MARCOS FORTUNY LIZARBE (1966-2011)

Un sentit i emocionat adéu, Marcos, amic meu. Per què te n'has anat tan aviat?. Et recordarem...

COLLITA ESPECIAL

Com faig periòdicament, avui he acompanyat la meua mare a veure les dos petites finques amb oliveres de la seua propietat. En una d'elles, de poc més d'una hectàrea, hem tornat amb una collita ben especial: onze garrafes de plàstic, que es trobaven repartides al llarg de la superfície de la finca (les veieu aquí, agrupades a la foto). No sé com hauran fet cap allí ni qui n'ha estat l'autor. Algú m'ha comentat que hagi estat el vent que ho ha pres d'alguna finca propera, el propietari de la qual utilitzés aquests recipients per a dur-hi aigua. Però l'altra causa, i crec que la més probable, és que hagin estat llençades allí de forma deliberada. I pel que he pogut anar observant al camp, aquesta actitud incívica, malauradament, és força genaralitzada al nostre terme.

AIXÍ HO VAIG VIURE

Devia ser cap a tres quarts de set del vespre. Estava finalitzant el trajecte del carrer Escoles que porta des de l'institut fins al poble, potser davant del Bar l'Escala, quan al fons, a l'avinguda de la Llum vaig poder veure al meu cunyat que corria cap a casa seua. Aquell dia la meua mare havia marxat de viatge i no tornava fins a primera hora la nit, cosa que féu que m'estés a la llar de la meua germana, de manera que cap allí em dirigia amb la curiositat de conèixer quina era la causa que impulsar el meu cunyat a anar de bòlit d'aquella manera. D'una cosa estava segur: no era res de bo. I així es confirmà una vegada vaig arribar: la meua germana em comunicava que la Guàrdia Civil havia entrat Congrés de Diputats, havia començat a disparar trets i que des de llavors no se sabia res més. Em vaig glaçar d'esgarrifança. Tot i que aquell 23 de febrer de 1981 jo sols comptava amb 15 anys, ja era prou conscient de la gravetat d'aquell fet que s'acabava de produir feia uns minuts. Com molts d'altres, hi havia el dubte si els trets van ser sols intimadoris, o si realment la cambra baixa havia estat testimoni d'un bany de sang.

Els primers moments foren de total incertesa i preocupació. La ràdio i la televisió no informaven de res, i en algun cas, vam poder escoltar com en alguna emissora emetien música militar. La confusió augmentà quan sintonitzàrem el ban que va dirigir el capità general de València, Jaime Milans del Bosch, assumint tot els poders a la seua regió militar. Tant els fets del congrés com el que estava passant a València semblava confirmar que ens trobàvem davant d'un cop d'estat militar. Aquest neguit de no saber res de res durà un parell d'hores si fa no fa, fins que s'intorrompé la programació de TVE-1 i s'informava que es connectava amb els informatius de TVE-2. Llavors aparegué el singular Joaquín Arozamena qui explicà que un grup de Guàrdies Civils sota el comandament del tinent coronel Tejero havia ocupat l'edifici del Congrés de Diputats i que es desconeixia quines eren les seues intencions en aquell moment. Res més, així d'escuet. Però, almenys, alguna cosa ja sabíem, tot i que en general la situació seguia immersa en una gran nebulosa.

Cap a les 9 arribava la meua mare del seu viatge i jo anava a casa meua. La primera cosa que vaig preguntar-li fou si se n'havia assabentat del que passava, i em contestà que no, ni que tan sols no havia vist ni escoltat res al respecte. A casa també la ràdio i la televisió es connectaren per veure si hi havia cap novetat. Poc a poc, alguna cosa més s'anà sabent: que els estudis de TVE -llavors a Prado del Rey- havien estat ocupats unes hores per militars, cosa que provocà que no s'emetés cap informatiu; que de moment els únics indrets on hi havia hagut incidències havien estat Madrid, al Congrés de Diputats, i a la ciutat de València, on l'exèrcit havia sortit al carrer; que un destacament de la policia militar s'havia afegit als ocupants del Congrés; que el president del Govern, Adolfo Suárrez, i els principals líders dels partits de l'oposició, Felipe González i Santiago Carrillo, havien estat apartats de l'hemicicle i confinats per separat en despatxos del Congrés, entre els fets més significatius que s'anaven coneixent en un lent degoteig. També en un determinat moment aparegué a la televisió el secretari d'Estat, Francisco Laína, anunciant que havia assumit accidentalment la presidència del govern mentre durés aquella situació anòmala, mentre els membres del govern romanguessin segrestats pels colpistes. Més endavant vam poder sintonitzar el misssatge que el president de la Generalitat, Jordi Pujol, va emetre (si mal no recordo, en català i en castellà), tot informant de la conversa que havia mantingut amb Joan Carles I, durant la qual el rei li manifestà que mantingués la calma (i li digué el monarca allò de tranquil, Jordi! Tranquil!). A l'espera de més notícies, vaig seguir davant del televisor, on ja s'anava anunciant que un moment o altre, sortiria el rei; enmig d'aquella espera, que s'eternitzà, van emetre una pel·lícula de Bob Hope, després de la qual, i essent més de mitja nit, vaig anar a dormir, doncs m'havia de llevar d'hora per acabar d'estudiar i preparar un examen que tenia a l'endemà (de Geografia Humana, concretament i que al final, s'ajornà, com no podia ser menys). Però potser no feia ni cinc minuts que m'havia ficat al llit, d'un televisor d'algun veï m'arribà el so de la Marxa Reial, cosa indicadora de què s'anava a emetre el missatge del rei, anant disparat a escoltar-lo. Les paraules de Joan Carles I, no donant suport als colpistes, en principi eren tranquil·litzadores, tot i que tampoc indicaven que hi hagués un control de tot plegat.

