"I JO QUE DE JOVE ERA FALANGISTA...!"

El passat dia 11 de setembre, en tornar de participar a la Via Catalana al Perelló, un cop a casa vaig dedicar-me a repassar les notícies d'aquell dia. Fou així com em sobtà un dels titualrs dedicat a l'acció violenta d'uns energumens feixistes a la Llibreria Blanquerna, a Madrid, on com tots sabreu la delegació de la Generalitat celebrava un acte commemoratiu de la Diada, fets que no feia ni un hora que havien transcorregut quan vaig assabentar-me'n. En contemplar la filmació, la forma d'actuar d'aquella colla de descerebrats em va rememorar, salvant les estretíssimes distàncies, les imatges que, bé havia vist o bé coneixia a través de lectures, perpretades pels feixistes italians o els nazis alemanys durant els anys d'entreguerres. A més d'exhibir la seua fatxenderia i llurs destrosses, recodareu la mostra de banderes que van fer aquells subjectes, pertanyents a algunes de les formacions de l'extrema dreta carpetovetònica: (anti)Democracia Nacional, Alianza Nacional (una bandera descaradament inspirada en la nazi) i una vella coneguda, la de la Falange, amb les seues franges roges i negres (colors manllevats de la bandera anarquista) i el yugo y las flechas (antic símbol dels Reis Catòlics i de la "unidaz" de España).

En veure la bandera falangista, se'm féu present una anècdota ocorreguda cosa d'un mes encara no, concretament el 17 d'agost passat durant la cadena humana al pont de Flix. Un senyor de molt avançada edat, esperant l'inici de l'acte, es va dirigir a mi dient: "Què et sembla Collazos? I jo que de jove era falangista, i ara em veig aquí!". El primer que vaig pensar és que si hi ha persones que han dut a terme aquest recorregut ideològic (i diria que no és un cas únic), un molt ampli suport ,per no dir majoritari, a la independència es pot donar per fet.

En canvi, a les terres de la Meseta y aledaños poc han canviat les actituds en el sector del més rocallós i ranci espanyolisme, des de les ambigüetats no tan ambigües de Rajoy, fins a aquells que demanen la suspensió de l'autonomia de Catalunya o, anant a totes, bombardejar els catalans, perquè aixì s'ha fet periòdicament. Un pensament únic monolític que no sols és incapaç d'admetre qualsevol diferència, sinó que experimenta una desaforada enrabiada felina quan es menciona la separació, és a dir, la independència.

.

"LA TUMBA DEL MARIQUITA" (O AGAFANT EL RAVE PER LES FULLES)

Un dels personatges més importants i influents de la història universal ha estat, sens dubte, Frederic II el Gran, rei de Prússia. Del seu llarg regnat (1740-1786) restà com a herència l'assoliment per part de Prússia de la categoria de potència europea de primer ordre, en gairebé tots els aspectes. Dels anys de Frederic data la constitució d'una de les màquines militars més formidables i temibles, base del poder, la projecció i l'expansió del regne prussià, gràcies a les reformes aplicades. Per altra banda, si bé no fou pròpiament un reformador social, Frederic II fou un paradigma del despotisme il·lustrat, procurant les mesures que possibilitessin el benestar dels seus súbdits. Una de les mesures més populars i reconegudes fou la introducció i el desenvolupament del conreu de la patata, que acabà esdevenint en un dels aliments bàsics dels prussians i de tots els alemanys. Aquest tubercle s'adaptava molt bé a les condicions climàtiques del territori prussià, al contrari del que passava amb els cereals; la seva expansió acabà amb els freqüents períodes de fam provocats per les males collites de cereals.

Al mateix temps, Frederic II fou un personatge controvertit i, fins i tot,

excèntric. Gran amant de la cultura i de les arts, va arribar a mantindre una estreta relació amb Voltaire i amb J.S. Bach. Durant el seu regnat fou construït el palau de Sanssouci, a Potsdam, residència d'estiu de Frederic i dels monarques prussians que el succeïren, que és una de les màximes expressions de l'arquitectura del rococó. Un dels camps artístics preferits d'aquest monarca fou la música, de la qual no fou sols espectador, sinó també compositor i, fins i tot, ell mateix va arribar a intepretar concerts de flauta davant la cort. També fou escriptor, tant de prosa com de poesia.

Hi ha un altre aspecte de la personalitat de Frederic II a tenir en compte: era homosexual. Característica del monarca que molts investigadors agafen amb pinces de cara a la veracitat o no d'alguns episodis que se li atribueixen. El més sonat i, alhora, tràgic el protagonitzà de jove, quan encara era príncep, en mantindre una relació sentimental amb un tinent de l'exèrcit. La parella va voler escapolir-se cap a Anglaterra, però foren descoberts; el tinent fou executat i Frederic, durant un temps empresonat i privat del seu títol de príncep hereu (el qual posteriorment recuperaria). Recordo que durant la visita que vaig efectuar a Potsdam, la guia del grup féu referència a aquesta característica de Frederic II amb un eufemístic "no li agradaven les dones"; vaig poder comprovar -com es veurà més endavant-, que altres guies feient referència a aquest tret fredericià. I de fet, opino que no és cap nimietat ni cap element de pura xafarderia morbosa fer esment de la condició d'homosexual de Frederic II, personatge, insisteixo, molt excepcional. Reitero, cal tenir-ho bastant en compte perquè, en bona part, explicaria moltes de les actituds i el costums d'aquest monarca singular, però sense anar més enllà d'aquesta apreciació.

Frederic II és considerat pels alemanys com un dels principals i més importants estadistes i personatges de la seua història, tant pel que representà per a l'engrandiment de Prússia (que més tard esdevindria el motor de la unitat alemanya), com -i sobretot força apreciat per aquest fet- per la popular mesura de la introducció de la patata. De fet, encara avui en dia molts alemanys que visiten el sepulcre de Frederic a Sanssouci hi dipositen al damunt patates com a mostra d'agraïment per haver promocionat aquest tubercle, salvant així del turment de la fam a milers dels seus avantpassats.

Fou a l'estiu de 2008, al final de la meua estada a Berlín, quan vaig visitar Potsdam i, com no podia ser menys, el palau de Sanssouci. Allí, als jardins, es troba el sepulcre de Frederic II, amb una sòbria làpida de pedra on figura escolpit el seu nom, i al costat,

fent gala d'una altra de les seues excentricitats, els sepulcres dels seus gossos de cacera (activitat al que era també força aficionat) tal com ell així ho desitjà. Em trobava contemplant aquella mostra d'austeritat, que contrastava amb la grandesa històrica del personatge quan, de sobte veig, que s'apropava un grup excursionistes. Per la cridòria que deixaven anar de seguit vaig saber que es tractava d'espanyols. Del grup, dos homes anaven més avançats, i un d'ells amb un aspecte singular -de cinquanta i tants anys, cos de pera, cabell greixós i ulleres de cul de got-, en trobar-se davant el sepulcre de Frederic, va deixar anar amb una característica veu nasal-meseteña i amb to de menyspreu: "¡Mira! ¡Ahí está la tumba del mariquita!". Com sempre, n'hi ha que agafen el rave per les fulles. I preparem-nos, perquè em temo que aquest tipus de raonament, maliciós, barroer i estret de mires, és el que imperarà, en molts aspectes, durant una bona pila d'anys.

LA CARA FOSCA DE L'ISLAM (SEGONS PILAR RAHOLA)

La imatge que projecta la Pilar Rahola televisiva no m'atreu en absolut, més aviat el contrari. I recordo que vaig posar-me les mans al cap quan es va anunciar que La Vanguardia li publicaria una columna diària. Reconec que la meua reacció fou errònia, ja que vaig acabar descobrint una altra Pilar Rahola més asserenada, reflexiva i crítica, que ha fet que esdevingui una de les lectures obligades cada vegada que llegeixo La Vanguardia, cosa que no vol dir que sempre estigui d'acord amb les seues opinions.

