EL QUE EN PENSO DELS INDIGNATS

Poc a dir i afegir a tot el que s'ha dit sobre aquest moviment dels indignats, tret de què és un fenòmen que es veia vindre. Amb un elevat índex d'atur, amb milers i milers de persones abocades a la misèria i sense cap perspetiva de futur i uns governs que no fan altra cosa que retallar (ditxosa paraula!) serveis, carregant-se l'estat social de dret i endegant mesures que afavoreixen les entitats financeres, les mateixes que, a causa de la seua irresponsabilitat (sense oblidar la imprudència de molts dels clients, tot s'ha de dir) són a la base de l'esclat de la crisi. Fa cosa d'un any que, entre altres que ho haguessin fet, denunciava amb una entrada aquesta situació.

Personalmente em semblava insòlit que ningú no acabés esclatant enmig d'aquest context explosiu i així vaig comentar-ho en més d'una conversa. Quan aquesta primavera vaig assabentar-me de la publicació de l'Indigneu-vos! d'Stéphane Hessel i la repercussió que estava assolint, es podia albirar que en poques setmanes alguna cosa passaria, com així ha estat. La clau del llibre és que l'autor assenyala com autèntics culpables de la crisi als grups financers i als dirigents polítics i els governs que els han consentit les seues accions abusives, a més de recomanar que de cap de les maneres es recorri a la violència en les protestes.

Ara de moment, després d'unes setmanes de tensió, es respiera una certa calma, però no crec que hagi finalitzat el moviment. Certament que l'absència d'uns caps visibles i la heterogeneïtat dels seus integrants fan que, aparentment, no se sàpiga quins són els seus objectius. I d'aquesta confusió se n'han valgut els contraris a aquest moviment de protesta social, assimilant-los alguns cops (com ha pretés algun inefable conseller) als moviments violents anti-sistema. No va per aquí la cosa. La base i les causes són molt més profundes.

A Islàndia, com s'ha repetit no poques vegades ho van tindre clar. Els responsables dels grups financers d'aquest país i un ex-cap de govern han fet cap davant dels tribunals islandesos, com a responsables del desgavell econòmic que ha conduït cap a la ruïna a aquest país nòrdic, a més de negar-se en redó a acceptar que hagi de ser la població qui carregui amb el pes se la crisi, a més d'endegar una reforma constitucional. Això ha passat en un país de poc més de 300.000 habitants. Que passaria si unes mesures semblants s'acabessin aplicant en algun altre estat, com el nostre sense anar més lluny, que gairebé multiplica per 20 els habitants d'Islàndia? Les conseqüències podrien ser molt més traumàtiques. Per això hi ha interès de frenar i, si escau, demonitzar el moviment dels indignats. Fan por sens dubte, senzillament perquè la raó, en el fons, és al seu costat.

"LA LIBERTAD, VALOR EN BOLSA"

"La libertad, valor en bolsa" és el títol de l'article per l'escriptor Günter Grass dins l'últim número de la revista Vanguardia Dossier, dedicada en aquesta ocasió a l'Alemanya actual (Una Alemania desacomplejada). Si bé el contingut està vinculat la realitat alemanya (i cal afegir que fou escrit per l'autor l'any 2005), hi ha uns quants paràgrafs que són aplicables, diria, a qualsevol estat democràtic, pel que fa a com el poder econòmic condiciona la política dels governs i els efectes perniciosos de les polítiques neoliberals, i més com s'ha demostrat durant la crisi present. Transcric els paràgrafs en qüestió:

[...]. Yo mantengo que nuestros representantes libremente elegidos no son ya libres al adoptar decisiones. Y lo decisivo no es la habitual disciplina del grupo parlamentario, para la que puede haber razones, sino el círculo de lobbistas e intereses diversos que limita, influye, presiona y fuerza su participación en la forma y el contenido de las leyes. Los servicios grandes o pequeños ayudan mucho. Se pasan por alto maquinaciones punibles como pecata minuta. A nadie choca ya seriamente un sistema entre tanto perfeccionado cuya práctica se alimenta de favores recíprocos.

Por consiguiente, el Parlamento no decide de forma soberana. Depende de las poderosas asociaciones económicas, bancos y consorcios, no sometidos a control democrático. De esa forma, el legislador se convierte en hazmerreir. De esa forma, el Parlamento degenera en filial de la bolsa. De esa forma se somete a la democracia al dictado de una capital mundialmente en fuga. ¿A quién puede extrañar que, cada vez más, los ciudadanos indignado, asqueados y finalmente resignados se aparten de esas maquinaciones que se manifiestan abiertamente, consideren el proceso electoral como una simple farsa y renuncien a votar? Haría falta la voluntad democrática de proteger contra la afluencia de los grupos de presión, mediante una zona prohibida. Sin embargo, ¿son nuestros parlamentarios todavía suficientemente libres para tomar una decisión que tendría que ejercer una coerción democrática radical?.

Otra vez se plantea la pregunta: ¿qué ha sido de la libertad que se nos regaló hace 60 años? ¿Vale sólo la pena como ganancia en bolsa? Nuestro mayor bien constitucional no protege ante todo derechos civiles, sino que se ha vendido al precio más bajo, para, de una forma que agrada al espíritu neoliberal del siglo, ser útil sobre todo a la economía de mercado que se autodenomina "libre". Sin embargo, ese concepto tramposo que se ha convertido en fetiche oculta sólo con dificultad el comportamiento asocial de los bancos, asociaciones industriales y especuladores bursátiles. Todos somos testigos de que, cuando se está destruyendo capital en todo el mundo, cuando las llamadas absorciones amistosas u hostiles destruyen miles de puestos de trabajo, cuando el simple anuncio de medidas de racionalización se convierte en despido de miles de trabajadores y empleados, las cotizaciones suben y todo eso se considera el precio que hay que pagar por "vivir en libertad". [...]

Las preguntas sobre responsabilidad acaban directamente en la estación ferroviaria de maniobras. Allí son aparcadas en éste o aquel apartadero. Sin embargo, el futuro de más de un millón de niños que se crían en familias empobrecidas sigue estando en al aire. Quien señala esa situación injusta y a otras personas socialmente marginadas se ve ridiculizado por jóvenes periodistas listillos, en el mejor de los casos, como "romántico social" y difamado en general como "buena persona". La preguntas sobre la creciente brecha entre pobres y ricos se rechazan como "cochina envidia". Se burlan del deseo de justicia, tildándolo de utopía. El concepto de "solidaridad" sólo se encuentra en la lista de "extranjerismos". [...]

Günter Grass, "La libertad, valor en bolsa", a Vanguardia Dossier, núm. 37 (2010), 19-23.

REFUNDACIÓ DE QUÈ?

Quan fa prop de dos anys, enmig ja de la crisi, es va llançar la idea de refundar el capitalisme, després de constatar la situació on ens havien dut els seus excessos, hom podia tenir l'esperança de què, com a mínim, s'aniria cap un sistema més humanitzat i un control més estricte sobre les grans fortunes i l'activitat de les entitats financeres. Almenys, aquest era el sentiment que vaig expressar en una entrada que vaig escriure llavors.

De moment, però, sembla que tot plegat vagi en un sentit molt diferent, i al que es tendeix en general és a mesures més en la línia del capitalisme més pur i dur: reducció i congelació de salaris, acomiadaments i el conseqüent augment de l'atur, retallades dels subsidis, allargament de la vida laboral, etc. Mesures a les quals cal sumar l'augment de les càrregues impositives (això ja no tan grat als detentadors del poder econòmic), de tal manera però que qui acava rebent tot el pes de la crisi és gran part de la població, amb rendes mitjanes i baixes.

Vull entendre i creure'm -i així ho venen-, que tots aquests paquets de mesures són conjunturals, temporals, amb l'objectiu de fer front i superar la crisi. Perquè, si un cop s'entri i es consolidi la recuperació de l'economia, es segueixen mantenint, es donarà la situació paradoxal de què tots els corrents neoliberals i els principis que han estat a la base de l'actual crisi, no solament no es veuran foragitats, sinó que en sortiran plenament triomfadors, almenys aquells que insisteixen en disminuir el poder adquisitiu, els drets laborals i els avantatges socials. Vet aquí la refundació!.

EFECTE DÒMINO

Ja la tenim aquí! Si fins ara s'havia manifestat de forma gairebé soterrada al nostre poble, la crisi finalment ha aparegut i pegant allí on fa més mal: a la fàbrica electroquímica. La notícia de què Ercros vol endegar un procés d'acomiadaments, colpejant especialment el complex de Flix (51 directes, i 24 temporals), amb el tancament definitiu de la planta del cloroform i el temporal de l'electròlisi certament ha estat una pèssima notícia. Tot esperant a veure com evoluciona aquest tema, amb les negociacions que s'establiran amb els representants sindicals i amb la intervenció de les autoritats polítiques, la situació no augura un futur massa positiu.

Sabem perfectament que la fàbrica electroquímica segueix representant la principal activitat econòmica de Flix i com hem pogut anar comprovant durant els darrers anys, qualsevol qüestió que l'afecti, acaba repercutint a la resta de la població. Als anys 90 ja es va notar com la dràstica reducció de personal fou un dels principals factors de la forta davallada demogràfica experimentada (gairebé la pèrdua 1.000 habitants en una dècada), i com aquesta es féu notar en altres sectors (comerç, entitats, etc.). Deixant de banda posar-nos a lamentar i analitzar que, tot i els ensurts, possiblement s'hagi badat massa durant molt de temps, cal veure quin pot ser el panorama que es presenta.

De moment la intenció de l'empresa és dur a terme una reducció de 75 persones, entre acomiadaments directes i temporals. Sí, parlem de persones, però caldria fer-ho també de famílies, per tant multipliquem aquesta xifra per 3 (tenint en compte que dins la xifra poden haver solters, però també famílies de 4 o més membres), i ens anem a què les persones afectades pels acomiadaments són unes 225. Tenim així un col·lectiu que, mentre no s'aclareixi la situació laboral de la persona (o persones) afectada per l'acomiadament, se n'estarà de moltes despeses. Si l'actual crisi ja ha afectat el comerç en general per l'adopció d'actituds de prudència i moderació en el consum, un grup de persones que de sobte ha d'afrontar la situació d'atur i pèrdua de poder adquisitiu, incrementarà més aquesta tendència a l'estalvi. Per tant, el teixit comercial local serà un dels que sofrirà la nova situació generada.