Com havia previst, a les 6 del matí sonava el despertador. Però, donada la situació, poc vaig estudiar, i la primera cosa que vaig fer vou connectar la ràdio. En aquell moment s'emetia el ban de Milans del Bosch ordenant la tornada de les tropes a les casernes i la fi de l'estat d'excepció a València, tot i que s'informava que al Congrés les coses seguien igual, si fa no fa. Més tard, ja a l'institut, el tema del cop d'estat fou recurrent durant tot el matí. A la classe de dibuix, la professora -l'Antònia- anava i venia de la sala de professors, informant-nos de les noves que hi havia de la situació al Congrés de Diputats, que ja estava arribant a la seua fi. Quan vaig arribar a casa, passades les dues de la tarda, ja s'havia acabat tot. A les notícies de les tres emeteren les imatges de l'assalt al Congrés i que jo vaig veure per primera vegada, les quals em causaren, per una part, gran impressió, i per una altra que jo arribés tard a la classe de dos quarts de quatre (no recordo si va haver cap advertiment pel retard, però en aquella ocasiò tan em va fer no acudir a l'hora).

Acabats els fets, vaig anar assabentant-me de les diverses informacions i detalls aportats pels mitjans de comunicació: els noms d'altres colpistes destacats (els generals Alfonso Armada i Torres Rojas; el comandant Pardo Zancada; el capità de Marina, Camilo Menéndez; el civil Juan García Carrés...); la intervenció, frustrada, a favor del cop, de la Divisió Cuirassada Brunete; detalls de l'ocupació del Congrés de Diputats; que entre els objectius dels colpistes hi havia, una vegada haguessin assolit el poder el de l'eliminació física de persones, etc. Però hi hagué també un fet inquietant que vaig saber pocs dies després. Paral·lelament als fets de Madrid i València del dia 23 de febrer, en un lloc determinat van reunir-se civils armats vinculats a l'extrema dreta, esperant que se'ls donés les oportunes instruccions per actuar. I això que em van explicar no passà en un poble perdut d'Andalusia, d'Extremadura o de la Castella profunda, sinó a Flix. I pel que es veu, els qui van acudir no sols eren del poble, sinó que n'hi havia de poblacions de les rodalies. No obstant, d'aquestes concentracions d'ultradretans n'hi hagué arreu del territori de l'Estat (un altre lloc i proper a Flix i del qual me'n vaig assabentar temps després, fou Gandesa). És un fet curiós que d'aquesta trama civil gairebé ni se n'ha parlat en general i, de fet, no hi va haver cap persona detinguda ni jutjada, que jo sàpiga en lloc. Potser el fet que aquests grups no arribessin a intervindre fos el motiu que fes optar per no incloure'ls en el sumari instruït. D'haver estat així, el nombre d'encausats s'hagués disparat. La sensació (mentre ningú no em contradigui), és que d'aquesta part de la trama civil al seu moment se'n tabula rasa i es passà pàgina, com si no hagues existit. És per això que roman el dubte si realment formaven part de la conspiració colpista, si la seua actitud formava part d'una estratègia de l'extrema dreta en cas de què hi hagués un cop d'Estat o foren moviments espontanis articulats arran dels fets.

Seria nou anys després i durant el servei militar que, malgrat que fos de forma anecdòtica, em vaig tornar a trobar amb el 23-F. Després de la instrucció al CIR de Cáceres i una setmana a la caserna "General Quintana Lacaci" de Madrid -on a un grup ens preparen per exercir de professors d'extensió cultural-, em destinaren a la unitat de serveis (USAC) de la caserna ubicada al barri de Vicálvaro, també a Madrid, i pertanyent a la Divisió Cuirassada Brunete. En una conversa mantinguda amb el furriel de la companyia (o bateria, millor dit), aquell em mostrà una boina tot explicant-me que era la distintiva de la Brunete, peça de l'uniforme però que es deixà de portar després de l'intent de cop d'Estat: com a càstig col·lectiu a tota la divisió per la seua participació en el cop, la boina fou arrestada. Tot i que no està relacionat amb el 23-F, un altre fet fosc em fou rememorat en aquella breu estada a la caserna de Vicálvaro: el capità de la bateria va resultar ser germà d'un dels autors del crim dels advocats laboralistes d'Atocha. Qui havia de dir que una unitat d'una caserna ubicada en un dels barris més degradats de Madrid havia de topar-me amb el record gairebé directe de dos dels episodis més negres de la transició i dels primers anys de la democràcia.

SENSACIONS BERLINESES

L'avió s'aproximava ja a l'aeroport de Tegel. En els seus últims moviments de descens al voltant de Berlín, em permeté veure una imatge que m'impactà: la ciutat (o almenys aquella part que tenia al davant) semblava un immens bosc on de tant en tant es podia divisar entremig alguna casa. Això és Berlín?, vaig preguntar-me. Un cop a terra, i així com el taxi que em portà a l'hotel s'anava endinsant al cap al casc urbà, vaig comprovar que aquella primera imatge de la capital alemanya era certa: Berlín és una gran arbreda que harmoniosament integra una ciutat. I ja no sols per l'existència de gran nombre de parcs, entre ells el fastuós Tiergarten, sinó que són pocs els carrers que no compten al llarg del seu trajecte o en una part amb la presència d'opulents i frondosos arbres. Al mateix temps també aviat descobrí un altre element com la presència, no ja de coloms, sinó de molts moixons (desconec l'espècie en qüestió) i també, sorprenentment, de vespes (aquestes ja, molestes). Aquesta integració d'elements naturals i humans és un de tants contrastos que caracteritzen Berlín. Perquè aquesta ciutat, de fet, és això: un conjunt de contrastos.

No és estrany en un mateix espai trobar en perfecta conjunció construccions modernites amb edificacions elevades segons els últims criteris de disseny. Només cal donar un volt per la zona de Kurfürstendam (nom que molt sàviament els mateixos berlinesos abreugen dient Ku'damm), que és una viva imatge d'aquesta integració. Berlín alberga des de la majestuositat barroca de la catedral fins a la sobrietat i lletjor de les construccions de la part est (ara, en procés de restauració); del temible militarisme prussià de la Siegessäule (Columna de la Victòria) al temple derruït del kàiser Guillem; a la tranquil·litat bohèmia de Savignyplatz, al bullici humà entre els vidres i els ferros del Sony Center a Postdamerplatz; de l'alegria i la disbauxa de la nit, al record dels períodes més negres de la seua història, com la barbàrie i la brutalitat dels nazis o la llarga nit de la divisió de la ciutat, que trobem perfectament exprressades a les exposicions Topographie des Terrors (no cal traducció) i la que hi ha a prop del Checkpoint Charlie, respectivament. I tantes altres coses que són viva expressió del ser de Berlín: la Porta de Brandemburg, el Reichstag, Unter den Linden, Wilhelmstrasse, Alexaderplatz, el Museuminsel (Illa de Museus), el Fernsehturm, la Rathaus, els nous gratacels, etc., tots els llocs que vaig tenir l'oportunitat de visitar i que en van deixar una pregona impressió. Sense oblidar la visita que vaig fer la darrera jornada a la senyorial Potsdam, ciutat d'estiueig dels reis de Prússia i dels emperadors alemanys.

L'última nit de la meua estada a Berlín vaig anar a sopar a una típica kneip (taverna), Diener, segons indiquen les guies un lloc freqüentat per artites i gent de la faràndula de la ciutat. En entrar al lloc ja em cridà l'atenció que allò res s'assemblava als altres indrets on havia anat a sopar: un mar de fotografies a les parets d'artites i esportites (entre ells, lluitadors de boxa; de fet el nom d'aquella kneip era d'un antic lluitador) i antics cartells d'espectacles. Entre ells em cridà l'atenció d'un, de 1929, anunciant una pel·lícula, basada en un text de Heinrich Mann, en el repartiment de la qual hi figurava als primers llocs una tal Marlene Dietrich. Al marge d'aquests aspectes decoratius, també vaig adonar-me en l'aspecte pintoresc d'alguns integrants de la clientela que hi havia al lloc, a més de l'ambient sorollós que hi imperava, que contrastava vivament amb el regnant en altres indrets on havia anat a menjar. A prop de la taula on jo m'havia assegut, n'hi havia una amb el cartellet de reservat (Reserviert). Aparentment era un fet normal que havia vist en altres restaurants i no sols a Berlín, sens dubte. Doncs bé, l'excepcional en aquest cas és que els personatges que es van anar asseient no ho feren per sopar, sinó per, entre cervesa i cervesa i cigarretes, establir una tertúlia. Primer, dos joves impecablement vestits i repentinats. Al poc s'hi afegí un individu estrafalari, vestit d'oficial de marina (amb gorra de plat inclosa) i ulleres de sol, encara que per calçat duia sabatilles esportives. Per a mi que aquest darrer devia dedicar-se a humorista o alguna cosa per l'estil, ja que la conversa derivà en un seguit de rialles sonores, en especial les que proferia aquell pseudomariner. Després entrà en aquell cercle especial un home força gras, fumador de pipa, amb un nas bastant prominent. Després d'observar un seguit de dibuixos, hagués posat la mà al foc de què es tractava d'un lluitador de boxa -més aviat, ja exlluitador- que hi havia caricaturitzat (almenys, s'hi assemblava molt). Amb la seua presència, els decibelis de les rialles augmentaren de forma prominent. No sé de què parlarien els tertulians, de fet no sé alemany tret de quatre paraules soltes, però us asseguro que el riure procedent d'aquella taula s'encomanava. També en un altre lloc hi hagué una escena que es féu de tant en tant mereixedora de la meua atenció. I encara que no ho hagués volgut, perquè la taula en qüestió la tenia davant per davant. Hi havia una parella força jove, i pels gestos i expressions d'ell i d'ella alguna cosa no funcionava massa bé (a banda, les galtes rogenquesi els ulls caiguts del noi, evidenciaven alguna copa de més). De tant en tant, es veia una actitud conciliatòria d'ella, mentre que altres, rebutjava que ell l'agafés de les mans. Al final van marxar tots plegats, a saber com acabaria la història.
Per acabar d'adobar la situació d'aquella kneip, val a dir que comptava amb una cambrera d'aquelles que li acabaven de donar personalitat al local. No sols la veies anar com una bala traginant per allí, sinó que de tant en tant entrava en conversa amb els diversos clients, en especial amb els tertulians. En aquest cas vaig tenir la sort que dominava bastant el castellà, cosa que permeté que també intercanviéssim algunes paraules. Fins i tot vaig entrar en una discussió que estava mantenint amb una família, no sé si espanyols o hispanoamericans (la qüestió és que parlaven castellà), sobre si la fruita que incloïa un postre era aubergi o aubercoc. Els de la taula deien que aubercoc. La cambrera se'm plantà davant i em preguntà amb castellà germanitzat: Melocotón o albaricoque? He de dir que aquella fruita a mi em va semblar més un aubergi.

