"MINIMICUS"

Recentment s'ha conegut la notícia de què a l'Església Catòlica es podrà tornar a celebrar la missa en llatí i d'acord amb la litúrgia d'abans del concili Vaticà II. I la cosa és que ha estat una decisió del propi papa Benet XVI aquesta recuperació. No entraré a discutir sobre l'oportunitat d'aquesta mesura i si és un signe més de la involució que s'està vivint a dins de l'Església. El que sí en fa venir a la memòria i voldria deixar constància és d'un seguit d'anècdotes relacionades amb la litúrgia en llatí, ocorregudes totes elles a Flix.

Pocs dels que acudien a missa sabien llatí. La majoria dels feligresos seguien la cerimònia, resaven, responien, cantaven, etc., però sense saber gairebé res del que estaven dient. Aquest desconeixement donava pas, en conseqüència, a què moltes persones diguessin allò que ells creien haver escoltat, creant-se un llatí molt peculiar. Recordo que van contar-me que una vegada hi havia una senyora que, de forma convençuda i fervorosa, anava contestant a allò que invocava el capellà:

"Minimicus!... Minimicus!..."

No he pogut esbrinar quina devia ser la paraula original que va inspirar aquest "minimicus" (potser benedictus? qui sap!). Però sí us puc assegurar que a pesar de la fonètica, no és llatí, o almenys algun terme que es fes servir a la litúrgia llatina.

Tot i que quan vaig nàixer es va deixar d'oficiar la litúrgia en llatí, he pogut ser testimoni d'una d'aquestes transmutacions lingüístiques. En determinades cerimònies de l'Església s'ha seguit utilitzant la llengua llatina, sobretot en alguns càntics. A l'exposició del Santíssim, en concret, s'entona l'himne Tantum ergo, i en un dels seus versos s'articulen aquestes paraules:

Sit et benedictio

No sols a una persona, sinó a més d'una he pogut escoltar dir el següent:

"Si tetet benicio"

Amb la particularitat que el "tetet" era pronunciat amb les dos "e" obertes i el "benicio", amb "c" castellana.

Apart d'aquestes transformacions peculiars, una altra cosa que es feia, això sí fora de les cerimònies, era canviar les paraules llatines per altres en català que, si fa no fa, tinguessin una fonètica similar, amb un objectiu humorístic i burlesc. Van explicar-me una d'aquestes fa molts anys, relacionada amb el ritu que se celebrava quan el capellà anava a la casa d'un difunt per, posteriorment, acompanyar-lo fins l'església on tindria lloc el funeral. Sembla ser que s'establia una mena de diàleg entre l'oficiant i els familiars del finat (o la resta de persones que assistissin a la cerimònia). El capellà feia el seu prec o la seua invocació, i els altres responien. Abans de reproduir-ho, he de dir que compto amb dos mancances al respecte. Primer, no he pogut trobar quines eren les paraules exactes d'aquest ceremonial, doncs hagués estat bé poder fer l'oportuna comparació. I segon, és una llàstima que no pugui reproduir aquí la cantarella corresponent. Dit això, passo a mostrar el que ens van llegar els nostres avantpassats:

- Avui, un. I demà, un altre.

- Passat demà, que no hi falte.

- Truco i no hi són!

- Deuen ser al tros...

Ite, missa est.