LA BANDERA ÒRFENA

Sols en una ocasió he tingut l'oportunitat de portar, ni que fos uns metres la bandera del Remei. Fou l'últim Dilluns de Pasqua -lo dia de l'ermita: Sisco Enseñat i Ramon Descarrega van insistir en que jo l'agafés a la processó del matí, la d'anada. Així ho vaig fer -i com vaig poder!- al llarg d'un breu tram del carrer Molí, fins que un cable elèctric que anava d'una vora a l'altra em féu aturar: s'havia d'abaixar la bandera i aquella maniobra per a mi ja era massa. "Això és cosa teua, Ramon! Uf!", i li vaig tornar a Ramon Descarrega, qui la va dur fins l'autobús. El vehicle, com de costum, esperava aparcat a la cruïlla davant del pont. Entre Sisco i Ramon plegaren la bandera, la van introduir a l'autobús, i cap a l'ermita!.

Aquelles últimes setmanes havia tingut diversos contactes amb Ramon Descarrega. Des de l'Ajuntament estàvem organitzant i muntant l'exposició fotogràfica sobre Dilluns de Pasqua. Com van fer altres veïns, Ramon també va aportar fotografies del seu recull familiar. Però no sols això: també un antic pal de la bandera del Remei i uns trossos de roba que tanmateix pertanyien a una antiga ensenya d'aquesta advocació de la Mare de Déu. Sens dubte, les fotografies foren les protagonistes d'aquella exitosa exposició, però la majestuosa presència d'aquella bandera li donava més realisme i solemnitat. I tot gràcies a la bona pensada de Ramon per aportar-la, cosa que féu amb molta il·lusió.

Ramon Descarrega tenia altres aficions. Una de les més conegudes era la dels retallables, que li portà a fer alguna que altra exposició més d'una vegada. També formà part de la colla que fa uns anys vam crear l'associació Petreus, amb l'objectiu de conservar el nostre patrimoni arquitectònic i artístic, però en especial poder restaurar el Castell Nou. Certament que aquell primer intent no arribà a bon port, però al final s'ha aconseguit, i Ramon, com tots els flixencs, ha pogut gaudir que aquell somni arribés a ser una realitat.

Però si hi ha una cosa amb la qual s'ha identificat més, públicament, durant els darrers anys Ramon Descarrega, ha estat amb la bandera del Remei. Gairebé n'ha estat ell l'únic portador d'un temps cap aquí, sigui per la processó de l'Encontre Diumenge de Pasqua, les dos de Dilluns de Pasqua i la de Corpus Christi (més els trams que li pertoquessin durant la Festa de la Coronació, al setembre).

Una bandera que per un malaurat i desgraciat accident resta ara mateix òrfena del seu portador. De ben segur que algú la durà en les properes ocasions. Però el record de Ramon Decarrega, qui curosa i amorosament l'ha lluït tant de temps, i sobretot la seua imatge portant-la a la tornada de l'ermita amb el ram de boix a l'extrem -que ell delicadament havia col·locat prèviament-, romandrà inesborrable en el nostre imaginari.

10 ANYS: "M'HAN FET A FLIX I PER A FLIX"

El passat 15 d'abril es complia el 10è aniversari de la inauguració de l'orgue de Flix. Fou aquella una jornada que poques ocasions en gaudim a la nostra població. Hi foren convidats des d'alts repretants de l'autoritat política -el president del Parlament de Catalunya, Joan Rigol- i eclesiàstica -els bisbes de Tortosa, Xavier Salinas, i el de Lleida, Francesc Xavier Ciuraneta-, a més dels representants locals encapçalats pe l'alcalde Antoni Sabaté, el rector de Flix, Roman Casanova, una nodrida representació també d'autoritats comarcals i antics rectors i vicaris de la Parròquia de Flix. Un nodrit públic omplia l'església, i tanmateix el cinema de La Unió Social, on el projectà en directe la cerimònia, a més del seguiment en que es féu també des de Ràdio Flix. Certament, la inauguració d'un orgue no és un esdeveniment que es doni amb freqüència, però encara ho és més la naturalesa dels seus constructors als qui amb aquell acte se'ls donava un just i merescut reconeixement: deu jubilats i prejubilats del nostre poble els quals van dedicar-se amb perseverància a dur a terme el seu objectiu al llarg de sis anys i sense cap coneixement previ sobre la matèria, posant a disposició el seu temps i les seues habilitats de forma totalment altruista; dirigits, això sí, per un entès en la matèria, el músic palmenc Rossend Aymí. Els noms dels components del Grup de l'Orgue (així es van denominar) aniran sempre lligats a aquest instrument, i com un exemple de voluntarisme i gratitud: Josep Català, Domingo Ferrús, Francesc Fortuny, Josep Masip, Jaume Masip, Marcos Mur, Santiago Mulet, Salvador Pérez, Ramon Rosich i Eugeni Sabaté. Deu anys han passat, com s'ha dit, d'aquell acte solemne, temps però també que, malauradament ha estat implacable amb alguns dels seus membres. Santiago Mulet fa tres anys que ens va deixar; Eugeni Sabaté de fa temps que pateix una greu malaltia.

És meritori que passats aquests anys i arribats a la data simbòlica del 10è aniversari es l'esdeveniment. Les circumstàncies han fet que coincideixi amb la propera publicació de la història de la construcció de l'orgue, escrita per mossèn Josep Alanyà, antic vicari de Flix, actualment director de l'Arxiu Diocesà de Tortosa. Meravellat per l'obra realitzada, es decidí per explicar-la i deixar-ne constància escrita. Sens dubte, un altre merescut homenatge als membres del Grup de l'Orgue, que restarà com un testimoni d'exemplaritat per a generacions futures.

MONTSE, ADEU

Ha estat un cop fort i sobtat assabentar-me del deces inesperat de la Montse Canals. Ara mateix em trobo força lluny del poble, passant les vacances. Tot ha estat entrar a internet per posar-me al dia de l'actualitat del nostre poble i de tot en general, i ha sigut aixi com m'ha arribat aquesta trista noticia.

He col.laborat mes d'un cop amb la Montse durant el temps que va romandre com a regidora, i la relacio sempre ha estat molt cordial i positiva.

Faig extensiu el meu condol als seus familiars i als membres del Consistori de Flix. Montse, et tindre present aquests dies.

DEL TALENT I LA CREATIVITAT

Emmig d'aquests temps de crisi que estem vivint, de tant en tant va sorgint alguna notícia que ens aporta un raig d'aire fresc als habitants de Flix, i relacionada amb fets protagonitzats per convilatans nostres. Aquest passat (i negre per al record) mes de maig ens assabentàvem a través de la premsa de la presentació a Tortosa d'un disc de Joan Bagés i Rubí, Deux poissons japonais acousmatiques, un nou recull de composicions seues. Joan Bagés suma així un altre capítol en el seu ja ample currículum d'intèrpret, compositor i musicòleg. D'esperit inquiet i creatiu, les seues aportacions han estat gairebé sempre innovadores, trencadores, i no ha dubtat en impulsar més d'una vegada col·laboracions amb autors procedents d'altres camps artístics, com la literatura, amb Andreu Carranza, o la pintura, amb l'artista tortosí Jaume Rocamora, incorporant-se a més la dansa també en alguna de les seues actuacions. Al llarg de la seua dilatada trajectòria, Joan Bagés ha participat en importants certàmens musicals celebrats a Catalunya, a Espanya i a altres estats europeus. Actualment està cursant el doctorat a la Universitat de París 8.

Un altre personatge flixenc amb un brillant recorregut professional és l'enginyer informàtic Cèsar Mauri. No solament ha destacat per la reconeguda competència en el seu camp, sinó també perquè, mostrant una vessant profundament humana, moltes de les seues recerques les ha dirigit a trobar mitjans per facilitar l'expressió i la comunicació de les persones discapacitades. Més d'un recordareu el que fou el seu projecte de fi de carrera, el ratolí facial, que permet moure el punter del ratolí a través de la pantalla de l'ordinador amb moviments del cap, facilitant així el seu ús a aquells amb problemes de mobilitat dels braços. Fa poc, a l'abril, tornava a ser notícia perquè el programa corresponent, anomenat Enable Viacam, es pot descarregar gratuïtament de la xarxa a través de la pàgina web de l'Associació Provincial de Paràlisi Cerebral, gràcies a una subvenció del Govern de la Generalitat.

Segurament també coneixereu que Joan Bagés i Cèsar Mauri estan col·laborant conjuntament en un mateix projecte, aportant cadascun els seus coneixements. Amb l'anomenat SATI (sistema audiovisual terapèutic interactiu), s'intenta que les persones que pateixen paràlisi cerebral puguin transformar qualsevol moviment que facin amb el cos en sons, i possibilitar la seua expressió i comunicació envers els demés i el seu entorn. Un i altre han posat el seu talent i la seua creativitat al servei d'un objectiu més que lloable, alhora que difícil i complicat d'assolir-lo, cosa, però que no els ha fet defallir.

El cas de Joan Bagés i Cèsar Mauri, dos professionals procedents de camps diferents, però units per un objectiu comú és un exemple a seguir. En altres paraules, de com unint esforços poden donar com a resultat projectes profitosos i positius.

Davant el futur incert que ens depara a Flix, enmig d'un context de crisi global galopant, de creativitat i talent ens farà molta falta d'aquí en endavant, perquè, tot i no descartar-ho, no hem de quedar-nos amb els braços creuats demanant i esperant que altres de fora del poble ens vinguin a treure les castanyes del foc, sinó que caldrà plantejar-se iniciatives pròpies per sortir del forat en què ens estem veient abocats. Creativitat i talent que ens ha de servir per cercar solucions de forma mesurada, i no deixar-nos obnubilar per opcions sorgides de forma precipitada que responen més a dictats vinguts de l'estòmac que no del raonament.

UN CORRESPONSAL DE FLIX A "LA VANGUARDIA"

Dissabte passat a mig matí, esperant l'inici dels actes del 70è aniversari de la Batalla de l'Ebre, Quim Carranza em comentava les notícies sobre Flix que havia trobat a l'hemeroteca digital de La Vanguardia. Concretament, Quim em feia referència a les que tractaven els esdeviments derivats de la vaga de 1933, i que una de les notes anava signada per un tal Bagés. Entre altres coses, vam convindre que si un mitjà com La Vanguardia es féu ressò al seu dia d'aquella vaga, fent-ne un seguiment força acurat, era simptomàtic de la importància que es donava a aquell episodi de la nostra història local, i al mateix temps que amb tota probabilitat els diaris més propers a les nostres contrades segurament aportaren reportatges molt més amplis.

A la tarda, una estona abans d'anar La Social a veure l'altre acte que s'havia de fer sobre la Batalla de l'Ebre, vaig dedicar-me a buscar les notícies que m'havia indicat Quim. Efectivament, n'hi ha força quantitat, tot i que la seua extensió varia. N'hi ha algunes s'estenen poc més d'una línia, i altres ocupen prop d'una columna sencera. No obstant, una em cridà l'atenció, i no sols pel seu contingut i extensió, sinó per qui la signava: Mariano Bagés Grau. Vaig recordar-me llavors d'allò que em digué Quim sobre un tal Bagés, i en aquell moment es confirmava. La nota va sortir publicada a l'exemplar del 31 d'octubre de 1933. Fa referència a tres esdeveniments: l'incendi, sembla ser que provocat, d'una masia del poble, propietat de Manuel Sánchez, qui hi tenia una fusteria, a més de fer esment d'altres incendis de masies i la tala d'arbres de diverses finques de Flix, fets tots ells relacionats amb la vaga; l'accident patit per un obrer de la construcció, Josep Estopà, en caure d'una bastida; i el trasllat a Reus, després d'una llarga estada a Flix, de Lluís Díez Bartomeu (qui, si no vaig errat, exercí de metge o farmacèutic al nostre poble; ja em corregirà algú si no fou així).

Vaig estar buscant dins l'hemeroteca digital si hi havia cap nota més signada per Mariano Bagés. La cerca, però, va resultar infructuosa, tot i que tinc la sospita que la resta de notícies aparegudes, tot i no anar signades per ningú, la seua redacció podria atribuir-se a la mateixa persona. No obstant, i mentre no es demostri el contrari, sols disposem d'aquest petit reportatge l'autoria del qual pertany a un flixenc, a Mariano Bagés -Mariano del Sereno- qui almenys en una ocasió i de forma explícita féu de corresponsal a la nostra població d'un dels principals rotatius del nostre país com és La Vanguardia.

RECORDS PER A DOS GRANS PERSONES QUE ENS HAN DEIXAT

A pocs dies de l'inici de l'estiu em colpí força la notícia del decés de dos persones especialment apreciades per mi: Montserrat Vicens Reig i Josep Cervelló Rius. Tres dies de diferència es portaren. Montserrat Vicens morí a Solsona el dia 26 de juny. Josep Cervelló, a Barcelona, el 29. Les circumstàncies, però, van fer que me n'assabentés el mateix dia, amb poques hores de diferència.

