divendres, 3 d’agost de 2007

BALLESTES

Dins del cinema, tinc una predilecció especial per les pel·lícules de temàtica històrica. Algú que em conegui pensarà que per raons òbvies, cosa que és en gran part certa, que la meua formació com a historiador hi ha influït, malgrat que he d'afegir que l'afició ja em ve de quan era molt petit.

Una de les dificultats que han d'afrontar els responsables d'aquests tipus de cinema és el de l'ambientació, el de reflectir el més fidelment possible tots els detalls de context històric que envolten els personatges de la trama. No és una tasca fàcil, complicant-se més conforme va més antiga és l'època a què fa referència l'argument. Sens dubte que dins d'aquests gènere s'hi encabeixen pel·lícules de qualitat diversa i això també hi influeix en la seua fidelitat al temps històric que es vol recrear.

Sí he pogut observar (almenys, aquesta és la sensació que tinc) que en les produccions que podem anomenar de qualitat, o que com a mínim pretenen ser-ho, s'ha anat guanyant amb el pas del temps pel que fa a l'ambientació històrica. Amb tot, em passa que quan descobreixo algun element fora de lloc, totalment anacrònic, tot i que la pel·lícula pugui estar ben feta en general, em produeix una certa sensació de desencís, ni que sigui momentània. I no em refereixo a fets anecdòtics com el legionari romà amb rellotge de polsera, l'avió comercial sobrevolant el cap de Brad Pitt a Troia o els calçotets negres de Mel Gibson a Braveheart. Tampoc entraré a valorar l'ambientació de la pel·lícula 300, que tot i fer referència a uns fets històrics, està basada en última instància en un còmic i així s'ha volgut reflectir, perquè no s'aguanten en lloc els guerrers immortals-ninja, el rinoceront de combat ni un rei Xerxes amb aspecte de drag queen a mig maquillar. Em refereixo sobretot a l'aparició d'objectes, edificis o altres elements relacionats amb la trama que res tenen a veure amb l'època que es vol reproduir. Un d'aquests elements que més vegades he trobat és un arma: la ballesta.

És diu que que la primera constància de l'existència de ballestes és del segle IV aC, a la Xina. També se sap que als primers segles de la nostra era, es menciona una arma semblant en textos grecs i que s'han descobert algunes estatuetes romanes portant un enginy semblant a la ballesta. No obstant, la seua expansió i desenvolupament entre els exèrcits de l'occident europeu no es produeix fins a partir del segle XI, introduïda pels normands. Tot i la seua dificultat en el maneig, tenia l'avantatge de la seua precisió i poder de perforació, fent més vulnerables els cavallers cuirassats. Tan mortífera va arribar a ser considerada, que el Concili de Laterà de 1139 va emetre un interdicte prohibint el seu ús... però sols contra altres cristians (!). La ballesta va formar part dels exèrcits occidentals com a arma de combat fins al segle XVI. Actualment se'n fa un ús esportiu i per a la cacera, principalment.

Tornant al món del cinema, hi ha més d'una pel·lícula on l'aparició de la ballesta ha estat del tot desafortunada, ja no per la crueltat dels seus efectes, sinó també perquè sorgeix en un context totalment fora de lloc, fora dels àmbits històrics i geogràfics que s'han exposat més amunt. Especialment, voldria fer menció de dos films on el sorgiment repentí de ballestes es deixa sentir com una autèntica patada. Un és Gladiator, que considero una bona pel·lícula, encara que millorable en alguns detalls. L'altra, és un bodrio anomenat King Arthur (El rei Artur).
Si fa no fa, tothom haurà vist Gladiator, per tant no és qüestió d'entrar en detalls sobre l'argument. La primera vegada que vaig veure-la recordo el malament que em va sentar veure aquella escena en què el personatge principal, Maximus (intepretat per Russell Crowe), era perseguit, a cavall, per dos soldats romans els quals li comencen a disparar sagetes amb unes ballestes tipus pistola. En aquest cas ens trobem amb un enginy i amb un tamany que era del tot impossible que es pogués fabricar en aquella època, segons un comentari que vaig poder llegir posteriorment. Quan vaig veure per segon cop Gladiator, en aquest cas per la televisió, vaig adonar-me que l'escena es qüestió no va aparèixer. Corregir és de savis, com se sol dir.

El cas de King Arthur és molt més greu. En principi, l'argument en què es basava la pel·lícula semblava que aquella hagués de ser interessant: segons una hipòtesi, el personatge llegendari del rei Artur podria provenir originàriament d'un cabdill romà que va lluitar contra els invasors bàrbars de l'antiga Britània, cap allà al segle V. Tot l'atractiu que pogués tindre abans de veure-la, es va ensorrar així com vaig anar visionant la pel·lícula: una trama poca-solta, avorrida i sense cap ni peus. Així com l'anava veient, en un moment determinat vaig pensar que per culminar tanta suma de despropòsits sols faria falta que aparegués una ballesta. Doncs bé, a la batalla final, va aparèixer, no una ballesta, sinó tots els guerrers de l'exèrcit bàrbar portant-ne una penjada a l'espatlla. Sens dubte què millor per coronar aquell desastre monumental de film, aquell atemptat a la memòria del mite artúric.

dimecres, 1 d’agost de 2007

HA MORT EL SR. BAÑOS

Ahir vaig assabentar-me de la trista notícia de la mort del Sr. Antonio Baños Lahoz. Se'l recordarà a Flix com un dels acomodadors del cinema i de la pista d'estiu de La Unió Social. Però per a un bon nombre de persones, ja no sols del poble, sinó també de Riba-roja, Ascó, la Palma, la Torre, Vinebre, Bovera, la Granadella, la Bisbal i Margalef el recordaran com el bidell de l'institut de Flix. Fou durant els quatre anys que vaig estudiar el BUP i COU quan, juntament amb els meus companys i companyes, vam mantindre una relació més propera amb el Sr. Baños. De caràcter jovial i xocant, sempre estava obert a la broma, sobretot quan es parlava de temes futbolístics, ja que, com es recordarà, ell era un periquito convençut voltat per una majoria aplastant de culers. Encara el recordo una ocasió lluint ostentosament una corbata blanc-i-blava al dia següent de què l'Espanyol li hagués clavat una derrota al Barça, al mateix temps que mostrava un somriure burlesc envers tots nosaltres. Les últimes vegades que el vam poder veure a Flix, sempre acompanyat per la seua muller, romania freqüentments assegut en un dels bancs de la Plaça de l'Església, mostrant encara la seua simpatia quan se'l saludava. La mala salut i el seu estat personal precari, van obligar al Sr. Baños i la seua muller a acollir-se en una residència d'avis a prop de Lleida. Fou allí on, malauradament, li sobrevingué la mort fa pocs dies.
Descansi en pau, Sr. Baños. El recordarem.

dilluns, 30 de juliol de 2007

UNA ALTRA FORMA DE REPRESSIÓ


Qui més qui menys coneix els mètodes amb els quals el franquisme va exercir la seua acció repressora contra els opositors al règim, durant i recent acabada la guerra civil i al llarg de la resta del anys de la dictadura. Incloïen des de la duresa de la pena de mort i l'empresonament, fins a les humiliacions públiques (dones amb el cap rapat, realització de treballs sense cobrar, entre altres), passant per tot tipus de vexaccions denigrants, dutes a terme tant per part de les autoritats com per persones addictes al règim franquista. Hi ha hagut alguns treballs que descriuen aquesta crua realitat pel que fa al nostre territori, com els publicats per Josep Sánchez ("Metodologia de la repressió franquista (1938-1947)", "Sistemes de control polític després de la guerra: els exemples de la Ribera d'Ebre (1940-1946)"), Pere Muñoz ("Escrits i records de Josep Franch, de la Palma d'Ebre, afusellat a la presó de Pilats el 19 d'octubre de 1939") i Josep Recasens (La repressió franquista a la Ribera d'Ebre 1938-1945).

Els mètodes repressius arribaven de vegades a extrems insospitats i alguns d'ells poc divulgats, però no per això desconeguts. En aquest cas m'estic referint a aquelles persones nascudes durant els anys de la Segona República o en el decurs de la guerra en territori del bàndol republicà, i a qui se'ls hi canvià el nom després del conflicte bèl·lic. Segons s'ha pogut consultar en els volums corresponents del Registre Civil de Flix, a l'anotació que figura a les actes de naixement on s'ha fet el canvi, s'indica que s'ha realitzat en aplicació de l'Ordre de 9 de febrer de 1939, de la qual se cita expressament els articles 2, 3 i 4. Fetes les oportunes indagacions, la citada ordre sembla que fa més a aviat referència a la LLei de Responsabilitats Polítiques. Si es llegeix el contingut dels articles esmentats, es dedueix que les persones a qui s'aplicà el canvi de nom propi, eren fills i/o familiars de militants o simpatitzants de partits i associacions proscrites pel franquisme. També es pot observar que la gran majoria dels noms no estan inclosos dins el santoral cristià, tret d'un (Alba). No queda constància de quin criteri seguia l'autoritat que efectuava el canvi a l'hora d'assignar el nom nou i si aquesta modificació era consultada als responsables de l'infant. No obstant, m'atreveixo a aventurar que almenys en més d'un cas això no es duia a terme, i que l'autoritat en qüestió actuava pel seu compte, si es considera el rebuscament que s'intueix en alguns dels noms escollits en els quals es veu una intencionalitat més aviat humiliant i de burla. Passo a mostrar la llista dels que s'ha pogut localitzar. Així mateix, incloc altres que, tot i que no figuren en el Registre Civil (per haver desaparegut els documents originals de la primera inscripció), tinc constància del canvi efectuat:

Alba – Consorcia
Delio – Zacarías
Elsa – Crescencia
Esmeralda – Martina
Floreal – Rufino
Florimán – Camilo de Lelis
Genelia – Josefa
Germinal – Guzmán
Helenio – Nazario
Helios – José María, Ramón
Jazmín – Rústico, Pedro Celestino
Vida – Angela

Com s'ha dit a abans, donat que part de la documentació del Registre Civil d'aquells anys ha desaparegut, a saber quants canvis més es van fer sense que restés constància. Val a aclarir que posteriorment es van fer reinscripcions de moltes de les actes del Registre d'aquells anys, en les quals ja apareix el nom assignat, no reflectint-se en aquests casos el canvi dut a terme.