Devia ser cap a tres quarts de set del vespre. Estava finalitzant el trajecte del carrer Escoles que porta des de l'institut fins al poble, potser davant del Bar l'Escala, quan al fons, a l'avinguda de la Llum vaig poder veure al meu cunyat que corria cap a casa seua. Aquell dia la meua mare havia marxat de viatge i no tornava fins a primera hora la nit, cosa que féu que m'estés a la llar de la meua germana, de manera que cap allí em dirigia amb la curiositat de conèixer quina era la causa que impulsar el meu cunyat a anar de bòlit d'aquella manera. D'una cosa estava segur: no era res de bo. I així es confirmà una vegada vaig arribar: la meua germana em comunicava que la Guàrdia Civil havia entrat Congrés de Diputats, havia començat a disparar trets i que des de llavors no se sabia res més. Em vaig glaçar d'esgarrifança. Tot i que aquell 23 de febrer de 1981 jo sols comptava amb 15 anys, ja era prou conscient de la gravetat d'aquell fet que s'acabava de produir feia uns minuts. Com molts d'altres, hi havia el dubte si els trets van ser sols intimadoris, o si realment la cambra baixa havia estat testimoni d'un bany de sang.
Els primers moments foren de total incertesa i preocupació. La ràdio i la televisió no informaven de res, i en algun cas, vam poder escoltar com en alguna emissora emetien música militar. La confusió augm
entà quan sintonitzàrem el ban que va dirigir el capità general de València, Jaime Milans del Bosch, assumint tot els poders a la seua regió militar. Tant els fets del congrés com el que estava passant a València semblava confirmar que ens trobàvem davant d'un cop d'estat militar. Aquest neguit de no saber res de res durà un parell d'hores si fa no fa, fins que s'intorrompé la programació de TVE-1 i s'informava que es connectava amb els informatius de TVE-2. Llavors aparegué el singular Joaquín Arozamena qui explicà que un grup de Guàrdies Civils sota el comandament del tinent coronel Tejero havia ocupat l'edifici del Congrés de Diputats i que es desconeixia quines eren les seues intencions en aquell moment. Res més, així d'escuet. Però, almenys, alguna cosa ja sabíem, tot i que en general la situació seguia immersa en una gran nebulosa.
entà quan sintonitzàrem el ban que va dirigir el capità general de València, Jaime Milans del Bosch, assumint tot els poders a la seua regió militar. Tant els fets del congrés com el que estava passant a València semblava confirmar que ens trobàvem davant d'un cop d'estat militar. Aquest neguit de no saber res de res durà un parell d'hores si fa no fa, fins que s'intorrompé la programació de TVE-1 i s'informava que es connectava amb els informatius de TVE-2. Llavors aparegué el singular Joaquín Arozamena qui explicà que un grup de Guàrdies Civils sota el comandament del tinent coronel Tejero havia ocupat l'edifici del Congrés de Diputats i que es desconeixia quines eren les seues intencions en aquell moment. Res més, així d'escuet. Però, almenys, alguna cosa ja sabíem, tot i que en general la situació seguia immersa en una gran nebulosa.Cap a les 9 arribava la meua mare del seu viatge i jo anava a casa meua. La primera cosa que vaig preguntar-li fou si se n'havia assabentat del que passava, i em contestà que no, ni que tan sols no havia vist ni escoltat res al respecte. A casa també la ràdio i la televisió es connectaren per veure si hi havia cap novetat. Poc a poc, alguna cosa més s'anà sabent: que els estudis de TVE -llavors a Prado del Rey- havien estat ocupats unes hores per militars, cosa que provocà que no s'emetés cap informatiu; que de moment els únics indrets on hi havia hagut incidències havien estat Madrid, al Congrés de Diputats, i a la ciutat de València, 
on l'exèrcit havia sortit al carrer; que un destacament de la policia militar s'havia afegit als ocupants del Congrés; que el president del Govern, Adolfo Suárrez, i els principals líders dels partits de l'oposició, Felipe González i Santiago Carrillo, havien estat apartats de l'hemicicle i confinats per separat en despatxos del Congrés, entre els fets més significatius que s'anaven coneixent en un lent degoteig. També en un determinat moment aparegué a la televisió el secretari d'Estat, Francisco Laína, anunciant que havia assumit accidentalment la presidència del govern mentre durés aquella situació anòmala, mentre els membres del govern romanguessin segrestats pels colpistes. Més endavant vam poder sintonitzar el misssatge que el president de la Generalitat, Jordi Pujol, va emetre (si mal no recordo, en català i en castellà), tot informant de la conversa que havia mantingut amb