Un dels temes que acostuma a tractar amb freqüència és el de la parcialitat que mostren determinades autoritats envers els musulmans, tant pel que fa a l'indissimulat suport a la causa palestina, que deriva en una oberta hostilitat cap als israelians, fins a la permissivitat a determinades pràctiques de les comunitats immigrants musulmanes que xoquen absolutament amb els costums occidentals (en especial el sotmetiment que sofreixen les dones musulmanes). Rahola ha volgut fer palès tot això en el llibre La República Islàmica d'Espanya, on ha bolcat tot el seu coneixement sobre aquesta temàtica. Deixant de banda la caòtica estructuració del llibre (que de vegades fa farragosa la seua lectura), l'autora denuncia no sols això exposat, sinó que alerta de la implantació i l'extensió de certs corrents islamistes radicals (els salafistes i els tabligh, especialment) que fan arribar els seus missatges retrògrads i anti-occidentals a través de les mesquites. Per demostrar tot plegat, Rahola aporta i es basa en nombroses fonts de solvència, tant d'estaments oficials com de recerques periodístiques. Insisteix, com s'ha fet igualment des d'altres mitjans, com aquests moviments radicals tenen una especial implantació al llarg de la vall de l'Ebre, a Catalunya en particular i a les comarques tarragonines en concret.

Si bé l'autora es justifica afirmant que el seu llibre no va contra la religió musulmana i que es basa en fonts fiables, cal tenir en compte els prejudicis dels quals parteix. Tampoc deixa ben clar quina és l'extensió real d'aquesta expansió de l'islamisme radical al nostre territori. Amb tot, deixant de banda aquests i altres aspectes i la truculència amb què tracta algun capítol, és un llibre força interessant i a considerar, més sobretot i com he dit, per la solvència de les fonts a les quals ha recorregut l'autora. El panorama que dibuixa, si no ben bé alarmant, sí és inquietant... i molt!.

ENSURT PASSATGER... PERÒ ENSURT!

Segur que més d'un vam experimentar una sensació d'esgarrifança quan, durant els primers minuts del recompte de vots de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya, els primers resultats atorgaven fins a 3 diputats a Plataforma per Catalunya (PxC). Poc a poc, però, aquest tenebrós espectre va anar esvaint-se de l'escenari parlamentari, i les expectatives de què PxC obstingués representació, sortosament desaparegueren. Amb tot, restà a les portes d'aconseguir-ho. De l'extensa llista de candidatures que no van obtenir cap diputat, PxC és la que va obtenir més vots, amb més de 75.000 sufragis. Una altra dada a tindre en compte és que la segona circumscripció on obtingué més suport, després de Barcelona, fou la demarcació de Tarragona, amb més de 8.000 vots. I a Flix, com molts ja coneixereu, aquesta formació assolí uns no gens menyspreables 26 vots, cosa que la col·locava en setena posició dins la llista que candidatures que obtingueren sufragis a la nostra població (això sí, cal tenir en compte que per darrera del nombre de vots en blanc i nuls).

Alguna cosa vaig ensumar-me quan pocs dies abans de les eleccions, a la bústia de casa vaig trobar-eme amb propaganda i paperetes de votació de PxC, tot perfectament empaquetat. Quan hi ha eleccions, per a segons quines persones, no és el mateix portar la papereta del vot preparada des de casa que haver-la d'aconseguir al col·legi electoral, sobretot si té dubtes de a quina formació vol donar suport. Però si ja pot dur la papereta des del domicili, molt millor i d'aquesta manera no cal passar pel tràngol d'escollir-la entre la munió de candidatures que es troben al col·legi. I si a més es tracta d'una d'aquestes formacions amb mala premsa, però amb qui un se sent identificat, perfecte. A més del seu missatge xenòfob, que cala molt bé entre sectors de la població que miren amb desconfiança els immigrants, el fet que PxC pogués fer arribar les seus paperetes a totes les llars de Catalunya segur que ajudà al seu destacable suport aconseguit. I a saber que hagués passat si el PP no hagués fet ús del discurs anti-immigració, cosa que és més que probable que hagi restat vots a PxC.

L'historiador Xavier Casals, un dels màxims experts en l'estudi dels moviments ultra, si fa no fa pronosticava aquest resultat envers PxC pocs dies abans de les eleccions: que no assoliria representació, però que obtindria un nombre signficatiu de vots en conjunt, i molt en concret a determinades poblacions de Catalunya on hi ha constatat problemes amb la immigració. De fet, on PxC ha tingut més èxit fins ara i on el mateix Casals preveu que tornarà a ser així, és en les eleccions locals. Davant l'evidència, és de desitjar que el sostre polític d'aquesta formació no passi d'aquí.

S'ha de ser conscient que al voltant de la immigració hi ha un problema, que s'han comès errors des de diverses administracions i que, per tant, cal buscar-hi solucions. Però, ni gens ni mica, les que proposen Anglada i companyia (ni tampoc les de determinats sectors del PP).

"LA LIBERTAD, VALOR EN BOLSA"

"La libertad, valor en bolsa" és el títol de l'article per l'escriptor Günter Grass dins l'últim número de la revista Vanguardia Dossier, dedicada en aquesta ocasió a l'Alemanya actual (Una Alemania desacomplejada). Si bé el contingut està vinculat la realitat alemanya (i cal afegir que fou escrit per l'autor l'any 2005), hi ha uns quants paràgrafs que són aplicables, diria, a qualsevol estat democràtic, pel que fa a com el poder econòmic condiciona la política dels governs i els efectes perniciosos de les polítiques neoliberals, i més com s'ha demostrat durant la crisi present. Transcric els paràgrafs en qüestió:

[...]. Yo mantengo que nuestros representantes libremente elegidos no son ya libres al adoptar decisiones. Y lo decisivo no es la habitual disciplina del grupo parlamentario, para la que puede haber razones, sino el círculo de lobbistas e intereses diversos que limita, influye, presiona y fuerza su participación en la forma y el contenido de las leyes. Los servicios grandes o pequeños ayudan mucho. Se pasan por alto maquinaciones punibles como pecata minuta. A nadie choca ya seriamente un sistema entre tanto perfeccionado cuya práctica se alimenta de favores recíprocos.

Por consiguiente, el Parlamento no decide de forma soberana. Depende de las poderosas asociaciones económicas, bancos y consorcios, no sometidos a control democrático. De esa forma, el legislador se convierte en hazmerreir. De esa forma, el Parlamento degenera en filial de la bolsa. De esa forma se somete a la democracia al dictado de una capital mundialmente en fuga. ¿A quién puede extrañar que, cada vez más, los ciudadanos indignado, asqueados y finalmente resignados se aparten de esas maquinaciones que se manifiestan abiertamente, consideren el proceso electoral como una simple farsa y renuncien a votar? Haría falta la voluntad democrática de proteger contra la afluencia de los grupos de presión, mediante una zona prohibida. Sin embargo, ¿son nuestros parlamentarios todavía suficientemente libres para tomar una decisión que tendría que ejercer una coerción democrática radical?.

Otra vez se plantea la pregunta: ¿qué ha sido de la libertad que se nos regaló hace 60 años? ¿Vale sólo la pena como ganancia en bolsa? Nuestro mayor bien constitucional no protege ante todo derechos civiles, sino que se ha vendido al precio más bajo, para, de una forma que agrada al espíritu neoliberal del siglo, ser útil sobre todo a la economía de mercado que se autodenomina "libre". Sin embargo, ese concepto tramposo que se ha convertido en fetiche oculta sólo con dificultad el comportamiento asocial de los bancos, asociaciones industriales y especuladores bursátiles. Todos somos testigos de que, cuando se está destruyendo capital en todo el mundo, cuando las llamadas absorciones amistosas u hostiles destruyen miles de puestos de trabajo, cuando el simple anuncio de medidas de racionalización se convierte en despido de miles de trabajadores y empleados, las cotizaciones suben y todo eso se considera el precio que hay que pagar por "vivir en libertad". [...]

Las preguntas sobre responsabilidad acaban directamente en la estación ferroviaria de maniobras. Allí son aparcadas en éste o aquel apartadero. Sin embargo, el futuro de más de un millón de niños que se crían en familias empobrecidas sigue estando en al aire. Quien señala esa situación injusta y a otras personas socialmente marginadas se ve ridiculizado por jóvenes periodistas listillos, en el mejor de los casos, como "romántico social" y difamado en general como "buena persona". La preguntas sobre la creciente brecha entre pobres y ricos se rechazan como "cochina envidia". Se burlan del deseo de justicia, tildándolo de utopía. El concepto de "solidaridad" sólo se encuentra en la lista de "extranjerismos". [...]

Günter Grass, "La libertad, valor en bolsa", a Vanguardia Dossier, núm. 37 (2010), 19-23.

INDIGNANT!