Montserrat Vicens Reig, l'entranyable señorita Montse, com molts i moltes sabreu, exercí de mestra al parvulari de la Colònia Fàbrica, comptant amb el suport i la col·laboració en la tasca docent de Rosita Tarragó Garciapons. Montserrat Vicens era de Solsona. No sé exactament quan començà a impartir el seu mestratge, imagino que devia ser cap a inicis dels anys seixanta i el finalitzà a mitjans dels anys noranta (sento no poder precisar més aquestes dades). Els dies laborables, mentre estava a Flix, residia al casino. De fet, era comú (i ho és encara si no vaig errat) que tots els tècnics solters, empleats per l'electroquímica, visquessin en aquell edifici singular del barri. Per a la Montserrat Vicens era, a més, un lloc ideal: el parvulari estava just a l'altre costat de carrer del casino. De fet, tots els infants que esperàvem al seua arribada a les 9 del matí o a les 3 de la tarda, romaníem expectants tot mirant l'entrada del casino, i quan ella apareixia sortint per la porta de la residència, iniciàvem el nostre cor de rebuda amb la cantarella "La señorita Moooontseeee!", repetint-ho les vegades que convingués, fins que arribava, es feia posar en fila i entràvem dins el parvulari. Fou allí on jo, com tants d'altres, vam aprendre a llegir i escriure (encara recordo els Amiguitos, els quaderns de mostres i els propis exercicis d'escriptura que ens posava a la llibreta), a comptar i a sumar, les primeres nocions de coneixements generals (amb El Parvulito, de l'Editorial Alvarez) i fins i tot unes nocions d'anglès. Com és comú en un parvulari, les cançons infantils també formaren part de les activitats que realitzàvem (algunes en català), i tanmateix les manualitats. A la primavera, com altres infants, solia portar-li un ram del flors collides al meu jardí, i que rebia amb gran goig. Una de les qualitats de la Montserrat Vicens era el seu bon caràcter, amb un somriure gairebé sempre present al seu rostre. Quan vaig acabar els pàrvuls, la relació amb la señorita Montse continuà, tot i que la veia en comptades ocasions. Quan uns anys després vaig fer la primera comunió, als pocs dies va cridar-me i m'obsequià una capsa de bombons (encara conservo la capsa!). No cal dir que les trobades es van anar fent més esporàdiques. Una d'aquestes, i probablement l'última, fou a l'estació de tren de Flix. Allí em revelà alguns dels seus mètodes per conduir les classes i com ens distribuïa estratègicament perquè tothom en pogués treure més rendiment dels seus ensenyaments. I com deia, probablement fou aquella l'última ocasió que vaig veure-la, deu fer cosa d'uns deu anys, si fa no fa.

Josep Cervelló Rius, lo tiet Josep, va nàixer a Flix el 29 d'octubre de 1917. Féu els seus estudis superiors de química a Saragossa. Segons les dades que disposo, ingressà a l'electroquímica l'1 de maig de 1940. L'1 de març de 1949 ascendia a tècnic cap i l'1 de juliol de 1970 es convertia en el primer (i fins ara únic) director de la fàbrica nascut a Flix, com molt bé ens recordava Pere Muñoz al seu bloc. El 31 d'octubre de 1981 es jubilà i es traslladà a viure a Barcelona. Casat amb Paula Collazos Aguilà (la tieta Paula), el matrimoni tingué tres fills, Josep, Assumpció i Teresa. Ell i la seua muler eren dels familiars amb qui sempre van mantindre una relació força estreta. Força diumenges, després de la missa d'11 a la capella del barri, amb el meu pare anàvem a visitar els tiets, i fixa era la visita del dia de reis per anar buscar el regal que a casa seua m'havien portat (la tieta Paula és la meua padrina). Ja, més gran, vaig poder gaudir de la seua conversa tant a les visites que de tant en tant els tiets ens feien a casa meua, a Flix, o a les estades que vaig fer més d'una vegada al seu domicili a Barcelona, on sempre vaig ser ben rebut i acollit. També era prou coneguda la seua afició a l'esport, sobretot al tennis, que practicà des de ben jove fins fa no massa anys. Quan jugava a les pistes del barri (llavors no n'hi havia d'altres), a prop d'on vivia jo, tot i no veure'l ja es feia notar sobretot quan algú fallava alguna sacada i pronunciava un "no!" amb un to força peculiar. La vida va anar transcorrent, i l'arribada dels néts fou sens dubte un dels esdeveniments que més satisfacció li comportà: la Neus, el Jordi, la Laia i la Meritxell. Però aquest pas inexorable del temps també li començà a passar factura amb més d'un ensurt que li comportà l'atenció hospitalària. Tanmateix, les seues visites a Flix van començar a disminuir, limitant-se a compromisos importants i si la salut li permetia. No obstant, el contacte mai s'aturà, ja que esporàdicament des de casa ens hi posàvem en contacte per telèfon, com a mínim per Nadal i per Sant Josep.

Fa dos setmanes, seria dimecres o dijous que la meua mare em comunicava que l'havia trucat la Josefina, la muller del meu cosí Josep, informant-la que lo tiet Josep estava ingressat i molt greu, i que molt probablment no se'n sortiria aquesta vegada. Van ser uns dies d'espera de què la fatídica notícia arribés un moment o altre. Entremig, el dissabte dia 29 de juny, cap a mitja tarda, mentre em trobava manejant l'ordinador, la meua mare s'aproximà explicant-me que li havien dit una cosa que em faria molt de pesar: feia pocs dies havia mort la señorita Montse (el dia 26 de juny, com m'aclarí dies després la Rosita Tarragó). Certament fou una notícia que em va commoure, tant per l'apreci com pel que representà la Montserrat Vicens en la meua infantesa. No obstant seguíem esperant que arribessin noves de Barcelona. A la nit, al voltant de les 10 vaig trucar a casa dels tiets, sabedor que alguns dels meus cosins hi pernoctaven aquells dies. Va contestar-me la Laia, la filla de Josep i Josefina. "Com està el teu avi?", vaig preguntar-li. Amb veu entristida va donar-me una resposta breu i contundent: "Ha mort!".

Señorita Montse i tiet Josep, per tot el que heu sigut i heu representat per a mi, no podia estar-me sense dedicar-vos unes sentides paraules de record.

RECORDANT ELS GERMANS JOSEP I SANTI MULET

Hi ha moments que no voldries que arribessin mai, i sobretot aquells que suposen la desaparició d'algú a qui aprecies. És colpidor quan es tracta d'un ésser proper a tu: un familiar, un amic molt proper... Però també ho és quan són persones amb les qui, malgrat no tenir una relació estreta, sigui perquè en un determinat moment hi has tingut una vinculació especial, sigui per la circumstància com s'ha produït la seua desaparició, la notícia de la seua mort et causa una sensació d'abatiment i tristor. Aquest sentiment és el que vaig experimentar el passat mes de febrer quan vaig assabentar-me del decés dels dos germans Mulet, Josep i Santi, de forma tan sobtada i seguida.

Tots dos germans van tindre molt punts en comú durant la seua trajectòria vital. Un i altre des de molt aviat van estar vinculats al món musical de Flix. Josep ja fou integrant de formacions musicals abans de la guerra civil, i també en continuar formant part després del conflicte. Al 1949, formaren part ambdós de l'efímera Agrupación Coral de Educación y Descanso. Santi fou membre de grups musicals juvenils que es constituïren durant aquells mateixos anys. I el 1952, trobem novament als dos germans formant part del grup de joves flixencs que constituí l'Orfeó de Flix, entitat en la qual assolirien, tan un com l'altre, tasques de direcció coral i també la presidència de la junta directiva de l'entitat. Josep i Santi foren membres a més de la banda La Unió Musical.

Josep Mulet també exercí la tasca docent dins la música. Fou professor a la primera escola de música que es creà a Flix als anys seixanta, i més tard, quan l'any 1981 es creà l'actual escola, també hi impartí classes durant els primers anys de la seua existència. Santi també projectà les seues inquietuds musicals més enllà de les entitats del poble. Se'l va poder veure més d'una vegada dirigint els cants de la missa major com molts recordaran, i també el petit grup de cantors que participen en la processó de Les Creus. Però la fita més important on va particpar fou en la construcció de l'orgue de l'església de Flix, juntament amb els altres nou flixencs que, un cop assolida la prejubilació, van voler dedicar part del seu temps lliure recent adquirit a la consecució d'aquesta meritòria obra (el Grup de l'Orgue, com ells mateixos es van batejar). Santi, a més, va deixar escrit un Diari de l'orgue, on deixà constància de diversos detalls de com es va realitzar la construcció d'aquest instrument inaugurat l'any 2000.

De caràcter discret, no obstant això ja hem vist que van tindre un paper molt actiu en el món musical de Flix. Però també van participar en altres entitats i institucions del poble. Josep Mulet fou regidor del consistori flixenc entre els anys 1949 i 1955 i durant molt de temps exercí el càrrec de dipositari de l'Ajuntament. Per la seua part, Santi fou membre de l'Associació de Pares de Família, i, de profundes creences religioses (igual que Josep), també formà part del Consell Pastoral de la Parròquia de Flix. Si ja fèiem més amunt referència a la seua participació en la processó de Les Creus, dins d'aquesta manifestació religiosa Santi també s'encarregà durant molts anys d'escollir les persones que havien de llegir les estacions del Via Crucis (i dirigia a més els cants que s'hi intercalaven entre estació i estació).

Quan vaig començar a l'Orfeó de Flix l'any 1983, amb qui vaig mantindre més contacte inicialment fou amb Santi Mulet, per la raó que vaig entrar a formar part de la mateixa corda on cantava ell (barítons i baixos). Josep, per la seua banda, cantava amb els tenors. Llavors Santi era sots-director de l'Orfeó, però al marge actuava com un autèntic cap de corda respecte als barítons i els baixos. De fet, els assajos parcials d'aquests els dirigia ell, de la mateixa manera que en els assajos generals corregia o ajudava als qui no anàvem bé. Es pot dir que si barítons i baixos no creàvem, musicalment parlant, massa problemes era en gran part gràcies a l'esforç i al suport de Santi. Les pauses durant els assajos així com altres ocasions en què vaig poder conversar amb Santi Mulet, em van permetre conèixer una persona culta i dotada al mateix temps també d'un sentit de l'humor irònic.

Amb Josep Mulet m'hi vaig relacionar d'una forma més fluïda més tard. No fou per circumstàncies lligades a la música en aquest cas, sinó a causa d'una particularitat lligada al seu caràcter meticulós i ordenat: comptava amb un dels arxius personals més importants de Flix, amb gran quantitat i diversitat de documents, tots ells classificats i organitzats. Més d'una vegada vaig haver de sol·licitar-li que em deixés consultar alguns dels documents que tan curosament guardava, i dels quals ell no va posar cap obstacle en cedir-me'ls. Al marge, per vincles entre famílies, també més d'un cop vam coincidir en la mateixa taula en el dinar de Dilluns de Pasqua.

Per qüestions diferents, tan Josep com Santi van haver d'abandonar la seua vida activa i intensa en relació amb l'Orfeó. L'avançada edat de Josep i el fet d'haver-se quedat vidu, comportaren que finalment anés a viure amb la seua filla, Montse, a Tarragona. Santi, per la seua banda, contragué una malaltia que paulatinament l'obligà a allunyar-se de l'activitat de l'Orfeó.

Un dia, al treball, Dolors Corbella em comunicava que Josep Mulet havia de ser operat i que no es donava massa esperances perquè ho superés, donada la seua avançada edat. Malauradament, així va ser. Un dia o dos després d'assabentar-m'ho, la mateixa Dolors em comunicava el decés de Josep. Com es recordarà, morí a la matinada del passat 20 de febrer. A pesar de ser un fet que es veia a venir, la notícia em commocionà profundament. Al dia següent, juntament amb els altres companys de l'Orfeó de Flix, participàvem en la missa funeral celebrada al migdia. Al cap de dol hi figuraven tots els familiars més directes, excepte Santi, a qui, com ens vam assabentar, justament aquell mateix dia se li havia de practicar una operació. A mitja tarda d'aquella trista jornada, un cop vaig acabar de treballar, me'n vaig anar a l'escola de música a fer pràctiques de piano. En arribar, els comentaris amb els professors i altres persones que vaig trobar-me, indubtablement van girar a l'entorn de la desaparció de Josep, la seua persona i la llàstima que ens havia produït el seu decés. Després, ja un cop davant del piano, al cap d'una estona de pràctica sonà el mòbil. Em trucava Ramon Sabaté, president de l'Orfeó de Flix, comunicant-me la mort de Santi Mulet. Al començament, confós, pensava que m'estava parlant de Josep i em preguntava al mateix temps "i què em ve a dir aquest ara si ja ho sé prou?". Però Ramon -que suposo que va captar el meu estat- ho reiterà: "No ho has entès bé: s'ha mort Santi Mulet!". No vaig poder continuar amb les pràctiques.