Hi ha períodes històrics que pel que sigui, gaudeixen en una determinada època posterior d'un predicament i una popularitat amples i estesos, podent haver motivacions, polítiques, culturals, socials, o totes alhora. Els estudis de recerca sobre el període en qüestió de sobte es multipliquen, incidint-se en alguns aspectes en concret o tractant-se des d'un enfocament global. Passà durant el Renaixement, amb l'admiració que es despertà per l'antiguitat clàssica grega i romana, i amb el Romanticisme, que rescatà l'Edat Mitjana de l'ostracisme a què fou sotmesa durant segles. Últimament al nostre territori hem estat testimonis de la proliferació d'estudis sobre el Carlisme, marginat un temps pel suport que aquest moviment polític donà al cop d'Estat de 1936 i al règim franquista (almenys, alguns dels seus dirigents en aquest darrer cas), però del que les noves recerques històriques estan demostrant que en origen fou molt més que una simple facció dinàstica i reaccionària i alhora representà la base de moviments i actituds posteriors, allí on estigué implantat sòlidament. Si bé l'estudi del Carlisme és una tendència que ha anat creixent progressivament en els últims anys, un període històric que des de la transició fins a l'actualitat segueix essent objecte d'estudi a primera plana, i que és motiu de debats apassiontats ja no sols entre historiadors, sinó en el terreny polític i entre la població en general, donada la seua proximitat cronològica, és el que comprèn els anys de la Segona República i la Guerra Civil (1931-1939). Aquest interès latent per aquests anys ha eclipsat, en canvi, el període històric immediatament anterior pel que fa al seu coneixement general, com fou el del regnat d'Alfons XIII.La monarquia d'Alfons XIII comprèn els anys 1902 i 1931. Caldria afegir-hi, però, la llarga regència de la reina Maria Cristina, iniciada després de la prematura mort del rei Alfons XII el 1885 (el seu successor naixia uns mesos després). En conseqüència, ens trobem amb un ample període històric, durant el qual el territori de l'Estat espanyol no patí cap conflicte greu, però no per això fou menys convuls i on s'experimentarien un seguit de canvis importants en tots els àmbits: polític, econòmic, social i cultural. Canvis que acabarien generant les tensions que finalment desembocarien en la proclamació de la Segona República i la posterior Guerra Civil. En atres paraules, no s'expliquen aquests darrers períodes sense tot allò que va transcórrer entre 1885 i 1931.
No hi hagué cap conflicte greu en territori de l'Estat, certament, però això no implica que la violència restés absent durant aquell dilatat període històric. Mostra palpable i cu
lminant n'és el fet que dos caps de govern, Canalejas (1912) i Dato (1921) foren assassinats en sengels atemptats, igual que l'excap de l'executiu i polític prominent de la Restauració, Cánovas del Castillo, patí un final semblant el 1897. El mateix monarca Alfons XIII fou objecte d'un atemptat l'any 1906 durant el dia del seu casament, del qual en resultà il·lès. Però no sols els dirigents polítics eren l'objecte dels actes violents. Més aviat aquests eren conseqüència de la tensa situació social que es vivia. Els carrers de Barcelona foren testimonis de l'acció de pistolers, tant els procedents de l'anarquisme, com aquells pagats pel poder per fer front els anteriors. El nom del governador Martínez Anido restarà lligat a una de les èpoques més negres de la història barcelonina. Fou absolutament despietat amb els militants anarquistes, des de tolerar la llei de fugues amb els detinguts, fins a simular un atemptat contra la seua persona per poder justificar la consegüent acció repressora (posteriorment Martínez Anido seria ministre amb Primo de Rivera i també formà part dels primers governs de Franco a l'inici de la Guerra Civil).
