dissabte, 31 de desembre del 2011

DE LLARDECANS A VILLAR DE CAÑAS (I LA QUE ENS VE...)


Recordo que una persona molt propera a mi va comentar-me que mentre estava feinejant per casa li havia semblat escoltar a les notícies de la televisió que l'MTC el posarien a Llardecans. Després de la meua primera sorpresa i incredulitat davant aquella informació (tot i que qualsevol població hi podia optar, que coi hi pintava Llardecans?), vaig preguntar-li si ho havia entès bé. En aquells dies estava obert el procés del concurs d'adjudicació, i com a molt el que podia haver passat és que aquesta població veïna hagués decidit participar-hi, tot i els meus dubtes. Poc després vaig saber que un municipi de la província de Conca anomenat Villar de Cañas presentava la seua sol·licitud per acollir l'MTC. Aquí va ser on vaig deduir l'entrallat i el malentès, ja que si un no està massa al cas i està escoltant de biaix, és fàcil confondre Llardecans i "Vi-LLARDECAÑAS". Qui havia de dir que aquella població fins aquell moment desconeguda que espontàniament es va convertir en el centre d'un acudit dins el meu àmbit familiar, acabaria essent la que, si no hi ha res de nou acollirà finalment l'MTC segons l'acord pres en el primer consell de ministres del govern de Rajoy.

Em comentava un amic ahir a la tarda que fins que ell no vegi com posen la primera totxana en aquella població castellana, no n'estarà segur del tot que l'MTC vagi allà. No obstant, revisant la premsa d'avui em sembla que tot està dat i beneït. Ja coneixeu que en pensava d'aquest tema i tampoc cal rumiar-se massa quina va ser la meua reacció en saber la notícia, no cal donar-li més voltes. Ho sento per aquelles persones que veien en l'MTC una oportunitat per al nostre territori. No hi ha dubte que era una bona inversió, però al mateix temps segueixo opinant que en representava una feixuga hipoteca.

Hi ha, però, una cosa que m'ha sobtat, i és la rapidesa amb què el nou govern estatal ha resolt aquest tema. L'anterior executiu no va parar de marejar la perdiu per diverses causes i ara de cop i volta en el primer consell de ministres, juntament amb l'aprovació d'unes mesures polèmiques de cara a la reactivació econòmica (ja veurem que passa...), decideixen de un plumazo allò que els seus antecessors van ser incapaços de resoldre en anys. Hi ha una cosa en què dono la raó als partidaris d'Ascó: tècnicament, la seua era la millor proposta, no hi càpigui cap dubte. Però recordem un detall de la ubicació de l'MTC que hi havia en el projecte: la seua proximitat al riu, a l'Ebre. Cal pensar que el nou executiu de Madrid deu estar més que interessat en evitar qualsevol amenaça en la integritat i la puresa de les aigües del nostre riu. I em temo que no per raonaments precisament ecològics...

dimecres, 28 de desembre del 2011

EL 2012 EM CASO



Doncs sí, qui ho havia de dir! Finalment l'any que aviat començarà donaré el pas, un dia això havia d'arribar. Sens dubte que ha sigut un secret molt ben guardat que a més d'un i a més d'una us sorprendrà. Certament és una qüestió que, donades les circumstàncies he volgut portar amb la màxima discreció, però que una vegada confirmada i consolidada la relació, hem decidit donar un pas endavant i acabar-ho de lligar amb el matrimoni. No tota la vida havia de ser un solterot per molt que la cosa així semblés encaminada.



Res, que d'aquí uns mesos -encara no s'ha fixat la data- es farà la pertinent cerimònia casament. Si voleu conèixer la persona amb qui compartiré la meua vida aviat -a la pràctica, ja ho estic fent-, cliqueu aquest enllaç.

dimecres, 7 de desembre del 2011

LA FASIFICACIÓ FALSIFICADA

Fa cosa de mes i mig vaig acabar la lectura d'El cementerio de Praga, del sempre sorprenent Umberto Eco. La trama, ambientada a la segona meitat del segle XIX, gira a l'entorn d'un personatge, Simone Simonini, absolutament nefast i pervers. El seu ofici principal, del que n'és tot un expert, és la falsificació de documents, oferint els seus serveis des de simples particulars fins a les màximes autoritats de l'època, concretament a les de França, tot i que el seu singular currículum l'inicia a la seua Itàlia natal. És a París on finalment fa cap i on s'experimenta i es consolida com un falsificador inigualable. La seua tasca el porta a estar enmig de grans assumptes que més tard figurarien als llibres d'història, exercint a la perfecció la seua feina amb les conseqüències que provoquen els seus infundis ben remunerats. Fins i tot, ell es falsifica a sí mateix ja que de tant en tant adopta una altra personalitat. El seu últim treball va estar vinculat a la redacció d'un dels documents falsos més letals que mai s'han escrit, Els protocols dels savis de Sió. Però és que al marge d'aquest ofici maliciós, Simonini és un personatge miserable, energumen i de costums mediocres. Gairebé odia i menysprea qualsevol persona que no sigui ell mateix. Li repugnen les dones i té una fòbia especial, entre altres, cap als alemanys, els jesuïtes, els maçons i, molt especialment, cap als jueus. A més a més, quan algú està a punt de desemmascarar-lo, Simonini no dubta en recórrer a l'assassinat. I la seua màxima aspiració en aquesta vida és gaudir d'un bon menjar en un restaurant (a la novel·la es poden recollir un bon grapat de menús que consum el nostre antiheroi).

Al final del relat, Umberto Eco ens fa un aclariment: l'únic personatge fals que apareix al llarg de les pàgines de la novel·la és el mateix Simone Simonini. Tota la resta, fets i persones, van existir. És a dir, l'autor escriu una narració -una mentida al cap i a la fi- basada en fets i personatges reals, però on al centre del relat hi ha un individu que és l'únic inventat i qui, a més, es dedica a la tasca de falsificar documents. Tot un entramat metafòric-al·legòric que Eco sap teixir de forma magistral. Però, finalment sorgeix el gran interrogant: Simonini és un personatge fictici, però molts dels documents que s'esmenten, aquelles malicioses falsificacions que apareixen al llarg de la novel·la, van existir. Qui els va escriure? Fa fredor pensar que darrere aquells fulls hi ha la mà malvada d'una persona o d'un grup humà. Potser Umberto Eco ens ha enganyat una vegada més, i Simonini és més real del que ens pensem.

dimarts, 6 de desembre del 2011

"LA TUMBA DEL MARIQUITA" (O AGAFANT EL RAVE PER LES FULLES)

