dissabte, 14 de juliol del 2007

"DEUS CREATOR"

Atònits van quedar-se els professors de la Universitat de Barcelona que van rebre el llibre Atlas of Creation, procedent de Turquia. I més sorpresos encara en assabentar-se que aquesta tramesa es va fer també a universitats de França i Alemanya. Luxosament enquadernat, amb més de 700 pàgines i 5 kg de pes, l'Atles de la Creació va resultar ser un al·legat contra Darwin, negant la validesa de la teoria de l'evolució i fent alhora una defensa aferrisada del creacionisme en la seua versió més radical, és a dir, que darrere de la creació de l'Univers, de la matèria, dels éssers vius i de qualsevol fenòmen natural hi ha en última instància la mà de de la divinitat. De seguit va iniciar-se la recerca per resoldre el misteri de l'autor o dels autors d'aquella tramesa interessada en difondre aquestes idees i argumentacions acientífiques. Finalment es va aconseguir esbrinar l'enigma: una secta musulmana sorgida a Turquia, sostenidora de la teoria creacionista, n'havia estat la responsable.

Aquest relat pot semblar l'inici d'una novel·la de misteri, tant en boga últimament, amb sectes i societats secretes pel mig. Però lo fotut del cas és que aquests fets són reals i molt recents. Tot plegat va ocórrer el passat mes de febrer i en vaig ser sabedor a través de la premsa.

El creacionisme, com s'ha dit, parteix de la base que la divinitat està en l'origen primigeni de la naturalesa. No obstant, més que d'un sol creacionisme, cal parlar de creacionismes, ja que sota aquest concepte s'hi apleguen diverses sensibilitats i creences, des d'aquells que volen conciliar l'existència de la intervenció divina en la creació i l'evolució (com féu el prestigiós filòsof, teòleg i paleontòleg Pierre Teilhard de Chardin), fins als més extremistes, que no admeten la possibilitat de l'evolució i que defensen que la creació va començar el 23 d'octubre de l'any 4004 aC per a la qual Déu en va invertir sis dies, descansant al setè.
Els impulsors de les idees més extremes han estat grups evangèlics dels Estats Units, posicionaments que han trascendit més enllà d'aquests col·lectius, arribant assumir-los, entre altres, alguns sectors de l'Església Catòlica i, fins i tot, fora de l'àmbit cristià, alguns grups musulmans (com s'ha vist) i judaistes. No obstant, és al Estats Units on aquesta creença ha tingut més predicament: intents d'introduir el creacionisme a les escoles (alguns aconseguits) com a teoria alternativa a l'evolucionisme, pleits judicials, suport d'alguns líders polítics (Bush n'és simpatitzant) i de grans magnats de l'economia, etc. A més, hi ha qui diu que apart de qüestionar l'evolució, aquesta visió radical del creacionisme va més enllà, i el que posa en dubte en definitiva és el pensament científic en general. Que la divinitat estigui en l'origen de tot i que al mateix temps, sigui la causa última de qualsevol fenòmen, és un atac directe a qualsevol raonament basat en la ciència. A última hora, és també una forma de simplificar l'explicació a qualsevol fet que esdvingui a la natura: Déu està al darrere de tot i no cal donar-li més voltes.
Jo encara vull ser més agosarat en vaticinar cap on poden tendir les intencions d'aquests sectors més radicalitzats del creacionisme. Si l'ésser humà és una creació divina, en tot allò que faci i dugui a terme qualsevol home o dona s'hi haurà de veure la mà del Creador. Apliquem seguidament aquest raonament al camp polític i als qui governen: al cap i a la fi, tornem al vell pensament de que qui governa ho fa per mandat diví i al mateix temps és intèrpret dels designis de la divinitat. A la resta no ens queda més que obeir i complir els preceptes que corresponguin. Reconec, com deia abans, que potser és agosarada aquesta reflexió. No obstant, també sembla del tot inversemblant el relat del luxós manual de creacionisme amb què he iniciat l'escrit... i resulta que és cert.
Tot i els sectors poderosos que li donen suport, aquests radicals defensors del creacionisme anti-evolució no ho han tingut (ni ho tenen) fàcil. Tant és així, que a l'inici de la dècada dels noranta van voler maquillar la seua imatge, inventant-se un nou terme per definir la seua teoria, un concepte més amable de cara al públic, més fashion si és vol: en lloc de creacionisme, a partir de llavors van començar a parlar de disseny intel·ligent. És a dir, la naturalesa i els éssers que la poblen no van ser creats, sinó dissenyats. A més, a més, es procura en allò que sigui possible no anomenar la divinitat com a principi de la creació (o del disseny) per dissimular la seua confessionalitat, malgrat que deixen a entendre que hi ha un dissenyador. Això sí, segueixen presentant-se com alternativa a l'evolucionisme i al pensament científic.
Disseny intel·ligent. Quina paradoxa donar-li aquest nom a una creença que és un insult a la intel·ligència!
(En acabar aquest escrit, llegeixo a La Vanguardia d'avui l'article d'Imma Monsó "Museo de los ¿errores?" (p. 30), dedicat a l'obertura pels creacionistes del Museu de la Creació, a Kentucky. El títol ja avança quin és el to del contingut)

