PREVISIONS DE FUTUR

Aquest acudit ha estat publicat per l'edició d'avui d'El Periòdic d'Andorra. Crec que, malauradament, l'encerta...

EL CARNISSER PUDENT

Llegia la setmana passada que Adolf Hitler, entre altres patologies bucals, patia una forta halitosi. A aquest ésser monstruós sols li faltava aquest element per ennegrir encara més el seu sinistre i sanguinari currículum. Pel que es veu, aquelles paraules destructives que desembocaren en un mar d'atrocitats sembla ser que brollaven envoltades de pudor, cosa que incrementavala seua aura demoníaca. Tot plegat sembla consubstancial a la natura d'aquest pèrfid engendre de la història.

DOS MULES PER A FRANCO

En una entrada del bloc de l'any anterior feia esment d'un seguit de petits incidents que es produïren a Flix durant l'estada de Franco el 31 de maig de 1949. Se'n fa esment de tots ells, més breument, en un dels panells explicatius que hi ha a l'exposició que hi ha a Ca Don Ventura, dedicada a l'electrificació de Flix i la construcció de la central hidroelèctrica i l'embassament i la posterior inauguració d'aquest complex pel cap de l'Estat. Doncs bé, ahir dissabte un dels visitants de l'exposició, després de llegir aquell panell se'm dirigí per explicar-me una altra anècdota d'aquell dia i de la qual en fou testimoni, i que transcric perquè no té pèrdua.

En el seu trajecte pel centre de la població, la comitiva del cap de l'Estat havia de passar pel costerut carrer Calvari. Llavors aquesta via no disposava de cap coberta d'asfalt ni de llambordes: el sòl era tot de terra. El dia anterior a la visita de Franco havia plogut, cosa que féu que el carrer Calvari quedés moll amb el conseqüent perill de lliscament per a tot vehicle que hi circulés. Davant aquest imprevist, les autoritats locals sol·licitaren als responsables de l'electroquímica que operaris de la fàbrica hi aboquessin i expandissin carbonilla al llarg de totel carrer Calvari per tal de solucionar el problema, cosa que es féu, però que no serví de res. Quan l'automòbil amb el cap de l'Estat es disposà a pujar pel carrer Calvari, arribà a un punt de no avança ni avançaràs. Finalment s'hagué de recórrer a dos mules perquè arrosseguessin el vehicle on viatjava el caudillo i fer-lo sortir d'aquell entrebanc.

L'automòbil que transportava a Franco, tot un cap d'Estat, estirat per dos mules. Una imatge que sembla treta d'una pel·lícula espanyola cutre de la postguerra (i en blanc i negre me la imagino), però amb la circumstància de què fou un esdeveniment (una anècdota més ben dit) real, i a més a Flix.

"CRUSANT LO MISSISSIPI"

Això que que transcic més avall és un diàleg que, segons van explicar-me, van mantindre dos flixencs mentre estaven treballant al respectiu tros de terra. Pel que sembla comentaven un episodi de la Segona Guerra Mundial que s'havia produït recentment (reitero, de la Segona Guerra Mundial):

- Te n'has enterat? Los americans han crusat lo Mississipi!

- Ostres! Com avancen!

No té pèrdua...

"CAMARADA MEJILLÓN CEBRA"

Just a l'entrada del camí de Sebes, com sempre faig, vaig iniciar un cop més la meua sessió de córrer. Així anava fent els primers metres del recorregut quan, de sobte, a la meua esquerra, just en aquell punt on hi ha un accés obert cap al riu, un element nou se m'aparegué al costat dels frondosos arbres, un indicador que trencava la naturalitat d'aquell paisatge. Els pocs segons que vaig disposar mentre hi passava per davant foren suficients per llegir el seu contingut i que, com no podia ser menys, em cridés més l'atenció aquella frase que, per destacar-la entre la resta del text, està emmarcada per un fons groc llampant: "MEJILLÓN CEBRA PRESENTE". Repentinament el paisatge que m'envoltava perdé la seua gama de colors i assolí una tonalitat en blanc i negre, al mateix temps que em semblava escoltar els clarins que preludien l'ignominiós himne del Cara al sol per acabar d'ambientar-ho. Com tampoc té pèrdua la frase que inicia el cartell indicador "ATENCIÓN NAVEGANTES", la qual remotament em va recordar aquell spot televisiu del tardofranquisme que animava els joves a allistar-se a la marina ("¡Muchacho! ¡La Marina te llama!"). Amb tots aquests pensaments inspirats amb la visió d'aquell indicador, vaig esclatar a riure emmig de la meua cursa particular i individual.

Deixant de banda la qüestió de l'idioma (si podria haver estat escrit en català, o en totes dos llengües o en més, etc.), certament l'estil deixa molt a desitjar, i de fet, pel que he pogut esbrinar han estat altres persones que han experimentat sensacions similars a les descrites en llegir l'indicador i retrotraure'ls a temps passats. Amb el mateix missatge de fons, crec que hagués quedat millor "Presencia de mejillón cebra", i pel que va a l'inici, "Aviso a los navegantes". Imagino que la persona (o persones) que van redactar el text de l'indicador buscaren un missatge que cridés l'atenció, breu i contundent i que convidés a llegir la resta del contingut (unes útilíssimes i necessàries normes per a qui vulgui navegar per a aquesta zona del riu i evitar que la plaga del molest musclo zebra s'estengui a altres indrets). I certament, ho aconseguiren. Amb tot, el nostre indicador no deixa de ser xocant i hilarant, i encara ara no puc evitar que un somriure es dibuixi al meu rostre cada vegada que hi passo per davant i veure com m'adverteix de la presència del "camarada mejillón cebra".