L'amic Marià Hierro, comentant també en el seu bloc la nova crisi d'Ercros, fa esment als tallers locals que fan feines de manteniment a la fàbrica, siguin ocasionals o de forma periòdica. Sens dubte els seus treballadors també en seran directament afectats, al marge dels de l'empresa propietària de l'electroquímica. Tant la notícia dels acomiadaments com el del tancament de plantes haurà estat rebut per aquestes empreses locals com una gerra d'aigua freda.

L'Ajuntament de Flix pot veure's afectat? I tant i molt! Una de les principals fonts d'ingressos de l'administració local és l'impost sobre activitats econòmiques (IAE). La reducció d'activitat i de personal de l'electroquímica d'entrada repercutirà en la quantitat total que l'ajuntament rep de l'IAE, comptant a més que a la llarga, i davant un hipotètic panorama de fallida d'altres activitats econòmiques de la població i que ja hem mencionat, acabarien igualment influint en la disminució dels ingressos per aquest impost. Comptant a més que podria produir-se així mateix novament una notòria disminució demogràfica (per l'emigració de persones aturades i llurs famílies cap a altres indrets), també afecta els ingressos municipals. I les conseqüències de tot plegat per a l'ajuntament esdevindrien del tot negatius: menys capacitat per afrontar determinats serveis i les seqüeles que això generi sobre els seus empleats.

Hi ha més sectors que puguin ser afectats per la situació que esdevindrà? Potser els que més indirectament, però tenim els centres d'ensenyament, i en aquest cas depenent de la disminució de població que es pogui produir. Menys habitants en edat d'escolaritzar, menys educadors que faran falta (trasllat per aquells que són funcionaris de carrera, trasllat o finalització del servei per aquells que són interins). Si bé els centres que en sortirien menys malparats serien els d'educació obligatòria (CEIP i IES), un que rebria de debò les conseqüències és l'Escola Municipal de Música, que sí podria veure reduir de forma notòria el nombre de matriculats.

Potser el que exposo a algú li pugui resultar catastrofista. Em limito a donar possibles escenaris que poden esdevenir i els quals es desenvoluparien cadascun en intensitat segons l'evolució que prenguin els fets, i les oportunes accions que es prenguin per tal de mitigar els efectes (i tant de bo anés errat). Però, si ho mireu, tots els estan d'alguna manera entrellaçats. El que sí és una realitat, com feia esment a l'inici, és que la crisi ja la tenim aquí, el pervers efecte dòmino que genera ha arribat finalment a Flix. Caldrà veure en quina mesura s'expandeix i multiplica, i com diu Marià, "Ara és l'hora dels sindicats i dels polítics, que han de fer les negociacions necessàries per reduir l'impacte d'aquesta mesura (el pla d'ajustament d'Ercros); però, si cal, tot el teixit social de Flix s'ha de mobilitzar per aquest motiu."

CRISI HUMANA (II)

No fa massa en una entrada precedent feia menció a l'augment de l'atur i l'alt nombre de famílies que no gaudeixen de cap tipus d'ingrés per atur. Pronosticava d'un panorama potencialment explosiu si persistia. Poc temps ha passat des de llavors perquè hagi pogut evolucinar cap una situació insostenible socialment, és cert, però comencen a detectar-se símptomes d'experiències de precarietat i d'angoixa. Els mitjans així ens ho han reflectit a través de dos fets que s'estan generalitzant, i tots dos amb les consegüents imatges que ho corroboren. Per un costat, persones que es dediquen a regirar contenidors de brossa. Per un altre, l'augment de robatoris en grans superfícies i botigues de queviures. I amb un element comú en els dos fenòmens: el que busquen aconseguir aquestes persones és aliments. Quan s'arriba a aquest extrem, quan un arriba a aquests actes humiliants per aconseguir satisfer una cosa tan bàsica com el poder menjar, és que tenim al davant panorames humans de desesperació. Amb l'aclariment de què no es tracta ni d'indigents ni persones pertanyents a grups marginals, ni els anomenats freegans els protagonistes d'aquests fets, sinó víctimes de l'actual crisi. I les perspectives sobre l'evolució de la situació econòmica continuen sense ser alentadores.

"LOS AMOS DEL MUNDO"

Avui m'han passat per mail aquest article d'Arturo Pérez-Reverte, publicat a El Dominical el 15 de novembre de 1998 i que reprodueixo més avall. Contundent i àcid com sol ser el seu estil, el contingut és del tot premonitori de l'actual situació econòmica.


LOS AMOS DEL MUNDO

Usted no lo sabe, pero depende de ellos.

Usted no los conoce ni se los cruzará en su vida, pero esos hijos de la gran puta tienen en las manos, en la agenda electrónica, en la tecla intro del computador, su futuro y el de sus hijos.

Usted no sabe qué cara tienen, pero son ellos quienes lo van a mandar al paro en nombre de un tres punto siete, o un índice de probabilidad del cero coma cero cuatro.

Usted no tiene nada que ver con esos fulanos porque es empleado de una ferretería o cajera de Pryca, y ellos estudiaron en Harvard e hicieron un máster en Tokio, o al revés, van por las mañanas a la Bolsa de Madrid o a la de Wall Street, y dicen en inglés cosas como long-term capital management, y hablan de fondos de alto riesgo, de acuerdos multilaterales de inversión y de neoliberalismo económico salvaje, como quien comenta el partido del domingo.

Usted no los conoce ni en pintura, pero esos conductores suicidas que circulan a doscientos por hora en un furgón cargado de dinero van a atropellarlo el día menos pensado, y ni siquiera le quedará el consuelo de ir en la silla de ruedas con una recortada a volarles los huevos, porque no tienen rostro público, pese a ser reputados analistas, tiburones de las finanzas, prestigiosos expertos en el dinero de otros.

Tan expertos que siempre terminan por hacerlo suyo. Porque siempre ganan ellos, cuando ganan; y nunca pierden ellos, cuando pierden. No crean riqueza, sino que especulan. Lanzan al mundo combinaciones fastuosas de economía financiera que nada tienen que ver con la economía productiva. Alzan castillos de naipes y los garantizan con espejismos y con humo, y los poderosos de la Tierra pierden el culo por darles coba y subirse al carro.

Esto no puede fallar, dicen. Aquí nadie va a perder. El riesgo es mínimo. Los avalan premios Nóbel de Economía, periodistas financieros de prestigio, grupos internacionales con siglas de reconocida solvencia. Y entonces el presidente del banco transeuropeo tal, y el presidente de la unión de bancos helvéticos, y el capitoste del banco latinoamericano, y el consorcio euroasiático, y la madre que los parió a todos, se embarcan con alegría en la aventura, meten viruta por un tubo, y luego se sientan a esperar ese pelotazo que los va a forrar aún más a todos ellos y a sus representados.

Y en cuanto sale bien la primera operación ya están arriesgando más en la segunda, que el chollo es el chollo, e intereses de un tropecientos por ciento no se encuentran todos los días. Y aunque ese espejismo especulador nada tiene que ver con la economía real, con la vida de cada día de la gente en la calle, todo es euforia, y palmaditas en la espalda, y hasta entidades bancarias oficiales comprometen sus reservas de divisas. Y esto, señores, es Jauja.

Y de pronto resulta que no. De pronto resulta que el invento tenía sus fallos, y que lo de alto riesgo no era una frase sino exactamente eso: alto riesgo de verdad.Y entonces todo el tinglado se va a tomar por el saco. Y esos fondos especiales, peligrosos, que cada vez tienen más peso en la economía mundial, muestran su lado negro. Y entonces, ¡oh, prodigio!, mientras que los beneficios eran para los tiburones que controlaban el cotarro y para los que especulaban con dinero de otros, resulta que las pérdidas, no.

Las pérdidas, el mordisco financiero, el pago de los errores de esos pijolandios que juegan con la economía internacional como si jugaran al Monopoly, recaen directamente sobre las espaldas de todos nosotros.Entonces resulta que mientras el beneficio era privado, los errores son colectivos, y las pérdidas hay que socializarlas, acudiendo con medidas de emergencia y con fondos de salvación para evitar efectos dominó y chichis de la Bernarda.. Y esa solidaridad, imprescindible para salvar la estabilidad mundial, la paga con su pellejo, con sus ahorros, y a veces con su puesto de trabajo, Mariano Pérez Sánchez, de profesión empleado de comercio, y los millones de infelices Marianos que a lo largo y ancho del mundo se levantan cada día a las seis de la mañana para ganarse la vida.

Eso es lo que viene, me temo. Nadie perdonará un duro de la deuda externa de países pobres, pero nunca faltarán fondos para tapar agujeros de especuladores y canallas que juegan a la ruleta rusa en cabeza ajena. Así que podemos ir amarrándonos los machos. Ése es el panorama que los amos de la economía mundial nos deparan, con el cuento de tanto neoliberalismo económico y tanta mierda, de tanta especulación y de tanta poca vergüenza.

CRISI HUMANA

L'evidència de la plenitud de la crisi econòmica ha esdevingut que ens la trobem en tots els àmbits. No sols aclapara força espai als mitjans de de comunicació, sinó que en forma part de les nostres converses quotidianes, ens afecti plenament o no. Al costat dels indicadors econòmics que ens parlen de recessió i altres conceptes acompanyats de les pertinents xifres, sempre significatives, però aparentment fredes, hi ha aquelles notícies sempre més directes, dia sí i dia també, sobre els efectes de la crisi que ens parlen de tancament d'empreses o de plans de regulació d'ocupació, fenòmens que no fan altra cosa que augmentar les xifres de persones desocupades, un dels efectes més negatius.

Fa poc ens assabentàvem del nombre i l'alt índex d'aturats assolit a Espanya, i que la situació, pel que es preveu, anirà en augment. Però, és que al costat de les xifres globals de l'atur, n'hi hagué una que és encara, al meu parer, molt més inquietant: hi ha unes 800.000 famílies de tot l'Estat on cap dels seus integrants està ocupat; dit d'una altra manera, que no compten amb cap mitjà que els asseguri un ingrés mínimament estable (deixant de banda les prestacions de l'atur i els subsidids i altres ajuts, qui en rebi). Cal reiterar que es parla de famílies, amb la qual cosa obliga a multiplicar els 800.000 com a mínim per dos; és a dir, possiblement s'hagi de parlar d'un nombre de persones entre 1.600.000 i 3.200.000. Certament que dins d'aquest amplíssim grup les situacions siguin ben diferents, però amb tot no deixa de ser preocupant per les conseqüències que pot reportar de no trobar-se una solució.

