POR VUESTRA PASIÓN, JESÚS MÍO, "ABRAÇADME" EN VUESTRO AMOR

Entre setembre i octubre de 1997 es van fer a Flix un cursets sobre cultura popular. Impartides les xerrades per membres de l'associació Carrutxa, de Reus, fou un dels seus membres més representatius, Salvador Palomar, qui dedicà una sessió sencera a parlar sobre la celebració de la Setmana Santa. Acompanyant les seues explicacions amb diapositives (llavors encara no s'havia estés el power-point per aquestes contrades), ens mostrà diversos exemples de costums que eren peculiars en diversos pobles de les comarques tarragonines, fent especial incidència en indrets del Priorat, i d'aquí de la Ribera d'Ebre, recordo que feu menció de la Palma. En acabar la sessió i passar al torn de paraules, va alçar el braç un dels assistents, Joan Margalef. No ho diré amb les paraules exactes, però la seua intervenció va anar en el sentit d'indicar a Salvador Palomar que havia estat molt bé la seua exposició, però que la majoria d'aquells costums que destacava com a caracterítics, un per un, de pobles diferents, resulta que a Flix també es feien durant la Setmana Santa, però que, a més a més, al nostre poble també es realitzaven altres actes tradicionals. En la sessió de la setmana següent, Joan Margalef corroborà les seues afirmacions mostrant-li al ponent un àlbum amb fotografies. No cal dir que l'any següent, el 1998 -i els posteriors- Salvador Palomar aparegué per Flix, càmera en ristre, per conèixer en directe i afegir a l'arxiu fotogràfic de Carrutxa les imatges de la nostra -complerta- Setmana Santa.

Gairebé en totes les poblacions de la geografia catalana i espanyola se celebra la Setmana Santa, i certament hi ha una coincidència en la realització d'alguns dels actes, des de Diumenge de Rams, passant per la celebració del Dijous Sant, les processons i l'acte litúrgic de Divendres Sant, la Cantada de Caramelles i la Vigília Pasqual del Dissabte de Glòria, i la celebració de Diumenge de Pasqua. Fins i tot hi ha altres poblacions on es fan jornades festives en ermites el Dilluns de Pasqua. Hi ha, sens dubte, aquestes similituds. En el fons, el conjunt de la Setmana Santa és una festivitat cristiana, i, en concret als països de confessió majoritàriament catòlica en conseqüència hi ha aquestes coincidències. Però això a un nivell general, ja que quan comencem a profunditzar, comencen a sorgir les diferències, a emergir la diversitat de formes de celebrar i viure la Setmana Santa. I no cal parlar de grans col·lectivitats, sinó que aquestes distincions es detecten entre poblacions properes.

Com es pretenia il·lustrar més amunt, si una cosa té la Setmana Santa de Flix és la quanitat d'elements propis que la singularitzen. A més, si un se n'adona, ens trobem que durant quatre dies seguits, des de Divendres Sant fins a Dilluns de Pasqua (casi una festa major, com em referí algú en certa ocasió), sempre hi ha algun que altre acte que compta amb gran seguiment, tant en participació com en el nombre d'espectadors, des de les processons del divendres, les caramelles, la processó de l'Encontre, i el conjunt de la diada de l'ermita, amb les processons (d'anada i de tornada), els balls a la plaça i el gran nombre de persones que hi romanen al llarg de tota la jornada. I cadascun d'aquests actes compta amb aquests elements concrets que han esdevingut els seus trets característics i genuïns, des dels materials i humans (les imatges i les figurants processionals, els armats, la Samaritana, les vestes de les diverses confraries, les esclaves, els caramellaires, les banderes, el tàlem, els ciris, etc.), fins als immaterials, protagonitzats aquells principalment per la música (els tocs de cornetes i de tambors dels armats, el Cant de les Hores, els Goigs del Remei i tot el conjunt de càntics religiosos , les caramelles, la marxa La Pureza...) i les oracions i recitacions (la lectura del Via Crucis, les Desmes de la Samaritana). Tot en conjunt dóna una personalitat única a la celebració de la Setmana Santa a Flix, amb la particularitat que quan un ho coneix i ho veu i escolta, sigui directament, o a través de fotografies o enregistraments, sap que allò és única i exclusivament del poble.

Perquè la celebració de la Setmana Santa, al marge del seu component religiós (absolutament intrínsec), ha assolit un altre tret arreu: el de ser un element identitari de la població respectiva. De fet, hi ha un fet que ho corrobora, des del moment que persones que no es distingeixen precisament per ser uns catòlics fervorosos i practicants, durant aquests dies no dubtaran en participar en les processons, carregant amb el Crist Crucificat, el Sant Sepulcre, la Mare de Déu dels Dolors o la Pietat durant el Divendres Sant, s'enfundaran el seu uniforme d'armat, s'emocionaran escoltant la recitació de les Desmes, aniran a besar els peus del Remei o procuraran estar a primera fila durant les salutacions de les banderes i les autoritats al pont amb les notes de La Pureza de fons. He llegit algun treball relacionat amb aquest aspecte identitari de la Setmana Santa (recordo el de "La Semana Santa. Más allá del fervor religioso", de l'antropòleg Isidro Moreno i publicat a la revista Clío). Però no cal fer gaires estudis per comprovar-ho, com se sol dir, una imatge val més que mil paraules. Fa uns anys vaig fixar-me com un dels nostres convilatans que viuen fora del poble (un flixanco fora vila, com agrada dir-se a aquest col·lectiu), gens sospitós de ser un catòlic exemplar, entonava amb posat seriós les notes del Cant de les Hores. Fou una sensació i una reflexió fugissera, però la conclusió a què vaig arribar era que aquella persona en aquell instant estava manifestant-se com a flixenc (flixanco) de tota la vida.

Segurament que no tothom n'estarà d'acord, que n'hi haurà que la Setmana Santa no els hi diu res, o sols alguna de les seues manifestacions, o que per a ells o elles és una tradició exclusivament religiosa. Tota opinió és respectable, no hi ha res a discutir envers allò que un pensa i sent en relació a aquest tema. Però ningú no pot negar que la Setmana Santa, en el seu conjunt, és a Flix una celebració participada, viscuda i sentida i, amb tot allò que la fa única, molt nostra.