Si un no coneix d'on procedeixen aquestes imatges impactants, al principi pot pensar-se que és una filmació enregistrada a la Sudàfrica de l'apartheid. Doncs no, el vídeo és del passat mes de juliol i els fets van transcórrer a França, el país de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, quan la policia va dissoldre una manifestació pacífica d'immigrants subsaharians que protestaven per un desallotjament. Vaig veure-ho al telenotícies del migdia d'ahir dissabte i em va causar força impressió. Sobren comentaris...

"ANTIDEMÓCRATAS"

Transcric aquest article publicat per Maruja Torres a El País, el contingut del qual assumeixo.

"Antidemócratas

MARUJA TORRES 08/04/2010

Tengo miedo por el juez Pedreira. Porque los corruptos de Gürtel pueden ser una panda de zafios, prepotentes, endiosados y chulos con jetas de picadores de toros (dicho sea sin ningún respeto para los picadores de toros, profesión que aborrezco), pero el alma del Partido Popular que les cobija y echa balones fuera es tortuosa, astuta y ladina, escrito sea en el sentido más peyorativo de los términos, que diría la inmarcesible señora Díez. El silencio del señor Rajoy no es el de los corderos. Es el de los lobos que sólo asoman la patita por debajo de la puerta después de habérsela untado bien en harina.

No soy dada a las teorías conspiratorias, pero no me cabe la menor vacilación: hay una trama contra la Justicia, para desmontar uno a uno los casos que fastidian a la derecha y, de paso, hacerse por completo con el control de una institución a la que nunca dejaron de pertenecer algunos de los más férreos defensores del antiguo régimen (antes de 1975) y de sus actuales representantes en la tierra. La campaña no empezó con las denuncias de los falangistas y compañía contra Garzón. Se inició antes, recuerden. El monstruo antidemocrático asomó la cabeza cuando, al poco de hacerse público el caso Gürtel, el ministro de Justicia, Mariano Fernández Bermejo, se vio obligado a dimitir por las presiones de un PP que le acusaba de confabulación con Baltasar Garzón por haber ido a cazar con él.

Menuda viga en el ojo, la de esta gente. Pero sepamos que andan buscando pajas en el entramado de la Justicia, y que lo hacen para apoderarse del todo con el mando. Un ansia de mando de la que nunca se desprendieron, el mando para someter, el mando para utilizar la democracia, no para servirla.

Lo dijo muy clarito don Santiago Carrillo en su entrevista a este periódico. Que si siguen así no merecen ni ser oposición."

Maruja Torres reflecteix el que està passant a l'Administració de Justícia i d'alguna manera en altres àmbits: qualsevol esquerda del poder en la qual aquests personatges poden clavar les seues urpes, els permet dominar la situació i retornar-la favorable als seus interessos. Em temo que si tornen a assolir el govern de l'Estat (cosa que si no canvien les tendències, pot ser més que probable), es blindaran en tal grau que serà difícil treure'ls de sobre durant molts i molts d'anys, i amb totes les conseqüències perverses que això comportaria.

"ESPAÑOL Y CATÓLICO"

Unes setmanes abans de les últimes eleccions generals, el llavors arquebisbe de Toledo, monseñor Antonio Cañizares, proclamava en el seu ingrés a la Real Academia de la Historia una afirmació que es podia titllar perfectament de nacionalcatòlica: la nació espanyola va començar a ser una realitat amb el III Concili de Toledo (589) amb la conversió al catolicisme del rei visigot Recared. Aquest poble germànic que havia penetrat a la Península Ibèrica als inicis del segle V, assolint el seu progressiu domini sobre la població hispanorromana i altres pobles ocupants (sueus, vàndals i bizantins), professava el cristianisme arrià, cosa que l'allunyava i separava de la majoria dels autòctons. Després de prop de dos segles de diferències entre hispanorromans i visigots, el pas donat per Recared (i juntament amb ell, la resta de les jerarquies aristocràtica i eclesiàstica visigoda), representava l'acostament definitiu amb els hispanorromans. A la pràctica, però, no fou tan clara la situació. Les diferències i les disensions entre ambdues comunitats persistiren, sense comptar els que s'oposaren a aquest acostament des dels dos bàndols, a més que en quedaren exclosos de la nova nació els jueus hispans, que continuaren discriminats i perseguits.

Aquest parer manifestat per Cañizares no és cap novetat ni de bon tros, tot i que xoca que el tragués a relluir un integrant de l'actual jerarquia catòlica espanyola, amb totes les connotacions i interpretacions que tot plegat comporta. La idea del regne visigot com a origen de la unitat peninsular i de la nació espanyola i aquesta vinculació gairebé inseparable espanyol/catolicisme és la que subjaç secularment en l'imaginari ideològic ja no sols de la jerarquia eclesiàstica, sinó que roman latent encara en bona part dels integrants del nacionalisme espanyol conservador i ultradretà. Hi ha un fet que enfortirà aquest origen i marcarà el mite visigòtic: la invasió musulmana de la penísula. Si bé es diu que la causa de la vinguda d'aquests invasors fou per donar suport a un dels bàndols que en en aquells moments s'infrontaven al regne visigot (els successors de Vitiza contra el rei Roderic, don Rodrigo), el cert és que aquests nouvinguts, contràriament a altres pobles invasors anteriors (els romans i els mateixos visigots), serien considerats uns elements estranys i a foragitar, tant els d'aquesta primera onada (711), com les posteriors protagonitzades pels almoràvits (1086) i els almohades (1145). De fet, el procés de conquesta dels territoris ocupats pels musulmants protagonitzat pels cabdills cristians dels diversos regnes i comtats del nord peninsular, ha passat a la historiografia espanyola amb el nom de reconquesta. La càrrega ideològica que envolta aquest concepte és clara: el que es farà és reconquerir, és a dir, recuperar un territori que havia estat arravassat pels musulmans i tornar-lo al domini de la Cristiandat, com ho havia estat durant el regnat dels visigots. Al capdavall, els conqueridors cristians desitjaven restablir la unitat territorial de l'antiga Hispània visigoda.

Com se sap, aquest procés reconqueridor es culminà amb la derrota i conquesta de l'últim regne musulmà peninsular, Granada, l'any 1492. Per al nacionalisme espanyol representava el pas definitiu que segellava la unitat d'Espanya, un cop eliminat aquell cos estrany del territori de la península. A més, quedava molt bé per als llibres d'història i quadrava que el mateix any que s'assolia la unitat territorial, esdevenia el descobriment d'Amèrica, i també, aplicant el fet religiós com a element identitari, també s'expulsava els jueus dels territoris castellans i de la Corona d'Aragó. Però tampoc la cosa anava per aquí. Fins al 1512, Navarra no s'incorpora a la nova monarquia hispànica iniciada pels Reis Catòlics (a més, després de ser també conquerida militarment). La cosa no acabà aquí, ja que si l'ideari era la recuperació del territori de l'antic regne visigot, això no s'assoleix fins al 1580 amb la incorporació de Portugal a la monarquia hispànica (fins la seva definitiva separació i independència el 1640). La puresa ètnico-religiosa es culminaria posteriorment amb l'expulsió dels moriscos el 1609 del Regne de Castella, i el 1610 de la Corona d'Aragó.

Certament, la identificació d'una nació amb una determinada creença religiosa és, com se sap, un aspecte força generalitzat, i no sols exclusiu d'una bona part del nacionalisme espanyol. Però aquesta simbiosi catolicisme-espanyolisme que roman en un sector nombrós de la jerarquina catòlica espanyola i en no pocs dirigents conservadors, té un tarannà peculiar, fruit d'un procés secular com s'ha vist abans a grans trets. Un tarannà carca i intolerant amb una visió encotillada de la realitat per als quals, qualsevol mesura que atempti bé contra les seues conviccions religioses, bé contra el seu concepte d'Espanya, és un atac contra la seua cosmovisió nacionalcatòlica i que per tant, cal combatre. Per tant, que ningú no s'estranyi de la bel·ligerància que manifesten determinats bisbes i dirigents polítics conservadors i d'extrema dreta davant algunes mesures endegades pels governs de torn. El que en altres països civilitzats es resoldria dins un debat mesurat, aquí sembla que s'esdevingui una lluita apocalíptica entre el bé i el mal.