Un dels personatges més importants i influents de la història universal ha estat, sens dubte, Frederic II el Gran, rei de Prússia. Del seu llarg regnat (1740-1786) restà com a herència l'assoliment per part de Prússia de la categoria de potència europea de primer ordre, en gairebé tots els aspectes. Dels anys de Frederic data la constitució d'una de les màquines militars més formidables i temibles, base del poder, la projecció i l'expansió del regne prussià, gràcies a les reformes aplicades. Per altra banda, si bé no fou pròpiament un reformador social, Frederic II fou un paradigma del despotisme il·lustrat, procurant les mesures que possibilitessin el benestar dels seus súbdits. Una de les mesures més populars i reconegudes fou la introducció i el desenvolupament del conreu de la patata, que acabà esdevenint en un dels aliments bàsics dels prussians i de tots els alemanys. Aquest tubercle s'adaptava molt bé a les condicions climàtiques del territori prussià, al contrari del que passava amb els cereals; la seva expansió acabà amb els freqüents períodes de fam provocats per les males collites de cereals.

Al mateix temps, Frederic II fou un personatge controvertit i, fins i tot,
excèntric. Gran amant de la cultura i de les arts, va arribar a mantindre una estreta relació amb Voltaire i amb J.S. Bach. Durant el seu regnat fou construït el palau de Sanssouci, a Potsdam, residència d'estiu de Frederic i dels monarques prussians que el succeïren, que és una de les màximes expressions de l'arquitectura del rococó. Un dels camps artístics preferits d'aquest monarca fou la música, de la qual no fou sols espectador, sinó també compositor i, fins i tot, ell mateix va arribar a intepretar concerts de flauta davant la cort. També fou escriptor, tant de prosa com de poesia.

Hi ha un altre aspecte de la personalitat de Frederic II a tenir en compte: era homosexual. Característica del monarca que molts investigadors agafen amb pinces de cara a la veracitat o no d'alguns episodis que se li atribueixen. El més sonat i, alhora, tràgic el protagonitzà de jove, quan encara era príncep, en mantindre una relació sentimental amb un tinent de l'exèrcit. La parella va voler escapolir-se cap a Anglaterra, però foren descoberts; el tinent fou executat i Frederic, durant un temps empresonat i privat del seu títol de príncep hereu (el qual posteriorment recuperaria). Recordo que durant la visita que vaig efectuar a Potsdam, la guia del grup féu referència a aquesta característica de Frederic II amb un eufemístic "no li agradaven les dones"; vaig poder comprovar -com es veurà més endavant-, que altres guies feient referència a aquest tret fredericià. I de fet, opino que no és cap nimietat ni cap element de pura xafarderia morbosa fer esment de la condició d'homosexual de Frederic II, personatge, insisteixo, molt excepcional. Reitero, cal tenir-ho bastant en compte perquè, en bona part, explicaria moltes de les actituds i el costums d'aquest monarca singular, però sense anar més enllà d'aquesta apreciació.

Frederic II és considerat pels alemanys com un dels principals i més importants estadistes i personatges de la seua història, tant pel que representà per a l'engrandiment de Prússia (que més tard esdevindria el motor de la unitat alemanya), com -i sobretot força apreciat per aquest fet- per la popular mesura de la introducció de la patata. De fet, encara avui en dia molts alemanys que visiten el sepulcre de Frederic a Sanssouci hi dipositen al damunt patates com a mostra d'agraïment per haver promocionat aquest tubercle, salvant així del turment de la fam a milers dels seus avantpassats.

Fou a l'estiu de 2008, al final de la meua estada a Berlín, quan vaig visitar Potsdam i, com no podia ser menys, el palau de Sanssouci. Allí, als jardins, es troba el sepulcre de Frederic II, amb una sòbria làpida de pedra on figura escolpit el seu nom, i al costat,
fent gala d'una altra de les seues excentricitats, els sepulcres dels seus gossos de cacera (activitat al que era també força aficionat) tal com ell així ho desitjà. Em trobava contemplant aquella mostra d'austeritat, que contrastava amb la grandesa històrica del personatge quan, de sobte veig, que s'apropava un grup excursionistes. Per la cridòria que deixaven anar de seguit vaig saber que es tractava d'espanyols. Del grup, dos homes anaven més avançats, i un d'ells amb un aspecte singular -de cinquanta i tants anys, cos de pera, cabell greixós i ulleres de cul de got-, en trobar-se davant el sepulcre de Frederic, va deixar anar amb una característica veu nasal-meseteña i amb to de menyspreu: "¡Mira! ¡Ahí está la tumba del mariquita!". Com sempre, n'hi ha que agafen el rave per les fulles. I preparem-nos, perquè em temo que aquest tipus de raonament, maliciós, barroer i estret de mires, és el que imperarà, en molts aspectes, durant una bona pila d'anys.

dissabte, 3 de desembre del 2011

LES BARQUES "DE JOFFA" I "DE LA SIRGA" (II). RECTIFICAR ÉS DE SAVIS

En una entrada anterior sobre aquest tema sorgit després de la consulta del llibre Senyoriu i Municipi a la Catalunya Nova (segles XII-XIX), deduïa que les dos barques que sortien amb aquell nom (de Joffa i de la Sirga) al capbreu de 1400 corresponien, respectivament, a les barques de Dalt i a la de Baix. La clau de volta d'aquesta conclusió era un altre document -el de compravenda de la baronia de Flix, la Palma i Mas de Flix, de 1399-, del qual Serrano aportava aquesta cita: "la barca de pas... e ab lo dret de dita barca appellada de Juffa versus Ylerde, ab tots sos vaixells i altres arreus". Doncs bé, al cap d'uns dies Jaume Masip m'advertia que la citació efectuada per Serrano Daura no estava ben transcrita, i com a prova m'enviava una reproducció del document. Certament, per una part Serrano omet una part de la citació -omissió indicada amb tres punts-, i per un altra sembla que integra dos descripcions en una sola, si tenim en compte el que figura al document, que és el següent:

"ab la barca del pas devers Leyda e ab lo dret dela barca apellada de Jufa ".

És a dir, al document es distingeix entre la barca que condueix cap al camí de Lleida i l'altra, anomenada de Jufa. Xoca a més que es transcrigui versus Ylerde, quan en el document figura l'expressió en català, devers Leyda. Intueixo que Serrano va caure en una confusió, a saber si al moment mateix de transcriure el document, o bé en citar-lo, confusió certament que pot passar a qualsevol. Independentment del que hagués pogut passar, el cert és que un cop aclarida aquesta errada, no em queda més remei que esmenar i corregir en part el que expressava en l'anterior entrada dedicada a les dos barques.

