dijous, 24 de desembre del 2009

"EN HUMIL PETITESA RECLÒS"


Una de les imatges que més m'ha colpit (i de fet, hem colpeix) de la festivitat del Nadal és el del simbolisme del naixement: el Déu creador, fet home, que ve al món envoltat de l' escenari senzill i pobre del pessebre; el que governa les forces de la natura esdevé l'ésser més dèbil i indefens, com és el d'un humà recent nascut. Tots aquests contrastos de grandesa i humilitat i de força i debilitat són els que millor expressen l'excepcionalitat d'aquest fet. Algú podrà objectar que la vinguda d'un ésser diví enmig d'un cotext miseriós i pobre no és exclusiu sols del cristianisme i que fins i tot la religió cristiana molt probablement s'hagi inspirat en altres tradicions. No importa. Aquesta imatge tan potent l'he rebut, l'he après a través de la tradició cristiana, i la trobo impactant. Queda ben resumida en la traducció catalana de la famosa nadala alemanya Stille Nacht, de F.X. Gruber -la nostra Santa Nit-, sobretot en dos versos, senzills però prou eloqüents:

"El Jesús, tan petit,
és el Déu, Ser Suprem poderós,
en humil petitesa reclòs."

BON NADAL!

diumenge, 20 de desembre del 2009

NOSTÀLGIA DE LA SAVIESA DELS AVIS


Qui més qui més hem experimentat el buit que resta quan un familiar proper ens deixa per sempre més. És la fatalitat inexorable de la vida i de la ineludible absència d'aquella persona amb qui compartírem bona part de la nostra existència, sols ens resta el record a la memòria, uns objectes personals, unes fotografies i potser també algun que altre escrit. Però de tots ells el més poderós és el de la memòria, que ens evoca moments, instants de la convivència amb aquell ésser estimat del tot irrepetibles i entranyables i que ens han deixat una profunda petjada.

La gatera del temps d'Albert Guiu és la plasmació escrita d'aquests records, centrat en aquells moments de la seua infantesa de convivència amb els seus avis. Tot i que ens trobem davant d'una obra de prosa, Albert en fa una evocació que està més a prop de la poesia (així també ho veu la prologuista, Maria-Josep Margalef), una elegia plena de nostàlgia envers l'activitat, les experiències i les anècdotes viscudes al voltant dels seus iaios i les seues iaies, Josep i Remei, i Feliciano i Magadalena. Segurament que més d'un que hagi llegit aquesta obra, les imatges que es van descrivint els són més que familiars i quotidianes. Perquè, de fet, Albert Guiu en definitiva no fa altra cosa que descriure el dia a dia dels seus avis, de com ho percebia ell com a infant, però tot passat pel filtre de la seua vena literària, poètica, amb la qual cosa eleva aquests records a una altra dimensió: alhora, els enalteix i en deixa constància per sempre. Precisament, el títol de l'obra, La gatera del temps, fa referència a aquest afany de què no es perdin aquests records, explicitat en la imatge simbòlica del gat roda-temps que, després de travessar una gatera, va a empaitar el ratolí de l'oblit.

Al marge del seu valor literari, aquesta última publicació d'Albert també ens aporta uns fets i unes dades que fan referència a una forma de viure gairebé desapareguts, una imatge de la vida quotidiana a Flix que tot i no restar molt lluny en el temps, pertanyen ja al passat. Valor, per tant, testimonial d'una experiència viscuda i de tot el que li van transmetre els seus avis, els seus ensenyaments i la seua saviesa acumulada al llarg dels anys. Un tresor que Albert ens ha volgut llegar a través de les seues paraules, des del seu esperit poètic, tot plegat envernissat d'entranyable nostàlgia.