PERIODISME DE RISC

La feina de periodista no sempre és fàcil, més quan s'exerceix en un entorn hostil. I quan aquest entorn no és altre que l'Alemanya nazi, és com passejar per un camp minat. Així es desprèn després de la lectura del Diario de Berlín, William Shirer. L'autor aterra al territori alemany quan el règim nazi està en plena eferverscència, essent testimoni directe de l'agressiva política expansiva, primer amb les annexions d'Àustria, els Sudets i la resta de Txèquia i l'inici de la guerra, amb lesinvasions de Polònia, Dinamarca, Noruega, Holanda, Bèlgica i França. El seu relat finalitza quan torna cap als Estats Units al desembre de 1940, quan ja es preveu el fracàs alemany a la Batalla d'Anglaterra.

Shirer narra les seues experiències, les dificultats i els obstacles que moltes vegades ha de salvar per poder efectuar les seues cròniques radiofòniques, amb una censura cada vegada més asfixiant així que avança el conflicte bèl·lic. L'autor s'esplaia al seu diari, aportant detalls dels fets, els quals difícilment hagués pogut manifestar quan emetia en directe, amb un censor al seu costat controlat que no se'n sortia del guió (així, literalment). Tanmateix, ens ofereix descripcions impagables dels grans personatges que va poder veure i escoltar directament (Hitler, Göring, Goebbels, etc.) i de l'actitud dels alemanys davant la guerra, molt lluny del fervorós entusiasme que les seues autoritats volien que es reflectís. Shirer odia en profunditat el règim nazi; tant és així, que fins i tot, malgrat el risc, se n'alegra dels bombardejos britànics sobre Berlín i l'efecte desmoralitzador sobre la població. També percep i, d'alguna manera, s'escandalitza en comprovar la feble resistència de l'exèrctit francès envers l'avenç alemany (cosa que preludiava el col·laboracionisme que gaudirien els nazis, tema gairebé tabú encara avui a l'estat veí).

L'autor, però, no sols va romandre a Alemanya durant la seua estança al continent europeu. Abans i durant la guerra va recórrer diversos països i ciutats europeus. Una estada d'un any (un any sabàtic) a Lloret de Mar, li va permetre recórrer i conèixer Catalunya i Espanya, interessant-se i preocupant-se posteriorment dels seus esdeveniments, especialment durant la Guerra Civil. Quan aquest conflicte estava ja tocava a la seua fi, escrivia al seu diari el dia 29 de març de 1939 metre es trobava a Ginebra: "Madrid es va rendir ahir; avui ho fa la resta de l'Espanya republicana. No hi ha paraules per expressar el que sento aquesta nit. La carnisseria de Franco serà terrible". Més endavant, durant el seu viatge de retorn als Estats Units, descriu la seua breu estada a Barcelona: "El feixisme ha portat el caos i la fam aquí. Ja no existeix la feliç i despreocupada Barcelona que jo coneixia. En el Passeig de Gràcia, en la Rambla, en la plaça Catalunya, veig desfilar en silenci rostres demacrats, afamas, amargats".

En un altre apartat del diari, Shirer fa una descripció dels alemanys la qual, sens dubte, està condicionada en bona part per la seua animadversió cap al règim nazi. Però tot que restaria fora de context, si eliminem alguna paraula i expressió groixudes, no deixa de tindre certa actualitat: "Els pobles sotmesos d'Europa se salvaran, per suposat, si Gran Bretanya resisteix i finalment guanya aquesta guerra. Però, encara en el cas de què Alemanya esdevingui vencedora d'ella, no podrà triomfar en el seu intent d'organitzar Europa. Després de tants anys com porto ara de viure barrejat amb ells, estic profundament convençut de què l'alemany és incapaç d'organitzar Europa. La seua falta d'equilibri, el seu sadisme provocador quan està a dalt de tot, la seua incapacitat constitucional per entendre mínimament el que passa per les ments i els cors dels altres pobles, la seua creença instintiva en què les relacions entre els pobles sols pot fonamentar-se en la relació amo-esclau i mai sobre la igualtat del viu i deixa viure...; totes aquestes característiques de l'alemany el fan, a ell i la seua nació, inepte per obtindre el lideratge a Europa amb el qual sempre havia somiat, i garanteixen que, per molt que ho intenti, a la llarga fracassarà". Això ho escrivia William Shirer el 26 de setembre de 1940.

Un bon llibre per conèixer fets rellevants del nazisme des d'una altra perspectiva i amb uns detalls que difícilment trobaríem en la documentació històrica.

"LA TUMBA DEL MARIQUITA" (O AGAFANT EL RAVE PER LES FULLES)

Un dels personatges més importants i influents de la història universal ha estat, sens dubte, Frederic II el Gran, rei de Prússia. Del seu llarg regnat (1740-1786) restà com a herència l'assoliment per part de Prússia de la categoria de potència europea de primer ordre, en gairebé tots els aspectes. Dels anys de Frederic data la constitució d'una de les màquines militars més formidables i temibles, base del poder, la projecció i l'expansió del regne prussià, gràcies a les reformes aplicades. Per altra banda, si bé no fou pròpiament un reformador social, Frederic II fou un paradigma del despotisme il·lustrat, procurant les mesures que possibilitessin el benestar dels seus súbdits. Una de les mesures més populars i reconegudes fou la introducció i el desenvolupament del conreu de la patata, que acabà esdevenint en un dels aliments bàsics dels prussians i de tots els alemanys. Aquest tubercle s'adaptava molt bé a les condicions climàtiques del territori prussià, al contrari del que passava amb els cereals; la seva expansió acabà amb els freqüents períodes de fam provocats per les males collites de cereals.

Al mateix temps, Frederic II fou un personatge controvertit i, fins i tot,

excèntric. Gran amant de la cultura i de les arts, va arribar a mantindre una estreta relació amb Voltaire i amb J.S. Bach. Durant el seu regnat fou construït el palau de Sanssouci, a Potsdam, residència d'estiu de Frederic i dels monarques prussians que el succeïren, que és una de les màximes expressions de l'arquitectura del rococó. Un dels camps artístics preferits d'aquest monarca fou la música, de la qual no fou sols espectador, sinó també compositor i, fins i tot, ell mateix va arribar a intepretar concerts de flauta davant la cort. També fou escriptor, tant de prosa com de poesia.

Hi ha un altre aspecte de la personalitat de Frederic II a tenir en compte: era homosexual. Característica del monarca que molts investigadors agafen amb pinces de cara a la veracitat o no d'alguns episodis que se li atribueixen. El més sonat i, alhora, tràgic el protagonitzà de jove, quan encara era príncep, en mantindre una relació sentimental amb un tinent de l'exèrcit. La parella va voler escapolir-se cap a Anglaterra, però foren descoberts; el tinent fou executat i Frederic, durant un temps empresonat i privat del seu títol de príncep hereu (el qual posteriorment recuperaria). Recordo que durant la visita que vaig efectuar a Potsdam, la guia del grup féu referència a aquesta característica de Frederic II amb un eufemístic "no li agradaven les dones"; vaig poder comprovar -com es veurà més endavant-, que altres guies feient referència a aquest tret fredericià. I de fet, opino que no és cap nimietat ni cap element de pura xafarderia morbosa fer esment de la condició d'homosexual de Frederic II, personatge, insisteixo, molt excepcional. Reitero, cal tenir-ho bastant en compte perquè, en bona part, explicaria moltes de les actituds i el costums d'aquest monarca singular, però sense anar més enllà d'aquesta apreciació.

Frederic II és considerat pels alemanys com un dels principals i més importants estadistes i personatges de la seua història, tant pel que representà per a l'engrandiment de Prússia (que més tard esdevindria el motor de la unitat alemanya), com -i sobretot força apreciat per aquest fet- per la popular mesura de la introducció de la patata. De fet, encara avui en dia molts alemanys que visiten el sepulcre de Frederic a Sanssouci hi dipositen al damunt patates com a mostra d'agraïment per haver promocionat aquest tubercle, salvant així del turment de la fam a milers dels seus avantpassats.

Fou a l'estiu de 2008, al final de la meua estada a Berlín, quan vaig visitar Potsdam i, com no podia ser menys, el palau de Sanssouci. Allí, als jardins, es troba el sepulcre de Frederic II, amb una sòbria làpida de pedra on figura escolpit el seu nom, i al costat,

fent gala d'una altra de les seues excentricitats, els sepulcres dels seus gossos de cacera (activitat al que era també força aficionat) tal com ell així ho desitjà. Em trobava contemplant aquella mostra d'austeritat, que contrastava amb la grandesa històrica del personatge quan, de sobte veig, que s'apropava un grup excursionistes. Per la cridòria que deixaven anar de seguit vaig saber que es tractava d'espanyols. Del grup, dos homes anaven més avançats, i un d'ells amb un aspecte singular -de cinquanta i tants anys, cos de pera, cabell greixós i ulleres de cul de got-, en trobar-se davant el sepulcre de Frederic, va deixar anar amb una característica veu nasal-meseteña i amb to de menyspreu: "¡Mira! ¡Ahí está la tumba del mariquita!". Com sempre, n'hi ha que agafen el rave per les fulles. I preparem-nos, perquè em temo que aquest tipus de raonament, maliciós, barroer i estret de mires, és el que imperarà, en molts aspectes, durant una bona pila d'anys.

DE COM ELS CULTURITZATS ALEMANYS VAN ABRAÇAR EL NAZISME

Una de les incògnites que sol plantejar-se un al voltant de la història del segle XX és com pot ser que la nació de la qual sorgiren grans referents de la cultura mundial -Kant, Goethe, Schiller, Schopenhauer, entre molts d'altres- acabés essent el bressol del règim polític més brutal i assassí que hagi existit mai. Si bé un seguit de condicionants polítics i socioeconòmics que es desenvoluparen durant la seixantena d'anys previs puguin aportar un seguit de pistes des d'aquesta òptica -unitat alemanya, primera guerra mundial i derrota, la crisi econòmica dels anys 30-, l'enigma rau en l'aspecte cultural. A això tracta de donar-nos una aproximació el llibre El misterioso caso alemán. Un intento de comprender Alemania a través de sus letras, de Rosa Sala Rose, llicenciada en filologia alemanya i doctorada en filologia romànica.

Rosa Sala ja va donar mostra del seu profund coneixement del nazisme amb Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo. A la seua nova obra -publicada el 2007, però reeditada el setembre de 2010-, l'autora vol anar molt més endarrere en el temps per cercar dins la literatura alemanya aquells textos i continguts que poc a poc anirien conformant un corpus ideològic que farien propensa a la societat alemanya (en especial, les classes mitjanes) a acceptar el règim nazi. Aquest periple s'inicia al segle XVIII fins arribar als inicis del XX. Moviments literaris com l'Sturm und drang, la influència de la corrent religiosa del pietisme, el descobriment de la Grècia antiga, la popularització (i l'apropiació) de la mitologia nòrdica, les interpretacions desviades o interessades dels textos dels grans literats, etc., aportaren progressivament elements que estigueren a la base de la visió que els alemanys tingueren del món, de la societat i de si mateixos. El gresol de tots aquests elements fou en gran part la classe burgesa, com destaca Rosa Sala. Lluny de l'autoritat política en mans de l'aristocràcia, però conscients del seu poder econòmic, els burgesos alemanys cercaran un element que els distingeixi, i aquest serà l'adquisició de cultura, de coneixements culturals (la Bildung; més endavant es parlarà de Kultur). Assumida la seua superioritat i orgullosos de la seua germanitat, menysprearan tota aquella persona que no entrés dins dels seus paràmetres, amb una animadversió creixent en especial cap als jueus, que acabaran representant en l'imaginari l'arquetip d'allò que és contrari i nociu envers els alemanys. Sentiments tots aquests que s'aniran estenent més enllà dels cercles burgesos dins la societat alemanya.

L'autora va desgranant poc a poc els seus arguments, recurrint a cites literals de textos que els avalen. Els títols dels diversos apartats són prou eloqüents, molts dels quals desprenen la ironia i fins i tot el sarcasme amb què són tractats determinats temes: "De cómo los alemanes se pusieron a leer", "De por qué a los burgueses les intimidan los artistas", "De cómo algunos alemanes se creyeron dioses", "De cómo los alemanes decidieron volverse griegos", "De cómo los alemanes soñaron con desnudarse sin pecar", "De cómo los alemanes convirtieron a los griegos al protestantismo", "De cómo los alemanes ya no saben si quieren ser griegos o germanos", en són un exemple. Un cert toc d'humor, però que al capdavall amaga l'origen d'un estat d'ànim que obrí les portes al més lamentable i terrorífic dels episodis històrics.

L'ASSIGNATURA PENDENT SOBRE HISPANOAMÈRICA

La Història és un camp de coneixement tan ampli tant des d'un punt de vista cronològic com geogràfic, que difícilment pots arribar a abastar tot el que comprèn. De fet, vaig poder experimentar-ho quan vaig fer els estudis de la llicenciatura de Geografia i Història, i un cop assolida vaig adonar-me no sols del que havia fet i après, sinó també del que m'havia deixat pel camí de poder aprendre i/o aprofundir. Entre ells hi ha el de la independència hispanoamericana. Alguna cosa havia arribat a tocar, fos en assignatures sobre la història d'Espaya o universal, però sempre com un tema subordinat altres mentre llegia i estudiava, i, si mal no recordo, crec que no es tractà en cap de les Aquests últims dies he estat pal·liant, ni que fos parcialment aquest buit "històric" amb la lectura d'un manualet de l'historiador uruguaià Nelson Martínez Díaz, La independencia hispanoamericana, publicat el 1989 dins la col·lecció Biblioteca Historia 16. És una obra de divulgació, però prou complerta com per assolir un coneixement dels trets més importants de tot aquest procés històric que comportà la independència i l'aparició de nous estats en els territoris de l'antic imperi espanyol a Amèrica.

Comença per l'anàlisi la situació socioeconòmica i política que imperava a les colònies anys abans de les revoltes emancipadores: una divisió social molt estricta, en la qual en els estrats més baixos hi havia els esclaus negres, els indígenes, els mulats i els zambos ;per damunt es trobaven els criollos, descendents dels antics conqueridors espanyols, que conformaven les clasess mitjanes i altes colonials, però que tenien vedat l'accés als als alts càrrecs de les colònies, que eren exercits per espanyols vinguts de la península. A més d'aquest greuge i l'actitud rapinyaire de les autoritats colonials espanyoles, també hi havia desigualtat pel que fa a l'activitat econòmica, ja que hi havia establerta una divisió entre el que es produïa a les colònies (matèries primeres, productes agrícoles) i a la metròpoli (manufactures), tenint prohibida l'activitat industrial als territoris americans. També exerciren la seua influència l'extensió de les idees de la Il·lustració i l'exemple del procés d'independència de les colònies nordamericanes Cal unir a tot això que les divisions administratives aplicades en els territoris colonials condicionaren el sentiment comunitari dels seus habitants i en l'aparició dels futurs estats.

Algunes revoltes ja prefiguraven l'esclat que es produiria la segona dècada del segle XIX, algunes especialment virulentes com la protagonitzada per Tupac Amaru al Virregnat del Perú, o les d'Hidalgo i Morelos al Virregnat de Nova Espanya (Mèxic), totes elles sufocades. La rebel·lió general, però, s'estén sobretot arran de la situació de debilitat d'Espanya provocada per la invasió napoleònica. El buit de poder sorgit generarà igualment el desenvolupament de juntes, com a la península, amb la peculiaritat, però, que aquestes derivaran cap a posicions independentistes. Així aniran sorgint i consolidant-se els diversos líders dels nous territories (Bolívar, Sucre, San Martín, O'Higgins, Itúrbide...) i generant-se tot el procés emancipador. L'autor també reflecteix els conflictes que paral·lelament entre els mateixos revoltats, siguin de caire ideològic o de classe. De la mateixa manera i com acostuma a passar en temps de gran desgavell, hi haurà intents de dur a terme projectes com el de la Gran Colòmbia desitjada per Bolívar, que integrava Veneçuela, Colómbia i Equador, però que fracassarà precisament pels sentiments territorials dels habitants de cada indret.

L'obra de Nelson Martínez acaba amb una selecció de textos històrics, un dels quals he trobat prou interessant pel personatge que el va escriure i el que expressa, el comte d'Aranda. En una memòria escrita el 1783 i dirigida al rei Carles III exposa la situació de descontentament que existia a les colònies hispanoamericanes, fent-ne culpables, entre altres coses, a la mala gestió dels administradors espanyols. Però sobretot Aranda fa esment del perill potencial que representen el nou estat conformat per les colònies nordamericanes independents.

Esta república federal nació pigmea, por decirlo así y ha necesitado del apoyo y fuerza de dos Estados tan poderosos como España y Francia para conseguir su independencia. Llegará un día en que crezca y se torne gigante, y aun coloso temible en aquellas regiones. Entonces olvidará los beneficios que ha recibido de las dos potencias, y sólo pensará en su engrandecimiento... El primer paso de esta potencia será apoderarse de las Floridas a fin de dominar el golfo de México. Después de molestarnos así y nuestras relaciones con la Nueva España, aspirará a la conquista de este vasto imperio, que no podremos defender contra una potencia formidable establecida en el mismo continente y vecina suya.

Per poder preservar d'alguna manera l'imperi i al mateix temps satisfer les aspiracions idependentistes dels hispanoramericans, proposà la següent solució:

Que V.M se desprenda de todas las posesiones del continente de América, quedándose únicamente con las islas de Cuba y Puerto Rico en la parte septentrional y algunas que más convengan en la meridional, con el fin de que ellas sirvan de escala o depósito para el comercio español. Para verificar este vasto pensamiento de un modo conveniente a la España se deben colocar tres infantes en América: el uno de Rey de México, el otro de Perú y el otro de lo restante de Tierra Firme, tomando VM el título de Emperador.

No se li féu cas. Als pocs anys, les colònies s'independitzaven i a mitjans del segle XIX els Estats Units d'Amèrica van conquerir i apropiar-se d'un terç del territori del jove estat mexicà.

A VOLTES AMB LA TRANSICIÓ I EL 23-F

Dels llibres que he llegit aquests últims mesos, dos d'ells estaven dedicats a la història més recent, un publicat ja fa uns anys, España en democracia 1975-2000, de Charles Powell, publicat el 2001, i l'altre Anatomia d'un instant, de Javier Cercas, de publicació molt més recent (2009) i traduït al català per Esther Roig, que és l'edició que jo vaig tractar. Un i altre tenen en comú diversos aspectes, en especial l'èmfasi que es fa sobre el període de la trasició de la dictadura franquista a la democràcia, si bé el llibre de Powell té un abast cronològic més ample, mentre que el de Cercas gira al voltant del cop d'Estat del 23 de febrer de 1981, tot i que fa esment als anys immediatament anteriors i posterios a aquella nefasta i esperpèntica jornada. Un altre tret comú, en aquest cas pel que a mi respecta, es que tots dos tracten uns esdeveniments històrics dels quals jo en vaig ser contemporani i els recordo ben bé, com a mínim els detalls puntuals, fins i tot els dels últims anys del franquisme, malgrat que tenia pocs anys, com l'atemptat contra Carrero Blanco, la mort de Franco i la coronació de Joan Carles I, l'ascens de Suárez, el referèndum per a la reforma política, les primeres eleccions a les corts espanyoles, entre molts altres. Quant al 23-F, ja tenia uns quants anys més, com vaig fer referència en una entrada anterior.

Powell fa un recorregut linial des dels anys del tardofranquisme fins la primera legislatura del govern del José María Aznar. En cada apartat en què divideix el treball, segueix un mateix esquema expositiu, indicant els canvis socioeconòmics que ha experimentat l'Estat espanyol en cada període, per passar a analitzar l'evolució de la política, la interna sobretot i les relacions exteriors. Les més de sis-centes pàgines que integren aquest llibre aporten una visió ordenada i cronològica i força complerta per conèixer els primers vint-i-cinc anys del règim democràtic sorgit després de la dictadura franquista. Amb tot, la visió que dóna de tot plegat és força positiva i favorable, i alguns temes, en especial el tractament que fa dels nacionalismes no és massa afortunat. No és estrany que hagi esdevingut un dels llibres de referència per a la dreta espanyola. I en un temps en què certs aspectes de la transició estan qüestionant-se, aquest treball de Charles Powell llisca amb la seua visió més aviat entusiasta. Reitero, però, que no deixa de ser un bon treball per poder conèixer el període cronològic que tracta, això sí, des d'una visió favorable a com s'han desenvolupat els fets i que mira cap a la dreta.

El llibre de Javier Cercas és absolutament diferent. No es tracta d'un llibre d'història a l'ús, com ho és el de Powell. Fins i tot el mateix Cercas ens adverteix que inicialment volia escriure una novel·la sobre el 23-F. És més, qui esperi resoldre els seus dubtes sobre els fets que transcorregueren durant aquella fatídica jornada, més aviat es trobarà al llarg del llibre amb una successió convulsa de conjectures. Certament que Javier Cercas aporta un bon grapat de detalls, que es documentà i molt per escriure aquesta obra, però l'objectiu és esbrinar quin va ser el paper de cadascun dels personatges principals d'aquell episodi i com actuaren, tant pel que fa en les causes que conduïren a què s'organitzés el cop d'Estat i quina fou la seua actitud i les seues accions durant els esdeveniments. Tot plegat, fa que l'autor desmitifiqui o, com a mínim, matisi molts aspectes de la versió oficial dels fets i dels seus actors principals, des de l'intent d'explicar el perquè de l'actitud impassible del president Adolfo Suárez quan els colpistes penetraren a l'hemicicle del Congrés, o de l'actitud del rei Joan Carles; respecte aquest últim, també posa en dubte la importància que es donà al seu missatge emès per televisió el qual, segons Cercas, tot i l'efecte que pogués tindre, no suposà la fi del cop, sinó que trigaria encara unes hores en esvair-se. No obstant, després de sembrar conjectures i dubtes al voltant dels fets i els seus personatges, al final l'autor deixa els esdeveniments i a tothom al seu lloc. Cercas aconsegueix copsar l'atenció del lector des del començament fins al final -és un llibre que enganxa. Amb totes les conjectures que va deixant durant totes les pàgines, la conclusió que se'n pot treure és que encara falten no pocs aspectes per esbrinar d'aquell fosc capítol de la trasició.

EL GREUGE NO RECONEGUT

Una de les primeres entrades del bloc vaig dedicar-la a un dels episodis més foscos i cruels protagonitzats per l'exèrcit espanyol al segle XX, com fou la utilització d'armament químic durant la Guerra del Rif (1921-1927), fet a hores d'ara encara no reconegut oficialment, tot i l'existència de testimonis tant documentals com humans. A través d'un article aparegut a la versió digital de La Vanguardia, m'he assabentat de l'existència del documental Arrhash (verí) creat pels investigadors Javier Rada i Tarik el Idrissi denunciant aquest lamentable capítol de la història militar-colonial espanyola, i que es pot visionar gratuïtament a internet. Us facilito l'enllaç que dóna accés a la pàgina webl del documental. Per veure'l sencer, heu d'anar a l'enllaç que hi ha a la part superior on hi ha escrit "El documental". El reportatge està dividit en quatre parts com podreu comprovar, i hi intervenen tant alguns dels pocs testimonis directes que encara són vius (un d'ells, va morir poc després de l'entrevista), com investigadors entre els quals hi ha l'historiador britànic Sebastian Balfour, qui ja denuncià aquests fets al seu llibre Abrazo mortal. El reportatge, certament, és estremidor i no deixa de provocar un sentiment de vergonya i indignació alhora.

EL CARNISSER PUDENT

Llegia la setmana passada que Adolf Hitler, entre altres patologies bucals, patia una forta halitosi. A aquest ésser monstruós sols li faltava aquest element per ennegrir encara més el seu sinistre i sanguinari currículum. Pel que es veu, aquelles paraules destructives que desembocaren en un mar d'atrocitats sembla ser que brollaven envoltades de pudor, cosa que incrementavala seua aura demoníaca. Tot plegat sembla consubstancial a la natura d'aquest pèrfid engendre de la història.

"ESPAÑOL Y CATÓLICO"

Unes setmanes abans de les últimes eleccions generals, el llavors arquebisbe de Toledo, monseñor Antonio Cañizares, proclamava en el seu ingrés a la Real Academia de la Historia una afirmació que es podia titllar perfectament de nacionalcatòlica: la nació espanyola va començar a ser una realitat amb el III Concili de Toledo (589) amb la conversió al catolicisme del rei visigot Recared. Aquest poble germànic que havia penetrat a la Península Ibèrica als inicis del segle V, assolint el seu progressiu domini sobre la població hispanorromana i altres pobles ocupants (sueus, vàndals i bizantins), professava el cristianisme arrià, cosa que l'allunyava i separava de la majoria dels autòctons. Després de prop de dos segles de diferències entre hispanorromans i visigots, el pas donat per Recared (i juntament amb ell, la resta de les jerarquies aristocràtica i eclesiàstica visigoda), representava l'acostament definitiu amb els hispanorromans. A la pràctica, però, no fou tan clara la situació. Les diferències i les disensions entre ambdues comunitats persistiren, sense comptar els que s'oposaren a aquest acostament des dels dos bàndols, a més que en quedaren exclosos de la nova nació els jueus hispans, que continuaren discriminats i perseguits.

Aquest parer manifestat per Cañizares no és cap novetat ni de bon tros, tot i que xoca que el tragués a relluir un integrant de l'actual jerarquia catòlica espanyola, amb totes les connotacions i interpretacions que tot plegat comporta. La idea del regne visigot com a origen de la unitat peninsular i de la nació espanyola i aquesta vinculació gairebé inseparable espanyol/catolicisme és la que subjaç secularment en l'imaginari ideològic ja no sols de la jerarquia eclesiàstica, sinó que roman latent encara en bona part dels integrants del nacionalisme espanyol conservador i ultradretà. Hi ha un fet que enfortirà aquest origen i marcarà el mite visigòtic: la invasió musulmana de la penísula. Si bé es diu que la causa de la vinguda d'aquests invasors fou per donar suport a un dels bàndols que en en aquells moments s'infrontaven al regne visigot (els successors de Vitiza contra el rei Roderic, don Rodrigo), el cert és que aquests nouvinguts, contràriament a altres pobles invasors anteriors (els romans i els mateixos visigots), serien considerats uns elements estranys i a foragitar, tant els d'aquesta primera onada (711), com les posteriors protagonitzades pels almoràvits (1086) i els almohades (1145). De fet, el procés de conquesta dels territoris ocupats pels musulmants protagonitzat pels cabdills cristians dels diversos regnes i comtats del nord peninsular, ha passat a la historiografia espanyola amb el nom de reconquesta. La càrrega ideològica que envolta aquest concepte és clara: el que es farà és reconquerir, és a dir, recuperar un territori que havia estat arravassat pels musulmans i tornar-lo al domini de la Cristiandat, com ho havia estat durant el regnat dels visigots. Al capdavall, els conqueridors cristians desitjaven restablir la unitat territorial de l'antiga Hispània visigoda.

Com se sap, aquest procés reconqueridor es culminà amb la derrota i conquesta de l'últim regne musulmà peninsular, Granada, l'any 1492. Per al nacionalisme espanyol representava el pas definitiu que segellava la unitat d'Espanya, un cop eliminat aquell cos estrany del territori de la península. A més, quedava molt bé per als llibres d'història i quadrava que el mateix any que s'assolia la unitat territorial, esdevenia el descobriment d'Amèrica, i també, aplicant el fet religiós com a element identitari, també s'expulsava els jueus dels territoris castellans i de la Corona d'Aragó. Però tampoc la cosa anava per aquí. Fins al 1512, Navarra no s'incorpora a la nova monarquia hispànica iniciada pels Reis Catòlics (a més, després de ser també conquerida militarment). La cosa no acabà aquí, ja que si l'ideari era la recuperació del territori de l'antic regne visigot, això no s'assoleix fins al 1580 amb la incorporació de Portugal a la monarquia hispànica (fins la seva definitiva separació i independència el 1640). La puresa ètnico-religiosa es culminaria posteriorment amb l'expulsió dels moriscos el 1609 del Regne de Castella, i el 1610 de la Corona d'Aragó.

Certament, la identificació d'una nació amb una determinada creença religiosa és, com se sap, un aspecte força generalitzat, i no sols exclusiu d'una bona part del nacionalisme espanyol. Però aquesta simbiosi catolicisme-espanyolisme que roman en un sector nombrós de la jerarquina catòlica espanyola i en no pocs dirigents conservadors, té un tarannà peculiar, fruit d'un procés secular com s'ha vist abans a grans trets. Un tarannà carca i intolerant amb una visió encotillada de la realitat per als quals, qualsevol mesura que atempti bé contra les seues conviccions religioses, bé contra el seu concepte d'Espanya, és un atac contra la seua cosmovisió nacionalcatòlica i que per tant, cal combatre. Per tant, que ningú no s'estranyi de la bel·ligerància que manifesten determinats bisbes i dirigents polítics conservadors i d'extrema dreta davant algunes mesures endegades pels governs de torn. El que en altres països civilitzats es resoldria dins un debat mesurat, aquí sembla que s'esdevingui una lluita apocalíptica entre el bé i el mal.

MÉS ENLLÀ DE GIBRALTAR

Encara està fresca la polèmica suscitada per la visita del ministre d'exteriors espanyol, Moratinos, a Gibraltar la setmana passada, pel fet que era el primer cop que, des de l'ocupació d'aquest territori pels anglesos l'any 1704 (corroborat el 1713 pel Tractat d'Utrecht), un alt representant del govern d'Espanya trepitgés el penyal. Al marge la pataleta pepera que provocà el que sí va voler deixar clar Moratinos és que, malgrat aquest acte de trobada amb les autoritats del penyal, l'estat espanyol no renuncia recuperar la sobirania d'aquest petit territori. Al respecte he de dir que tenen tota la raó en plantejar aquesta reivindicació, un fet que representa tot un greuge històric i que va essent hora que s'arribi a una solució. De totes maneres, també m'agradaria que aquest zel i contundència que demostren amb el penyal de Gibraltar, també el fessin palès pel que fa a la recuperació de l'antic comtat del Rosselló i part del territori de la Cerdanya, separats de la resta del territori català després del Tractat dels Pirineus (1659) i des de llavors en poder de França. S'ha de dir que hi ha nacionalistes espanyols que, encara que sigui amb la boca petita, ho manifesten (per a ells Catalunya és Espanya, i per tant els territoris assolits per França són antics territoris espanyols). Amb tot, està vist que existeix un doble raser a l'hora d'afrontar a aquestes dos qüestions per part dels espanyols (acció totalment nul·la pel que fa al govern de l'estat en relació als territoris catalans).

Tampoc no estaria de més recordar al nacionalisme espanyol allò de què no vulguis per als altres allò que no vols per a tu mateix. Deixant de banda la qüestió de les diverses nacionalitats penisulars i llurs reivindicacions de territori i sobirania respecte d'Espanya, també hi ha un seguit de greuges territorials dels quals n'ha estat causant l'estat espanyol. Dins al territori de la península hi ha el cas de la ciutat d'Olivença, conquerida als portuguesos el 1801 durant l'anomenada Guerra de les Taronges i corroborada l'ocupació amb el Tractat de Badajoz signat aquell mateix any. Al sud, ja al continent africà, hi ha el cas, també prou conegut, de les ciutats de Ceuta i Melilla. Però la presència espanyola no sols es redueix a aquests dos enclaus en aquesta zona extrapeninsular, sinó que hi ha tot un rosari de petits territoris (els penyal de Vélez de la Gomera i Alhucemas, les Illes Chafarinas, l'illot de Perejil, entre els més destacats), sobre els quals també recauen les reivindicacions marroquines. En el cas d'Olivença, els espanyols retrauen que ha estat una ciutat en permanent disputa amb Portugal, de la mateixa manera que respecte als territoris del nord d'Àfrica també argumenten tot un rosari de raonaments històrics, alguns del calibre de què la sobirania espanyola ja era un fet consumat en aquests territoris quan encara no existia l'actual etat marroquí. Que cadascú ho jutgi...

Finalment, hi ha assumptes que es donen per consumats i que ningú no gosa qüestionar. Què passa amb l'arxipèlag de les Canàries? Conquerides pel regne de Castella al llarg del segle XV, és un dels últims vestigis de la història colonial espanyola per l'Oceà Atlàntic. De fet, la possessió de les Canàries tingué una importància estratègica cabdal en la posterior conquista i domini dels territoris de l'Amèrica espanyola. Amb la divisió provincial de 1833, la totalitat de l'arxipèlag restà englobat en una sola província, i no serà fins a 1927 en què aquest territori insular es dividiria en les actuals províncies de Santa Cruz de Tenerife i Las Palmas. El intens procés d'aculturació a que fou sotmès aquest territori fa que gairebé ningú no es qüestioni el domini espanyol sobre les illes, tot i que han existit (i existeixen) moviments independentistes. Això tampoc implica però, un sentiment espanyol fortament arrelat, i els mateixos canaris afirmen que, si bé senten els seus vincles amb Espanya, culturalment se senten més propers i identificats amb els països llatinoamericans (amb Veneçuela especialment, la Octava Isla, centre d'una nombrosa comunitat emigrant canària). De moment res fa preveure que en un futur immediat les Canàries plantegin la seua separació de l'estat espanyol (al marge de les reivindicacions marroquines, que també hi són). Però a saber si dintre d'uns anys s'acabi imposant la realitat geogràfica i aquest antic territori colonial espanyol emprengui el camí cap a la independència.

Reitero que l'estat espanyol té tota la raó en les seues pretensions de recuperar el penyal de Gibraltar. Però caldria que es deixés de mirar tant el melic gibraltareny i mesurar les possibles i lògiques conseqüències que es podrien produir de sortir-se'n amb la seua.

AIXÍ HO VAIG VIURE

Devia ser cap a tres quarts de set del vespre. Estava finalitzant el trajecte del carrer Escoles que porta des de l'institut fins al poble, potser davant del Bar l'Escala, quan al fons, a l'avinguda de la Llum vaig poder veure al meu cunyat que corria cap a casa seua. Aquell dia la meua mare havia marxat de viatge i no tornava fins a primera hora la nit, cosa que féu que m'estés a la llar de la meua germana, de manera que cap allí em dirigia amb la curiositat de conèixer quina era la causa que impulsar el meu cunyat a anar de bòlit d'aquella manera. D'una cosa estava segur: no era res de bo. I així es confirmà una vegada vaig arribar: la meua germana em comunicava que la Guàrdia Civil havia entrat Congrés de Diputats, havia començat a disparar trets i que des de llavors no se sabia res més. Em vaig glaçar d'esgarrifança. Tot i que aquell 23 de febrer de 1981 jo sols comptava amb 15 anys, ja era prou conscient de la gravetat d'aquell fet que s'acabava de produir feia uns minuts. Com molts d'altres, hi havia el dubte si els trets van ser sols intimadoris, o si realment la cambra baixa havia estat testimoni d'un bany de sang.

Els primers moments foren de total incertesa i preocupació. La ràdio i la televisió no informaven de res, i en algun cas, vam poder escoltar com en alguna emissora emetien música militar. La confusió augmentà quan sintonitzàrem el ban que va dirigir el capità general de València, Jaime Milans del Bosch, assumint tot els poders a la seua regió militar. Tant els fets del congrés com el que estava passant a València semblava confirmar que ens trobàvem davant d'un cop d'estat militar. Aquest neguit de no saber res de res durà un parell d'hores si fa no fa, fins que s'intorrompé la programació de TVE-1 i s'informava que es connectava amb els informatius de TVE-2. Llavors aparegué el singular Joaquín Arozamena qui explicà que un grup de Guàrdies Civils sota el comandament del tinent coronel Tejero havia ocupat l'edifici del Congrés de Diputats i que es desconeixia quines eren les seues intencions en aquell moment. Res més, així d'escuet. Però, almenys, alguna cosa ja sabíem, tot i que en general la situació seguia immersa en una gran nebulosa.

Cap a les 9 arribava la meua mare del seu viatge i jo anava a casa meua. La primera cosa que vaig preguntar-li fou si se n'havia assabentat del que passava, i em contestà que no, ni que tan sols no havia vist ni escoltat res al respecte. A casa també la ràdio i la televisió es connectaren per veure si hi havia cap novetat. Poc a poc, alguna cosa més s'anà sabent: que els estudis de TVE -llavors a Prado del Rey- havien estat ocupats unes hores per militars, cosa que provocà que no s'emetés cap informatiu; que de moment els únics indrets on hi havia hagut incidències havien estat Madrid, al Congrés de Diputats, i a la ciutat de València, on l'exèrcit havia sortit al carrer; que un destacament de la policia militar s'havia afegit als ocupants del Congrés; que el president del Govern, Adolfo Suárrez, i els principals líders dels partits de l'oposició, Felipe González i Santiago Carrillo, havien estat apartats de l'hemicicle i confinats per separat en despatxos del Congrés, entre els fets més significatius que s'anaven coneixent en un lent degoteig. També en un determinat moment aparegué a la televisió el secretari d'Estat, Francisco Laína, anunciant que havia assumit accidentalment la presidència del govern mentre durés aquella situació anòmala, mentre els membres del govern romanguessin segrestats pels colpistes. Més endavant vam poder sintonitzar el misssatge que el president de la Generalitat, Jordi Pujol, va emetre (si mal no recordo, en català i en castellà), tot informant de la conversa que havia mantingut amb Joan Carles I, durant la qual el rei li manifestà que mantingués la calma (i li digué el monarca allò de tranquil, Jordi! Tranquil!). A l'espera de més notícies, vaig seguir davant del televisor, on ja s'anava anunciant que un moment o altre, sortiria el rei; enmig d'aquella espera, que s'eternitzà, van emetre una pel·lícula de Bob Hope, després de la qual, i essent més de mitja nit, vaig anar a dormir, doncs m'havia de llevar d'hora per acabar d'estudiar i preparar un examen que tenia a l'endemà (de Geografia Humana, concretament i que al final, s'ajornà, com no podia ser menys). Però potser no feia ni cinc minuts que m'havia ficat al llit, d'un televisor d'algun veï m'arribà el so de la Marxa Reial, cosa indicadora de què s'anava a emetre el missatge del rei, anant disparat a escoltar-lo. Les paraules de Joan Carles I, no donant suport als colpistes, en principi eren tranquil·litzadores, tot i que tampoc indicaven que hi hagués un control de tot plegat.

Com havia previst, a les 6 del matí sonava el despertador. Però, donada la situació, poc vaig estudiar, i la primera cosa que vaig fer vou connectar la ràdio. En aquell moment s'emetia el ban de Milans del Bosch ordenant la tornada de les tropes a les casernes i la fi de l'estat d'excepció a València, tot i que s'informava que al Congrés les coses seguien igual, si fa no fa. Més tard, ja a l'institut, el tema del cop d'estat fou recurrent durant tot el matí. A la classe de dibuix, la professora -l'Antònia- anava i venia de la sala de professors, informant-nos de les noves que hi havia de la situació al Congrés de Diputats, que ja estava arribant a la seua fi. Quan vaig arribar a casa, passades les dues de la tarda, ja s'havia acabat tot. A les notícies de les tres emeteren les imatges de l'assalt al Congrés i que jo vaig veure per primera vegada, les quals em causaren, per una part, gran impressió, i per una altra que jo arribés tard a la classe de dos quarts de quatre (no recordo si va haver cap advertiment pel retard, però en aquella ocasiò tan em va fer no acudir a l'hora).

Acabats els fets, vaig anar assabentant-me de les diverses informacions i detalls aportats pels mitjans de comunicació: els noms d'altres colpistes destacats (els generals Alfonso Armada i Torres Rojas; el comandant Pardo Zancada; el capità de Marina, Camilo Menéndez; el civil Juan García Carrés...); la intervenció, frustrada, a favor del cop, de la Divisió Cuirassada Brunete; detalls de l'ocupació del Congrés de Diputats; que entre els objectius dels colpistes hi havia, una vegada haguessin assolit el poder el de l'eliminació física de persones, etc. Però hi hagué també un fet inquietant que vaig saber pocs dies després. Paral·lelament als fets de Madrid i València del dia 23 de febrer, en un lloc determinat van reunir-se civils armats vinculats a l'extrema dreta, esperant que se'ls donés les oportunes instruccions per actuar. I això que em van explicar no passà en un poble perdut d'Andalusia, d'Extremadura o de la Castella profunda, sinó a Flix. I pel que es veu, els qui van acudir no sols eren del poble, sinó que n'hi havia de poblacions de les rodalies. No obstant, d'aquestes concentracions d'ultradretans n'hi hagué arreu del territori de l'Estat (un altre lloc i proper a Flix i del qual me'n vaig assabentar temps després, fou Gandesa). És un fet curiós que d'aquesta trama civil gairebé ni se n'ha parlat en general i, de fet, no hi va haver cap persona detinguda ni jutjada, que jo sàpiga en lloc. Potser el fet que aquests grups no arribessin a intervindre fos el motiu que fes optar per no incloure'ls en el sumari instruït. D'haver estat així, el nombre d'encausats s'hagués disparat. La sensació (mentre ningú no em contradigui), és que d'aquesta part de la trama civil al seu moment se'n tabula rasa i es passà pàgina, com si no hagues existit. És per això que roman el dubte si realment formaven part de la conspiració colpista, si la seua actitud formava part d'una estratègia de l'extrema dreta en cas de què hi hagués un cop d'Estat o foren moviments espontanis articulats arran dels fets.

Seria nou anys després i durant el servei militar que, malgrat que fos de forma anecdòtica, em vaig tornar a trobar amb el 23-F. Després de la instrucció al CIR de Cáceres i una setmana a la caserna "General Quintana Lacaci" de Madrid -on a un grup ens preparen per exercir de professors d'extensió cultural-, em destinaren a la unitat de serveis (USAC) de la caserna ubicada al barri de Vicálvaro, també a Madrid, i pertanyent a la Divisió Cuirassada Brunete. En una conversa mantinguda amb el furriel de la companyia (o bateria, millor dit), aquell em mostrà una boina tot explicant-me que era la distintiva de la Brunete, peça de l'uniforme però que es deixà de portar després de l'intent de cop d'Estat: com a càstig col·lectiu a tota la divisió per la seua participació en el cop, la boina fou arrestada. Tot i que no està relacionat amb el 23-F, un altre fet fosc em fou rememorat en aquella breu estada a la caserna de Vicálvaro: el capità de la bateria va resultar ser germà d'un dels autors del crim dels advocats laboralistes d'Atocha. Qui havia de dir que una unitat d'una caserna ubicada en un dels barris més degradats de Madrid havia de topar-me amb el record gairebé directe de dos dels episodis més negres de la transició i dels primers anys de la democràcia.

GAZPROM

"Este gas natural a que nos referimos está en una región casi inaccesible, y a profundidades muy grandes. La Unión Soviética no disposne de las técnicas necesarias para perforar los pozos, ni tampoco para construir unos gasoductos para transportar aquel gas a sus eventuales clientes europeos. El coste de la operación se calcula en cerca de veinte mil millones de dólares, y necesita, también, los técnicos indispensables para hacerla efectiva. En plena rivalidad política, y cuando parace que nos encontramos antes una situación de guerra, Moscú continúa sus negociaciones con un grupo de bancos de la Alemania Federal, Francia, Italia, Austria, Bélgica, Suiza y Holanda para que abran los créditos necesarios y pide a los Estados Unidos la ayuda técnica para perforar los pozos y construir este gasoducto que tendría más de cinco mil kilómetros de longitud. Se trata de la empresa industrial más fabulosa de nuestros tiempos que tendría que ser ejecutqada por la técnica occidental y por los créditos de los bancos capitalistas."Rusia pagaría aquellos créditos con gas natural, del que están tan necesitados los países occidentales. Se ha llegado a un acuerdo y el gas natural soviético llegará a sus países acreedores. Se trataría de una operación extraordinariamente peligrosa contra la cual pone en guardia la revista inglesa The Economist en un artículo exhaustivo. Recuerda el prestigioso magazine que cuando Yugoslavia se separó de la Unión Soviética el año 1948, lo primero que hizo Stalin fue cortarle la espita del gas natural que recibía y lo mismo se repitió en 1961 cuando la pequeña Albania rompió con Rusia y cuando China se separó de la Unión Soviética en 1962.[...]

"Lenin, auténtico jefe de la revolución comunista, y creador de sus principios ideológicos básicos, dijo cínicamente que en determinadas circunstancias los "capitalistas comprarían a Rusia la soga con la que serían colgados". Aquella frase metafórica pordía convertirse en una terrible realidad si, en efecto, los países de Occidente hicieran posible con su crédito y con su técnica construir aquella inmensa red de distribución de gas natural que equivaldría a la hegemonía económica de la Unión Soviética en Europa."

(Jaume Miravitlles, "¿Caeremos en la trampa? La soga de Lenin", La Vanguardia, 22 de març de 1981, p. 19)

El fragment de l'article reproduït, com es pot comprovar respon a un context sociopolític força diferent a l'actual, fruit d'un dels períodes més crus de l'anomenada Guerra Freda, amb l'alarmisme i la suspicàcia (a vegades exagerats) que despertava qualsevol actuació de la Unió Soviètica. Tot i que llavors era molt jove -15 anys-, recordo la polèmica sorgida arran de la construcció d'aquell gasoducte i la repercussió que tingué en tots els medis. Com es pot suposar, recordar-ho ve a redós de l'actual conflicte desfermat arran de la interrupció de del subministrament del gas rus. La situació es ben diferent a la de fa vint-i-set anys quan fou escrit l'article citat. La Unió Soviètica ja no existeix, però curiosament han estat les desavinences per qüestions tarifàries sobre el gas entre dos estats sorgits de la desmembració del gegant soviètic, la Federació Russa i Ucraïna, les que han provocat que els russos, com a mesura de pressió, tanquessin l'aixeta. Donada la circumstància que el territori ucraïnès és el principal lloc de pas del gasoducte que proveeix gran part dels estats europeus del gas rus, ha tingut com a conseqüència que milions de ciutadans s'hagin vist privats d'aquest combustible a l'instant en què aquest és més necessari, quan l'hivern es manifesta amb tota la seua cruesa. Tant les autoritats russes com les ucraïneses n'eren sabedores de quins efectes podria assolir aquest conflicte, i si bé els russos han estat els responsables de tallar el subministrament, els ucraïnesos tampoc han seguit un guió exemplar en tot l'afer. No obstant, i després de diversos intents frustrats, sembla que tots dos estats ex-soviètics ja han arribat a hores d'ara a un acord.

Abans hi hagué el temor de què els soviètics poguessin fer ús del gas com a recurs de xantatge contra els països occidentals. No va arribar a donar-se el cas. En canvi, ha estat la Rússia post-soviètica la que, fruit d'un conflicte amb la seua veïna Ucraïna, la que ha fet ús d'aquest mètode. I en les actuals circumstàncies en les quals la Federació Russa d'uns mesos ençà i de forma progressiva no ha parat de fer de demostracions de força, reivindicant-se com a potència a tenir en compte, ja no sols en el seu espai geopolític immediat, sinó també a nivell mundial, aquest tancament d'aixeta caldria circumscriure'l en aquest context, d'allí fins on és capaç d'arribar per tal de fer valdre la seua posició.

ELS NAZIS I LA GUERRA CIVIL

El Magazine dominical de La Vanguardia d'aquest diumenge publicava un interessant reportatge signat pels periodistes Eduardo Martín de Pozuelo i Jordi Finestres, "Los nazis alentaron a Franco". L'article, que s'ha basat en fonts documentals d'arxius procedents d'Amsterdam i dels Estats Units, intenta demostrar que la implicació de l'Alemanya nazi en l'organització del cop d'estat militar que donar pas a la Guerra Civil fou molt més profunda del que fins ara s'havia suposat. És més, com expressa el títol del reportatge, n'estigueren al darrere de forma significativa. L'escrit se centra sobretot en la figura de Hans Hellermann, un dirigent nazi afincat a Barcelona, qui, sota una empresa tapadora, s'encarregà d'establir els contactes amb els conspiradors contra la Segona República i teixir les relacions entre aquests i els diversos representants territorials del partit nazi a l'estat Espanyol. Hellermann viatjà a Berlín l'abril de 1936 per tal d'entrevistar-se amb Heinrich Himmler, cap suprem de la policia alemanya qui li donà les instruccions pertinents. L'article continua dient que "De vuelta a Barcelona, Hellermann ordenó a los principales jefes nazis de las secciones locales de España que acudieran a visitarle con el fin de transmitirles las órdenes de Berlín. [...]. Los documentos desclasificados consultados en Holanda, Alemania y Estados Unidos constatan que durante las semanas previas al alzamiento hubo frecuentes encuentros de estos nazis con falangistas y carlistas en varias ciudades españolas. De hecho, consta que dos mil quinientos hombres perfectamente disciplinados, estaban listos para el día de la rebelión, según se desprende de los documentos alemanes procedentes de la falsa empresa de Hellermann en Barcelona que están archivados en Amsterdam."

Així mateix,sorprèn una dada aportada per aquest treball: l'interès dels nazis per Espanya es començà a fer efectiu el 1930, un any en què ni aquests havien assolit encara el poder a Alemanya ni s'havia proclamat la Segona República a l'estat peninsular. No obstant, un cop instal·lats al govern, serà un objectiu dels nazis l'enderrocament del règim republicà espanyol, formant part tot plegat del seu projecte de nazificació d'Europa. De fet, durant l'anomenat Bienni Negre, el període durant el qual governaren les forces dretanes dins la Segona República, mantingueren bones relacions amb les autoritats espanyoles i aplaudiren la dura repressió que l'exèrcit va portar a terme contra la revolta d'Astúries de 1934, tal com s'expressa en el treball de Martín de Pozuelo i Finestres.

No es diu res si l'objectiu dels dos autors de l'article s'acaba amb aquest escrit o si hi ha intenció d'un treball molt més ampli, ja que és un tema que dóna molt de sí. I tenint en compte l'existència d'aquest teixit format per caps locals nazis a diverses poblacions del territori espanyol, podria ser que aquests tentacles conspiratius arribessin a Flix que, com ja és conegut, comptava amb una important presència de població alemanya en aquella època.

DE VAIXELLS I BENZINERES

Bon revol ha armat les últimes setmanes la possible entrada de Lukoil dins l'escenari econòmic espanyol com a accionista majoritari de Repsol. Essent conegudes les vinculacions que hi ha a la superpotència euroasiàtica entre el món polític, el financer i empresarial i la delinqüència mafiosa, no deixa de provocar un més que justificat temor que una petrolera russa es faci gairebé amb el domini d'una de les principals empreses multinacionals espanyoles, amb totes les conseqüències (negatives, a la llarga) que tot plegat podria comportar. Diria que hi ha un clamor majoritari a què tal avinentesa no es materialitzi, cosa que de fer-se realitat podria comportar el domini rus sobre un dels sectors energètics claus a la península. I si algú ha anat seguint l'evolució de la política de Rússia durant els últims anys, ja s'ha pogut comprovar com se les gasten en tots els àmbits. Si fins i tot el més profà pot intuir l'existència d'un potencial risc en aquesta operació, sols ha faltat que es conegués l'existència d'un informe del CNI desaconsellant qualsevol tracte amb Lukoil.

D'assolir-se l'entrada de l'empresa russa en l'accionariat de Repsol, qui sap si al pas del temps ens podríem trobar enmig d'una situació en què progressivament Rússia anés immiscuint-se en assumptes espanyols, fos en el nivell que fos. Pot semblar una elucubració fora de lloc i exagerada. Però resulta que en el passat la potència euroasiàtica ja va introduir-se i influí en assumptes de l'Estat espanyol. I no m'estic referinta la intervenció soviètica durant la Guerra Civil (en alguns aspectes més magnificada del que fou realment), sinó a un període de la història de fa gairebé dos-cents anys durant el regnat del fatídic i nefast Ferran VII de Borbó.

Fou a mitjans de la segona dècada del segle XIX. Napoleó havia estat definitivament derrotat i entre les potències victorioses hi ha un pletòric Imperi Rus que ha esdevingut el capdavanter en la defensa de l'absolutisme i en impedir qualsevol procés revolucionari a Europa. Espanya, per la seva banda, estava encara patint els efectes derivats de la Guerra del Francès. Com a potència havia quedat força tocada. A més d'un territori arrasat pel conflicte bèl·lic, la hisenda havia quedat fortament malmesa. I, com se sol dir, les desgràcies mai no vénen soles, les colònies d'Amèrica, aprofitant la debilitat de la metròpoli, van revoltar-se i iniciaren el seu camí cap a la independència. Les autoritats espanyoles poca cosa en podien fer per aturar aquests moviments. Allò que hagués estat un dels elements fonamentals, com és la disposició d'una bona flota de vaixells de guerra tant per a l'atac com per al transport de tropes, quedà fortament malmesa després de la derrota de Trafalgar. És en aquest context en què van transcórrer uns fets on es féu palesa la ascendència russa sobre la cort espanyola.

Entre les autoritats espanyoles i les russes existia llavors una coincidència d'interessos pel que fa a la seua oposició al liberalisme i qualsevol intent d'alçament revolucionari. Però era una relació de desigualtat entre una gran potència i un estat en decadència. L'Imperi Rus, a través del seu ambaixador Tatixev, havia aconseguit atreure's a bona part de la cort, fins i tot comptant amb l'afinitat del mateix monarca, l'inefable Ferran VII, de tal manera que s'arribà a parlar de l'existècia d'una facció pro russa entre les autoritats. Davant la situació desesperada que plantejà la rebel·lió de les colònies americanes, el mateix rei espanyol va arribar a oferir al tsar l'illa de Menorca a canvi de què l'armada russa li donés suport per fer front als revoltats colonials, iniciativa però que no tirà endavant per l'oposició britànica. Malgrat tot, l'avinença entre espanyols i russos s'acabaria fent efectiva. El 1817 el ministre de la Guerra espanyol, Eguía, signava amb l'ambaixador Tatitxev l'acord mitjançant el qual es compraven a Rússia vuit vaixells de guerra amb la seua dotació d'armament artiller. Fos per negligència de les autoritats espanyoles pel que fa al manteniment dels vaixells adquirits, fos per la circumstància física de què la fusta amb què estaven construïts es podria fàcilment a les aigües de la costa peninsular més càlides que les dels mars septentrionals, l'operació va acabar resultant en gran part desastrosa, tant per l'alt preu que es va haver de pagar com pel posterior deteriorament d'algunes de les naus. En resum, l'episodi acabà malament i amb el consegüent escàndol.

Ara per ara no està massa clar si acabarà prosperant l'operació de Lukoil envers Repsol. Que de produir-se, comportés més endavant la intromissió russa en assumptes espanyols, donat el caràcter estratègic de Repsol és un fet que entra dins de les conseqüències probables. I, casualment, per una nota apareguda noticiari electrònic e-notícies -fent-se ressò d'una notícia apareguda a Público- ens em pogut assabentar d'un aspecte que guarda paral·lelismes amb allò que succeí fa dos segles: poc temps després de produir-se les declaracions del ministre d'Indústria, Miguel Sebastián, mostrant-se contrari a l'entrada de Lukoil a Repsol, es diu que el rei Joan Carles I va arribar a trucar per telèfon fins a sis vegades al president del Govern Espanyol, Rodríguez Zapatero, intercedint a favor de l'operació. Fins i tot es menciona que al darrera de l'actitud del rei, hi ha alguna trucada del primer ministre rus Vladimir Putin. És a dir, de ser cert, ja tornaríem a trobar-nos un Borbó pactant amb els russos un afer que té el seu perill. En l'anterior episodi, com s'ha explicat alguns dels vaixells comprats a Rússia acabaren podrint-se. L'actual cas, si és veritat tot aquest moviment subliminal, està podrit de bon començament.

RESSONS DE FLIX A "L'ÒMNIBUS DE LA MORT"

Aquest passat cap de setmana he dedicat part del temps a la lectura del best seller d'aquests últims mesos, L'òmnibus de la mort: parada Falset, del periodista Toni Orensanz, acabant-lo de rematar abans-d'ahir dilluns. Magnífic llibre que ens narra un dels episodis més foscos (un més, de tots els que va haver-ne, de fet) de la Guerra Civil. Si bé Orensanz centra la seua recerca sobre el pas de la Brigada de la Mort per Falset i en la biografia del seu cap, Pascual Fresquet Llopis, les referència a esdeveniments que van tenir lloc en altres poblacions també en són referenciats. No entraré en el contingut de l'obra, més aviat prefereixo recomanar la seua lectura. Com he copsat en algunes ressenyes i com es va comentar durant la seua presentació a Flix, és un llibre que enganxa, i com indicà Francisco Visa en presentar-lo, en molts dels fets que apareixen referents a Falset, poden emmirallar-se els que malauradament també van transcórrer en moltes poblacions de les contrades.

La Brigada de la Mort, com bé ens explica Toni Orensanz, deixà la seua estela d'assassinats a Falset, sinó que actuà també a Gandesa, ho intentà a Móra d'Ebre, per nomenar aquelles poblacions en què l'autor en fa una especial referència. No obstant, Orensanz ens indica altres indrets de la Ribera d'Ebre, de la Terra Alta i del Baix Aragó. I entre ells, Flix.

Orensanz fa referència a la recerca feta per Josep Sánchez Cervelló a l'entorn de Fresquet, qui trobà notícies del seu pas per Bot i Flix. Sembla ser que entre Flix i Ascó, la Brigada de la Mort assassinà disset persones. En el mateix apartat del llibre s'indica que el nostre poble era un nucli important de la FAI, dins el territori comprès entre Barcelona, Saragossa i València. Però potser la dada més novedosa és que el segon de Fresquet, Alejandro Beatobe, destacat confederal de Saragossa, com s'indica al llibre, havia estat a vivint a Flix poc abans d'iniciar-se la guerra. Més endavant, ens informa que Beatobe, igualment que Fresquet, acabaria ingressant a l'exèrcit republicà i en finalitzar el conflicte, també aniria cap a l'exili a França.

No vull afegir res més. Com deia més amunt, recomano la lectura del llibre. Que aquesta obra, publicada a començaments de l'estiu, hagi assolit fa poc la segona edició, em penso que ja diu molt.

BATUSSES DIVINES

Diumenge passat aquestes imatges van donar la volta el món. Clergues i monjos grecoortodoxos i de l'Església Armènia, posats a la grenya a dins d'un dels temples més emblemàtics de la cristiandat, com és el del Sant Sepulcre de Jerusalem. Sembla ser que la cosa va anar a base de cops de puny, puntades de peu i cops de ciri. Tot per un conflicte de a qui li pertocava poder gaudir en aquell moment de l'espai del temple. Sembla que no és la primera vegada que passa pel que han informat els mitjans, i fins i tot ens hem assabentat que les claus del temple estan sota la custòdia d'una família musulmana per tal d'impedir que alguns d'aquests col·lectius en faci un ús exclusiu (i sense que pugui fer la punyeta a l'altre, naturalment).

De fet, però, l'enemistat entre aquests dos corrents cristianes és secular, ja ve des dels primers segles del cristianisme. L'Església Armènia procedeix d'una branca herètica, el monofisisme, que se separà del cristianisme oficial al segle V. Els monofisites sols reconeixen la naturalesa divina de Jesucrist, enlloc de la doble naturalesa (humana i divina) segons el dogma catòlic (i ortodox). Va sorgir com a resposta a una altra heretgia, la nestoriana, que precisament predicava el contrari, el predomini de la naturalesa humana sobre la divina en la persona de Jesucrist. Dels nestorians en deriven els maronites del Líban i l'Església Caldea d'Irak, totes dos avui en dia reconciliades amb el catolicisme de Roma. Dels monofisites, l'Església Armènia, la de Geòrgia, l'Església Copta d'Egipte i l'Església d'Etiopia.

Els ortodoxos sorgiren fruit de l'anomenat Cisma d'Orient (1054). No fou tant per causes teológiques, sinó d'organització de l'Església (i també hi hagueren motius polítics). Els catòlics orientals no acceptaven la supremacia del papa de Roma, sinó que eren partidaris d'un sistema de patriarcats, en que cada territori comptava amb el seu propi cap eclesial. De fet, aquest és el sistema que encara perviu en l'organització de l'església ortodoxa i que s'ha anat adaptant segons les èpoques. Així, cada estat compta amb el seu propi cap religiós, de tal manera que es parla de grecoortodoxos (o Església Ortodoxa Grega), russos ortodoxos (o Església Ortodoxa Russa), etc., cadascuna amb el seu propi patriarca. No obstant, també hi hagut escissions, com és els dels anomenats uniates: practiquen el ritus bizantí com la resta d'ortodoxos, però reconeixen el papa de Roma com a cap de l'Església. Dins d'aquests costums, també han conservat la possibilitat de què els clergues puguin casar-se (un fet que l'Església de Roma no divulga massa...). Les esglésies uniates les trobem a Ucraïna (de fet, és un dels seus símbols d'identitat nacional), a Bielorússia i a Romania, principalment.

Els enfrontaments entre la branca monofisita i els catòlics orientals foren comuns i violents des d'un principi. Al capdavall, cada corrent religiosa tingué una implantació territorial concreta, reflectint els conflictes i divisions que hi havia a dins de l'Imperi Bizantí. Els catòlics eren els que estaven al costat del poder, mentre que els monofisites tingueren més ascendent en els territoris amb tendències secessionistes dins l'Imperi (tanmateix passava amb els nestorians). Tant és així, que quan al segle VII els àrabs invadiren els territoris asiàtics i africans de l'Imperi Bizantí, els monofisites, allí on estaven implantats, no dubtaren en donar suport als nous ocupants. Les diferències i la rivalitat entre els dos corrents, ortodoxos i monofisites, s'ha mantingut fins a l'actualitat, això sí, sense arribar als extrems brutals d'èpoques pretèrites. Una mostra de la pervivència d'aquest odi mutu fou l'última picabaralla de sotanes al temple del Sant Sepulcre, on tret d'algun bony al cap i algun que altre ull de vellut, la cosa no anà més enllà. Deixant al marge els aspectes còmics de l'episodi, fou un espectacle lamentable (i per a més d'un i una, suposo que indignant) el que mostraren i més en un lloc tant significatiu per a tot el món cristià.

RETORN ALS ORÍGENS

Aquest mes de novembre s'ha iniciat amb el desplegament definitiu dels Mossos d'Esquadra a les comarques del Camp de Tarragona i de les Terres de l'Ebre, amb la qual cosa ja exerceixen la seua tasca policial arreu del territori del Principat. És una notícia de la qual ja ens hem assabentat prou després d'un autèntic bombardeig mediàtic tant a través de la premsa com la campanya informativa endegada des de la Generalitat. Els Mossos, que ja tenien el control ple del trànsit, afegeixen també finalment les tasques policials, substituint definitivament en aquests afers a la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, idenpendentment del fet que aquests dos cossos encara continuaran establerts a Catalunya exercint les competències que els pertoquin, però ja molt limitades.

Aquest nou desplegament dels Mossos d'Esquadra ha estat un retorn als orígens per a aquest cos policial. Històricament, ja exercí la seua acció arreu de Catalunya. Creat el 1719 i lligat el seu comandament durant a la família Veciana (orignària de Sarral i establerta a Valls) durant els primers anys d'existència, les seues primeres accions van anar dirigides a acabar amb les bosses de resistència austracistes que romangueren al territori català. No obstant, la seua principal comesa com a cos policial fou la persecució de la delinqüència i el bandolerisme, destacant-se per a seua efectivitat. Al segle XIX, també la trobem participant a la primera carlinada (1833-1840), enfrontant-se amb algunes partides carlistes. El 1868, després de la Revolució Gloriosa de setembre, el cos serà suprimit, i novament restablert el 1876, malgrat que la seua acció territorial es veurà reduïda a les comarques de la demarcació de Barcelona, situació que es mantindria fins la Guerra Civil de 1936-1939, i malgrat l'intent de la Generalitat republicana de voler convertir-lo novament en el cos policial de Catalunya. Acabat el conflicte, les autoritats franquistes suprimiran el cos. Amb tot, el 1950 seran restablerts, tenint però com a principal missió la vigilància de les dependències de la Diputació de Barcelona i altres dependències d'aquesta institució. No seria fins el restabliment de la Generalitat de Catalunya el 1977, quan progressivament el cos anira recuperant les seues antigues competències policials, iniciant-se el procés definitiu el 1994 amb el seu desplegament a la comarca d'Osona fins arribar a avui.

Móra d'Ebre, com a cap de comarca, compta amb una comissaria de Mossos d'Esquadra. No obstant, la població morenca ja havia acollit abans un destacament d'aquest cos policial català. El 1844 encapçalava una de les tres esquadres que hi havia a la demarcació de Tarragona (juntament amb les de Pla de Cabra i Riudoms). La de Móra d'Ebre comptava amb tres destacaments distribuïts entre el mateix poble, i els de Xerta i Gandesa, aplegant un total de 33 agents, més 1 caporal i dos sotscaporals. Al seu dia algú va comentar-me que Flix també disposà d'un destacament de mossos durant el segle XIX i que tingueren com a caserna l'edifici de l'ajuntament vell, tot i que és una informació que ara per ara no he pogut contrastar documentalment. Sí en canvi es coneix que l'ajuntament vell fou utilitzat per la Guàrdia Civil i en aquest cas sí que hi ha documentació escrita que ho confirma, com és el cas d'un contracte, datat el 1905, mitjançant el qual el consistori flixenc cedeix en arrendament l'edifici a aquell cos policial.

No està de més fer esment de la Guàrdia Civil en un escrit on es parla dels Mossos d'Esquadra, sobretot en relació a allò que deia mes amunt de retorn als orígens. Quan a mitjans del segle XIX es crea la Guàrdia Civil, per a la seua organització i objetius pren com a model dos cossos policials: la Gendarmeria francesa i els Mossos d'Esquadra. Guàrdies civils i mossos van conviure dins de Catalunya fins la disolució dels segons l'any 1868, i un anys a la demarcació de Barcelona a partir de 1876, com s'ha dit més amunt. La Guàrdia Civil, finalment, acabà subsituint els Mossos d'Esquadra en les tasques policials, curiosament un dels cossos en el qual s'inspirà. Les circumstàncies històriques i polítiques han comportat el procés contrari, i ara han estat els Mossos d'Esquadra els que assoleixen les competències dels guàrdies civils, o gairebé es pot dir que els mossos recuperen plenament el seu àmbit d'acció.

INCOMPATIBILITATS COMPATIBLES

Fa unes setmanes es produïa la mort en accident de trànsit del líder ultradretà austriac i xenòfob Jörg Haider. Com una mena de culebrot de tensió in crescendo, al llarg dels dies que seguiren el tràgic succés, ens anàvem assabentant de les circunstàncies que envoltaren el decés d'aquest polític inefable. Primer, la seua participació en una festa aquella mateixa nit de l'accident, cosa que feia preveure el que es va saber després: l'alta taxa d'alcoholèmia que es detectà en l'analítica post mortem. Després es divulgà l'última vegada que se'l va veure en públic, fou prenent unes copes en un local gai, amb el consegüent revol que comportà aquesta notícia. I si no n'hi havia prou, faltava la cirereta que coronà tot l'afer, aportada pel número dos del seu partit polític (l'Aliança per al Futur d'Àustria, BZÖ, segons les sigles en alemany), Stefan Petzner: enmig d'una entrevista, revelà que tots dos havien mantingut una relació que anava molt més enllà de l'amistat. A partir d'aquí, a part de la fulminant destitució de Petzner com a dirigent del partit, com una mena d'explosió van anar sorgint altres dades al voltant de Haider: que la seua homosexualitat era un secret a veus, que la seua relació amb Stefan Petzner era consentida per la seua muller, que la mateixa nit havia mantingut una forta discussió amb el seu amant, que el motiu d'aquesta fou per una infidelitat de Haider (amb un altre, és clar!), que hi ha la sospita que en la beguda que prengué abans de l'accident se li subministrés un somnífer (entraríem ja dins de l'assassinat, de confirmar-se), etc.

Al marge de tot aquest conjunt de detalls esmentats, un cosa sorprengué a primera vista: que un líder ultradretà fos obertament gai, quan les formacions d'aquest espectre polític, en general, sempre s'han manifestat contra tot allò relacionat amb l'homosexualitat, fins i tot de forma violenta. Ignorant si féu alguna manifestació al respecte, el cert és que Jörg Haider apareixia davant del públic com un pare de família exemplar, imatge que estava ben allunyada de la realitat de la seua vida privada. Per tant, no és estrany l'escàndol que ha produït que sortís a la llum tot plegat. No obstant, aquesta vinculació entre ultradreta i homosexualitat no representa un cas únic, sinó que hi hagut precedents i de fet és un fenomen que té, en el fons, la seua realitat d'ésser.

Primer, cal tenir en compte que l'univers homosexual, i el dels gais en particular, és força més variat que la idea estereotipada i paradigmàtica més estesa del gai efeminat i esbojarrat. Dins aquest mundillo hi ha diversos grups, castes fins i tot m'atreveria a dir (al marge de les diverses tribus: bear, leather, etc), i en conseqüència diferents opinions i formes de viure i assumir l'homosexualitat, des d'aquells que són partidaris de la plena normalització i visualització del fet homosexual dins la societat, fins els que, per dir-ho d'alguna manera, tant els hi fot tot, preferint restar al marge de la resta de la comunitat. Al mateix temps, aquestes diferències també es reflecteixen en discriminacions i enfrontaments (dialèctics, aquests). N'hi ha, per exemple, que no volen saber-ne res dels efeminats, dels que tenen pluma, com és diu en l'argot, per no anar allò amb ells i no voler-s'hi identicar de cap de les maneres. Com també hi ha els que són obertament homosexuals, viuen i practiquen la seua sexualitat com a tals, però assumeixen la seua condició com quelcom excepcional, i no són partidaris, entre altres assumptes, del matrimoni entre persones del mateix sexe. I més...

Per altra banda, com deia més amunt, no és un fet anecdòtic l'homosexualitat d'alguns dirigents de grups d'extrema dreta. En general, aquestes formacions polítiques tendeixen cap una exacerbació i exaltació de la masculinitat, que molts cops els vincles que s'estableixen entre alguns dels seus membres van més enllà de la simple camarederia. Fins i tot, aquestes relacions s'han arribat a plasmar en el pla ideològic: en els antecedents del nazisme, alguns teoritzadors de la superioritat de la raça ària, ho feren palès de forma explícita en els seus escrits. Al marge, és coneguda l'homosexualitat de diversos dirigents nazis. Obertament ho era el cap de les SA, Ernst Roehm, assassinat en l'anomenada nit dels ganivets llargs (per cert, mentre participava en una festeta gai junt amb altres membres dels cossos d'assalt, episodi que Visconti recreà a La caduta degli dei). L'historiador alemany Lothar Machtan fa uns anys plantejava la hipòtesi de la suposada homosexualitat del mateix Adolf Hitler i el que hagués pogut influir aquesta circumstància en determinades actuacions del genocida nazi (El secreto de Hitler, 2000). Al marge, el mateix Mactan ens aportava dades sobre altres capitostos i personatges nazis com a mínim sospitosos de ser homosexuals: Herman Göring, Rudolf Hess (freulan Hess), Albert Speer, Baldur von Schirach, etc. Darrerament, hi ha estudis que apunten en el mateix sentit pel que fa al criminal cap de les SS, Heinrich Himmler. Pel que sembla, aquesta relació entre nazisme i homosexualitat era tal, que quan els nazis assoliren el poder a Alemanya, les comunitats gais d'aquell país ho reberen com una notícia positiva, com si el nou règim obriria un nou període de tolerància. Com se sap, la realitat fou molt diferent: una vegada al poder els nazis reprimiren amb contundència l'homosexualitat i no van ser pocs els que feren cap als camps d'extermini a causa de la seua orientació sexual. Contradicció, hipocresia o diferents maneres d'enfocar l'homosexualitat?

No fa massa anys hi ha hagut altres casos de dirigents ultradretans gais. A Alemanya el líder neonazi durant el anys vuitanta Michael Kühnen, no ocultava la seua homosexualitat, cosa que provocava la indignació de correligionaris més grans. Kühnen moriria prematurament el 1991 amb 36 anys, víctima dels efectes d'haver contret la sida. També fou conegut el cas del dirigent xenòfob neerlandès Pym Fortuyn, assassinat el 2002 enmig d'una campanya electoral (unes eleccions on la seua formació, la Llista Fortuyn aconseguí molts bons resultats). Fortuyn era gai, tot i que val a dir que als Països Baixos l'orientació sexual de les persones no és un tema que importi; de fet és un estat que està a anys llum respecte d'altres pel que fa a la tolerància envers l'homosexualitat.

En definitiva, el cas de Haider (i Petzner) no representa cap rara avis dins la ultradreta, tot i que per a alguns pugui tractar-se d'un vincle incompatible, tenint en compte l'homofòbia manifestada per alguns dirigents d'aquest espectre polític (cas de le Pen, per exemple o els ultradretans espanyols). No obstant, no serà la condició d'homosexuals el que faci criticables ni a Haider ni a tot el llistat de dirigents que s'han anat esmentant, ni molt menys. Més aviat és la ideologia que han fet gala la qüestió que els converteix en objecte de rebuig.