dimarts, 11 de novembre del 2008

BATUSSES DIVINES


Diumenge passat aquestes imatges van donar la volta el món. Clergues i monjos grecoortodoxos i de l'Església Armènia, posats a la grenya a dins d'un dels temples més emblemàtics de la cristiandat, com és el del Sant Sepulcre de Jerusalem. Sembla ser que la cosa va anar a base de cops de puny, puntades de peu i cops de ciri. Tot per un conflicte de a qui li pertocava poder gaudir en aquell moment de l'espai del temple. Sembla que no és la primera vegada que passa pel que han informat els mitjans, i fins i tot ens hem assabentat que les claus del temple estan sota la custòdia d'una família musulmana per tal d'impedir que alguns d'aquests col·lectius en faci un ús exclusiu (i sense que pugui fer la punyeta a l'altre, naturalment).

De fet, però, l'enemistat entre aquests dos corrents cristianes és secular, ja ve des dels primers segles del cristianisme. L'Església Armènia procedeix d'una branca herètica, el monofisisme, que se separà del cristianisme oficial al segle V. Els monofisites sols reconeixen la naturalesa divina de Jesucrist, enlloc de la doble naturalesa (humana i divina) segons el dogma catòlic (i ortodox). Va sorgir com a resposta a una altra heretgia, la nestoriana, que precisament predicava el contrari, el predomini de la naturalesa humana sobre la divina en la persona de Jesucrist. Dels nestorians en deriven els maronites del Líban i l'Església Caldea d'Irak, totes dos avui en dia reconciliades amb el catolicisme de Roma. Dels monofisites, l'Església Armènia, la de Geòrgia, l'Església Copta d'Egipte i l'Església d'Etiopia.

Els ortodoxos sorgiren fruit de l'anomenat Cisma d'Orient (1054). No fou tant per causes teológiques, sinó d'organització de l'Església (i també hi hagueren motius polítics). Els catòlics orientals no acceptaven la supremacia del papa de Roma, sinó que eren partidaris d'un sistema de patriarcats, en que cada territori comptava amb el seu propi cap eclesial. De fet, aquest és el sistema que encara perviu en l'organització de l'església ortodoxa i que s'ha anat adaptant segons les èpoques. Així, cada estat compta amb el seu propi cap religiós, de tal manera que es parla de grecoortodoxos (o Església Ortodoxa Grega), russos ortodoxos (o Església Ortodoxa Russa), etc., cadascuna amb el seu propi patriarca. No obstant, també hi hagut escissions, com és els dels anomenats uniates: practiquen el ritus bizantí com la resta d'ortodoxos, però reconeixen el papa de Roma com a cap de l'Església. Dins d'aquests costums, també han conservat la possibilitat de què els clergues puguin casar-se (un fet que l'Església de Roma no divulga massa...). Les esglésies uniates les trobem a Ucraïna (de fet, és un dels seus símbols d'identitat nacional), a Bielorússia i a Romania, principalment.

Els enfrontaments entre la branca monofisita i els catòlics orientals foren comuns i violents des d'un principi. Al capdavall, cada corrent religiosa tingué una implantació territorial concreta, reflectint els conflictes i divisions que hi havia a dins de l'Imperi Bizantí. Els catòlics eren els que estaven al costat del poder, mentre que els monofisites tingueren més ascendent en els territoris amb tendències secessionistes dins l'Imperi (tanmateix passava amb els nestorians). Tant és així, que quan al segle VII els àrabs invadiren els territoris asiàtics i africans de l'Imperi Bizantí, els monofisites, allí on estaven implantats, no dubtaren en donar suport als nous ocupants. Les diferències i la rivalitat entre els dos corrents, ortodoxos i monofisites, s'ha mantingut fins a l'actualitat, això sí, sense arribar als extrems brutals d'èpoques pretèrites. Una mostra de la pervivència d'aquest odi mutu fou l'última picabaralla de sotanes al temple del Sant Sepulcre, on tret d'algun bony al cap i algun que altre ull de vellut, la cosa no anà més enllà. Deixant al marge els aspectes còmics de l'episodi, fou un espectacle lamentable (i per a més d'un i una, suposo que indignant) el que mostraren i més en un lloc tant significatiu per a tot el món cristià.

diumenge, 9 de novembre del 2008

SENTÈNCIES (IN)NECESSÀRIES


La premsa d'aquest cap de setmana ens informava sobre la resolució del Tribunal Suprem desestimant el recurs de la Generalitat Valenciana contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana que permetia a la Universitat de València la denominació de català a llengua utilitzada en els seus estatuts. Dit d'una altra manera, per enèssima vegada s'avalava judicialment que català i valencià són una mateixa llengua.