Per una part, el que en el capbreu apareix com la barca de la sirga i en el document de compravenda, com la barca devers Leyda és la barca del Riu de Dalt, mentre que la Jufa/Joffa
és la del Riu de Baix. Així, probablement la maniobra de la tasia l'efectuaven els navegants a l'indret on es trobava la barca del Riu de Dalt. Això reforça encara més el paper d'aquest pas de barca, que no sols donava accés al camí que portava a Lleida, sinó també facilitiva una maniobra tan feixuga per a la navegació fluvial com era creuar el riu per accedir al camí de sirga de l'altra riba. No obstant, això continua validant una de les conclusions de l'anterior entrada, i és la de considerar Flix com un important nus de comunicacions durant segles.

Però també és cert que testimonis vius, com també explicava, m'havien referit que ells havien fet o havien vist fer la maniobra de la tasia a la zona de la barca del Riu de Baix. Si compten que amb tota probabilitat anteriorment es feia a l'altre pas aquesta maniobra, alguna circumstància va haver d'obligar a canviar la zona de tasia. Què va poder passar? Apunto dos hipòtesis. Josep Sánchez i Francisco R. Visa (1) aporten que durant la Guerra dels Segadors la barca del Riu de Dalt fou destruïda. De fet, de la mateixa època és el plànol de Flix dibuixat per l'enginyer militar francès Beualieu, en el qual sols apareix la barca del Riu de Baix. Tanmateix, en un plànol també d'enginyers militar francesos, però efectuat durant la Guerra de Successió, l'únic pas de barca que surt indicat és el de baix. Fou la perllongada manca del pas de barca del Riu de Dalt el que motivà el canvi de la zona de tasia cap al Riu de Baix?

L'altra hipòtesi apuntaria cap a un canvi sofert per l'orografia del riu, cosa que hagués repercutit en el traçat del camí de sirga. Aquesta transformació ben bé va poder ser produïda per una riuada. Cal recordar que l'avinguda de 1787 provocà canvis físics importants en el curs de l'Ebre. A Vinebre, per exemple, el riu deixà de passar pel costat del nucli habitat com havia estat secularment, per transcórrer en aquest tram dins de territori del terme d'Ascó. Qui no diu que una de les conseqüències d'aquesta temible riuada fos una modificació tal de les vores del riu a Flix que afectés el camí de sirga obligant a canviar la zona de tasia?

Com a conclusió d'aquesta entrada resta que la seua intenció era corregir i matisar el que s'havia expressat en l'anterior que tractava sobre les barques de Flix: que la que s'anomenava com de la sirga o devers Leyda corresponia al pas del Riu de Dalt, amb les importants comeses de possibilitar l'accés al camí de Lleida i facilitar la tasia als navegants; i la de Jufa/Joffa que correspondria a la barca del Riu de Baix, que més endavant esdevendria, pel motiu que fos, el punt de tasia.

(1) Josep Sánchez Cervelló i Francisco R. Visa Ribera, La navegació fluvial i la industrialització a Flix (1840-1940)

diumenge, 20 de novembre del 2011

PREVISIONS DE FUTUR

Aquest acudit ha estat publicat per l'edició d'avui d'El Periòdic d'Andorra. Crec que, malauradament, l'encerta...

dimarts, 1 de novembre del 2011

MARCOS FORTUNY LIZARBE (1966-2011)

Un sentit i emocionat adéu, Marcos, amic meu. Per què te n'has anat tan aviat?. Et recordarem...













dissabte, 29 d’octubre del 2011

LES BARQUES "DE JOFFA" I "DE LA SIRGA"

En una conversa que vaig mantindre fa una setmana amb Jaume Masip, va recordar-me la menció que Josep Serrano Daura fa a la seua tesi sobre les dos barques de Flix (1). Al paràgraf en qüestió, Serrano indica el següent:

A Flix la senyoria posseeix dues barques la "de la Sirga" i la "de Joffa". Al capbreu de cap al 1400 es declara que la primera "es de molt gran passatge" i que de les rendes de la segona corresponen a la senyoria "dues parts del barcatge de diners dels strangers".

Recordo que la primera vegada que vaig llegir aquest apartat del llibre em van sorprendre els dos noms amb què es denominen les dos barques del nostre poble. Certament que en aquest paràgraf no ens aclara quina és la barca del Riu de Dalt i quina la del Riu de Baix. Han hagut de passar uns anys i un seguit de coneixements adquirits que ho han permès esbrinar.

De fet, el mateix Josep Serrano més endavant ja ens dóna una pista que ens ajuda força:

Quan el 1399 Francesc de Sant Climent ven la baronia [de Flix i la Palma] a la ciutat de Barcelona es refereix a "la barca de pas... e ab lo dret de dita barca appellada de Juffa versus Ylerde, ab tots sos vaixells i altres arreus".

Si aquesta barca de Joffa o Juffa (Xofars?) era la que permetia anar cap a Lleida (Ylerde), naturalment ha de ser la que hi havia al Riu de Dalt. La circumstància, que facilités l'accés a l'antic camí cap a la capital lleidatana, convertí aquest pas de barca en un punt estratègic que calia preservar, i que garantia que Flix fos un important nus de comunicacions. No ens estranyi que, segles després de les esmentades cites, els carlistes ubiquessin el fortí del Castell Nou en un indret on, a més de controlar visualment tot el terme i l'Ebre, també podien vigilar i de prop el pas de barca del Riu de Dalt. I a saber si en el mateix indret arribés a existir alguna construcció anterior al castell carlista amb una intenció o intencions semblants.

