Sobta, sorprèn i, segons com, fins i tot indigna en alguns casos el posicionament que adopta l'Església Catòlica en relació a determinats temes. És divulgada i coneguda la seua suprema ensopegada en comdemnar a Galileu Galilei i obligar-lo a retractar-se dels resultats de les seues investigacions (ensopegada de la qual no fa massa va reconèixer l'error comès, però amb els consegüents matisos i amb boca petita). Encara no entenc aquesta reticència de no voler acceptar la fecundació in vitro o la investigació amb cèl·lules mare, com altres assumptes que no vol sentir-ne ni parlar i que fa sortir de polleguera a la jerarquia catòlica. I com és sobradament sabut, una de les qüestions que més els obsessiona i els crispa és tot allò relacionat amb les relacions sexuals, sobretot si aquestes no estan destinades única i exclusivament a la procreació. En conseqüència abomina de qualsevol sistema anticonceptiu, des dels preservatius fins a les píndoles, i si no n'hi ha prou incideix en els efectes secundaris d'aquests sistemes o que, malgrat tot no s'impedeix la transmissió de malalties en el cas dels condons. Per contra, malgrat tolerar alguns sistemes d'anticopcepció naturals, per damunt de tot el que recomana és l'abstinència (així, qualsevol!).Sens dubte és una posició que xoca i que ens pot semblar, apart de retrògrada i fora de lloc, ridícula i hilarant. Però com sol passar amb totes les religions, tot allò que és considerat pecaminós i/o prohibit i que aparentment no hi trobem cap raonament lògic que ho sustenti, tal com ens ha desmostrat l'antropòleg Marvin Harris (Vacas, cerdos, guerras y brujas o Caníbales y reyes, entre altres títols del mateix autor), en origen pot haver-hi una explicació, i en el nostre cas, ben senzilla. Abans de què existissin els mètodes profilàctics actuals i que la higiene personal s'estengués, la transmissió de malalties per via de les relacions sexuals era molt estesa, risc que augmentava encara més si aquelles es mantenien amb diferentes persones. Algunes d'aquestes malalties venèrees comportaven, fins i tot, la mort de qui les patia. A més cal sumar-hi, per al cas de les dones, que quedar-se embarassada suposava assumir un risc personal, molt més que en els nostres dies, donat que no poques parteres no superaven el part, eren víctimes d'infeccions o en restaven malmeses de per vida. Si ja representava un perill dins una relació matrimonial, amb un embaràs buscat i volgut, encara el feia més pervers quan es tractava d'un embaràs no desitjat per les conseqüències que pogués tenir. I si es recorria a la seua interrupció, a l'avortament, amb els mètodes i condicions en què es duia a terme molts cops era pitjor el remei que la malaltia. Al costat de tot això no hem d'oblidar la sort que corrien els nadons recent nascuts, des dels que naixien morts, passant pels que sobrevivien pocs dies fins als infants que no arribaven a la pubertat. Amb tots aquests elements negatius a l'abast, no era cap disbarat, tot el contrari, advertir sobre l'aspecte malèfic per les conseqüèncis que podien comportar les relacions sexuals en èpoques pretèrites. Però com sol passar, a aquestes consideracions primigènies de caràcter pràctic, se li van afegint les de caire religiós. Tot allò que es considera negatiu per a la persona, és pecaminós, és a dir, no és conforme amb el que dictamina la divinitat, essent la idea que perdura malgrat canviar els usos i els costums socials (i els mètodes profilàctics, per suposat). En el cas de l'Església Catòlica, la jerarquia manté aquest rebuig contra les relacions sexuals que no tinguin una finalitat reproductiva i menysprea i s'oposa als mitjans contraceptuals. Com també manifesta una significativa visceralitat contra l'avortament i les relacions homosexuals (i no cal dir-ho, contra el matrimoni entre persones del mateix sexe).
Hi ha una cosa que a mi particularment (i suposo que més gent) em fa certa gràcia. Quan hi ha una manifestació sigui contra l'avortament, contra les campanyes que promouen l'ús de preservartius o contra els matrimonis homosexuals (sota l'e
ufemisme, en aquest cas, que es defensa la família), sempre es veurà en llocs visibles a monges, bisbes i capellans, alguns fins i tot enarborant pancartes i lluint les pertinents enganxines. No deixa de ser curiós i divertit que siguin aquells que al seu moment van fer un vot d'abstinència (sexual) assolint el celibat, apareguin de forma explícita i donant la cara en aquest tipus d'actes reivindicatius, perquè al cap i a la fi les qüestions al·ludides no tenen perquè afectar-los en principi. Sens dubte que en la seua actitud hem de veure més aviat una acció evangelitzadora i moralitzant, de recordar què és allò negatiu i perniciós per a les persones, recolzant la seua posició en allò que dicta el dogma catòlic. Ho hem de veure, en el fons, com una actitud solidària, perquè tots plegats es preocupen i es manifesten per uns problemes que a ells teòricament no els afecten. Francament, per a unes qüestions que en última instància pertanyen a l'esfera de la intimitat de les persones, aquesta solidaritat, ho sento molt, em sobra.