Amb tota aquella disbauxa i bon ambient que hi havia en aquell lloc, em van agafar ganes de quedar-m'hi més estona, contràriament al que havia acostumat a fer en altres indrets on em limitava a menjar i anar-me'n. I és que al cap i a la fi aquella kneip se'm representà, just l'última nit, com l'al·legoria del Berlín dels contrastos que havia conegut al llarg de la setmana. Bon colofó a la meua estada a la capital alemanya, a tot el conjunt de les assumides sensacions berlineses.

D'AVIONS I AEROPORTS

A començaments d'aquest estiu els mitjans de comunicació es feren ressò de la notícia sobre un grup de turistes catalans que, per un problema sorgit en l'avió que els havia de portar a Cancún, es van veure obligats a renunciar al seu viatge al cap de dos dies d'espera. Si mal no recordo, la situació era molt més esperpèntica: el problema en qüestió no permetia l'avió transportar un cert nombre de passatgers, amb la qual cosa un grup havia d'abandonar-lo. S'obrí un estira i arronsa de negociacions, fins que el grup de catalans, no sols no pogueren assolir les seues peticions, sinó que es quedaren sense el desitjat viatge a Cancún (i per més inri, sense cap indemnització). Els fets van transcórrer a l'aeroport del Prat, escenari en els últims anys de tot tipus d'històries surrealistes en què els viatgers d'avió n'han estat les víctimes finals: overbookings sobtats, pèrdua d'equipatges, vagues d'operaris, etc. En ple vol, les més fortes que he sentit a dir estan relacionades amb la mala sensació que comporta el sofrir les turbulències. No obstant, la història que s'emporta la palma per cúmul de desgràcies és la que els va passar a uns familiars meus: en arribar a Estats Units se'ls extravià l'equipatge (que no recuperaren); i quan van tornar a Flix, es trobaren que els havien entrat a robar a casa.

Si es viatja amb certa freqüència amb avió, és del tot probable que un almenys alguna vegada hagi experimentat una experiència que, com a mínim, t'hagi reportat un bon ensurt. El meu ús d'aquests mitjans aeris es limita a les vacances d'estiu i d'uns anys cap aquí. Amb tot, han estat suficients perquè pugui contar-ne almenys tres de significatives, no tan punyents com les comentades, però al seu moment em suposaren uns instants de nerviosisme.

Començaré per la història més light, que em va succeir l'any passat, a començaments de setembre, tornant de Budapest cap a Barcelona. Era prop de mitja nit i s'inciava la maniobra de l'aterratge. Jo em trobava en aquell moment immers en la lectura d'un llibre, quan repentinament algú comentà: surt fum! Instintivament vaig alçar la vista i immediatament una sensació d'esgarrifança s'apoderà de mi en veure com, efectivament, una mena de fum emanava dels aparells d'aire condicionat. No obstant, hi havia una cosa que no quadrava: tot i aquella fumera, no es notava cap olor de cremat. Amb tot la intranquil·litat s'estengué entre tot el passatge i els comentaris començaven a pujar de tot, quan finalment parlà el capità de l'avió: no calia que ens espantem, allò no era altra cosa que vapor d'aigua i aquella momentània condensació solia ocórrer amb freqüència. Aquelles paraules aconseguiren asserenar els ànims, tornà la calma i s'efectuà l'aterratge amb tota normalitat.

La segona experiència em va passar l'any 2004, a l'aeroport de La Valeta, a Malta. El vol transcorregué bé, sense cap contratemps. Un cop a terra i mentre ens trobàvem a la sala davant la cinta transportadora esperant l'equipatge, una forta olor a socarrim anava envaint l'espai. Al cap de poca estona, ens obligaren a sortir del lloc immediatament, fent-nos dirigir cap al vestíbul de l'aeroport; gairebé ningú no havíem agafat encara l'equipatge. Ens indicaren que s'havia provocat un incendi a causa d'un curtcircuit produït en un sistema informàtic, a prop de la sala de recollida d'equipatges justament. Una vegada al vestíbul, s'inicià una espera d'una hora, però que en aquelles circumstàncies semblà tot un dia: recent arribat a un país estranger, sense l'equipatge i sense que ningú no t'acabés d'aclarir si la situació estava en vies de solucionar-se o no. Comptàvem amb l'acompanyament dels representans de l'agència de viatges, els quals tampoc pogueren fer massa cosa, a part de demanar-nos calma. Quan ja portàvem una bona estona, vam adonar-nos que viatgers d'altres passatges sortien de la zona d'equipatges, cosa que indicava que ja s'hi podia accedir. Però en intentar anar-hi, els membres de la seguretat de l'aeroport ens ho impediren, adduint que estava prohibit entrar des del vestíbul fins a la sala de recollida d'equipatges. A partir d'aquí els nervis començaren a esclatar i les paraules pujades de to es feren pas enmig de la indignació. Els representants de l'agència ja no sabien que explicar-nos i quant la situació entrava en procés de degeneració, pels altaveus ens avisaven que estàvem autoritzats a entrar a la sala de recollida d'equipatges. Es pot dir que en tromba hi vam fer cap. I allí, juntament a la cinta transportadora, ens trobàrem el nostre equipatge, ben col·locat i preparat perquè cadascú agafés el que li pertoqués. Pel que fa a mi, no s'acabaren allí els contratemps d'aquell dia. En arribar a l'hotel i un cop assignada l'habitació, en dirigir-m'hi vaig equivocar-me de pis: encara tinc a la memòra la cara d'espantada que féu la dona vella que hi havia en aquella cambra quan em veié entrar repentinament, suorós i carregat de maletes. Tot va quedar amb un I'm sorry! un cop haver-me adonat del meu error.

La tercera i més heavy em passà el 2001, tornant de Tenerife. Portàvem una estona ja en ple vol, quan un nen insistentment començà a demanar que volia anar a veure la cabina. Els pares de l'impacient infant van dirigir-se a un hoste de vol (sí, un hoste, un senyor, sols en aquesta ocasió ho he vist), a qui li plantejaren els desitjos del seu fill. L'hoste va dirigir-se cap a la cabina, i aviat tornà informant que no era possible efectuar cap visita donat que un dels pilots estava fent pràctiques. Aquella afirmació expressada en veu alta i escoltada no sols pels interessats, va anar seguida d'una remor que ràpidament s'estengué per tot l'avió. Però l'assumpte, en principi, no anà més enllà... fins que arribà el moment de l'aterratge. No és que llavors tingués jo massa experiència de vol, però en les altres comptades ocasions la maniobra de descens havia estat suau i gradual. No passà el mateix aquell dia: no en picat precisament, però la sensació fou semblant, com si l'aparell anés a terra mogut pel seu propi pes. Aquesta sensació d'ensurt fou unànim. En arribar i tocar terra, un podia pensar que ja havia passat tot. Però no fou així. L'avió durant els primers intants circulava amb força velocitat per la pista d'aterratge, cosa normal. No obstant, en veure que no es reduïa el seu impuls, un ja es feia la idea de què si allò no es frenava, s'emportaria per endavant tot el que trobés (avions, terminals, etc.). Al final arribà la reducció, però es féu tan de cop que, sort dels cinturons de seguretat, perquè tohom fórem saccejats fortament dels nostres seients. Després de tot aquest seguit d'ensurts, l'avió arribà al seu destí, i pels altaveus sonà la veu en off indicant una cosa com aquesta: Spanair espera que los señores pasajeros estén satisfechos y hayan disfrutado de un agradable vuelo. Les sarcàstiques i sonores rialles foren generals.

UN ANY "BLOQUEJANT"

Avui es compleix un any de la publicació de la primera entrada al bloc. Amb aquest són 78 els escrits que han anat apareixent, i com s'haurà pogut comprovar de temàtica variada. Quan vaig crear-lo ja em vaig plantejar que no seguiria una única línia, sinó que tractaria allò que em vingués bé en un moment donat i sense cap periodicitat fixa, de tal manera que hi ha hagut ocacions en què en un mateix dia he penjat dos entrades i altres en què m'he estat ben bé dos setmanes sense escriure res de res (també depenent això, sens dubte, de la disponibilitat personal). També he utilitzat gairebé en tots els escrits un to distès, més a prop de la conversa que no del que en faria ús en un altre mitjà que precisés un estil més seriós i acurat. En base a això darrer, de fet moltes qüestions que m'he atrevit a tractar no ho hagués fet en un altre lloc. De la mateixa manera no he dubtat de fer ús del sarcasme, fins i tot alguna entrada sencera ha anat en aquest sentit, sempre en relació amb assumptes i personatges que, particularment, sempre he cregut que eren mereixedors d'aquest tractament.

Quan vaig començar hi havia el dubte si algú llegiria aquest bloc. En veure els primers que sortien publicats els primers comentaris em va donar fe de què ja comptava amb algun lector i, ja no sols a través del bloc, sinó que han estat diverses persones que personalment m'han comentat que el llegeixen, a més amb la certesa que no ho diuen simplement per quedar bé, sinó que ho corroboren mencionant-me alguna que altra de les entrades. Certament, he de dir que ser sabedor de què algú va seguint, sigui regularment o esporàdicament el bloc, ja t'anima a seguir escrivint.