dijous, 12 de juliol del 2007

VÍKINGS A L'EBRE?

El víkings van protagonitzar part de les anomenades segones invasions, que van tindre lloc a Europa entre els segles VIII i XI. Procedents dels països escandinaus, van assolar les costes europees, des del mar Bàltic fins la Mediterrània Occidental, i les Illes Britàniques, duent a terme també una penetració per terra pels territoris de les actuals Rússia i Ucraïna. Les conseqüències d'aquests atacs i invasions van ser prou importants. Per un costat, davant el perill que representaven, van provocar que es consolidés el sistema feudal a Europa Occidental. Per un altre, van ser fonamentals per a l'afermament, la creació i el desenvolupament de determinats regnes, com Anglaterra, el primer regne rus a Kíev i el regne de Nàpols-Sicília.

La Península Ibèrica no en restà al marge dels atacs dels víkings. Gairebé tot el litoral peninsular i les Illes Balears en foren víctimes. Entre altres, el 844, Cadis va patir l'acció d'aquests guerrers del nord. Posteriorment a aquest atac, van remuntar el Guadalquivir fins a Sevilla, saquejant la ciutat, on després serien derrotats per les tropes de l'emir Abd al-Rahman II. Apart de la costa andalusa, altres zones que patiren les incursions dels víkings van ser Astúries, Galícia, Portugal, les Balears... i l'Ebre.

Hi ha qui dubta de la fiabilitat de com s'ha interpretat aquest episodi a partir de fonts escrites en àrab. Segons aquestes, sembla ser que l'any 859 un estol de naus vikingues va entrar per l'Ebre des de la desembocadura. Navegant riu amunt, van entrar després en un dels seus afluents, l'Aragon i posteriorment, a l'Arga. Ja en terres navarreses, van arribar a conquerir Pamplona on van fer pres al rei de Navarra García I Íñiguez, a qui van alliberar després d'aconseguir un bon rescat. Si fa no fa, és això el que s'explica al respecte en tots els textos que he pogut copsar. De vestigis d'aquesta incursió per l'Ebre no n'he sentit parlar mai, ni tampoc no n'he llegit res. L'única cosa, com a curiositat, és una hipòtesi suggerida en un article sobre embarcacions de l'Ebre (García-Delgado, 1994), on s'exposava que tècnics de museus de països escandinaus els cridà l'atenció el nostre llaüt de riu, pel que fa a estructura i aparells, que els semblà una tipologia molt semblant a les naus dels seus territoris. Els llaüts de l'Ebre una derivació dels temibles drakkars víkings? Em sembla una mica forçat, però a saber. El que sí podem donar per segur és que, de ser cert aquest episodi, els habitants de llavors de les actuals Terres de l'Ebre no van restar indiferents al pas dels guerrers escandinaus i amb tota probabilitat les poblacions de les vores del riu van haver de patir atacs.
Seria un bon exercici d'imaginació pensar com hagués pogut ser aquest pas dels víkings pel nostre territori ebrenc, pels nostres pobles. Un bon argument per algú que en vulgui fer una recreació literària al seu voltant. Això sí, que es tingui en compte sobretot un detall: malgrat la imatge més popularitzada i estesa, aquests ferotges guerrers nòrdics mai no van dur cascos amb banyes!

