dimecres, 9 de gener del 2008

UNA DE MAQUIS, GUÀRDIA CIVIL I SOMETENT


És sabut que Flix es va veure trasbalsat per un episodi relacionat amb els maquis. Un agent de la Guàrdia Civil adscrit a la caserna del nostre poble, fou abatut per aquests guerrillers en una topada que tingué lloc al terme de Riba-roja. El dia 15 de novembre de 1944, una partida de maquis formada per quinze homes havia pres la població veïna, on controlaren l'estació de ferrocarril, van tallar les comunicacions i s'emportaren menjar. Fou durant la seua retirada que mantingueren el seu enfrontament amb la Guàrdia Civil. Tots aquests fets han estat narrats en un dels apartats del llibre Maquis: el puño que golpeó al franquismo (del que n'és editor Josep Sánchez Cervelló), i que es conclou amb una cita relatada per un ex-guàrdia:

El sargento Ballestar y otros cuatro guardias estaban dentro de la masía y al oír ruido de gente dieron el "alto" y "quien va" varias veces. El guardia que murió, que era el más joven, abrió la puerta y gritó "Alto a la Guardia Civil", momento en que recibió un disparo de los maquis. Éstos se marcharon, y los guardias se encerraron en la masía hasta que se hizo de día, y se comprobó que el guardia había muerto desangrado por una herida en la pierna.

Uns dies després, el 18 de novembre, s'efectuava l'autòpsia al dipòsit de cadàvers del cementiri de Flix, per manament del Jutge Municipal Francisco Terré Díez. Els facultatius que la realitzaren foren els metges Maximino de Prada García y Baldomero Ribera Valle actuant com a forenses. Entre les conclusions del seu informe s'afirma el següent:

1ª.- Que el individuo autopsiado falleció rápidamente por hemorragia externa.
2ª.- Que el carácter de las lesiones descritas dan la seguridad de haber sido producidas por arma de fuego cargada con bala explosiva.
3ª.- Que no se encuentra ningún signo más de violencia y que la muerte data de unas 30 a 35 horas.

El cadàver del guàrdia civil seria sepultat en el cementiri de Flix. En un ban, l'alcalde, Juan Muñoz Guitarte, demanava que a qui li fos possible acudís a l'acte de sepultura:

En defensa del orden y de nuestra seguridad personal ha caído un valiente soldado del benemérito cuerpo de la Guardia Civil, y esta Alcaldía acude al elevado espíritu patriótico de esta villa, para que todos los que estén libres de servicio, en demostración de duelo que tan sensible pérdida ha producido, se presenten ante esta Casa Consistorial a las nueve y media de hoy, para asistir juntamente con las Autoridades y Jerarquías al solemne acto de dar sepultura a los restos de un soldado de la Patria.
¡ARRIBA ESPAÑA!
EL ALCALDE

Davant la situació d'alarma creada, s'establí pel terme de Flix un servei de vigilància amb patrulles formades per membres del Sometent local. No conec la data exacta de quan s'inicià aquesta acció, però tal com em va relatar els fets una persona que en fou testimoni, és més que probable que els torns de vigilància s'organitzessin al poc d'haver-se conegut l'incident entre els agents de la Guàrdia Civil i els maquis. Els membres del Sometent de Flix foren convocats a acudir a la caserna de la Guàrdia Civil. Un cop concentrats, sense que ningú no els donés cap explicació, començà una llarga espera, mentre en un habitacle contigu es trobaven reunits el cap de la caserna de Flix i el cap local de FET y de las JONS, Francisco Sanjuan Fortuny. El temps anà passant i el nerviosisme i la inquietud s'anava apoderant dels ànims dels membres del Sometent, ignorants encara dels fets. Finalment aquells sentiments esclataren i van irrompre en l'habitacle demanant que se'ls informés del perquè havien estat cridats. Davant aquella exigència i manifestació d'esverament, Francisco Sanjuan cedí i els explicà la situació: la mort de l'agent de la Guàrdia Civil a mans dels maquis i la possibilitat de què aquella partida de guerrillers romangués encara per les notres contrades, cosa que obligava a reforçar i organitzar la vigilància. Fou així com el Sometent de Flix participà en aquestes tasques de control del terme amb l'organització de patrulles, coordinant la seua acció amb les forces de seguretat. Que se sàpiga, no es va detectar cap més escamot dels maquis durant aquelles setmanes i no va haver-hi per tant cap incident, tret d'alguna broma de mal gust perpetrada per membres del Sometent a habitants de la població sense més conseqüències.

