DE NADAL A CARNAVAL: LES FESTES D'INVERSIÓ

Amb el Nadal i fins el Carnaval s'obre un cicle d'actes festius que els estudiosos han denominat festes d'inversió. Inversió del món establert, és a dir, durant aquestes celebracions es capgira tot i a tots nivells: social, polític, familiar, sexual, etc. Un altre tret comú són els excessos i la deshinibició que es manifesten, siguin tant de menjar i beure, com en el llenguatge (s'arriba a la grolleria), en la pràctica sexual, en les disfresses o en les despeses econòmiques. Tot plegat es contraposa i constrasta amb l'actitud que, tradicionalment, es mantenia durant el període de Quaresma, d'absolut recolliment i moderació en els costums. Aquesta posada en escena del món a l'inrevés a través d'aquestes manifestacions festives tenia el seu motiu a les societats antigues amb una forta jerarquització i la consegüent tensió diària a què es veien sotmeses les persones per tal de no transgredir l'odre establert. Durant aquest cicle festiu aquesta tensió esclatava: els esclaus esdevenien amos, els súbdits esdevenien reis, les dones manaven els homes, els infants als adults, etc. De tot això en resten reminiscències, tot i que moltes manifestacions han perdut el seu sentit original i/o han estat cristianitzades.

Al Nadal l'únic que perdura són els continus àpats que es consumeixen al llarg de les festes, no sols els familiars, sinó també que cal sumar-hi els que fan amb les amistats, amb els companys de feina, els que organitzen entitats, etc, i també l'intercanvi de regals. Són restes de l'antiga celebració de les Saturnàlies, festes en honor a Saturn, déu de l'abundància i la felicitat, durant les quals fins i tot els esclaus gaudien d'una certa llibertat per fer el que volguessin. D'aquesta disbauxa de tints carnestoltencs podem trobar-hi indicis en altres tradicions com els pessebres (la figura del caganer) o en certs personatges de la representació dels Pastorets. Símbol de l'abundància ho és el Tronc de Nadal, el qual tanmateix comporta altres elements contradictoris i de perversió: se l'ha de colpejar perquè aporti els seus regals, a més que aquests, recordem-ho, els dóna cagant. A Flix també hi havia un costum, perdut fa molts anys, com el de fer esclatar les bufes de maitines (bufetes de porc unflades d'aire) durant la Missa del Gall, un element de tints burlescs que contrasta amb la serietat de la cerimònia religiosa. Altres tradicions amb característiques carnestolenques dins el cicle nadalenc són la de l'Home dels Nassos i la cavalcada dels Reis d'Orient (que són també repartidors de regals).

Sant Antoni és una altra de les festivitats on perviuen elements d'inversió i transgressió, tot i que alguns també s'han perdut. Com bé sabem, Sant Antoni és considerat el patró dels animals, atribut que per a molts estudiosos amaga un sentit burlesc i transgressor. Trobem igualment els àpats abundosos, que en diversos indrets, i entre ells Flix, se celebren a l'aire lliure, desafiant el fred de la nit al voltant de les fogueres. Aquest desafiament al clima (quan l'actitud normal hauria de ser estar ben resguardat a dins de llar) hi ha qui hi veu també com un element de transgressió. Al mateix temps, el foc té també una funció de catarsi, de treure'ns de damunt allò que ens fa nosa, i quants no han aprofitat les fogueres de Sant Antoni per cremar mobles vells i altres andròmines que els feian nosa. A Flix també fa anys durant aquesta festa la gent es disfressava, costum però també que s'ha perdut (jo encara ho he arribat a veure!).

L'aspecte d'inversió és ben evident a la festa de Santa Àgueda, sobretot antigament quan el patriarcalisme i la dominació de l'home envers la dona era una realitat evident. Durant Santa Àgueda les dones assoleixen un protagonisme absolut, és el dia en què manen (hi ha llocs on es nomena una alcaldessa) i els és permesa tota llibertat. La gastronomia també hi és força present. A molts pobles s'elaboren coques i pastissos típics d'aquesta festa. A Flix, després de la missa de Santa Àgueda, es reparteixen uns panets (una mena de bollos) a totes les assistents, i entre les activitats que celebren, els aperitius, els dinars i els berenars tenen una presència especial. Tanmateix, la disfressa d'alguna manera hi és present, amb un dels símbols per execel·lència d'aquesta festa com són els mantons que llueixen les dacteres.

Sens dubte que el Carnaval és un compendi de festa d'inversió, de transgressió i de perversió. Marca el final de tot el cicle que s'inicia al Nadal, de forma apoteòsica. Tot i que a Flix ja portem molts anys celebrant-lo, no té la solidesa i ni el caliu d'altres indrets on té un arrelament secular. Amb tot, alguns dels seus trets més característics han cuallat: les disfresses, la disbauxa al carrer, i la figura esperpèntica del Rei Carnestoltes qui aprofita a fer un pregó on la grolleria més descarnada i la crítica a determinats esdeveniments i personatges del poble acostumen a ser-hi presents.

---------------------------------------

BIBLIOGRAFIA

Joan Prat i Jesús Contreras, Les festes populars

Noemí Sans, "Elements carnestoltencs en el Sant Antoni dels Països Catalans", a Actes de les primeres jornades d'estudi sobre la Festa de Sant Antoni als Països Catalans.

"EN HUMIL PETITESA RECLÒS"

Una de les imatges que més m'ha colpit (i de fet, hem colpeix) de la festivitat del Nadal és el del simbolisme del naixement: el Déu creador, fet home, que ve al món envoltat de l' escenari senzill i pobre del pessebre; el que governa les forces de la natura esdevé l'ésser més dèbil i indefens, com és el d'un humà recent nascut. Tots aquests contrastos de grandesa i humilitat i de força i debilitat són els que millor expressen l'excepcionalitat d'aquest fet. Algú podrà objectar que la vinguda d'un ésser diví enmig d'un cotext miseriós i pobre no és exclusiu sols del cristianisme i que fins i tot la religió cristiana molt probablement s'hagi inspirat en altres tradicions. No importa. Aquesta imatge tan potent l'he rebut, l'he après a través de la tradició cristiana, i la trobo impactant. Queda ben resumida en la traducció catalana de la famosa nadala alemanya Stille Nacht, de F.X. Gruber -la nostra Santa Nit-, sobretot en dos versos, senzills però prou eloqüents:

"El Jesús, tan petit,

és el Déu, Ser Suprem poderós,

en humil petitesa reclòs."

BON NADAL!

"LA CALAVERA, PRIMENTÓ I CEBA!"

Avui és el dia de la festivitat de Tots Sants. De les antigues tradicions lligades a aquest dia pràcticament ens queda la visita al cementeri per retre homenatge als nostres difunts, i les de caire culinari, com el consum de panellets, castanyes i moniatos i les típiques castanyades que alguns mantenen. Per altra banda, veiem com s'imposen altres pràctiques vingudes de fora, i la vespra de la festa, prop de la mitjanit un munió d'infants i joves difressats d'éssers monstruosos van per les llars demanant dolços, a la vegada que empastifen els carrers i tot el que es troben pel davant amb esprais. I per cert, aquests joves i infants. per rematar aquesta tradició forània, diuen que celebren Halloween (!!!). Certament, potser aquest nou costum s'acabi implantant -de fet, ja fa cosa d'uns anys que va-, però sempre serà quelcom que ha vingut de fora, amb l'afegit del canvi del nom de la celebració.

Als informatius ens parlen de molts indrets on un costum arrelat és treure al carrer per Tots Sants carbasses que prèviament han estat buidades del seu contigut, i després incidint en la seua pell se'ls ha modelat una cara d'aspecte grotecs i, per acabar, al seu interior se li fica un focus de llum, sigui una espelma, una bombeta o una llanterna. Segurament un associarà aquest costum als Estats Units d'Amèrica, on es fa. Avui, en un reportatge del Telenotícies de TV3 es feia esment d'aquesta tradició en diversos indrets de l'Estat espanyol, i de Catalunya en concret, i no com a pràctica copiada de fora, sinó arrelada des de fa generacions. Doncs sembla ser que a Flix, fa molts anys també era una tradició on hi participaven els infants. Un cop preparada la carbassa amb la cara grotesca i una espelma encesa a dins, els nens i nenes la passejaven pels carrers del poble tot cridant "La calavera, primentó i ceba!", acabant-se convertint en una autèntica competició de veure qui cridava més. És poc el que he sentit a dir d'aquest costum a Flix, però de ben segur que es feia.

Amb el preceptiu treball de recerca que calgui, no seria millor recuperar aquesta tradició i no continuar amb aquests empastifadors ocasionals que no respecten ni automòbils ni mobiliari urbà? I, per suposat, per celebrar Tots Sants, no Halloween.

INNOVACIONS FESTIVES

A més d'un va soprendre la participació dels dos gegants de la Festa Major a la processó de Corpus. Van haver-hi opinions de tots els gustos, des dels qui els va agradar la novetat, altres que van considerar que la música que acompanyà la processó quedava com un pegot, fins arribar a aquelles opinions totalment negatives. Aquesta innovació a la festivitat de Corpus Christi s'encarregà d'anunciar-la el mateix regidor de festes, Ramon Sabaté, a través dels mitjans de comunicació, fent referència a què l'origen es trobava en el suggeriment fet per Quim Carranza. Quim, un bon coneixedor de costums populars, féu la seua proposta des d'una doble perspectiva: la participació dels personatges del seguici popular al Corpus és un fet força estès en altres indrets (a través de Ramon, vam assabentar-nos que es fa al poble d'origen de mossèn Miquel Gasulla), i també volent solucionar una realitat que és la mínima expressió a la qual ha quedat reduïda la processó del Corpus Christi a Flix. Perquè si un dels elements distintius d'aquesta festivitat a Flix són les catifes, una tradició força solidificada, en última instància la seua raó de ser és la de guarnir el lloc de pas de la processó. D'uns anys cap aquí, aquesta desfilada solemne ha vist com s'ha anat mermant la seua participació, al marge d'altres aspectes com la xerrameca poc respectuosa que l'acompanya. Per tant, alguna cosa cal fer si es vol conservar aquesta manifestació reliosa-popular a la nostra població, revitalitzant-la i introduint, si escau, elements nous que captin l'atenció. La introducció dels gegants i llur música d'acompanyament va en aquesta direcció. Que no sigui l'opció més encertada? Caldrà valorar-ho, però almenys hi ha hagut la intenció de cercar una possible sortida.

Als pocs dies celebràvem Sant Joan. En les últimes dos edicions (la del 2008 i la d'enguany) i ha hagut també novetats afegides a la festa. L'any passat es canvià el programa, realitzant-se l'encesa de la foguera a la mitjanit, i precedida per un correfoc. En aquesta edició una de les innovacions, i que ha tingut força èxit i acceptació ha estat la del bagul dels desigs; en canvi, contradictòries han estat les reaccions enfront de què el correfoc es fes seguint un itinerari per carrers de la població. Certament sembla que les crítiques més negatives van vindre de veïns dels indrets per on passaren els diables; però per un altre costat hi ha els qui s'ho van passar d'allò més bé perdent-se pel mig del correfoc.

En tots els casos hi ha al capdavall l'objectiu de què la gent acudeixi i participi de les activitats que es fan a les nostres festes locals. Festes algunes d'elles que, al pas del temps i de forma progressiva, anava disminuint el nombre de públic que hi participava, de tal manera que molta gent del poble, davant el poc interès que hi mostraven, aprofitaven per marxar fora de la població, o simplement ni sortien de casa. De moment, el que s'ha pogut constatar tant a les celebracions de Sant Joan del 2008 i d'aquest any, com a la processó del Corpus, ha estat un augment significatiu de les persones que, com a mínim, han anat a veure els actes. Una altra cosa és la valoració que n'hagin pogut fer, sobretot en relació amb les novetats introduïdes en cada cas. Novetats aquestes que caldrà veure si acabaran de cuallar, però, com va dir el flamant nou alcalde, Òscar Bosch, en inaugurar-se l'exposició del conte Sant Joan i fent referència al bagul dels desigs, tota tradició té una primera vegada; en conseqüència, cal donar una oportunitat a les innovacions dins del nostre calendari festiu. A saber que en pensarien els veïns de Flix de finals dels anys cinquanta quan s'inicià la confecció de les catifes del Corpus, o els de molt temps abans, el 1912, quan s'efectuà la primera cantada de caramelles.

SIAU NOSTRA ADVOCADA, DEL REMEI, MARE DE DÉU

De ben segur que molts coneixereu les dos llegendes (o alguna de les dos) relacionades amb la Mare de Déu del Remei. Hi ha aquella, atribuïda iagualment a altres marededéus i sants, que explica que la imatge fou trobada en l'actual cova i que es va decidir el seu trasllat cap a un altre indret; no obstant, al dia següent del canvi d'ubicació, la imatge era trobada novament al seu lloc original, i així tantes vegades es repetí l'operació, arribant-se a la conclusió que volia romandre en aquell lloc, per la qual cosa, finalment s'optà per deixar-la a la cova i construir allí el temple pertinent. L'altra llegenda parla que la imatge es trobava originàriament a l'església de Flix, però que gairebé ningú no la venerava, i que fou un tal fra Dionís qui, en adonar-se d'aquest abandó, se l'emportà i la ubicà en en el seu lloc actual i li construí l'ermita (l'antiga). Dos realts amb un argument diferent, però amb un final comú: la Mare de Déu del Remei fa cap al mateix indret al final de cada relat, allí on desitjava romandre.

Que una ermita, una santuari o qualsevol altre tipus de lloc sagrat estigui situat en un determinat indret des de temps immemorials, ve determinat per alguna circumstància els seus descobridors consideressin que tenia alguna cosa excepcional, màgica, que feia l'indret en qüestió fos diferent, que havia estat privilegiat amb l'aportació d'algun benefici. Un dels fets més comuns sol ser la presència d'aigua. Molts d'aquests santuaris solen ubicar-se en llocs favorables a la presència del líquid element, sigui per ser zones de divisòria d'aigües, de recollida i drenatge d'aigua de pluja, de fonts i cisternes naturals o d'aigües termals. De sempre per a les comunitats humanes ha estat un bé molt apreciat i la seua disposició en uns determinats indrets que la proporcionaven en certa abundància i regularitat, de temps remots s'atribuí a aquests paratges un caràcter diferent, sobrenatural, esdevenint centres de culte. Santuaris que actualment estan sota l'advocació d'una marededéu o d'un sant, de ben segur que abans de l'era cristiana ja tinguessin aquesta consideració de llocs sagrats.

El paratge del Remei de Flix no s'escapa a aquest perfil. És un lloc de recollida i de drenatge d'aigües de pluja. La llegenda de fra Dionís parla de la seua proximitat a la Font de l'Esquetlla com la circumstància que decidí l'elecció del lloc per erigir l'ermita. No obstant, ho poso en dubte, primer perquè la distància entre els dos indrets no és precisament propera com per veure-hi un vincle. I en segon terme, perquè com he dit al començament del paràgraf, la zona del Remei és propiament un lloc de recollida d'aigües. Aquest últim Dilluns de Pasqua es va poder comprovar ben bé aquesta qualitat. Només iniciar la costa d'accés a l'ermita, ja es veia com un raig d'aigua arribava molt avall per la séquia que voreja el camí. Difícil que aquell líquid procedís del que s'escapa de les fonts de l'ermita quan algú en fa ús. Sabem prou que les pluges que han anat caent durant les últimes setmanes i sobretot durant la Setmana Santa. En arribar a la plaça de l'ermita (era Diumenge de Pasqua, prop del migdia), es veia com per les roques contínuament rajava aigua. Els que vam estar al bar de l'Orfeó a l'ermita ho vam patir això, ja que durant el dia que hi vam romandre, estiguérem contínuament acompanyats per un petit corrent d'aigua. També vaig poder observar allí mateix, en un dels bancals que hi ha al costat de la muntanya, com l'aigua es filtrava al terra, i després novament apareixia al peu del muret del bancal. Part d'aquell corrent feia cap a la plaça de l'ermita que gairebé durant tota la jornada estigué molla i entollada.

Fou una bona demostració de per què l'ermita de la Mare de Déu del Remei és al lloc es troba, i que la imatge hi fes cap per mitjans propis o per la bona voluntat d'un personatge pietós, segons les dos llegendes. Del perquè els nostres avantpassats (a saber des de quan) tingueren una especial consideració cap a aquest paratge, una profunda veneració que ha arribat fins als nostres dies.

POR VUESTRA PASIÓN, JESÚS MÍO, "ABRAÇADME" EN VUESTRO AMOR

Entre setembre i octubre de 1997 es van fer a Flix un cursets sobre cultura popular. Impartides les xerrades per membres de l'associació Carrutxa, de Reus, fou un dels seus membres més representatius, Salvador Palomar, qui dedicà una sessió sencera a parlar sobre la celebració de la Setmana Santa. Acompanyant les seues explicacions amb diapositives (llavors encara no s'havia estés el power-point per aquestes contrades), ens mostrà diversos exemples de costums que eren peculiars en diversos pobles de les comarques tarragonines, fent especial incidència en indrets del Priorat, i d'aquí de la Ribera d'Ebre, recordo que feu menció de la Palma. En acabar la sessió i passar al torn de paraules, va alçar el braç un dels assistents, Joan Margalef. No ho diré amb les paraules exactes, però la seua intervenció va anar en el sentit d'indicar a Salvador Palomar que havia estat molt bé la seua exposició, però que la majoria d'aquells costums que destacava com a caracterítics, un per un, de pobles diferents, resulta que a Flix també es feien durant la Setmana Santa, però que, a més a més, al nostre poble també es realitzaven altres actes tradicionals. En la sessió de la setmana següent, Joan Margalef corroborà les seues afirmacions mostrant-li al ponent un àlbum amb fotografies. No cal dir que l'any següent, el 1998 -i els posteriors- Salvador Palomar aparegué per Flix, càmera en ristre, per conèixer en directe i afegir a l'arxiu fotogràfic de Carrutxa les imatges de la nostra -complerta- Setmana Santa.

Gairebé en totes les poblacions de la geografia catalana i espanyola se celebra la Setmana Santa, i certament hi ha una coincidència en la realització d'alguns dels actes, des de Diumenge de Rams, passant per la celebració del Dijous Sant, les processons i l'acte litúrgic de Divendres Sant, la Cantada de Caramelles i la Vigília Pasqual del Dissabte de Glòria, i la celebració de Diumenge de Pasqua. Fins i tot hi ha altres poblacions on es fan jornades festives en ermites el Dilluns de Pasqua. Hi ha, sens dubte, aquestes similituds. En el fons, el conjunt de la Setmana Santa és una festivitat cristiana, i, en concret als països de confessió majoritàriament catòlica en conseqüència hi ha aquestes coincidències. Però això a un nivell general, ja que quan comencem a profunditzar, comencen a sorgir les diferències, a emergir la diversitat de formes de celebrar i viure la Setmana Santa. I no cal parlar de grans col·lectivitats, sinó que aquestes distincions es detecten entre poblacions properes.

Com es pretenia il·lustrar més amunt, si una cosa té la Setmana Santa de Flix és la quanitat d'elements propis que la singularitzen. A més, si un se n'adona, ens trobem que durant quatre dies seguits, des de Divendres Sant fins a Dilluns de Pasqua (casi una festa major, com em referí algú en certa ocasió), sempre hi ha algun que altre acte que compta amb gran seguiment, tant en participació com en el nombre d'espectadors, des de les processons del divendres, les caramelles, la processó de l'Encontre, i el conjunt de la diada de l'ermita, amb les processons (d'anada i de tornada), els balls a la plaça i el gran nombre de persones que hi romanen al llarg de tota la jornada. I cadascun d'aquests actes compta amb aquests elements concrets que han esdevingut els seus trets característics i genuïns, des dels materials i humans (les imatges i les figurants processionals, els armats, la Samaritana, les vestes de les diverses confraries, les esclaves, els caramellaires, les banderes, el tàlem, els ciris, etc.), fins als immaterials, protagonitzats aquells principalment per la música (els tocs de cornetes i de tambors dels armats, el Cant de les Hores, els Goigs del Remei i tot el conjunt de càntics religiosos , les caramelles, la marxa La Pureza...) i les oracions i recitacions (la lectura del Via Crucis, les Desmes de la Samaritana). Tot en conjunt dóna una personalitat única a la celebració de la Setmana Santa a Flix, amb la particularitat que quan un ho coneix i ho veu i escolta, sigui directament, o a través de fotografies o enregistraments, sap que allò és única i exclusivament del poble.

Perquè la celebració de la Setmana Santa, al marge del seu component religiós (absolutament intrínsec), ha assolit un altre tret arreu: el de ser un element identitari de la població respectiva. De fet, hi ha un fet que ho corrobora, des del moment que persones que no es distingeixen precisament per ser uns catòlics fervorosos i practicants, durant aquests dies no dubtaran en participar en les processons, carregant amb el Crist Crucificat, el Sant Sepulcre, la Mare de Déu dels Dolors o la Pietat durant el Divendres Sant, s'enfundaran el seu uniforme d'armat, s'emocionaran escoltant la recitació de les Desmes, aniran a besar els peus del Remei o procuraran estar a primera fila durant les salutacions de les banderes i les autoritats al pont amb les notes de La Pureza de fons. He llegit algun treball relacionat amb aquest aspecte identitari de la Setmana Santa (recordo el de "La Semana Santa. Más allá del fervor religioso", de l'antropòleg Isidro Moreno i publicat a la revista Clío). Però no cal fer gaires estudis per comprovar-ho, com se sol dir, una imatge val més que mil paraules. Fa uns anys vaig fixar-me com un dels nostres convilatans que viuen fora del poble (un flixanco fora vila, com agrada dir-se a aquest col·lectiu), gens sospitós de ser un catòlic exemplar, entonava amb posat seriós les notes del Cant de les Hores. Fou una sensació i una reflexió fugissera, però la conclusió a què vaig arribar era que aquella persona en aquell instant estava manifestant-se com a flixenc (flixanco) de tota la vida.

Segurament que no tothom n'estarà d'acord, que n'hi haurà que la Setmana Santa no els hi diu res, o sols alguna de les seues manifestacions, o que per a ells o elles és una tradició exclusivament religiosa. Tota opinió és respectable, no hi ha res a discutir envers allò que un pensa i sent en relació a aquest tema. Però ningú no pot negar que la Setmana Santa, en el seu conjunt, és a Flix una celebració participada, viscuda i sentida i, amb tot allò que la fa única, molt nostra.

CELEBRANT LA PRIMAVERA

Ja fa dos dies que hem entrat a la primavera. De fet, el temps de les últimes setmanes ho anunciava: les altes temperatures a les hores centrals del dia i les nits fredes, els camps i els jardins que comencen a mostrar el seu espectacle multicolor de flors i, a l'altra cara de la moneda, les molestes alèrgies que ens obliguen a recórrer gran part del dia al mocador. No obstant això darrer, l'arribada de l'estació primaveral ha estat des de sempre celebrada, per allò que ha representat secularment per als col·lectius humans d'aquestes latituds (i les equivalents a l'hemisferi sud): la tornada de l'abundor, de les primeres collites, dels primers fruits de la terra i del bon temps (tot i els constrastos que la caractaritzen). Darrere resta la rigorositat de l'hivern i les privacions que comporta. Aquest optimisme que evoca la primavera s'ha vist reflectit en nombroses tradicions, arrelades des de temps immemorials sobretot en les societats agràries, les més condicionades als canvis estacionals.

El Cristianisme no ha estat aliè a aquestes celebracions dels canvis estacionals, ni que sigui per haver adoptat antigues tradicions i adaptant-les als seus ritus i dogmes. Si fa cosa d'un any us feia cinc cèntims sobre la correlació entre la Quaresma i el final de l'estació hivernal amb totes les privacions que comportava, dins el món cristià l'arribada de la primavera es projecta en una de les seues festivitats centrals i més importants: la Pasqua. Segons la religió cristiana, el que se celebra és la resurrecció de Jesucrits, tres dies després de la seua crucifixió i mort, i el missatge de salvació i esperança que comporta. Deixant de banda els aspectes doctrinals, ens hem de fixar en el mateix concepte de ressuscitar, és a dir, el tornar a la vida. No és d'alguna manera l'estació primaveral un retorn a la vida? La terra comença novament a donar els seus fruits i les comunitats es veuen finalment alliberades de l'escassetat i les privacions lligades a les últimes setmanes de l'hivern. Hi hauria molts més simbolismes que associarien la celebració pasqual amb l'arribada de la primavera, però de moment, ho deixo aquí.

Associada a la Pasqua hi ha una altra tradició, més secular que no religiosa i amb innegables orígens pagans: les caramelles. Qui hagi cantat o escoltat les lletres d'aquestes cançons populars veurè que hi ha elements que són sempre repetitius: les flors, la demanda d'aliments, la joventut, els nois que festegen noies, i les contínues referències a la primavera i la Pasqua. En altres paraules, les caramelles ens donen un missatge ple d'optimisme i al·legria, de què s'han acabat les restriccions i arriba novament l'abundor. Si bé a Flix i a altres indrets les caramelles s'expressen a través d'aquestes peces musicals de caire jovial i humorístic, hi ha llocs de la geografia catalana en els quals també es dansa. Procedent de la Catalunya central, aquest costum arriba a la nostra població sembla ser que el 1912, és a dir, tot just encara no arriba al segle d'existència. No obstant aquest origen alòcton, ningú no pot negar que ha transcorregut el temps suficient com per esdevenir com un dels actes més populars i arrelats de la Setmana Santa de Flix.

Però hi ha una altra activitat a Flix que evoca en molts aspectes la celebració per l'arribada de la primavera: el Dilluns de Pasqua, lo dia de l'ermita. Aquesta sí és una festa de la qual es té constància que es ve celebrant des de fa segles. La dada més antiga que conec és del segle XVIII, d'acord amb una aportació que fa l'historiador asconenc, Josep Serrano Daura, al seu treball de tesi, Senyoriu i Municipi a la Catalunya Nova (segles XII-XIX). Concretament, Serrano fa menció d'un contracte d'arrendament per a la venda de carn de moltó, especificant-se, entre altres, que també se'n destinarà per a la festa de Dilluns de Pasqua, a l'ermita. Tanmateix, en un altre contracte posterior destinat a l'arrendament de la venda de vi (aquest segon document es troba a l'Arxiu Municipal de Flix), també s'esmenta la festa de l'ermita com una de les destinacions de la venda de la citada beguda. Certament que la veneració a la Mare de Deú del Remei i l'oportuna visita a la imatge té una significació important en aquesta diada (tant per als creients com, fins i tot, per a no pocs no creients). Però els seus aspectes lúdics (les menjades als bancals del mateix paratge, les ballades de sardanes i de jotes a la plaça) traspuen l'al·legria consubstancial a les celebracions de l'inici de l'estació primaveral. Hi ha, a més, un altre element anecdòtic que ho evidencia: el boix. Un ram d'aquesta planta és el que llueix la bandera del Remei durant la processó de tornada, i així mateix, és boix el que llueixen les autoritats que tornen de l'ermita, l'alcalde i el prior de la parròquia, que lliuren a aquells que -simbòlicament- els han substituït durant la seua absència del poble. També la resta de persones que han romàs a l'ermita, acostumen a portar boix, i amb aquesta planta antigament es guarnien els carruatges al moment de la tornada. Un element vegetal com a símbol darrer del que ha estat una jornada de celebració, un element sorgit de la terra que acaba de renàixer amb l'arribada de la nova estació.

SANT JOSEP, L'ASE, EL BOU I ELS TRES MAGS D'ORIENT

Des fa unes setmanes vaig llegint el llibre Els evangelis apòcrifs, del teòleg i doctor en Ciències Bíbliques Armand Puig. L'estructura d'aquesta obra obra em permet anar tractant-lo de forma esporàdica, sense que això suposi perdre el fil del seu contingut. Editat per Proa i publicat a inicis d'aquest 2008, el llibre fa una anàlisi dels anomenats evangelis apòcrifs, aquells textos escrits durant els primers segles d'existència del cristianisme i que l'Església no reconegué com a font per conèixer el missatge de Jesucrist tret dels anomenats evangelis canònics (els de Marc, Mateu, Lluc i Joan). No obstant, dins de tot aquest conglomerat de textos que comprenen els apòcrifs, n'hi ha alguns, que malgrat tot, el seu contingut no contradiu la doctrina cristiana. És més, alguns aporten dades sobre la biografia de Jesús que no apareixen en els canònics. De fet, el mateix Armand Puig els té en compte en la biografia que escrigué sobre Jesús de Natzaret, com ja vaig fer referència en una entrada anterior. L'autor, val a dir-ho, distingeix entre aquests evangelis apòcrifs que, tot i no haver estat reconeguts com a canònics, el seu contingut no contradiu el cristianisme, i els anomenats evangelis gnòstics, pertanyents a una branca herètica i que al seu moment foren rebutjats i condemnats. Armand Puig ha dedicat el volum publicat als primers, i més endavant també en publicarà un segon dedicat als evangelis gnòstics (entre els quals hi ha l'Evangeli de Judes, centre de polèmica fa dos anys).

Amb tot, els evangelis apòcrifs van tenir la seua importància dins la història del cristianisme. Els primers autors cristians, sobretot, els tingueren en compte, i també en èpoques posteriors han estat utilitzats com a font. Però més enllà d'aquesta influència sobre la doctrina, també han incidit en altres àmbits. Alguns dels seus passatges han inspirat no poques obres figuratives de l'art medieval i també de grans artistes del Renaixement i del Barroc.

Però on han incidit i de forma també profunda és en moltes tradicions i costums populars. I és sobretot en el cicle nadalenc on hi ha fortament arrelats elements procedents dels evangelis apòcrifs, que els trobem tant en els pessebres, a les lletres de les nadales i en altres tradicions com la dels pastorets. Així, el bou i l'ase (o la mula) que acompanyen la sagrada família al naixement, procedeixen dels apòcrifs. Tanmateix passa amb l'episodi en què floreix la vara de Sant Josep, assenyalant-lo com a futur espòs de Maria. I pel que fa als mags d'Orient, si bé en alguns dels canònics se'n fa referència, no es diu res del seu nombre, cosa que sí s'indica en els apòcrifs, almenys a l'anomenat Evangeli dels Hebreus, on es diu que eren tres aportant-nos així mateix el seu nom: Melcus (Melcior), Caspar (Gaspar) i Fadizarda (Baltasar).

Són precisament els tres mags -reis- d'Orient els que protagonitzen la nadala que seguidament transcric, la qual em serveix per felicitar el Nadal.

Tres Reis d’Orient tres bons camarades,

tenen gran consell una matinada,

-”Heu d’anar a Betlem” Els hi diu l’Etern Pare.

Marxen de matí en trencar l’albada;

quan són de camí,l’estrella els guiava;

Quan son a Betlem l’estrella s’els para.

Troben sant Josep I la Verge santa:

-”On aneu senyors?,On aneu doncs ara?”

-"A adorar a Jesús fill de l’Etern Pare."

-”Si voleu entrar, prodreu adorar-lo.”

Un li porta encens, or i mirra els altres.

L’estrella del cel, els il·luminava.

BON NADAL!!

DIES DE DEJUNI I ABSTINÈNCIA

Després dels dies de disbauxa, desinhibició i excessos del Carnaval, amb el Dimecres de Cendra s'inicia la Quaresma, un període de quaranta dies que fineix Diumenge de Rams per donar pas a la Setmana Santa. La Quaresma representa per al Cristianisme, i per a l'Església Catòlica en particular, un període de reflexió previ a la celebració de la passió i mort de Jesucrist i la seua posterior resurrecció, esdeveniments culminants de la doctrina cristiana. Que la seua duració sigui de quaranta dies es basa en què Jesús romangué aquest mateix temps al desert, on dejunà i fou temptat pel dimoni, iniciant posteriorment la seua predicació anunciant l'arribada del Regne de Déu. Tanmateix, la Quaresma és un període de dejuni i abstinència (de menjar carn), pràctiques que actualment es redueixen totes dos a Dimecres de Cendra i Divendres Sant, i als divendres de Quaresma pel que fa a l'abstinència, però que en èpoques pretèrites s'estenine al llarg de tot el període. L'explicació que se li dóna, des de la doctrina cristiana, és que són actes de sacrifici, una manera d'identificar-se amb el patiment que Jesucrist va sofrir durant la passió. Si bé és aquest sentit religiós el que perdura, el dejuni i l'abstinència tenien al mateix temps un sentit pràctic en altres èpoques.

Antigament, el pas del temps i qualsevol activitat humana eren sacralitzats. Era una manera de donar contínuament gràcies a Déu. al mateix temps que se cercava la seua protecció. El res al llevar-se al matí, el senyar-se en sortir al carrer o en iniciar un viatge, la benedicció de la taula abans de les menjades, el res abans d'anar a dormir, representen, entre altres, signes d'aquesta sacralització dels diferents moments del dia. De la mateixa manera, les diverses etapes de la vida de la persona també eren celebrades, en aquest cas a través d'alguns dels sagraments (malgrat que la doctrina cristiana els doni un altre significat): baptisme (naixement), confirmació (pubertat), matrimoni i extremaunció (la mort). En una altra escala de temps, també es commemora el canvi de les estacions de l'any. El Nadal coincideix amb l'entrada de l'hivern, i pel que fa la Pasqua, l'arribada de la primavera. I la Quaresma?

A les societats agràries, com bé es coneix, les activitats estan sotmeses als canvis estacionals. Hi ha una època de sembra i de manteniment dels conreus i un altra de collita, que depenent dels productes arribarà al llarg d'una estació o en un altra. Durant l'hivern, les persones s'alimentaven preferentment de les reserves de menjar acumulades després de les collites. Al final d'aquella estació, però, les reserves començaven a minvar, i calia esperar l'arribada de la primavera per poder comptar amb els primers fruits sorgits de la terra. Enmig d'aquesta espera, s'havia estalviar el menjar, i un bon sistema, era el dejuni. De la mateixa manera, podia haver la tentació de substituir l'alimentació basada en productes vegetals per la procedent dels animals. Una manera d'impedir un sacrifici indiscriminat d'aquells (tenint en compte, a més, que per a moltes espècies el final de l'hivern és el de la seua reproducció), era practicar l'abstinència de menjar carn. No és gens estrany que unes bones pràctiques que eren importants per tal d'assegurar l'alimentació de les persones en un període previ a l'arribada dels primers fruits i les primeres collites durant la primavera, s'acabessin sacralitzant, i considerar al mateix temps pecaminós i nociu el transgredir-les (en algunes zones de l'Europa central, durant els primers segles de l'Edat Mitjana, s'arribava a l'exterme d'arrencar les dents en viu a qui no ho respectava durant la Quaresma).

Actualment la provisió d'aliments està garantida al llarg de l'any, i d'aquestes antigues pràctiques sols n'ha restat el sentit religiós que se'ls va acabar donant. De fet, al darrere de moltes prescripcions i prohibicions que marca la religió envers les persones i que a algú poden semblar-li absurdes i desfasades, hi havia en origen un sentit pràctic que era del tot lògic i beneficiós.

"STILLE NACHT, REILIGE NACHT"

La revista de temàtica històrica Clío clou el seu número d'aquest mes de desembre amb la història d'una de les nadales més conegudes arreu del món, l'alemanya Stille Nacht, que a Catalunya coneixem com Santa Nit. El seu relat és per si mateix gairebé un conte de Nadal. Transcric el fragment d el'article que fa referència a la seua creació i estrena:

El de 1816 fou un any sense estiu, després que a l'abril de 1815 el volcà indonesi Tambora hagués desfermat tota la seua fúria amb la que va ser la més gran erupció del milenni. Com sempre que la natura s'enfada, el temps es tornà boig. L'adversitat climàtica assolí Europa central. El mercuri caigué en picat, i fortes inundacions i nevades portaren pèssimes collites. Per això ningú a l'aldea vienesa d'Oberndorf, propera a Salzburg, no s'estranyà de què aquell 24 de desembre el vent i el fred es mostressin més cruels que de costum

En aquell ambient, i amb les Guerres Napoleòniques encara fresques, l'òrgan de l'església de Sant Nicolau d'Oberndorf deixà de funcionar. Un Nadal sense música i a Àustria, resultava impensable. Així que, per no privar d'ella als seus feligresos en una vetllada tan especial, el rector, Joseph Mohr, demanà a Franz Xaver Gruber que posés notes a un dels seus poemes. Durant la Missa del Gall, tots dos interpretaren per primera vegada Stille Nacht, reilige Nacht ("Nit silenciosa, nit sagrada", en alemany). En aquella matinada gèlida, la plaent melodia reconfortà els presents, els quals no sospsitaven que adquriria el rang de nadala universal, acomodant la seua lletra a cada llengua.

(Laura Manzanera, "Noche de Paz. Un villancico provocado por el cambio climático", Clío. Revista de historia, núm. 74 (2007), p. 114)

BON NADAL!

L'ÚLTIM ENVELAT DE SANT JAUME

Enguany fa 30 anys que es muntà a la Colònia Fàbrica l'últim envelat de les Festes de Sant Jaume. El 1977, com anunciant la seua fi, acollí poques activitats en comparació amb els anys anteriors: l'espectacle del vespre, amb Sergio y Estíbaliz com a actuació estelar, i també hi intervingué el cantant de canço catalana Ramon Calduch, que com a gran novetat interpretà aquella nit Els Segadors (fou la primera ocasió que el vaig poder escoltar en públic); al dia següent, al vespre, hi hagué ball, i a la nit actuà el grup de jotes Alma de Aragón... i prou, a l'endemà, no es féu cap més activitat. Si en les anteriors ocasions, l'envelat era el lloc on transcorria l'últim ball i alhora, últim acte de les festes, el 1977, ni això. Recordo que el darrer dia de les festes fou una jornada ensopida i, tot i la meua joventut (12 anys), em feia creus veure davant de casa aquella efímera construcció festiva silenciada i sense ser testimoni de les últimes notes que assenylaven la fi de tres jornades de disbauxa. O havia de ser així aquell any? Era en realitat el silenci l'anunci de què l'envelat ja no tornaria més?

El fet de viure al costat de la pista on es contruïa l'envelat, em permetia contemplar l'evolució de la seua construcció progressiva al llarg de les setmanes prèvies a les festes de Sant Jaume, des que portaven els pals de telèfon que servien de suport de tota l'estructura, fins el muntatge de l'envelat en si, a càrrec de l'empresa dels germans Dalmau, de Valls (als qui coneixia). Per als més petits, allò ja era pròpiament l'inici de la festa, tot i les esbroncades que rebíem dels qui treballaven en la seua contrucció quan jugàvem per les llotges i l'escenari a mig fer.

Les festes de la Colònia comptaven amb gran nombre d'actes, pèrò ningú dels qui va viure-les pot negar que l'envelat era el seu element més característic i definidor. Per això, la circumstància de què es deixés de fer, fou una pèrdua important de l'essència de la celebració de Sant Jaume. Després de 1977, se seguiren programant actes, sobretot per als infants, fins als començament de la dècada dels vuitanta, però no era el mateix sense l'envelat. El cop de gràcia definitiu a les Festes de Sant Jaume va ser quan va deixar de ser jornada festiva al territori català.

Posteriorment, van haver intents de recuperar aquestes festes d'alguna manera, des de les activitats que organitzaren els veïns del carrer Jaume I, fins les que s'organitzaren a la mateixa Colònia Fàbrica a començaments dels noranta, amb ball inclòs a la pista on es muntava l'envelat. Intents que, malauradament, no acabaren de cuallar. Amb tot, difícilment haguessin assolit el que donaven de si aquelles festes, i molt menys sense l'envelat.

FESTA DELS QUINTOS

Dissabte vinent, 21 de juliol, hi haurà la revetlla de Los del 89. Si això hagués estat fa deu anys abans, encara haguéssim parlat de la Festa dels Quintos. Sortosament, el servei militar obligatori ha passat ja a la història, i el que llavors era una celebració destinada als qui havien d'anar a fer la mili, ha esdevingut la festa dels nois i les noies que han assolit la majoria d'edat. Si no vaig errat, l'objectiu de la festa segueix essent el mateix que ho ha estat durant els ultims anys, almenys en el temps que jo l'he conegut: recollir una quantitat de diners per, posteriorment, poder organitzar algun sopar o alguna sortida (en alguna ocasió, fins i tot part dels beneficis s'han destinat a alguna activitat benèfica). No obstant, en origen, la finalitat d'aquesta celebració fou molt diferent.


El servei militar obligatori s'establí a l'estat Espanyol a mitjans del segle XIX. Tenint en compte que aquell segle va ser especialment conflictiu, sumant-hi a més que les condicions higièniques i sanitàries en què vivia la tropa no eren massa òptimes, la probabilitat d'assolir alguna malaltia, ferida greu o, fins i tot, la mort, era molt alta. En conseqüència, gairebé des d'un començament, aquest servei (la contribució de sang com se l'arribà a conèixer), fou molt impopular. Els actes de sorteig que se celebraven als pobles per determinar qui anava a la mili, més d'un cop van esdevenir amotinaments contra les autoritats. Malgrat tot, les diverses lleis de quintes van arribar establir la possibilitat d'eludir el servei militar pagant una certa quantitat de diner, permetent la redenció absoluta (molt cara) o bé el pagament d'un substitut (molt més econòmic). Més endavant, a començaments del XX, desaparegueren aquests mitjans per evitar el servei, però cabia la possibilitat de reduir el temps d'estar a files mitjançant també un pagament (els qui ho assolien, se'ls coneixia popularment com soldats de quota).

No tothom comptava amb els diners suficients per poder-se costejar la despesa d'un substitut (i menys la redenció) i ,posteriorment, la reducció. Per paliar aquesta mancança, arreu anaren sorgint iniciatives per tal de recollir els fons necessaris perquè els mossos que havien de ser sortejats poguessin lliurar-se del tan temut servei. De vegades, eren les mateixes autoritats locals les que duien aquestes accions en benefici dels seus convilatans. No tinc cap constància pel que fa a Flix, però sí de ciutats com Tarragona, Reus o Tortosa, on durant el XIX s'organitzaren activitats com rifes, concerts, balls, exposicions, etc., els beneficies de les quals anaven destinades als quintos. Apart, l'etnòleg Salvador Palomar, de l'associació Carrutxa, va referir-me en una ocasió que una celebració que es duia a terme en pobles de les nostres contrades, anomenada festa dels fadrins, va esdevenir festa dels nois que havien d'anar al servei militar. En aquesta o la confluència de tots els tipus d'activitats esmentades es trobaria l'origen de les festes dels quintos celebrades en tots els indrets. Naturalment, la força de les circumstàncies faria canviar l'objectiu de la celebració. Durant la Segona República se suprimí la quota i a partir de llavors no s'establí mai més cap sistema que premetés el lliurament del servei o la reducció del temps d'estada a l'exèrcit. Amb tot, les festes de quintos se seguiren mantenint, i en el cas de Flix, tot i la supressió del servei militar, ha restat la celebració, això sí, amb un nom i unes motivacions absolutament diferents.

REGATES AL RIU

Sens dubte, un dels actes més emblemàtics de la nostra Festa Major és la Festa del Riu, i dins d'aquesta, la cursa de pontones. No se sap ben bé quan va iniciar-se aquesta regata tradicional. Es parla que el seu origen ve de les competicions espontànies que feien les tripulacions dels llaüts a començaments del segle XX. No obstant, tenim constància gràfica de què ja protagonitzaven la Festa Major cap allà els anys trenta de la passada centúria. No han canviat poques coses d'aquelles primeres curses (les corrides de pontones, com es deia llavors) a les que se celebren ara.

Primerament, els protagonistes. A les primeres regates sols hi participaven llaguters i entre les diverses tripulacions hi havia una rivalitat sobretot de caire professional. A les actuals, són aficionats els que hi participen amb l'objectiu de practicar i mantindre aquesta competició tradicional i amb un esperit més esportiu. Un altra característica que ha canviat és que al començament els membres de les tripulacions eren tote del mateix poble, i, posteriorment, després de la Guerra Civil, es feren les primeres competicions amb embarcacions d'indrets diferents, cosa que es manté. També un altre fet és que abans en una mateixa regata podien participar pontones amb nombres de rems diferents (quatre, sis, vuit...), mentre que aquesta xifra s'ha acabat estabilitzant en quatre. I moltes més coses que han anat evolucionat amb el pas del temps.

Fa uns anys, el 1994 vaig estar entrevistant a persones que formaven o havien format part de tripulacions de pontones de Flix. Al marge de tots els detalls que em van informar sobre les regates, una de les coses en què gairebé van coincidir tots ells és que malgrat la il·lusió que els suposava ser partíceps d'aquesta activitat, trobaven que era molt d'esforç el que s'invertia per als entrenaments, per després haver de concórrer sols a tres regates (les de Flix, Móra d'Ebre i Móra la Nova). També creien que seria positiu per als tripulants de Flix que es creés un club nàutic per tal d'aunar esforços i poder projectar-se més enllà de les competicions tradicionals. Una altra mancança que destacaren a més era la no existència d'un reglament de les regates, cosa que donava peu més d'una vegada a situacions d'incertesa (i fins i tot, grotesques) sobre els resultats quan no hi havia un guanyador clar, entre altres assumptes. En el decurs dels anys que han passat després d'aquelles manifestacions, aquesta situació s'ha capgirat totalment. Al cap d'un any, el 1995, es constituïa l'actual Club Nàutic de Flix. Deu anys després, el 2004, es redactava un reglament a nivell comarcal per a les regates tradicionals de pontones. I d'uns anys cap aquí, veiem als remers de Flix participant ja no sols a les curses de les festes majors, sinó també en altres tipus de competicions i proves: baixades pel riu Ebre, la Lliga Catalana de Llaguts, les Regates de Muletes de les Terres de l'Ebre, etc.

Es podria afirmar que aquests nous canvis han comportat un allunyament de l'essència de les primeres regates, sobretot pel que fa a la seua espontaneïtat i el seu caràcter més tradicional, (existència d'un reglament, participació en competicions oficials amb altres tipus d'embarcacions, etc.). Però s'ha de pensar que estem en altres temps i al cap i a la fi aquesta evolució lògica permet que es mantingui el lligam amb el passat, com a testimoni d'un dels llegats de l'antiga navegació fluvial. I tot gràcies al tenaç treball de tots aquells membres de les tripulacions que s'han anat succeint al llarg del temps.