós entusiasme que les seues autoritats volien que es reflectís. Shirer odia en profunditat el règim nazi; tant és així, que fins i tot, malgrat el risc, se n'alegra dels bombardejos britànics sobre Berlín i l'efecte desmoralitzador sobre la població. També percep i, d'alguna manera, s'escandalitza en comprovar la feble resistència de l'exèrctit francès envers l'avenç alemany (cosa que preludiava el col·laboracionisme que gaudirien els nazis, tema gairebé tabú encara avui a l'estat veí).

L'autor, però, no sols va romandre a Alemanya durant la seua estança al continent europeu. Abans i durant la guerra va recórrer diversos països i ciutats europeus. Una estada d'un any (un any sabàtic) a Lloret de Mar, li va permetre recórrer i conèixer Catalunya i Espanya, interessant-se i preocupant-se posteriorment dels seus esdeveniments, especialment durant la Guerra Civil. Quan aquest conflicte estava ja tocava a la seua fi, escrivia al seu diari el dia 29 de març de 1939 metre es trobava a Ginebra: "Madrid es va rendir ahir; avui ho fa la resta de l'Espanya republicana. No hi ha paraules per expressar el que sento aquesta nit. La carnisseria de Franco serà terrible". Més endavant, durant el seu viatge de retorn als Estats Units, descriu la seua breu estada a Barcelona: "El feixisme ha portat el caos i la fam aquí. Ja no existeix la feliç i despreocupada Barcelona que jo coneixia. En el Passeig de Gràcia, en la Rambla, en la plaça Catalunya, veig desfilar en silenci rostres demacrats, afamas, amargats".

En un altre apartat del diari, Shirer fa una descripció dels alemanys la qual, sens dubte, està condicionada en bona part per la seua animadversió cap al règim nazi. Però tot que restaria fora de context, si eliminem alguna paraula i expressió groixudes, no deixa de tindre certa actualitat: "Els pobles sotmesos d'Europa se salvaran, per suposat, si Gran Bretanya resisteix i finalment guanya aquesta guerra. Però, encara en el cas de què Alemanya esdevingui vencedora d'ella, no podrà triomfar en el seu intent d'organitzar Europa. Després de tants anys com porto ara de viure barrejat amb ells, estic profundament convençut de què l'alemany és incapaç d'organitzar Europa. La seua falta d'equilibri, el seu sadisme provocador quan està a dalt de tot, la seua incapacitat constitucional per entendre mínimament el que passa per les ments i els cors dels altres pobles, la seua creença instintiva en què les relacions entre els pobles sols pot fonamentar-se en la relació amo-esclau i mai sobre la igualtat del viu i deixa viure...; totes aquestes característiques de l'alemany el fan, a ell i la seua nació, inepte per obtindre el lideratge a Europa amb el qual sempre havia somiat, i garanteixen que, per molt que ho intenti, a la llarga fracassarà". Això ho escrivia William Shirer el 26 de setembre de 1940.

Un bon llibre per conèixer fets rellevants del nazisme des d'una altra perspectiva i amb uns detalls que difícilment trobaríem en la documentació històrica.

DE BARCELONA A ROMA, PASSANT PER TIVISSA I PRATDIP

Aquestes passades festes he aprofitat per abordar la lectura de LLinatge, del bon amic Miquel Esteve. Estructurada en breus apartats que corresponen a episodis protagonitzats per cadascun dels personatges principals, l'autor li ha sabut donar un ritme àgil, a més que sap captar l'atenció del lector: l'acció narrada en cada apartat és resol en el següent i així es va entreteixint tot l'argument, en un ritme, com es diu en la ressenya de la contraportada, trepidant. Dient-ho en paraules planeres, Miquel Esteve aconsegueix enganxar a qui ho llegeix. L'acció es desenvolupa en diversos escenaris força dispars: Barcelona, Roma, Tivissa i Pratdip. L'argument gira a l'entorn d'uns éssers fantàstics, demoníacs, de les nostres contrades, els dips, una mena d'homes-gossos, relacionada amb els quals hi ha una fosca i temible profecia. Esoterisme, intrigues i assassinats sagnants són alguns dels altres ingredients que conformen la novel·la. No comentaré res més pel que fa a l'argument, ja que molts ja el coneixereu, i els que no, us convido a què llegiu aquesta obra del sempre sorprenent Miquel Esteve.

-------------------------------------------------------

Gairebé al mateix temps que acabava de llegir la novel·la, es produí el decés del pare de Miquel Esteve. En un altre espai ja vaig expressar-li el meu condol, però no puc estar-me de fer-li arribar una altra vegada des d'aquí. Ànims Miquel i Endavant!