EL CONFLICTE ETERN

Aquests últims dies de l'any i en plenes festes nadalenques, altre cop les notícies internacionals han estat protagonitzades pel conflicte entre l'estat d'Israel i els palestins (les milícies de Hamas, més concretament en aquesta ocasió). Certament, com se sap, l'alto el foc entre les parts fou trencat per Hamas amb el llançament de míssils contra el territori israelià. La resposta de l'exèrcit d'Israel, com se sap, ha estat contundent i desproporcionada, amb un massiu bombardeig contra els milicians islamistes palestins establerts a Gaza, causant-los gran nombre de baixes; no obstant, com sempre passa, hi ha civils entre els morts (i entre ells, els més innocents dels innocents, com són els infants). Si bé la xifra no ha estat tan elevada, també hi hagut víctimes mortals civils entre els israelians a causa dels bombardejos de Hamas. Durant aquests dies s'han multiplicat les iniciatives de diversos estats i organismes internacionals per aturar aquest nou enfrontament, però ara per ara i atenent les últimes notícies, el govern israelià no accepta cap treva i continuarà amb els atacs, preveient-se, com han reflectit els diversos mitjans, que pot haver-hi una invasió de Gaza per unitats militars de terra del poderós exèrcit d'Israel.

Amnistia Internacional ha organitzat una campanya de recollida d'adhesions per tal d'enviar correus al ministre de defensa israelià, Ehud Barak, suplicant-li que s'aturin els atacs contra Gaza, sobretot pels efectes devastadors que en sofreix la població civil. És del tot probable que la iniciativa, malgrat que pugui reunir milers i milers de signatures, no tingui l'efecte desitjat. No obstant no està de més fer expressiu i palès que, ja no sols els estats, sinó ciutadans de diversos estats, rebutgen qualsevol mena de recurs a la força de la forma contundent com ho està duent a terme l'estat d'Israel (sense oblidar la responsabilitat de Hamas en tot l'afer).

A la vespra de Cap d'Any m'hagués agradat escriure un altre tipus d'entrada al bloc. Desitgem que durant l'any que comença pugui resoldre's aquest i altres conflictes que romanen latents arreu del Món. Essent realista, sé que és molt demanar, però mai estarà de més i no hauríem de defallir en demanar la pau.

LA CAPELLA SIXTINA I LA PEDRERA DE FLIX

Sembla ser que pedres procedents de la pedrera de la Boca Bovera-Riu de la Cana de Flix van ser utilitzades per construir els basaments i els soterranis de la Capella Sixtina. Aquesta dada fou coneguda després de la descoberta d'un document localitzat durant els treballs d'organització de l'Arxiu Diocesà de Tortosa. Sota el títol De lapidibus Flixis (Les pedres de Flix), s'aplega tot un expedient relligat amb més de dos-cents fulls manuscrits, en llatí, on hi ha una acurada descripció de la pedrera, de les qualitats de la pedra que s'hi extreia, la relació de mestres picapedrers que participaren en els treballs, els sistemes de transport (s'utilitzava una mena de grans aumadies fins al port de Tortosa, on es passava el carregament a embarcacions marítimes), fins a llistes de la pedra que es transportà, descripcions d'alguns problemes sorgits (aturada del transport pels estiatges, enfonsament i naufragis d'aumadies, etc.), en definitiva, el document ens aporta amb minuciositat gran nombre de detalls d'aquesta activitat que es desenvolupà a finals dels segle XV. La Capella Sixtina fou construïda entre els anys 1471 i 1484. El contingut del document trobat a Tortosa està datat entre 1472 i 1478. Ens informa així mateix que el bisbe tortosí fou l'encarregat de controlar la producció i el transport de la pedra, i que el prior de l'església de Flix actuava com a delegat episcopal en aquest afer, comptant amb la col·laboració del batlle flixenc per a qüestions de seguretat. El document també deixa constància de la visita efectuada per l'arquitecte de la Capella Sixtina, Giovannino de Dolci per conèixer in situ la qualitat de la pedra de Flix, qui en donà el vist-i-plau per a la seua utilització.

Tot i que el document encara no ha estat totalment traduït (cosa que fa pensar que encara podria aportar moltes més sorpreses), s'ha comunicat la seua existència a un dels principals especialistes sobre l'estudi de la Capella Sixtina, el prevere Carlo della Porta. Segons s'ha sabut, aquesta descoberta ha permès a della Porta poder finalment descobrir el significat d'una marca que hi havia a les pedres dels soterranis de la capella, amb les inicials IFMF, les quals segons l'estudiós podrien significar "In Flixe me fecit" (Em van fer a Flix). "És cert que a la mateixa Itàlia hi ha llocs amb topònims que comencen amb "f" i que talment disposen de pedreres; però la pedra que s'hi troba no respon al tipus que hi ha als basaments i els soterranis de la Capella Sixtina. En canvi, les característiques sí coincideixen plenament amb les de Flix, si hem de fer cas a les descripcions del document descobert", ha manifestat Carlo della Porta.

A l'espera de que finalitzi la traducció total i la seua publicació, avancem una part del contingut del documents, a la qual podreu accedir a través d'aquest enllaç.

SANT JOSEP, L'ASE, EL BOU I ELS TRES MAGS D'ORIENT

Des fa unes setmanes vaig llegint el llibre Els evangelis apòcrifs, del teòleg i doctor en Ciències Bíbliques Armand Puig. L'estructura d'aquesta obra obra em permet anar tractant-lo de forma esporàdica, sense que això suposi perdre el fil del seu contingut. Editat per Proa i publicat a inicis d'aquest 2008, el llibre fa una anàlisi dels anomenats evangelis apòcrifs, aquells textos escrits durant els primers segles d'existència del cristianisme i que l'Església no reconegué com a font per conèixer el missatge de Jesucrist tret dels anomenats evangelis canònics (els de Marc, Mateu, Lluc i Joan). No obstant, dins de tot aquest conglomerat de textos que comprenen els apòcrifs, n'hi ha alguns, que malgrat tot, el seu contingut no contradiu la doctrina cristiana. És més, alguns aporten dades sobre la biografia de Jesús que no apareixen en els canònics. De fet, el mateix Armand Puig els té en compte en la biografia que escrigué sobre Jesús de Natzaret, com ja vaig fer referència en una entrada anterior. L'autor, val a dir-ho, distingeix entre aquests evangelis apòcrifs que, tot i no haver estat reconeguts com a canònics, el seu contingut no contradiu el cristianisme, i els anomenats evangelis gnòstics, pertanyents a una branca herètica i que al seu moment foren rebutjats i condemnats. Armand Puig ha dedicat el volum publicat als primers, i més endavant també en publicarà un segon dedicat als evangelis gnòstics (entre els quals hi ha l'Evangeli de Judes, centre de polèmica fa dos anys).

Amb tot, els evangelis apòcrifs van tenir la seua importància dins la història del cristianisme. Els primers autors cristians, sobretot, els tingueren en compte, i també en èpoques posteriors han estat utilitzats com a font. Però més enllà d'aquesta influència sobre la doctrina, també han incidit en altres àmbits. Alguns dels seus passatges han inspirat no poques obres figuratives de l'art medieval i també de grans artistes del Renaixement i del Barroc.

Però on han incidit i de forma també profunda és en moltes tradicions i costums populars. I és sobretot en el cicle nadalenc on hi ha fortament arrelats elements procedents dels evangelis apòcrifs, que els trobem tant en els pessebres, a les lletres de les nadales i en altres tradicions com la dels pastorets. Així, el bou i l'ase (o la mula) que acompanyen la sagrada família al naixement, procedeixen dels apòcrifs. Tanmateix passa amb l'episodi en què floreix la vara de Sant Josep, assenyalant-lo com a futur espòs de Maria. I pel que fa als mags d'Orient, si bé en alguns dels canònics se'n fa referència, no es diu res del seu nombre, cosa que sí s'indica en els apòcrifs, almenys a l'anomenat Evangeli dels Hebreus, on es diu que eren tres aportant-nos així mateix el seu nom: Melcus (Melcior), Caspar (Gaspar) i Fadizarda (Baltasar).

Són precisament els tres mags -reis- d'Orient els que protagonitzen la nadala que seguidament transcric, la qual em serveix per felicitar el Nadal.

Tres Reis d’Orient tres bons camarades,

tenen gran consell una matinada,

-”Heu d’anar a Betlem” Els hi diu l’Etern Pare.

Marxen de matí en trencar l’albada;

quan són de camí,l’estrella els guiava;

Quan son a Betlem l’estrella s’els para.

Troben sant Josep I la Verge santa:

-”On aneu senyors?,On aneu doncs ara?”