Més sorprenent em va semblar el primer cop que ho vaig llegir el nom de l'altra barca, la "de la Sirga". Alguna cosa hauria de tindre a veure amb l'antic camí de sirga, i de fet sembla que així fou, com vaig poder assabentar-me després d'unes entrevistes amb persones grans que recorden una de les funcions que tenia la barca del Riu de Baix, al marge del transport de passatgers d'una vora a l'altra. Com se sap, els antics navegants de l'Ebre utilitzaven el camí de sirga per estirar les embarcacions des de la vora quan remuntaven el riu. El camí no sempre anava pel mateix marge, cosa que obligava a efectuar l'oportú canvi en determinats punts del trajecte. La maniobra de creuar el riu -la tasia com la denominaven els llaüters- resultava força complicada, donat que es feia en sentit transversal al corrent del riu. Si era possible, feien ús de les veles, però no era així, l'haver de recórrer als rems i/o a les barres els resultava força problem
àtic. No obstant, que en alguns d'aquets punts de tasia hi haugés un pas de barca els facilitava i molt aquesta maniobra: als navegants no els calia més que lligar la seua embarcació a la barca de pas i aquesta l'arrossegava cap a l'altra vora. Hi havia diversos passos de barca que eren al mateix temps punts de tasia: els de Miravet, Faió, Mequinensa, i el pas de barca del Riu de Baix a Flix. Que anteriorment se la conegués com la barca "de la Sirga", per tant, és del tot lògic si pensem en un context i una època en què la navegació fluvial era força intensa (de fet, el principal i més important mitjà de comunicació durant segles al nostre territori). Si tenim en compte que vinculada a l'antiga navegació, la tasca de la sirga era una de les principals i més dures activitats dels antics navegants del riu, poder gaudir d'un suport d'un pas de barca en una tasia els facilitava i allugeria, i molt, la feina. En altres paraules, que la barca del Riu de Baix donés aquest suport a la navegació fluvial, anava també a favor un cop més del caràcter de Flix com un punt estratègic de comunicacions. Val a dir que aquesta funció la complí fins ben entrat el segle XX i que la tasia es deixaria de fer en aquest punt quan va entrar en funcionament el canal i la resclosa de la central hidroelèctrica; llavors la maniobra de canviar de vora passar a realitzar pocs metres abans d'arribar a la resclosa, posant a disposició dels llaüters un cable que travessava el riu, pel qual hi discorria una corriola a la qual lligaven l'embarcació quan efectuaven la tasia.

Resumint, a Flix es comptà amb dos passos de barca que, a més de possibilitar als seus habitants anar d'una vora a l'altra, assoliren al mateix temps cadascuna una activitat que convertiren la nostra població en un punt estratègicament important, donat el suport que aportaven a les antigues vies de comunicació: la barca del Riu de Dalt (la "de Joffa"), facilitant l'accés a l'antic camí cap a Lleida; i la barca del Riu de Baix (la "de la Sirga") com a suport al transport fluvial per l'Ebre.

--------------------------------------

(1) Josep Serrano Daura, Senyoriu i Municipi a la Catalunya Nova (segles XII-XIX), Fundació Noguera, Barcelona, 2000. Josep Serrano cita en primer terme un capbreu possiblement datat el 1400, i en la segona cita, un altre document de 1399; tots dos manuscrits pertanyen a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Juntament amb altres documents, dels dos es disposa d'una reproducció a l'Arxiu Municipal de Flix, formant part del recull aportat per Frederic Cervelló Rodes.

dijous, 18 d’agost del 2011

LA RECONSTRUCCIÓ DE LA SÍNIA (i II). LA INAUGURACIÓ

Si a l'anterior entrada es parlava de l'acte de celebració de l'inici de les obres de reconstrucció de la sínia, en aquest es reproduirà la nota que fa referència a la seua inauguració el 18 d'abril de 1830, publicada tanmateix a la Gaceta de Madrid, en la seua edició del 20 de juliol d'aquell mateix any. Aquí, entre altres detalls força interessants de la diada, aclareix un punt tractat abans i és que realment antigament hi havia més d'una sínia com es podrà llegir. També fa una descripció general de la nova nòria i les seues característiques i com va començar a elevar aigua un cop inaugurada i com aquest element s'anava distribuint pels canals de reg. Així mateix fa esment d'un acte posterior d'agraïment al rei i a la necessitat de reparar l'assut per acabar de completar la regeneració de tota la infraestructura del reg.

"Flix 18 de Abril. Concluida la náfora (zua ó noria), parte muy principal de las Reales obras hidráulicas que por cuenta del real patrimonio está encargado de ejecutar en esta villa sobre el rio Ebro el ingeniero capitan de navío de la Real armada D. Cárlos María de Abajo, de que se habló en la Gaceta de 19 de Febrero del año último [1829], se procedió a su bendicion en 18 de Abril de este año en los términos siguientes: Despues de una misa solemne, que ofició el canónigo de Lérida Dr. D. Manuel Gerona, salió en procesión la imagen de Ntra. Sra. del Cármen, bajo cuya especial proteccion estan puestas dichas Reales obras. Al llegar la procesion á la náfora se presentó el Dr. D. Antonio Sanz, dignidad arcediano de Borriol en la Sta. iglesia catedral de Tortosa, encargado de la bendicion, por súplica de dicho director, quien le manifestó el deseo de que esta máquina fuese conocida en adelante con el nombre de Sta. Cristina, en memoria de nuestra augusta Soberana (I); el expresado arcediano dijo que el R. obispo de aquella diócesis D. Victor Damian Saez no podia verificar por sí mismo esta religiosa ceremonia á causa de sus dolencias: concluida la bendicion y sueltos á una señal del director los aparejos que detenian la rueda, esta inmediatamente empezó á andar, vertiendo en la acequia y á la altura de 70 pies un raudal de agua, que al observarlo los espectadores prorrumpieron en repetidos vivas al Rey Ntro. Sr.: el Director, entregando al preste las llaves de las compuertas le pidió se sirviese abrirlas para que desde aquel dia empezase á disfrutar del riego aquel terreno pingüe; y trasladándose, acompañado del ayuntamiento, al punto donde se halla el repartimiento de las aguas, abrió los candados y dió paso á las aguas con inexplicable satisfaccion del vecindario y demas concurrentes de los pueblos inmediatos, que veian empezar una nueva época de prosperidad para aquel pais. El director dio un viva al Rey, que fue repetido con la expresion mas tierna de amor, fidelidad y reconocimiento á la mano augusta y paternal que se desprende de la enorme suma de 750 duros de su patrimonio para formar la riqueza de aquella porcion feliz de sus amados vasallos. Acto continuo se entonó el Te Deum, y cantándolo, volvió la procesion a la iglesia.