Que s'hagués de recórrer al Sometent com a suport, era mostra de l'escassetat d'efectius que comptava la Guàrdia Civil i les forces de seguretat per fer front als guerrillers. Com també es féu evident la manca de mitjans amb què actuaven, amb la mort de l'agent no directament pel tret rebut, sinó pel dessagnament provocat per la mateixa ferida. Aquesta situació de mancança general es veu reflectida en un escrit de l'alcalde de Flix adreçada a la companyia telefònica per tal de reclamar que la caserna de la Guàrdia Civil disposés d'un telèfon, fent al·lusió als fets ocorreguts per tal de justificar encara més la seua demanda:

Con fecha 7 de Octubre último, mediante comunicación nº 2.962, esta Alcaldía dijo a V. lo siguiente:
"Teniendo necesidad de dotar a la Casa Cuartel de la Guardia Civil de esta localidad, de servicio telefónico, del que carece, y considerando que es de urgencia pueda disponer de este medio de comunicación para el buen servicio de la labor que le está encomendada, he de merecer de V. tenga a bien disponer lo que proceda al objeto de que con la más posible urgencia se instale el referido servicio en el expresado Cuartel. = Para su gobierno he de comunicarle que la conexión podrá efectuarse en la línia de la centralilla de la Sociedad Electro-Química de Flix, la cual ha ofrecido cuidar del servicio."
Y como sea que a pesar del tiempo transcurrido no se ha tenido ninguna noticia, favorable o contraria a esta petición, y habida cuenta de que recientísimamente, a consecuencia de las circunstancias anormales por que se ha atravesado, han venido a robustecer la imperiosa necesidad y urgencia de que el servicio telefónico quede instalado en breve plazo en la expresada Casa Cuartel de la Guardia Civil de esta localidad, me veo en el caso de insistir acerca de V. a fin de que tome las medidas oportunas para la instalación de referencia, o en otro caso se se sirva manifestarme las causas que a ello se opongan para allanarlas seguidamente.
Dios guarde a V. muchos años.
Flix, 22 de Noviembre de 1944.
El Alcalde

"FLIX. ARAGÓN, ESPAÑA"


Ahir arribava a les meues mans el llibre Presas de Endesa en el mundo. Publicat el 2007, luxosament enquadernat, amb un format de Din A-4 aproximadament, fulls de paper satinat i fotografies a tot color, el volum ofereix la llarga llista de totes les preses que són propietat o estan participades per l'empresa Endesa i que es troben en els territoris d'estats de tres continents: Espanya (la majoria), Itàlia, Turquia, Argentina, Brasil, Colòmbia i Perú. De cadascun d'aquests complexs (excepte els de Turquia), s'aporta una fitxa amb les respectives dades descriptives i tècniques, fotografies i un mapa de l'estat corresponent indicant la ubicació geogràfica de la presa.
Un es pot imaginar que la primera cosa que vaig fer fou buscar Flix a l'índex i aquí em trobo amb la primera sorpresa, on el títol de la fitxa estava escrit així, tal qual:

Flix. Aragón, España

Suposant que allò era un error puntual, vaig anar cap a la pàgina corresponent. Res! Es confirma en l'epígraf de la fitxa allò que figurava a l'índex:

Salto de Flix. Aragón, España

Qui ho havia de dir! Sense que ningú no se n'assabentés, es veu que el nostre territori municipal ha acabat integrant-se a la comunitat aragonesa. No obstant això, vaig cercar al llibre l'altra presa que es troba a prop de les nostres contrades, riu amunt, a Riba-roja, i això és el que hi figurava:

Riba-roja. Cataluña, España

O sigui, Ebre amunt tenim Catalunya i aquí ens trobem a l'Aragó. Hem de concloure així que segons la geografia endesana Flix és un enclau de l'Aragó enmig de territori català.

