REIALS INOPORTUNITATS

Portem uns mesos en què la reialesa espanyola, pel motiu que sigui, no para de sortir en els mitjants. A l'estiu, pel malaurat episodi de la portada d'El Jueves. Deixant de banda l'obscenitat i el mal gust, més obscena fou la mesura de la retirada de la revista en qüestió dels quioscos per un mandat judicial, mesura que casa poc en un país (suposadament) democràtic i en ple segle XXI. L'acció, sens dubte, va tindre els efectes contraris als que es pretenia: més publicitat per a la revista (a internet la portada fou publicada en múltiples pàgines web) i la imatge de la Casa Reial per terra per la mala premsa que assolí la resolució judicial. Entre finals de l'estació estiuenca i començaments de tardor, sorgeix la polèmica de la crema de retrats del rei, amb les consegüents persecucions judicials i, altrament, amb la proliferació de més manifestacions crematories, al mateix temps que s'obria per enèssima vegada el debat sobre la dicotomia entre monarquia i república. No estava prou tocada la imatge del rei Joan Carles I i la Casa Reial en conjunt, quan sorgeix una nova polèmica al seu entorn: la de la visita que ha d'efectuar als enclavaments espanyols al nord d'Àfrica, Ceuta i Melilla, el primer cop que ho fa després de trenta-dos anys de regnat.

Com no podia ser menys, la resposta del govern del Marroc ha estat irada, davant uns territoris que reivindica com a propis (reivindicació que considero justa), manifestant aquest sentiment, pel que acabo de llegir recentment, per la crida a consultes del seu ambaixador a Espanya. Enfront hi haurà els qui defensaran a ultrança l'espanyolitat de les dos places africanes, els mateixos que s'esquincen les vestidures quan algú de la reialesa britànica visita Gibraltar. Sembla ser que en això de les reivindicacions territorials hi ha graus de legitimitat (tot considerant la posició espanyola en l'afer gibraltareny també justa).

Però és que la inorpotunitat d'aquesta visita en hores baixes per a la monarquia, no ve ja sols pel fet de tornar encendre una altra crisi hispano-marroquina. Es produeix enmig d'un context que no podia ser menys adient degut a un esdeveniment que ha tingut lloc aquesta setmana: el coneixement de la sentència contra els acusats del brutal atemptat de l'11-M.

La resolució del judici i les comdemnes establertes (amb l'inici d'una vaga de fam per part dels condemnats), de ben segur que no han agradat ni gens ni mica a l'univers islamista. Un islamisme militant que com ha quedat demostrat ha estat al darrere del magnicidi de l'11-M, que ens els seus comunicats continua assenyalant l'estat Espanyol com un objectiu a atacar i que al mateix temps representa un territori a reconquerir segons els seus principis. Perquè en les seues proclames, els islamistes d'al-Qaida no sols assenyalen els dos enclavaments de Ceuta i Melilla com a antics territoris de l'Islam a recuperar, sinó també al-Andalus, que algú interpreta com a Andalusia, però que en realitat amb aquest terme els musulmans es refereixen a la Península Ibèrica, o com a mínim a la part del territori peninsular que restà sota el seu domini.

Per als musulmans, qualsevol indret on durant molt de temps hi han governat, el consideren territori de l'Islam. Indrets on hi han viscut, on han enterrat el seus difunts, on han edificat les seues mesquites, on han exercit les seues oracions, etc., i que malgrat haver estat expulsats o passar el govern del territori que pertoqui a altres mans, passi el temps que passi, allò sempre serà territori pertanyent a la comunitat de creients islàmica. No vol dir això que tots els musulmans pensin que és raó suficient per intentar recuperar i reconquerir tot aquest antic patrimoni, que dins Europa, val a dir-ho, no sols comprèn gran part de la Península Ibèrica (amb Portugal i la major part d'Espanya), sinó també estats que formaren part de l'Imperi Turc (Grècia, Xipre, Bulgària, Romania, Hongria, Sèrbia, Macedònia), Malta i les illes de Sicília, Còrsega i Sardenya (ocupades un temps durant l'Edat Mitjana), ignorant ara mateix si me'n deixo cap (no he inclòs ni Albània ni Bòsnia-Herzegovina, comptant que, si bé oficialment no són musulmans, sí ho és la majoria de la seua població). Per als islamistes, apart dels enemics a batre (Occident amb els Estats Units al capdavant), els territoris esmentats són objectius que han de tornar a mans dels creients. Val a dir que fins i tot Khomeini, el líder xiïta iranià, en el seu testament va deixar estipulat que calia recuperar la unitat de l'Islam des de les Filipines fins a al-Andalus. Amb tot, cal aclarir que els islamistes d'al-Qaida, musulmans sunnites, i els xiïtes pertanyen a dos branques de l'Islam històricament irreconciliables.

Per tant, en un context en el qual s'acaben d'imposar un seguit de penes de presó als islamistes causants de l'11-M, en què l'Estat espanyol a més està duent a terme una persecució implacable contra aquests moviments radicals islàmics (que ho ha de fer) i, al mateix temps, està participant en accions internacionals a l'Afganistan i al Líban, coses que en conjunt el posen en el punt de mira del terrorisme d'al-Qaida, enmig d'aquest de tot plegat a algú se li ocurreix organitzar una visita dels monarques espanyols, en hores baixes de popularitat, a Ceuta i Melilla. Esperem i desitgem que l'única conseqüència d'aquesta inoportunitat majúscula sigui sols una crisi diplomàtica més amb el govern del Marroc.

SOBRE EL SERVEI MILITAR

Quan vaig fer el servei militar, allà a l'any 1989, es conegué que hi havia la intenció per part del govern espanyol (en màns del PSOE, llavors) de reduir el temps del servei dels dotze mesos que durava llavors, fins als nou. Al voltant d'aquest tema, com no podia ser menys, van començar a proliferar les macutades: que l'aplicació de la mesura era imminent, que nosaltres seríem els primers beneficiats i podríem acabar la mili abans d'arribar a l'any, que si tot plegat "m'ho ha explicat un que és de confiança i que, seguríssim, que va de veres", etc. Un ja es pot imaginar que després de tantes il·lusions i expectatives, al final res de res: tothom a fer l'any que ens pertocava i a finals de gener de 1990, quan es compliren els dotze mesos, tots el del reemplaç pertinent cap a casa amb la blanca. Als poc temps d'haver-me llicenciat del servei, es donava la notícia de què, efectivament, el govern de l'Estat reformaria el servei militar i que, entre altres coses, es reduiria el temps d'estada a nou mesos. No obstant, aquesta mesura, si no vaig errat, no s'aplicaria fins dos anys més tard. I no seria fins deu anys després, amb el PP al poder, que se suprimiria definitivament el servei, nodrint-se a partir de llavors l'exèrcit espanyol totalment de voluntaris.

La desaparició del servei militar obligatori representava la culminació de tot un procés i una aspiració que venia pràcticament des de que aquest sistema de reclutament s'implantà. Al darrere van quedar nombroses històries de pròfugs, de desertors, d'amotinaments, d'objectors de consciència i d'insubmissos, d'humiliacions, de vexacions, de judicis, de presons i, fins i tot, d'execucions i suïcidis. Paral·lela a la seua història, hi ha la del seu rebuig social, tot i que les circumstàncies i els motius de l'oposició al servei han anat variant amb el pas del temps. De la mateixa manera, amb el pas del temps també anà augmentant gradualment la seua obsolescència. Quan vaig finalitzar la mili, la sensació que vaig tindre és la d'haver perdut un any tontament, sense cap mena de profit, un sentiment força generalitzat. Al marge, tampoc no és que aprengués massa pel que fa a la vida militar i tot el que comporta, tret de la instrucció i fer guàrdies, encara que m'és igual. M'era tan aliena aquella forma de vida que en acabar el servei, tot hi haver-la experimentat al llarg d'un any, no vaig trobar a faltar res una vegada reintegrat plenament a la vida civil (exceptuant els companys amb els qui vaig entablar una estreta amistat).

Al seu moment el meu rebuig era més pel fet que aquell sistema de servei militar era totalment obsolet, perquè no aportava res aprofitable i alhora resultava perjudicial en molts aspectes per a qui l'havia de fer. Però més que per la seua supressió, va haver un moment en el qual jo era partidari de la seua reforma i que calia sotmetre'l a una profunda transformació.

Mal ens pesi, els exèrcits han d'existir. Les amenaces hi són i per tant no val a badar ni pecar d'ingenus. L'altra qüestió, però, és veure com s'estructura aquest exèrcit, quines funcionalitats cal atribuir-li i com s'hi encaixa la participació ciutadana. En un moment, a començaments de la dècada desl noranta del segle passat, quan es tendia a crear un exèrcit mixt, nodrit de professionals i de personal de reemplaç, agafant l'exemple d'altres estats, una solució hagués pogut ser la creació de les defenses territorials i que aquestes estiguessin integrades pels contingents del servei obligatori. Aquest sistema s'hagués pogut articular tenint com a nucli primigeni els municipis (és a dir, cadascú faria la mili al seu poble, per entrendre'ns), i depenent de l'acció que s'hagués de dur a terme, s'establiria la coordinació necessària a nivell local, comarcal, provincial o de comunitat autònoma, que representaria l'àmbit territorial màxim de competència. La comesa de les defenses territorials no es restringiria a l'àmbit militar, sinó també a altres accions vinculades a la protecció civil: apagada d'incendis, accions de salvament i protecció en casos d'inundacions, de terratrèmols, actuació en casos d'emergència per fuites radiactives o químiques, etc. De fet, tot plegat l'exèrcit sempre ha intervingut quan hi ha hagut catàstrofes o situacions d'emergència (no fa massa, a l'apagada de l'estiu passat a Barcelona). Però la diferència és que serien contingents integrats per gent del territori en el cas de les defenses territorials. Amb aquest sistema també podria racionalitzar-se el temps d'instrucció de les persones, tant en l'aspecte militar com en el civil, distribuint-se de manera que no entorpís ni suposés cap obstacle insalvable en el desenvolupament de ningú. I tantes altres coses que s'hi podrien afegir. No obstant, parlo del que hagués pogut ser donada una situació i un context determinats, que actualment estan totalment superats des que el servei militar obligatori fou suprimit definitivament.

Reitero que no m'invento res. Si mal no recordo, l'opció de les defenses territorials va arribar a plantejar-se, però fou rebutjada. La raó és fàcil d'esbrinar: estem parlant d'un exèrcit on la defensa del territori és adjudicada a contingents de reemplaç que actuen en el seu lloc d'origen, i que tenen el seu màxim àmbit d'acció en la seua respectiva comunitat autònoma. L'exemple del cas iugoslau, on hi havia establert el sistema de les defenses territorials, les quals, en desintegrar-se l'estat federal, esdevingueren en els exèrcits regulars dels nous estats (i molt efectius, per cert), fou un motiu suficient per descartar rotundament aquest sistema per part del govern de l'Estat espanyol. Suposo que a més d'un li deuria produir malson i mal d'estòmac pensar en bascos i catalans armats, com a garants de la defensa del seu propi territori.

Algú pot preguntar-se que faig jo parlant de servei militar. Doncs no és per casualitat. Vaig assabentar-me que estan sorgint propostes, sobretot entre col·lectius de militars retirats, de cara al restabliment d'aquest servei. Les seues argumentacions van en el sentit del poc èxit pel que fa al reclutament de l'actual sistema basat en un exèrcit professional integrat per voluntaris, fins al punt que s'ha hagut de recórrer a mesures com admetre a persones amb un coeficient intel·lectual baix o possibilitar i facilitar l'ingrés d'estrangers, preferentment els procedents de països hispanoamericans. Per aquests col·lectius tot això ha anat en detriment de la qualitat del personal que forma part actualment l'exèrcit espanyol. No és que hagi llegit massa al respecte, però posaria la mà al foc que un altre dels motius és l'enyorança per la funció d'enquadrament que tenia l'antic servei militar envers els soldats de reemplaç, per inculcar els valors patriòtics i formar buenos españoles.

No sé fins on arribarà tot aquest assumpte, si l'opinió d'aquests col·lectius es generalitzarà i comptarà amb el suport suficient perquè el restabliment del servei militar esdevingui en una proposta possible. Francament, un cop suprimit crec que seria un error tornar a implantar-lo, apart del gran rebuig social que es generaria. Més valdria reformar el que hi ha actualment, canviant el que sigui necessari i convertir-lo en una opció més atractiva. Això sí, si a qui correspongui arriba a la brillant conclusió que no hi ha més remei que tornar a crear el servei militar, almenys que no es reprodueixi l'antic sistema barroer i totalment obsolet, sinó com a mínim que el nou tingui cara i ulls, amb una utilitat social, en la línia del que plantejava més amunt. De totes maneres, insisteixo, esperem que ningú que en tingui la responsabilitat no caigui en aquesta ocurrència.

EL PODER DE LA IMATGE I LA IMPOTÈNCIA DE LA PARAULA

Gairebé com cada nit, una estona després de sopar i abans d'anar a dormir, vaig posar-me davant l'ordinador per fer l'últim repàs diari de notícies i del correu. Em cridà l'atenció aquell vídeo on s'indicava que hi havia imatges d'una agressió racista. Potser vaig arribar a visionar-lo unes tres vegades seguides, perquè no me'n podia avindre d'allò que veia: aquell individu, que em cap moment deixà de parlar pel móbil, que increpa, sacseja i pega a la noia, va cap a la porta del vagó, se'n torna cap la seua víctica i li propina una patada (a l'ombre o a la cara, no es podia distingir bé), se'n torna altre cop, però torna i l'agredeix de nou. A pocs mestres d'aquesta nefasta escena, un altre individu que roman totalment absent. Se'ns dubte que són unes imatges colpidores, essent previsible que aquell execrable fet portaria cua com així ha estat. El vídeo no sols ha donat la volta al món, sinó que el seu ressò ha arribat fins a altes instències, tant de Catalunya, com de l'Estat i de l'Equador d'on era procedent la noia agredida. De fet, al llarg tota la setmana les notícies derivades d'aquest lamentable incident han omplert tots els mitjans, i de l'agressor en qüestió n'hem sabut de tot: l'hem vist a la porta de casa seua, passejant pel carrer, en un bar prenent-se uns quintos, que tenia antecedents penals, que estava en tractament psiquiàtric, que havia tingut una situació familiar conflictiva, etc., apart d'uns afers judicials que també han envoltat l'esdeveniment (un jutge que sembla ser que no va fer bé els seus deures, entre altres assumptes).

Ningú no ha restat indiferent davant unes imatges que han despertat indignació i un clamor demanant justícia. Unes imatges preses de la realitat, amb tota la seua cruesa i és precisament això el que més ha impactat. Hi ha hagut un debat sobre el paper de la premsa a l'entorn de fets similars, entre altres si la seua insistència entorpia l'acció judicial. Crec que no està de més donar ressò a aquests tipus de notícies, i més en un cas com aquest les imatges parlaven per sí soles i on la culpabilitat de l'agressor quedava més que demostrada. La víctima d'aquest cas que ens pertoca, pel que sembla i he pogut llegir, va rebre un tipus d'agressions que dins el dret penal estan tipificades com a faltes, és a dir, que per a la persona agredida no li reporten cap conseqüència física greu, i a l'agressor sols se l'imposaria una pena de multa, tot i que poden existir agreujants que finalment condueixin a la seua calificació com a delicte (motivacions xenòfobes, el fet de ser una dona i menor d'edat).

Però si hi hagut aquesta repercussió, insisteixo, és perquè ho hem vist, hi ha un testimoni gràfic dels fets. Perquè d'agressions d'aquests tipus o pitjors n'hi ha , malauradament, moltes més i per motius diversos (xenòfobs, racistes, de violència de gènere, homòfobs, bullying...) a pesar de què hagin pogut estar motiu de notícia, sols han comptat amb algun article a la premsa escrita i un breu comentari als mitjans audiovisuals. La noia equatoriana agredida, malgrat la seua mala i terrorífica experiència, ho ha pogut contar. De fet ella mateixa va presentar la denúncia al poc temps d'haver sofert l'atac d'aquell energumen. En canvi, hi ha hagut casos en què les víctimes, bé han hagut de ser hospitalitzades amb horribles ferides i fractures, o bé han mort a conseqüència de l'agressió. Tot i la seua gravetat, la seua repercussió en els mitjans i en la societat no ha estat tan impactant. La diferència? En un cas, hem estat gairebé testimonis dels fets, veient a l'agressor i a la víctima. En altres, sols ho coneixem a través de paraules, siguin escrites o les que pronuncia un locutor.

Imatge contra paraula. Allò que ens entra pels ulls ens motiva els sentits. Contràriament, el que ens arriba a través de la paraula, ens podrà provocar alguna que altra sensació, però sempre serà més freda i fàcil d'oblidar. Si la difusió d'un vídeo ha de servir per orquestrar un circ mediàtic que emmascari una realitat d'agressions violentes molt més àmplia, no té cap sentit. Però si la seua finalitat és la de mostrar-ho com la punta d'un iceberg d'una realitat per desgràcia molt estesa i contribuir a la seua eradicació, sens dubte que no està de més.