JORDI FONT FERRÉ

Segurament que a més d'un i a més d'una el nom de Jordi Font Ferré li sonarà poc d'entrada, per no dir no gens. És possible que despres de la visió de la fotografia que acompanya aquesta entrada la fesomia li resulti familiar. Això és possible, perquè Jordi Font acostuma a vindre amb freqüència a Flix. Casat amb la flixenca Eugènia Ribera Català (filla de Josep Ribera i Pepita Català), tot i que residents a Barcelona, és fàcil trobar-se la parella pels carrers del poble, bé algun que altre cap de setmana, o bé durant les festes més assenyalades i assistint a tot tipus d'actes. Així mateix, en alguna ocasió els he vist passejant pel pont i pel camí de Sebes, i també a l'hort familiar que hi ha als Xofars, al costat mateix de l'inici de la costa de la circumval·lació, fent alguna que altra activitat. Efectivament que un se n'adona de la seua presència si els coneix personalment. No són precisament d'aquelles persones que van als llocs amb ànim de cridar l'atenció, sinó que la seua estada per Flix, sigui pel motiu que sigui, la duen amb discreció, com qualssevol altres persones que temporalment visiten el nostre poble.

Però tornem en concret a Jordi Font, un cop conegut el seu vincle amb Flix. És oceanògraf, i pertany a l'Institut de Ciències del Mar, organisme amb seu a Barcelona i dependent del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC). Concretament, Jordi Font està adscrit al Departament d'Oceanografia Física. Ja fa molts anys que la seua professionalitat ha estat valorada i reconeguda. Al marge, ha aparegut de tant en tant en els mitjans de comunicació (escrits i audiovisuals), sigui perquè se l'hagi requerit per comentar algun fet relacionat amb la seua especialitat, sigui perquè ell mateix o l'organisme al que està vinculat hagin estat motiu de notícia. De fet, Jordi Font, la setmana passada fou notícia. Juntament amb altres dos especialistes de Barcelona (Adriano Camps, enginyer de l'UPC i Pedro Mier, president executiu de Mier Comunicaciones, empresa dedicada a l'alta tecnologia), lidera un projecte europeu, la missió SMOS, de l'Agència Espacial Europea (ESA), i que té la finalitat d'escrutar l'humitat dels continents i la salinitat dels oceans, tema aquest últim del qual Jordi Font n'és l'investigador principal.

Valguin les pinzellades anteriors per donar a conèixer a Jordi Font. Per resumir-ho, un científic de primer ordre i enamorat del nostre poble, de Flix.

SARAH PALIN

Farà cosa d'uns vint-i-cinc anys, enmig d'una prova de so, l'impetuós Ronald Reagan llançà pels micròfons el següent missatge: Tot preparat per iniciar el bombardeig de l'URSS (o una cosa semblant). Certament, el lloc en qüestió es trobava buit de públic, sols hi figuraven els tècnics de so i els acompanyants del president nordamericà, presents en la preparació de l'indret on poc després havia d'intervenir el cap d'Estat dels EUA. Segur que els presents van riure la brometa del president. Però les paraules van acabar trascendint més enllà i l'irada i indignada protesta de les autoritats soviètiques no es féu esperar, considerant que era intolerable que el màxim mandatari de la potència rival proferís aquell exabrupte ni que fos en broma. Però la cosa no anà més enllà, restant com una pallassada més protagonitzada per aquell exactor de pel·lícules de sèrie B.