dimecres, 11 de juliol del 2007

REGATES AL RIU

Sens dubte, un dels actes més emblemàtics de la nostra Festa Major és la Festa del Riu, i dins d'aquesta, la cursa de pontones. No se sap ben bé quan va iniciar-se aquesta regata tradicional. Es parla que el seu origen ve de les competicions espontànies que feien les tripulacions dels llaüts a començaments del segle XX. No obstant, tenim constància gràfica de què ja protagonitzaven la Festa Major cap allà els anys trenta de la passada centúria. No han canviat poques coses d'aquelles primeres curses (les corrides de pontones, com es deia llavors) a les que se celebren ara.
Primerament, els protagonistes. A les primeres regates sols hi participaven llaguters i entre les diverses tripulacions hi havia una rivalitat sobretot de caire professional. A les actuals, són aficionats els que hi participen amb l'objectiu de practicar i mantindre aquesta competició tradicional i amb un esperit més esportiu. Un altra característica que ha canviat és que al començament els membres de les tripulacions eren tote del mateix poble, i, posteriorment, després de la Guerra Civil, es feren les primeres competicions amb embarcacions d'indrets diferents, cosa que es manté. També un altre fet és que abans en una mateixa regata podien participar pontones amb nombres de rems diferents (quatre, sis, vuit...), mentre que aquesta xifra s'ha acabat estabilitzant en quatre. I moltes més coses que han anat evolucionat amb el pas del temps.
Fa uns anys, el 1994 vaig estar entrevistant a persones que formaven o havien format part de tripulacions de pontones de Flix. Al marge de tots els detalls que em van informar sobre les regates, una de les coses en què gairebé van coincidir tots ells és que malgrat la il·lusió que els suposava ser partíceps d'aquesta activitat, trobaven que era molt d'esforç el que s'invertia per als entrenaments, per després haver de concórrer sols a tres regates (les de Flix, Móra d'Ebre i Móra la Nova). També creien que seria positiu per als tripulants de Flix que es creés un club nàutic per tal d'aunar esforços i poder projectar-se més enllà de les competicions tradicionals. Una altra mancança que destacaren a més era la no existència d'un reglament de les regates, cosa que donava peu més d'una vegada a situacions d'incertesa (i fins i tot, grotesques) sobre els resultats quan no hi havia un guanyador clar, entre altres assumptes. En el decurs dels anys que han passat després d'aquelles manifestacions, aquesta situació s'ha capgirat totalment. Al cap d'un any, el 1995, es constituïa l'actual Club Nàutic de Flix. Deu anys després, el 2004, es redactava un reglament a nivell comarcal per a les regates tradicionals de pontones. I d'uns anys cap aquí, veiem als remers de Flix participant ja no sols a les curses de les festes majors, sinó també en altres tipus de competicions i proves: baixades pel riu Ebre, la Lliga Catalana de Llaguts, les Regates de Muletes de les Terres de l'Ebre, etc.
Es podria afirmar que aquests nous canvis han comportat un allunyament de l'essència de les primeres regates, sobretot pel que fa a la seua espontaneïtat i el seu caràcter més tradicional, (existència d'un reglament, participació en competicions oficials amb altres tipus d'embarcacions, etc.). Però s'ha de pensar que estem en altres temps i al cap i a la fi aquesta evolució lògica permet que es mantingui el lligam amb el passat, com a testimoni d'un dels llegats de l'antiga navegació fluvial. I tot gràcies al tenaç treball de tots aquells membres de les tripulacions que s'han anat succeint al llarg del temps.