DEMOCRÀCIA AMB COTILLA

És del tot previst que l'atenció mediàtica de demà diumenge estarà centrada en el que passi a Arenys de Munt, amb el referèndum per la independència i la infamant manifestació de la Falange, amb les respectives resolucions judicials pel mig. A l'espera de quina sigui l'evolució dels esdeveniments, està clar que hem estat espectadors una vegada més de la democràcia encotillada (per no dir estreta de mires), que a hores d'ara encara impera a la societat espanyola. Quan en altres estats civilitzats (el Regne Unit amb Escòcia, o Canadà, amb Quebec) parlar de la idependència d'un territori és una qüestió que si bé pot generar debats acalorats, aquests es produeixen obertament amb tota normalitat i naturalitat, com pot produir-se arran de qualsevol altra qüestió política que sigui motiu de discrepància, no passa així a les Espanyes. Plantejar la secessió d'un territori és un tema tabú, i quan el tema surt a la palestra, hi ha un esquinçament general de vestidures al mateix temps que s'aferren i corren a treure el santcristo gros de la Constitució, argumentant que allò no contemplat a la llei suprema entra dins de la il·legalitat i el delicte. El fet que encara perduri aquesta mentalitat tan restrictiva en el si de determinades formacions i líders polítics, de què la seua resposta a determinats assumptes que els incomoden sigui l'amenaça en lloc del diàleg, és una mostra de la manca de maduresa democràtica que encara hi ha latent en gran part de la classe política de l'Estat.

MÉS ENLLÀ DE GIBRALTAR

Encara està fresca la polèmica suscitada per la visita del ministre d'exteriors espanyol, Moratinos, a Gibraltar la setmana passada, pel fet que era el primer cop que, des de l'ocupació d'aquest territori pels anglesos l'any 1704 (corroborat el 1713 pel Tractat d'Utrecht), un alt representant del govern d'Espanya trepitgés el penyal. Al marge la pataleta pepera que provocà el que sí va voler deixar clar Moratinos és que, malgrat aquest acte de trobada amb les autoritats del penyal, l'estat espanyol no renuncia recuperar la sobirania d'aquest petit territori. Al respecte he de dir que tenen tota la raó en plantejar aquesta reivindicació, un fet que representa tot un greuge històric i que va essent hora que s'arribi a una solució. De totes maneres, també m'agradaria que aquest zel i contundència que demostren amb el penyal de Gibraltar, també el fessin palès pel que fa a la recuperació de l'antic comtat del Rosselló i part del territori de la Cerdanya, separats de la resta del territori català després del Tractat dels Pirineus (1659) i des de llavors en poder de França. S'ha de dir que hi ha nacionalistes espanyols que, encara que sigui amb la boca petita, ho manifesten (per a ells Catalunya és Espanya, i per tant els territoris assolits per França són antics territoris espanyols). Amb tot, està vist que existeix un doble raser a l'hora d'afrontar a aquestes dos qüestions per part dels espanyols (acció totalment nul·la pel que fa al govern de l'estat en relació als territoris catalans).

Tampoc no estaria de més recordar al nacionalisme espanyol allò de què no vulguis per als altres allò que no vols per a tu mateix. Deixant de banda la qüestió de les diverses nacionalitats penisulars i llurs reivindicacions de territori i sobirania respecte d'Espanya, també hi ha un seguit de greuges territorials dels quals n'ha estat causant l'estat espanyol. Dins al territori de la península hi ha el cas de la ciutat d'Olivença, conquerida als portuguesos el 1801 durant l'anomenada Guerra de les Taronges i corroborada l'ocupació amb el Tractat de Badajoz signat aquell mateix any. Al sud, ja al continent africà, hi ha el cas, també prou conegut, de les ciutats de Ceuta i Melilla. Però la presència espanyola no sols es redueix a aquests dos enclaus en aquesta zona extrapeninsular, sinó que hi ha tot un rosari de petits territoris (els penyal de Vélez de la Gomera i Alhucemas, les Illes Chafarinas, l'illot de Perejil, entre els més destacats), sobre els quals també recauen les reivindicacions marroquines. En el cas d'Olivença, els espanyols retrauen que ha estat una ciutat en permanent disputa amb Portugal, de la mateixa manera que respecte als territoris del nord d'Àfrica també argumenten tot un rosari de raonaments històrics, alguns del calibre de què la sobirania espanyola ja era un fet consumat en aquests territoris quan encara no existia l'actual etat marroquí. Que cadascú ho jutgi...

Finalment, hi ha assumptes que es donen per consumats i que ningú no gosa qüestionar. Què passa amb l'arxipèlag de les Canàries? Conquerides pel regne de Castella al llarg del segle XV, és un dels últims vestigis de la història colonial espanyola per l'Oceà Atlàntic. De fet, la possessió de les Canàries tingué una importància estratègica cabdal en la posterior conquista i domini dels territoris de l'Amèrica espanyola. Amb la divisió provincial de 1833, la totalitat de l'arxipèlag restà englobat en una sola província, i no serà fins a 1927 en què aquest territori insular es dividiria en les actuals províncies de Santa Cruz de Tenerife i Las Palmas. El intens procés d'aculturació a que fou sotmès aquest territori fa que gairebé ningú no es qüestioni el domini espanyol sobre les illes, tot i que han existit (i existeixen) moviments independentistes. Això tampoc implica però, un sentiment espanyol fortament arrelat, i els mateixos canaris afirmen que, si bé senten els seus vincles amb Espanya, culturalment se senten més propers i identificats amb els països llatinoamericans (amb Veneçuela especialment, la Octava Isla, centre d'una nombrosa comunitat emigrant canària). De moment res fa preveure que en un futur immediat les Canàries plantegin la seua separació de l'estat espanyol (al marge de les reivindicacions marroquines, que també hi són). Però a saber si dintre d'uns anys s'acabi imposant la realitat geogràfica i aquest antic territori colonial espanyol emprengui el camí cap a la independència.

Reitero que l'estat espanyol té tota la raó en les seues pretensions de recuperar el penyal de Gibraltar. Però caldria que es deixés de mirar tant el melic gibraltareny i mesurar les possibles i lògiques conseqüències que es podrien produir de sortir-se'n amb la seua.

GAZPROM

"Este gas natural a que nos referimos está en una región casi inaccesible, y a profundidades muy grandes. La Unión Soviética no disposne de las técnicas necesarias para perforar los pozos, ni tampoco para construir unos gasoductos para transportar aquel gas a sus eventuales clientes europeos. El coste de la operación se calcula en cerca de veinte mil millones de dólares, y necesita, también, los técnicos indispensables para hacerla efectiva. En plena rivalidad política, y cuando parace que nos encontramos antes una situación de guerra, Moscú continúa sus negociaciones con un grupo de bancos de la Alemania Federal, Francia, Italia, Austria, Bélgica, Suiza y Holanda para que abran los créditos necesarios y pide a los Estados Unidos la ayuda técnica para perforar los pozos y construir este gasoducto que tendría más de cinco mil kilómetros de longitud. Se trata de la empresa industrial más fabulosa de nuestros tiempos que tendría que ser ejecutqada por la técnica occidental y por los créditos de los bancos capitalistas."Rusia pagaría aquellos créditos con gas natural, del que están tan necesitados los países occidentales. Se ha llegado a un acuerdo y el gas natural soviético llegará a sus países acreedores. Se trataría de una operación extraordinariamente peligrosa contra la cual pone en guardia la revista inglesa The Economist en un artículo exhaustivo. Recuerda el prestigioso magazine que cuando Yugoslavia se separó de la Unión Soviética el año 1948, lo primero que hizo Stalin fue cortarle la espita del gas natural que recibía y lo mismo se repitió en 1961 cuando la pequeña Albania rompió con Rusia y cuando China se separó de la Unión Soviética en 1962.[...]

"Lenin, auténtico jefe de la revolución comunista, y creador de sus principios ideológicos básicos, dijo cínicamente que en determinadas circunstancias los "capitalistas comprarían a Rusia la soga con la que serían colgados". Aquella frase metafórica pordía convertirse en una terrible realidad si, en efecto, los países de Occidente hicieran posible con su crédito y con su técnica construir aquella inmensa red de distribución de gas natural que equivaldría a la hegemonía económica de la Unión Soviética en Europa."

(Jaume Miravitlles, "¿Caeremos en la trampa? La soga de Lenin", La Vanguardia, 22 de març de 1981, p. 19)

El fragment de l'article reproduït, com es pot comprovar respon a un context sociopolític força diferent a l'actual, fruit d'un dels períodes més crus de l'anomenada Guerra Freda, amb l'alarmisme i la suspicàcia (a vegades exagerats) que despertava qualsevol actuació de la Unió Soviètica. Tot i que llavors era molt jove -15 anys-, recordo la polèmica sorgida arran de la construcció d'aquell gasoducte i la repercussió que tingué en tots els medis. Com es pot suposar, recordar-ho ve a redós de l'actual conflicte desfermat arran de la interrupció de del subministrament del gas rus. La situació es ben diferent a la de fa vint-i-set anys quan fou escrit l'article citat. La Unió Soviètica ja no existeix, però curiosament han estat les desavinences per qüestions tarifàries sobre el gas entre dos estats sorgits de la desmembració del gegant soviètic, la Federació Russa i Ucraïna, les que han provocat que els russos, com a mesura de pressió, tanquessin l'aixeta. Donada la circumstància que el territori ucraïnès és el principal lloc de pas del gasoducte que proveeix gran part dels estats europeus del gas rus, ha tingut com a conseqüència que milions de ciutadans s'hagin vist privats d'aquest combustible a l'instant en què aquest és més necessari, quan l'hivern es manifesta amb tota la seua cruesa. Tant les autoritats russes com les ucraïneses n'eren sabedores de quins efectes podria assolir aquest conflicte, i si bé els russos han estat els responsables de tallar el subministrament, els ucraïnesos tampoc han seguit un guió exemplar en tot l'afer. No obstant, i després de diversos intents frustrats, sembla que tots dos estats ex-soviètics ja han arribat a hores d'ara a un acord.

Abans hi hagué el temor de què els soviètics poguessin fer ús del gas com a recurs de xantatge contra els països occidentals. No va arribar a donar-se el cas. En canvi, ha estat la Rússia post-soviètica la que, fruit d'un conflicte amb la seua veïna Ucraïna, la que ha fet ús d'aquest mètode. I en les actuals circumstàncies en les quals la Federació Russa d'uns mesos ençà i de forma progressiva no ha parat de fer de demostracions de força, reivindicant-se com a potència a tenir en compte, ja no sols en el seu espai geopolític immediat, sinó també a nivell mundial, aquest tancament d'aixeta caldria circumscriure'l en aquest context, d'allí fins on és capaç d'arribar per tal de fer valdre la seua posició.

EL CONFLICTE ETERN

Aquests últims dies de l'any i en plenes festes nadalenques, altre cop les notícies internacionals han estat protagonitzades pel conflicte entre l'estat d'Israel i els palestins (les milícies de Hamas, més concretament en aquesta ocasió). Certament, com se sap, l'alto el foc entre les parts fou trencat per Hamas amb el llançament de míssils contra el territori israelià. La resposta de l'exèrcit d'Israel, com se sap, ha estat contundent i desproporcionada, amb un massiu bombardeig contra els milicians islamistes palestins establerts a Gaza, causant-los gran nombre de baixes; no obstant, com sempre passa, hi ha civils entre els morts (i entre ells, els més innocents dels innocents, com són els infants). Si bé la xifra no ha estat tan elevada, també hi hagut víctimes mortals civils entre els israelians a causa dels bombardejos de Hamas. Durant aquests dies s'han multiplicat les iniciatives de diversos estats i organismes internacionals per aturar aquest nou enfrontament, però ara per ara i atenent les últimes notícies, el govern israelià no accepta cap treva i continuarà amb els atacs, preveient-se, com han reflectit els diversos mitjans, que pot haver-hi una invasió de Gaza per unitats militars de terra del poderós exèrcit d'Israel.

Amnistia Internacional ha organitzat una campanya de recollida d'adhesions per tal d'enviar correus al ministre de defensa israelià, Ehud Barak, suplicant-li que s'aturin els atacs contra Gaza, sobretot pels efectes devastadors que en sofreix la població civil. És del tot probable que la iniciativa, malgrat que pugui reunir milers i milers de signatures, no tingui l'efecte desitjat. No obstant no està de més fer expressiu i palès que, ja no sols els estats, sinó ciutadans de diversos estats, rebutgen qualsevol mena de recurs a la força de la forma contundent com ho està duent a terme l'estat d'Israel (sense oblidar la responsabilitat de Hamas en tot l'afer).

A la vespra de Cap d'Any m'hagués agradat escriure un altre tipus d'entrada al bloc. Desitgem que durant l'any que comença pugui resoldre's aquest i altres conflictes que romanen latents arreu del Món. Essent realista, sé que és molt demanar, però mai estarà de més i no hauríem de defallir en demanar la pau.

DE VAIXELLS I BENZINERES

Bon revol ha armat les últimes setmanes la possible entrada de Lukoil dins l'escenari econòmic espanyol com a accionista majoritari de Repsol. Essent conegudes les vinculacions que hi ha a la superpotència euroasiàtica entre el món polític, el financer i empresarial i la delinqüència mafiosa, no deixa de provocar un més que justificat temor que una petrolera russa es faci gairebé amb el domini d'una de les principals empreses multinacionals espanyoles, amb totes les conseqüències (negatives, a la llarga) que tot plegat podria comportar. Diria que hi ha un clamor majoritari a què tal avinentesa no es materialitzi, cosa que de fer-se realitat podria comportar el domini rus sobre un dels sectors energètics claus a la península. I si algú ha anat seguint l'evolució de la política de Rússia durant els últims anys, ja s'ha pogut comprovar com se les gasten en tots els àmbits. Si fins i tot el més profà pot intuir l'existència d'un potencial risc en aquesta operació, sols ha faltat que es conegués l'existència d'un informe del CNI desaconsellant qualsevol tracte amb Lukoil.

D'assolir-se l'entrada de l'empresa russa en l'accionariat de Repsol, qui sap si al pas del temps ens podríem trobar enmig d'una situació en què progressivament Rússia anés immiscuint-se en assumptes espanyols, fos en el nivell que fos. Pot semblar una elucubració fora de lloc i exagerada. Però resulta que en el passat la potència euroasiàtica ja va introduir-se i influí en assumptes de l'Estat espanyol. I no m'estic referinta la intervenció soviètica durant la Guerra Civil (en alguns aspectes més magnificada del que fou realment), sinó a un període de la història de fa gairebé dos-cents anys durant el regnat del fatídic i nefast Ferran VII de Borbó.

Fou a mitjans de la segona dècada del segle XIX. Napoleó havia estat definitivament derrotat i entre les potències victorioses hi ha un pletòric Imperi Rus que ha esdevingut el capdavanter en la defensa de l'absolutisme i en impedir qualsevol procés revolucionari a Europa. Espanya, per la seva banda, estava encara patint els efectes derivats de la Guerra del Francès. Com a potència havia quedat força tocada. A més d'un territori arrasat pel conflicte bèl·lic, la hisenda havia quedat fortament malmesa. I, com se sol dir, les desgràcies mai no vénen soles, les colònies d'Amèrica, aprofitant la debilitat de la metròpoli, van revoltar-se i iniciaren el seu camí cap a la independència. Les autoritats espanyoles poca cosa en podien fer per aturar aquests moviments. Allò que hagués estat un dels elements fonamentals, com és la disposició d'una bona flota de vaixells de guerra tant per a l'atac com per al transport de tropes, quedà fortament malmesa després de la derrota de Trafalgar. És en aquest context en què van transcórrer uns fets on es féu palesa la ascendència russa sobre la cort espanyola.

Entre les autoritats espanyoles i les russes existia llavors una coincidència d'interessos pel que fa a la seua oposició al liberalisme i qualsevol intent d'alçament revolucionari. Però era una relació de desigualtat entre una gran potència i un estat en decadència. L'Imperi Rus, a través del seu ambaixador Tatixev, havia aconseguit atreure's a bona part de la cort, fins i tot comptant amb l'afinitat del mateix monarca, l'inefable Ferran VII, de tal manera que s'arribà a parlar de l'existècia d'una facció pro russa entre les autoritats. Davant la situació desesperada que plantejà la rebel·lió de les colònies americanes, el mateix rei espanyol va arribar a oferir al tsar l'illa de Menorca a canvi de què l'armada russa li donés suport per fer front als revoltats colonials, iniciativa però que no tirà endavant per l'oposició britànica. Malgrat tot, l'avinença entre espanyols i russos s'acabaria fent efectiva. El 1817 el ministre de la Guerra espanyol, Eguía, signava amb l'ambaixador Tatitxev l'acord mitjançant el qual es compraven a Rússia vuit vaixells de guerra amb la seua dotació d'armament artiller. Fos per negligència de les autoritats espanyoles pel que fa al manteniment dels vaixells adquirits, fos per la circumstància física de què la fusta amb què estaven construïts es podria fàcilment a les aigües de la costa peninsular més càlides que les dels mars septentrionals, l'operació va acabar resultant en gran part desastrosa, tant per l'alt preu que es va haver de pagar com pel posterior deteriorament d'algunes de les naus. En resum, l'episodi acabà malament i amb el consegüent escàndol.

Ara per ara no està massa clar si acabarà prosperant l'operació de Lukoil envers Repsol. Que de produir-se, comportés més endavant la intromissió russa en assumptes espanyols, donat el caràcter estratègic de Repsol és un fet que entra dins de les conseqüències probables. I, casualment, per una nota apareguda noticiari electrònic e-notícies -fent-se ressò d'una notícia apareguda a Público- ens em pogut assabentar d'un aspecte que guarda paral·lelismes amb allò que succeí fa dos segles: poc temps després de produir-se les declaracions del ministre d'Indústria, Miguel Sebastián, mostrant-se contrari a l'entrada de Lukoil a Repsol, es diu que el rei Joan Carles I va arribar a trucar per telèfon fins a sis vegades al president del Govern Espanyol, Rodríguez Zapatero, intercedint a favor de l'operació. Fins i tot es menciona que al darrera de l'actitud del rei, hi ha alguna trucada del primer ministre rus Vladimir Putin. És a dir, de ser cert, ja tornaríem a trobar-nos un Borbó pactant amb els russos un afer que té el seu perill. En l'anterior episodi, com s'ha explicat alguns dels vaixells comprats a Rússia acabaren podrint-se. L'actual cas, si és veritat tot aquest moviment subliminal, està podrit de bon començament.

SENTÈNCIES (IN)NECESSÀRIES

La premsa d'aquest cap de setmana ens informava sobre la resolució del Tribunal Suprem desestimant el recurs de la Generalitat Valenciana contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana que permetia a la Universitat de València la denominació de català a llengua utilitzada en els seus estatuts. Dit d'una altra manera, per enèssima vegada s'avalava judicialment que català i valencià són una mateixa llengua.

Sembla mentida que s'hagi d'arribar a aquests extrems per demostar allò que és evident. Sense entrar en analítiques sobre el fons del problema, és una situació més que vergonyosa que un fet inqüestionable, científic hagi de comptar amb el suport d'una resolució judicial. Però, mentre hi hagi posicionaments polítics pel mig poca cosa hi ha a fer. I si es va amb raonaments com el manifestat per González Pons fa uns mesos, de l'ordre de què mentre el PP governi la Comunitat Valenciana, el valencià i el català no seran una mateixa llengua, la (falsa) polèmica va per llarg. Què trist!

REFUNDAR EL CAPITALISME (?)

El dia 15 de novembre hi haurà la cimera a Washington destinada a debatre l'actual crisi econòmica i al mateix temps buscar noves orientacions a les polítiques econòmiques i financeres. Refundació del capitalisme, en definitiva, com algú ha dit (de Nicolas Sarkozy és l'expressió, si no vaig errat). El descontrol financer provocat per la qüestió de les hipoteques, prou divulgat, ha comportat aquest desgavell que ha tingut com a conseqüència la ruïna de milers de famílies, la fallida de bancs i empreses, la contracció del comerç, la pèrdua de milions de llocs de treball i que molts altres estiguin a la corda fluixa. En definitiva una greu crisi que, de no posar-hi remei, pot tenir greus i imprevisibles efectes a nivell mundial. Per tant, donada la gravetat, es pot dir que ja tarda en produir-se aquesta reunió entre les grans potències econòmiques mundials i els països emergents.

Que se'n treurà de la cimera de la refundació del capitalisme? Qui sap, desitgem, com no!, que alguna cosa positiva. Estarà per veure quins criteris s'aplicaran per tal de reconduir l'actual situació i evitar que es repeteixin els mateixos condicionants en un futur. A la base, si no vaig equivocat, ha estat la pretensió d'aplicar polítiques neoliberals, és a dir, evitar en tot allò que sigui possible mesures regularitzadores i intervencionistes per part dels estats. Ara resulta que són els estats els que han esdevinguts salvavides, ni que sigui momentanis, de llurs economies. No sé, potser serà molt ingènua per la meua part la reflexió que faré tot seguit. Durant molt de temps, sobretot en els darrers anys, m'ha donat la sensació que els criteris econòmics (economicistes més aviat diria) han primat sobre els de caire humà. Dit d'una altra manera, s'hs arribat a un punt en què els humans han estat més al servei de l'economia, que no l'economia al servei de l'ésser humà, cosa que crec que hauria de ser el criteri primigeni a tenir en compte. El resultat d'uns criteris poc humanitzats ha estat que estigui en joc actualment la sort de milions i milions de persones arreu del món per culpa de la crisi.

Acabaré fent menció al que ha estat una de les notícies d'aquest cap de setmana. Tenim a un ZP més content que un gínjol després de què en un mateix dia s'han fet realitat dos dels seus anhels més desitjats durant les últimes setmanes: la participació d'Espanya a la cimera de Washington, en atenció al seu rang de 8a potència econòmica mundial (mentre la crisi ho permeti) i la trucada del superstar Obama (un dia després que ho hagués fet a altres líders mundials). Deixant de banda els aspectes, en alguns casos hilarants i truculents, que han envoltat la pretensió del president de govern espanyol pel que fa a assistència a la cimera, hem de convenir que no deixa de ser una bona notícia aquesta participació. Ara caldrà veure quins seran els efectes d'aquesta participació i si hi haurà alguna aportació d'interès i positiva per part de l'Estat espanyol. No obstant, què voleu que us digui: prefereixo un president del govern espanyol assistint a una reunió on, en el fons, el que es tracta és garantir el futur de milions i milions de persones, que no la seua participació en un mortífer ménage à trois a les Açores de nefastes conseqüències com bé coneixem (algú dirà que freqüentment sempre faig cap al mateix tema; ho sento, no hi puc fer més!).

"YES, WE CAN"

Al final s'han complert tots els pronòstics, i Barack Obama ha guanyat de forma aclaparadora. Poc a afegir al que ja s'hagi pogut dir després del bombardeig mediàtic al qual hem estat sotmesos. Sols ens resta esperar a què prengui possessió del càrrec el proper mes de gener i que respongui, ni que sigui el mínim possible, a totes les esperances de canvi que s'han dipositat en ell, no sols els electors nordamericans, sinó gairebé el món sencer. Que el Yes, we can i el Change que tant han sonat durant la campanya, puguin ser quelcom més que un mer eslògan electoral.

TOT ESPERANT LA VICTÒRIA D'OBAMA

A l'espera dels resultats de les eleccions nordamericanes, tret de sorpreses d'última hora, sembla que la victòria de Barack Obama està més que cantada. Els EUA, com bé sabem, no són Europa, i la seua concepció de la política i la seua visió del món és molt diferent a com nosaltres concebim totes aquestes qüestions des del vell continent. El mateix Obama no s'escapa, en molts aspectes, al fet de ser un nordamericà arquetípic i al llarg d'aquests últims mesos, com han destacat molts especialistes, ha estat protagonista de no poques afirmacions contradictòries i ambigües. Amb tot, la seua figura inspira canvi i renovació, aire fresc molt necessari per a la superpotència, ben tocada després dels vuit anys nefastos de la presidència del desastre de George W. Bush. No dubto que McCain representaria igualment un canvi, malgrat que el fet de pertànyer al mateix partit de l'actual govern americà no deixa de despertar poca confiança i suspicàcies. De fet, els republicans, mals els pesi, no poden desprendre's del llast que se'ls identifiqui amb aquest període fosc de la història dels EUA a punt de finalitzar.

Esperem que guanyi Obama. Com sol passar, i això a tot arreu, del que es manifesta a una campaya electoral a l'acte de procedir a governar molts cops sol haver-hi un abisme, i en alguns aspectes probablement ens decebi. Però sols l'esperança de novetat i noves maneres que ha generat la seua candidatura (ja no sols per la possibilitat que sigui el primer president de color), fa que la seua victòria sigui més que desitjable. Que així sigui i que pugui respondre a tot aquest anhel de canvi que clama arreu. Endavant Barack Obama!