Ahir, 12 de setembre, els mitjans de comunicació es feien ressò de la inquietant declaració feta per Sarah Palin, en relació amb què en el supòsit que Rússia tornés a agredir Geòrgia, seria partidària de què els EUA entressin en guerra contra la superpotència euroasiàtica. Amb tot, val a dir que la seua resposta no fou tan contundent com donaven a entendre els titulars. La candidata a vicepresidenta, en tàndem amb el republicà John McCain, es mostrà força bel·ligerant amb les autoritats russes en relació amb el darrer conflicte del Caucas, i a la pregunta de l'entrevistador de la cadena ABC sobre si donaria suport a una intervenció nordamericana en cas d'un nou atac de la Federació Russa als georgians, la seua resposta fou potser sí. Amb tot, no deixa de provocar certa inquietud que algú que potencialment podria ocupar la vicepresidència de la primera potència mundial, es mostri d'acord en arribar a un enfrontament bèl·lic amb una Rússia que en els darrers anys ha tornat a guanyar protagonisme i força en l'escenari mundial després del seguit d'anys turbulents a l'ensorrament de l'URSS. Sarah Palin, com bé s'ha comentat, arribà a la candidatura a la vicepresidència com un revulsiu de cara a augmentar les expectatives electorals de John McCain, davant la fortalesa assolida per la candidatura rival encapçalada per Barack Obama. Palin, d'aspecte de señorita Rottenmeyer i de tarannà ultraconservador, havia de servir com a pol d'atracció d'aquells sectors dretans de la societat nordamericana un tant desencantats amb el candidat McCain, considerat per aquests en molts aspectes massa liberal. De fet, el parer de Sarah Palin sobre determinats temes debatuts actuament dins els EUA, no mostren cap dubte sobre el seu ideari: no a l'avortament, no als matrimonis gais, partidària de la introducció de les teories creacionistes a l'ensenyament, de l'explotació dels jaciments petrolífers d'Alaska (d'on és governadora), etc. Tot això entrava dins de la normalitat, per dir-ho d'alguna manera. Però de ben segur que les seues afirmacions bel·ligerants envers els russos han caigut com el vessament d'una gerra d'aigua freda a McCain i els seus assessors.

La cosa a més, no queda aquí. Crida l'atenció que aquesta actitud guerrillera contra els russos vingui d'algú que ocupa el càrrec de governadora d'Alaska, l'estat dels EUA territorialment més proper a la Federació Russa. Qui tingui uns mínims coneixements de geografia, sap que l'estat d'Alaska es troba a l'extrem nord-occidental del continent americà, separat territorialment de la resta dels EUA. Els europeus estem habituats a veure els mapamundis on el bloc euroasiàtic, més Àfrica i Austràlia apareixen a la dreta, i el continent americà a l'esquerra. Però si mirem altres representacions de mapamundi, o millor i més explícit, un globus terraqüi, comprovarem que entre l'extrem oriental de la Federació Russa i Alaska sols hi ha l'estret de Bering. Dit d'una altra manera, cas d'un conflicte russo-nordamericà, el territori dels EUA que podria rebre més seria Alaska. Al marge, hi ha una altra circumstància a tenir en compte. Alaska i una part de la costa oest dels EUA fou durant un temps un territori colonitzat per l'Imperi Rus. Els nordamericans acabarien adquirint al segle XIX aquest territori mitjançant la compra a les autoritats russes de Fort Ross (a Califòrnia) el 1839 i d'Alaska el 1867. Potser sigui anecdòtic, però no està de més fer menció que els ultranacionalistes russos compten entre les seues reinvindicacions territorials la recuperació de les antigues colònies americanes.

Una cosa és assenyalar com a possibles objectius a batre els estats d'Iran, Síria o Corea del Nord (i pel que sembla, també la Veneçuela de Chávez), amb totes les conseqüències, i greus, que podria comportar una acció militar envers cadascun d'ells. Però un conflicte entre els EUA i Rússia sabem prou que el seu abast seria d'efectes planetaris. Per tant, que una senyora que potencialment pot ocupar la vicepresidència dels EUA faci tant decididament una afirmació, ni que sigui amb rang de probabilitat, de donar suport a un enfrontament amb els russos així a la lleugera, no deixa de provocar alarma. És cert de què si finalment la candidatura guanyadora fos la republicana qui ocuparia la presidència seria John McCain. Però cal tenir en compte que aquest ja ha passat de la setantena, és a dir, es troba en una edat crítica per a qualsevol persona. I sigui per motius de salut, de mort o qualsevol altra causa, McCain hagués d'abandonar el càrrec, automàticament Sarah Palin seria la presidenta dels EUA. Certament, no compto que un cop assolida la presidència actués tan a la brava, una cosa és el que es diu durant una campanya electoral i l'altra l'exercici del poder. Però, amb tot, espero que no passi de candidata a la vicepresidència.