Dificil es describir el justo entusiasmo y tierna gratitud de aquellos habitantes al ver restablecidas por la inagotable munificiencia del Rey nuestro Señor, y la sábia direccion del comisionado Abajo, las obras que las injurias y vicisitudes de los tiempos habian destruido. Este nuevo impulso, dado á objeto tan importante, que dejará memoria en el feliz reinado de S.M., como uno de los rasgos generosos con que se señala, presenta una conocida ventaja á las obras antiguas, especialmente por la máquina de que se trata; entonces solo existian unas ruedas cuyo movimiento se sentia á cinco leguas de distancia, que se incendiaban muy á menudo por su dureza y frotacion, y que surtian con mucha pereza el agua; ahora con solo una gran rueda, que no hace el menor ruido, y cuyos ejes no se caldean por mas vueltas que da; que no tiene en la actualidad sino la mitad de los cangillones ó pozales de su dotacion, y últimamente que está perfeccionada la acequia madre del comun, ni cerrada la trencada, ha llegado el agua á la plaza del pueblo en media hora, cuando antes tardaba de cinco á seis; dando mas productos con solo 80 pozales, que cada una de las tres norias que conocieron alli los antiguos, y combinando la nueva máquina y su enorme mole con 640 cántaros de agua, con un movimiento suave y uniforme.

Todos estos beneficios, que aquellos vecinos deben á su augusto y Soberano bienhechor, asegurándoles su venturoso porvenir, les impulsaron á manifestar ostensiblemente su justo reconocimiento, celebrando religiosa y dignamente el dia de S. Fernando. El ayuntamiento de acuerdo con el cura párroco dispuso una misa solemne con Manifiesto, en la que se pidió por la salud y prosperidad del Rey y Reina nuestros Señores, y de toda la Real Familia; habiendo formado el prior párroco en el sermon que predicó, el contraste entre la desolacion den que yacía sumergido el pueblo en el año de 1824, y la dichosa abundancia de que goza en el dia. El retrato de S.M. estuvo colocado al lado del evangelio con el mayor lucimiento, y adornado con inscripciones análogas á la fidelidad, á la gratitud y al respeto; fue conducido despues por todo el pueblo en un estandarte, que llevaron alternativamente el director y baile de la villa, cuyas calles estuvieron colgadas; hubo iluminacion general y regocijos públicos, entre ellos el baile por la noche en la plaza, sin que en medio de la numerosa concurrencia de vecinos y forasteros que acudieron de todas partes del Principado á ver la Reales obras, haya ocurrido el mas pequeño disgusto, antes al contrario no se oyeron otros acentos que los del júbilo, amor y agradecimiento á S.M.

El cierre de la brecha del azud (vulgo trencada), es la parte principal que falta al complemento de unas obras tan importantes; y esta delicada y dificil operacion, preparada de antemano con las mas seguras y meditadas combinaciones, colmará las esperanzas de aquellos habitantes, coronando los esfuerzos, ilustrando zelo y conocimiento que el ingeniero director ha manifestado, aplicándolos al mas puntual y exacto desempeño de tan honrosa y benéfica Real comision.
-----------------------------------
(I) El Rey nuestro Señor se ha servido acceder á los deseos del director, mandando que la náfora de que se trata sea conocida con el nombre de su augusta Esposa la Reina nuestra Señora".

dimecres, 17 d’agost del 2011

LA RECONSTRUCCIÓ DE LA SÍNIA (I)

Recordo que en el seu excel·lent (i enyorat) bloc "Tantost", Josep Antoni Martínez va reproduir els plànols de l'antiga sínia (nòria) de reg de Flix, que desaparegué després de la ubicació el mateix indret de la fàbrica electroquímica. Aquesta no arribava als cent anys, ja que funcionava des de 1830, any en què s'acabà la seua construcció i fou inaugurada. La sínia substituïa a una altra més antiga que fou destruïda. Sobre quin fou l'agent causant de la destrucció, en principi atenent a segons quines fonts sembla que fou pels efectes de la riuada de 1787, especialment davastadora; altres fonts, però sostenen que foren soldats de l'exèrcit napoleònic els qui procediren a la seua voladura abans d'abandonar la nostra població. Segons em va manifestar Jaume Masip el que hi havia inicialment eren dos sínies (una doble sínia, com es vulgui), la qual cosa explicaria aquesta disparitat pel que fa a les fonts. Fos quina fos la causa i el nombre de sínies, el cert és que la destrucció d'aquest mecanisme que proporcionava aigua per al reg i altres activitats (com el molí d'Oriol, com s'ha pogut saber), suposà per als habitants de Flix la manca d'un element imprescindible per a la seua activitat econòmica, "lo que fue una verdadera calamidad para esta villa, cuya poblacion disminuyó considerablemente" (Diccionario geográfico universal, 1831). Per tant, la seua reconstrucció i posada en marxa era força esperada per la població. El 23 de gener de 1829 es procedia a l'acte inaugural de les obres, que comptà amb la presència del bisbe de Tortosa, en representació del rei Ferran VII. La crònica d'aquella diada ve reflectida en un escrit de la Gaceta de Madrid (el precedent de l'actual BOE), publicat el 19 de febrer del mateix any i que tot seguit es reprodueix.

"Flix 23 de Enero. Este pueblo acaba de presenciar una ceremonia tan nueva como grata para él. Hace unos 40 años que habiendo roto el Ebro el azud (presa) construido en tiempo inmemorial á un cuarto de hora á la parte de arriba del pueblo, le privó del beneficio del molino y del mayor todavía de riego, que proporcionaba una gran náfora (zua o noria), con la que elevándose el agua á la altura de 70 pies, hacia fértiles las pingües tierras que le rodean. La decadencia y miseria del vecindario era progresiva desde dicha época, y hubiese llegado á su término, á no haber venido á detenerlas la mano piadosa de un Soberano que se encuentra donde quiera que haya lágrimas que enjugar. Luego que S.M. (que Dios guarde) se enteró de la necesidad de contener estos males, mandó librar delos fondos de su Real patrimonio 750 duros, cantidad que despues de largas y bien combinadas operaciones, calculó el ingeniero hidráulico D. Cárlos María Abajo era necessaria para cerrar la rotura de la presa, reparar esta en toda su extension de mas de 900 varas, reconstruir el molino, hacer nueva la náfora, poner corrientes las antiguas acequias, y abrir otras nuevas, conforma á la mayor extensión que se ha dado al riego. El dia 21 de los corrientes estaba señalado para abrir esta obra, lo que no se verificó sin implorar antes las bendiciones del cielo, para un Monarca, cuyos esfuerzos en favor de sus vasallos, crecen á medida que las dificultades que en todo sentido han acumulado las calamidades de los tiempos pasados. Al intento se celebró una misa solemne, que ofició el arcediano de Borriol, dignidad de la santa inglesia de Tortosa; y el Excmo. é Ilmo. Sr. D. Victor Damian Saez, Obispo de la misma, tomando la palabra al ofertorio de ella, les hizo ver cuan obligados quedaban á la bondad de un Monarca, que no solo remediaba sus males en circunstancias tan apuradas, sino que aun añadia la singular dignacion de dar las gracias por los sentimientos de fidelidad que ál agradecer el beneficio de S.M. le manifestaron los habitantes de Flix, en una exposicion hecha por el párroco y ayuntamiento de la villa, y dirigida por el Excmo. Sr. Obispo. El mal tiempo no permitió hacer la apertura de la obra en el mismo azud, y se hubo de verificar en la Plaza Mayor, por donde pasa la acequia real. El pueblo y clero salieron de la iglesia en procesion, y al llegar á la plaza el Sr. Obispo, como encargado por S.M. de procurar los adelantos y construccion de la obra hasta su total conclusion, ocupó una silla ante la cual estaban extendidos los planos sobre una mesa. El director D. Carlos María de Abajo le hizo entonces una ligera declaracion de ellos, manifestando en un discurso la serie de trabajos preparativos, y como en aquel instante estaba la obra en disposicion de empezarse, concluyendo con pedir á S.E.I. diese la primera azonada en la acequia, y le concediese por patrona de la obra á la santísima Virgen en su advocación del Cármen, cuya imagen estaba presente. El prelado contestó agradeciéndoles el zelo con que por su parte habia coadyuvado á los deseos á los deseos benéficos de S.M., y la piedad con que hacia ver la necesidad del favor del cielo, para alejar males que en tales obras no es dado á la prudencia humana prevenir. Acto continuo tomó la azada que le estaba prevenida, y al grito de ¡viva el Rey! ante el retrato de S.M., que conducia el Dr. D. Damian Gordo Saez, canónigo de Tortosa, dió el primer golpe en la acequia, cantando la música en seguida una aria en loor de S.M. Concluida, entonó el preste el Te Deum, y alternando los versos el clero y músicos, volvió la procesion á la iglesia, con lo que concluyó este acto, y los habitantes y numeroso concurso de los pueblos inmediatos, se congregaron á toda clase de honestos regocijos. No es facil pintar la alegría de estas gentes desde el dia 20, en que entraron en la villa el prelado y director, hasta el 23 en que quedó abierta la obra. Calles colgadas, arcos triunfales, surtidores vistosos, fuegos artificiales, danzas y bailes á estilo del pais, comida pública á los pobres, arengas y versos en obsequio de S.M.; nada se veia que no indicara su extraordinaria satisfaccion en la apertura de unos trabajos, que van abrir la fuente de su futura prosperidad. El nombre del Rey ha resonado á todas horas en sus fieles y agradecidos vivas, manifestando de este modo que el solo merece toda la gloria y gratitud por el bien que se presiente en la obra comenzada".

dijous, 4 d’agost del 2011

LA PERCEPCIÓ DEL MAL GUST

Alguns mitjans de comunicació -entre ells El Periódico i Ara- recollien avui la notícia que l'ajuntament de Pisa ha iniciat una campanya contra els venedors de souvenirs de mal gust. Les fotografies que acompanyen els reportatges mostren calçotets, delantals i altres peces de roba que exhibeixen els genitals de l'escultura del David de Miquel Àngel, o de la Torre de Pisa amb clares connotacions fàl·liques. Sembla ser que alguns comerciants han estat ja multats i el que pretén el consistori pisà és retirar o com a mínim, que nos'exposin en públic aquests souvenirs vergonyosos i que falten al respecte.

No entraré en debats envers on comença i on acaba la percepció del mal gust. Cadascú té els seus criteris, i algú es podrà sentir més ofès o li faran gràcia aquests objectes amb clares referències sexuals d'acord amb les seues conviccions. En tots els viatges que he realitzat, si fa no fa, a totes les botigues i parades de souvenirs és comú trobar-se articles d'aquest calibre. A mi, particularment, aquestes estupideses barroeres el que em provoquen quan les veig és un sentiment que va des de l'absoluta indiferència fins a un lleu somriure.

No obstant, durant el meu periple per Itàlia que vaig efectuar fa dos anys, un souvenir sí que em va cridar força l'atenció. Fou en una parada a prop de la famosa Fontada di Trevi, a Roma. Entre una munió de pósters amb imatges emblemàtiques de la capital italiana (el Coliseum, la Fontana di Trevi, la Piazza Navona, la Plaça de Sant Pere del Vaticà, etc.), n'hi havia, i no precisament de petit tamany, alguns amb la fotografia de Benito Mussolini. Que enmig de la capital d'un país occidental, suposadament democràtic, et trobis que s'exibeix com a record la imatge d'un personatge inefable, que entre els diversos actes rebutjables duts a terme sota la seua responsabilitat, trobem els comesos per alguns dels seus subordinats com foren els pilots que bombardejaren nombroses poblacions catalanes -entre elles, Flix- durant la guerra civil, amb tot el rastre de víctimes entre morts i ferits, sincereament, no em va fer gens de gràcia.

Per tant, posats a retirar souvenirs indecents, de mal gust i obscens, respecto el que puguin opinar les autoritats pisanes (i suposo que d'altres indrets d'Itàlia) sobre l'exposició de genitals, però, si us plau, demano que de cara al decòrum ciutadà que diuen defensar, també retirin de les parades aquest lamentable souvenir amb la imatge d'un dels grans carnicers de la història.

divendres, 8 de juliol del 2011

LA CARA FOSCA DE L'ISLAM (SEGONS PILAR RAHOLA)

La imatge que projecta la Pilar Rahola televisiva no m'atreu en absolut, més aviat el contrari. I recordo que vaig posar-me les mans al cap quan es va anunciar que La Vanguardia li publicaria una columna diària. Reconec que la meua reacció fou errònia, ja que vaig acabar descobrint una altra Pilar Rahola més asserenada, reflexiva i crítica, que ha fet que esdevingui una de les lectures obligades cada vegada que llegeixo La Vanguardia, cosa que no vol dir que sempre estigui d'acord amb les seues opinions.