Per últim desvetllaré un secret, el del nom escollit, Delenda est Carthago!. Recordo que en un dels comentaris, el Quim Carranza (un altre blocaire), em comentà bromejant que volia dir això de voler destruir Cartago. Que consti que no hi ha cap ànim destructiu per la meua part. El nom bé per un costat, pel sentit crític cap a certs temes que tracto, on procuro dir clarament que n'opino. Per l'altre hi ha el sentit sarcàstic i humorístic. Es dóna la circumstància que aquesta sentència llatina, de Cató, fou una de les primeres frases fetes en llatí que vaig aprendre de molt petit llegint un dels volums de l'Astèrix (concretament, Astèrix i els llorers del Cèsar), i que és pronunciada per un dels personatges d'aquell episodi en un moment donat, tot fent-ne un acudit per part dels autors. Com es pot veure, tot té una explicació.

Moltes gràcies als que m'heu anat llegint durant aquest any i als que heu escrit algun comentari! Fins la pròxima entrada!

ACLARINT UN RUMOR

Molta gent ja us haureu assabentat que el passat 5 de juny el ple de l'Ajuntament va votar i va acordar que Jaume Cervelló Casadó serà el Jutge de Pau de Flix durant els propers quatre anys. Prèviament, naturalment, hi hagué el procés de convocatòria per a la presentació de sol·licituds al càrrec i és durant aquests dies quan sorgí el rumor: donat que ja no continuaria en el càrrec l'actual jutge en funcions, Jaume Estopà Fontanet, al mateix temps també plegaria del càrrec el secretari del Jutjat, en aquest cas jo mateix com coneixeu. El cert és que és un rumor que pel que es veu encara és manté perquè ahir mateix vaig tornar a ser objecte de la pregunta: Així plegues del Jutjat? Aclareixo: no plego.

En primer lloc, vull imaginar-me que el rumor fou fruit de la confusió que podria haver generat la pròpia convocatòria del càrrec de Jutge de Pau: en ella es parlava de s'havien de cobrir les places de Jutge de Pau i Jutge de Pau Substitut. Si fa no fa, tothom sap i coneix de l'existència del Jutge de Pau, però ja no està tan estesa la coneixença del càrrec de Jutge de Pau Substitut. La missió d'aquest darrer, com bé es pot entreveure, és la de substituir al jutge titular quan aquest per alguna circumstància no pot exercir el càrrec (per absència perllongada de la població, per malaltia, per una recusació, per alguna qüestió puntual en què li sigui incompatible exercir el càrrec, etc.). Durant aquests nou anys que Jaume Estopà ha estat jutge titular, el càrrec de jutge substitut ha correspòs a Josep Maria Grau Belart. És cert que en general la gent coneix del Jutjat de Pau que hi ha un jutge i un secretari, però, com deia més amunt, la figura del jutge substitut no és tan coneguda. Per tant, molt probablement en assabentar-se algunes persones que es renovaven els càrrecs de jutge titular i substitut, n'hi hagué qui interpretà que el substitut corresponia al secretari.

Possiblement hagi estat la causa del rumor que algú cregués que jutge titular i secretari anessin en un mateix paquet, com passa a moltes entitats: quan hi ha un canvi en la junta directiva, s'acostuma a renovar tots els càrrecs. No passa així al Jutjat de Pau. Jutge i secretari, a més de tenir unes funcions i competències diferents, compten amb un procés selectiu diferent (almenys pel que fa en els municipis com Flix, per sota de 7.000 habitants). No m'estendré en detallar un i altre, però sí aclariré que el càrrec de Jutge de Pau té un termini de quatre anys, amb possibilitat de renovació, mentre que el de Secretari del Jutjat de Pau una vegada nomenat és permanent, fins que hi hagi algun motiu obligui a deixar el càrrec al seu titular. Per altra banda, el Jutge de Pau entra en funcions a partir del seu definitiu nomenament pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, un cop aquest ha rebut la proposta de l'Ajuntament de Flix, mentre que el secretari exerceix el seu càrrec en el moment de la seva designació per la Junta de Govern (posteriorment aprovada pel ple i definitivament ratificada per la Direcció General de Relacions amb l'Administració de Justícia). A més, el jutge ha de jurar o prometre en el moment d'accedir al seu càrrec, cosa que no passa amb el secretari. Resumint, jutge i secretari són dos càrrecs diferents, amb els seus propis processos de designació, i amb una periodicitat també diferent. Més aviat caldria comparar el que passa amb els ajuntaments: quan hi ha un canvi a l'alcaldia, això no comporta cap canvi pel que fa el titular de la secretaria del consistori.

En definitiva, i com indicava abans i d'una vegada per totes, no plego com a Secretari del Jutjat de Pau. Fins quan hi romandré? Les circumstàncies futures que puguin anar sorgint ho diran.

