divendres, 8 de juliol del 2011

LA CARA FOSCA DE L'ISLAM (SEGONS PILAR RAHOLA)

La imatge que projecta la Pilar Rahola televisiva no m'atreu en absolut, més aviat el contrari. I recordo que vaig posar-me les mans al cap quan es va anunciar que La Vanguardia li publicaria una columna diària. Reconec que la meua reacció fou errònia, ja que vaig acabar descobrint una altra Pilar Rahola més asserenada, reflexiva i crítica, que ha fet que esdevingui una de les lectures obligades cada vegada que llegeixo La Vanguardia, cosa que no vol dir que sempre estigui d'acord amb les seues opinions.

Un dels temes que acostuma a tractar amb freqüència és el de la parcialitat que mostren determinades autoritats envers els musulmans, tant pel que fa a l'indissimulat suport a la causa palestina, que deriva en una oberta hostilitat cap als israelians, fins a la permissivitat a determinades pràctiques de les comunitats immigrants musulmanes que xoquen absolutament amb els costums occidentals (en especial el sotmetiment que sofreixen les dones musulmanes). Rahola ha volgut fer palès tot això en el llibre La República Islàmica d'Espanya, on ha bolcat tot el seu coneixement sobre aquesta temàtica. Deixant de banda la caòtica estructuració del llibre (que de vegades fa farragosa la seua lectura), l'autora denuncia no sols això exposat, sinó que alerta de la implantació i l'extensió de certs corrents islamistes radicals (els salafistes i els tabligh, especialment) que fan arribar els seus missatges retrògrads i anti-occidentals a través de les mesquites. Per demostrar tot plegat, Rahola aporta i es basa en nombroses fonts de solvència, tant d'estaments oficials com de recerques periodístiques. Insisteix, com s'ha fet igualment des d'altres mitjans, com aquests moviments radicals tenen una especial implantació al llarg de la vall de l'Ebre, a Catalunya en particular i a les comarques tarragonines en concret.

Si bé l'autora es justifica afirmant que el seu llibre no va contra la religió musulmana i que es basa en fonts fiables, cal tenir en compte els prejudicis dels quals parteix. Tampoc deixa ben clar quina és l'extensió real d'aquesta expansió de l'islamisme radical al nostre territori. Amb tot, deixant de banda aquests i altres aspectes i la truculència amb què tracta algun capítol, és un llibre força interessant i a considerar, més sobretot i com he dit, per la solvència de les fonts a les quals ha recorregut l'autora. El panorama que dibuixa, si no ben bé alarmant, sí és inquietant... i molt!.

dilluns, 4 de juliol del 2011

EL QUE EN PENSO DELS INDIGNATS


Poc a dir i afegir a tot el que s'ha dit sobre aquest moviment dels indignats, tret de què és un fenòmen que es veia vindre. Amb un elevat índex d'atur, amb milers i milers de persones abocades a la misèria i sense cap perspetiva de futur i uns governs que no fan altra cosa que retallar (ditxosa paraula!) serveis, carregant-se l'estat social de dret i endegant mesures que afavoreixen les entitats financeres, les mateixes que, a causa de la seua irresponsabilitat (sense oblidar la imprudència de molts dels clients, tot s'ha de dir) són a la base de l'esclat de la crisi. Fa cosa d'un any que, entre altres que ho haguessin fet, denunciava amb una entrada aquesta situació.

Personalmente em semblava insòlit que ningú no acabés esclatant enmig d'aquest context explosiu i així vaig comentar-ho en més d'una conversa. Quan aquesta primavera vaig assabentar-me de la publicació de l'Indigneu-vos! d'Stéphane Hessel i la repercussió que estava assolint, es podia albirar que en poques setmanes alguna cosa passaria, com així ha estat. La clau del llibre és que l'autor assenyala com autèntics culpables de la crisi als grups financers i als dirigents polítics i els governs que els han consentit les seues accions abusives, a més de recomanar que de cap de les maneres es recorri a la violència en les protestes.

Ara de moment, després d'unes setmanes de tensió, es respiera una certa calma, però no crec que hagi finalitzat el moviment. Certament que l'absència d'uns caps visibles i la heterogeneïtat dels seus integrants fan que, aparentment, no se sàpiga quins són els seus objectius. I d'aquesta confusió se n'han valgut els contraris a aquest moviment de protesta social, assimilant-los alguns cops (com ha pretés algun inefable conseller) als moviments violents anti-sistema. No va per aquí la cosa. La base i les causes són molt més profundes.

A Islàndia, com s'ha repetit no poques vegades ho van tindre clar. Els responsables dels grups financers d'aquest país i un ex-cap de govern han fet cap davant dels tribunals islandesos, com a responsables del desgavell econòmic que ha conduït cap a la ruïna a aquest país nòrdic, a més de negar-se en redó a acceptar que hagi de ser la població qui carregui amb el pes se la crisi, a més d'endegar una reforma constitucional. Això ha passat en un país de poc més de 300.000 habitants. Que passaria si unes mesures semblants s'acabessin aplicant en algun altre estat, com el nostre sense anar més lluny, que gairebé multiplica per 20 els habitants d'Islàndia? Les conseqüències podrien ser molt més traumàtiques. Per això hi ha interès de frenar i, si escau, demonitzar el moviment dels indignats. Fan por sens dubte, senzillament perquè la raó, en el fons, és al seu costat.