Joan Carles I, durant la qual el rei li manifestà que mantingués la calma (i li digué el monarca allò de tranquil, Jordi! Tranquil!). A l'espera de més notícies, vaig seguir davant del televisor, on ja s'anava anunciant que un moment o altre, sortiria el rei; enmig d'aquella espera, que s'eternitzà, van emetre una pel·lícula de Bob Hope, després de la qual, i essent més de mitja nit, vaig anar a dormir, doncs m'havia de llevar d'hora per acabar d'estudiar i preparar un examen que tenia a l'endemà (de Geografia Humana, concretament i que al final, s'ajornà, com no podia ser menys). Però potser no feia ni cinc minuts que m'havia ficat al llit, d'un televisor d'algun veï m'arribà el so de la Marxa Reial, cosa indicadora de què s'anava a emetre el missatge del rei, anant disparat a escoltar-lo. Les paraules de Joan Carles I, no donant suport als colpistes, en principi eren tranquil·litzadores, tot i que tampoc indicaven que hi hagués un control de tot plegat.
on l'exèrcit havia sortit al carrer; que un destacament de la policia militar s'havia afegit als ocupants del Congrés; que el president del Govern, Adolfo Suárrez, i els principals líders dels partits de l'oposició, Felipe González i Santiago Carrillo, havien estat apartats de l'hemicicle i confinats per separat en despatxos del Congrés, entre els fets més significatius que s'anaven coneixent en un lent degoteig. També en un determinat moment aparegué a la televisió el secretari d'Estat, Francisco Laína, anunciant que havia assumit accidentalment la presidència del govern mentre durés aquella situació anòmala, mentre els membres del govern romanguessin segrestats pels colpistes. Més endavant vam poder sintonitzar el misssatge que el president de la Generalitat, Jordi Pujol, va emetre (si mal no recordo, en català i en castellà), tot informant de la conversa que havia mantingut amb
Joan Carles I, durant la qual el rei li manifestà que mantingués la calma (i li digué el monarca allò de tranquil, Jordi! Tranquil!). A l'espera de més notícies, vaig seguir davant del televisor, on ja s'anava anunciant que un moment o altre, sortiria el rei; enmig d'aquella espera, que s'eternitzà, van emetre una pel·lícula de Bob Hope, després de la qual, i essent més de mitja nit, vaig anar a dormir, doncs m'havia de llevar d'hora per acabar d'estudiar i preparar un examen que tenia a l'endemà (de Geografia Humana, concretament i que al final, s'ajornà, com no podia ser menys). Però potser no feia ni cinc minuts que m'havia ficat al llit, d'un televisor d'algun veï m'arribà el so de la Marxa Reial, cosa indicadora de què s'anava a emetre el missatge del rei, anant disparat a escoltar-lo. Les paraules de Joan Carles I, no donant suport als colpistes, en principi eren tranquil·litzadores, tot i que tampoc indicaven que hi hagués un control de tot plegat.Com havia previst, a les 6 del matí sonava el despertador. Però, donada la situació, poc vaig estudiar, i la primera cosa que vaig fer vou connectar la ràdio. En aquell moment s'emetia el ban de Milans del Bosch ordenant la tornada de les tropes a les casernes i la fi de l'estat d'excepció a València, tot i que s'informava que al Congrés les coses seguien igual, si fa no fa. Més tard, ja a l'institut, el tema del cop d'estat fou recurrent durant tot el matí. A la classe de dibuix, la professora -l'Antònia- anava i venia de la sala de professors, informant-nos de les noves que hi havia de la situació al Congrés de Diputats, que ja estava arribant a la seua fi. Quan vaig arribar a casa, passades les dues de la tarda, ja s'havia acabat tot. A les notícies de les tres emeteren les imatges de l'assalt al Congrés i que jo vaig veure per primera vegada, les quals em causaren, per una part, gran impressió, i per una altra que jo arribés tard a la classe de dos quarts de quatre (no recordo si va haver cap advertiment pel retard, però en aquella ocasiò tan em va fer no acudir a l'hora).
Acabats els fets, vaig anar assabentant-me de les diverses informacions i detalls aportats pels mitjans de comunicació: els noms d'altres colpistes destacats (els generals Alfonso Armada i Torres Rojas; el comandant Pardo Zancada; el capità de Marina, Camilo Menéndez; el civil Juan García Carrés...); la intervenció, frustrada, a favor del cop, de la Divisió Cuirassada Brunete; detalls de l'ocupació del Congrés de Diputats; que entre els objectius dels colpistes hi havia, una vegada haguessin assolit el poder el de l'eliminació física de persones, etc. Però hi hagué també un fet inquietant que vaig saber pocs dies després. Paral·lelament als fets de Madrid i València del dia 23 de febrer, en un lloc determinat van reunir-se civils armats vinculats a l'extrema dreta, esperant que se'ls donés les oportunes instruccions per actuar. I això que em van explicar no passà en un poble perdut d'Andalusia, d'Extremadura o de la Castella profunda, sinó a Flix. I pel que es veu, els qui van acudir no sols eren del poble, sinó que n'hi havia de poblacions de les rodalies. No obstant, d'aquestes concentracions d'ultradretans n'hi hagué arreu del territori de l'Estat (un altre lloc i proper a Flix i del qual me'n vaig assabentar temps després, fou Gandesa). És un fet curiós que d'aquesta trama civil gairebé ni se n'ha parlat en general i, de fet, no hi va haver cap persona detinguda ni jutjada, que jo sàpiga en lloc. Potser el fet que aquests grups no arribessin a intervindre fos el motiu que fes optar per no incloure'ls en el sumari instruït. D'haver estat així, el nombre d'encausats s'hagués disparat. La sensació (mentre ningú no em contradigui), és que d'aquesta part de la trama civil al seu moment se'n tabula rasa i es passà pàgina, com si no hagues existit. És per això que roman el dubte si realment formaven part de la conspiració colpista, si la seua actitud formava part d'una estratègia de l'extrema dreta en cas de què hi hagués un cop d'Estat o foren moviments espontanis articulats arran dels fets.
Seria nou anys després i durant el servei militar que, malgrat que fos de forma anecdòtica, em vaig tornar a trobar amb el 23-F. Després de la instrucció al CIR de Cáceres i una setmana a la caserna "General Quintana Lacaci" de Madrid -on a un grup ens preparen per exercir de professors d'extensió cultural-, em destinaren a la unitat de serveis (USAC) de la casern
a ubicada al barri de Vicálvaro, també a Madrid, i pertanyent a la Divisió Cuirassada Brunete. En una conversa mantinguda amb el furriel de la companyia (o bateria, millor dit), aquell em mostrà una boina tot explicant-me que era la distintiva de la Brunete, peça de l'uniforme però que es deixà de portar després de l'intent de cop d'Estat: com a càstig col·lectiu a tota la divisió per la seua participació en el cop, la boina fou arrestada. Tot i que no està relacionat amb el 23-F, un altre fet fosc em fou rememorat en aquella breu estada a la caserna de Vicálvaro: el capità de la bateria va resultar ser germà d'un dels autors del crim dels advocats laboralistes d'Atocha. Qui havia de dir que una unitat d'una caserna ubicada en un dels barris més degradats de Madrid havia de topar-me amb el record gairebé directe de dos dels episodis més negres de la transició i dels primers anys de la democràcia.
a ubicada al barri de Vicálvaro, també a Madrid, i pertanyent a la Divisió Cuirassada Brunete. En una conversa mantinguda amb el furriel de la companyia (o bateria, millor dit), aquell em mostrà una boina tot explicant-me que era la distintiva de la Brunete, peça de l'uniforme però que es deixà de portar després de l'intent de cop d'Estat: com a càstig col·lectiu a tota la divisió per la seua participació en el cop, la boina fou arrestada. Tot i que no està relacionat amb el 23-F, un altre fet fosc em fou rememorat en aquella breu estada a la caserna de Vicálvaro: el capità de la bateria va resultar ser germà d'un dels autors del crim dels advocats laboralistes d'Atocha. Qui havia de dir que una unitat d'una caserna ubicada en un dels barris més degradats de Madrid havia de topar-me amb el record gairebé directe de dos dels episodis més negres de la transició i dels primers anys de la democràcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada