L'avió s'aproximava ja a l'aeroport de Tegel. En els seus últims moviments de descens al voltant de Berlín, em permeté veure una imatge que m'impactà: la ciutat (o almenys aquella part que tenia al davant) semblava un im
mens bosc on de tant en tant es podia divisar entremig alguna casa. Això és Berlín?, vaig preguntar-me. Un cop a terra, i així com el taxi que em portà a l'hotel s'anava endinsant al cap al casc urbà, vaig comprovar que aquella primera imatge de la capital alemanya era certa: Berlín és una gran arbreda que harmoniosament integra una ciutat. I ja no sols per l'existència de gran nombre de parcs, entre ells el fastuós Tiergarten, sinó que són pocs els carrers que no compten al llarg del seu trajecte o en una part amb la presència d'opulents i frondosos arbres. Al mateix temps també aviat descobrí un altre element com la presència, no ja de coloms, sinó de molts moixons (desconec l'espècie en qüestió) i també, sorprenentment, de vespes (aquestes ja, molestes). Aque
sta integració d'elements naturals i humans és un de tants contrastos que caracteritzen Berlín. Perquè aquesta ciutat, de fet, és això: un conjunt de contrastos.
mens bosc on de tant en tant es podia divisar entremig alguna casa. Això és Berlín?, vaig preguntar-me. Un cop a terra, i així com el taxi que em portà a l'hotel s'anava endinsant al cap al casc urbà, vaig comprovar que aquella primera imatge de la capital alemanya era certa: Berlín és una gran arbreda que harmoniosament integra una ciutat. I ja no sols per l'existència de gran nombre de parcs, entre ells el fastuós Tiergarten, sinó que són pocs els carrers que no compten al llarg del seu trajecte o en una part amb la presència d'opulents i frondosos arbres. Al mateix temps també aviat descobrí un altre element com la presència, no ja de coloms, sinó de molts moixons (desconec l'espècie en qüestió) i també, sorprenentment, de vespes (aquestes ja, molestes). Aque
sta integració d'elements naturals i humans és un de tants contrastos que caracteritzen Berlín. Perquè aquesta ciutat, de fet, és això: un conjunt de contrastos.No és estrany en un mateix espai trobar en perfecta conjunció construccions modernites amb edificacions elevades segons els últims criteris de disseny. Només cal donar un volt per la zona de Kurfürstendam (nom que molt sàviament els mateixos berlinesos abreugen dient Ku'damm), que és una viva imatge d'aquesta integració. Berlín alberga des de la majestuositat barroca de la catedral fins a la sobrietat i lletjor de les construccions de la part est (ara, en procés de restauració); del temible militarism
e prussià de la Siegessäule (Columna de la Victòria) al temple derruït del kàiser Guillem; a la tranquil·litat bohèmia de Savignyplatz, al bullici humà entre els vidres i els ferros del Sony Center a Postdamerplatz; de l'alegria i la disbauxa de la nit, al record dels períodes més negres de la seua història, com la barbàrie i la brutalitat dels nazis o la llarga nit de la divisió de la ciutat, que trobem perfectament exprressades a les exposicions Topographie des Terrors (no cal traducció) i la que hi ha a prop del Checkpoint Charlie, respectivament. I tantes altres coses que són viva expressió del ser de Berlín: la Porta de Brandemburg, el Reichstag, Unter den Linden, Wilhelmstrasse, Alexaderplatz, el Museuminsel (Illa de Museus), el Fernsehturm, la Rathaus, els nous gratacels, etc., tots els llocs 
que vaig tenir l'oportunitat de visitar i que en van deixar una pregona impressió. Sense oblidar la visita que vaig fer la darrera jornada a la senyorial Potsdam, ciutat d'estiueig dels reis de Prússia i dels emperadors alemanys.
e prussià de la Siegessäule (Columna de la Victòria) al temple derruït del kàiser Guillem; a la tranquil·litat bohèmia de Savignyplatz, al bullici humà entre els vidres i els ferros del Sony Center a Postdamerplatz; de l'alegria i la disbauxa de la nit, al record dels períodes més negres de la seua història, com la barbàrie i la brutalitat dels nazis o la llarga nit de la divisió de la ciutat, que trobem perfectament exprressades a les exposicions Topographie des Terrors (no cal traducció) i la que hi ha a prop del Checkpoint Charlie, respectivament. I tantes altres coses que són viva expressió del ser de Berlín: la Porta de Brandemburg, el Reichstag, Unter den Linden, Wilhelmstrasse, Alexaderplatz, el Museuminsel (Illa de Museus), el Fernsehturm, la Rathaus, els nous gratacels, etc., tots els llocs 
que vaig tenir l'oportunitat de visitar i que en van deixar una pregona impressió. Sense oblidar la visita que vaig fer la darrera jornada a la senyorial Potsdam, ciutat d'estiueig dels reis de Prússia i dels emperadors alemanys.L'última nit de la meua estada a Berlín vaig anar a sopar a una típica kneip (taverna), Diener, segons indiquen les guies un lloc freqüentat per artites i gent de la faràndula de la ciutat. En entrar al lloc ja em cridà l'atenció que allò res s'assemblava als altres indrets on havia anat a sopar: un mar de fotografies a les parets d'artites i esportites (entre ells, lluitadors de boxa; de fet el nom d'aquella kneip era d'un antic lluitador) i antics cartells d'espectacles. Entre ells em cridà l'atenció d'un, de 1929, anunciant una pel·lícula, basada en un text de Heinrich Mann, en el repartiment de la qual hi figurava
als primers llocs una tal Marlene Dietrich. Al marge d'aquests aspectes decoratius, també vaig adonar-me en l'aspecte pintoresc d'alguns integrants de la clientela que hi havia al lloc, a més de l'ambient sorollós que hi imperava, que contrastava vivament amb el regnant en altres indrets on havia anat a menjar. A prop de la taula on jo m'havia assegut, n'hi havia una amb el cartellet de reservat (Reserviert). Aparentment era un fet normal que havia vist en altres restaurants i no sols a Berlín, sens dubte. Doncs bé, l'excepcional en aquest cas és que els personatges que es van anar asseient no ho feren per sopar, sinó per, entre cervesa i cervesa i cigarretes, establir una tertúlia. Primer, dos joves impecablement vestits i repentinats. Al poc s'hi afegí un individu estrafalari, vestit d'oficial de marina (amb gorra de plat inclosa) i ulleres de sol, encara que per calçat duia sabatilles esportives. Per a mi que aquest darrer devia dedicar-se a humorista o alguna cosa per l'estil, ja que la conversa derivà en un seguit de rialles sonores, en especial les que proferia aquell pseudomariner. Després entrà en aquell cercle especial un home força gras, fumador de pipa, amb un nas bastant prominent. Després d'observar un seguit de dib
uixos, hagués posat la mà al foc de què es tractava d'un lluitador de boxa -més aviat, ja exlluitador- que hi havia caricaturitzat (almenys, s'hi assemblava molt). Amb la seua presència, els decibelis de les rialles augmentaren de forma prominent. No sé de què parlarien els tertulians, de fet no sé alemany tret de quatre paraules soltes, però us asseguro que el riure procedent d'aquella taula s'encomanava. També en un altre lloc hi hagué una escena que es féu de tant en tant mereixedora de la meua atenció. I encara que no ho hagués volgut, perquè la taula en qüestió la tenia davant per davant. Hi havia una parella força jove, i pels gestos i expressions d'ell i d'ella alguna cosa no funcionava massa bé (a banda, les galtes rogenquesi els ulls caiguts del noi, evidenciaven alguna copa de més). De tant en tant, es veia una actitud conciliatòria d'ella, mentre que altres, rebutjava que ell l'agafés de les mans. Al final van marxar tots plegats, a saber com acabaria la història.