"INDEX LIBRORUM PROHIBITORUM"

Una de les conseqüències de la invenció de la impremta fou l'expansió de les còpies de llibres. Tot i les seues inicials limitacions del aparell recent inventat, sens dubte era molt més efectiu i ràpid que les reproduccions realitzades a mà. Gràcies al nou invent, qualsevol escrit podia assolir una distribució fins llavors inèdita, humanament i territorialment parlant. Cal remarcar això de què qualsevol escrit podia ser reproduït, ja que aviat els poders dominants s'adonaren dels beneficis de la impremta, però també del perill potencial que els suposava per a la seua integritat. Davant aquesta explosió d'obres publicades, l'Església Catòlica es veié empesa a confegir l'Index Librorum Prohibitorum, l'índex de llibres prohibits, conegut més popularment com l'Índex (Índice, als territoris de parla castellana). S'inicià l'any 1559, comptant amb diverses edicions, fins l'any 1966 en què, fruit dels aires renovadors del Concili Vaticà II, es considerà deixar-lo de renovar.

A l'Índex hi figuraven aquelles obres el contingut dels quals es considerava nociu per a la religió catòlica, amb una especial presència de pensadors i literats entre els seus autors. És evident que amb el pas del temps, la llista s'anava renovant, afegint-se noves obres, o suprimint-se altres de la llista les quals es considerà que no hi havia motiu perquè en continuessin formant-ne part, d'acord amb l'evolució (al seu ritme) de l'Església. De cada obra s'indicava si era en la seua totalitat o sols una part la que atemptava al la doctrina catòlica; en el segon cas, es permetia la publicació del llibre en qüestió, però suprimint les parts nocives. Va haver-hi autors que es trobaren amb part de la seua obra publicada a l'Índex i altres sols una part. Dels primers temps, figuraren a la llista El lazarillo de Tormes i Amar y sufrir, o su vida, de Santa Teresa de Jesús. Autors com Giordano Bruno, Erasme de Rotterdam, François de Rabelais, Spinoza, Montaigne tingueren l'honor de formar part de l'Índex. Més endavant també hi ingressaren obres de Montesquieu, Rousseau, David Hume, Kant, Diderot, Flaubert, els Dumas (pare i fill), Victor Hugo, Stendhal, Balzac, Zola, entre molts altres. D'autors del segle XX, hi figuraren Henri Bergson, Jean-Paul Sartre, André Gide, etc. Curiosament, Schopenhauer, Nietzsche i Marx mai no formaren part de la llista: el seu ateisme i anti-cristianisme era tan notable que es consideraba ja d'immediat prohibida qualsevol obra que publiquessin.

És evident que l'Índex va tenir una projecció important en els seus primers anys, sobretot en els països amb forta implantació del catolicisme, projecció, però que amb el pas del temps i de forma paulatina va anar minvant, en paral·lel a la pèrdua del poder i la influència exercits per l'Església Catòlica.

Tot i que, com s'ha dit, l'Índex es deixà de renovar el 1966, l'Església Catòlica, siguin les institucions pertinents, siguin alguns membres de la seua jerarquia, ha continuat vetllant per salvaguardar la seua puresa doctrinal, anatemitzant aquelles obres (i llurs autors) el contigut de les quals ha estat considerat contrari a la doctrina, aixecant força polseguera alguns casos tan aviat van sortir a la llum. Dins la mateixa institució eclesial hi hagué la desautorització a part de l'obra del teòleg alemany Hans Küng cap allà els anys 70 i 80 del segle XX, com també dels autors dels escrits de l'anomenada Teologia de l'Alliberament. Fora de l'àmbit eclesial, hi hagut casos que es poden titllar d'absolutament esperpèntics, com el capellà austriac Gerhard Maria Wagner, qui afirmà que Harry Potter era un enviat de Satan; fa poc, aquest personatge ha estat envoltat de polèmica en ser nomenat per Benet XVI com a bisbe de Linz, provocant la rebel·lió de l'església d'Àustria, cosa que ha obligat a l'inefable Wagner a renunciar al bisbat.

També fa pocs anys hi hagué un especial rebombori al voltant de la publicació d'El Codi da Vinci de Dan Brown. Que hi hagués una reacció irada per part dels estaments eclesiàstics envers el llibre és del tot justificable: qui conegui el seu contingut, sap que un dels pilars del seu argument es basa en la llegenda (diguem-ho així) que Jesús va aparellar-se amb Maria Magdalena, i que d'aquesta unió hi hagué descendència, història que contradiu i qüestiona tot allò en què es basa l'Església i el cristianisme en general. Certament, amb tota seguretat el que més preocupà a la jerarquia eclesiàtica és l'àmplia difusió assolida pel llibre (i també posteriorment, la pel·lícula que inspirà); qui l'hagi llegit, ha pogut experimentar com, sobretot gràcies a una prosa àgil, el que s'explica sobre aquella hipotètica relació de Jesús i Maria Magdalena sembla que hagi estat una realitat, capaç de convèncer fins al més incrèdul. Però, amb tot, no deixa de ser en conjunt una novel·la, una ficció. I de fet, no és la primera vegada que la llegenda en qüestió és el centre de l'argument d'altres històries de ficció. Com a exemple hi ha la sèria d'Els fills del Grial, de Peter Berling, publicada a finals del segle passat, i, que jo sàpiga, no generà tanta polèmica. Sens, dubte, com he dit abans, el que més alarmà als caps de l'Església Catòlica fou l'espectacular ressò del llibre. Sols afegiré al respecte que després de llegir-la, la conclusió que en vaig treure és allò afirmat més amunt: que es tractava d'una novel·la, i que en conjunt no em va acabar de fer el pes.

L'Església Catòlicia, fos a través de l'Índex durant molt de temps, i sigui actualment a través de la crítica cap a aquells textos que li siguin hostils, l'únic que fa és defensar-se. Sens dubte, té tot el dret a fer-ho, això és innegable. Però avui en dia potser seria millor que els seus màxims representants canviessin el seu discurs, i abandonessin unes maneres i un lleguatge que resulta la majoria de les vegades ridícul, desfassat i hilarant que li resulta del tot contraproduent, és a dir, multiplicant els efectes d'allò que es pretenia evitar.

EL CEL I LA TERRA

Ja fa unes setmanes que es va anunciar que dos autobusos metropolitans de Barcelona lluirien a partir del 12 de gener el missatge "Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix la vida", fent-se ressò d'una campanya que amb força èxit s'ha dut a terme a diverses ciutats del Regne Unit. En el cas de de la Ciutat Comtal, l'entitat impulsora ha estat la Unió d'Ateus i Lliurepensadors de Catalunya, i sembla ser que també s'estendrà a Madrid i a València. Tot i no haver-se iniciat, la campanya ja ha començat a tenir resposta per part de grups confessionals per tal de contrarestar-la.

No entraré a valorar la citada campanya ni tot el rebombori que ha comportat, ni a debatre sobre l'existència de Déu. Sols una cosa diré en relació amb el tema: d'existir Déu, espero que no sigui el que prediquen els ultres cristians, els radicals islamistes, els jueus ortodoxos i tots aquells que en el seu ideari destil·len odi, discriminació i intolerància.

SANT JOSEP, L'ASE, EL BOU I ELS TRES MAGS D'ORIENT

Des fa unes setmanes vaig llegint el llibre Els evangelis apòcrifs, del teòleg i doctor en Ciències Bíbliques Armand Puig. L'estructura d'aquesta obra obra em permet anar tractant-lo de forma esporàdica, sense que això suposi perdre el fil del seu contingut. Editat per Proa i publicat a inicis d'aquest 2008, el llibre fa una anàlisi dels anomenats evangelis apòcrifs, aquells textos escrits durant els primers segles d'existència del cristianisme i que l'Església no reconegué com a font per conèixer el missatge de Jesucrist tret dels anomenats evangelis canònics (els de Marc, Mateu, Lluc i Joan). No obstant, dins de tot aquest conglomerat de textos que comprenen els apòcrifs, n'hi ha alguns, que malgrat tot, el seu contingut no contradiu la doctrina cristiana. És més, alguns aporten dades sobre la biografia de Jesús que no apareixen en els canònics. De fet, el mateix Armand Puig els té en compte en la biografia que escrigué sobre Jesús de Natzaret, com ja vaig fer referència en una entrada anterior. L'autor, val a dir-ho, distingeix entre aquests evangelis apòcrifs que, tot i no haver estat reconeguts com a canònics, el seu contingut no contradiu el cristianisme, i els anomenats evangelis gnòstics, pertanyents a una branca herètica i que al seu moment foren rebutjats i condemnats. Armand Puig ha dedicat el volum publicat als primers, i més endavant també en publicarà un segon dedicat als evangelis gnòstics (entre els quals hi ha l'Evangeli de Judes, centre de polèmica fa dos anys).

Amb tot, els evangelis apòcrifs van tenir la seua importància dins la història del cristianisme. Els primers autors cristians, sobretot, els tingueren en compte, i també en èpoques posteriors han estat utilitzats com a font. Però més enllà d'aquesta influència sobre la doctrina, també han incidit en altres àmbits. Alguns dels seus passatges han inspirat no poques obres figuratives de l'art medieval i també de grans artistes del Renaixement i del Barroc.

Però on han incidit i de forma també profunda és en moltes tradicions i costums populars. I és sobretot en el cicle nadalenc on hi ha fortament arrelats elements procedents dels evangelis apòcrifs, que els trobem tant en els pessebres, a les lletres de les nadales i en altres tradicions com la dels pastorets. Així, el bou i l'ase (o la mula) que acompanyen la sagrada família al naixement, procedeixen dels apòcrifs. Tanmateix passa amb l'episodi en què floreix la vara de Sant Josep, assenyalant-lo com a futur espòs de Maria. I pel que fa als mags d'Orient, si bé en alguns dels canònics se'n fa referència, no es diu res del seu nombre, cosa que sí s'indica en els apòcrifs, almenys a l'anomenat Evangeli dels Hebreus, on es diu que eren tres aportant-nos així mateix el seu nom: Melcus (Melcior), Caspar (Gaspar) i Fadizarda (Baltasar).

Són precisament els tres mags -reis- d'Orient els que protagonitzen la nadala que seguidament transcric, la qual em serveix per felicitar el Nadal.

Tres Reis d’Orient tres bons camarades,

tenen gran consell una matinada,

-”Heu d’anar a Betlem” Els hi diu l’Etern Pare.

Marxen de matí en trencar l’albada;

quan són de camí,l’estrella els guiava;

Quan son a Betlem l’estrella s’els para.

Troben sant Josep I la Verge santa:

-”On aneu senyors?,On aneu doncs ara?”

-"A adorar a Jesús fill de l’Etern Pare."

-”Si voleu entrar, prodreu adorar-lo.”

Un li porta encens, or i mirra els altres.

L’estrella del cel, els il·luminava.

BON NADAL!!

EL JESÚS D'ARMAND PUIG

Entre els personatges històrics que desperten més interès, controvèrsies i debats entre els estudiosos hi ha Jesús de Natzaret. En un punt sí hi ha coincidència en general: el de la seua existència i el de la gran projecció i influència que tingué el cristianisme, corrent religiós com bé es coneix, sorgit posteriorment arran del seu missatge i la seua predicació. A partir d'aquí comencen les discrepàncies. Per als cristians, siguin de la confessió que siguin, Jesús de Natzaret és Deú fet home, que vingué al món a portar la llum i la salvació a la humanitat. Per als judaistes, un heretge i un blasfem. Per als musulmans, l'últim gran profeta de l'Islam abans de Mahoma. I per als no creients, el creador d'un nou corrent dins la religió judaica que donà pas al cristianisme.

Una altra qüestió polèmica al voltant de Jesús de Natzaret és l'escàs nombre de fonts escrites de l'època en què visqué que facin referència a la seua figura, amb l'agreujant que totes elles són molt posteriors a la seua mort i basades en tradicions orals. Entre els textos cristians hi ha els quatre Evangelis canònics (Mateu, Marc, Lluc i Sant Joan) i els Fets dels Apòstols; també s'acostuma a tenir en compte determinats episodis i detalls narrats en alguns dels anomenats Evangelis apòcrifs que fan referència a aspectes biogràfics dels personatge. Dels testimonis escrits no cristians, hi ha el que ens llegaren els historiadors romans Tàcit i Suetoni, un comentari de Plini el Jove, i l'obra del jueu romanitzat Flavi Josep. Escassetat de fonts, poc fiables per a alguns estudiosos, a més que els detalls que ofereixen sobre la biografia de Jesús són tanmateix molt escassos. De fet, els Evangelis canònics i els Fets dels Apòstols fan referència sobretot al missatge de Jesús de Natzaret, però en canvi aporten pocs detalls sobre la seua vida, i lligats principalment al període en què efectuà la seua predicació fins a la seua mort a la creu. Per tant, per a tot aquell qui pretengui escriure un treball de recerca, no de la doctrina, sinó del personatge històric de Jesús de Natzaret, es troba al davant amb tot un seguit d'obstacles. Amb tot, n'hi ha qui amb el poc que es té a l'abast aconsegueixen resultats admirables. És el que ha fet Armand Puig i Tàrrech, professor de la Facultat de Teologia de Catalunya.

L'any 2004 es publicava la primera edició del llibre Jesús. Un perfil biogràfic, d'Armand Puig. A hores d'ara, l'obra ja ha arribat a la seva 11a edició i ha estat traduïda a diversos idiomes. Jo vaig adquirir el llibre aquell mateix 2004, recent publicat, després d'haver conegut la seua aparició a través de la premsa i la bona crítica que se'n feia. Un primer intent de la seua lectura fracassà, ja que per diversos motius vaig haver de deixar-lo, tot i el seu interès. De fet, és un llibre que necessita una lectura regular i continuada. No va ser fins l'any en curs en què em decidí novament a llegir-lo.

El que fa Armand Puig és una obra mestra. El mateix subtítol ens avisa del que tenim al davant: un perfil biogràfic. El seu autor ha dut a terme una gran tasca de recerca i erudició, consultant nombroses fonts, tant per contextualitzar l'espai geogràfic i el període històric en els quals transcorregué la vida de Jesús, com per després explicar la trajectòria vital del personatge. I dels pocs escrits que es compta que fan referència a aspectes biogràfics, Armand Puig els escura a fons. De fet, es pot dir que els exprimeix al màxim fins a aconseguir extreure el més mínim detall que pugui aportar alguna dada al respecte. Fins i tot, quan observa alguna contradicció entre les fonts, contrasta i polemitza amb les versions que disposa, fins a inclinar-se per a aquella que considera més plausible (com el cas dels probables germanastres de Jesús, que haurien estat fruit d'un primer matrimoni de Sant Josep, anterior al que contragué posteriorment amb Maria). Val a dir que el llibre és un continu bombardeig de dades i més dades, cosa que en alguns passatges, tot s'ha de dir, es fa un pèl farragós de llegir. Malgrat això, és una obra que enganxa i que invita a continuar la seua lectura. Armand Puig ens explica com era el medi geogràfic en què es desenvolupà la vida i obra de Jesús: els diferents ens polítics, les ciutats, els pobles els paisatges. Ens indica quines llengües es parlaven, quines creences religioses es practicaven, qui governava, quins conflictes hi havia, etc. De la bografia de Jesús de Natzaret, ens narra des de la seua infantesa (de la qual se'n sap ben poc), fins el període de la seua predicació, l'últim de la seua vida, fent referència tant als aspectes vitals com al seu missatge, fent referència tanmateix a la gent que l'envoltà: els seus familiars, els apòstols, els seguidors, els seus opositors i enemics. L'obra en sí és de gran rigor i de cap de les maneres es tracta d'un text merament panegíric a l'entorn de la figura de Jesús, com acostumen a ser altres treballs sobre el personatge, ni tampoc el seu contingut és un tractat de teologia, tot i que aquesta hi és present en molts aspectes. Certament que Armand Puig fa el seu estudi des de la visió cristiana i catòlica, fet que per a alguns pugui provocar algun prejudici sobre contingut sobre el seu suposat partidisme. Contràriament, crec que qualsevol que vulgui abordar de forma profunda la figura de Jesús no pot obviar de cap de les maneres aquest magnífic llibre d'Armand Puig i Tàrrech.

DIES DE DEJUNI I ABSTINÈNCIA

Després dels dies de disbauxa, desinhibició i excessos del Carnaval, amb el Dimecres de Cendra s'inicia la Quaresma, un període de quaranta dies que fineix Diumenge de Rams per donar pas a la Setmana Santa. La Quaresma representa per al Cristianisme, i per a l'Església Catòlica en particular, un període de reflexió previ a la celebració de la passió i mort de Jesucrist i la seua posterior resurrecció, esdeveniments culminants de la doctrina cristiana. Que la seua duració sigui de quaranta dies es basa en què Jesús romangué aquest mateix temps al desert, on dejunà i fou temptat pel dimoni, iniciant posteriorment la seua predicació anunciant l'arribada del Regne de Déu. Tanmateix, la Quaresma és un període de dejuni i abstinència (de menjar carn), pràctiques que actualment es redueixen totes dos a Dimecres de Cendra i Divendres Sant, i als divendres de Quaresma pel que fa a l'abstinència, però que en èpoques pretèrites s'estenine al llarg de tot el període. L'explicació que se li dóna, des de la doctrina cristiana, és que són actes de sacrifici, una manera d'identificar-se amb el patiment que Jesucrist va sofrir durant la passió. Si bé és aquest sentit religiós el que perdura, el dejuni i l'abstinència tenien al mateix temps un sentit pràctic en altres èpoques.

