dimarts, 11 de novembre de 2008

BATUSSES DIVINES


Diumenge passat aquestes imatges van donar la volta el món. Clergues i monjos grecoortodoxos i de l'Església Armènia, posats a la grenya a dins d'un dels temples més emblemàtics de la cristiandat, com és el del Sant Sepulcre de Jerusalem. Sembla ser que la cosa va anar a base de cops de puny, puntades de peu i cops de ciri. Tot per un conflicte de a qui li pertocava poder gaudir en aquell moment de l'espai del temple. Sembla que no és la primera vegada que passa pel que han informat els mitjans, i fins i tot ens hem assabentat que les claus del temple estan sota la custòdia d'una família musulmana per tal d'impedir que alguns d'aquests col·lectius en faci un ús exclusiu (i sense que pugui fer la punyeta a l'altre, naturalment).

De fet, però, l'enemistat entre aquests dos corrents cristianes és secular, ja ve des dels primers segles del cristianisme. L'Església Armènia procedeix d'una branca herètica, el monofisisme, que se separà del cristianisme oficial al segle V. Els monofisites sols reconeixen la naturalesa divina de Jesucrist, enlloc de la doble naturalesa (humana i divina) segons el dogma catòlic (i ortodox). Va sorgir com a resposta a una altra heretgia, la nestoriana, que precisament predicava el contrari, el predomini de la naturalesa humana sobre la divina en la persona de Jesucrist. Dels nestorians en deriven els maronites del Líban i l'Església Caldea d'Irak, totes dos avui en dia reconciliades amb el catolicisme de Roma. Dels monofisites, l'Església Armènia, la de Geòrgia, l'Església Copta d'Egipte i l'Església d'Etiopia.

Els ortodoxos sorgiren fruit de l'anomenat Cisma d'Orient (1054). No fou tant per causes teológiques, sinó d'organització de l'Església (i també hi hagueren motius polítics). Els catòlics orientals no acceptaven la supremacia del papa de Roma, sinó que eren partidaris d'un sistema de patriarcats, en que cada territori comptava amb el seu propi cap eclesial. De fet, aquest és el sistema que encara perviu en l'organització de l'església ortodoxa i que s'ha anat adaptant segons les èpoques. Així, cada estat compta amb el seu propi cap religiós, de tal manera que es parla de grecoortodoxos (o Església Ortodoxa Grega), russos ortodoxos (o Església Ortodoxa Russa), etc., cadascuna amb el seu propi patriarca. No obstant, també hi hagut escissions, com és els dels anomenats uniates: practiquen el ritus bizantí com la resta d'ortodoxos, però reconeixen el papa de Roma com a cap de l'Església. Dins d'aquests costums, també han conservat la possibilitat de què els clergues puguin casar-se (un fet que l'Església de Roma no divulga massa...). Les esglésies uniates les trobem a Ucraïna (de fet, és un dels seus símbols d'identitat nacional), a Bielorússia i a Romania, principalment.

Els enfrontaments entre la branca monofisita i els catòlics orientals foren comuns i violents des d'un principi. Al capdavall, cada corrent religiosa tingué una implantació territorial concreta, reflectint els conflictes i divisions que hi havia a dins de l'Imperi Bizantí. Els catòlics eren els que estaven al costat del poder, mentre que els monofisites tingueren més ascendent en els territoris amb tendències secessionistes dins l'Imperi (tanmateix passava amb els nestorians). Tant és així, que quan al segle VII els àrabs invadiren els territoris asiàtics i africans de l'Imperi Bizantí, els monofisites, allí on estaven implantats, no dubtaren en donar suport als nous ocupants. Les diferències i la rivalitat entre els dos corrents, ortodoxos i monofisites, s'ha mantingut fins a l'actualitat, això sí, sense arribar als extrems brutals d'èpoques pretèrites. Una mostra de la pervivència d'aquest odi mutu fou l'última picabaralla de sotanes al temple del Sant Sepulcre, on tret d'algun bony al cap i algun que altre ull de vellut, la cosa no anà més enllà. Deixant al marge els aspectes còmics de l'episodi, fou un espectacle lamentable (i per a més d'un i una, suposo que indignant) el que mostraren i més en un lloc tant significatiu per a tot el món cristià.