El curs 1987-1988 fou el darrer dels meus estudis de la llicenciatura en Geografia i Història, a la Facultat de Lletres de Tarragona (llavors pertanyent a la UB). En una de les assignatures, "Espais i societats" -impartida per Josep Oliveras Samitier-, del ventall de treballs de curs que ens proposaren, vaig optar per la que en aquell moment em semblà més atractiva, apart de ser un tema de radiant actualitat en aquells anys: les reformes econòmiques a l'URSS. Vaig gaudir molt en la confecció del citat treball, tant pel que fa a la recerca d'informació, com amb el definitiu redactat final, on vaig poder reflectir fets que estaven esdevenint els mateixos dies en què el picava amb una Olivetti. Llavors sorgiren i es feren públics els primers conflictes nacionalistes en el sí de les repúblicques soviètiques, i en aquells moments s'estava produint el conflicte que enfrontà Armènia i Azerbaitjan a l'entorn de l'enclau de Nagorno-Karabakh, al mateix temps que paral·lelament hi havia manifestacions reinvindicatives a les tres repúbliques bàltiques. Tant revolt estaven assolint aquestes qüestions que fou gairebé obligat incloure en el treball un apartat -que fou el darrer- dedicat al problema de les nacionalitats, el qual vaig concloure amb la següent frase:
La qüestió nacional, doncs, no deixa de ser l'autèntica bomba de rellotgeria de tot l'edifici soviètic, si hi imbriquem, a més, els problemes econòmics i socials de cada cas en concret.
Les fonts a
les quals vaig acudir foren diverses. En primer lloc fou fonamental la publicació durant els primers mesos del curs del libre Perestroika, del llavors secretari general del PCUS Mikhaïl Gorbatxov. Vaig recórrer a la lectura d'altres llibres, entre geografies i estudis a
nalítics de l'economia soviètica i altres que s'editaren també durant aquell mateix curs, a més dels anuaris d'El estado del Mundo, de l'editorial Akal (que encara segueixo adquirint). No cal dir que les fonts periodístiques foren igualment importants, acudint principalment a les cròniques i articles de fons de La Vanguardia i El País. Les que esdevingueren unes de les fonts principals i que em van permetre conèixer directament i gairebé de primera mà tot el que s'estava duent terme a l'URSS van ser uns fullets editats per un organisme oficial soviètic, l'agència de premsa Nóvosti ("Нобости").
les quals vaig acudir foren diverses. En primer lloc fou fonamental la publicació durant els primers mesos del curs del libre Perestroika, del llavors secretari general del PCUS Mikhaïl Gorbatxov. Vaig recórrer a la lectura d'altres llibres, entre geografies i estudis a
nalítics de l'economia soviètica i altres que s'editaren també durant aquell mateix curs, a més dels anuaris d'El estado del Mundo, de l'editorial Akal (que encara segueixo adquirint). No cal dir que les fonts periodístiques foren igualment importants, acudint principalment a les cròniques i articles de fons de La Vanguardia i El País. Les que esdevingueren unes de les fonts principals i que em van permetre conèixer directament i gairebé de primera mà tot el que s'estava duent terme a l'URSS van ser uns fullets editats per un organisme oficial soviètic, l'agència de premsa Nóvosti ("Нобости").El professor Oliveras em facilitar alguns d'aquests fullets i per suggeriment seu vaig adreçar-me a l'ambaixada soviètica a Madrid per sol·licitar si em podien proporcionar informació. A les poques setmanes rebia els primers fullets de l'agència Nóvosti, amb un escrit en el que m'informaven que pel mòdic preu de 200 pessetes en segells em podrien seguir enviant més exemplars d'aquelles publicacions. No vaig dubtar en fer-ho, cosa que em permeté reunir un bon nombre d'aquells fullets d'on vaig extraure informació valuosíssima. I de fet, aquest contacta amb l'agència Nóvosti no s'aturà amb el lliurament del treball, sinó que fou tanta l'afició que vaig agafar al tema, que vaig seguir sol·licitant les publicacions, amb comandes semestrals amb les quals arribaven entre 10 i 12 títols, a més que al final d'any també enviaven un anuari.