Si aquesta violèn
cia política i social és la que es visqué al territori peninsular, la guerra també en fou present... però a les colònies. El 1898 l'Estat espanyol perd els últims territoris d'Ultramar que li restaven del seu antic imperi (Cuba, Puerto Rico i Filipines), per a tot seguit bolcar les seues apetències colonials al nord d'Àfrica. El resultat fou un seguit de malaurades i impopulars campanyes militars per tal d'aconseguir dominar les contínues rebel·lions protagonitzades pels indígenes. Les conseqüències no pogueren ser més nefastes en alguns casos: el 1909 l'oposició a l'allistament forçós derivà en els fets violents de la Setmana Tràgica; i el 1921, una cadena d'errades comeses pels comandaments militars conduïren al desastre d'Annual, ja comentat en una altra ocasió.
En el camp estrictament polític, el període s'inicià amb el domini dels anomenats partits dinàstics, el conservador i el liberal, que a través de pactes i eleccions amanides s'anaven alternant en el poder (fou l'època daurada el caciquisme i les tupinades). Al pas dels anys, però, aquest sistema anà trontollant amb l'aparició i creixement de noves forces polítiques que el qüestionaven: republicans, PSOE, nacionalistes (a Catalunya i el País Basc), a més de la pressió del grups sindicals que es desenvoluparen a l'entorn de la UGT i la CNT. Un moment crític s'assolí el 1917 en coincidir cronològicament tres moviments de desafecció al règim: la formació per diversos militars de les anomenades Juntes de Defensa, al constitució de l'assemblea de parlamentaris (formada per tots aquells que no militaven als partits dinàstics) i la convocatòria d'una vaga general, l'única ocasió en què UGT i CNT es posaren d'acord per actuar conjuntament. Fou una situació del tot prerevolucionària, fins al punt que algun historiador ha destacat la coincidència que en els dos estats més extrems del continent europeu (Espanya i Rússia) s'estaven produint uns fets molt semblants aquell mateix any. No obstant, en el cas de l'Estat espanyol la situació no anà més enllà per la manca de coordinació i acord entre els tres moviments, i el temor per les conseqüències de la vaga general per part dels altres dos col·lectius desafectes. Això sí, el sistema polític de la Restauració estava tocat de ple.
El 1923 s'obre el parèntesi de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera. El record d'aquell cop d'Estat protagonitzat pel capità general de Catalunya encara incomoda determinats col·lectius polítics que inicialment li donaren suport (com el PSOE i els nacionalistes conservadors de la Lliga Regionalista). Tot i que en fou un clar predecessor
en diversos aspectes, durant el franquisme la historiografia oficial no es féu massa ressò d'aquesta etapa del regnat d'Alfons XIII; qui sap, potser la causa era la poca simpatia que es professaren Primo de Rivera i Franco (certament, no es podien veure). La intenció primigènia de Primo de Rivera era acabar amb la violència política i sindical i solucionar el problema generat al Protectorat Espanyol del Marroc després del desastre d'Annual, entre altres qüestions. El fet que es presentés com una mesura transitòria i temporal per tal de reconduir la situació de l'Estat, propicià que es guanyés molts adeptes al principi. Però quan Primo de Rivera féu manifesta la seua intenció de perpetuar-se en el poder, provocà el creixement gradual dels opositors al règim, fins el seu apartament definitiu als inicis de 1930. Al cap d'un any i poc més, el 14 d'abril de 1931 es proclamava la Segona República.
I el rei? Quina va ser la seua actuació durant tot aquest període? Alfons XIII ha estat un dels reis més nefastos i negatius de la història espanyola. No conforme amb les limitades competències que li atribuïa la Constitució de 1876, aquest monarca Borbó es caracteritzà pels seus intents intervencionistes en la política, interior i exterior, fins i tot al marge de l'exec
utiu. Poc divulgat és l'episodi de l'intent d'envair i anexionar-se Portugal quan a l'estat veí fou proclamada la república l'any 1910, amb la intenció d'evitar que la marejada republicana s'estengués al territori de l'Estat espanyol. Més coneguda és la seua intervenció directa en l'impuls i suport de la campanya militar que desembocà en el desastre d'Annual; és significatiu el telegrama que dirigí el monarca al cap de les tropes colonials, el general Silvestre, amb la genital arenga ¡Olé tus cojones!. Dos anys després Alfons XIII donava suport explícit al cop d'Estat de Primo de Rivera (a qui arribà a denominar mi Mussolini español). Però aquest suport era del tot interessat. En la investigació oberta després de la greu desfeta a la Guerra del Rif per determinar les responsabilitats, les proves recollides apuntaven en gran nombre al mateix monarca. Una de les primeres mesures del nou règim dictatorial fou l'aturada de la citada investigació. També durant molt de temps s'enaltí la seua actitud d'abandonar el poder i el país un cop proclamada la Segona República amb l'objectiu d'impedir que la seua permanència generés aldarulls. La realitat fou més aviat la contrària. Alfons XIII es resistí fins a última hora a abdicar, fins al punt que estava disposat, si convenia, a que les forces d'ordre públic actuessin i duguessin a terme un bany de sang entre els manifestants favorables a la República. Al final va haver de cedir, i amb resignació i desgrat, abandonà el poder iniciant el seu exil·li.
No tot fou neg
atiu el que es produí durant aquests anys de la monarquia d'Alfons XIII. A pesar de la pervivència de velles estructures a les àrees rurals, a l'Estat espanyol es començà a experimentà un canvi social, sobretot a les zones urbanes i en concret les més industrialitzades. També s'estigué obert als nous invents que arribaren i/o s'estenguren amb l'entrada del segle XX: l'electricitat, l'automòbil, l'aviació, la ràdio, el cinema... Al marge, a Catalunya entre els anys 1914 i 1925 es visqué l'experiència de la Mancomunitat, una mena de proto-govern autònom de limitadíssimes competències, però que era reflex de l'impuls que havia assolit el catalanisme polític enmig d'un context poc favorable i que exercí una acció eficaç en tot allò on pogué intervindre.
Per a Flix fou un període a tindre en compte ja que assoliria l'important pas que duria la nostra població cap a la modernitat. L'any 1892 arribava el ferrocarril, un mitjà que trencava defi
nitivament el monopoli de principal via de comunicació que fins llavors havia tingut la navegació fluvial i obria al mateix temps nous lligams territorials. El 1897 es produïa el fet que tindria un gran impacte per al nostre poble durant el segle XX, com fou la constitució de la Sociedad Electro-Química de Flix (SEQF) (Val la apuntar que el vicepresident del primer consell d'adminstració de l'empresa fou el comte de Romanones, personatge influent d'aquest període històric, qui fou en tres ocasions cap del Govern de l'Estat i disset cops encapçalà un ministeri, entre altres càrrecs rellevants). Són sobradament coneguts els efectes que causà la implantació de la fàbrica electroquímica en gairebé tots els camps (econòmic, polític, social, cultural, demogràfic). De cop i volta, Flix entrava al segle XX per la porta gran. D'una món rural i tancat es passava a una societat industrialitzada. De la mà de la fàbrica arribaren durant aquells anys l'electricitat, l'aigua corrent, les escoles, els clubs esportius, les associacions culturals. Però també la conflictivitat social i, mal ens pesi, la contaminació.
Ni molt menys hi és tot, restant molts aspectes sense tractar de tot allò que va succeir durant el període d'anys compresos entre 1885 i 1931. No obstant, són unes pinzellades prou significatives que denoten la importància d'aquest període històric en molts àmbits i nivells, clau per entendre el que vindria immmediatament després i, per això, injustament poc divulgat.