INCOMPATIBILITATS COMPATIBLES

Fa unes setmanes es produïa la mort en accident de trànsit del líder ultradretà austriac i xenòfob Jörg Haider. Com una mena de culebrot de tensió in crescendo, al llarg dels dies que seguiren el tràgic succés, ens anàvem assabentant de les circunstàncies que envoltaren el decés d'aquest polític inefable. Primer, la seua participació en una festa aquella mateixa nit de l'accident, cosa que feia preveure el que es va saber després: l'alta taxa d'alcoholèmia que es detectà en l'analítica post mortem. Després es divulgà l'última vegada que se'l va veure en públic, fou prenent unes copes en un local gai, amb el consegüent revol que comportà aquesta notícia. I si no n'hi havia prou, faltava la cirereta que coronà tot l'afer, aportada pel número dos del seu partit polític (l'Aliança per al Futur d'Àustria, BZÖ, segons les sigles en alemany), Stefan Petzner: enmig d'una entrevista, revelà que tots dos havien mantingut una relació que anava molt més enllà de l'amistat. A partir d'aquí, a part de la fulminant destitució de Petzner com a dirigent del partit, com una mena d'explosió van anar sorgint altres dades al voltant de Haider: que la seua homosexualitat era un secret a veus, que la seua relació amb Stefan Petzner era consentida per la seua muller, que la mateixa nit havia mantingut una forta discussió amb el seu amant, que el motiu d'aquesta fou per una infidelitat de Haider (amb un altre, és clar!), que hi ha la sospita que en la beguda que prengué abans de l'accident se li subministrés un somnífer (entraríem ja dins de l'assassinat, de confirmar-se), etc.

Al marge de tot aquest conjunt de detalls esmentats, un cosa sorprengué a primera vista: que un líder ultradretà fos obertament gai, quan les formacions d'aquest espectre polític, en general, sempre s'han manifestat contra tot allò relacionat amb l'homosexualitat, fins i tot de forma violenta. Ignorant si féu alguna manifestació al respecte, el cert és que Jörg Haider apareixia davant del públic com un pare de família exemplar, imatge que estava ben allunyada de la realitat de la seua vida privada. Per tant, no és estrany l'escàndol que ha produït que sortís a la llum tot plegat. No obstant, aquesta vinculació entre ultradreta i homosexualitat no representa un cas únic, sinó que hi hagut precedents i de fet és un fenomen que té, en el fons, la seua realitat d'ésser.

Primer, cal tenir en compte que l'univers homosexual, i el dels gais en particular, és força més variat que la idea estereotipada i paradigmàtica més estesa del gai efeminat i esbojarrat. Dins aquest mundillo hi ha diversos grups, castes fins i tot m'atreveria a dir (al marge de les diverses tribus: bear, leather, etc), i en conseqüència diferents opinions i formes de viure i assumir l'homosexualitat, des d'aquells que són partidaris de la plena normalització i visualització del fet homosexual dins la societat, fins els que, per dir-ho d'alguna manera, tant els hi fot tot, preferint restar al marge de la resta de la comunitat. Al mateix temps, aquestes diferències també es reflecteixen en discriminacions i enfrontaments (dialèctics, aquests). N'hi ha, per exemple, que no volen saber-ne res dels efeminats, dels que tenen pluma, com és diu en l'argot, per no anar allò amb ells i no voler-s'hi identicar de cap de les maneres. Com també hi ha els que són obertament homosexuals, viuen i practiquen la seua sexualitat com a tals, però assumeixen la seua condició com quelcom excepcional, i no són partidaris, entre altres assumptes, del matrimoni entre persones del mateix sexe. I més...

Per altra banda, com deia més amunt, no és un fet anecdòtic l'homosexualitat d'alguns dirigents de grups d'extrema dreta. En general, aquestes formacions polítiques tendeixen cap una exacerbació i exaltació de la masculinitat, que molts cops els vincles que s'estableixen entre alguns dels seus membres van més enllà de la simple camarederia. Fins i tot, aquestes relacions s'han arribat a plasmar en el pla ideològic: en els antecedents del nazisme, alguns teoritzadors de la superioritat de la raça ària, ho feren palès de forma explícita en els seus escrits. Al marge, és coneguda l'homosexualitat de diversos dirigents nazis. Obertament ho era el cap de les SA, Ernst Roehm, assassinat en l'anomenada nit dels ganivets llargs (per cert, mentre participava en una festeta gai junt amb altres membres dels cossos d'assalt, episodi que Visconti recreà a La caduta degli dei). L'historiador alemany Lothar Machtan fa uns anys plantejava la hipòtesi de la suposada homosexualitat del mateix Adolf Hitler i el que hagués pogut influir aquesta circumstància en determinades actuacions del genocida nazi (El secreto de Hitler, 2000). Al marge, el mateix Mactan ens aportava dades sobre altres capitostos i personatges nazis com a mínim sospitosos de ser homosexuals: Herman Göring, Rudolf Hess (freulan Hess), Albert Speer, Baldur von Schirach, etc. Darrerament, hi ha estudis que apunten en el mateix sentit pel que fa al criminal cap de les SS, Heinrich Himmler. Pel que sembla, aquesta relació entre nazisme i homosexualitat era tal, que quan els nazis assoliren el poder a Alemanya, les comunitats gais d'aquell país ho reberen com una notícia positiva, com si el nou règim obriria un nou període de tolerància. Com se sap, la realitat fou molt diferent: una vegada al poder els nazis reprimiren amb contundència l'homosexualitat i no van ser pocs els que feren cap als camps d'extermini a causa de la seua orientació sexual. Contradicció, hipocresia o diferents maneres d'enfocar l'homosexualitat?

No fa massa anys hi ha hagut altres casos de dirigents ultradretans gais. A Alemanya el líder neonazi durant el anys vuitanta Michael Kühnen, no ocultava la seua homosexualitat, cosa que provocava la indignació de correligionaris més grans. Kühnen moriria prematurament el 1991 amb 36 anys, víctima dels efectes d'haver contret la sida. També fou conegut el cas del dirigent xenòfob neerlandès Pym Fortuyn, assassinat el 2002 enmig d'una campanya electoral (unes eleccions on la seua formació, la Llista Fortuyn aconseguí molts bons resultats). Fortuyn era gai, tot i que val a dir que als Països Baixos l'orientació sexual de les persones no és un tema que importi; de fet és un estat que està a anys llum respecte d'altres pel que fa a la tolerància envers l'homosexualitat.

En definitiva, el cas de Haider (i Petzner) no representa cap rara avis dins la ultradreta, tot i que per a alguns pugui tractar-se d'un vincle incompatible, tenint en compte l'homofòbia manifestada per alguns dirigents d'aquest espectre polític (cas de le Pen, per exemple o els ultradretans espanyols). No obstant, no serà la condició d'homosexuals el que faci criticables ni a Haider ni a tot el llistat de dirigents que s'han anat esmentant, ni molt menys. Més aviat és la ideologia que han fet gala la qüestió que els converteix en objecte de rebuig.

NO SÉ SI TÉ RES A VEURE, PERÒ...

Estem prou assabentats a través dels mitjans que ens trobem subemergits en una greu crisi econòmica. No entraré en detalls sobre l'assumpte perquè, primer, l'economia pura i dura és un tema que, reconec, no domino massa i se m'escapen no pocs conceptes cosa que el fa per a mi un terreny lliscós; i segon, no cal repetir el que altres han dit i amb més arguments i coneixement sobre la qüestió. Poc a afegir, doncs, a aquest embolic financer que fa trontollar l'economia mundial i que, ara per ara, els pronòstics ja no per als propers mesos, sinó fins i tot els anys que vénen (així, en plural) siguin foscos a tots els nivells.

El focus, com és conegut, ha estat el desgavell produït per les hipotèques sub prime dels EUA i tot el que s'ha generat a continuació com una mena d'efecte dòmino. Res a dir d'allò que s'han encarregat d'explicar-nos els experts econòmics. No obstant hi ha un fet, i també relacionat amb els EUA que no sé fins a quin punt podria tindre res a veure amb l'esclat de l'actual crisi i que ningú no anomena (almenys, no ho he constat que es faci directament en cap escrit que he llegit fins ara): la intervenció a Irak i tota la sangonera inversora que li ha comportat (a part de la humana).

Són ja més de cinc anys d'intervenció i ocupació del territori iraquià. I els fruits no poden haver estat més decebedors. Certament que s'ha aconseguit posar fre a la intensitat de les accions de la insurgència, però a costa d'ubicar-hi més efectius militars per part dels EUA. Fre a la intensitat, però no pas s'han aturat els atemptats, a més que la situació dista de ser estable, essent l'últim episodi un nou conat de rebel·lió ciutadana protagonitzada pels seguidors del líder xiïta Moqtada al-Sadr contra el manteniment de la presència de les tropes nordamericanes. És a dir, allò que havia de ser el paradigma de la democratització dels països àrabs i musulmans, ha esdevingut un desastre majúscul. Al mateix temps, Irak estava destinat a convertir-se en un lloc de negoci i de prometedores inversions per als països ocupants. No cal anar més lluny en aquest aspecte: les autoritats de l'Estat espanyol de llavors (del PP aznarista, com es recordarà) ho qualifcaren d'oportunitat històrica per a l'economia espanyola. El mateix BOE (sí, sí! el BOE, el Boletín Oficial del Estado) quan encara l'ocupació era recent, va publicar anuncis convocant concursos per a tot aquell personal funcionarial que volgués traslladar-se a Irak i amb bons incentius, senyal inequívoca de que s'esperava treure'n profit de la presència espanyola.

Però finalment ni de bon tros ha estat ni un paradís democràtic i estable ni una font de riquesa (tret d'aquells que hagin fet el seu negoci, que sempre n'hi ha enmig de les adversitats, com també n'hi haurà que s'enriquiran amb l'actual crisi). Per als EUA sens dubte que ha representat un forat negre que ha fagocitat innombrables quantitats de diner perdut sense que se n'hagi aconseguit un benefici apreciable, a banda de les pèrdues humanes ocasionades. Quin haurà estat l'impacte del desastre d'Irak sobre l'economia nordamericana i si ha afectat tot plegat d'alguna manera en la generació de la crisi econòmica actual? De moment ens hem de quedar amb l'aspecte financer de la crisi com a causa principal, tot i que no m'estranyaria de què el pou sense fons iraquià també n'hagués influït. Potser m'equivoqui (ja he dit que l'economia no és el meu fort), però m'agradaria que si algú en sabés alguna cosa al respecte m'ho confirmés, com també se m'indiqués que estic vinculant qüestions que no tenen cap relació. A saber...

SARAH PALIN

Farà cosa d'uns vint-i-cinc anys, enmig d'una prova de so, l'impetuós Ronald Reagan llançà pels micròfons el següent missatge: Tot preparat per iniciar el bombardeig de l'URSS (o una cosa semblant). Certament, el lloc en qüestió es trobava buit de públic, sols hi figuraven els tècnics de so i els acompanyants del president nordamericà, presents en la preparació de l'indret on poc després havia d'intervenir el cap d'Estat dels EUA. Segur que els presents van riure la brometa del president. Però les paraules van acabar trascendint més enllà i l'irada i indignada protesta de les autoritats soviètiques no es féu esperar, considerant que era intolerable que el màxim mandatari de la potència rival proferís aquell exabrupte ni que fos en broma. Però la cosa no anà més enllà, restant com una pallassada més protagonitzada per aquell exactor de pel·lícules de sèrie B.

Ahir, 12 de setembre, els mitjans de comunicació es feien ressò de la inquietant declaració feta per Sarah Palin, en relació amb què en el supòsit que Rússia tornés a agredir Geòrgia, seria partidària de què els EUA entressin en guerra contra la superpotència euroasiàtica. Amb tot, val a dir que la seua resposta no fou tan contundent com donaven a entendre els titulars. La candidata a vicepresidenta, en tàndem amb el republicà John McCain, es mostrà força bel·ligerant amb les autoritats russes en relació amb el darrer conflicte del Caucas, i a la pregunta de l'entrevistador de la cadena ABC sobre si donaria suport a una intervenció nordamericana en cas d'un nou atac de la Federació Russa als georgians, la seua resposta fou potser sí. Amb tot, no deixa de provocar certa inquietud que algú que potencialment podria ocupar la vicepresidència de la primera potència mundial, es mostri d'acord en arribar a un enfrontament bèl·lic amb una Rússia que en els darrers anys ha tornat a guanyar protagonisme i força en l'escenari mundial després del seguit d'anys turbulents a l'ensorrament de l'URSS. Sarah Palin, com bé s'ha comentat, arribà a la candidatura a la vicepresidència com un revulsiu de cara a augmentar les expectatives electorals de John McCain, davant la fortalesa assolida per la candidatura rival encapçalada per Barack Obama. Palin, d'aspecte de señorita Rottenmeyer i de tarannà ultraconservador, havia de servir com a pol d'atracció d'aquells sectors dretans de la societat nordamericana un tant desencantats amb el candidat McCain, considerat per aquests en molts aspectes massa liberal. De fet, el parer de Sarah Palin sobre determinats temes debatuts actuament dins els EUA, no mostren cap dubte sobre el seu ideari: no a l'avortament, no als matrimonis gais, partidària de la introducció de les teories creacionistes a l'ensenyament, de l'explotació dels jaciments petrolífers d'Alaska (d'on és governadora), etc. Tot això entrava dins de la normalitat, per dir-ho d'alguna manera. Però de ben segur que les seues afirmacions bel·ligerants envers els russos han caigut com el vessament d'una gerra d'aigua freda a McCain i els seus assessors.

La cosa a més, no queda aquí. Crida l'atenció que aquesta actitud guerrillera contra els russos vingui d'algú que ocupa el càrrec de governadora d'Alaska, l'estat dels EUA territorialment més proper a la Federació Russa. Qui tingui uns mínims coneixements de geografia, sap que l'estat d'Alaska es troba a l'extrem nord-occidental del continent americà, separat territorialment de la resta dels EUA. Els europeus estem habituats a veure els mapamundis on el bloc euroasiàtic, més Àfrica i Austràlia apareixen a la dreta, i el continent americà a l'esquerra. Però si mirem altres representacions de mapamundi, o millor i més explícit, un globus terraqüi, comprovarem que entre l'extrem oriental de la Federació Russa i Alaska sols hi ha l'estret de Bering. Dit d'una altra manera, cas d'un conflicte russo-nordamericà, el territori dels EUA que podria rebre més seria Alaska. Al marge, hi ha una altra circumstància a tenir en compte. Alaska i una part de la costa oest dels EUA fou durant un temps un territori colonitzat per l'Imperi Rus. Els nordamericans acabarien adquirint al segle XIX aquest territori mitjançant la compra a les autoritats russes de Fort Ross (a Califòrnia) el 1839 i d'Alaska el 1867. Potser sigui anecdòtic, però no està de més fer menció que els ultranacionalistes russos compten entre les seues reinvindicacions territorials la recuperació de les antigues colònies americanes.

Una cosa és assenyalar com a possibles objectius a batre els estats d'Iran, Síria o Corea del Nord (i pel que sembla, també la Veneçuela de Chávez), amb totes les conseqüències, i greus, que podria comportar una acció militar envers cadascun d'ells. Però un conflicte entre els EUA i Rússia sabem prou que el seu abast seria d'efectes planetaris. Per tant, que una senyora que potencialment pot ocupar la vicepresidència dels EUA faci tant decididament una afirmació, ni que sigui amb rang de probabilitat, de donar suport a un enfrontament amb els russos així a la lleugera, no deixa de provocar alarma. És cert de què si finalment la candidatura guanyadora fos la republicana qui ocuparia la presidència seria John McCain. Però cal tenir en compte que aquest ja ha passat de la setantena, és a dir, es troba en una edat crítica per a qualsevol persona. I sigui per motius de salut, de mort o qualsevol altra causa, McCain hagués d'abandonar el càrrec, automàticament Sarah Palin seria la presidenta dels EUA. Certament, no compto que un cop assolida la presidència actués tan a la brava, una cosa és el que es diu durant una campanya electoral i l'altra l'exercici del poder. Però, amb tot, espero que no passi de candidata a la vicepresidència.

Per diversos motius, espero i desitjo que la candidatura de Barack Obama i Joseph Biden assoleixi el triomf a les pròximes eleccions nordamericanes. I de guanyar McCain, que aquest gaudeixi de bona salut durant el seu mandat i que no en faci cap de sonada que l'aparti de la presidència. Perquè no voldria de cap de les maneres veure a la Sarita Palín com a presidenta dels EUA. Reagan féu una brometa, de molt mal gust en atenció al seu càrrec, però brometa al cap i a la fi. Palin, tot i que candidata, parlava de possibilitats reals.