Si els aturats representen el cas extrem, no per això són l'únic col·lectiu que veu perillar la seua situació econòmica personal. Hi ha altres grups que també estan sotmesos a portar una vida precària, plena de privacions i que es pot veure agreujada en aquest període de crisi, des d'aquells que estan cobrant uns sous o unes pensions molt minses, amb les quals arriben just a finals de mes (situació que serà més o menys greu segons el lloc de residència, però greu de totes formes), aquelles persones que, per algun motiu, tenen els seus ingressos mensuals sotmesos a algun tipus de càrrega que els redueix força, sigui pel pagament d'una hipoteca o d'un crèdit, per un embargament per sentència judicial (on abunden les generades per impagaments d'hipoteques, un dels fenòmens que es troba al centre de l'actual crisi), etc. En altres paraules, que a les 800.000 famílies i el nombre de persones que comprenguin, cal sumar-hi moltes més que es troben en una situació precària. Un panorama alarmant i potencialment explosiu, socialment parlant, si persisteix, una autèntica crisi humana. I les previsions que es van donant sobre l'evolució de la crisi econòmica a Espanya no conviden precisament a l'optimisme.

REFUNDAR EL CAPITALISME (?)

El dia 15 de novembre hi haurà la cimera a Washington destinada a debatre l'actual crisi econòmica i al mateix temps buscar noves orientacions a les polítiques econòmiques i financeres. Refundació del capitalisme, en definitiva, com algú ha dit (de Nicolas Sarkozy és l'expressió, si no vaig errat). El descontrol financer provocat per la qüestió de les hipoteques, prou divulgat, ha comportat aquest desgavell que ha tingut com a conseqüència la ruïna de milers de famílies, la fallida de bancs i empreses, la contracció del comerç, la pèrdua de milions de llocs de treball i que molts altres estiguin a la corda fluixa. En definitiva una greu crisi que, de no posar-hi remei, pot tenir greus i imprevisibles efectes a nivell mundial. Per tant, donada la gravetat, es pot dir que ja tarda en produir-se aquesta reunió entre les grans potències econòmiques mundials i els països emergents.

Que se'n treurà de la cimera de la refundació del capitalisme? Qui sap, desitgem, com no!, que alguna cosa positiva. Estarà per veure quins criteris s'aplicaran per tal de reconduir l'actual situació i evitar que es repeteixin els mateixos condicionants en un futur. A la base, si no vaig equivocat, ha estat la pretensió d'aplicar polítiques neoliberals, és a dir, evitar en tot allò que sigui possible mesures regularitzadores i intervencionistes per part dels estats. Ara resulta que són els estats els que han esdevinguts salvavides, ni que sigui momentanis, de llurs economies. No sé, potser serà molt ingènua per la meua part la reflexió que faré tot seguit. Durant molt de temps, sobretot en els darrers anys, m'ha donat la sensació que els criteris econòmics (economicistes més aviat diria) han primat sobre els de caire humà. Dit d'una altra manera, s'hs arribat a un punt en què els humans han estat més al servei de l'economia, que no l'economia al servei de l'ésser humà, cosa que crec que hauria de ser el criteri primigeni a tenir en compte. El resultat d'uns criteris poc humanitzats ha estat que estigui en joc actualment la sort de milions i milions de persones arreu del món per culpa de la crisi.

Acabaré fent menció al que ha estat una de les notícies d'aquest cap de setmana. Tenim a un ZP més content que un gínjol després de què en un mateix dia s'han fet realitat dos dels seus anhels més desitjats durant les últimes setmanes: la participació d'Espanya a la cimera de Washington, en atenció al seu rang de 8a potència econòmica mundial (mentre la crisi ho permeti) i la trucada del superstar Obama (un dia després que ho hagués fet a altres líders mundials). Deixant de banda els aspectes, en alguns casos hilarants i truculents, que han envoltat la pretensió del president de govern espanyol pel que fa a assistència a la cimera, hem de convenir que no deixa de ser una bona notícia aquesta participació. Ara caldrà veure quins seran els efectes d'aquesta participació i si hi haurà alguna aportació d'interès i positiva per part de l'Estat espanyol. No obstant, què voleu que us digui: prefereixo un president del govern espanyol assistint a una reunió on, en el fons, el que es tracta és garantir el futur de milions i milions de persones, que no la seua participació en un mortífer ménage à trois a les Açores de nefastes conseqüències com bé coneixem (algú dirà que freqüentment sempre faig cap al mateix tema; ho sento, no hi puc fer més!).

NO SÉ SI TÉ RES A VEURE, PERÒ...

Estem prou assabentats a través dels mitjans que ens trobem subemergits en una greu crisi econòmica. No entraré en detalls sobre l'assumpte perquè, primer, l'economia pura i dura és un tema que, reconec, no domino massa i se m'escapen no pocs conceptes cosa que el fa per a mi un terreny lliscós; i segon, no cal repetir el que altres han dit i amb més arguments i coneixement sobre la qüestió. Poc a afegir, doncs, a aquest embolic financer que fa trontollar l'economia mundial i que, ara per ara, els pronòstics ja no per als propers mesos, sinó fins i tot els anys que vénen (així, en plural) siguin foscos a tots els nivells.

El focus, com és conegut, ha estat el desgavell produït per les hipotèques sub prime dels EUA i tot el que s'ha generat a continuació com una mena d'efecte dòmino. Res a dir d'allò que s'han encarregat d'explicar-nos els experts econòmics. No obstant hi ha un fet, i també relacionat amb els EUA que no sé fins a quin punt podria tindre res a veure amb l'esclat de l'actual crisi i que ningú no anomena (almenys, no ho he constat que es faci directament en cap escrit que he llegit fins ara): la intervenció a Irak i tota la sangonera inversora que li ha comportat (a part de la humana).

Són ja més de cinc anys d'intervenció i ocupació del territori iraquià. I els fruits no poden haver estat més decebedors. Certament que s'ha aconseguit posar fre a la intensitat de les accions de la insurgència, però a costa d'ubicar-hi més efectius militars per part dels EUA. Fre a la intensitat, però no pas s'han aturat els atemptats, a més que la situació dista de ser estable, essent l'últim episodi un nou conat de rebel·lió ciutadana protagonitzada pels seguidors del líder xiïta Moqtada al-Sadr contra el manteniment de la presència de les tropes nordamericanes. És a dir, allò que havia de ser el paradigma de la democratització dels països àrabs i musulmans, ha esdevingut un desastre majúscul. Al mateix temps, Irak estava destinat a convertir-se en un lloc de negoci i de prometedores inversions per als països ocupants. No cal anar més lluny en aquest aspecte: les autoritats de l'Estat espanyol de llavors (del PP aznarista, com es recordarà) ho qualifcaren d'oportunitat històrica per a l'economia espanyola. El mateix BOE (sí, sí! el BOE, el Boletín Oficial del Estado) quan encara l'ocupació era recent, va publicar anuncis convocant concursos per a tot aquell personal funcionarial que volgués traslladar-se a Irak i amb bons incentius, senyal inequívoca de que s'esperava treure'n profit de la presència espanyola.

Però finalment ni de bon tros ha estat ni un paradís democràtic i estable ni una font de riquesa (tret d'aquells que hagin fet el seu negoci, que sempre n'hi ha enmig de les adversitats, com també n'hi haurà que s'enriquiran amb l'actual crisi). Per als EUA sens dubte que ha representat un forat negre que ha fagocitat innombrables quantitats de diner perdut sense que se n'hagi aconseguit un benefici apreciable, a banda de les pèrdues humanes ocasionades. Quin haurà estat l'impacte del desastre d'Irak sobre l'economia nordamericana i si ha afectat tot plegat d'alguna manera en la generació de la crisi econòmica actual? De moment ens hem de quedar amb l'aspecte financer de la crisi com a causa principal, tot i que no m'estranyaria de què el pou sense fons iraquià també n'hagués influït. Potser m'equivoqui (ja he dit que l'economia no és el meu fort), però m'agradaria que si algú en sabés alguna cosa al respecte m'ho confirmés, com també se m'indiqués que estic vinculant qüestions que no tenen cap relació. A saber...

QUÈ N'HEM TRET FINS ARA?

Fa dos setmanes entrava en servei el nou viaducte de la carretera N-420 sobre el riu Asmà, al terme de Garcia, posant fi a un dels colls d'ampolla d'aquest vial. Personalment ha estat una bona notícia com a usuari freqüent d'aquesta carretera, doncs per a quants de nosaltres no ha estat una experiència angoixosa l'espera de poder travessar l'antic pont, espera que en dies de trànsit intens podia allargar-se ben bé més de cinc minuts. Vaig tindre la l'oportunitat de fer ús de la nova infrastructura la setmana passada i experimentar l'alleujament que representa poder estalviar-se finalment l'inoportuna pèrdua de temps que comportava haver de complir i respectar les preferències de pas. Les futures variants de Falset (amb un impressionant viaducte) i de Riudecols acabaran amb els dos colls de botella que resten pendents i que permetran que la comunicació per carretera entre el Baix Camp i la Ribera d'Ebre a través del Priorat, sigui molt més ràpida i accessible.

Des de fa uns vint anys, el millorament de les comunicacions per carretera ha estat una realitat, i Flix n'ha estat una de les poblacions més beneficiades. S'inicia tot plegat (dins el que avui és la C-12, l'Eix de l'Ebre) amb l'obertura del tram de carretera de Flix-Maials (1987) i el subsegüent arranjament del tram Maials-Lleida (1995) van reduir en distància i en temps el trajecte entre el nostre poble i la capital del Segrià (els famosos trenta minuts, que no són tals a velocitat normal). El 1988 una altra infraestructura vial molt propera, el tram Flix-Ascó, restava també arranjada, deixant en l'oblit aquell malson de corbes que caracteritzaven l'antiga carretera. Posteriorment, també es duria a terme el millorament de la comunicació entre Riba-roja i la nostra població, cosa que beneficiava encara més la comunicabilitat de Flix envers els pobles del seu entorn. Caldria afegir l'arranjament del tram Vinebre-Garcia (2005), els esmentats més amunt de la N-420 i altres més puntuals que s'han anat realitzant, per poder constatar el gran canvi experimentat en la comunicació per carretera, tant pel que fa a la nostra comarca i Flix en concret. Del suplici que representava fa uns anys agafar l'automòbil o un autocar per al transport per carretera, s'ha passat a una situació en què un no s'ho pensa dos vegades en fer ús d'aquestes infraestructures. Certament que tot és millorable, però per damunt de tot crec que n'hem sortit guanyant i molt pel que fa a comunicabilitat.

Fins ara he enfocat el tema gairebé des punt de vista de com ha canviat la situació per als usuaris de les comunicacions de carretera d'aquest territori. Però també caldria veure com ha estat l'impacte de l'arranjament de tots aquests vials com a incentiu. Potser és una qüestió que caldrà deixar que passi més temps per poder constatar si ha tingut un efecte real i important en el nostre territori, sobretot en sectors econòmics que tot just s'han començat a desenvolupar, sobretot els relacionatas amb el turisme. A Flix no ens falten recursos a oferir, alguns ja plenament consolidats (la Reserva Natural de Sebes), i altres potencialment molt interessants un cop s'hagi assolit el seu arranjament i poder-lo ofertar amb condicions per a la seua visita (el Castell Nou, els jaciments arqueològics), al marge d'altres indrets i paratges prou emblemàtics i bells del nostres poble, com el pas de barca, la zona dels xops, l'ermita del Remei i el seu entorn i el casc antic. Amb tot, se segueix punxant en l'oferta de restauració, un complement necessari per a l'activitat turística.

Un altre sector per al que la bona comunicabilitat hauria de ser un bon incentiu és el del comerç, el qual tampoc acaba d'enlairar-se com seria desitjable. Flix podria esdevenir un pol d'atracció comercial per a les poblacions del voltant si disposéssim d'un teixit adient i emprenedor. La sensació que en tinc és que, de moment, això no és tal, que els efectes del millorament de les comunicacions no han estat precisament del tot positius per al comerç local: més que convertir Flix en un nucli comercial d'àmbit comarcal rellevant, el que ha possibilitat és tindre més a l'abast altres nuclis més importants (Lleida, Reus, Tarragona) amb una oferta molt més variada. Conseqüentment, són (som!) molts els flixencs que en cas de necessitat agafem el cotxe i ens desplacem a alguns d'aquells centres per fer determinades compres. El bo del cas és que botiguers de casa nostra que clamen al cel per aquest fenòmen, resulta que són ells els primers en efectuar la compra d'alguns productes per al seu ús particular fora de Flix (bona forma de predicar amb l'exemple!). Amb tot, després d'un temps de sentir el contrari, últimament les notícies que ens arriben en referència a aquest sector al nostre poble, és el de l'obertura de nous locals comercials. És de desitjar que no sigui un fet conjuntural i que impliqui un canvi de tendència.

Més complicat és que aquesta disposició de millors comunicacions incentivi la instal·lació de noves activitats per part d'empreses forànies, tenint en compte que hi juguen altres factors. Recordo que no fa massa anys, en un full publicitari editat pel Polígon Industrial "La Devesa", s'incloïa com a un dels principals actius la comunicació terrestre, especificant a més la proximitat a l'accés a les autopistes (AP-7, AP-2) i a l'eroport de Reus (si s'hagués editat fa poc, segurament s'hi hagués afegit l'estació de l'AVE de Lleida). Potser no és tot el que es desitjaria, però sí hi hagut la implantació d'algunes activitats a Flix, la presència de les quals es pot deure, ni que sigui en una petita part, al gaudiment d'aquesta comunicabilitat: és clar en el cas de les dos cadenes comercials (Intermarche, Guissona), hi pot estar fortament vinculat a la fàbrica de Recuprot i el molí d'oli que hi ha al polígon de la Devesa, i també d'alguna manera la planta d'Inquide, a dins del polígon químic. Què hi podria haver més cosa és indubtable, però opino que és un aspecte en què, en agradi reconèixer-ho o no, estem en desavantatja respecte a altres indrets molt més atractius tant en comunicacions com en altres incentius. No obstant, no hi ha res tancat en aquest aspecte, i la comunicabilitat no és tan sols l'únic valor que condiciona la instal·lació de noves activitats, com bé ho demostra la construcció de la central fotovoltaica.

Finalment, voldria apuntar un altre fenòmen que vindria lligat a aquesta disposició de bona comunicació. D'un temps cap a aquí s'han estat duent a terme diverses obres d'importància al nostre terme amb una afluència de treballadors de fora del poble (contrucció del reg de les Garrigues-Sud, arranjaments de carreteres), a més dels cíclics treballs de recàrrega dels grups nuclears d'Ascó. Possiblement sigui una sensació meua, però si en altres anys aquests tipus d'activitats comportaven que el nostre poble comptés durant un temps amb un agument de la població flotant (sols calia passejar-se pel carrer al tardet per comprovar-ho), darrerament això no es nota, almenys amb la intensitat de llavors. On fa cap aquest personal mentre dura l'activitat en qüestió? Vull imaginar-me que molts s'allotgen en indrets de la costa o propers a aquesta, a no ser que siguin alguns procedents d'aquests llocs. Abans sí què era una experiència angoixosa haver-se de desplaçar per les antigues carreteres i el temps que s'havia d'invertir. Ara, de la costa cap a aquí, com a molt representa tres quarts/una hora de viatge (hi ha habitants de Barcelona que sense sortir del perímetre de la ciutat, inverteixen molt més temps per anar al seu lloc de treball). Amb tot, també he conegut el cas invers, és a dir, habitants de Flix que de forma habitual o temporal es desplacen cap a altres indrets, i van i tornen cada dia, circumstància facilitada tanmateix per la disposició d'uns vials terrestres millorats.

Naturalment que en tots els casos exposats, tant en sentit positiu com en negatiu, caldria afegir-hi molts altres factors que han influït o influeixen en què una determinada activitat pugui assolir èxit o no acabi de tirar endavant com caldria. Amb tot, el millorament de les comunicacions per carretera té un pes important i és un actiu a tindre en compte en qualsevol activitat que suposi un benefici i un avenç per a la nostra població.

MANTENIMENTS

Ante el auge de la globalización económica y de la incursión de la racionalidad económica en cada vez más facetas de la vida, me he vuelto escéptico en relación con una modernización que amenaza con perder su propia base normativa en el derecho y la moral. Piense en el cálculo económico, que invade la justicia y socaba el derecho penal. Piense en los ejemplos de privatización de la guerra, de la administración de prisiones, del suministro de energía y del sistema sanitario. En todas partes, las regulaciones normativas, así como las legislativas y las morales, están desapareciendo y son sustituidas por cálculos de beneficios. (Justo Barranco, "Entrevista a Jürgen Habermas, filósofo", La Vanguardia, 26 de novembre de 2006, 46-47).

He cregut apropiat iniciar aquest escrit del bloc amb aquestes paraules del filòsof alemany Habermas, perquè són prou il·lustratives d'un fenòmen estès arreu, les conseqüències del qual van aflorant de tant i tant i són motiu de capçalera als mitjans periodístics. Aquest criteri economicista a què fa referència de ben segur que està, al capdavall, en l'origen de tot un seguit d'avaries i accidents que estan patint algunes de les grans infraestructures del nostre territori. Els criteris d'estalvi que apliquen els seus responsables es tradueixen, entre altres conseqüències, en una macança dels treballs de manteniment i inspecció pertinents per tal de salvaguardar la seua integritat. Al final, els afectats de tot plegat som la resta dels ciutadans i ciutadanes que ens veiem resignats a la protesta i la pataleta. Sortosament, hem de dir que per ara les conseqüències no han estat més greus.

L'últim capítol l'hem vist amb l'apagada de Barcelona aquesta mateixa setmana. Milers d'habitants de la Ciutat Comtal s'han vist privats durant gairebé tres dies de subministrament elèctric, amb totes les pèrdues que això els ha comportat (econòmiques i de qualitat de vida durant aquest temps) i el caos circulatori als carrers. També hem contemplat l'espectacle de les diverses administracions amb el cul a l'aire per no saber determinar en qui o en què ha de caure la responsabilitat de l'afer, i els voltors de l'oposició cercant l'oportunitat de treure'n profit. Una situació esperpèntica, de la qual a hores d'hora encara no s'ha resolt quina ha estat la causa última, però que amb tota probabilitat hi haurà al darrera la manca del manteniment adient de les infraestructures elèctriques.

Un altre episodi l'han protagonitzat al llarg del que va d'any la línia ferroviària. Les notícies sobre fallides del subministrament elèctric, sobre descarrilaments (a Flix, dos al gener), sobre avaries dels ferrocarrils, han estat gairebé el pa de cada dia dels mitjans de comunicació, amb tota la munió d'usuaris afectats i emprenyats que han fet ús dels mateixos mitjans per fer palesa la seua protesta (qui ha fet tard a la feina, a la visita del metge, a la classe, etc) . La manca d'inversions suficients en el mantemiment de les infraesctures ferroviàries i el parc mòbil corresponent n'és altre cop la causa última en gairebé tots els casos.

Per altra banda hi ha hagut les aturades no programades de les centrals nuclears, també freqüents en els darrers mesos i tanmateix motiu de capçaleres periodístiques. Recordo que cap a mitjans/finals dels anys noranta, s'impulsà l'estudi i la recerca de determinar de quins treballs periòdics de manteniment dels complexos nuclears es podia prescindir amb l'objectiu d'estalviar costos (sé que es va aplicar als grups d'Ascó, però si no vaig errat, fou una mesura generalitzada a la resta que hi ha al territori de l'Estat). Ignoro amb propietat si hi ha una relació de causa-efecte, però dóna la casualitat que aquestes parades no programades degudes a avaries s'han multiplicat darrerament, o almenys aquesta és la sensació que en tinc.

Potser se'm dirà que sóc un desfassat o, fins i tot, un innocent, però sóc de l'opinió que totes aquestes infraestructures i aquests serveis, bàsics i estratègics alhora, no haurien d'haver de dependre de les decisions d'un consell d'administració àvid en la recerca de beneficis o de les recomanacions d'un assessor econòmic d'una administració pública. Basant-me en les afirmacions de Habermas, caldria aplicar uns altres criteris en la seua gestió donada la seua funció social i els riscos que comporta en alguns dels casos esmentats. El problema no està, en última instància, en qui ho gestiona, sinó en que s'ofereixi el servei en les millors condicions possibles de cara als usuaris i en cas de dificultats, que es respongui adequadament, i no de forma desordenada i improvisada. Perquè com deia, fins ara no ha passat res de greu. Doncs que es procuri que no passi!