Els temes tractats en aquells fullets de l'agència Nóvosti eren diversos: 
informació sobre les diverses repúbliques soviètiques, sobre l'economia, la cultura, la política, les institucions, la ciència, la història, els esports, etc. Hi havia, a més diverses col·leccions i sèries: una d'entrevistes a personalitats del règim soviètic, sota el títol "Opina un experto" sobre un tema concret (entre aquests, n'hi havia sengles dedicats a dos pesos pesants de llavors, co
m el número dos, Iegor Ligatxev, i l'aperturista Alexandr Iakovlev), una sobre sectors de l'economia, una altra sobre cultura, sobre història, la revista Socialismo. Teoria y práctica..., a més d'altres títols que no formaven part de cap sèrie concreta. De tots ells, als que tinc més estima és una col·lecció dedicada a les repúbliques de l'URSS, composta d'un total de setze volums, un d'introductori i la resta, tractant un per una cadascun dels territoris de les quinze repúbliques.
informació sobre les diverses repúbliques soviètiques, sobre l'economia, la cultura, la política, les institucions, la ciència, la història, els esports, etc. Hi havia, a més diverses col·leccions i sèries: una d'entrevistes a personalitats del règim soviètic, sota el títol "Opina un experto" sobre un tema concret (entre aquests, n'hi havia sengles dedicats a dos pesos pesants de llavors, co
m el número dos, Iegor Ligatxev, i l'aperturista Alexandr Iakovlev), una sobre sectors de l'economia, una altra sobre cultura, sobre història, la revista Socialismo. Teoria y práctica..., a més d'altres títols que no formaven part de cap sèrie concreta. De tots ells, als que tinc més estima és una col·lecció dedicada a les repúbliques de l'URSS, composta d'un total de setze volums, un d'introductori i la resta, tractant un per una cadascun dels territoris de les quinze repúbliques.Les trameses de l'agència Nóvosti les vaig anar rebent regularment entre 1988 i el desembre de 1990, amb els corresponents pagaments amb segells, aplegant un total de prop de 130 títols. Els fullets eren interessants ja no sols pel seu contingut en si, sinó perquè a través de la forma i l'estil amb què eren tractats els diversos temes, es podia detectar el grau d'obertura que anava assolint el règim soviètic. Del to triomfalista i hermètic dels primers volums, que obligava a fer una lectura entre línies i contrastar la informació amb altres fonts, gradualment s'anà ampliant la varietat i la transparència. Entre les primeres remeses, per exemple, hi havia un volum dedicat al Consell d'Assistència Mútua Econòmica (el CAME, o COMECON com era més conegut d'acord ambles sigles en rus, "КОМЕКОН"), sota el títol La Comunidad Socialista, que en conjunt era un descarat autobombo sobre la situació econòmica de cadascun dels estats membres. Em xocà que d
e tots, l'únic que faltava era el dedicat a Romania, deduint que segurament les havien de dir tant grosses que van preferir prescindir-ne. En canvi, un to molt diferent era el que es percebia en els fullets que arribaren en els últims enviaments. Es detectava, entre altres, amb el tractament que donaven a determinats personatges de la història soviètica, alguns d'ells proscrits i fins i tots silenciats durant molt de temps: Stalin, Khrusxov, Bukharin, Zinóviev i, ja el summum, Trotski. No cal dir que hi havia també títols dedicats a les reformes institucionals i polítiques que s'estaven duent a terme, tractats de forma oberta i fins i tot crítica en alguns dels casos. El reconeixement de l'existència dels conflictes nacionals i d'una oposició política, fets impensables feia pocs anys, eren simptomàtics d'aquests canvis assolits... fins que la situació començà a canviar a finals del 1990.