Antigament, el pas del temps i qualsevol activitat humana eren sacralitzats. Era una manera de donar contínuament gràcies a Déu. al mateix temps que se cercava la seua protecció. El res al llevar-se al matí, el senyar-se en sortir al carrer o en iniciar un viatge, la benedicció de la taula abans de les menjades, el res abans d'anar a dormir, representen, entre altres, signes d'aquesta sacralització dels diferents moments del dia. De la mateixa manera, les diverses etapes de la vida de la persona també eren celebrades, en aquest cas a través d'alguns dels sagraments (malgrat que la doctrina cristiana els doni un altre significat): baptisme (naixement), confirmació (pubertat), matrimoni i extremaunció (la mort). En una altra escala de temps, també es commemora el canvi de les estacions de l'any. El Nadal coincideix amb l'entrada de l'hivern, i pel que fa la Pasqua, l'arribada de la primavera. I la Quaresma?

A les societats agràries, com bé es coneix, les activitats estan sotmeses als canvis estacionals. Hi ha una època de sembra i de manteniment dels conreus i un altra de collita, que depenent dels productes arribarà al llarg d'una estació o en un altra. Durant l'hivern, les persones s'alimentaven preferentment de les reserves de menjar acumulades després de les collites. Al final d'aquella estació, però, les reserves començaven a minvar, i calia esperar l'arribada de la primavera per poder comptar amb els primers fruits sorgits de la terra. Enmig d'aquesta espera, s'havia estalviar el menjar, i un bon sistema, era el dejuni. De la mateixa manera, podia haver la tentació de substituir l'alimentació basada en productes vegetals per la procedent dels animals. Una manera d'impedir un sacrifici indiscriminat d'aquells (tenint en compte, a més, que per a moltes espècies el final de l'hivern és el de la seua reproducció), era practicar l'abstinència de menjar carn. No és gens estrany que unes bones pràctiques que eren importants per tal d'assegurar l'alimentació de les persones en un període previ a l'arribada dels primers fruits i les primeres collites durant la primavera, s'acabessin sacralitzant, i considerar al mateix temps pecaminós i nociu el transgredir-les (en algunes zones de l'Europa central, durant els primers segles de l'Edat Mitjana, s'arribava a l'exterme d'arrencar les dents en viu a qui no ho respectava durant la Quaresma).

Actualment la provisió d'aliments està garantida al llarg de l'any, i d'aquestes antigues pràctiques sols n'ha restat el sentit religiós que se'ls va acabar donant. De fet, al darrere de moltes prescripcions i prohibicions que marca la religió envers les persones i que a algú poden semblar-li absurdes i desfasades, hi havia en origen un sentit pràctic que era del tot lògic i beneficiós.

"NIHIL OBSTAT"

En la seua deriva contra l'actual govern de l'Estat, la Conferència Episcopal Espanyola ha arribat finalment al seu zènit redactant un document on fa una descarada recomanació partidista del vot. És obvi que cadascú té dret a defensar els seus interessos i la seua forma de pensar. Però él que és inconcebible és que al mateix hi hagi pretensions de controlar el pensament, les creences i els costums de les persones, de recuperar, en definitiva aquest paper de jutge moral de la societat amb, fins i tot, ànims inquisidors respecte a determinades qüestions i col·lectius. No és la primera vegada que la Conferència Episcopal presenta un escrit enmig del context electoral per tal de donar unes pautes d'orientació als seus fidels de cara a les votacions. Però, que jo recorda, mai no ho havia fet d'una forma tan obertament explícita donant suport a una de les opcions, a la qual si bé no anomena directament, la lectura del document sembla calcada de l'ideari d'aquella formació que ha anat proclamant gairebé al llarg d'aquesta legislatura que fineix. De fet, el que es fa és indicar a qui no s'ha de votar, al mateix temps que queda clar a qui sí.

Molt s'han mullat aquesta vegada. Massa i tot. Massa tenint en compte, en primer lloc que no tot el conjunt dels catòlics de l'Estat espanyol cobreguen amb les idees que es desprenen del document. Massa, en segon lloc, perquè apostant tan fort per una opció política s'arrisquen a les amargues conseqüències que li pot suposar a la jerarquia catòlica espanyola que els seus no assoleixin finalment el poder. Perquè de guanyar el PSOE, no crec que en aquesta ocasió es quedi creuat de braços en relació amb l'Església Catòlica després dels cops que li ha estat propinant la jerarquia durant aquests quatre anys, amb el punt culminant d'aquest darrer. Al marge del fet que si el que pretén és canlitzar vots cap al PP, l'actitud de la Conferència Episcopal pot tenir per com a conseqüència l'efecte contrari, és a dir, una fugida de vots cap a aquelles formacions polítiques contra les qui va dirigit el contingut del document.

Per tant, com es manifesta en l'acudit que acompanya aquest escrit (del genial humorista JAP), més val que resin perquè guanyin els seus, cosa que, mai més ben dit, Déu no ho vulgui! Això sí, si finalment se'n surten amb la seua, també mai més ben tit, que Déu ens agafi confesats!

SOBRE "CRISTIANISME I JUSTÍCIA"

Un dia del 1992, no recordo bé si cap als mesos d'estiu o tardor, vaig trobar-me a la bústia una mena de quadern, de tamany Din A5 embolicat amb plàstic. No podia distingir bé el títol per les lletres sobreimpreses que hi havia a l'embolcall, però sí podia distingir el color groc de les tapes. I pel que fa a qui anava dirigit, no hi havia dubte que era a mi tal com s'indicava a l'etiqueta. En desembolicar-lo, la sopresa va ser el títol del quadern: Teologia de la marginació. Els noms de Déu, essent el seu autor un tal Josep Sols i Lúcia. En fullejar-lo m'assabento que ha estat editat per una associació per a mi desconeguda, Cristianisme i Justícia. A la contraportada es desvetlla el misteri:

Cristianisme i Justícia (Fundació Lluís Espinal) és un Centre d'Estudis promogut per la companyia de Jesús de Catalunya. Agrupa un equip de professors universitaris i especialistes en teologia i en diverses ciències socials i humanes interessats pel cada cop més indispensable diàleg cultural fe-justícia.