No hi hagué cap conflicte greu en territori de l'Estat, certament, però això no implica que la violència restés absent durant aquell dilatat període històric. Mostra palpable i cu
lminant n'és el fet que dos caps de govern, Canalejas (1912) i Dato (1921) foren assassinats en sengels atemptats, igual que l'excap de l'executiu i polític prominent de la Restauració, Cánovas del Castillo, patí un final semblant el 1897. El mateix monarca Alfons XIII fou objecte d'un atemptat l'any 1906 durant el dia del seu casament, del qual en resultà il·lès. Però no sols els dirigents polítics eren l'objecte dels actes violents. Més aviat aquests eren conseqüència de la tensa situació social que es vivia. Els carrers de Barcelona foren testimonis de l'acció de pistolers, tant els procedents de l'anarquisme, com aquells pagats pel poder per fer front els anteriors. El nom del governador Martínez Anido restarà lligat a una de les èpoques més negres de la història barcelonina. Fou absolutament despietat amb els militants anarquistes, des de tolerar la llei de fugues amb els detinguts, fins a simular un atemptat contra la seua persona per poder justificar la consegüent acció repressora (posteriorment Martínez Anido seria ministre amb Primo de Rivera i també formà part dels primers governs de Franco a l'inici de la Guerra Civil).Si aquesta violèn
cia política i social és la que es visqué al territori peninsular, la guerra també en fou present... però a les colònies. El 1898 l'Estat espanyol perd els últims territoris d'Ultramar que li restaven del seu antic imperi (Cuba, Puerto Rico i Filipines), per a tot seguit bolcar les seues apetències colonials al nord d'Àfrica. El resultat fou un seguit de malaurades i impopulars campanyes militars per tal d'aconseguir dominar les contínues rebel·lions protagonitzades pels indígenes. Les conseqüències no pogueren ser més nefastes en alguns casos: el 1909 l'oposició a l'allistament forçós derivà en els fets violents de la Setmana Tràgica; i el 1921, una cadena d'errades comeses pels comandaments militars conduïren al desastre d'Annual, ja comentat en una altra ocasió.En el camp estrictament polític, el període s'inicià amb el domini dels anomenats partits dinàstics, el conservador i el liberal, que a través de pactes i eleccions amanides s'anaven alternant en el poder (fou l'època daurada el caciquisme i les tupinades). Al pas dels anys, però, aquest sistema anà trontollant amb l'aparició i creixement de noves forces polítiques que el qüestionaven: republicans, PSOE, nacionalistes (a Catalunya i el País Basc), a més de la pressió del grups sindicals que es desenvoluparen a l'entorn de la UGT i la CNT. Un moment crític s'assolí el 1917 en coincidir cronològicament tres moviments de desafecció al règim: la formació per diversos militars de les anomenades Juntes de Defensa, al constitució de l'assemblea de parlamentaris (formada per tots aquells que no militaven als partits dinàstics) i la convocatòria d'una vaga general, l'única ocasió en què UGT i CNT es posaren d'acord per actuar conjuntament. Fou una situació del tot prerevolucionària, fins al punt que algun historiador ha destacat la coincidència que en els dos estats més extrems del continent europeu (Espanya i Rússia) s'estaven produint uns fets molt semblants aquell mateix any. No obstant, en el cas de l'Estat espanyol la situació no anà més enllà per la manca de coordinació i acord entre els tres moviments, i el temor per les conseqüències de la vaga general per part dels altres dos col·lectius desafectes. Això sí, el sistema polític de la Restauració estava tocat de ple.
El 1923 s'obre el parèntesi de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera. El record d'aquell cop d'Estat protagonitzat pel capità general de Catalunya encara incomoda determinats col·lectius polítics que inicialment li donaren suport (com el PSOE i els nacionalistes conservadors de la Lliga Regionalista). Tot i que en fou un clar predecessor
en diversos aspectes, durant el franquisme la historiografia oficial no es féu massa ressò d'aquesta etapa del regnat d'Alfons XIII; qui sap, potser la causa era la poca simpatia que es professaren Primo de Rivera i Franco (certament, no es podien veure). La intenció primigènia de Primo de Rivera era acabar amb la violència política i sindical i solucionar el problema generat al Protectorat Espanyol del Marroc després del desastre d'Annual, entre altres qüestions. El fet que es presentés com una mesura transitòria i temporal per tal de reconduir la situació de l'Estat, propicià que es guanyés molts adeptes al principi. Però quan Primo de Rivera féu manifesta la seua intenció de perpetuar-se en el poder, provocà el creixement gradual dels opositors al règim, fins el seu apartament definitiu als inicis de 1930. Al cap d'un any i poc més, el 14 d'abril de 1931 es proclamava la Segona República.I el rei? Quina va ser la seua actuació durant tot aquest període? Alfons XIII ha estat un dels reis més nefastos i negatius de la història espanyola. No conforme amb les limitades competències que li atribuïa la Constitució de 1876, aquest monarca Borbó es caracteritzà pels seus intents intervencionistes en la política, interior i exterior, fins i tot al marge de l'exec
utiu. Poc divulgat és l'episodi de l'intent d'envair i anexionar-se Portugal quan a l'estat veí fou proclamada la república l'any 1910, amb la intenció d'evitar que la marejada republicana s'estengués al territori de l'Estat espanyol. Més coneguda és la seua intervenció directa en l'impuls i suport de la campanya militar que desembocà en el desastre d'Annual; és significatiu el telegrama que dirigí el monarca al cap de les tropes colonials, el general Silvestre, amb la genital arenga ¡Olé tus cojones!. Dos anys després Alfons XIII donava suport explícit al cop d'Estat de Primo de Rivera (a qui arribà a denominar mi Mussolini español). Però aquest suport era del tot interessat. En la investigació oberta després de la greu desfeta a la Guerra del Rif per determinar les responsabilitats, les proves recollides apuntaven en gran nombre al mateix monarca. Una de les primeres mesures del nou règim dictatorial fou l'aturada de la citada investigació. També durant molt de temps s'enaltí la seua actitud d'abandonar el poder i el país un cop proclamada la Segona República amb l'objectiu d'impedir que la seua permanència generés aldarulls. La realitat fou més aviat la contrària. Alfons XIII es resistí fins a última hora a abdicar, fins al punt que estava disposat, si convenia, a que les forces d'ordre públic actuessin i duguessin a terme un bany de sang entre els manifestants favorables a la República. Al final va haver de cedir, i amb resignació i desgrat, abandonà el poder iniciant el seu exil·li.No tot fou neg
atiu el que es produí durant aquests anys de la monarquia d'Alfons XIII. A pesar de la pervivència de velles estructures a les àrees rurals, a l'Estat espanyol es començà a experimentà un canvi social, sobretot a les zones urbanes i en concret les més industrialitzades. També s'estigué obert als nous invents que arribaren i/o s'estenguren amb l'entrada del segle XX: l'electricitat, l'automòbil, l'aviació, la ràdio, el cinema... Al marge, a Catalunya entre els anys 1914 i 1925 es visqué l'experiència de la Mancomunitat, una mena de proto-govern autònom de limitadíssimes competències, però que era reflex de l'impuls que havia assolit el catalanisme polític enmig d'un context poc favorable i que exercí una acció eficaç en tot allò on pogué intervindre.Per a Flix fou un període a tindre en compte ja que assoliria l'important pas que duria la nostra població cap a la modernitat. L'any 1892 arribava el ferrocarril, un mitjà que trencava defi
nitivament el monopoli de principal via de comunicació que fins llavors havia tingut la navegació fluvial i obria al mateix temps nous lligams territorials. El 1897 es produïa el fet que tindria un gran impacte per al nostre poble durant el segle XX, com fou la constitució de la Sociedad Electro-Química de Flix (SEQF) (Val la apuntar que el vicepresident del primer consell d'adminstració de l'empresa fou el comte de Romanones, personatge influent d'aquest període històric, qui fou en tres ocasions cap del Govern de l'Estat i disset cops encapçalà un ministeri, entre altres càrrecs rellevants). Són sobradament coneguts els efectes que causà la implantació de la fàbrica electroquímica en gairebé tots els camps (econòmic, polític, social, cultural, demogràfic). De cop i volta, Flix entrava al segle XX per la porta gran. D'una món rural i tancat es passava a una societat industrialitzada. De la mà de la fàbrica arribaren durant aquells anys l'electricitat, l'aigua corrent, les escoles, els clubs esportius, les associacions culturals. Però també la conflictivitat social i, mal ens pesi, la contaminació.Ni molt menys hi és tot, restant molts aspectes sense tractar de tot allò que va succeir durant el període d'anys compresos entre 1885 i 1931. No obstant, són unes pinzellades prou significatives que denoten la importància d'aquest període històric en molts àmbits i nivells, clau per entendre el que vindria immmediatament després i, per això, injustament poc divulgat.