Per diversos motius, espero i desitjo que la candidatura de Barack Obama i Joseph Biden assoleixi el triomf a les pròximes eleccions nordamericanes. I de guanyar McCain, que aquest gaudeixi de bona salut durant el seu mandat i que no en faci cap de sonada que l'aparti de la presidència. Perquè no voldria de cap de les maneres veure a la Sarita Palín com a presidenta dels EUA. Reagan féu una brometa, de molt mal gust en atenció al seu càrrec, però brometa al cap i a la fi. Palin, tot i que candidata, parlava de possibilitats reals.

"SARKOZYNADES"

Cap a a finals d'estiu es va comentar que la premsa francesa volia declarar el dia sense Sarkozy. Des que el nou mandatari gal va assolir la presidència, la seua presència diària als mitjans de comunicació arribà a ser tan aclaparadora, que donada aquesta asfixiant situació, alguns periodistes francesos van fer la proposta de què almenys durant un dia no se'n parlés. Sens dubte que es tracta d'un comentari de caire humorístic, però reflecteix una realitat com és la proliferació de notícies protagonitzades pel nou cap d'Estat francès, Nicolas Sarkozy. L'hem vist exercint el càrrec, representant el seu estat en els organismes internacionals, conformant el nou govern, presidint la desfilada del 14 de juliol, entrevistant-se amb altres caps de govern i d'estat, etc. Fins i tot n'hem sabut de la seua vida privada i familiar: les seues luxoses vacances a Malta, la seua separació matrimonials les correries d'un dels seus fills... Això ho hem conegut aquí, nosaltres, els del país del costat. Imagineu com deuen anar els mitjans de comuncació francesos. De fet, hi ha que critica Sarkozy de què li agrada ser notícia i, en conseqüència, li va el fer gestos i accions que reflecteixin i denotin el seu dinamisme i l'eficiència en l'exercici del seu càrrec. L'últim episodi d'aquesta actitud, el que ha tingut més ressò mediàtic, el seu viatge llampec a la capital del Txad, per recollir tres periodistes francesos i quatre hostesses de vol espanyoles, que havien estat retinguts tots plegats a causa desgraciat incident protagonitzat per l'oenagé Arca de Zoè.

Reconec que inicialment, com la majoria, em vaig quedar bocabadat per la iniciativa del flamant president francès, per la seua actitud decidida d'anar en persona a buscar els periodistes i les hostesses. Una actitud que, aparentment, deixava fora de lloc la diplomàcia i el govern espanyols, amb tot el rebombori de crítiques que s'armà posteriorment, previsible en aquests mesos d'agobiant precampanya in crescendo al nostre estat. Sarkozy havia aparegut novament com un líder competent i dinàmic, que es preocupava de tot allò que pogués afectar els interessos del seu país fins a extrems mínims. Però, la veritat, després d'aquella sensació inicial, si un ho analitza fredament, no n'hi ha per a tant. Fins i tot goso dir que al marge d'una nova operació de màrketing personal, el president francès va resoldre ben poca cosa. Anem a parts.

Primer de tot, l'incident, com es coneix, va ser originat per una acció fraudulenta i il·legal d'una organització francesa. Al marge dels 103 infants txadians, els afectats han estat les famílies franceses que dipositaren la confiança en l'oenagé, els periodistes d'aquella mateixa nacionalitat, i la tripulació -pilots i hostesses- de la companyia de transport aeri espanyola. Cert personatge utilitzà el terme humiliació per referir-se a la posició en què restaren el govern i la diplomàcia espanyola davant l'enèrgica reacció del president francès. Deixant de banda el debat sobre el paper i les condicions de cadascú en la seua negociació amb les atoritats del Txad, per a mi els autèntics humiliats són les autoritats i els ciutadans francesos, doncs han estat compatriotes seus els que han delinquit i han causat tot aquest trist afer. En conseqüència, davant aquesta acció ignominiosa comesa per ciutadans de França, era el govern de l'estat veí a qui li corresponia en gran part la responsabilitat d'intervenir en aquest afer i facilitar al mateix temps l'acció de les autoritats espanyoles en aquell estat africà. Havien de portar la veu cantant, però sense arribar a l'extrem del viatge llampec presidencial.

Realment, el vol de Sarkozy cap al Txad sobrava. Sobrava des del moment que en aquell instant ja s'havia demostrat la innocència dels periodistes i les hostesses a qui el president francès s'havia proposat anar a buscar i emportar-se. N'hi havia prou en proporcionar un avió i que recollís a tots plegats per transportar-los als seus respectius països. Doncs no n' hi havia prou. En la seua croada de narcisisme polític i mediàtic, havia de ser ell, Nicolas Sarkozy, qui en persona havia d'encapçalar aquella acció alliberadora. Que, com s'ha dit, d'alliberadora res de res, des del moment que de facto periodistes i hostesses estaven ja fora de tota sospita.

Però la cosa no ha acabat aquí. Ara Sarkozy amenaça de tornar a volar cap al Txad perquè els membres de l'organització detinguts i autors del delicte siguin portats i jutjats a França, amb un total menyspreu cap les autoritats i la justícia del país africà. Per un costat, veiem que comença a aguaitar aquell Sarkozy xenòfob i intolerant contra qui més d'una personalitat i un mitjà ens advertia durant la campanya de les eleccions presidencials franceses (entre ells, el jugador del Barça Thouram). Per un altra, el president francès està donant una dimensió al cas que senta un precedent que pot enterbolir les relacions internacionals. D'acord que ens trobem davant d'un fet del tot rebutjable i greu com és traficar amb 103 nens africans, aduint suposats motius humanitaris, i d'ampla repercusió pel nombre de persones que n'han resultat afectades. I també és cert que la justícia i les presons en països del tercer món deixen molt a desitjar en molts aspectes. Però estem parlant d'un delicte comès en un país sobirà, que afecta ciutadans seus i que ha aplicat la seua norma judicial sobre els malfactors. Com tampoc és la primera vegada que ciutadans de la Unió Europea han estat enxampats cometent delictes en països tercermundistes i han acabat engarjolats en presons de condicions infrahumanes, o fins i tot se'ls ha condemnat a la pena capital. En alguns d'aquests casos hi ha hagut accions encarades a garantir la integritat d'aquests europeus en el seu captiveri i campanyes destinades a impedir la seua execució sobre aquells que va recaure la pena de mort. Però que jo sàpiga, ningú, cap govern europeu no ha qüestionat en cap cas l'acció de la justícia dels estats on la seua legalitat ha estat violada per ciutadans de la Unió.

Contrasta com s'ha dut a terme el cas dels tripulants espanyols. Imputats inicialment com a possibles còmplices i coneixedors del delicte comès per l'oenagé, finalment han estat declarats innocents i alliberats. Al marge, hi ha hagut l'acció de la diplomàcia espanyola, no tan espectacular ni tan sorollosa, que, amb totes les dificultats que hi ha hagut, ha dut a terme amb discreció les negociacions pertinents i ha respectat l'acció de la justícia txadiana, amb el resultat feliç que coneixem pel que fa als pilots.

Resumint, l'enèrgica acció de Sarkozy ha estat una més de les seues contínues representacions amb objectius mediàtics des que assolí la presidència. Més en uns moments en què comencen a sorgir-li els problemes interns i les crítiques, com la recent vaga dels transports, amb la qual cosa li feia falta alguna acció per poder revitalitzar la seua imatge. I preparem-nos, perquè veient l'estil d'actuaó aquest personatge, tenim sarkozynades d'aquest calibre per a estona mentre ocupi les dependències del Palau de l'Elisi. És de desitjar que la cosa no passi d'aquí, de meres operacions d'imatge, perquè si ja comença qüestionant la legalitat d'un país sobirà i tenint en compte la seua primigènia fixació amb l'Iran, a saber on és capaç d'arribar aquest prepotent megalòman de la política.

-----------------------------------

(L'edició d'avui de La Vanguardia, a les pàgines 8 i 9 publicava sengles articles sobre l'actuació fraudulenta d'algunes oenagés a la regió de Darfur, "Nos engañan, nos engañamos" i "El infierno bondadoso")