Descobreixo a més que hi ha altres quaderns anteriors publicats, amb títols que em criden l'atenció: El sindicalismo en la década de los ochenta, Teologia de l'Alliberament, Grans injustícies d'avui, Contribució al debat de l'Otan, Ètica de l'entrada a la CEE, Capellans obrers, Deute del Tercer Món, Pobresa i exclusió social, La gran contradicció del liberalisme modern, Nens del carrer, La revolució de l'Est. Anàlisi d'un fracàs, etc. (també en figuraven alguns dedicats a un tal Ratzinger, en aquell moment un perfecte desconegut per a mi). Francament estava atònit perquè ignorava com aquell quadern em va poder fer cap a les meves mans, i a hores d'ara encara no ho sé. Però sorprenentment van seguir arribant-ne més, amb una freqüència d'uns dos o tres per any. I la veritat, vaig aficionar-me a la seua lectura per l'interès dels temes tractats i l'enfocament crític que en fan ús en tots ells, de tal manera que encara els segueixo rebent. (Val a dir que un bon dia vaig rebre una carta de l'associació on se'm proposava si volia col·laborar econòmicament, i fins i tot que si no volia fer aportació, però desitjava seguir rebent els quaderns, que continuarien fent-ho; vaig ser generós i ho continuo essent).

La temàtica dels quaderns que he pogut aplegar durant aquests anys (els conservo tots) és molt variada, tant pel que fa al seu contingut com a l'àmbit territorial que comprenen, o les dos coses alhora, i tots ells de rigorosa actualitat: El debat de l'Estat del Benestar, L'abisme de la desigualtat, Pensem sobre Maastricht, Colòmbia, una democràcia genocida, L'Àfrica Negra, el futur d'una humanitat destrossada, Les fal·làcies religioses del mercat, Els cecs i l'elefant, el diàleg intereligiós, Capitalisme i democràcia en el segle XXI, La Globalització, Islam i Occident, Iraq, La pobresa als Estats Units, Les tenebres de la guerra, Algèria i Kosovo, El Déu de Bush, Horitzó Kyoto, Els crims de les grans companyies farmacèutiques, Estats terrocràtics, etc. N'hi ha que estan dedicats a temes i problemàtiques exclusius de l'Estat espanyol: La cultura de la solidaritat internacional a Espanya, La trama oculta de la gran premsa espanyola, entres altres, i darrerament, l'últim quadern dedicat a una qüestió de candent actualitat, Educació per a la ciutadania, matèria la docència de la qual als centres d'ensenyament es mostren totalment favorables, des d'una posició totalment dialogant i a les antípodes de la visió estreta de mires de determinats jeracarques de la Conferència Episcopal Espanyola. Alternen aquests temes d'actualitat amb altres de reflexió teològica, però també enfocades al món present: Textos oblidats de la doctrina social de l'Església, L'Església, per a què?, Símbols de fraternitat. Sagramentologia per a començar, A la recerca del regne, moral per al nou mil·lenni, I si Déu no és perfecte? Cap a una espiritualitat simpàtica, Jesús, Judes, Da Vinci...

Un altre fet a destacar és que no tots els autors dels quarderns són membres de la Companyia de Jesús, ni d'altres congregacions i estructures eclesiàstiques, sinó que hi trobem nombrosos laics, alguns dels quals gens sospitosos de mantindre cap vincle amb l'Església. Entre aquests hi trobem Carlos Taibo, professor de Ciència Política a la Universitat de Madrid i un especialista, al seu moment sobre l'URSS i els estats comunistes en general (Vint preguntes sobre els Conflictes Iugoslaus, entre altres títols en què ha participat en aquests escrits).

També amb els quaderns molts cops Cristianisme i Justícia fa tramesa d'uns díptics que també conformen una col·lecció, sota el títol "Papers", també sobre temes d'actualitat: "Pla Hidrològic Nacional" (òbviament, contraris), "La RD del Congo", "Banca ètica i responsabilitat ciutadana", "Algunes reflexions sobre la immigració estrangera a Espanya", "Mòbil nou i gratis? No, gràcies!"...

En conjunt, com es pot comprovar, Cristianisme i Justícia revela un posicionament crític envers el món actual i la voluntat de donar a conèixer totes les desigualtats i injustícies que existeixen, i des d'una òptica que els aparta de la línia ideològica (si ho podem dir així) de les altres jerarquies de l'Església. Tampoc no és que estigui d'acord amb algunes de les seues reflexions, pèrò amb tot i des del meu punt de vista crec que aquesta institució aborda els temes que hauria de tractar amb més profunditat i més activament l'Església en sí.

Com deia més amunt, segueixo immers en la ignorància respecte a qui em va fer arribar els quaderns. A qui hagi estat, moltes gràcies!

"...ET A PECATO MEO MUNDA ME"

Sobta, sorprèn i, segons com, fins i tot indigna en alguns casos el posicionament que adopta l'Església Catòlica en relació a determinats temes. És divulgada i coneguda la seua suprema ensopegada en comdemnar a Galileu Galilei i obligar-lo a retractar-se dels resultats de les seues investigacions (ensopegada de la qual no fa massa va reconèixer l'error comès, però amb els consegüents matisos i amb boca petita). Encara no entenc aquesta reticència de no voler acceptar la fecundació in vitro o la investigació amb cèl·lules mare, com altres assumptes que no vol sentir-ne ni parlar i que fa sortir de polleguera a la jerarquia catòlica. I com és sobradament sabut, una de les qüestions que més els obsessiona i els crispa és tot allò relacionat amb les relacions sexuals, sobretot si aquestes no estan destinades única i exclusivament a la procreació. En conseqüència abomina de qualsevol sistema anticonceptiu, des dels preservatius fins a les píndoles, i si no n'hi ha prou incideix en els efectes secundaris d'aquests sistemes o que, malgrat tot no s'impedeix la transmissió de malalties en el cas dels condons. Per contra, malgrat tolerar alguns sistemes d'anticopcepció naturals, per damunt de tot el que recomana és l'abstinència (així, qualsevol!).

Sens dubte és una posició que xoca i que ens pot semblar, apart de retrògrada i fora de lloc, ridícula i hilarant. Però com sol passar amb totes les religions, tot allò que és considerat pecaminós i/o prohibit i que aparentment no hi trobem cap raonament lògic que ho sustenti, tal com ens ha desmostrat l'antropòleg Marvin Harris (Vacas, cerdos, guerras y brujas o Caníbales y reyes, entre altres títols del mateix autor), en origen pot haver-hi una explicació, i en el nostre cas, ben senzilla. Abans de què existissin els mètodes profilàctics actuals i que la higiene personal s'estengués, la transmissió de malalties per via de les relacions sexuals era molt estesa, risc que augmentava encara més si aquelles es mantenien amb diferentes persones. Algunes d'aquestes malalties venèrees comportaven, fins i tot, la mort de qui les patia. A més cal sumar-hi, per al cas de les dones, que quedar-se embarassada suposava assumir un risc personal, molt més que en els nostres dies, donat que no poques parteres no superaven el part, eren víctimes d'infeccions o en restaven malmeses de per vida. Si ja representava un perill dins una relació matrimonial, amb un embaràs buscat i volgut, encara el feia més pervers quan es tractava d'un embaràs no desitjat per les conseqüències que pogués tenir. I si es recorria a la seua interrupció, a l'avortament, amb els mètodes i condicions en què es duia a terme molts cops era pitjor el remei que la malaltia. Al costat de tot això no hem d'oblidar la sort que corrien els nadons recent nascuts, des dels que naixien morts, passant pels que sobrevivien pocs dies fins als infants que no arribaven a la pubertat. Amb tots aquests elements negatius a l'abast, no era cap disbarat, tot el contrari, advertir sobre l'aspecte malèfic per les conseqüèncis que podien comportar les relacions sexuals en èpoques pretèrites. Però com sol passar, a aquestes consideracions primigènies de caràcter pràctic, se li van afegint les de caire religiós. Tot allò que es considera negatiu per a la persona, és pecaminós, és a dir, no és conforme amb el que dictamina la divinitat, essent la idea que perdura malgrat canviar els usos i els costums socials (i els mètodes profilàctics, per suposat). En el cas de l'Església Catòlica, la jerarquia manté aquest rebuig contra les relacions sexuals que no tinguin una finalitat reproductiva i menysprea i s'oposa als mitjans contraceptuals. Com també manifesta una significativa visceralitat contra l'avortament i les relacions homosexuals (i no cal dir-ho, contra el matrimoni entre persones del mateix sexe).

Hi ha una cosa que a mi particularment (i suposo que més gent) em fa certa gràcia. Quan hi ha una manifestació sigui contra l'avortament, contra les campanyes que promouen l'ús de preservartius o contra els matrimonis homosexuals (sota l'eufemisme, en aquest cas, que es defensa la família), sempre es veurà en llocs visibles a monges, bisbes i capellans, alguns fins i tot enarborant pancartes i lluint les pertinents enganxines. No deixa de ser curiós i divertit que siguin aquells que al seu moment van fer un vot d'abstinència (sexual) assolint el celibat, apareguin de forma explícita i donant la cara en aquest tipus d'actes reivindicatius, perquè al cap i a la fi les qüestions al·ludides no tenen perquè afectar-los en principi. Sens dubte que en la seua actitud hem de veure més aviat una acció evangelitzadora i moralitzant, de recordar què és allò negatiu i perniciós per a les persones, recolzant la seua posició en allò que dicta el dogma catòlic. Ho hem de veure, en el fons, com una actitud solidària, perquè tots plegats es preocupen i es manifesten per uns problemes que a ells teòricament no els afecten. Francament, per a unes qüestions que en última instància pertanyen a l'esfera de la intimitat de les persones, aquesta solidaritat, ho sento molt, em sobra.

"DEUS CREATOR"

Atònits van quedar-se els professors de la Universitat de Barcelona que van rebre el llibre Atlas of Creation, procedent de Turquia. I més sorpresos encara en assabentar-se que aquesta tramesa es va fer també a universitats de França i Alemanya. Luxosament enquadernat, amb més de 700 pàgines i 5 kg de pes, l'Atles de la Creació va resultar ser un al·legat contra Darwin, negant la validesa de la teoria de l'evolució i fent alhora una defensa aferrisada del creacionisme en la seua versió més radical, és a dir, que darrere de la creació de l'Univers, de la matèria, dels éssers vius i de qualsevol fenòmen natural hi ha en última instància la mà de de la divinitat. De seguit va iniciar-se la recerca per resoldre el misteri de l'autor o dels autors d'aquella tramesa interessada en difondre aquestes idees i argumentacions acientífiques. Finalment es va aconseguir esbrinar l'enigma: una secta musulmana sorgida a Turquia, sostenidora de la teoria creacionista, n'havia estat la responsable.

Aquest relat pot semblar l'inici d'una novel·la de misteri, tant en boga últimament, amb sectes i societats secretes pel mig. Però lo fotut del cas és que aquests fets són reals i molt recents. Tot plegat va ocórrer el passat mes de febrer i en vaig ser sabedor a través de la premsa.

El creacionisme, com s'ha dit, parteix de la base que la divinitat està en l'origen primigeni de la naturalesa. No obstant, més que d'un sol creacionisme, cal parlar de creacionismes, ja que sota aquest concepte s'hi apleguen diverses sensibilitats i creences, des d'aquells que volen conciliar l'existència de la intervenció divina en la creació i l'evolució (com féu el prestigiós filòsof, teòleg i paleontòleg Pierre Teilhard de Chardin), fins als més extremistes, que no admeten la possibilitat de l'evolució i que defensen que la creació va començar el 23 d'octubre de l'any 4004 aC per a la qual Déu en va invertir sis dies, descansant al setè.

Els impulsors de les idees més extremes han estat grups evangèlics dels Estats Units, posicionaments que han trascendit més enllà d'aquests col·lectius, arribant assumir-los, entre altres, alguns sectors de l'Església Catòlica i, fins i tot, fora de l'àmbit cristià, alguns grups musulmans (com s'ha vist) i judaistes. No obstant, és al Estats Units on aquesta creença ha tingut més predicament: intents d'introduir el creacionisme a les escoles (alguns aconseguits) com a teoria alternativa a l'evolucionisme, pleits judicials, suport d'alguns líders polítics (Bush n'és simpatitzant) i de grans magnats de l'economia, etc. A més, hi ha qui diu que apart de qüestionar l'evolució, aquesta visió radical del creacionisme va més enllà, i el que posa en dubte en definitiva és el pensament científic en general. Que la divinitat estigui en l'origen de tot i que al mateix temps, sigui la causa última de qualsevol fenòmen, és un atac directe a qualsevol raonament basat en la ciència. A última hora, és també una forma de simplificar l'explicació a qualsevol fet que esdvingui a la natura: Déu està al darrere de tot i no cal donar-li més voltes.

Jo encara vull ser més agosarat en vaticinar cap on poden tendir les intencions d'aquests sectors més radicalitzats del creacionisme. Si l'ésser humà és una creació divina, en tot allò que faci i dugui a terme qualsevol home o dona s'hi haurà de veure la mà del Creador. Apliquem seguidament aquest raonament al camp polític i als qui governen: al cap i a la fi, tornem al vell pensament de que qui governa ho fa per mandat diví i al mateix temps és intèrpret dels designis de la divinitat. A la resta no ens queda més que obeir i complir els preceptes que corresponguin. Reconec, com deia abans, que potser és agosarada aquesta reflexió. No obstant, també sembla del tot inversemblant el relat del luxós manual de creacionisme amb què he iniciat l'escrit... i resulta que és cert.

Tot i els sectors poderosos que li donen suport, aquests radicals defensors del creacionisme anti-evolució no ho han tingut (ni ho tenen) fàcil. Tant és així, que a l'inici de la dècada dels noranta van voler maquillar la seua imatge, inventant-se un nou terme per definir la seua teoria, un concepte més amable de cara al públic, més fashion si és vol: en lloc de creacionisme, a partir de llavors van començar a parlar de disseny intel·ligent. És a dir, la naturalesa i els éssers que la poblen no van ser creats, sinó dissenyats. A més, a més, es procura en allò que sigui possible no anomenar la divinitat com a principi de la creació (o del disseny) per dissimular la seua confessionalitat, malgrat que deixen a entendre que hi ha un dissenyador. Això sí, segueixen presentant-se com alternativa a l'evolucionisme i al pensament científic.

Disseny intel·ligent. Quina paradoxa donar-li aquest nom a una creença que és un insult a la intel·ligència!

(En acabar aquest escrit, llegeixo a La Vanguardia d'avui l'article d'Imma Monsó "Museo de los ¿errores?" (p. 30), dedicat a l'obertura pels creacionistes del Museu de la Creació, a Kentucky. El títol ja avança quin és el to del contingut)

"MINIMICUS"

Recentment s'ha conegut la notícia de què a l'Església Catòlica es podrà tornar a celebrar la missa en llatí i d'acord amb la litúrgia d'abans del concili Vaticà II. I la cosa és que ha estat una decisió del propi papa Benet XVI aquesta recuperació. No entraré a discutir sobre l'oportunitat d'aquesta mesura i si és un signe més de la involució que s'està vivint a dins de l'Església. El que sí en fa venir a la memòria i voldria deixar constància és d'un seguit d'anècdotes relacionades amb la litúrgia en llatí, ocorregudes totes elles a Flix.

Pocs dels que acudien a missa sabien llatí. La majoria dels feligresos seguien la cerimònia, resaven, responien, cantaven, etc., però sense saber gairebé res del que estaven dient. Aquest desconeixement donava pas, en conseqüència, a què moltes persones diguessin allò que ells creien haver escoltat, creant-se un llatí molt peculiar. Recordo que van contar-me que una vegada hi havia una senyora que, de forma convençuda i fervorosa, anava contestant a allò que invocava el capellà:

"Minimicus!... Minimicus!..."

No he pogut esbrinar quina devia ser la paraula original que va inspirar aquest "minimicus" (potser benedictus? qui sap!). Però sí us puc assegurar que a pesar de la fonètica, no és llatí, o almenys algun terme que es fes servir a la litúrgia llatina.

Tot i que quan vaig nàixer es va deixar d'oficiar la litúrgia en llatí, he pogut ser testimoni d'una d'aquestes transmutacions lingüístiques. En determinades cerimònies de l'Església s'ha seguit utilitzant la llengua llatina, sobretot en alguns càntics. A l'exposició del Santíssim, en concret, s'entona l'himne Tantum ergo, i en un dels seus versos s'articulen aquestes paraules:

Sit et benedictio

No sols a una persona, sinó a més d'una he pogut escoltar dir el següent:

"Si tetet benicio"

Amb la particularitat que el "tetet" era pronunciat amb les dos "e" obertes i el "benicio", amb "c" castellana.

Apart d'aquestes transformacions peculiars, una altra cosa que es feia, això sí fora de les cerimònies, era canviar les paraules llatines per altres en català que, si fa no fa, tinguessin una fonètica similar, amb un objectiu humorístic i burlesc. Van explicar-me una d'aquestes fa molts anys, relacionada amb el ritu que se celebrava quan el capellà anava a la casa d'un difunt per, posteriorment, acompanyar-lo fins l'església on tindria lloc el funeral. Sembla ser que s'establia una mena de diàleg entre l'oficiant i els familiars del finat (o la resta de persones que assistissin a la cerimònia). El capellà feia el seu prec o la seua invocació, i els altres responien. Abans de reproduir-ho, he de dir que compto amb dos mancances al respecte. Primer, no he pogut trobar quines eren les paraules exactes d'aquest ceremonial, doncs hagués estat bé poder fer l'oportuna comparació. I segon, és una llàstima que no pugui reproduir aquí la cantarella corresponent. Dit això, passo a mostrar el que ens van llegar els nostres avantpassats:

- Avui, un. I demà, un altre.

- Passat demà, que no hi falte.

- Truco i no hi són!

- Deuen ser al tros...

Ite, missa est.