25 ANYS A L'ORFEÓ DE FLIX

Avui, 13 de maig de 2008, es compleixen 25 anys del meu ingrés com a cantaire de l'Orfeó de Flix. Encara tinc un viu record d'aquell dia del 1983, divendres llavors, amb 18 anys que feia poc havia complit, i en què havia finalitzat els últims exàmens de COU (Història Contemporània, al matí, i Matemàtiques, a la tarda). A la nit, a tres quarts de10, puntualment, ens trobàvem Josep Viñado i jo davant la porta de l'Ajuntament vell esperant que arribés el director, Baptista Sabaté perquè ens fes la prova de veu. Sembla ser que el Sr. Batiste no va recordar-se d'aquella cita i féu tard. Ens obriren la porta Jaume Masip i Mercedes Llop. Un cop a dalt del local, esperàrem l'arribada del Sr. Batiste qui en veure'ns es disculpà pel seu oblit i retard. Tot seguit començà la temuda prova de veu, amb l'angoixant situació que ho havíem de fer davant de tots els altres cantaries que fins al moment havien anat acudint a l'assaig. El Sr. Batiste començà a teclejar el piano i nosaltres dos, rojos com a perdigots, anàvem (o intentàvem) entonar les notes pertinents. Després seguí amb mi sol, fins que s'aturà, i assenyalant-me em digué: "Tenor segon". Mentre continuava amb Josep Viñado, ja vaig comunicar a la resta la veu que m'havia estat assignada. Ves per on, al cap d'una estona, el mateix Sr. Batiste m'indica: "Tenor segon, no. Tu, baríton". Així va començar el meu periple a l'Orfeó de Flix.

Un cop assignada la veu, vaig dirgir-me a les graderies on es situaven els cantaires durant els assajos. En indicar-los que em tocava amb els baríton, Jaume Vidal em cridà que vingués on era ell (per cert, des de fa uns anys, Jaume canta amb els tenors segons; i que enguany, val a dir-ho, compleix 50 anys a l'Orfeó). Al poc temps començava l'assaig, el meu primer assaig, i es repartia la partitura d'una cançó totalment desconeguda per a mi: El moliner del Freser. Un cop tothom disposava del seu exemplar, el Sr. Batiste dóna el to i s'inicia la interpretació, que no durà ni dos segons ni passà d'un compàs: el director pica amb les mans, i increpa els tenors indicant-los que s'han equivocat amb l'entonació de la primera nota (error que es mantindria per sempre amb aquella peça). Són aquests detalls els que recordo del primer dia i dels primers moments.

Al segon i tercer assaig la sensació que més experimentava era d'un cert desànim i desencís. Els meus coneixements musicals llavors eren mínims i em costava d'allò més seguir la interpretació de les partitures, tot i les indicacions que m'anaven fent els cantaires més veterans, com Santi Mulet o Germinal Lazcano. Total, era tal el meu sentiment que pensava que a l'Orfeó duraria poquíssim, quatre dies. No cal dir que anava absolutament errat amb els meus presentiments. Els quatres dies van anar creixent exponencialment, i poc més d'un mes després, a finals de juny, actuava en el meu primer concert, a l'església de Flix, dins la Setmana Cultural. L'anècdota d'aquell acte fou que al final la regidora de cultura de l'Ajuntament, Magda Clua, havia d'imposar una cinta a la senyera de l'Orfeó. Pel que fos, em digueren a mi que agafés l'estendard, i pel que es veu -jo no vaig adonar-m'hi- en inclinar-lo va anar de poc que no li empassés un bon cop al cap de la regidora amb l'extrem de la senyera.

Després d'aquell dia van venir més assajos i més actuacions, anant-se sumant els dies, les setmanes, els mesos i els anys fins arribar a l'actualitat. Entremig no cal dir la gran quantitat de concerts, trobades, aplecs i altres tipus d'activitats musicals en què he anat participant com a cantaire. Dins d'aquesta trajectòria musical, també molts cops, i sobretot darrerament he actuat com a solista. A més, tota aquesta activitat ha motivat que m'interessés molt més en la música, i hagi acabat essent alumne de l'Escola Municipal de Música, on faig els meus estudis de cant i també de nocions de solfeig i piano, estudis que em representen un bon suport dins la meva activitat a l'Orfeó.

Al marge, també he format part i formo altre cop actualmet, de la junta directiva. Vaig començar l'any 1990, com a secretari, dins la junta encapçalada per Lluís Sabaté Arqué durant sis anys. En finalitzar aquest període, i tot seguit, el 1996 vaig assolir la presidència de l'Orfeó de Flix, càrrec que, després d'una reelecció, vaig exercir fins el 2000. A partir d'aquell any, vaig formar part de la junta encapçalada per Pere Josep Jiménez, com a secretari novament, fins l'any 2003, en què, per voluntat pròpia, vaig deixar el càrrec i la junta directiva. Això em va permetre viure de forma molt directa uns esdeveniments que han estat força significatius dins de l'Orfeó, com la celebració del 40è (1992) i 50è (2002) Aniversari de l'entitat, els 25 anys dels Petits Cantaires (1995), o un fet que fou perquè no, crucial, com el canvi de director, el relleu de Joan Baptista Sabaté per Alfons Guiu mestres. Ara m'hi haig tornat a integrar, com a secretari altre cop, sota la presidència de Tere Fernández.

