"MINIMICUS"

Recentment s'ha conegut la notícia de què a l'Església Catòlica es podrà tornar a celebrar la missa en llatí i d'acord amb la litúrgia d'abans del concili Vaticà II. I la cosa és que ha estat una decisió del propi papa Benet XVI aquesta recuperació. No entraré a discutir sobre l'oportunitat d'aquesta mesura i si és un signe més de la involució que s'està vivint a dins de l'Església. El que sí en fa venir a la memòria i voldria deixar constància és d'un seguit d'anècdotes relacionades amb la litúrgia en llatí, ocorregudes totes elles a Flix.

Pocs dels que acudien a missa sabien llatí. La majoria dels feligresos seguien la cerimònia, resaven, responien, cantaven, etc., però sense saber gairebé res del que estaven dient. Aquest desconeixement donava pas, en conseqüència, a què moltes persones diguessin allò que ells creien haver escoltat, creant-se un llatí molt peculiar. Recordo que van contar-me que una vegada hi havia una senyora que, de forma convençuda i fervorosa, anava contestant a allò que invocava el capellà:

"Minimicus!... Minimicus!..."

No he pogut esbrinar quina devia ser la paraula original que va inspirar aquest "minimicus" (potser benedictus? qui sap!). Però sí us puc assegurar que a pesar de la fonètica, no és llatí, o almenys algun terme que es fes servir a la litúrgia llatina.

Tot i que quan vaig nàixer es va deixar d'oficiar la litúrgia en llatí, he pogut ser testimoni d'una d'aquestes transmutacions lingüístiques. En determinades cerimònies de l'Església s'ha seguit utilitzant la llengua llatina, sobretot en alguns càntics. A l'exposició del Santíssim, en concret, s'entona l'himne Tantum ergo, i en un dels seus versos s'articulen aquestes paraules:

Sit et benedictio

No sols a una persona, sinó a més d'una he pogut escoltar dir el següent:

"Si tetet benicio"

Amb la particularitat que el "tetet" era pronunciat amb les dos "e" obertes i el "benicio", amb "c" castellana.

Apart d'aquestes transformacions peculiars, una altra cosa que es feia, això sí fora de les cerimònies, era canviar les paraules llatines per altres en català que, si fa no fa, tinguessin una fonètica similar, amb un objectiu humorístic i burlesc. Van explicar-me una d'aquestes fa molts anys, relacionada amb el ritu que se celebrava quan el capellà anava a la casa d'un difunt per, posteriorment, acompanyar-lo fins l'església on tindria lloc el funeral. Sembla ser que s'establia una mena de diàleg entre l'oficiant i els familiars del finat (o la resta de persones que assistissin a la cerimònia). El capellà feia el seu prec o la seua invocació, i els altres responien. Abans de reproduir-ho, he de dir que compto amb dos mancances al respecte. Primer, no he pogut trobar quines eren les paraules exactes d'aquest ceremonial, doncs hagués estat bé poder fer l'oportuna comparació. I segon, és una llàstima que no pugui reproduir aquí la cantarella corresponent. Dit això, passo a mostrar el que ens van llegar els nostres avantpassats:

- Avui, un. I demà, un altre.

- Passat demà, que no hi falte.

- Truco i no hi són!

- Deuen ser al tros...

Ite, missa est.

AL VOLTANT D'UNA FOTOGRAFIA

Per qüestions particulars, no vaig poder estar a l'última edició de la Fira del Llibre i de l'Autor Ebrencs el passat 3 de juny, a Móra d'Ebre. Em va saber greu, després d'haver-hi assistit tres anys seguits, les tres primeres edicions. Vaig haver de conformar-me amb el que em van explicar alguns dels que hi van anar, els retalls de premsa i la pròpia pàgina web de la Fira. En aquest espai virtual fou on vaig trobar la fotografia que reprodueixo. Correspon a l'última tanda de presentacions de llibres i com s'ha anat programant en cada edició de la Fira, hi participen majoritàriament autors riberencs, autors del nostre territori amb les seues obres més recents. Ves per on, dels deu autors que hi havia a la taula en aquesta tanda, quatre d'ells eren del nostre poble, de Flix. A l'esquerra, mig amagat, es veu a Josep García Blas (Josep de Flix). Cap al centre de la taula, podem distingir bé a Andreu Carranza. A la dreta de la fotografia, asseguts junts, Albert Guiu i Remei Franch. Ho reitero, de deu, quatre autors de la nostra població, quatre conreadors de la creació literària.

Però no hi són tots en aquesta imatge. A risc de deixar-me'n algun, podem afegir a aquesta llista a Laura Mur i Joan Carles Casadó. Si anem més allà, fora del nostre poble, ampliem aquesta enumeració amb dos filles i un nét de flixencs: Noemí Bagés (Tarragona), Núria Masot (Palafrugell) i el joveníssim Rafael Martín Masot (Granada). Fins i tot, m'atreveixo a incloure a una autora, Luisa González (Tarragona), que va viure pocs anys a Flix, però que no dubta en fer menció i recordar aquesta etapa de la seua vida; tant és així, que la seua primera novel·la transcorreix al nostre poble.

Si traspassem la línia de la creació literària, engradim encara més la nostra nòmina d'autors. Comptaríem amb una llarga llista si comencem amb tots els que han conreat les obres i escrits de recerca i assaig. No obstant, anomeno tres que han destacat, tots ells dins del camp de la història: Josep Sánchez, Pere Muñoz i Francisco R. Visa.

Hi sumaria a més a més tota la constelació de col·laboradors que ha tingut la nostra premsa local (la més constant i veterana de la comarca) al llarg de tota la seua història, i també, finalment, tota aquesta explosió de blocaires sorgida recentment.

Cadascú amb el seu camp i el seu estil, però amb un tret comú: l'afició i el plaer per l'escriptura. En definitiva, Flix, un niu d'escriptors, una petita gran república de les lletres. Que no s'aturi aquest impuls que ens honora!

"CIVITAS DEI"

Un dels autors més influents dins el pensament cristià ha estat Sant Agustí (354-430). De les obres d'aquest pare de l'Església, val a destacar De Civitate Dei (la Ciutat de Déu), on planteja el sentit de la història. Sant Agustí contraposa la Ciutat dels homes ("Civitas hominis") a la Ciutat de Déu ("Civitas Dei"), essent per a ell la història el triomf de la segona sobre la primera, triomf dirigit per la divinitat. No és objectiu d'aquest escrit aprofundir sobre aquest aspecte del pensament agustinià (veritablement, ara no disposo del coneixement suficient per fer-ho), però sí que voldria destacar un dels dels seus llegats i que ha estat un tret característic de la societat occidental: la separació entre l'Església i l'Estat. Potser en èpoques pretèrites no hi havia una línia distintiva massa clara entre tots dos i es podien donar situacions de confusió. I de fet, a l'actualitat encara hi ha intents d'influir d'una institució en l'altra, tenint com a darrera mostra la polèmica encesa al voltant de la implantació de l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania a les Escoles. Malgrat tot, una cosa és certa: en qualsevol país europeu on la tradició cristiana ha estat arrelada, tothom sap distingir ben bé on comença i on acaba tant allò que és profà, com allò que és sagrat, què correspon a l'Estat i què correspon a l'Església. Amb els matisos que vulgueu segons l'època i/o el territori, però això és una realitat.

No podem dir el mateix dels països de on la religió musulmana ha estat majoritària. De partida, L'Alcorà, ell llibre sagrat de l'Islam -un text segons la seua tradició revelat per Déu a al profeta Mahoma- ha estat (i és encara en molts indrets) la font de dret primigènia. De fet, durant els primers segles de l'Islam, les autoritats tenien unes competències on es barrejaven els elements laics i religiosos, es tractessin de càrrecs polítics o judicials. Tot passava per la criba del que prescrivia la religió. La rigorositat, però, tampoc ha estat sempre intensa. Hi ha hagut períodes de relaxació, que curiosament han coincidit amb moments de floriment cultural i científic dins el món islàmic. Contràriament, hi ha hagut moviments de reacció, que han buscat el retorn al purisme i l'obediència més estricta als principis morals i religiosos, un fet constant al llarg de la història de l'Islam, amb els seus trets propis (el cas dels almoràvits i els almohades, entre altres, a l'Edat Mitjana; els wahabites a l'actual Aràbia Saudí; la revolució xiïta iraniana; els talibans afganesos; Al-Qaida, etc.). En definitiva, el pes de l'element religiós ha estat sempre present en les societats islàmiques, amb més o menys intensitat, degut a la idiosincràcia de la pròpia religió musulmana que intenta comprendre i ordenar-ho tot, pertanyi a l'àmbit sagrat o profà. Aquesta emprempta condiciona en gran manera la manera d'obrar tant de les autoritats com dels habitants d'aquests territoris. Governs suposadament laics com l'Algerià, inicien el text de la seua constitució invocant el nom de Déu misericordiós. Veiem també com els intents d'implantar sistemes democràtics es troben amb tots tipus de dificultats. Els més radicals consideren una blasfèmia un sistema on el poder prové de les persones, quan per a ells el poder sols emana de la divinitat. També es pot comprovar que els immigrants procedents de països musulmans, en general tenen més problemes a l'hora d'integrar-se i adaptar-se a la legalitat i als costums dels territoris d'acollida. I els qui ho hagin fet, ni que sigui de forma tímida, en més d'una ocasió ha fet falta que arribés el barbut imam de turno per fer-los tornar al redil de la sharia.

De tota manera, no vol dir que aquesta situació hagi de continuar sempre així. Depèn de quin país de majoria musulmana estiguem parlant, la influència de la religió és més forta o més feble, de la mateixa manera que hi ha musulmans que tenen molt clars els límits entre els àmbits religiós i profà. Serà difícil sostreure's del pes històric d'aquesta influència secular tan arrelada en aquestes societats, d'aquesta mena de "Civitas Dei" a la musulmana. Però tot és possible.

ENTRE ALTRES COSES...

Tots els flixencs coneixem l'espectacular davallada demogràfica soferta per la població al llarg de passada dècada dels noranta. Dels cinc mil i pocs habitants vam passar als quatre mil, i aquests s'aguanten per pinzes, oscil·lant amunt i avall al voltant d'aquesta xifra. També és prou sabut que al capdavall d'aquest descens hi ha la reducció del nombre d'operaris de la plantilla de l'electroquímica. De fet, als anys seixanta coincideixen gairebé al mateix temps el màxim demogràfic assolit per Flix (5.418 habitants el 1960 i 5.663 el 1963) i el del nombre de treballadors de la fàbrica (1.508 el 1960). Ara, la plantilla de l'electroquímica és de 253 treballadors, i el nombre d'habitants, com he comentat balla al voltant dels quatre mil. No obstant, no hem d'atribuir totalment aquesta pèrdua en nombre d'habitants a la disminució del nombre d'operaris de la fàbrica. La poca diversificació econòmica i la manca d'iniciatives en aquest aspecte han propiciat que no hi hagués suficients alternatives per absorbir a les noves generacions de flixencs i flixenques que han assolit l'edat per poder treballar i que, en conseqüència, han hagut de marxar del poble per aconseguir trobar un lloc de treball.

En definitiva, el que hi ha hagut és una pèrdua tant del pes demogràfic com econòmic de Flix al nostre territori. Quines han estat les causes? Hi ha de tot, des de les que poden ser exclusives del nostre poble fins a altres de caire molt més general. Entre altres coses, hi ha dos fets que amb tota probabilitat han incidit en aquesta pèrdua de pes del nostre poble, el tret de sortida dels quals va produirse casualment a finals dels vuitanta: la divisió comarcal i el minitransvassament de l'Ebre.

La qüestió de la divisió comarcal és la història d'una possibilitat, d'una oportunitat perduda. Davant el desplegament del nou mapa comarcal (basat inicialment en el de 1936 i que adscrivia Flix a la Ribera d'Ebre), hi hagué la iniciativa dels nostres polítics locals de crear una nova comarca, la Ribera Nord, amb capitalitat a Flix, i que hagués inclòs no sols els pobles ubicats al nord del Pas de l'Ase (Ascó, Flix, la Palma, Riba-roja, la Torre i Vinebre), sinó altres per diverses raons també molt vinculats (si no recordo malament, la Fatarella, Bovera, la Granadella, la Bisbal, Margalef i Maials). Com bé sabem, aquesta proposta no prosperà i un cop configurat el nou mapa comarcal el 1988, la Ribera d'Ebre restà amb les mateixes poblacions que figuraven en el projecte de 1936. Sorgí llavors la idea de què Flix i Móra d'Ebre compartissin la capitalitat comarcal (la bicapitalitat com es va dir), però això sols romangué sobre el paper. Sens dubte que d'assolir la condició de capital comarcal, hagués estat per a Flix un actiu important de cara al seu redreçament i per ajudar a parar el cop de la seua pèrdua de pes en tots els àmbits. La realitat dels fets finalment, i la suma d'altres factors (els de caire polític entre ells), van privar el nostre poble d'aquesta oportunitat i que es quedés al final en una situació si no marginal, sí secundària en el nou escenari que s'obrí amb la divisió comarcal.

La incidència del ministransvassament de l'Ebre, en funcionament des del 1989, si bé indirectament, ha estat més explícita. De fet, no sols Flix, sinó les Terres de l'Ebre en general n'han sortit perdent. Un dels principals actius del nostre territori és l'aigua. El transvassament d'aquest recurs cap a la zona del Camp de Tarragona i comarques properes (Baix Penedès i Conca de Barberà), ha propiciat a aquest territori el complement que li faltava per enfortir la seua prosperitat: consolidació del polígon químic tarragoní, dels actius turístics, creació de Port Aventura, etc. En canvi, aquesta disposició d'aigua, malgrat continuar essent un dels principals recursos que podem oferir, ja no representa l'atractiu d'abans. En el cas de Flix, només cal veure que no hem vist la implantació de cap activitat econòmica de relleu al voltant de la utilització de l'aigua del riu en els últims anys.

Quina incidència han tingut tots dos factors comentats en la davallada soferta per Flix és un fet que caldria analitzar amb més profunditat (juntament amb altres factors). De moment ho deixo plantejat com a hipòtesi.