diumenge, 8 de juliol del 2007

PRESSUMPTES DELINQÜENTS




Qualsevol persona que naixi dins del territori de jurisdicció de l'Estat espanyol és, d'entrada, un pressumpte delinqüent. Així, clar i ras. Per la simple circumstància de què l'acta que dóna fe d'un naixement -amb la qual se certifica l'existència d'algú i que li garanteix la seua condició de ciutadà/ciutadana- es fa als jutjats.
El Registre Civil, com se sap, està adscrit a l'Administració de Justícia a l'Estat espanyol. Aquí perquè ja n'estem acostumats, però, si ho comparem amb altres països on aquest servei públic depèn de les adminsitracions locals (com és el cas de l'Estat francès), comencem a veure l'anomalia en què ens trobem. Ja per començar, no seria més lògic que els ajuntaments, des d'on s'elaboren les llistes del padró d'un municipi, tinguessin al mateix temps competències sobre el Registre Civil? Tal com va la cosa avui en dia, això comporta que, per al cas dels naixements, aquests han de ser primerament comunicats al Registre, i posteriorment, amb el Llibre de Família a la mà, s'ha de fer el mateix a l'ajuntament on almenys un dels pares de la nova criatura estigui empadronat/empadronada. Encara és més esperpèntic el circuit que segueixen les comunicacions dels matrimonis i les defuncions, ja que d'aquests n'informa als ajuntaments l'Institut Nacional d'Estadística... un cop han rebut prèviament la informació pertinent del Registre Civil de la població que correspongui!
Aquesta vinculació del Registre Civil a l'Administració de Justícia és conseqüència del procés de centralització que es desenvolupà durant el segle XIX a l'Estat espanyol. En lloc d'adscriure'l a l'Administració Local, un poder més dispers i més difícil de controlar, van preferir que fos la Justícia, un poder centralitzat, qui se'n fes càrrec. Durant la Segona República va haver l'intent de canviar aquesta situació. De fet, un decret de la Generalitat de l'any 1934 va traspassar la competència del Registre Civil als ajuntaments. Però després de la Guerra Civil, la dictadura franquista tornà a vincular-lo als jutjats, com un signe més de la seua política centralitzadora i d'estat policial, situació que es manté encara avui en dia pel que fa a la dependència del Registre Civil a l'administració judicial. De l'últim intent de canvi que tinc constància vaig assabentar-me fa uns anys navegant per la xarxa. Sembla ser que hi havia el projecte dins el govern del PP d'adscriure el Registre Civil als Registres de la Propietat, cosa que hagués comportat, entre altres desavantanges, que aquest servei deixés de ser gratuït per als ciutadans com ho és actualment. D'haver prosperat, de Guatemala a Guatepeor.
El fet que el Registre Civil depengui de l'Administració de Justícia té més conseqüències encara. Com se sap, un dels mals dels jutjats a l'Estat espanyol és la seua lentitud deguda sobretot a uns mètodes procedimentals farragosos i de vegades absurds. Doncs bé, tot canvi que afecti una acta del Registre precisa de la corresponent resolució judicial del jutjat de primera instància del partit judicial (tret de les traduccions de nom, amb les quals n'hi ha prou amb la manifestació de la persona interessada al mateix Registre). Una correcció d'un error en la inscripció o un canvi de nom, pot comportar un procediment que s'allarga mesos. Cosa que encara pot ser més greu si entremig l'usuari afectat està esperant poder resoldre aquest problema del registre perquè necessita posteriorment una certificació per a un altre assumpte que de moment resta aturat (una adopció, la rebuda d'una herència, una compra-venda d'un immoble, etc.). I que consti que no sempre es resol favorablement, sobretot pel que fa als canvis de nom. Hi ha persones que no han pogut satisfer el seu desig de poder oficialitzar el nom amb el qual són coneguts generalment, pel simple raonament de què el terme en qüestió no està admès o no consta en la pertinent llista de noms admesos. El mateix passa amb els noms dels nounats. Molts pares han de passar per l'experiència desencisadora de no poder posar al seu fill o la seua filla el nom que li havien escollit. Sens dubte, no resulta gens agradable haver de comunicar a algú una resolució segons la qual no pot assolir de forma oficial el nom amb el qual sempre ha estat conegut o informar uns pares que el nom que desitjaven per a la seua nova criatura no està admès. En tots dos casos a la cara d'incredulitat del començament li segueix la de lògica indignació.
I així estan les coses. De moment seguim essent uns pressumptes delinqüents com deia al principi, i de rebot sotmesos a capricis legals absurds. Seguirem essent-ho sempre i quan no acabi sorgint la iniciativa de voler canviar d'una vegada aquesta situació.