Quina llàstima! Tan bonic que havia quedat el llibre!

diumenge, 6 de gener del 2008

"НОБОСТИ"


El curs 1987-1988 fou el darrer dels meus estudis de la llicenciatura en Geografia i Història, a la Facultat de Lletres de Tarragona (llavors pertanyent a la UB). En una de les assignatures, "Espais i societats" -impartida per Josep Oliveras Samitier-, del ventall de treballs de curs que ens proposaren, vaig optar per la que en aquell moment em semblà més atractiva, apart de ser un tema de radiant actualitat en aquells anys: les reformes econòmiques a l'URSS. Vaig gaudir molt en la confecció del citat treball, tant pel que fa a la recerca d'informació, com amb el definitiu redactat final, on vaig poder reflectir fets que estaven esdevenint els mateixos dies en què el picava amb una Olivetti. Llavors sorgiren i es feren públics els primers conflictes nacionalistes en el sí de les repúblicques soviètiques, i en aquells moments s'estava produint el conflicte que enfrontà Armènia i Azerbaitjan a l'entorn de l'enclau de Nagorno-Karabakh, al mateix temps que paral·lelament hi havia manifestacions reinvindicatives a les tres repúbliques bàltiques. Tant revolt estaven assolint aquestes qüestions que fou gairebé obligat incloure en el treball un apartat -que fou el darrer- dedicat al problema de les nacionalitats, el qual vaig concloure amb la següent frase:

La qüestió nacional, doncs, no deixa de ser l'autèntica bomba de rellotgeria de tot l'edifici soviètic, si hi imbriquem, a més, els problemes econòmics i socials de cada cas en concret.

Les fonts a les quals vaig acudir foren diverses. En primer lloc fou fonamental la publicació durant els primers mesos del curs del libre Perestroika, del llavors secretari general del PCUS Mikhaïl Gorbatxov. Vaig recórrer a la lectura d'altres llibres, entre geografies i estudis analítics de l'economia soviètica i altres que s'editaren també durant aquell mateix curs, a més dels anuaris d'El estado del Mundo, de l'editorial Akal (que encara segueixo adquirint). No cal dir que les fonts periodístiques foren igualment importants, acudint principalment a les cròniques i articles de fons de La Vanguardia i El País. Les que esdevingueren unes de les fonts principals i que em van permetre conèixer directament i gairebé de primera mà tot el que s'estava duent terme a l'URSS van ser uns fullets editats per un organisme oficial soviètic, l'agència de premsa Nóvosti ("Нобости").

El professor Oliveras em facilitar alguns d'aquests fullets i per suggeriment seu vaig adreçar-me a l'ambaixada soviètica a Madrid per sol·licitar si em podien proporcionar informació. A les poques setmanes rebia els primers fullets de l'agència Nóvosti, amb un escrit en el que m'informaven que pel mòdic preu de 200 pessetes en segells em podrien seguir enviant més exemplars d'aquelles publicacions. No vaig dubtar en fer-ho, cosa que em permeté reunir un bon nombre d'aquells fullets d'on vaig extraure informació valuosíssima. I de fet, aquest contacta amb l'agència Nóvosti no s'aturà amb el lliurament del treball, sinó que fou tanta l'afició que vaig agafar al tema, que vaig seguir sol·licitant les publicacions, amb comandes semestrals amb les quals arribaven entre 10 i 12 títols, a més que al final d'any també enviaven un anuari.

Els temes tractats en aquells fullets de l'agència Nóvosti eren diversos: informació sobre les diverses repúbliques soviètiques, sobre l'economia, la cultura, la política, les institucions, la ciència, la història, els esports, etc. Hi havia, a més diverses col·leccions i sèries: una d'entrevistes a personalitats del règim soviètic, sota el títol "Opina un experto" sobre un tema concret (entre aquests, n'hi havia sengles dedicats a dos pesos pesants de llavors, com el número dos, Iegor Ligatxev, i l'aperturista Alexandr Iakovlev), una sobre sectors de l'economia, una altra sobre cultura, sobre història, la revista Socialismo. Teoria y práctica..., a més d'altres títols que no formaven part de cap sèrie concreta. De tots ells, als que tinc més estima és una col·lecció dedicada a les repúbliques de l'URSS, composta d'un total de setze volums, un d'introductori i la resta, tractant un per una cadascun dels territoris de les quinze repúbliques.

Les trameses de l'agència Nóvosti les vaig anar rebent regularment entre 1988 i el desembre de 1990, amb els corresponents pagaments amb segells, aplegant un total de prop de 130 títols. Els fullets eren interessants ja no sols pel seu contingut en si, sinó perquè a través de la forma i l'estil amb què eren tractats els diversos temes, es podia detectar el grau d'obertura que anava assolint el règim soviètic. Del to triomfalista i hermètic dels primers volums, que obligava a fer una lectura entre línies i contrastar la informació amb altres fonts, gradualment s'anà ampliant la varietat i la transparència. Entre les primeres remeses, per exemple, hi havia un volum dedicat al Consell d'Assistència Mútua Econòmica (el CAME, o COMECON com era més conegut d'acord ambles sigles en rus, "КОМЕКОН"), sota el títol La Comunidad Socialista, que en conjunt era un descarat autobombo sobre la situació econòmica de cadascun dels estats membres. Em xocà que de tots, l'únic que faltava era el dedicat a Romania, deduint que segurament les havien de dir tant grosses que van preferir prescindir-ne. En canvi, un to molt diferent era el que es percebia en els fullets que arribaren en els últims enviaments. Es detectava, entre altres, amb el tractament que donaven a determinats personatges de la història soviètica, alguns d'ells proscrits i fins i tots silenciats durant molt de temps: Stalin, Khrusxov, Bukharin, Zinóviev i, ja el summum, Trotski. No cal dir que hi havia també títols dedicats a les reformes institucionals i polítiques que s'estaven duent a terme, tractats de forma oberta i fins i tot crítica en alguns dels casos. El reconeixement de l'existència dels conflictes nacionals i d'una oposició política, fets impensables feia pocs anys, eren simptomàtics d'aquests canvis assolits... fins que la situació començà a canviar a finals del 1990.

El protagonisme que anaren guanyant els opositors a les reformes, encapçalats pel cap de govern, Nilolai Rijkov, i el ministre de defensa, Dmitri Iazov, el nomenament com a vicepresident d'un personatge gris i desconegut, Ianàiev, l'allunyament voluntari d'Alexandr Iakovlev, que denuncià la involució que estava experimentant-se, com també ho féu en presentar la seua dimissió el ministre d'exteriors, Eduard Xevarnadze, eren indicatius del gir que estaven donant els esdeveniments. Apart, Lituània havia proclamat unilaterlament la seua independència el març d'aquell 1990 (algú recorda aquell nom tan rimbombant de Vytautas Landsbergis?), i Boris Ieltsin, cap de la república russa, començà el seu distanciament de les institucions soviètiques, iniciant-se el procés de disgregació de l'URSS. Coincidint amb aquesta situació de crisi, el desembre de 1990 rebia l'última tramesa regulars de les publicacions de l'agència Nóvosti, juntament amb un escrit on es comunicava que, curiosament, s'interrompien els enviaments de fullets. Transcric aquesta part del contingut:

Con el presente envío de la colección de folletos editados por la agencia de prensa Novosti, que corresponden al último lote de este año, aprovechamos la ocasión para comunicarle que para el año 1991 la editorial de la agencia no tiene previsto continuar con la publicación de este tipo de materiales. Por ello no adjuntamos al presente envío el impreso de pedido para el año que viene.
En caso de que tengamos algun otro tipo de materiales nuevos que puedan ser interesantes para nuestros suscriptores, se lo haremos saber por carta.

L'any 1991 no podia començar pitjor. En l'àmbit internacional esclatà la primera guerra d'Iraq a mitjans de gener, amb l'objectiu, sota el paraigua institucional de l'ONU, d'alliberar Kuwait per una coalició liderada pels Estats Units. Aquest atac contra el règim del tirà iraquià Sadam Hussein, antic aliat de l'URSS, no era ni de bon tros ben vist pels sectors involucionistes soviètics. Paral·lelament, s'iniciava el procés repressiu contra els lituans. Doncs bé, vet aquí que enmig de tota aquesta situació crítica durant els primers mesos d'aquell 1991 vaig rebre defintivament l'últim fullet de l'agència Nóvosti, el qual comptava amb un títol prou eloqüent: Ordenes y medallas de la URSS. Estava clar que el procés d'obertura informativa en aquells moments havia passat a millor vida.