Per acabar d'adobar la situació d'aquella kneip, val a dir que comptava amb una cambrera d'aquelles que li acabaven de donar personalitat al local. No sols la veies anar com una bala traginant per allí, sinó que de tant en tant entrava en conversa amb els diversos clients, en especial amb els tertulians. En aquest cas vaig tenir la sort que dominava bastant el castellà, cosa que permeté que també intercanviéssim algunes paraules. Fins i tot vaig entrar en una discussió que estava mantenint amb una família, no sé si espanyols o hispanoamericans (la qüestió és que parlaven castellà), sobre si la fruita que incloïa un postre era aubergi o aubercoc. Els de la taula deien que aubercoc. La cambrera se'm plantà davant i em pre
guntà amb castellà germanitzat: Melocotón o albaricoque? He de dir que aquella fruita a mi em va semblar més un aubergi.
als primers llocs una tal Marlene Dietrich. Al marge d'aquests aspectes decoratius, també vaig adonar-me en l'aspecte pintoresc d'alguns integrants de la clientela que hi havia al lloc, a més de l'ambient sorollós que hi imperava, que contrastava vivament amb el regnant en altres indrets on havia anat a menjar. A prop de la taula on jo m'havia assegut, n'hi havia una amb el cartellet de reservat (Reserviert). Aparentment era un fet normal que havia vist en altres restaurants i no sols a Berlín, sens dubte. Doncs bé, l'excepcional en aquest cas és que els personatges que es van anar asseient no ho feren per sopar, sinó per, entre cervesa i cervesa i cigarretes, establir una tertúlia. Primer, dos joves impecablement vestits i repentinats. Al poc s'hi afegí un individu estrafalari, vestit d'oficial de marina (amb gorra de plat inclosa) i ulleres de sol, encara que per calçat duia sabatilles esportives. Per a mi que aquest darrer devia dedicar-se a humorista o alguna cosa per l'estil, ja que la conversa derivà en un seguit de rialles sonores, en especial les que proferia aquell pseudomariner. Després entrà en aquell cercle especial un home força gras, fumador de pipa, amb un nas bastant prominent. Després d'observar un seguit de dib
uixos, hagués posat la mà al foc de què es tractava d'un lluitador de boxa -més aviat, ja exlluitador- que hi havia caricaturitzat (almenys, s'hi assemblava molt). Amb la seua presència, els decibelis de les rialles augmentaren de forma prominent. No sé de què parlarien els tertulians, de fet no sé alemany tret de quatre paraules soltes, però us asseguro que el riure procedent d'aquella taula s'encomanava. També en un altre lloc hi hagué una escena que es féu de tant en tant mereixedora de la meua atenció. I encara que no ho hagués volgut, perquè la taula en qüestió la tenia davant per davant. Hi havia una parella força jove, i pels gestos i expressions d'ell i d'ella alguna cosa no funcionava massa bé (a banda, les galtes rogenquesi els ulls caiguts del noi, evidenciaven alguna copa de més). De tant en tant, es veia una actitud conciliatòria d'ella, mentre que altres, rebutjava que ell l'agafés de les mans. Al final van marxar tots plegats, a saber com acabaria la història.
Per acabar d'adobar la situació d'aquella kneip, val a dir que comptava amb una cambrera d'aquelles que li acabaven de donar personalitat al local. No sols la veies anar com una bala traginant per allí, sinó que de tant en tant entrava en conversa amb els diversos clients, en especial amb els tertulians. En aquest cas vaig tenir la sort que dominava bastant el castellà, cosa que permeté que també intercanviéssim algunes paraules. Fins i tot vaig entrar en una discussió que estava mantenint amb una família, no sé si espanyols o hispanoamericans (la qüestió és que parlaven castellà), sobre si la fruita que incloïa un postre era aubergi o aubercoc. Els de la taula deien que aubercoc. La cambrera se'm plantà davant i em pre
guntà amb castellà germanitzat: Melocotón o albaricoque? He de dir que aquella fruita a mi em va semblar més un aubergi.Amb tota aquella disbauxa i bon ambient que hi havia en aquell lloc, em van agafar ganes de quedar-m'hi més estona, contràriament al que havia acostumat a fer en altres indrets on em limitava a menjar i anar-me'n. I és que al cap i a la fi aquella kneip se'm representà, just l'última nit, com l'al·legoria del Berlín dels contrastos que havia conegut al llarg de la setmana. Bon colofó a la meua estada a la capital alemanya, a tot el conjunt de les assumides sensacions berlineses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada