diumenge, 31 d’agost de 2008

ESTAMPES DEL BERLÍN FRACTAL

És prou conegut que a cada nació se li atribueixen tòpicament virtuts i defectes. Dels alemanys sempre s'ha dit allò de que són uns caps quadrats i uns gasius, però disciplinats, metòdics i rigorosos. Potser hi pugui haver alguna cosa, com sol passar, però durant la meua estada a Berlín van haver uns quants detalls que em van fer constatar que en alguns aspectes aquesta imatge tòpica grinyola i força.

Un dels aspectes a agrair dins el nucli urbà berlinès és el de la fluïdesa de la circulació. Una de les coses que des d'un començament em va cridar l'atenció és la poca massificació de vehicles que circulaven pels carrers, si ho comparem per exemple, amb l'asfixiant Barcelona. A més, en ple centre, et trobaves zones (i no poques) on es prohibia conduir a més de 30 Km/h. Tot això semblava perfecte, un paradís per als vianants. Però poc a poc, anaves descobrint algun que altre forat enmig de tanta perfecció. A les nostres ciutats tothom, tret d'algun que altre brètol, estem habituats a creuar els carrers pels passos habilitats per als vianants i seguint les indicacions dels semàfors pertinents si així escau. Si a l'instant en què anem a passar, no hi ha cap cotxe, malgrat la senyal estigui en roig, passem igual. A Berlín, això també es fa. Però el que ja no és tan habitual a les nostres ciutats -alemenys així ho crec- és creuar per allí on no toca, encara que no hi hagi cap cotxe ni altre vehicle. A la capital alemanya és molt comú veure algú anar d'un costat a l'altre de carrer per allí on li peti, això sí, amb la condició de què no hi hagi cap vehicle a prop. He de reconèixer que aquesta actitud em va sorprendre a l'inici, tot i que veient que s'aplicava amb freqüència, al final vaig acabar adoptant-la. I si per alguna d'aquelles casualitats en el precís moment de creuar apareixia repentinament algun cotxe, aquest frenava sense més ni més (ni cap pitada, ni cap crit), i et deixava finalitzar la teua acció.

Paradoxalment, amb qui havies d'anar en compte és amb les bicicletes. A Berlín aquest mitjà, com a altres grans ciutats, ha esdevingut molt popular i es força utilitzat tant pels seus ciutadans com per diversos visitants. El nombre de bicis que veies circular era molt nombrós. Però si hi havia que anaven a una velocitat moderada, altres, la veritat, volaven. Si et venien de cara, tenies temps d'esquivar-los. Però com t'agafessin d'esquena, et podien donar algun que altre ensurt. En una ocasió, entremig d'un petit espai que deixàvem una persona que caminava parel·lament a mi i jo mateix, passà a tota pastilla un ciclista; fou veure'l i no veure'l. També més d'una vegada, gairebé a cau d'orella de sobte sonava el ring!, d'un timbre, amb el lògic ensurt per part meua, al mateix temps que li cedia el pas. Cal dir que de vegades els culpables érem els vianants. Les bicicletes, com en altres indrets, tenen marcat el seu propi carril en moltes de les voreres. I, ai d'aquell que se li ocorregués caminar per allí encara que fos per distracció! L'ensurt primerenc i l'haver de suportar la cara de poker del ciclista era tot u. No vaig arribar a veure ningú empaitat per una bici, però és d'imaginar que més d'un cas s'ha degut donar.

Un altre element berlinès que forma part d'aquest conglomerat fractal són els autobusos de dos pisos. En diversos trajectes vaig haver d'utilitzar-los. La primera vegada vaig emportar-me la sopresa: en accedir-hi, vaig quedar-me al primer pis i en anar a seure, en fer l'acció vaig donar-me un fort cop de cap al sostre. Qui em coneix sap que jo precisament no destaco en alçada, amb la qual cosa ja es pot fer a la idea de com n'era d'alt aquell habitacle. Certament, vaig experimentar una sensació de vergonya amb aquella entrada triomfal, però aviat m'assabentaria que el meu cas no era únic. Les següents ocasions en què vaig agafar aquells autobusos ja optava per anar cap al pis superior. Però si bé en aquest cas la meua alçada no em comportava problemes, per aquells que tinguessin uns centímetres més, sí. De fet, gairebé després de cada aturada, quan començaven a accedir els passatgers al pis superior, un o més no es lliuraven del consegüent cop de cap, amb el soroll sec -tumb!- que els caracteritzava. I en una de les vegades la víctima fou una turista espanyola, la qual, després del corresponent tumb! va proferir un sorollós Coñoooo!. No hi havia dubte: era espanyola.

El següent episodi d'aquest anecdotari està unit a un altre dels trets característics de Berlín: el seu temps inestable. En un mateix dia, encara en estació estiuenca, pots tenir calor, de sobte frescor, que bufi vent o que quan menys t'ho esperes comenci a caure un bon ruixat. Tot plegat obliga a què sempre hagis de portar a sobre alguna roba d'abric i un paraigua per al que pugui ser. En una de les meues rondinades berlineses, quan ja em disposava a tornar cap a l'hotel, repentinament va començar a ploure i de valent. Anava proveït de paraigua, però trobant-me en un lloc llunyà, la prudència m'obligava a buscar algun mitjà de transport, sinó m'arriscava a que les sabatilles acabessin fetes un nyap i part de la roba ben xopa. Percatat de què no hi havia cap línia d'autobús que em deixés a prop de l'hotel, vaig haver d'optar pels serveis d'un taxi, amb el mal de butxaca que això comporta, però no hi havia més remei. Un cop al lloc, vaig pagar el taxista i ràpidament vaig accedí a l'hotel. En trobar-me al vestíbul vaig adonar-me que el meu paraigua havia optat per seguir fent un tour berlinès a dins del taxi. Amb la resignació de no poder recuperar-lo, no em quedava cap opció més que adquirir-ne un de nou, cosa que vaig fer a la primera de canvi. Quan al dia següent estava fent una altra visita per Berlín, la pluja va tornar a fer acte de presència, amb la qual cosa tocava estrenar el paraigua nou. I, oh, sorpresa!, en obrir-lo resulta que les varetes es dirigien mirant cap a dalt, convertint aquell artilugi en una mena de dipòsit. Vet aquí la precisió tècnica alemanya!, vaig pensar. O sigui, que l'operació següent consistia en, de forma manual i una per una, anar posant cada vareta en la seua posició correcta. Imagineu-vos tota aquesta operació enmig d'un ruixat. Tot i que al final ja vaig trobar la forma de fer-ho més ràpid, donant una forta sacsejada al paraigua un cop obert i després posant en la posició correcta les varetes que quedaven mirant cap a dalt. Potser algun dia algú em vegi per Flix fent aquesta operació, qui sap!.

Per acabar aquesta llista d'estampes, n'afegiré una altra que tampoc me l'esperava. Al nostres carrers ja estem acostumats a que de tant en tant passa algun automòbil que sembla que dugui la discoteca a sobre, ja que porten adjuntat un estrident i accelerat pumba! pumba! pumba! pumba!... a més d'altres sons que el puguin acompanyar, el qual va augmentant i disminuint en intensitat segons la proximitat del vehicle. Doncs bé, com es pot deduir, d'aquests fenòmens urbans contemporanis a Berlín també n' hi ha.

En certa ocasió i abans de la meua estada, vaig llegir en algun mitjà que dins Alemanya, Berlín és la ciutat menys alemanya. Potser sigui això al cap i a la fi.