e tots, l'únic que faltava era el dedicat a Romania, deduint que segurament les havien de dir tant grosses que van preferir prescindir-ne. En canvi, un to molt diferent era el que es percebia en els fullets que arribaren en els últims enviaments. Es detectava, entre altres, amb el tractament que donaven a determinats personatges de la història soviètica, alguns d'ells proscrits i fins i tots silenciats durant molt de temps: Stalin, Khrusxov, Bukharin, Zinóviev i, ja el summum, Trotski. No cal dir que hi havia també títols dedicats a les reformes institucionals i polítiques que s'estaven duent a terme, tractats de forma oberta i fins i tot crítica en alguns dels casos. El reconeixement de l'existència dels conflictes nacionals i d'una oposició política, fets impensables feia pocs anys, eren simptomàtics d'aquests canvis assolits... fins que la situació començà a canviar a finals del 1990.El protagonisme que anaren guanyant els opositors a les reformes, encapçalats pel
cap de govern, Nilolai Rijkov, i el ministre de defensa, Dmitri Iazov, el nomenament com a vicepresident d'un personatge gris i desconegut, Ianàiev, l'allunyament voluntari d'Alexandr Iakovlev,
que denuncià la involució que estava experimentant-se, com també ho féu en presentar la seua dimissió el ministre d'exteriors, Eduard Xevarnadze, eren indicatius del gir que estaven donant els esdeveniments. Apart, Lituània havia proclamat unilaterlament la seua independència el març d'aquell 1990 (algú recorda aquell nom tan rimbombant de Vytautas Landsbergis?), i Boris Ieltsin, cap de la república russa, començà el seu distanciament de les institucions soviètiques, iniciant-se el procés de disgregació de l'URSS. Coincidint amb aquesta situació de crisi, el desembre de 1990 rebia l'última tramesa regulars de les publicacions de l'agència Nóvosti, juntament amb un escrit on es comunicava que, curiosament, s'interrompien els enviaments de fullets. Transcric aquesta part del contingut:
cap de govern, Nilolai Rijkov, i el ministre de defensa, Dmitri Iazov, el nomenament com a vicepresident d'un personatge gris i desconegut, Ianàiev, l'allunyament voluntari d'Alexandr Iakovlev,
que denuncià la involució que estava experimentant-se, com també ho féu en presentar la seua dimissió el ministre d'exteriors, Eduard Xevarnadze, eren indicatius del gir que estaven donant els esdeveniments. Apart, Lituània havia proclamat unilaterlament la seua independència el març d'aquell 1990 (algú recorda aquell nom tan rimbombant de Vytautas Landsbergis?), i Boris Ieltsin, cap de la república russa, començà el seu distanciament de les institucions soviètiques, iniciant-se el procés de disgregació de l'URSS. Coincidint amb aquesta situació de crisi, el desembre de 1990 rebia l'última tramesa regulars de les publicacions de l'agència Nóvosti, juntament amb un escrit on es comunicava que, curiosament, s'interrompien els enviaments de fullets. Transcric aquesta part del contingut:Con el presente envío de la colección de folletos editados por la agencia de prensa Novosti, que corresponden al último lote de este año, aprovechamos la ocasión para comunicarle que para el año 1991 la editorial de la agencia no tiene previsto continuar con la publicación de este tipo de materiales. Por ello no adjuntamos al presente envío el impreso de pedido para el año que viene.
En caso de que tengamos algun otro tipo de materiales nuevos que puedan ser interesantes para nuestros suscriptores, se lo haremos saber por carta.
L'any 1991 no podia començar pitjor. En l'àmbit internacional esclatà la primera guerra d'Iraq a mitjans de gener, amb l'objectiu, sota el paraigua institucional de l'ONU, d'alliberar Kuwait per una coalició liderada pels Estats Units. Aquest atac contra el règim del tirà iraquià Sada
m Hussein, antic aliat de l'URSS, no era ni de bon tros ben vist pels sectors involucionistes soviètics. Paral·lelament, s'iniciava el procés repressiu contra els lituans. Doncs bé, vet aquí que enmig de tota aquesta situació crítica durant els primers mesos d'aquell 1991 vaig rebre defintivament l'últim fullet de l'agència Nóvosti, el qual comptava amb un títol prou eloqüent: Ordenes y medallas de la URSS. Estava clar que el procés d'obertura informativa en aquells moments havia passat a millor vida.
m Hussein, antic aliat de l'URSS, no era ni de bon tros ben vist pels sectors involucionistes soviètics. Paral·lelament, s'iniciava el procés repressiu contra els lituans. Doncs bé, vet aquí que enmig de tota aquesta situació crítica durant els primers mesos d'aquell 1991 vaig rebre defintivament l'últim fullet de l'agència Nóvosti, el qual comptava amb un títol prou eloqüent: Ordenes y medallas de la URSS. Estava clar que el procés d'obertura informativa en aquells moments havia passat a millor vida. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada