PERIODISME DE RISC

La feina de periodista no sempre és fàcil, més quan s'exerceix en un entorn hostil. I quan aquest entorn no és altre que l'Alemanya nazi, és com passejar per un camp minat. Així es desprèn després de la lectura del Diario de Berlín, William Shirer. L'autor aterra al territori alemany quan el règim nazi està en plena eferverscència, essent testimoni directe de l'agressiva política expansiva, primer amb les annexions d'Àustria, els Sudets i la resta de Txèquia i l'inici de la guerra, amb lesinvasions de Polònia, Dinamarca, Noruega, Holanda, Bèlgica i França. El seu relat finalitza quan torna cap als Estats Units al desembre de 1940, quan ja es preveu el fracàs alemany a la Batalla d'Anglaterra.

Shirer narra les seues experiències, les dificultats i els obstacles que moltes vegades ha de salvar per poder efectuar les seues cròniques radiofòniques, amb una censura cada vegada més asfixiant així que avança el conflicte bèl·lic. L'autor s'esplaia al seu diari, aportant detalls dels fets, els quals difícilment hagués pogut manifestar quan emetia en directe, amb un censor al seu costat controlat que no se'n sortia del guió (així, literalment). Tanmateix, ens ofereix descripcions impagables dels grans personatges que va poder veure i escoltar directament (Hitler, Göring, Goebbels, etc.) i de l'actitud dels alemanys davant la guerra, molt lluny del fervorós entusiasme que les seues autoritats volien que es reflectís. Shirer odia en profunditat el règim nazi; tant és així, que fins i tot, malgrat el risc, se n'alegra dels bombardejos britànics sobre Berlín i l'efecte desmoralitzador sobre la població. També percep i, d'alguna manera, s'escandalitza en comprovar la feble resistència de l'exèrctit francès envers l'avenç alemany (cosa que preludiava el col·laboracionisme que gaudirien els nazis, tema gairebé tabú encara avui a l'estat veí).

L'autor, però, no sols va romandre a Alemanya durant la seua estança al continent europeu. Abans i durant la guerra va recórrer diversos països i ciutats europeus. Una estada d'un any (un any sabàtic) a Lloret de Mar, li va permetre recórrer i conèixer Catalunya i Espanya, interessant-se i preocupant-se posteriorment dels seus esdeveniments, especialment durant la Guerra Civil. Quan aquest conflicte estava ja tocava a la seua fi, escrivia al seu diari el dia 29 de març de 1939 metre es trobava a Ginebra: "Madrid es va rendir ahir; avui ho fa la resta de l'Espanya republicana. No hi ha paraules per expressar el que sento aquesta nit. La carnisseria de Franco serà terrible". Més endavant, durant el seu viatge de retorn als Estats Units, descriu la seua breu estada a Barcelona: "El feixisme ha portat el caos i la fam aquí. Ja no existeix la feliç i despreocupada Barcelona que jo coneixia. En el Passeig de Gràcia, en la Rambla, en la plaça Catalunya, veig desfilar en silenci rostres demacrats, afamas, amargats".

En un altre apartat del diari, Shirer fa una descripció dels alemanys la qual, sens dubte, està condicionada en bona part per la seua animadversió cap al règim nazi. Però tot que restaria fora de context, si eliminem alguna paraula i expressió groixudes, no deixa de tindre certa actualitat: "Els pobles sotmesos d'Europa se salvaran, per suposat, si Gran Bretanya resisteix i finalment guanya aquesta guerra. Però, encara en el cas de què Alemanya esdevingui vencedora d'ella, no podrà triomfar en el seu intent d'organitzar Europa. Després de tants anys com porto ara de viure barrejat amb ells, estic profundament convençut de què l'alemany és incapaç d'organitzar Europa. La seua falta d'equilibri, el seu sadisme provocador quan està a dalt de tot, la seua incapacitat constitucional per entendre mínimament el que passa per les ments i els cors dels altres pobles, la seua creença instintiva en què les relacions entre els pobles sols pot fonamentar-se en la relació amo-esclau i mai sobre la igualtat del viu i deixa viure...; totes aquestes característiques de l'alemany el fan, a ell i la seua nació, inepte per obtindre el lideratge a Europa amb el qual sempre havia somiat, i garanteixen que, per molt que ho intenti, a la llarga fracassarà". Això ho escrivia William Shirer el 26 de setembre de 1940.

Un bon llibre per conèixer fets rellevants del nazisme des d'una altra perspectiva i amb uns detalls que difícilment trobaríem en la documentació històrica.

DE COM ELS CULTURITZATS ALEMANYS VAN ABRAÇAR EL NAZISME

Una de les incògnites que sol plantejar-se un al voltant de la història del segle XX és com pot ser que la nació de la qual sorgiren grans referents de la cultura mundial -Kant, Goethe, Schiller, Schopenhauer, entre molts d'altres- acabés essent el bressol del règim polític més brutal i assassí que hagi existit mai. Si bé un seguit de condicionants polítics i socioeconòmics que es desenvoluparen durant la seixantena d'anys previs puguin aportar un seguit de pistes des d'aquesta òptica -unitat alemanya, primera guerra mundial i derrota, la crisi econòmica dels anys 30-, l'enigma rau en l'aspecte cultural. A això tracta de donar-nos una aproximació el llibre El misterioso caso alemán. Un intento de comprender Alemania a través de sus letras, de Rosa Sala Rose, llicenciada en filologia alemanya i doctorada en filologia romànica.

Rosa Sala ja va donar mostra del seu profund coneixement del nazisme amb Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo. A la seua nova obra -publicada el 2007, però reeditada el setembre de 2010-, l'autora vol anar molt més endarrere en el temps per cercar dins la literatura alemanya aquells textos i continguts que poc a poc anirien conformant un corpus ideològic que farien propensa a la societat alemanya (en especial, les classes mitjanes) a acceptar el règim nazi. Aquest periple s'inicia al segle XVIII fins arribar als inicis del XX. Moviments literaris com l'Sturm und drang, la influència de la corrent religiosa del pietisme, el descobriment de la Grècia antiga, la popularització (i l'apropiació) de la mitologia nòrdica, les interpretacions desviades o interessades dels textos dels grans literats, etc., aportaren progressivament elements que estigueren a la base de la visió que els alemanys tingueren del món, de la societat i de si mateixos. El gresol de tots aquests elements fou en gran part la classe burgesa, com destaca Rosa Sala. Lluny de l'autoritat política en mans de l'aristocràcia, però conscients del seu poder econòmic, els burgesos alemanys cercaran un element que els distingeixi, i aquest serà l'adquisició de cultura, de coneixements culturals (la Bildung; més endavant es parlarà de Kultur). Assumida la seua superioritat i orgullosos de la seua germanitat, menysprearan tota aquella persona que no entrés dins dels seus paràmetres, amb una animadversió creixent en especial cap als jueus, que acabaran representant en l'imaginari l'arquetip d'allò que és contrari i nociu envers els alemanys. Sentiments tots aquests que s'aniran estenent més enllà dels cercles burgesos dins la societat alemanya.

L'autora va desgranant poc a poc els seus arguments, recurrint a cites literals de textos que els avalen. Els títols dels diversos apartats són prou eloqüents, molts dels quals desprenen la ironia i fins i tot el sarcasme amb què són tractats determinats temes: "De cómo los alemanes se pusieron a leer", "De por qué a los burgueses les intimidan los artistas", "De cómo algunos alemanes se creyeron dioses", "De cómo los alemanes decidieron volverse griegos", "De cómo los alemanes soñaron con desnudarse sin pecar", "De cómo los alemanes convirtieron a los griegos al protestantismo", "De cómo los alemanes ya no saben si quieren ser griegos o germanos", en són un exemple. Un cert toc d'humor, però que al capdavall amaga l'origen d'un estat d'ànim que obrí les portes al més lamentable i terrorífic dels episodis històrics.

EL CARNISSER PUDENT

Llegia la setmana passada que Adolf Hitler, entre altres patologies bucals, patia una forta halitosi. A aquest ésser monstruós sols li faltava aquest element per ennegrir encara més el seu sinistre i sanguinari currículum. Pel que es veu, aquelles paraules destructives que desembocaren en un mar d'atrocitats sembla ser que brollaven envoltades de pudor, cosa que incrementavala seua aura demoníaca. Tot plegat sembla consubstancial a la natura d'aquest pèrfid engendre de la història.

LA TORXA MARRÓ

Tothom n'estem prou assabentats de l'ha que s'ha armat aquestes últimes setmanes amb el trajecte de la torxa olímpica cap a la capital xinesa. Una vegada més els afers polítics han tornat a immiscuir-se i enterbolir uns Jocs Olímpics, en aquesta ocasió per la qüestió de la repressió envers els tibetans i la violació persistent dels drets humans a la Xina. Si fins ara aquestes actituds s'havien vist manifestades durant la realització pròpiament dita dels jocs (boicots a la inauguració d'alguns governs, reivindicacions protagonitzades per participants, o fins i tot assassinat d'atletes, com els israelians morts a Munic el 1972 per terroristes palestins), la portada de la torxa fins ara s'havia vist exempta dels efectes de les qüestions polítiques, almenys amb el grau que està assolint en aquesta ocasió.

Al rerefons dels Jocs Olímpics, amb el fet de què s'hi concentren esportistes de gairebé tots els països del món, hi ha la idea de l'agermanament entre els pobles. Per tant que les rivalitats en el camp de la política entre països hi facin acte de presència, malgrat puguin estar justificades en alguna ocasió, representa una anomalia dins de l'olimpisme. Així mateix, la portada de la torxa olímpica que recorre els cinc continents, beu també en aquesta idea de la unió fraterna entre les nacions. És una llàstima que un costum amb aquest simbolisme universalista es vegi empantanegat per la qüestió tibetana. Però, fredament, vista quina és la situació no n'hi ha per a menys. Tenint en compte l'hermetisme i la manipulació amb què sempre han actuat les autoritats xineses en relació amb els seus problemes interns, sobretot els relacionats amb el poc respecte als drets humans i en el cas del Tibet en particular, la portada de la flama olímpica ha representat una oportunitat d'or per fer visible arreu del món aquesta situació d'injustícia. Sap greu que les coses hagin d'anar així, sinó quina situació d'hipocresia s'hi amagaria si es deixés anar els rellevistes de la torxa en el seu periple cap a Beijing amb el seu simbolisme fraternal, simbolisme que ja d'entrada és profanat dins del seu territori per les autoritats de l'estat que ha d'acollir els jocs.

No obstant, si la tramesa de la torxa ens resulta emblemàtica pel seu sentit universalista i d'agermanament, com s'ha insistit, l'origen d'aquesta tradició olímpica és més sinistra. Si bé la cerimònia de l'encesa de la flama s'inicià el 1928 als jocs d'Amsterdam, la tramesa per relleus de la torxa començà el 1936, amb els jocs olímpics de Berlín. I lluny de la seua simbologia actual, aquest incipient transport de la flama tingué per als nazis un altre significat. La seua encesa a les runes temple d'Hera a Olímpia, permetia simbolitzar el lligam de l'antiga Grècia (segons la ideologia nazi, origen de l'univers cultural dels aris) amb el III Reich. De fet, el transport al llarg dels 3.442 Km que separen Olímpia de Berlín, fou realitzat per 3.442 atletes aris que s'anaren rellevant cada quilòmetre i la seua arribada a la capital alemanya fou apoteòsica, com quedà reflectit en el genial documental de la cineasta Leni Riefenstahl. Al cap i a la fi, els jocs olímpics de Berlín estaven destinats a ser la gran manifestació de la superioritat física de la raça ària, una pretensió, però, que resultaria força esmicolada, entre altres i sobretot amb els espectaculars èxists de l'afroamericà Jesse Owens. Gairebé es pot dir que els jocs berlinesos esdevingueren una premonició al·legòrica de la derrota que, sortosament, sofriria la prepotent Alemanya nazi uns anys després. Quan es reprengueren els jocs el 1948, es recuperà aquest ritual del transport de la torxa, transformant això sí, tot el seu significat i simbolisme original pel que coneixem actualment.

Origen fosc i esquitxat de política. I novament, la política ha fet acte de presència al voltant del ritual de la torxa. Hi ha hagut veus que recomanen que de cara als propera edició, es conservi la cerimònia de l'encesa a Olímpia, però que el recorregut es faci a dins de l'estat que aculli els jocs. I n'hi ha que han demanat fins i tot la seua supressió. Per un costat, seria una llàstima que desaparegués aquesta tradició per tota la càrrega simbòlica que havia assolit. Per un altre, però, atenent al seu origen pervers, de durse a terme la seua supressió no hauria de resultar tan traumàtica.

VIOLÈNCIA DEL NO-RES

Un dels temes que més m'interessa dins de la Història és el del nazisme. Que un règim polític arribés als nivells de brutalitat que s'assolí amb l'Alemanya nazi sempre ha estat una qüestió que m'ha impactat i ha despertat el meu interès. Quan puc, procuro anar llegint els treballs de recerca que van sorgint al voltant del seu estudi, i poques o moltes, sempre van sortint a la llum novetats que en la majoria dels casos aprofundeixen encara més en els aspectes més sinistres d'aquesta monstruositat històrica. Amb motiu de l'últim canvi de segle, al suplement dominical de La Vanguardia (el Magazine) s'obriren un seguit d'enquestes entre els seus lectors per escollir aquells fets puntuals i personatges més destacats del segle XX. Sols es va fer una excepció i no es va deixar que ningú escollís quin havia estat l'esdeveniment polític més important, perquè sobradament hi hagués hagut unanimitat: la derrota del nazisme (i el salvament d'Alemanyai del món, com molt encertadament van afegir els redactors). A saber que hagués passat d'haver aconseguit la victòria a la guerra el règim nazi. Em penso que totes les ficcions literàries que s'han escrit arran aquesta qüestió s'han quedat curtes. No cal insistir en els mètodes assassins de què s'haguessin dotat per al govern, sinó també cal fer esment a altres assumptes que es van desenvolupar enmig de la bogeria nazi que augmente encara més la seua fesomia més tètrica, com són la creació d'una ciència, d'una història i unes creences adaptades a la nova i destructiva ideologia, que res tenien a veure amb allò fins llavors existent i conegut, tot al voltant del sorgiment i desenvolupament de la raça ària i la seua superioritat envers la resta de la Humanitat. Al marge de tota la barbàrie humanitària que van provocar, una de les coses que més m'han sorprès i impactat últimament, és el pes de determinades creences esotèriques que professaven gran part dels jerarques nazis (Hitler inclòs), que les tenien per veritats irrefutables i que al mateix temps eren punt de partida, entre altres accions, d'expedicions de recerca endegades des de les més altes instàncies del règim.

No és, però, a aquesta qüestió de les creences on vull anar a parar, sinó a altra si es vol més coneguda, com és el de la violència. I ja no la que es generà als camps de concentració de d'extermini, sinó de la que es van valdre des d'un primer moment els nazis primer per accedir al poder i, tot seguit, per a exercir-lo. Mètodes violents amb l'objectiu d'intimidar i atemorir els adversaris polítics, però també per demostrar tothom qui manava i qui tenia el poder. Mètodes violents que s'exercien gairebé sempre sense que hi hagués cap motiu, pel mer fet de tal persona o tal col·lectiu era considerat desafecte o nociu per al règim, diferent en definitiva. Els apallissaments, l'assalt, la destrucció i el robatori de llars, eren pràctiques habituals, fins arribar a la detenció i l'assassinat. No hi havia cap mena de garantia per tota aquella persona que no fos del grat dels nazis. L'historiador Michael Burleigh (El Tercer Reich, 2002), explica com en moltes ocasions els detinguts, després de les consabudes pallisses, eren portats davant dels tribunals. Amb tot, els magistrats en alguna ocasió dictaminaven que la persona jutjada era innocent i es decretava la seua llibertat. Però poc li durava l'alegria de la llibertat recuperada, ja que a la sortida de les instàncies judicials l'esperava l'escamot de SA per propinar-li novament una pallissa i recordar-li qui manava. Resumint, una situació d'indefensió absoluta i de terror fou a la que es van veure abocats tots els opositors i els considerats infrahumans pel règim nazi. Aquesta degradació i manca de drets de la persona assoliria el seu més terrible súmmum als camps d'extermini.

Qualsevol pot arribar a pensar que un règim tan repressiu disposà d'un aparell burocràtic impecable en organització i sobretot en relació al control de les persones. Pel que es veu, res més lluny de la veritat. Segons els estudis d'Ian Kershaw (tan en la seua magnífica biografia sobre Hitler, 1999-2000, com en el reportatge dirigit per ell, Nazis. Un avís de la Història, 1997), la burocràcia de la dictadura nazi era bastant caòtica, desorganitzada. Un dels trets d'aquest caos era l'encreuament de competències entre els organismes de govern, de tal manera que van sovintejar els enfrontaments entre els jerarques. De fet, les diferències entre personalitats i institucions de l'Alemanya nazi són prou conegudes: entre l'exèrcit i el partit nazi (NSDAP), entre les milícies de les SA i les SS i els seus respectius caps (Ernst Röhm i Heinrich Himmler), diferències entre ministeris, disensions entre jerarques nazis (els dos esmentats, més Hermann Göring, Rudolf Hess, Joseph Goebbels, Martin Bormann, etc.). Diferències per damunt de les quals hi havia l'autoritat indiscutible d'Adolf Hitler. En altres paraules, per damunt del caos organitzatiu hi havia la figura del führer qui posava tot plegat en el seu lloc, apareixent com el garant de l'ordre. Llavors, com es podia dur a terme l'acció d'un sistema tan repressiu enmig de tant desgavell? Cal pensar que la impopular i temible Gestapo no va arribar a tindre uns mitjans suficients, ni materials ni humans, per poder dur a terme un control total i absolut de la població. Sí en canvi, tingueren un paper important les delacions de la població alemanya afecta al règim, que no era poca...

Repressió i violència en defensa de què? Si veiem que buscaven en el fons els nazis, no era solament l'enfortiment i el progrés d'Alemanya, sinó per damunt de tot aconseguir la supremacia i el domini de la raça ària sobre la resta dels éssers humans i el món sencer. Si ho analitzem fredament, buscaven assolir un no-res. Violència del no-res, en definitiva. Quina barreja més absurda i temible alhora! Quina esgarrifança pensar que quelcom com això hagués pogut aconseguir el domini mundial! Perquè els hi va anar de ben poc...