-"A adorar a Jesús fill de l’Etern Pare."

-”Si voleu entrar, prodreu adorar-lo.”

Un li porta encens, or i mirra els altres.

L’estrella del cel, els il·luminava.

BON NADAL!!

ELS NAZIS I LA GUERRA CIVIL

El Magazine dominical de La Vanguardia d'aquest diumenge publicava un interessant reportatge signat pels periodistes Eduardo Martín de Pozuelo i Jordi Finestres, "Los nazis alentaron a Franco". L'article, que s'ha basat en fonts documentals d'arxius procedents d'Amsterdam i dels Estats Units, intenta demostrar que la implicació de l'Alemanya nazi en l'organització del cop d'estat militar que donar pas a la Guerra Civil fou molt més profunda del que fins ara s'havia suposat. És més, com expressa el títol del reportatge, n'estigueren al darrere de forma significativa. L'escrit se centra sobretot en la figura de Hans Hellermann, un dirigent nazi afincat a Barcelona, qui, sota una empresa tapadora, s'encarregà d'establir els contactes amb els conspiradors contra la Segona República i teixir les relacions entre aquests i els diversos representants territorials del partit nazi a l'estat Espanyol. Hellermann viatjà a Berlín l'abril de 1936 per tal d'entrevistar-se amb Heinrich Himmler, cap suprem de la policia alemanya qui li donà les instruccions pertinents. L'article continua dient que "De vuelta a Barcelona, Hellermann ordenó a los principales jefes nazis de las secciones locales de España que acudieran a visitarle con el fin de transmitirles las órdenes de Berlín. [...]. Los documentos desclasificados consultados en Holanda, Alemania y Estados Unidos constatan que durante las semanas previas al alzamiento hubo frecuentes encuentros de estos nazis con falangistas y carlistas en varias ciudades españolas. De hecho, consta que dos mil quinientos hombres perfectamente disciplinados, estaban listos para el día de la rebelión, según se desprende de los documentos alemanes procedentes de la falsa empresa de Hellermann en Barcelona que están archivados en Amsterdam."

Així mateix,sorprèn una dada aportada per aquest treball: l'interès dels nazis per Espanya es començà a fer efectiu el 1930, un any en què ni aquests havien assolit encara el poder a Alemanya ni s'havia proclamat la Segona República a l'estat peninsular. No obstant, un cop instal·lats al govern, serà un objectiu dels nazis l'enderrocament del règim republicà espanyol, formant part tot plegat del seu projecte de nazificació d'Europa. De fet, durant l'anomenat Bienni Negre, el període durant el qual governaren les forces dretanes dins la Segona República, mantingueren bones relacions amb les autoritats espanyoles i aplaudiren la dura repressió que l'exèrcit va portar a terme contra la revolta d'Astúries de 1934, tal com s'expressa en el treball de Martín de Pozuelo i Finestres.

No es diu res si l'objectiu dels dos autors de l'article s'acaba amb aquest escrit o si hi ha intenció d'un treball molt més ampli, ja que és un tema que dóna molt de sí. I tenint en compte l'existència d'aquest teixit format per caps locals nazis a diverses poblacions del territori espanyol, podria ser que aquests tentacles conspiratius arribessin a Flix que, com ja és conegut, comptava amb una important presència de població alemanya en aquella època.

"BRIGADISTES" DE FLIX

Qui més, qui menys, ha sentit a parlar de les Brigades Internacionals, aquestes unitats militars integrades per voluntaris estrangers que van intervenir en la Guerra Civil espanyola, en suport del govern de la República. També és conegut que les diverses unitats (batallons) adscrites a les brigades solien portar noms de personatges que havien estat un referent per a les esquerres -Lincoln, Garibaldi, André Marty, Dimitrov, Thaelmann, etc.-, i al mateix temps cadascuna de les referides unitats es nodria de voluntaris procedents del país d'origen de la personalitat que els donava nom: al Batalló Garibaldi hi havia voluntaris italians, al Lincoln, nordamericans, Thaelmann, alemanys, per posar alguns exemples. No obstant, aquesta adscripció nacional no fou al 100%, sinó que en una mateixa unitat, podrien haver-hi brigadistes procedents d'altres països. I no sols això, ja que també formaren part de les Brigades Internacionals soldats de lleva reclutats per la República. I fou per aquesta circumstància que alguns joves de Flix també en feren cap.

Almenys jo he pogut conèixer el cas de dos reclutes flixencs, pertanyents a la lleva de 1939, però allistats el 1937, i que foren integrats al Batalló Thaelmann. Ambdós -ja fa força anys traspassats- van explicar-me al seu moment la seua experiència i vivències durant la Guerra Civil i el seu pas per les Brigades Internacionals. Històries que anaven des de la seua convivència amb els voluntaris estrangers vinguts d'arreu del món (alemanys, iugoslaus, polonesos, nordamericans, cubans...), la participació en algun episodi destacat del conflicte, com la Batalla de Guadalajara, fins a algunes anècdotes personals viscudes enmig del conflicte, algunes d'elles bastant colpidores. No obstant, cal remcarcar, com he dit, que foren integrats a les Brigades Internacionals, com a soldats de lleva. Faig aquest aclariment pel fet que un i altre testimoni ideològicament estaven identificats amb el bàndol franquista. Fins i tot, un d'ells m'explicà que la seua destinació a les brigades probablement fos més aviat com a càstig a causa de la seua ideologia, tenint en compte que aquestes unitats militars actuaven sempre a primera línia de foc i el risc evident i macabre que això comporta. De fet fou un fenòmen estès en un i altre bàndol que reclutessin soldats que políticament no els eren afins. En el cas dels nostres brigadistes flixencs, a la mínima oportunitat desertaren i van passar-se a l'exèrcit franquista. Això no els evità haver d'estar recluïts en camps de concentració durant un temps, abans de ser plenament integrats a les files de les tropes rebels. I no sols això, sinó que un cop acabada la guerra, van haver de fer el servei militar durant el temps que els faltava per completar-lo, sense que els comptabilitzés el temps que van romandre a les files republicanes. I de fet, sembla ser que gran part d'aquest servei militar el compliren al calabós, ja que després d'haver experimentat la duresa de la guerra, realment passaven de tot.

Com he dit, he fet referència a dos casos que els vaig conèixer a través de l'explicació directa dels seus protagonistes. Probablement van haver-hi més joves de Flix i de les nostres contrades que foren integrats a les Brigades Internacionals, i no cal dir de la resta de Catalunya i del territori espanyol. Si bé es un fet conegut del qual existeixen alguns estudis, no estaria de més realitzar la recerca pel que fa a la nostra població i el nostre territori en relació a aquest tema, ara per ara que jo sàpiga, inèdit.

DE VAIXELLS I BENZINERES

Bon revol ha armat les últimes setmanes la possible entrada de Lukoil dins l'escenari econòmic espanyol com a accionista majoritari de Repsol. Essent conegudes les vinculacions que hi ha a la superpotència euroasiàtica entre el món polític, el financer i empresarial i la delinqüència mafiosa, no deixa de provocar un més que justificat temor que una petrolera russa es faci gairebé amb el domini d'una de les principals empreses multinacionals espanyoles, amb totes les conseqüències (negatives, a la llarga) que tot plegat podria comportar. Diria que hi ha un clamor majoritari a què tal avinentesa no es materialitzi, cosa que de fer-se realitat podria comportar el domini rus sobre un dels sectors energètics claus a la península. I si algú ha anat seguint l'evolució de la política de Rússia durant els últims anys, ja s'ha pogut comprovar com se les gasten en tots els àmbits. Si fins i tot el més profà pot intuir l'existència d'un potencial risc en aquesta operació, sols ha faltat que es conegués l'existència d'un informe del CNI desaconsellant qualsevol tracte amb Lukoil.

D'assolir-se l'entrada de l'empresa russa en l'accionariat de Repsol, qui sap si al pas del temps ens podríem trobar enmig d'una situació en què progressivament Rússia anés immiscuint-se en assumptes espanyols, fos en el nivell que fos. Pot semblar una elucubració fora de lloc i exagerada. Però resulta que en el passat la potència euroasiàtica ja va introduir-se i influí en assumptes de l'Estat espanyol. I no m'estic referinta la intervenció soviètica durant la Guerra Civil (en alguns aspectes més magnificada del que fou realment), sinó a un període de la història de fa gairebé dos-cents anys durant el regnat del fatídic i nefast Ferran VII de Borbó.

Fou a mitjans de la segona dècada del segle XIX. Napoleó havia estat definitivament derrotat i entre les potències victorioses hi ha un pletòric Imperi Rus que ha esdevingut el capdavanter en la defensa de l'absolutisme i en impedir qualsevol procés revolucionari a Europa. Espanya, per la seva banda, estava encara patint els efectes derivats de la Guerra del Francès. Com a potència havia quedat força tocada. A més d'un territori arrasat pel conflicte bèl·lic, la hisenda havia quedat fortament malmesa. I, com se sol dir, les desgràcies mai no vénen soles, les colònies d'Amèrica, aprofitant la debilitat de la metròpoli, van revoltar-se i iniciaren el seu camí cap a la independència. Les autoritats espanyoles poca cosa en podien fer per aturar aquests moviments. Allò que hagués estat un dels elements fonamentals, com és la disposició d'una bona flota de vaixells de guerra tant per a l'atac com per al transport de tropes, quedà fortament malmesa després de la derrota de Trafalgar. És en aquest context en què van transcórrer uns fets on es féu palesa la ascendència russa sobre la cort espanyola.

Entre les autoritats espanyoles i les russes existia llavors una coincidència d'interessos pel que fa a la seua oposició al liberalisme i qualsevol intent d'alçament revolucionari. Però era una relació de desigualtat entre una gran potència i un estat en decadència. L'Imperi Rus, a través del seu ambaixador Tatixev, havia aconseguit atreure's a bona part de la cort, fins i tot comptant amb l'afinitat del mateix monarca, l'inefable Ferran VII, de tal manera que s'arribà a parlar de l'existècia d'una facció pro russa entre les autoritats. Davant la situació desesperada que plantejà la rebel·lió de les colònies americanes, el mateix rei espanyol va arribar a oferir al tsar l'illa de Menorca a canvi de què l'armada russa li donés suport per fer front als revoltats colonials, iniciativa però que no tirà endavant per l'oposició britànica. Malgrat tot, l'avinença entre espanyols i russos s'acabaria fent efectiva. El 1817 el ministre de la Guerra espanyol, Eguía, signava amb l'ambaixador Tatitxev l'acord mitjançant el qual es compraven a Rússia vuit vaixells de guerra amb la seua dotació d'armament artiller. Fos per negligència de les autoritats espanyoles pel que fa al manteniment dels vaixells adquirits, fos per la circumstància física de què la fusta amb què estaven construïts es podria fàcilment a les aigües de la costa peninsular més càlides que les dels mars septentrionals, l'operació va acabar resultant en gran part desastrosa, tant per l'alt preu que es va haver de pagar com pel posterior deteriorament d'algunes de les naus. En resum, l'episodi acabà malament i amb el consegüent escàndol.

Ara per ara no està massa clar si acabarà prosperant l'operació de Lukoil envers Repsol. Que de produir-se, comportés més endavant la intromissió russa en assumptes espanyols, donat el caràcter estratègic de Repsol és un fet que entra dins de les conseqüències probables. I, casualment, per una nota apareguda noticiari electrònic e-notícies -fent-se ressò d'una notícia apareguda a Público- ens em pogut assabentar d'un aspecte que guarda paral·lelismes amb allò que succeí fa dos segles: poc temps després de produir-se les declaracions del ministre d'Indústria, Miguel Sebastián, mostrant-se contrari a l'entrada de Lukoil a Repsol, es diu que el rei Joan Carles I va arribar a trucar per telèfon fins a sis vegades al president del Govern Espanyol, Rodríguez Zapatero, intercedint a favor de l'operació. Fins i tot es menciona que al darrera de l'actitud del rei, hi ha alguna trucada del primer ministre rus Vladimir Putin. És a dir, de ser cert, ja tornaríem a trobar-nos un Borbó pactant amb els russos un afer que té el seu perill. En l'anterior episodi, com s'ha explicat alguns dels vaixells comprats a Rússia acabaren podrint-se. L'actual cas, si és veritat tot aquest moviment subliminal, està podrit de bon començament.

RESSONS DE FLIX A "L'ÒMNIBUS DE LA MORT"

Aquest passat cap de setmana he dedicat part del temps a la lectura del best seller d'aquests últims mesos, L'òmnibus de la mort: parada Falset, del periodista Toni Orensanz, acabant-lo de rematar abans-d'ahir dilluns. Magnífic llibre que ens narra un dels episodis més foscos (un més, de tots els que va haver-ne, de fet) de la Guerra Civil. Si bé Orensanz centra la seua recerca sobre el pas de la Brigada de la Mort per Falset i en la biografia del seu cap, Pascual Fresquet Llopis, les referència a esdeveniments que van tenir lloc en altres poblacions també en són referenciats. No entraré en el contingut de l'obra, més aviat prefereixo recomanar la seua lectura. Com he copsat en algunes ressenyes i com es va comentar durant la seua presentació a Flix, és un llibre que enganxa, i com indicà Francisco Visa en presentar-lo, en molts dels fets que apareixen referents a Falset, poden emmirallar-se els que malauradament també van transcórrer en moltes poblacions de les contrades.

La Brigada de la Mort, com bé ens explica Toni Orensanz, deixà la seua estela d'assassinats a Falset, sinó que actuà també a Gandesa, ho intentà a Móra d'Ebre, per nomenar aquelles poblacions en què l'autor en fa una especial referència. No obstant, Orensanz ens indica altres indrets de la Ribera d'Ebre, de la Terra Alta i del Baix Aragó. I entre ells, Flix.

Orensanz fa referència a la recerca feta per Josep Sánchez Cervelló a l'entorn de Fresquet, qui trobà notícies del seu pas per Bot i Flix. Sembla ser que entre Flix i Ascó, la Brigada de la Mort assassinà disset persones. En el mateix apartat del llibre s'indica que el nostre poble era un nucli important de la FAI, dins el territori comprès entre Barcelona, Saragossa i València. Però potser la dada més novedosa és que el segon de Fresquet, Alejandro Beatobe, destacat confederal de Saragossa, com s'indica al llibre, havia estat a vivint a Flix poc abans d'iniciar-se la guerra. Més endavant, ens informa que Beatobe, igualment que Fresquet, acabaria ingressant a l'exèrcit republicà i en finalitzar el conflicte, també aniria cap a l'exili a França.

No vull afegir res més. Com deia més amunt, recomano la lectura del llibre. Que aquesta obra, publicada a començaments de l'estiu, hagi assolit fa poc la segona edició, em penso que ja diu molt.

UN CORRESPONSAL DE FLIX A "LA VANGUARDIA"

Dissabte passat a mig matí, esperant l'inici dels actes del 70è aniversari de la Batalla de l'Ebre, Quim Carranza em comentava les notícies sobre Flix que havia trobat a l'hemeroteca digital de La Vanguardia. Concretament, Quim em feia referència a les que tractaven els esdeviments derivats de la vaga de 1933, i que una de les notes anava signada per un tal Bagés. Entre altres coses, vam convindre que si un mitjà com La Vanguardia es féu ressò al seu dia d'aquella vaga, fent-ne un seguiment força acurat, era simptomàtic de la importància que es donava a aquell episodi de la nostra història local, i al mateix temps que amb tota probabilitat els diaris més propers a les nostres contrades segurament aportaren reportatges molt més amplis.

A la tarda, una estona abans d'anar La Social a veure l'altre acte que s'havia de fer sobre la Batalla de l'Ebre, vaig dedicar-me a buscar les notícies que m'havia indicat Quim. Efectivament, n'hi ha força quantitat, tot i que la seua extensió varia. N'hi ha algunes s'estenen poc més d'una línia, i altres ocupen prop d'una columna sencera. No obstant, una em cridà l'atenció, i no sols pel seu contingut i extensió, sinó per qui la signava: Mariano Bagés Grau. Vaig recordar-me llavors d'allò que em digué Quim sobre un tal Bagés, i en aquell moment es confirmava. La nota va sortir publicada a l'exemplar del 31 d'octubre de 1933. Fa referència a tres esdeveniments: l'incendi, sembla ser que provocat, d'una masia del poble, propietat de Manuel Sánchez, qui hi tenia una fusteria, a més de fer esment d'altres incendis de masies i la tala d'arbres de diverses finques de Flix, fets tots ells relacionats amb la vaga; l'accident patit per un obrer de la construcció, Josep Estopà, en caure d'una bastida; i el trasllat a Reus, després d'una llarga estada a Flix, de Lluís Díez Bartomeu (qui, si no vaig errat, exercí de metge o farmacèutic al nostre poble; ja em corregirà algú si no fou així).

Vaig estar buscant dins l'hemeroteca digital si hi havia cap nota més signada per Mariano Bagés. La cerca, però, va resultar infructuosa, tot i que tinc la sospita que la resta de notícies aparegudes, tot i no anar signades per ningú, la seua redacció podria atribuir-se a la mateixa persona. No obstant, i mentre no es demostri el contrari, sols disposem d'aquest petit reportatge l'autoria del qual pertany a un flixenc, a Mariano Bagés -Mariano del Sereno- qui almenys en una ocasió i de forma explícita féu de corresponsal a la nostra població d'un dels principals rotatius del nostre país com és La Vanguardia.

BATUSSES DIVINES

Diumenge passat aquestes imatges van donar la volta el món. Clergues i monjos grecoortodoxos i de l'Església Armènia, posats a la grenya a dins d'un dels temples més emblemàtics de la cristiandat, com és el del Sant Sepulcre de Jerusalem. Sembla ser que la cosa va anar a base de cops de puny, puntades de peu i cops de ciri. Tot per un conflicte de a qui li pertocava poder gaudir en aquell moment de l'espai del temple. Sembla que no és la primera vegada que passa pel que han informat els mitjans, i fins i tot ens hem assabentat que les claus del temple estan sota la custòdia d'una família musulmana per tal d'impedir que alguns d'aquests col·lectius en faci un ús exclusiu (i sense que pugui fer la punyeta a l'altre, naturalment).

De fet, però, l'enemistat entre aquests dos corrents cristianes és secular, ja ve des dels primers segles del cristianisme. L'Església Armènia procedeix d'una branca herètica, el monofisisme, que se separà del cristianisme oficial al segle V. Els monofisites sols reconeixen la naturalesa divina de Jesucrist, enlloc de la doble naturalesa (humana i divina) segons el dogma catòlic (i ortodox). Va sorgir com a resposta a una altra heretgia, la nestoriana, que precisament predicava el contrari, el predomini de la naturalesa humana sobre la divina en la persona de Jesucrist. Dels nestorians en deriven els maronites del Líban i l'Església Caldea d'Irak, totes dos avui en dia reconciliades amb el catolicisme de Roma. Dels monofisites, l'Església Armènia, la de Geòrgia, l'Església Copta d'Egipte i l'Església d'Etiopia.

Els ortodoxos sorgiren fruit de l'anomenat Cisma d'Orient (1054). No fou tant per causes teológiques, sinó d'organització de l'Església (i també hi hagueren motius polítics). Els catòlics orientals no acceptaven la supremacia del papa de Roma, sinó que eren partidaris d'un sistema de patriarcats, en que cada territori comptava amb el seu propi cap eclesial. De fet, aquest és el sistema que encara perviu en l'organització de l'església ortodoxa i que s'ha anat adaptant segons les èpoques. Així, cada estat compta amb el seu propi cap religiós, de tal manera que es parla de grecoortodoxos (o Església Ortodoxa Grega), russos ortodoxos (o Església Ortodoxa Russa), etc., cadascuna amb el seu propi patriarca. No obstant, també hi hagut escissions, com és els dels anomenats uniates: practiquen el ritus bizantí com la resta d'ortodoxos, però reconeixen el papa de Roma com a cap de l'Església. Dins d'aquests costums, també han conservat la possibilitat de què els clergues puguin casar-se (un fet que l'Església de Roma no divulga massa...). Les esglésies uniates les trobem a Ucraïna (de fet, és un dels seus símbols d'identitat nacional), a Bielorússia i a Romania, principalment.

Els enfrontaments entre la branca monofisita i els catòlics orientals foren comuns i violents des d'un principi. Al capdavall, cada corrent religiosa tingué una implantació territorial concreta, reflectint els conflictes i divisions que hi havia a dins de l'Imperi Bizantí. Els catòlics eren els que estaven al costat del poder, mentre que els monofisites tingueren més ascendent en els territoris amb tendències secessionistes dins l'Imperi (tanmateix passava amb els nestorians). Tant és així, que quan al segle VII els àrabs invadiren els territoris asiàtics i africans de l'Imperi Bizantí, els monofisites, allí on estaven implantats, no dubtaren en donar suport als nous ocupants. Les diferències i la rivalitat entre els dos corrents, ortodoxos i monofisites, s'ha mantingut fins a l'actualitat, això sí, sense arribar als extrems brutals d'èpoques pretèrites. Una mostra de la pervivència d'aquest odi mutu fou l'última picabaralla de sotanes al temple del Sant Sepulcre, on tret d'algun bony al cap i algun que altre ull de vellut, la cosa no anà més enllà. Deixant al marge els aspectes còmics de l'episodi, fou un espectacle lamentable (i per a més d'un i una, suposo que indignant) el que mostraren i més en un lloc tant significatiu per a tot el món cristià.

SENTÈNCIES (IN)NECESSÀRIES

La premsa d'aquest cap de setmana ens informava sobre la resolució del Tribunal Suprem desestimant el recurs de la Generalitat Valenciana contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana que permetia a la Universitat de València la denominació de català a llengua utilitzada en els seus estatuts. Dit d'una altra manera, per enèssima vegada s'avalava judicialment que català i valencià són una mateixa llengua.

Sembla mentida que s'hagi d'arribar a aquests extrems per demostar allò que és evident. Sense entrar en analítiques sobre el fons del problema, és una situació més que vergonyosa que un fet inqüestionable, científic hagi de comptar amb el suport d'una resolució judicial. Però, mentre hi hagi posicionaments polítics pel mig poca cosa hi ha a fer. I si es va amb raonaments com el manifestat per González Pons fa uns mesos, de l'ordre de què mentre el PP governi la Comunitat Valenciana, el valencià i el català no seran una mateixa llengua, la (falsa) polèmica va per llarg. Què trist!

REFUNDAR EL CAPITALISME (?)

El dia 15 de novembre hi haurà la cimera a Washington destinada a debatre l'actual crisi econòmica i al mateix temps buscar noves orientacions a les polítiques econòmiques i financeres. Refundació del capitalisme, en definitiva, com algú ha dit (de Nicolas Sarkozy és l'expressió, si no vaig errat). El descontrol financer provocat per la qüestió de les hipoteques, prou divulgat, ha comportat aquest desgavell que ha tingut com a conseqüència la ruïna de milers de famílies, la fallida de bancs i empreses, la contracció del comerç, la pèrdua de milions de llocs de treball i que molts altres estiguin a la corda fluixa. En definitiva una greu crisi que, de no posar-hi remei, pot tenir greus i imprevisibles efectes a nivell mundial. Per tant, donada la gravetat, es pot dir que ja tarda en produir-se aquesta reunió entre les grans potències econòmiques mundials i els països emergents.

Que se'n treurà de la cimera de la refundació del capitalisme? Qui sap, desitgem, com no!, que alguna cosa positiva. Estarà per veure quins criteris s'aplicaran per tal de reconduir l'actual situació i evitar que es repeteixin els mateixos condicionants en un futur. A la base, si no vaig equivocat, ha estat la pretensió d'aplicar polítiques neoliberals, és a dir, evitar en tot allò que sigui possible mesures regularitzadores i intervencionistes per part dels estats. Ara resulta que són els estats els que han esdevinguts salvavides, ni que sigui momentanis, de llurs economies. No sé, potser serà molt ingènua per la meua part la reflexió que faré tot seguit. Durant molt de temps, sobretot en els darrers anys, m'ha donat la sensació que els criteris econòmics (economicistes més aviat diria) han primat sobre els de caire humà. Dit d'una altra manera, s'hs arribat a un punt en què els humans han estat més al servei de l'economia, que no l'economia al servei de l'ésser humà, cosa que crec que hauria de ser el criteri primigeni a tenir en compte. El resultat d'uns criteris poc humanitzats ha estat que estigui en joc actualment la sort de milions i milions de persones arreu del món per culpa de la crisi.

Acabaré fent menció al que ha estat una de les notícies d'aquest cap de setmana. Tenim a un ZP més content que un gínjol després de què en un mateix dia s'han fet realitat dos dels seus anhels més desitjats durant les últimes setmanes: la participació d'Espanya a la cimera de Washington, en atenció al seu rang de 8a potència econòmica mundial (mentre la crisi ho permeti) i la trucada del superstar Obama (un dia després que ho hagués fet a altres líders mundials). Deixant de banda els aspectes, en alguns casos hilarants i truculents, que han envoltat la pretensió del president de govern espanyol pel que fa a assistència a la cimera, hem de convenir que no deixa de ser una bona notícia aquesta participació. Ara caldrà veure quins seran els efectes d'aquesta participació i si hi haurà alguna aportació d'interès i positiva per part de l'Estat espanyol. No obstant, què voleu que us digui: prefereixo un president del govern espanyol assistint a una reunió on, en el fons, el que es tracta és garantir el futur de milions i milions de persones, que no la seua participació en un mortífer ménage à trois a les Açores de nefastes conseqüències com bé coneixem (algú dirà que freqüentment sempre faig cap al mateix tema; ho sento, no hi puc fer més!).

"YES, WE CAN"

Al final s'han complert tots els pronòstics, i Barack Obama ha guanyat de forma aclaparadora. Poc a afegir al que ja s'hagi pogut dir després del bombardeig mediàtic al qual hem estat sotmesos. Sols ens resta esperar a què prengui possessió del càrrec el proper mes de gener i que respongui, ni que sigui el mínim possible, a totes les esperances de canvi que s'han dipositat en ell, no sols els electors nordamericans, sinó gairebé el món sencer. Que el Yes, we can i el Change que tant han sonat durant la campanya, puguin ser quelcom més que un mer eslògan electoral.

TOT ESPERANT LA VICTÒRIA D'OBAMA

A l'espera dels resultats de les eleccions nordamericanes, tret de sorpreses d'última hora, sembla que la victòria de Barack Obama està més que cantada. Els EUA, com bé sabem, no són Europa, i la seua concepció de la política i la seua visió del món és molt diferent a com nosaltres concebim totes aquestes qüestions des del vell continent. El mateix Obama no s'escapa, en molts aspectes, al fet de ser un nordamericà arquetípic i al llarg d'aquests últims mesos, com han destacat molts especialistes, ha estat protagonista de no poques afirmacions contradictòries i ambigües. Amb tot, la seua figura inspira canvi i renovació, aire fresc molt necessari per a la superpotència, ben tocada després dels vuit anys nefastos de la presidència del desastre de George W. Bush. No dubto que McCain representaria igualment un canvi, malgrat que el fet de pertànyer al mateix partit de l'actual govern americà no deixa de despertar poca confiança i suspicàcies. De fet, els republicans, mals els pesi, no poden desprendre's del llast que se'ls identifiqui amb aquest període fosc de la història dels EUA a punt de finalitzar.

Esperem que guanyi Obama. Com sol passar, i això a tot arreu, del que es manifesta a una campaya electoral a l'acte de procedir a governar molts cops sol haver-hi un abisme, i en alguns aspectes probablement ens decebi. Però sols l'esperança de novetat i noves maneres que ha generat la seua candidatura (ja no sols per la possibilitat que sigui el primer president de color), fa que la seua victòria sigui més que desitjable. Que així sigui i que pugui respondre a tot aquest anhel de canvi que clama arreu. Endavant Barack Obama!

RETORN ALS ORÍGENS

Aquest mes de novembre s'ha iniciat amb el desplegament definitiu dels Mossos d'Esquadra a les comarques del Camp de Tarragona i de les Terres de l'Ebre, amb la qual cosa ja exerceixen la seua tasca policial arreu del territori del Principat. És una notícia de la qual ja ens hem assabentat prou després d'un autèntic bombardeig mediàtic tant a través de la premsa com la campanya informativa endegada des de la Generalitat. Els Mossos, que ja tenien el control ple del trànsit, afegeixen també finalment les tasques policials, substituint definitivament en aquests afers a la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, idenpendentment del fet que aquests dos cossos encara continuaran establerts a Catalunya exercint les competències que els pertoquin, però ja molt limitades.

Aquest nou desplegament dels Mossos d'Esquadra ha estat un retorn als orígens per a aquest cos policial. Històricament, ja exercí la seua acció arreu de Catalunya. Creat el 1719 i lligat el seu comandament durant a la família Veciana (orignària de Sarral i establerta a Valls) durant els primers anys d'existència, les seues primeres accions van anar dirigides a acabar amb les bosses de resistència austracistes que romangueren al territori català. No obstant, la seua principal comesa com a cos policial fou la persecució de la delinqüència i el bandolerisme, destacant-se per a seua efectivitat. Al segle XIX, també la trobem participant a la primera carlinada (1833-1840), enfrontant-se amb algunes partides carlistes. El 1868, després de la Revolució Gloriosa de setembre, el cos serà suprimit, i novament restablert el 1876, malgrat que la seua acció territorial es veurà reduïda a les comarques de la demarcació de Barcelona, situació que es mantindria fins la Guerra Civil de 1936-1939, i malgrat l'intent de la Generalitat republicana de voler convertir-lo novament en el cos policial de Catalunya. Acabat el conflicte, les autoritats franquistes suprimiran el cos. Amb tot, el 1950 seran restablerts, tenint però com a principal missió la vigilància de les dependències de la Diputació de Barcelona i altres dependències d'aquesta institució. No seria fins el restabliment de la Generalitat de Catalunya el 1977, quan progressivament el cos anira recuperant les seues antigues competències policials, iniciant-se el procés definitiu el 1994 amb el seu desplegament a la comarca d'Osona fins arribar a avui.

Móra d'Ebre, com a cap de comarca, compta amb una comissaria de Mossos d'Esquadra. No obstant, la població morenca ja havia acollit abans un destacament d'aquest cos policial català. El 1844 encapçalava una de les tres esquadres que hi havia a la demarcació de Tarragona (juntament amb les de Pla de Cabra i Riudoms). La de Móra d'Ebre comptava amb tres destacaments distribuïts entre el mateix poble, i els de Xerta i Gandesa, aplegant un total de 33 agents, més 1 caporal i dos sotscaporals. Al seu dia algú va comentar-me que Flix també disposà d'un destacament de mossos durant el segle XIX i que tingueren com a caserna l'edifici de l'ajuntament vell, tot i que és una informació que ara per ara no he pogut contrastar documentalment. Sí en canvi es coneix que l'ajuntament vell fou utilitzat per la Guàrdia Civil i en aquest cas sí que hi ha documentació escrita que ho confirma, com és el cas d'un contracte, datat el 1905, mitjançant el qual el consistori flixenc cedeix en arrendament l'edifici a aquell cos policial.

No està de més fer esment de la Guàrdia Civil en un escrit on es parla dels Mossos d'Esquadra, sobretot en relació a allò que deia mes amunt de retorn als orígens. Quan a mitjans del segle XIX es crea la Guàrdia Civil, per a la seua organització i objetius pren com a model dos cossos policials: la Gendarmeria francesa i els Mossos d'Esquadra. Guàrdies civils i mossos van conviure dins de Catalunya fins la disolució dels segons l'any 1868, i un anys a la demarcació de Barcelona a partir de 1876, com s'ha dit més amunt. La Guàrdia Civil, finalment, acabà subsituint els Mossos d'Esquadra en les tasques policials, curiosament un dels cossos en el qual s'inspirà. Les circumstàncies històriques i polítiques han comportat el procés contrari, i ara han estat els Mossos d'Esquadra els que assoleixen les competències dels guàrdies civils, o gairebé es pot dir que els mossos recuperen plenament el seu àmbit d'acció.

INCOMPATIBILITATS COMPATIBLES

Fa unes setmanes es produïa la mort en accident de trànsit del líder ultradretà austriac i xenòfob Jörg Haider. Com una mena de culebrot de tensió in crescendo, al llarg dels dies que seguiren el tràgic succés, ens anàvem assabentant de les circunstàncies que envoltaren el decés d'aquest polític inefable. Primer, la seua participació en una festa aquella mateixa nit de l'accident, cosa que feia preveure el que es va saber després: l'alta taxa d'alcoholèmia que es detectà en l'analítica post mortem. Després es divulgà l'última vegada que se'l va veure en públic, fou prenent unes copes en un local gai, amb el consegüent revol que comportà aquesta notícia. I si no n'hi havia prou, faltava la cirereta que coronà tot l'afer, aportada pel número dos del seu partit polític (l'Aliança per al Futur d'Àustria, BZÖ, segons les sigles en alemany), Stefan Petzner: enmig d'una entrevista, revelà que tots dos havien mantingut una relació que anava molt més enllà de l'amistat. A partir d'aquí, a part de la fulminant destitució de Petzner com a dirigent del partit, com una mena d'explosió van anar sorgint altres dades al voltant de Haider: que la seua homosexualitat era un secret a veus, que la seua relació amb Stefan Petzner era consentida per la seua muller, que la mateixa nit havia mantingut una forta discussió amb el seu amant, que el motiu d'aquesta fou per una infidelitat de Haider (amb un altre, és clar!), que hi ha la sospita que en la beguda que prengué abans de l'accident se li subministrés un somnífer (entraríem ja dins de l'assassinat, de confirmar-se), etc.

Al marge de tot aquest conjunt de detalls esmentats, un cosa sorprengué a primera vista: que un líder ultradretà fos obertament gai, quan les formacions d'aquest espectre polític, en general, sempre s'han manifestat contra tot allò relacionat amb l'homosexualitat, fins i tot de forma violenta. Ignorant si féu alguna manifestació al respecte, el cert és que Jörg Haider apareixia davant del públic com un pare de família exemplar, imatge que estava ben allunyada de la realitat de la seua vida privada. Per tant, no és estrany l'escàndol que ha produït que sortís a la llum tot plegat. No obstant, aquesta vinculació entre ultradreta i homosexualitat no representa un cas únic, sinó que hi hagut precedents i de fet és un fenomen que té, en el fons, la seua realitat d'ésser.

Primer, cal tenir en compte que l'univers homosexual, i el dels gais en particular, és força més variat que la idea estereotipada i paradigmàtica més estesa del gai efeminat i esbojarrat. Dins aquest mundillo hi ha diversos grups, castes fins i tot m'atreveria a dir (al marge de les diverses tribus: bear, leather, etc), i en conseqüència diferents opinions i formes de viure i assumir l'homosexualitat, des d'aquells que són partidaris de la plena normalització i visualització del fet homosexual dins la societat, fins els que, per dir-ho d'alguna manera, tant els hi fot tot, preferint restar al marge de la resta de la comunitat. Al mateix temps, aquestes diferències també es reflecteixen en discriminacions i enfrontaments (dialèctics, aquests). N'hi ha, per exemple, que no volen saber-ne res dels efeminats, dels que tenen pluma, com és diu en l'argot, per no anar allò amb ells i no voler-s'hi identicar de cap de les maneres. Com també hi ha els que són obertament homosexuals, viuen i practiquen la seua sexualitat com a tals, però assumeixen la seua condició com quelcom excepcional, i no són partidaris, entre altres assumptes, del matrimoni entre persones del mateix sexe. I més...

Per altra banda, com deia més amunt, no és un fet anecdòtic l'homosexualitat d'alguns dirigents de grups d'extrema dreta. En general, aquestes formacions polítiques tendeixen cap una exacerbació i exaltació de la masculinitat, que molts cops els vincles que s'estableixen entre alguns dels seus membres van més enllà de la simple camarederia. Fins i tot, aquestes relacions s'han arribat a plasmar en el pla ideològic: en els antecedents del nazisme, alguns teoritzadors de la superioritat de la raça ària, ho feren palès de forma explícita en els seus escrits. Al marge, és coneguda l'homosexualitat de diversos dirigents nazis. Obertament ho era el cap de les SA, Ernst Roehm, assassinat en l'anomenada nit dels ganivets llargs (per cert, mentre participava en una festeta gai junt amb altres membres dels cossos d'assalt, episodi que Visconti recreà a La caduta degli dei). L'historiador alemany Lothar Machtan fa uns anys plantejava la hipòtesi de la suposada homosexualitat del mateix Adolf Hitler i el que hagués pogut influir aquesta circumstància en determinades actuacions del genocida nazi (El secreto de Hitler, 2000). Al marge, el mateix Mactan ens aportava dades sobre altres capitostos i personatges nazis com a mínim sospitosos de ser homosexuals: Herman Göring, Rudolf Hess (freulan Hess), Albert Speer, Baldur von Schirach, etc. Darrerament, hi ha estudis que apunten en el mateix sentit pel que fa al criminal cap de les SS, Heinrich Himmler. Pel que sembla, aquesta relació entre nazisme i homosexualitat era tal, que quan els nazis assoliren el poder a Alemanya, les comunitats gais d'aquell país ho reberen com una notícia positiva, com si el nou règim obriria un nou període de tolerància. Com se sap, la realitat fou molt diferent: una vegada al poder els nazis reprimiren amb contundència l'homosexualitat i no van ser pocs els que feren cap als camps d'extermini a causa de la seua orientació sexual. Contradicció, hipocresia o diferents maneres d'enfocar l'homosexualitat?

No fa massa anys hi ha hagut altres casos de dirigents ultradretans gais. A Alemanya el líder neonazi durant el anys vuitanta Michael Kühnen, no ocultava la seua homosexualitat, cosa que provocava la indignació de correligionaris més grans. Kühnen moriria prematurament el 1991 amb 36 anys, víctima dels efectes d'haver contret la sida. També fou conegut el cas del dirigent xenòfob neerlandès Pym Fortuyn, assassinat el 2002 enmig d'una campanya electoral (unes eleccions on la seua formació, la Llista Fortuyn aconseguí molts bons resultats). Fortuyn era gai, tot i que val a dir que als Països Baixos l'orientació sexual de les persones no és un tema que importi; de fet és un estat que està a anys llum respecte d'altres pel que fa a la tolerància envers l'homosexualitat.

En definitiva, el cas de Haider (i Petzner) no representa cap rara avis dins la ultradreta, tot i que per a alguns pugui tractar-se d'un vincle incompatible, tenint en compte l'homofòbia manifestada per alguns dirigents d'aquest espectre polític (cas de le Pen, per exemple o els ultradretans espanyols). No obstant, no serà la condició d'homosexuals el que faci criticables ni a Haider ni a tot el llistat de dirigents que s'han anat esmentant, ni molt menys. Més aviat és la ideologia que han fet gala la qüestió que els converteix en objecte de rebuig.

UN NOU SERVEI GRATUÏT DE "LA VANGUARDIA"

Una de les bones notícies d'avui ha estat que la pàgina web de La Vanguardia ofereix el seu servei d'hemeroteca digital de forma totalment gratuïta (fins ara, era de pagament). D'aquesta forma, es poden consultar tots els exemplars digitalitzats d'aquest diari, desde el núm. 1, publicat l'1 de febrer de 1881, fins els nostres dies. Compta amb un cercador que permet fer consultes per data, paraules clau i tendències (continguts). També possibilita que els resultats puguin ordenar-se per rellevància, o per data ascendent o descendent. L'únic handicap detectat és que en fer la recerca per paraules clau, el cercador es basa en el contingut dels textos reproduïts digitalment, i molts cops no els interpreta correctament, cosa que pot comportar que determinades notícies no surtin relacionades en els resultats. Amb tot, cal felicitar i agrair a aquest influent diari aquesta iniciativa de posar a l'abast del públic en general el seu important fons d'hemeroteca a través de la xarxa sense cap dispendi.

Com no podia ser menys, una de les primeres consultes realitzades ha estat buscar notícies relacionades amb Flix. Un cop feta la consulta, a data d'avui ha donat un resultat de 9.613 entrades. La més antiga és del 7 de maig de 1881, de poca rellevància, ja que es tracta d'una nota remesa per l'administració de correus de Barcelona amb una llista de trameses retingudes per no estar franquejades (entre elles la d'un tal José Bagés, de Flix). La següent notícia referent al nostre poble és del 31 d'octubre de 1881, encabida entre les pàgines 5 i 6 d'aquell exemplar (6.049 i 6.050, realment) i que fan referència a l'existència de vacants de titulars a diverses escoles de la demarcació tarragonina, entre elles la de Flix, i que us reprodueixo (cliqueu-hi damunt per ampliar-la).

NO SÉ SI TÉ RES A VEURE, PERÒ...

Estem prou assabentats a través dels mitjans que ens trobem subemergits en una greu crisi econòmica. No entraré en detalls sobre l'assumpte perquè, primer, l'economia pura i dura és un tema que, reconec, no domino massa i se m'escapen no pocs conceptes cosa que el fa per a mi un terreny lliscós; i segon, no cal repetir el que altres han dit i amb més arguments i coneixement sobre la qüestió. Poc a afegir, doncs, a aquest embolic financer que fa trontollar l'economia mundial i que, ara per ara, els pronòstics ja no per als propers mesos, sinó fins i tot els anys que vénen (així, en plural) siguin foscos a tots els nivells.

El focus, com és conegut, ha estat el desgavell produït per les hipotèques sub prime dels EUA i tot el que s'ha generat a continuació com una mena d'efecte dòmino. Res a dir d'allò que s'han encarregat d'explicar-nos els experts econòmics. No obstant hi ha un fet, i també relacionat amb els EUA que no sé fins a quin punt podria tindre res a veure amb l'esclat de l'actual crisi i que ningú no anomena (almenys, no ho he constat que es faci directament en cap escrit que he llegit fins ara): la intervenció a Irak i tota la sangonera inversora que li ha comportat (a part de la humana).

Són ja més de cinc anys d'intervenció i ocupació del territori iraquià. I els fruits no poden haver estat més decebedors. Certament que s'ha aconseguit posar fre a la intensitat de les accions de la insurgència, però a costa d'ubicar-hi més efectius militars per part dels EUA. Fre a la intensitat, però no pas s'han aturat els atemptats, a més que la situació dista de ser estable, essent l'últim episodi un nou conat de rebel·lió ciutadana protagonitzada pels seguidors del líder xiïta Moqtada al-Sadr contra el manteniment de la presència de les tropes nordamericanes. És a dir, allò que havia de ser el paradigma de la democratització dels països àrabs i musulmans, ha esdevingut un desastre majúscul. Al mateix temps, Irak estava destinat a convertir-se en un lloc de negoci i de prometedores inversions per als països ocupants. No cal anar més lluny en aquest aspecte: les autoritats de l'Estat espanyol de llavors (del PP aznarista, com es recordarà) ho qualifcaren d'oportunitat històrica per a l'economia espanyola. El mateix BOE (sí, sí! el BOE, el Boletín Oficial del Estado) quan encara l'ocupació era recent, va publicar anuncis convocant concursos per a tot aquell personal funcionarial que volgués traslladar-se a Irak i amb bons incentius, senyal inequívoca de que s'esperava treure'n profit de la presència espanyola.

Però finalment ni de bon tros ha estat ni un paradís democràtic i estable ni una font de riquesa (tret d'aquells que hagin fet el seu negoci, que sempre n'hi ha enmig de les adversitats, com també n'hi haurà que s'enriquiran amb l'actual crisi). Per als EUA sens dubte que ha representat un forat negre que ha fagocitat innombrables quantitats de diner perdut sense que se n'hagi aconseguit un benefici apreciable, a banda de les pèrdues humanes ocasionades. Quin haurà estat l'impacte del desastre d'Irak sobre l'economia nordamericana i si ha afectat tot plegat d'alguna manera en la generació de la crisi econòmica actual? De moment ens hem de quedar amb l'aspecte financer de la crisi com a causa principal, tot i que no m'estranyaria de què el pou sense fons iraquià també n'hagués influït. Potser m'equivoqui (ja he dit que l'economia no és el meu fort), però m'agradaria que si algú en sabés alguna cosa al respecte m'ho confirmés, com també se m'indiqués que estic vinculant qüestions que no tenen cap relació. A saber...

I PER QUÈ A L'ESTACIÓ DE FLIX NO?

Ja és ben coneguda la polèmica sorgida aquests darrers mesos a l'entorn de la reducció o la supressió del personal de les estacions de ferrocarril d'Ascó, Riba-roja i Flix. No tractaré aquesta qüestió més enllà de donar el meu suport a què es mantinguin els serveis que presten aquestes infraestructures a les nostres poblacions i les del territori.

Sí, però, voldria fer esment d'un tema i que sols afecta l'estació de Flix de les quatre que hi ha a la comarca. Les andanes tenen poca alçada, cosa que dificulta l'accés als trens, o a l'inrevés, baixar a les andanes des dels vagons. Problema que s'agreuja per a les persones amb dificultats de mobilitat, com les persones grans, els infants i els que pateixen alguna minusvalua, a més de l'inconvenient quan es du equipatge.

Des de fa ja molts anys, a l'estació d'Ascó ja es va fer l'obra pertinent per elevar l'alçada de les andanes. No fa massa, també se n'habilità almenys una a la de Móra la Nova. Conec un i altre cas des fa temps, doncs gairebé que he utilitzat el tren he anat en direcció Barcelona i ho he pogut comprovar que és així. Rarament utilitzo el ferrocarril per viatjar en direcció Saragossa, però casualment ho vaig fer aquest estiu passat. I vet aquí la meua sopresa: a l'estació de Riba-roja també s'han arranjat les andanes elevant la seua alçada.

Conclusió: l'estació de ferrocarril de Flix és l'única de les quatre de la Ribera d'Ebre que no disposa d'almenys una andana elevada per permetre amb condicions l'accés als trens de viatgers. Si tenim en compte que, després de la de Móra la Nova, és la que compta amb més moviment de passatgers, la dada no deixa de ser vergonyosa. Potser caldria veure a quina administració compet solucionar aquesta mancança, tot i que ara mateix ignoro si s'està actuant en aquest sentit (tant de bo fos així, malgrat que ja aniríem amb retard). A la reivindicació sobre el manteniment dels serveis de ferrocarril, els habitants de Flix valdria la pena que hi afegíssim el de l'elevació de les andanes, qüestió prou seriosa que mereix la deguda atenció.

MILITARS EN PRÀCTIQUES A FLIX ALS ANYS 30

Josep Sánchez i Francisco R. Visa (La navegació fluvial i la industrialització a Flix, 1840-1940) ens informaven de la presència a la fàbrica electroquímica de dos instal·lacions, una de l'Exèrcit de l'Aire (Regimiento de Aeroestación de Guadalajara) i l'altre de la secció aeronàutica de l'Armada, amb l'objectiu d'aprofitar l'hidrògen sobrant dels processos electrolítics. Sobre la segona s'ha pogut conèixer recentment un text de 1931 que contè la disposició perquè membres de l'Armada fessin pràctiques a Flix, i que tot seguit es transcriu:

"Excmo. Sr.: A propuesta de de la Dirección de Aeronáutica y de conformidad con lo informado por la Intendencia General, el Gobierno de la República se ha servido disponer:

1º Con objeto que los Jefes y Oficiales dirigibilistas efectúen una vez al año (por lo menos) intensament las prácticas de aeroestación, que por la configuración de las costas no pueden efectuarse en la Base naval de San Javier, se llevarán a cabo en Flix en lo sucesivo en Primavera unas escuelas prácticas, cuya duración total no excederá de un mes y medio; y un total de 20 ascensiones, mientras no aumente el personal especializado que actualmente existe.

2º El material será facilitado por la citada Base Aeronaval de San Javier y será trasladado a Flix por cuenta del Estado, y los gastos ocasionados de acarreos, etc., y pequeñas reparaciones, deberán afectar al Fondo económico de la Sección de Aeroestación de la repetida Base de San Javier.

3º Para organizar y preparar las ascensiones se trasladará a Flix y permanecerá en dicha población durante toda la duración de estas prácticas el personal que a continuación se reseña:

Dos Jefes u Oficiales (especialistas).

Un Maestro de montajes de dirigibles.

Un cabo de mar.

Cuatro marineros de primera.

4º Todo el personal que tiene el título de Piloto de dirigibles pasará a Flix por turno y por parejas para que pueda efectuar dos ascensiones cada Oficial, la duración de la Comisión de estas parejas no podrá exceder de quince días.

5º Todo el personal, además de las gratificaciones de vuelo correspondientes, devengará dietas en concepto de Comisión del servicio, inherente a su destino.

6º El Jefe u Oficial más caracterizado de los destacados en San Javier se considerará como Jefe del destacamento.

Lo que se manifiesta a V.E. para su conocimiento y efectos.- Madrid, 30 de noviembre de 1931.

El subsecretario.

Julio Varela

Sres. Director de Aeronáutica y Jefe de la Base Aeronáutica de San Javier."

El text, que va ser publicat dins el recull Colección legislativa de la Armada, ha estat facilitat recentment a l'Arxiu Municipal de Flix per Francisco Javier Sánchez Lladó, originari de l'Albi i resident a Madrid. El Sr. Sánchez Lladó va estar a Flix per realitzar unes consultes a l'arxiu.

SARAH PALIN

Farà cosa d'uns vint-i-cinc anys, enmig d'una prova de so, l'impetuós Ronald Reagan llançà pels micròfons el següent missatge: Tot preparat per iniciar el bombardeig de l'URSS (o una cosa semblant). Certament, el lloc en qüestió es trobava buit de públic, sols hi figuraven els tècnics de so i els acompanyants del president nordamericà, presents en la preparació de l'indret on poc després havia d'intervenir el cap d'Estat dels EUA. Segur que els presents van riure la brometa del president. Però les paraules van acabar trascendint més enllà i l'irada i indignada protesta de les autoritats soviètiques no es féu esperar, considerant que era intolerable que el màxim mandatari de la potència rival proferís aquell exabrupte ni que fos en broma. Però la cosa no anà més enllà, restant com una pallassada més protagonitzada per aquell exactor de pel·lícules de sèrie B.

Ahir, 12 de setembre, els mitjans de comunicació es feien ressò de la inquietant declaració feta per Sarah Palin, en relació amb què en el supòsit que Rússia tornés a agredir Geòrgia, seria partidària de què els EUA entressin en guerra contra la superpotència euroasiàtica. Amb tot, val a dir que la seua resposta no fou tan contundent com donaven a entendre els titulars. La candidata a vicepresidenta, en tàndem amb el republicà John McCain, es mostrà força bel·ligerant amb les autoritats russes en relació amb el darrer conflicte del Caucas, i a la pregunta de l'entrevistador de la cadena ABC sobre si donaria suport a una intervenció nordamericana en cas d'un nou atac de la Federació Russa als georgians, la seua resposta fou potser sí. Amb tot, no deixa de provocar certa inquietud que algú que potencialment podria ocupar la vicepresidència de la primera potència mundial, es mostri d'acord en arribar a un enfrontament bèl·lic amb una Rússia que en els darrers anys ha tornat a guanyar protagonisme i força en l'escenari mundial després del seguit d'anys turbulents a l'ensorrament de l'URSS. Sarah Palin, com bé s'ha comentat, arribà a la candidatura a la vicepresidència com un revulsiu de cara a augmentar les expectatives electorals de John McCain, davant la fortalesa assolida per la candidatura rival encapçalada per Barack Obama. Palin, d'aspecte de señorita Rottenmeyer i de tarannà ultraconservador, havia de servir com a pol d'atracció d'aquells sectors dretans de la societat nordamericana un tant desencantats amb el candidat McCain, considerat per aquests en molts aspectes massa liberal. De fet, el parer de Sarah Palin sobre determinats temes debatuts actuament dins els EUA, no mostren cap dubte sobre el seu ideari: no a l'avortament, no als matrimonis gais, partidària de la introducció de les teories creacionistes a l'ensenyament, de l'explotació dels jaciments petrolífers d'Alaska (d'on és governadora), etc. Tot això entrava dins de la normalitat, per dir-ho d'alguna manera. Però de ben segur que les seues afirmacions bel·ligerants envers els russos han caigut com el vessament d'una gerra d'aigua freda a McCain i els seus assessors.

La cosa a més, no queda aquí. Crida l'atenció que aquesta actitud guerrillera contra els russos vingui d'algú que ocupa el càrrec de governadora d'Alaska, l'estat dels EUA territorialment més proper a la Federació Russa. Qui tingui uns mínims coneixements de geografia, sap que l'estat d'Alaska es troba a l'extrem nord-occidental del continent americà, separat territorialment de la resta dels EUA. Els europeus estem habituats a veure els mapamundis on el bloc euroasiàtic, més Àfrica i Austràlia apareixen a la dreta, i el continent americà a l'esquerra. Però si mirem altres representacions de mapamundi, o millor i més explícit, un globus terraqüi, comprovarem que entre l'extrem oriental de la Federació Russa i Alaska sols hi ha l'estret de Bering. Dit d'una altra manera, cas d'un conflicte russo-nordamericà, el territori dels EUA que podria rebre més seria Alaska. Al marge, hi ha una altra circumstància a tenir en compte. Alaska i una part de la costa oest dels EUA fou durant un temps un territori colonitzat per l'Imperi Rus. Els nordamericans acabarien adquirint al segle XIX aquest territori mitjançant la compra a les autoritats russes de Fort Ross (a Califòrnia) el 1839 i d'Alaska el 1867. Potser sigui anecdòtic, però no està de més fer menció que els ultranacionalistes russos compten entre les seues reinvindicacions territorials la recuperació de les antigues colònies americanes.

Una cosa és assenyalar com a possibles objectius a batre els estats d'Iran, Síria o Corea del Nord (i pel que sembla, també la Veneçuela de Chávez), amb totes les conseqüències, i greus, que podria comportar una acció militar envers cadascun d'ells. Però un conflicte entre els EUA i Rússia sabem prou que el seu abast seria d'efectes planetaris. Per tant, que una senyora que potencialment pot ocupar la vicepresidència dels EUA faci tant decididament una afirmació, ni que sigui amb rang de probabilitat, de donar suport a un enfrontament amb els russos així a la lleugera, no deixa de provocar alarma. És cert de què si finalment la candidatura guanyadora fos la republicana qui ocuparia la presidència seria John McCain. Però cal tenir en compte que aquest ja ha passat de la setantena, és a dir, es troba en una edat crítica per a qualsevol persona. I sigui per motius de salut, de mort o qualsevol altra causa, McCain hagués d'abandonar el càrrec, automàticament Sarah Palin seria la presidenta dels EUA. Certament, no compto que un cop assolida la presidència actués tan a la brava, una cosa és el que es diu durant una campanya electoral i l'altra l'exercici del poder. Però, amb tot, espero que no passi de candidata a la vicepresidència.

Per diversos motius, espero i desitjo que la candidatura de Barack Obama i Joseph Biden assoleixi el triomf a les pròximes eleccions nordamericanes. I de guanyar McCain, que aquest gaudeixi de bona salut durant el seu mandat i que no en faci cap de sonada que l'aparti de la presidència. Perquè no voldria de cap de les maneres veure a la Sarita Palín com a presidenta dels EUA. Reagan féu una brometa, de molt mal gust en atenció al seu càrrec, però brometa al cap i a la fi. Palin, tot i que candidata, parlava de possibilitats reals.

DE "FLIKS" AL CASTELLET DE "BANYOTES"

Dimarts passat estic segur que un bon grapat de flixencs estàvem expectants mirant el programa Camins d'aigua. El capítol d'aquesta corresponia a l'etapa "De Mequinensa a Xerta", és a dir, el tram de riu Ebre que comprèn, entre altres, el nostre poble, Flix. Més d'un i més d'una és d'esperar que es trobaven amb les urpes i els ullals ben afilats per saltar a la més mínima, ja que gairebé sempre que s'ha fet algun programa televisiu sobre l'Ebre o el nostre territori(des d'aquell llunyà Los ríos, de TVE, fins al Catalunya des de l'aire, de TV3), el tracte rebut pel nostre poble o bé no ha sigut afortunat, o bé, simplement, ni s'ha arribat a mencionar. He seguit Camins d'aigua (tret de tres capítols que m'he perdut), i en principi la sensació que em donava és que es tractava d'un programa seriós i de qualitat, i que dins de les seues possibilitats, enfocava el tema amb certa exhaustivitat pel que fa les poblacions que hi ha a la vora del nostre riu i els seus afluents. Sentiment que durà fins a l'emissió del referit capítol.

Cal reconèixer que el contingut corresponent a Flix, tant pel que fa a les imatges com a les paraules fou força correcte, tret de la punyalada de la pronunciació del nom del nostres poble: mantes vegades el nombraren, mantes vegades pronunciaren "Fliks", amb el consegüent mal d'orella que desvirtuà totalment aquesta part del reportatge. Quina llàstima! I al mateix temps, quina vergonya que al TV3 dels 25 anys, encara hi hagi algú que desconegui que Flix es pronuncia com guix. Em consta que que la cadena televesiva ja ha rebut els pertinents missatges fent-los conscients d'aquesta patinada fonètica.

Però la cosa no acaba aquí, ja que al llarg del capítol el cúmul de pífies fou nombrós. És cert que es nomenà el pantà de Riba-roja, però el poble en qüestió se'l saltaren a la torera. Tampoc es féu menció al fet, tractant-se d'un programa emès per un mitjà català, que la primera població del Principat (o millor dit, el primer terme municipal) que rep les aigües ebrenques és Almatret (amb perdó dels riba-rogencs). Després dedicaren un bon espai a poblacions de la Terra Alta, sense fer ni una sola referència en cap moment la Pobla de Massaluca, l'única d'aquella comarca en què una part del seu terme toca el pantà de Riba-roja, i per tant, l'Ebre. La llista d'omissions no s'acaba aquí: Vinebre desaparegué també del mapa, igualment que Benissanet. A més que, si hem de fer cas a l'ordre d'aparició de cada poble, sembla ser que l'Ebre feia un recorregut curiós: passades les dos Móres, es parlà primer de Tivissa, i després de Miravet. Per cert, de la població tivissana es féu menció de les restes del seu poblat íber, el més important de Catalunya com es destacà, però amb la poca fortuna que el Castellet de Banyoles es convertí en el Castellet de "Banyotes", cosa que demostra, entre altres coses, el poc coneixement del tema de qui preparà el text. També és de destacar una altra omissió, com és el fet que en el seu recorregut pel Segre es deixessin pel camí, sense més ni més... Lleida!.

Per tant, amb tants despropòsits en un sol programa, un es pregunta quants d'aquests ens hauran pogut colar en la resta de capítols. O és que el nostre territori està gafat, i hem sigut un cas únic dins la sèrie? Una cosa està clara, i és que tota la consideració inicial que li vaig donar al programa Camins d'aigua, s'ensorrà una vegada vist el reportatge de dimarts passat.