dissabte, 28 de març del 2009

CRISI HUMANA (II)

No fa massa en una entrada precedent feia menció a l'augment de l'atur i l'alt nombre de famílies que no gaudeixen de cap tipus d'ingrés per atur. Pronosticava d'un panorama potencialment explosiu si persistia. Poc temps ha passat des de llavors perquè hagi pogut evolucinar cap una situació insostenible socialment, és cert, però comencen a detectar-se símptomes d'experiències de precarietat i d'angoixa. Els mitjans així ens ho han reflectit a través de dos fets que s'estan generalitzant, i tots dos amb les consegüents imatges que ho corroboren. Per un costat, persones que es dediquen a regirar contenidors de brossa. Per un altre, l'augment de robatoris en grans superfícies i botigues de queviures. I amb un element comú en els dos fenòmens: el que busquen aconseguir aquestes persones és aliments. Quan s'arriba a aquest extrem, quan un arriba a aquests actes humiliants per aconseguir satisfer una cosa tan bàsica com el poder menjar, és que tenim al davant panorames humans de desesperació. Amb l'aclariment de què no es tracta ni d'indigents ni persones pertanyents a grups marginals, ni els anomenats freegans els protagonistes d'aquests fets, sinó víctimes de l'actual crisi. I les perspectives sobre l'evolució de la situació econòmica continuen sense ser alentadores.

diumenge, 22 de març del 2009

CELEBRANT LA PRIMAVERA

Ja fa dos dies que hem entrat a la primavera. De fet, el temps de les últimes setmanes ho anunciava: les altes temperatures a les hores centrals del dia i les nits fredes, els camps i els jardins que comencen a mostrar el seu espectacle multicolor de flors i, a l'altra cara de la moneda, les molestes alèrgies que ens obliguen a recórrer gran part del dia al mocador. No obstant això darrer, l'arribada de l'estació primaveral ha estat des de sempre celebrada, per allò que ha representat secularment per als col·lectius humans d'aquestes latituds (i les equivalents a l'hemisferi sud): la tornada de l'abundor, de les primeres collites, dels primers fruits de la terra i del bon temps (tot i els constrastos que la caractaritzen). Darrere resta la rigorositat de l'hivern i les privacions que comporta. Aquest optimisme que evoca la primavera s'ha vist reflectit en nombroses tradicions, arrelades des de temps immemorials sobretot en les societats agràries, les més condicionades als canvis estacionals.

El Cristianisme no ha estat aliè a aquestes celebracions dels canvis estacionals, ni que sigui per haver adoptat antigues tradicions i adaptant-les als seus ritus i dogmes. Si fa cosa d'un any us feia cinc cèntims sobre la correlació entre la Quaresma i el final de l'estació hivernal amb totes les privacions que comportava, dins el món cristià l'arribada de la primavera es projecta en una de les seues festivitats centrals i més importants: la Pasqua. Segons la religió cristiana, el que se celebra és la resurrecció de Jesucrits, tres dies després de la seua crucifixió i mort, i el missatge de salvació i esperança que comporta. Deixant de banda els aspectes doctrinals, ens hem de fixar en el mateix concepte de ressuscitar, és a dir, el tornar a la vida. No és d'alguna manera l'estació primaveral un retorn a la vida? La terra comença novament a donar els seus fruits i les comunitats es veuen finalment alliberades de l'escassetat i les privacions lligades a les últimes setmanes de l'hivern. Hi hauria molts més simbolismes que associarien la celebració pasqual amb l'arribada de la primavera, però de moment, ho deixo aquí.

Associada a la Pasqua hi ha una altra tradició, més secular que no religiosa i amb innegables orígens pagans: les caramelles. Qui hagi cantat o escoltat les lletres d'aquestes cançons populars veurè que hi ha elements que són sempre repetitius: les flors, la demanda d'aliments, la joventut, els nois que festegen noies, i les contínues referències a la primavera i la Pasqua. En altres paraules, les caramelles ens donen un missatge ple d'optimisme i al·legria, de què s'han acabat les restriccions i arriba novament l'abundor. Si bé a Flix i a altres indrets les caramelles s'expressen a través d'aquestes peces musicals de caire jovial i humorístic, hi ha llocs de la geografia catalana en els quals també es dansa. Procedent de la Catalunya central, aquest costum arriba a la nostra població sembla ser que el 1912, és a dir, tot just encara no arriba al segle d'existència. No obstant aquest origen alòcton, ningú no pot negar que ha transcorregut el temps suficient com per esdevenir com un dels actes més populars i arrelats de la Setmana Santa de Flix.

Però hi ha una altra activitat a Flix que evoca en molts aspectes la celebració per l'arribada de la primavera: el Dilluns de Pasqua, lo dia de l'ermita. Aquesta sí és una festa de la qual es té constància que es ve celebrant des de fa segles. La dada més antiga que conec és del segle XVIII, d'acord amb una aportació que fa l'historiador asconenc, Josep Serrano Daura, al seu treball de tesi, Senyoriu i Municipi a la Catalunya Nova (segles XII-XIX). Concretament, Serrano fa menció d'un contracte d'arrendament per a la venda de carn de moltó, especificant-se, entre altres, que també se'n destinarà per a la festa de Dilluns de Pasqua, a l'ermita. Tanmateix, en un altre contracte posterior destinat a l'arrendament de la venda de vi (aquest segon document es troba a l'Arxiu Municipal de Flix), també s'esmenta la festa de l'ermita com una de les destinacions de la venda de la citada beguda. Certament que la veneració a la Mare de Deú del Remei i l'oportuna visita a la imatge té una significació important en aquesta diada (tant per als creients com, fins i tot, per a no pocs no creients). Però els seus aspectes lúdics (les menjades als bancals del mateix paratge, les ballades de sardanes i de jotes a la plaça) traspuen l'al·legria consubstancial a les celebracions de l'inici de l'estació primaveral. Hi ha, a més, un altre element anecdòtic que ho evidencia: el boix. Un ram d'aquesta planta és el que llueix la bandera del Remei durant la processó de tornada, i així mateix, és boix el que llueixen les autoritats que tornen de l'ermita, l'alcalde i el prior de la parròquia, que lliuren a aquells que -simbòlicament- els han substituït durant la seua absència del poble. També la resta de persones que han romàs a l'ermita, acostumen a portar boix, i amb aquesta planta antigament es guarnien els carruatges al moment de la tornada. Un element vegetal com a símbol darrer del que ha estat una jornada de celebració, un element sorgit de la terra que acaba de renàixer amb l'arribada de la nova estació.