dijous, 9 d’abril del 2009

POR VUESTRA PASIÓN, JESÚS MÍO, "ABRAÇADME" EN VUESTRO AMOR

Entre setembre i octubre de 1997 es van fer a Flix un cursets sobre cultura popular. Impartides les xerrades per membres de l'associació Carrutxa, de Reus, fou un dels seus membres més representatius, Salvador Palomar, qui dedicà una sessió sencera a parlar sobre la celebració de la Setmana Santa. Acompanyant les seues explicacions amb diapositives (llavors encara no s'havia estés el power-point per aquestes contrades), ens mostrà diversos exemples de costums que eren peculiars en diversos pobles de les comarques tarragonines, fent especial incidència en indrets del Priorat, i d'aquí de la Ribera d'Ebre, recordo que feu menció de la Palma. En acabar la sessió i passar al torn de paraules, va alçar el braç un dels assistents, Joan Margalef. No ho diré amb les paraules exactes, però la seua intervenció va anar en el sentit d'indicar a Salvador Palomar que havia estat molt bé la seua exposició, però que la majoria d'aquells costums que destacava com a caracterítics, un per un, de pobles diferents, resulta que a Flix també es feien durant la Setmana Santa, però que, a més a més, al nostre poble també es realitzaven altres actes tradicionals. En la sessió de la setmana següent, Joan Margalef corroborà les seues afirmacions mostrant-li al ponent un àlbum amb fotografies. No cal dir que l'any següent, el 1998 -i els posteriors- Salvador Palomar aparegué per Flix, càmera en ristre, per conèixer en directe i afegir a l'arxiu fotogràfic de Carrutxa les imatges de la nostra -complerta- Setmana Santa.

Gairebé en totes les poblacions de la geografia catalana i espanyola se celebra la Setmana Santa, i certament hi ha una coincidència en la realització d'alguns dels actes, des de Diumenge de Rams, passant per la celebració del Dijous Sant, les processons i l'acte litúrgic de Divendres Sant, la Cantada de Caramelles i la Vigília Pasqual del Dissabte de Glòria, i la celebració de Diumenge de Pasqua. Fins i tot hi ha altres poblacions on es fan jornades festives en ermites el Dilluns de Pasqua. Hi ha, sens dubte, aquestes similituds. En el fons, el conjunt de la Setmana Santa és una festivitat cristiana, i, en concret als països de confessió majoritàriament catòlica en conseqüència hi ha aquestes coincidències. Però això a un nivell general, ja que quan comencem a profunditzar, comencen a sorgir les diferències, a emergir la diversitat de formes de celebrar i viure la Setmana Santa. I no cal parlar de grans col·lectivitats, sinó que aquestes distincions es detecten entre poblacions properes.

Com es pretenia il·lustrar més amunt, si una cosa té la Setmana Santa de Flix és la quanitat d'elements propis que la singularitzen. A més, si un se n'adona, ens trobem que durant quatre dies seguits, des de Divendres Sant fins a Dilluns de Pasqua (casi una festa major, com em referí algú en certa ocasió), sempre hi ha algun que altre acte que compta amb gran seguiment, tant en participació com en el nombre d'espectadors, des de les processons del divendres, les caramelles, la processó de l'Encontre, i el conjunt de la diada de l'ermita, amb les processons (d'anada i de tornada), els balls a la plaça i el gran nombre de persones que hi romanen al llarg de tota la jornada. I cadascun d'aquests actes compta amb aquests elements concrets que han esdevingut els seus trets característics i genuïns, des dels materials i humans (les imatges i les figurants processionals, els armats, la Samaritana, les vestes de les diverses confraries, les esclaves, els caramellaires, les banderes, el tàlem, els ciris, etc.), fins als immaterials, protagonitzats aquells principalment per la música (els tocs de cornetes i de tambors dels armats, el Cant de les Hores, els Goigs del Remei i tot el conjunt de càntics religiosos , les caramelles, la marxa La Pureza...) i les oracions i recitacions (la lectura del Via Crucis, les Desmes de la Samaritana). Tot en conjunt dóna una personalitat única a la celebració de la Setmana Santa a Flix, amb la particularitat que quan un ho coneix i ho veu i escolta, sigui directament, o a través de fotografies o enregistraments, sap que allò és única i exclusivament del poble.

Perquè la celebració de la Setmana Santa, al marge del seu component religiós (absolutament intrínsec), ha assolit un altre tret arreu: el de ser un element identitari de la població respectiva. De fet, hi ha un fet que ho corrobora, des del moment que persones que no es distingeixen precisament per ser uns catòlics fervorosos i practicants, durant aquests dies no dubtaran en participar en les processons, carregant amb el Crist Crucificat, el Sant Sepulcre, la Mare de Déu dels Dolors o la Pietat durant el Divendres Sant, s'enfundaran el seu uniforme d'armat, s'emocionaran escoltant la recitació de les Desmes, aniran a besar els peus del Remei o procuraran estar a primera fila durant les salutacions de les banderes i les autoritats al pont amb les notes de La Pureza de fons. He llegit algun treball relacionat amb aquest aspecte identitari de la Setmana Santa (recordo el de "La Semana Santa. Más allá del fervor religioso", de l'antropòleg Isidro Moreno i publicat a la revista Clío). Però no cal fer gaires estudis per comprovar-ho, com se sol dir, una imatge val més que mil paraules. Fa uns anys vaig fixar-me com un dels nostres convilatans que viuen fora del poble (un flixanco fora vila, com agrada dir-se a aquest col·lectiu), gens sospitós de ser un catòlic exemplar, entonava amb posat seriós les notes del Cant de les Hores. Fou una sensació i una reflexió fugissera, però la conclusió a què vaig arribar era que aquella persona en aquell instant estava manifestant-se com a flixenc (flixanco) de tota la vida.

Segurament que no tothom n'estarà d'acord, que n'hi haurà que la Setmana Santa no els hi diu res, o sols alguna de les seues manifestacions, o que per a ells o elles és una tradició exclusivament religiosa. Tota opinió és respectable, no hi ha res a discutir envers allò que un pensa i sent en relació a aquest tema. Però ningú no pot negar que la Setmana Santa, en el seu conjunt, és a Flix una celebració participada, viscuda i sentida i, amb tot allò que la fa única, molt nostra.