Sembla mentida que s'hagi d'arribar a aquests extrems per demostar allò que és evident. Sense entrar en analítiques sobre el fons del problema, és una situació més que vergonyosa que un fet inqüestionable, científic hagi de comptar amb el suport d'una resolució judicial. Però, mentre hi hagi posicionaments polítics pel mig poca cosa hi ha a fer. I si es va amb raonaments com el manifestat per González Pons fa uns mesos, de l'ordre de què mentre el PP governi la Comunitat Valenciana, el valencià i el català no seran una mateixa llengua, la (falsa) polèmica va per llarg. Què trist!

REFUNDAR EL CAPITALISME (?)


El dia 15 de novembre hi haurà la cimera a Washington destinada a debatre l'actual crisi econòmica i al mateix temps buscar noves orientacions a les polítiques econòmiques i financeres. Refundació del capitalisme, en definitiva, com algú ha dit (de Nicolas Sarkozy és l'expressió, si no vaig errat). El descontrol financer provocat per la qüestió de les hipoteques, prou divulgat, ha comportat aquest desgavell que ha tingut com a conseqüència la ruïna de milers de famílies, la fallida de bancs i empreses, la contracció del comerç, la pèrdua de milions de llocs de treball i que molts altres estiguin a la corda fluixa. En definitiva una greu crisi que, de no posar-hi remei, pot tenir greus i imprevisibles efectes a nivell mundial. Per tant, donada la gravetat, es pot dir que ja tarda en produir-se aquesta reunió entre les grans potències econòmiques mundials i els països emergents.

Que se'n treurà de la cimera de la refundació del capitalisme? Qui sap, desitgem, com no!, que alguna cosa positiva. Estarà per veure quins criteris s'aplicaran per tal de reconduir l'actual situació i evitar que es repeteixin els mateixos condicionants en un futur. A la base, si no vaig equivocat, ha estat la pretensió d'aplicar polítiques neoliberals, és a dir, evitar en tot allò que sigui possible mesures regularitzadores i intervencionistes per part dels estats. Ara resulta que són els estats els que han esdevinguts salvavides, ni que sigui momentanis, de llurs economies. No sé, potser serà molt ingènua per la meua part la reflexió que faré tot seguit. Durant molt de temps, sobretot en els darrers anys, m'ha donat la sensació que els criteris econòmics (economicistes més aviat diria) han primat sobre els de caire humà. Dit d'una altra manera, s'hs arribat a un punt en què els humans han estat més al servei de l'economia, que no l'economia al servei de l'ésser humà, cosa que crec que hauria de ser el criteri primigeni a tenir en compte. El resultat d'uns criteris poc humanitzats ha estat que estigui en joc actualment la sort de milions i milions de persones arreu del món per culpa de la crisi.

Acabaré fent menció al que ha estat una de les notícies d'aquest cap de setmana. Tenim a un ZP més content que un gínjol després de què en un mateix dia s'han fet realitat dos dels seus anhels més desitjats durant les últimes setmanes: la participació d'Espanya a la cimera de Washington, en atenció al seu rang de 8a potència econòmica mundial (mentre la crisi ho permeti) i la trucada del superstar Obama (un dia després que ho hagués fet a altres líders mundials). Deixant de banda els aspectes, en alguns casos hilarants i truculents, que han envoltat la pretensió del president de govern espanyol pel que fa a assistència a la cimera, hem de convenir que no deixa de ser una bona notícia aquesta participació. Ara caldrà veure quins seran els efectes d'aquesta participació i si hi haurà alguna aportació d'interès i positiva per part de l'Estat espanyol. No obstant, què voleu que us digui: prefereixo un president del govern espanyol assistint a una reunió on, en el fons, el que es tracta és garantir el futur de milions i milions de persones, que no la seua participació en un mortífer ménage à trois a les Açores de nefastes conseqüències com bé coneixem (algú dirà que freqüentment sempre faig cap al mateix tema; ho sento, no hi puc fer més!).