Un dels temes que acostuma a tractar amb freqüència és el de la parcialitat que mostren determinades autoritats envers els musulmans, tant pel que fa a l'indissimulat suport a la causa palestina, que deriva en una oberta hostilitat cap als israelians, fins a la permissivitat a determinades pràctiques de les comunitats immigrants musulmanes que xoquen absolutament amb els costums occidentals (en especial el sotmetiment que sofreixen les dones musulmanes). Rahola ha volgut fer palès tot això en el llibre La República Islàmica d'Espanya, on ha bolcat tot el seu coneixement sobre aquesta temàtica. Deixant de banda la caòtica estructuració del llibre (que de vegades fa farragosa la seua lectura), l'autora denuncia no sols això exposat, sinó que alerta de la implantació i l'extensió de certs corrents islamistes radicals (els salafistes i els tabligh, especialment) que fan arribar els seus missatges retrògrads i anti-occidentals a través de les mesquites. Per demostrar tot plegat, Rahola aporta i es basa en nombroses fonts de solvència, tant d'estaments oficials com de recerques periodístiques. Insisteix, com s'ha fet igualment des d'altres mitjans, com aquests moviments radicals tenen una especial implantació al llarg de la vall de l'Ebre, a Catalunya en particular i a les comarques tarragonines en concret.

Si bé l'autora es justifica afirmant que el seu llibre no va contra la religió musulmana i que es basa en fonts fiables, cal tenir en compte els prejudicis dels quals parteix. Tampoc deixa ben clar quina és l'extensió real d'aquesta expansió de l'islamisme radical al nostre territori. Amb tot, deixant de banda aquests i altres aspectes i la truculència amb què tracta algun capítol, és un llibre força interessant i a considerar, més sobretot i com he dit, per la solvència de les fonts a les quals ha recorregut l'autora. El panorama que dibuixa, si no ben bé alarmant, sí és inquietant... i molt!.

dilluns, 4 de juliol del 2011

EL QUE EN PENSO DELS INDIGNATS


Poc a dir i afegir a tot el que s'ha dit sobre aquest moviment dels indignats, tret de què és un fenòmen que es veia vindre. Amb un elevat índex d'atur, amb milers i milers de persones abocades a la misèria i sense cap perspetiva de futur i uns governs que no fan altra cosa que retallar (ditxosa paraula!) serveis, carregant-se l'estat social de dret i endegant mesures que afavoreixen les entitats financeres, les mateixes que, a causa de la seua irresponsabilitat (sense oblidar la imprudència de molts dels clients, tot s'ha de dir) són a la base de l'esclat de la crisi. Fa cosa d'un any que, entre altres que ho haguessin fet, denunciava amb una entrada aquesta situació.

Personalmente em semblava insòlit que ningú no acabés esclatant enmig d'aquest context explosiu i així vaig comentar-ho en més d'una conversa. Quan aquesta primavera vaig assabentar-me de la publicació de l'Indigneu-vos! d'Stéphane Hessel i la repercussió que estava assolint, es podia albirar que en poques setmanes alguna cosa passaria, com així ha estat. La clau del llibre és que l'autor assenyala com autèntics culpables de la crisi als grups financers i als dirigents polítics i els governs que els han consentit les seues accions abusives, a més de recomanar que de cap de les maneres es recorri a la violència en les protestes.

Ara de moment, després d'unes setmanes de tensió, es respiera una certa calma, però no crec que hagi finalitzat el moviment. Certament que l'absència d'uns caps visibles i la heterogeneïtat dels seus integrants fan que, aparentment, no se sàpiga quins són els seus objectius. I d'aquesta confusió se n'han valgut els contraris a aquest moviment de protesta social, assimilant-los alguns cops (com ha pretés algun inefable conseller) als moviments violents anti-sistema. No va per aquí la cosa. La base i les causes són molt més profundes.

A Islàndia, com s'ha repetit no poques vegades ho van tindre clar. Els responsables dels grups financers d'aquest país i un ex-cap de govern han fet cap davant dels tribunals islandesos, com a responsables del desgavell econòmic que ha conduït cap a la ruïna a aquest país nòrdic, a més de negar-se en redó a acceptar que hagi de ser la població qui carregui amb el pes se la crisi, a més d'endegar una reforma constitucional. Això ha passat en un país de poc més de 300.000 habitants. Que passaria si unes mesures semblants s'acabessin aplicant en algun altre estat, com el nostre sense anar més lluny, que gairebé multiplica per 20 els habitants d'Islàndia? Les conseqüències podrien ser molt més traumàtiques. Per això hi ha interès de frenar i, si escau, demonitzar el moviment dels indignats. Fan por sens dubte, senzillament perquè la raó, en el fons, és al seu costat.

dilluns, 16 de maig del 2011

NOVA PROPOSTA D'ESCUT (DESPRÉS DE L'ESPORGA...)




Reconec que ara, potser, m'he passat una mica...

divendres, 22 d’abril del 2011

dimarts, 1 de març del 2011

DE NADAL A CARNAVAL: LES FESTES D'INVERSIÓ

Amb el Nadal i fins el Carnaval s'obre un cicle d'actes festius que els estudiosos han denominat festes d'inversió. Inversió del món establert, és a dir, durant aquestes celebracions es capgira tot i a tots nivells: social, polític, familiar, sexual, etc. Un altre tret comú són els excessos i la deshinibició que es manifesten, siguin tant de menjar i beure, com en el llenguatge (s'arriba a la grolleria), en la pràctica sexual, en les disfresses o en les despeses econòmiques. Tot plegat es contraposa i constrasta amb l'actitud que, tradicionalment, es mantenia durant el període de Quaresma, d'absolut recolliment i moderació en els costums. Aquesta posada en escena del món a l'inrevés a través d'aquestes manifestacions festives tenia el seu motiu a les societats antigues amb una forta jerarquització i la consegüent tensió diària a què es veien sotmeses les persones per tal de no transgredir l'odre establert. Durant aquest cicle festiu aquesta tensió esclatava: els esclaus esdevenien amos, els súbdits esdevenien reis, les dones manaven els homes, els infants als adults, etc. De tot això en resten reminiscències, tot i que moltes manifestacions han perdut el seu sentit original i/o han estat cristianitzades.

Al Nadal l'únic que perdura són els continus àpats que es consumeixen al llarg de les festes, no sols els familiars, sinó també que cal sumar-hi els que fan amb les amistats, amb els companys de feina, els que organitzen entitats, etc, i també l'intercanvi de regals. Són restes de l'antiga celebració de les Saturnàlies, festes en honor a Saturn, déu de l'abundància i la felicitat, durant les quals fins i tot els esclaus gaudien d'una certa llibertat per fer el que volguessin. D'aquesta disbauxa de tints carnestoltencs podem trobar-hi indicis en altres tradicions com els pessebres (la figura del caganer) o en certs personatges de la representació dels Pastorets. Símbol de l'abundància ho és el Tronc de Nadal, el qual tanmateix comporta altres elements contradictoris i de perversió: se l'ha de colpejar perquè aporti els seus regals, a més que aquests, recordem-ho, els dóna cagant. A Flix també hi havia un costum, perdut fa molts anys, com el de fer esclatar les bufes de maitines (bufetes de porc unflades d'aire) durant la Missa del Gall, un element de tints burlescs que contrasta amb la serietat de la cerimònia religiosa. Altres tradicions amb característiques carnestolenques dins el cicle nadalenc són la de l'Home dels Nassos i la cavalcada dels Reis d'Orient (que són també repartidors de regals).

Sant Antoni és una altra de les festivitats on perviuen elements d'inversió i transgressió, tot i que alguns també s'han perdut. Com bé sabem, Sant Antoni és considerat el patró dels animals, atribut que per a molts estudiosos amaga un sentit burlesc i transgressor. Trobem igualment els àpats abundosos, que en diversos indrets, i entre ells Flix, se celebren a l'aire lliure, desafiant el fred de la nit al voltant de les fogueres. Aquest desafiament al clima (quan l'actitud normal hauria de ser estar ben resguardat a dins de llar) hi ha qui hi veu també com un element de transgressió. Al mateix temps, el foc té també una funció de catarsi, de treure'ns de damunt allò que ens fa nosa, i quants no han aprofitat les fogueres de Sant Antoni per cremar mobles vells i altres andròmines que els feian nosa. A Flix també fa anys durant aquesta festa la gent es disfressava, costum però també que s'ha perdut (jo encara ho he arribat a veure!).

L'aspecte d'inversió és ben evident a la festa de Santa Àgueda, sobretot antigament quan el patriarcalisme i la dominació de l'home envers la dona era una realitat evident. Durant Santa Àgueda les dones assoleixen un protagonisme absolut, és el dia en què manen (hi ha llocs on es nomena una alcaldessa) i els és permesa tota llibertat. La gastronomia també hi és força present. A molts pobles s'elaboren coques i pastissos típics d'aquesta festa. A Flix, després de la missa de Santa Àgueda, es reparteixen uns panets (una mena de bollos) a totes les assistents, i entre les activitats que celebren, els aperitius, els dinars i els berenars tenen una presència especial. Tanmateix, la disfressa d'alguna manera hi és present, amb un dels símbols per execel·lència d'aquesta festa com són els mantons que llueixen les dacteres.

Sens dubte que el Carnaval és un compendi de festa d'inversió, de transgressió i de perversió. Marca el final de tot el cicle que s'inicia al Nadal, de forma apoteòsica. Tot i que a Flix ja portem molts anys celebrant-lo, no té la solidesa i ni el caliu d'altres indrets on té un arrelament secular. Amb tot, alguns dels seus trets més característics han cuallat: les disfresses, la disbauxa al carrer, i la figura esperpèntica del Rei Carnestoltes qui aprofita a fer un pregó on la grolleria més descarnada i la crítica a determinats esdeveniments i personatges del poble acostumen a ser-hi presents.



---------------------------------------

BIBLIOGRAFIA

Joan Prat i Jesús Contreras, Les festes populars

Noemí Sans, "Elements carnestoltencs en el Sant Antoni dels Països Catalans", a Actes de les primeres jornades d'estudi sobre la Festa de Sant Antoni als Països Catalans.

dimecres, 23 de febrer del 2011

LA INCÒGNITA D'AQUELLA NIT


Pere Muñoz en fa menció a la seua última entrada, i també jo vaig fer-ho tot just fa dos anys en un dels paràgrafs de l'escrit que vaig publicar llavors: la reunió d'ultradretans que hi hagué la nit del 23-F a la nostra població. Si fa no fa, molta gent n'hem sentit a parlar d'aquella sinistra trobada, de la qual s'han dit moltes coses: que si anaven armats, que si disposaven de llistes de persones a qui havien de detindre, que si esperaven ordres per actuar, que si n'hi havia no sols de Flix sinó també d'altres pobles de la comarca, que si la Guàrdia Civil els va fer tornar cap a casa una vegada verificat que el cop d'Estat estava fracassant, etc., etc. M'han arribat noms d'alguns que, pressumptament, hi van ser. També se m'explicà que, poc abans dels fets del Congrés de Diputats, s'havia vist per algun carrer de Flix dos persones d'aquell espectre ideològic, una d'elles portant un fusell de caça, cosa que podria evidenciar que hi havia preparada una trama civil de suport als colpistes, que la posterior concentració de la nit no fou un acte espontani a redós dels fets.

Certament, tot el que conec d'aquell episodi ho he sabut a través, com a molt, de terceres persones a les qui algú els havia fet saber tots aquells detalls (tret de l'anècdota dels dos que passejaven pel poble, que me la revelà una persona molt propera a mi i que en fou testimoni directe). És per això, de no poder disposar de fonts directes que no gosaré donar cap detall concret, a més, que, es pensi el que es vulgui, no vull remenar-ho més enllà del que dic. A més, que al cap i a la fi i sortosament, al final no va passar res destacable arran d'aquella inefable reunió. Sortosament, no van arribar a actuar i no es va haver de lamentar cap dels fets violents dels que potencialment estaven disposats a dur a terme. Sortosament ningú dels qui pressumiblement formaven part d'aquelles suposades llistes negres de potencials víctimes va haver de patir l'acció d'aquells personatges pressumptament armats. I també fou una sort per als mateixos integrants d'aquella colla d'aprenents de colpistes que al final no actuessin, perquè estic segur que, potser no tots, però una bona majoria n'estan més que penedits de la seua actitud durant aquella nit i esgarrifats d'imaginar-se la bestiesa que haguessin pogut arribar a cometre si els esdeveniments els haguessin estat terriblement favorables.

dilluns, 3 de gener del 2011

L'ANY DE LA CORDA FLUIXA


No sé si algú haurà experimentat alguna cosa semblant, però molt probablement sí. Aquest any que hem deixat ja darrere he tingut una sensació constant de què estem caminant per la corda fluixa. El continu degoteig de notícies que mostraven una pèssima situació econòmica i un inquietant i negre futur, feien que una inseguretat tàcita planés al capdavall, com si en qualsevol instant anés a sorgir aquella temuda nova dada (i malaurada nova dada) que de la nit al dia capgirés de cop la situació i tot se n'anés en orris. I certament, aquesta sensació poc a canviat, res del que hagi pogut passar últimament ha ajudat a esvair-la, més aviat es manté. A veure si amb l'any nou recent començat es redreça la situació i s'obren millors perspectives per a tothom i arreu.