Hi ha un fet curiós en tot aquests anys i és l'anecdòtica relació que he tingut amb el número 13. Com he referit, vaig començar un 13 de maig. Quan feia 13 anys que era a l'Orfeó, vaig ser elegit president de l'entitat. I 13 van ser els anys que vaig romandre de forma seguida a la junta directiva, entre 1990 i 2003.

Durant tot aquest llarg període d'anys hi ha hagut de tot. Força moments d'alegria, d'emocions, de diversió, tots ells inoblidables. Però també la tristor de l'amarga experiència de la mort de companys i companyes cantaires inevitablement també s'ha fet manifesta.

Dins les meues responsabilitats tant de cantaire com a d'integrant de la junta és molt de temps el que he dedicat a l'Orfeó. Segons com es miri, hauré estat més o menys encertat en tot allò que he pogut anar realitzant. Però en el fons el que encara roman és la il·lusió i la satisfacció d'haver sigut membre de l'Orfeó de Flix, de col·laborar-hi, i, com no, amb el desig de què aquests sentiments i impuls continuïn vius per sempre més.

CLOENDA DE LA MEUA PRIMERA EXPERIÈNCIA A LA UOC

El passat mes de novembre es feren els actes de graduació de la UOC (Universitat Oberta de Catalunya) del curs 2006-2007, durant els quals es féu el lliurament de diplomes a una bona part dels 4.400 alumnes que havien obtingut les titulacions corresponents de llicenciatura, doctorat, màsters i postgraus. Dos dels actes tingueren lloc a Barcelona, el dia 10 de novembre, a l'imponent sala Pau Casals de l'Auditori. Una setmana després, el 17 de novembre, es féu l'acte de graduació a Madrid, a les dependències de l'IFEMA.

A mi em correspongué assistir al que se celebrà a Barcelona, el dia 10 de novembre, a dos quarts d'una del migdia. Fou un acte senzill, però digne i molt ben organitzat, tenint en compte a més la part més feixuga i monòtona com era el lliurament dels diplomes i insígnies a cadascun dels més de mil graduats que omplíem aquella gran sala. Presidí la cerimònia la rectora de la UOC, Imma Tubella, i exercí de padrí de la promoció Tomàs Delclós, sotsdirector del diari El País. Per dotar de més solemnitat a l'acte, hi hagué l'actuació del Cor de la UOC, que intervingué al començament amb Canticorum iubilo, de Haendel, després del lliurament de diplomes amb Signum, de T. Susato, i al final de l'acte amb l'himne universitari Gaudeamus igitur (val a dir que em fou grat veure que es tractava de tres composicions que coneixia per haver-les interpretat com a cantaire de l'Orfeó de Flix).

Hi hagué a més els parlaments d'un representant de la nova promoció de graduats -Eduard Martín, d'Enginyeria Tècnica d'Informàtica de Sistemes-, de la rectora Imma Tubella, i del padri de la promoció, Tomàs Delclós. Aquest darrer, entre altres coses, destacà la importància que han adquirit els blocs personals com a fonts d'informació. Els periodistes hem perdut sortosament el monopoli de la intermediació entre el fet i la seva narració al ciutadà, la notícia. Ara també es pot fer des d’un blog, des de la xarxa, va afirmar en un moment de la seua intervenció. Més endavant afegí que Els blogs han democratitzat l’espai de l’opinió ciutadana, han obert forats contra la censura com veiem ara a Birmània. No obstant, també n'adverteix els riscos: Els periodistes hem fet malament moltes coses, però la posició i credibilitat dels mitjans és avaluable pel ciutadà. Coneixes des d’on et parlen i qui. En canvi, les informacions subministrades per emissors desconeguts, que no sabem com elaboren el seu material, té els seus perills.

Recordaré aquest acte com un bon punt i final del meu primer pas per la UOC, de la meua primera experiència de l'ensenyament virtual. Encara tinc present la impressió que vaig experimentà durant les primeres setmanes d'estudis. Acostumat als estudis presencials, em resultava del tot estrany això d'haver-me de comunicar amb companys i professors (consultors, en aquesta través del correu electrònic, i trobava a faltar la conversa de les relacions personals. O la situació un tant desesperant quan feies una consulta en relació amb un exercici d'una prova d'avaluació, i la resposta tardava hores i fins i tot un dia en arribar, paralitzant-se l'exercici en qüestió (tot i que els responsables de les assignatures tenen un màxim de 48 hores per contestar segonsla normativa de la UOC). Amb tot, és una avantatge el poder estudiar a casa, distribuir el temps adaptant-lo a les teues circumstàncies i escollir el nombre d'assignatures a realitzar per semestre segons la disponibilitat de cadascú, tot plegat gràcies a un sistema que han facilitat les noves tecnologies. Presencialment, hi ha l'obligació d'assistir a les proves finals semestrals, i amb tot es pot escollir el dia i lloc per fer-les, que en el meu cas, sempre vaig desplaçar-me a Lleida. En definitiva, una bona experiència que dóna ganes de repetir (ja ho veurem...) i molt recomanable sobretot per als qui ens trobem lluny dels indrets on hi ha universitats i l'entrebanc que això comporta per poder seguir amb normalitat estudis superiors de forma presencial.