CANTANT ELS GOJOS A LA PUNTA DEL CANÓ

L'Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l'Ebre (Idece) ha editat recentment unes fitxes (Vogant pel riu, deixa't portar per l'Ebre) amb itineraris dirigits sobretot a tots aquells que estiguin interssats en navegar pel riu en canoa o en piragua. La presentació és impecable: un estoig amb les catorze fitxes, impreses a dos cares i seguint el mateix esquema: un plànol de l'itinerari pertinent a l'anvers amb tot tipus d'indicacions, i la relació de punts d'interès al revers amb un seguit de precaucions per als navegants. Completa el pack un plànol desplegable amb la totalitat del recorregut, una funda de plàstic per poder protegir la fitxa quan s'utilitzi in situ i un llibret (Guia de rutes) que va explicant detalls de cadascun dels punts dels diversos itineraris, dóna consells de navegació, regles de seguretat, etc. Tot en català i en castellà i a tot color. Fins aquí tot bonic i preciós, perfecte... fins que un comença a parar en detalls.

Com no podia ser menys, el primer cop d'ull va anar cap a la fitxa núm. 2, que parla de la Reserva Natural de Sebes. I, ai!, allí comencen a sorgir les pífies. La més sonora, la que ubica l'ermita del Remei a la marge dreta del riu (és a dir, al costat del poble), en un indret si fa no fa, que ben bé podríem situar-hi la Punta del Canó (o la casa de l'alcalde Pere Muñoz, com alguns han dit i que també podria ser així). L'altra relliscada és la d'indicar a la vora de l'Ebre tocant de Sebes com a zona de pesca, quan només cal passejar-se pel camí de la reserva al costat del pantà i es podran visualitzar el seguit de senyals que prohibeixen aquesta activitat en tot aquell trajecte. I quan es llegeix el text pertinent que hi ha a la Guia de rutes, l'inici del paràgraf corresponent a descriure el complex químic no té pèrdua:

Paisatge desolador i depriment per al navegant que cerca la bellesa i la natura.

Cal reconèixer que qui ha escrit això té tota la raó. Jo mateix ho vaig poder comprovar l'ocasió en què vaig navegar en canoa per aquella zona i la visió no és precisament afalagadora, en ocasions llorda a matar. Però incloure això, aquests epítets, en un llibret on el que es pretén és promocionar l'activitat nàutica per aquest tram de riu no deixa de ser desafortunat. És com voler publicitar la Tarragona turística incloent-hi, a més de tot el patrimoni cultural i les platges, la imatge inquietant de la petroquímica. No sé, potser hagués estat millor fer esment del fort contrast que representa la presència de l'electroquímica amb la natura que l'envolta, però estalviant uns qualificatius que semblen més dirigits a espantar el personal que no a atraure'l.

Confeso que no he mirat més fitxes (n'hi ha una altra de Flix, la núm. 3, dedicada al meandre), però amb aquesta ja n'he tingut suficient. Si aquesta guia hagués estat editada des de Barcelona, ja entraríem en tòpics, però el preocupant, com he dit més amunt, és que al darrere hi ha una institució del territori, l'Idece, dependent del Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Simplement, vergonyós. Imagino que el representant territorial a les Terres de l'Ebre del departament, el nostre ex-alcalde, Toni Sabaté, s'haurà posat les mans al cap en comprovar que si un dia desitja tornar al seu poble a entonar els gojos del Remei, ho haurà de fer a la Punta del Canó (o al jardí de Pere) de fer cas a la informació que aporta la malaguanyada fitxa.

UN CORRESPONSAL DE FLIX A "LA VANGUARDIA"

Dissabte passat a mig matí, esperant l'inici dels actes del 70è aniversari de la Batalla de l'Ebre, Quim Carranza em comentava les notícies sobre Flix que havia trobat a l'hemeroteca digital de La Vanguardia. Concretament, Quim em feia referència a les que tractaven els esdeviments derivats de la vaga de 1933, i que una de les notes anava signada per un tal Bagés. Entre altres coses, vam convindre que si un mitjà com La Vanguardia es féu ressò al seu dia d'aquella vaga, fent-ne un seguiment força acurat, era simptomàtic de la importància que es donava a aquell episodi de la nostra història local, i al mateix temps que amb tota probabilitat els diaris més propers a les nostres contrades segurament aportaren reportatges molt més amplis.

A la tarda, una estona abans d'anar La Social a veure l'altre acte que s'havia de fer sobre la Batalla de l'Ebre, vaig dedicar-me a buscar les notícies que m'havia indicat Quim. Efectivament, n'hi ha força quantitat, tot i que la seua extensió varia. N'hi ha algunes s'estenen poc més d'una línia, i altres ocupen prop d'una columna sencera. No obstant, una em cridà l'atenció, i no sols pel seu contingut i extensió, sinó per qui la signava: Mariano Bagés Grau. Vaig recordar-me llavors d'allò que em digué Quim sobre un tal Bagés, i en aquell moment es confirmava. La nota va sortir publicada a l'exemplar del 31 d'octubre de 1933. Fa referència a tres esdeveniments: l'incendi, sembla ser que provocat, d'una masia del poble, propietat de Manuel Sánchez, qui hi tenia una fusteria, a més de fer esment d'altres incendis de masies i la tala d'arbres de diverses finques de Flix, fets tots ells relacionats amb la vaga; l'accident patit per un obrer de la construcció, Josep Estopà, en caure d'una bastida; i el trasllat a Reus, després d'una llarga estada a Flix, de Lluís Díez Bartomeu (qui, si no vaig errat, exercí de metge o farmacèutic al nostre poble; ja em corregirà algú si no fou així).

Vaig estar buscant dins l'hemeroteca digital si hi havia cap nota més signada per Mariano Bagés. La cerca, però, va resultar infructuosa, tot i que tinc la sospita que la resta de notícies aparegudes, tot i no anar signades per ningú, la seua redacció podria atribuir-se a la mateixa persona. No obstant, i mentre no es demostri el contrari, sols disposem d'aquest petit reportatge l'autoria del qual pertany a un flixenc, a Mariano Bagés -Mariano del Sereno- qui almenys en una ocasió i de forma explícita féu de corresponsal a la nostra població d'un dels principals rotatius del nostre país com és La Vanguardia.

BATUSSES DIVINES

Diumenge passat aquestes imatges van donar la volta el món. Clergues i monjos grecoortodoxos i de l'Església Armènia, posats a la grenya a dins d'un dels temples més emblemàtics de la cristiandat, com és el del Sant Sepulcre de Jerusalem. Sembla ser que la cosa va anar a base de cops de puny, puntades de peu i cops de ciri. Tot per un conflicte de a qui li pertocava poder gaudir en aquell moment de l'espai del temple. Sembla que no és la primera vegada que passa pel que han informat els mitjans, i fins i tot ens hem assabentat que les claus del temple estan sota la custòdia d'una família musulmana per tal d'impedir que alguns d'aquests col·lectius en faci un ús exclusiu (i sense que pugui fer la punyeta a l'altre, naturalment).

De fet, però, l'enemistat entre aquests dos corrents cristianes és secular, ja ve des dels primers segles del cristianisme. L'Església Armènia procedeix d'una branca herètica, el monofisisme, que se separà del cristianisme oficial al segle V. Els monofisites sols reconeixen la naturalesa divina de Jesucrist, enlloc de la doble naturalesa (humana i divina) segons el dogma catòlic (i ortodox). Va sorgir com a resposta a una altra heretgia, la nestoriana, que precisament predicava el contrari, el predomini de la naturalesa humana sobre la divina en la persona de Jesucrist. Dels nestorians en deriven els maronites del Líban i l'Església Caldea d'Irak, totes dos avui en dia reconciliades amb el catolicisme de Roma. Dels monofisites, l'Església Armènia, la de Geòrgia, l'Església Copta d'Egipte i l'Església d'Etiopia.

Els ortodoxos sorgiren fruit de l'anomenat Cisma d'Orient (1054). No fou tant per causes teológiques, sinó d'organització de l'Església (i també hi hagueren motius polítics). Els catòlics orientals no acceptaven la supremacia del papa de Roma, sinó que eren partidaris d'un sistema de patriarcats, en que cada territori comptava amb el seu propi cap eclesial. De fet, aquest és el sistema que encara perviu en l'organització de l'església ortodoxa i que s'ha anat adaptant segons les èpoques. Així, cada estat compta amb el seu propi cap religiós, de tal manera que es parla de grecoortodoxos (o Església Ortodoxa Grega), russos ortodoxos (o Església Ortodoxa Russa), etc., cadascuna amb el seu propi patriarca. No obstant, també hi hagut escissions, com és els dels anomenats uniates: practiquen el ritus bizantí com la resta d'ortodoxos, però reconeixen el papa de Roma com a cap de l'Església. Dins d'aquests costums, també han conservat la possibilitat de què els clergues puguin casar-se (un fet que l'Església de Roma no divulga massa...). Les esglésies uniates les trobem a Ucraïna (de fet, és un dels seus símbols d'identitat nacional), a Bielorússia i a Romania, principalment.

Els enfrontaments entre la branca monofisita i els catòlics orientals foren comuns i violents des d'un principi. Al capdavall, cada corrent religiosa tingué una implantació territorial concreta, reflectint els conflictes i divisions que hi havia a dins de l'Imperi Bizantí. Els catòlics eren els que estaven al costat del poder, mentre que els monofisites tingueren més ascendent en els territoris amb tendències secessionistes dins l'Imperi (tanmateix passava amb els nestorians). Tant és així, que quan al segle VII els àrabs invadiren els territoris asiàtics i africans de l'Imperi Bizantí, els monofisites, allí on estaven implantats, no dubtaren en donar suport als nous ocupants. Les diferències i la rivalitat entre els dos corrents, ortodoxos i monofisites, s'ha mantingut fins a l'actualitat, això sí, sense arribar als extrems brutals d'èpoques pretèrites. Una mostra de la pervivència d'aquest odi mutu fou l'última picabaralla de sotanes al temple del Sant Sepulcre, on tret d'algun bony al cap i algun que altre ull de vellut, la cosa no anà més enllà. Deixant al marge els aspectes còmics de l'episodi, fou un espectacle lamentable (i per a més d'un i una, suposo que indignant) el que mostraren i més en un lloc tant significatiu per a tot el món cristià.

DE "FLIKS" AL CASTELLET DE "BANYOTES"

Dimarts passat estic segur que un bon grapat de flixencs estàvem expectants mirant el programa Camins d'aigua. El capítol d'aquesta corresponia a l'etapa "De Mequinensa a Xerta", és a dir, el tram de riu Ebre que comprèn, entre altres, el nostre poble, Flix. Més d'un i més d'una és d'esperar que es trobaven amb les urpes i els ullals ben afilats per saltar a la més mínima, ja que gairebé sempre que s'ha fet algun programa televisiu sobre l'Ebre o el nostre territori(des d'aquell llunyà Los ríos, de TVE, fins al Catalunya des de l'aire, de TV3), el tracte rebut pel nostre poble o bé no ha sigut afortunat, o bé, simplement, ni s'ha arribat a mencionar. He seguit Camins d'aigua (tret de tres capítols que m'he perdut), i en principi la sensació que em donava és que es tractava d'un programa seriós i de qualitat, i que dins de les seues possibilitats, enfocava el tema amb certa exhaustivitat pel que fa les poblacions que hi ha a la vora del nostre riu i els seus afluents. Sentiment que durà fins a l'emissió del referit capítol.

Cal reconèixer que el contingut corresponent a Flix, tant pel que fa a les imatges com a les paraules fou força correcte, tret de la punyalada de la pronunciació del nom del nostres poble: mantes vegades el nombraren, mantes vegades pronunciaren "Fliks", amb el consegüent mal d'orella que desvirtuà totalment aquesta part del reportatge. Quina llàstima! I al mateix temps, quina vergonya que al TV3 dels 25 anys, encara hi hagi algú que desconegui que Flix es pronuncia com guix. Em consta que que la cadena televesiva ja ha rebut els pertinents missatges fent-los conscients d'aquesta patinada fonètica.

Però la cosa no acaba aquí, ja que al llarg del capítol el cúmul de pífies fou nombrós. És cert que es nomenà el pantà de Riba-roja, però el poble en qüestió se'l saltaren a la torera. Tampoc es féu menció al fet, tractant-se d'un programa emès per un mitjà català, que la primera població del Principat (o millor dit, el primer terme municipal) que rep les aigües ebrenques és Almatret (amb perdó dels riba-rogencs). Després dedicaren un bon espai a poblacions de la Terra Alta, sense fer ni una sola referència en cap moment la Pobla de Massaluca, l'única d'aquella comarca en què una part del seu terme toca el pantà de Riba-roja, i per tant, l'Ebre. La llista d'omissions no s'acaba aquí: Vinebre desaparegué també del mapa, igualment que Benissanet. A més que, si hem de fer cas a l'ordre d'aparició de cada poble, sembla ser que l'Ebre feia un recorregut curiós: passades les dos Móres, es parlà primer de Tivissa, i després de Miravet. Per cert, de la població tivissana es féu menció de les restes del seu poblat íber, el més important de Catalunya com es destacà, però amb la poca fortuna que el Castellet de Banyoles es convertí en el Castellet de "Banyotes", cosa que demostra, entre altres coses, el poc coneixement del tema de qui preparà el text. També és de destacar una altra omissió, com és el fet que en el seu recorregut pel Segre es deixessin pel camí, sense més ni més... Lleida!.

Per tant, amb tants despropòsits en un sol programa, un es pregunta quants d'aquests ens hauran pogut colar en la resta de capítols. O és que el nostre territori està gafat, i hem sigut un cas únic dins la sèrie? Una cosa està clara, i és que tota la consideració inicial que li vaig donar al programa Camins d'aigua, s'ensorrà una vegada vist el reportatge de dimarts passat.

ESTAMPES DEL BERLÍN FRACTAL

És prou conegut que a cada nació se li atribueixen tòpicament virtuts i defectes. Dels alemanys sempre s'ha dit allò de que són uns caps quadrats i uns gasius, però disciplinats, metòdics i rigorosos. Potser hi pugui haver alguna cosa, com sol passar, però durant la meua estada a Berlín van haver uns quants detalls que em van fer constatar que en alguns aspectes aquesta imatge tòpica grinyola i força.

Un dels aspectes a agrair dins el nucli urbà berlinès és el de la fluïdesa de la circulació. Una de les coses que des d'un començament em va cridar l'atenció és la poca massificació de vehicles que circulaven pels carrers, si ho comparem per exemple, amb l'asfixiant Barcelona. A més, en ple centre, et trobaves zones (i no poques) on es prohibia conduir a més de 30 Km/h. Tot això semblava perfecte, un paradís per als vianants. Però poc a poc, anaves descobrint algun que altre forat enmig de tanta perfecció. A les nostres ciutats tothom, tret d'algun que altre brètol, estem habituats a creuar els carrers pels passos habilitats per als vianants i seguint les indicacions dels semàfors pertinents si així escau. Si a l'instant en què anem a passar, no hi ha cap cotxe, malgrat la senyal estigui en roig, passem igual. A Berlín, això també es fa. Però el que ja no és tan habitual a les nostres ciutats -alemenys així ho crec- és creuar per allí on no toca, encara que no hi hagi cap cotxe ni altre vehicle. A la capital alemanya és molt comú veure algú anar d'un costat a l'altre de carrer per allí on li peti, això sí, amb la condició de què no hi hagi cap vehicle a prop. He de reconèixer que aquesta actitud em va sorprendre a l'inici, tot i que veient que s'aplicava amb freqüència, al final vaig acabar adoptant-la. I si per alguna d'aquelles casualitats en el precís moment de creuar apareixia repentinament algun cotxe, aquest frenava sense més ni més (ni cap pitada, ni cap crit), i et deixava finalitzar la teua acció.

Paradoxalment, amb qui havies d'anar en compte és amb les bicicletes. A Berlín aquest mitjà, com a altres grans ciutats, ha esdevingut molt popular i es força utilitzat tant pels seus ciutadans com per diversos visitants. El nombre de bicis que veies circular era molt nombrós. Però si hi havia que anaven a una velocitat moderada, altres, la veritat, volaven. Si et venien de cara, tenies temps d'esquivar-los. Però com t'agafessin d'esquena, et podien donar algun que altre ensurt. En una ocasió, entremig d'un petit espai que deixàvem una persona que caminava parel·lament a mi i jo mateix, passà a tota pastilla un ciclista; fou veure'l i no veure'l. També més d'una vegada, gairebé a cau d'orella de sobte sonava el ring!, d'un timbre, amb el lògic ensurt per part meua, al mateix temps que li cedia el pas. Cal dir que de vegades els culpables érem els vianants. Les bicicletes, com en altres indrets, tenen marcat el seu propi carril en moltes de les voreres. I, ai d'aquell que se li ocorregués caminar per allí encara que fos per distracció! L'ensurt primerenc i l'haver de suportar la cara de poker del ciclista era tot u. No vaig arribar a veure ningú empaitat per una bici, però és d'imaginar que més d'un cas s'ha degut donar.

Un altre element berlinès que forma part d'aquest conglomerat fractal són els autobusos de dos pisos. En diversos trajectes vaig haver d'utilitzar-los. La primera vegada vaig emportar-me la sopresa: en accedir-hi, vaig quedar-me al primer pis i en anar a seure, en fer l'acció vaig donar-me un fort cop de cap al sostre. Qui em coneix sap que jo precisament no destaco en alçada, amb la qual cosa ja es pot fer a la idea de com n'era d'alt aquell habitacle. Certament, vaig experimentar una sensació de vergonya amb aquella entrada triomfal, però aviat m'assabentaria que el meu cas no era únic. Les següents ocasions en què vaig agafar aquells autobusos ja optava per anar cap al pis superior. Però si bé en aquest cas la meua alçada no em comportava problemes, per aquells que tinguessin uns centímetres més, sí. De fet, gairebé després de cada aturada, quan començaven a accedir els passatgers al pis superior, un o més no es lliuraven del consegüent cop de cap, amb el soroll sec -tumb!- que els caracteritzava. I en una de les vegades la víctima fou una turista espanyola, la qual, després del corresponent tumb! va proferir un sorollós Coñoooo!. No hi havia dubte: era espanyola.

El següent episodi d'aquest anecdotari està unit a un altre dels trets característics de Berlín: el seu temps inestable. En un mateix dia, encara en estació estiuenca, pots tenir calor, de sobte frescor, que bufi vent o que quan menys t'ho esperes comenci a caure un bon ruixat. Tot plegat obliga a què sempre hagis de portar a sobre alguna roba d'abric i un paraigua per al que pugui ser. En una de les meues rondinades berlineses, quan ja em disposava a tornar cap a l'hotel, repentinament va començar a ploure i de valent. Anava proveït de paraigua, però trobant-me en un lloc llunyà, la prudència m'obligava a buscar algun mitjà de transport, sinó m'arriscava a que les sabatilles acabessin fetes un nyap i part de la roba ben xopa. Percatat de què no hi havia cap línia d'autobús que em deixés a prop de l'hotel, vaig haver d'optar pels serveis d'un taxi, amb el mal de butxaca que això comporta, però no hi havia més remei. Un cop al lloc, vaig pagar el taxista i ràpidament vaig accedí a l'hotel. En trobar-me al vestíbul vaig adonar-me que el meu paraigua havia optat per seguir fent un tour berlinès a dins del taxi. Amb la resignació de no poder recuperar-lo, no em quedava cap opció més que adquirir-ne un de nou, cosa que vaig fer a la primera de canvi. Quan al dia següent estava fent una altra visita per Berlín, la pluja va tornar a fer acte de presència, amb la qual cosa tocava estrenar el paraigua nou. I, oh, sorpresa!, en obrir-lo resulta que les varetes es dirigien mirant cap a dalt, convertint aquell artilugi en una mena de dipòsit. Vet aquí la precisió tècnica alemanya!, vaig pensar. O sigui, que l'operació següent consistia en, de forma manual i una per una, anar posant cada vareta en la seua posició correcta. Imagineu-vos tota aquesta operació enmig d'un ruixat. Tot i que al final ja vaig trobar la forma de fer-ho més ràpid, donant una forta sacsejada al paraigua un cop obert i després posant en la posició correcta les varetes que quedaven mirant cap a dalt. Potser algun dia algú em vegi per Flix fent aquesta operació, qui sap!.

Per acabar aquesta llista d'estampes, n'afegiré una altra que tampoc me l'esperava. Al nostres carrers ja estem acostumats a que de tant en tant passa algun automòbil que sembla que dugui la discoteca a sobre, ja que porten adjuntat un estrident i accelerat pumba! pumba! pumba! pumba!... a més d'altres sons que el puguin acompanyar, el qual va augmentant i disminuint en intensitat segons la proximitat del vehicle. Doncs bé, com es pot deduir, d'aquests fenòmens urbans contemporanis a Berlín també n' hi ha.

En certa ocasió i abans de la meua estada, vaig llegir en algun mitjà que dins Alemanya, Berlín és la ciutat menys alemanya. Potser sigui això al cap i a la fi.

SENSACIONS BERLINESES

L'avió s'aproximava ja a l'aeroport de Tegel. En els seus últims moviments de descens al voltant de Berlín, em permeté veure una imatge que m'impactà: la ciutat (o almenys aquella part que tenia al davant) semblava un immens bosc on de tant en tant es podia divisar entremig alguna casa. Això és Berlín?, vaig preguntar-me. Un cop a terra, i així com el taxi que em portà a l'hotel s'anava endinsant al cap al casc urbà, vaig comprovar que aquella primera imatge de la capital alemanya era certa: Berlín és una gran arbreda que harmoniosament integra una ciutat. I ja no sols per l'existència de gran nombre de parcs, entre ells el fastuós Tiergarten, sinó que són pocs els carrers que no compten al llarg del seu trajecte o en una part amb la presència d'opulents i frondosos arbres. Al mateix temps també aviat descobrí un altre element com la presència, no ja de coloms, sinó de molts moixons (desconec l'espècie en qüestió) i també, sorprenentment, de vespes (aquestes ja, molestes). Aquesta integració d'elements naturals i humans és un de tants contrastos que caracteritzen Berlín. Perquè aquesta ciutat, de fet, és això: un conjunt de contrastos.

No és estrany en un mateix espai trobar en perfecta conjunció construccions modernites amb edificacions elevades segons els últims criteris de disseny. Només cal donar un volt per la zona de Kurfürstendam (nom que molt sàviament els mateixos berlinesos abreugen dient Ku'damm), que és una viva imatge d'aquesta integració. Berlín alberga des de la majestuositat barroca de la catedral fins a la sobrietat i lletjor de les construccions de la part est (ara, en procés de restauració); del temible militarisme prussià de la Siegessäule (Columna de la Victòria) al temple derruït del kàiser Guillem; a la tranquil·litat bohèmia de Savignyplatz, al bullici humà entre els vidres i els ferros del Sony Center a Postdamerplatz; de l'alegria i la disbauxa de la nit, al record dels períodes més negres de la seua història, com la barbàrie i la brutalitat dels nazis o la llarga nit de la divisió de la ciutat, que trobem perfectament exprressades a les exposicions Topographie des Terrors (no cal traducció) i la que hi ha a prop del Checkpoint Charlie, respectivament. I tantes altres coses que són viva expressió del ser de Berlín: la Porta de Brandemburg, el Reichstag, Unter den Linden, Wilhelmstrasse, Alexaderplatz, el Museuminsel (Illa de Museus), el Fernsehturm, la Rathaus, els nous gratacels, etc., tots els llocs que vaig tenir l'oportunitat de visitar i que en van deixar una pregona impressió. Sense oblidar la visita que vaig fer la darrera jornada a la senyorial Potsdam, ciutat d'estiueig dels reis de Prússia i dels emperadors alemanys.

L'última nit de la meua estada a Berlín vaig anar a sopar a una típica kneip (taverna), Diener, segons indiquen les guies un lloc freqüentat per artites i gent de la faràndula de la ciutat. En entrar al lloc ja em cridà l'atenció que allò res s'assemblava als altres indrets on havia anat a sopar: un mar de fotografies a les parets d'artites i esportites (entre ells, lluitadors de boxa; de fet el nom d'aquella kneip era d'un antic lluitador) i antics cartells d'espectacles. Entre ells em cridà l'atenció d'un, de 1929, anunciant una pel·lícula, basada en un text de Heinrich Mann, en el repartiment de la qual hi figurava als primers llocs una tal Marlene Dietrich. Al marge d'aquests aspectes decoratius, també vaig adonar-me en l'aspecte pintoresc d'alguns integrants de la clientela que hi havia al lloc, a més de l'ambient sorollós que hi imperava, que contrastava vivament amb el regnant en altres indrets on havia anat a menjar. A prop de la taula on jo m'havia assegut, n'hi havia una amb el cartellet de reservat (Reserviert). Aparentment era un fet normal que havia vist en altres restaurants i no sols a Berlín, sens dubte. Doncs bé, l'excepcional en aquest cas és que els personatges que es van anar asseient no ho feren per sopar, sinó per, entre cervesa i cervesa i cigarretes, establir una tertúlia. Primer, dos joves impecablement vestits i repentinats. Al poc s'hi afegí un individu estrafalari, vestit d'oficial de marina (amb gorra de plat inclosa) i ulleres de sol, encara que per calçat duia sabatilles esportives. Per a mi que aquest darrer devia dedicar-se a humorista o alguna cosa per l'estil, ja que la conversa derivà en un seguit de rialles sonores, en especial les que proferia aquell pseudomariner. Després entrà en aquell cercle especial un home força gras, fumador de pipa, amb un nas bastant prominent. Després d'observar un seguit de dibuixos, hagués posat la mà al foc de què es tractava d'un lluitador de boxa -més aviat, ja exlluitador- que hi havia caricaturitzat (almenys, s'hi assemblava molt). Amb la seua presència, els decibelis de les rialles augmentaren de forma prominent. No sé de què parlarien els tertulians, de fet no sé alemany tret de quatre paraules soltes, però us asseguro que el riure procedent d'aquella taula s'encomanava. També en un altre lloc hi hagué una escena que es féu de tant en tant mereixedora de la meua atenció. I encara que no ho hagués volgut, perquè la taula en qüestió la tenia davant per davant. Hi havia una parella força jove, i pels gestos i expressions d'ell i d'ella alguna cosa no funcionava massa bé (a banda, les galtes rogenquesi els ulls caiguts del noi, evidenciaven alguna copa de més). De tant en tant, es veia una actitud conciliatòria d'ella, mentre que altres, rebutjava que ell l'agafés de les mans. Al final van marxar tots plegats, a saber com acabaria la història.
Per acabar d'adobar la situació d'aquella kneip, val a dir que comptava amb una cambrera d'aquelles que li acabaven de donar personalitat al local. No sols la veies anar com una bala traginant per allí, sinó que de tant en tant entrava en conversa amb els diversos clients, en especial amb els tertulians. En aquest cas vaig tenir la sort que dominava bastant el castellà, cosa que permeté que també intercanviéssim algunes paraules. Fins i tot vaig entrar en una discussió que estava mantenint amb una família, no sé si espanyols o hispanoamericans (la qüestió és que parlaven castellà), sobre si la fruita que incloïa un postre era aubergi o aubercoc. Els de la taula deien que aubercoc. La cambrera se'm plantà davant i em preguntà amb castellà germanitzat: Melocotón o albaricoque? He de dir que aquella fruita a mi em va semblar més un aubergi.

Amb tota aquella disbauxa i bon ambient que hi havia en aquell lloc, em van agafar ganes de quedar-m'hi més estona, contràriament al que havia acostumat a fer en altres indrets on em limitava a menjar i anar-me'n. I és que al cap i a la fi aquella kneip se'm representà, just l'última nit, com l'al·legoria del Berlín dels contrastos que havia conegut al llarg de la setmana. Bon colofó a la meua estada a la capital alemanya, a tot el conjunt de les assumides sensacions berlineses.

D'AVIONS I AEROPORTS

A començaments d'aquest estiu els mitjans de comunicació es feren ressò de la notícia sobre un grup de turistes catalans que, per un problema sorgit en l'avió que els havia de portar a Cancún, es van veure obligats a renunciar al seu viatge al cap de dos dies d'espera. Si mal no recordo, la situació era molt més esperpèntica: el problema en qüestió no permetia l'avió transportar un cert nombre de passatgers, amb la qual cosa un grup havia d'abandonar-lo. S'obrí un estira i arronsa de negociacions, fins que el grup de catalans, no sols no pogueren assolir les seues peticions, sinó que es quedaren sense el desitjat viatge a Cancún (i per més inri, sense cap indemnització). Els fets van transcórrer a l'aeroport del Prat, escenari en els últims anys de tot tipus d'històries surrealistes en què els viatgers d'avió n'han estat les víctimes finals: overbookings sobtats, pèrdua d'equipatges, vagues d'operaris, etc. En ple vol, les més fortes que he sentit a dir estan relacionades amb la mala sensació que comporta el sofrir les turbulències. No obstant, la història que s'emporta la palma per cúmul de desgràcies és la que els va passar a uns familiars meus: en arribar a Estats Units se'ls extravià l'equipatge (que no recuperaren); i quan van tornar a Flix, es trobaren que els havien entrat a robar a casa.

Si es viatja amb certa freqüència amb avió, és del tot probable que un almenys alguna vegada hagi experimentat una experiència que, com a mínim, t'hagi reportat un bon ensurt. El meu ús d'aquests mitjans aeris es limita a les vacances d'estiu i d'uns anys cap aquí. Amb tot, han estat suficients perquè pugui contar-ne almenys tres de significatives, no tan punyents com les comentades, però al seu moment em suposaren uns instants de nerviosisme.

Començaré per la història més light, que em va succeir l'any passat, a començaments de setembre, tornant de Budapest cap a Barcelona. Era prop de mitja nit i s'inciava la maniobra de l'aterratge. Jo em trobava en aquell moment immers en la lectura d'un llibre, quan repentinament algú comentà: surt fum! Instintivament vaig alçar la vista i immediatament una sensació d'esgarrifança s'apoderà de mi en veure com, efectivament, una mena de fum emanava dels aparells d'aire condicionat. No obstant, hi havia una cosa que no quadrava: tot i aquella fumera, no es notava cap olor de cremat. Amb tot la intranquil·litat s'estengué entre tot el passatge i els comentaris començaven a pujar de tot, quan finalment parlà el capità de l'avió: no calia que ens espantem, allò no era altra cosa que vapor d'aigua i aquella momentània condensació solia ocórrer amb freqüència. Aquelles paraules aconseguiren asserenar els ànims, tornà la calma i s'efectuà l'aterratge amb tota normalitat.

La segona experiència em va passar l'any 2004, a l'aeroport de La Valeta, a Malta. El vol transcorregué bé, sense cap contratemps. Un cop a terra i mentre ens trobàvem a la sala davant la cinta transportadora esperant l'equipatge, una forta olor a socarrim anava envaint l'espai. Al cap de poca estona, ens obligaren a sortir del lloc immediatament, fent-nos dirigir cap al vestíbul de l'aeroport; gairebé ningú no havíem agafat encara l'equipatge. Ens indicaren que s'havia provocat un incendi a causa d'un curtcircuit produït en un sistema informàtic, a prop de la sala de recollida d'equipatges justament. Una vegada al vestíbul, s'inicià una espera d'una hora, però que en aquelles circumstàncies semblà tot un dia: recent arribat a un país estranger, sense l'equipatge i sense que ningú no t'acabés d'aclarir si la situació estava en vies de solucionar-se o no. Comptàvem amb l'acompanyament dels representans de l'agència de viatges, els quals tampoc pogueren fer massa cosa, a part de demanar-nos calma. Quan ja portàvem una bona estona, vam adonar-nos que viatgers d'altres passatges sortien de la zona d'equipatges, cosa que indicava que ja s'hi podia accedir. Però en intentar anar-hi, els membres de la seguretat de l'aeroport ens ho impediren, adduint que estava prohibit entrar des del vestíbul fins a la sala de recollida d'equipatges. A partir d'aquí els nervis començaren a esclatar i les paraules pujades de to es feren pas enmig de la indignació. Els representants de l'agència ja no sabien que explicar-nos i quant la situació entrava en procés de degeneració, pels altaveus ens avisaven que estàvem autoritzats a entrar a la sala de recollida d'equipatges. Es pot dir que en tromba hi vam fer cap. I allí, juntament a la cinta transportadora, ens trobàrem el nostre equipatge, ben col·locat i preparat perquè cadascú agafés el que li pertoqués. Pel que fa a mi, no s'acabaren allí els contratemps d'aquell dia. En arribar a l'hotel i un cop assignada l'habitació, en dirigir-m'hi vaig equivocar-me de pis: encara tinc a la memòra la cara d'espantada que féu la dona vella que hi havia en aquella cambra quan em veié entrar repentinament, suorós i carregat de maletes. Tot va quedar amb un I'm sorry! un cop haver-me adonat del meu error.

La tercera i més heavy em passà el 2001, tornant de Tenerife. Portàvem una estona ja en ple vol, quan un nen insistentment començà a demanar que volia anar a veure la cabina. Els pares de l'impacient infant van dirigir-se a un hoste de vol (sí, un hoste, un senyor, sols en aquesta ocasió ho he vist), a qui li plantejaren els desitjos del seu fill. L'hoste va dirigir-se cap a la cabina, i aviat tornà informant que no era possible efectuar cap visita donat que un dels pilots estava fent pràctiques. Aquella afirmació expressada en veu alta i escoltada no sols pels interessats, va anar seguida d'una remor que ràpidament s'estengué per tot l'avió. Però l'assumpte, en principi, no anà més enllà... fins que arribà el moment de l'aterratge. No és que llavors tingués jo massa experiència de vol, però en les altres comptades ocasions la maniobra de descens havia estat suau i gradual. No passà el mateix aquell dia: no en picat precisament, però la sensació fou semblant, com si l'aparell anés a terra mogut pel seu propi pes. Aquesta sensació d'ensurt fou unànim. En arribar i tocar terra, un podia pensar que ja havia passat tot. Però no fou així. L'avió durant els primers intants circulava amb força velocitat per la pista d'aterratge, cosa normal. No obstant, en veure que no es reduïa el seu impuls, un ja es feia la idea de què si allò no es frenava, s'emportaria per endavant tot el que trobés (avions, terminals, etc.). Al final arribà la reducció, però es féu tan de cop que, sort dels cinturons de seguretat, perquè tohom fórem saccejats fortament dels nostres seients. Després de tot aquest seguit d'ensurts, l'avió arribà al seu destí, i pels altaveus sonà la veu en off indicant una cosa com aquesta: Spanair espera que los señores pasajeros estén satisfechos y hayan disfrutado de un agradable vuelo. Les sarcàstiques i sonores rialles foren generals.

TOT REBENT FRANCO

Fa pocs dies Pere Muñoz al seu bloc ens feia cinc cèntims de la visita a Flix fa 51 ays de l'anterior cap de l'Estat, Francisco Franco, el 31 de maig de 1949 (cal remarcar això d'anterior, si pensem que després d'ell va vindre l'actual cap, Joan Carles I, i fins ara no n'hi ha hagut cap altre més). Certament, Pere reflecteix en la seua entrada allò que donà constància la premsa oficial del règim. No obstant, al voltant de l'estada de Franco al nostre poble hi hagué altres petits episodis no recollits documentalment -almenys, en part-, dels quals de tots ells me n'he assabentat de fonts orals.

Sembla ser que dies abans de la visita, d'instàncies superiors es rebé a l'Ajuntament de Flix l'ordre de confinar de forma preventiva totes les persones desafectes i que així hi romanguessin durant aquella jornada per tal d'evitar hipotètics aldarulls. Amb aquesta mesura pel que es veu no n'estava massa d'acord l'alcalde Francesc Sanjuan, qui es negà a dur-la a terme d'aquesta forma tan contundent. D'alguna manera ho tingué en compte, però aplicà una solució més suau, light com es diria ara. Prèviament al dia de l'estada de Franco, Sanjuan reuní tots els desafectes. L'alcalde els suggerí que en el decurs d'aquella significada jornada s'abstinguessin de sortir dels seus domicilis, però que en cas de desobeir aquest suggeriment podrien haver conseqüències. Els desafectes feren cas de les paraules de l'alcalde i van estar-se a les seues llars mentre transcorregué la visita del cap de l'Estat. Ara per ara no em consta que hagi identificat a l'Arxiu Municipal cap document que faci referència a part d'aquests fets (a l'ordre vinguda d'instàncies superiors, sobretot), però si n'aparegués algun n'informaria de seguit.

Curiosament, els incidents que es produïren i que feren anar de cap als membres de la seguretat del dictador, els protagonitzaren partidaris del règim, i gairebé tots a conseqüència d'haver-se volgut manifestar fervorosa i incondicionalment franquistes. Així, almenys dos membres de la Falange local foren represos per la guàrdia personal de Franco en intentar aproximar-se massa al cotxe oficial i expressar la seua adhesión inquebrantable. De res va servir-los ni l'uniforme que lluïen, ni saludar braç en alt ni cridar "¡Franco! ¡Franco! ¡Franco!". Els membres de la seguretat se'ls llançaren damunt, els empaitaren contra la paret i els recriminaren sense embuts aquella actitud temerària. Una reacció semblant hi ha hagué quan des del balcó d'una llar, al pas de la comitiva deixaren caure un pom de flors com a signe de simpatia i suport. Als pocs segons, els cossos de seguretat penetraren en la llar en qüestió, davant la hipòtesi de quà aquell innocent obsequi floral pogués amagar una bomba.

Amb tot, però, la seguretat no va poder evitar una gamberrada duta a terme per un grup de membres de la Falange local (els que es veuen a la fotografia, o almenys alguns d'ells). Ubicats en un punt determinat per on passava la comitiva, deixaren passar primer a la guàrdia motoritzada per, després, amb un ràpid moviment, van tancar el camí que havia de seguir l'itinerari pre-establert, desviant la resta del seguici cap un altre lloc del nostre poble. La intenció era que el dictador no es limités a veure sols la part més sencera i amable del nucli urbà, sinó almenys una de les zones més degradades i menys desenvolupades. Òbviament, la intenció era que a la vista de tot plegat acabés caient algun que altre ajut per al poble. Posteriorment a aquesta acció que hi hagué una bronca monumental proferida pel governador civil, Francisco Labadíe, als causants de la malifeta per haver posat en perill la integritat de Franco. No em consta ara per ara quina va ser l'actitud de l'alcalde Sanjuan, però donada la seua trajectòria i la intencionalitat de l'acció, molt probablement n'estés més que sabedor...

Com va anar realment el relat de tots els fets és una cosa que ara mateix desconec. Sí, en canvi, puc assegurar que gairebé tots, sobretot els relacionats amb el dia concret de la visita, m'han estat explicats per més d'un testimoni. Per tant, si tot va transcórrer tal com ho he narrat és una qüestió caldria acabar d'aclarir i polir. Però el que sí és cert, és que són verídics.

GEOGRAFIA RIBERENCA

Si algú va una mica despistat pot acabar deduint que dins el nomenclàtor de poblacions de la nostra comarca caldrà afegir-ne un de nou, la Partida Aubals, al mateix temps que pot provocar-li una certa confusió i desorientació. Tot bé perque en el mateix indret de la carretera C-12 (Eix de l'Ebre), on durant anys i panys hi ha hagut un desviament amb la consegüent senyal indicant que des d'allí s'accedia a Móra la Nova, ara l'indicador en qüestió porta el rètol de La Partida Aubals, així, tal qual.

Quin conegui una mica de geografia comarcal riberenca -i en especial els que anem a passar l'ITV per aquell zona- sabem que la partida Aubals està ubicada al terme municipal de Móra la Nova, i en la que està ubicat el polígon industrial d'aquella població. Al mateix temps val a dir que el topònim Aubal és més generalitzat com bé coneixem, sobretot a Flix, on hi ha talment una partida amb aquest nom, el mateix que s'ha donat al polígon industrial endegat per l'Incasòl. Però és que de fet, si no vaig errat, la partida Aubal, en el cas de Flix, inclou tot el polígon químic i el barri de la Colònia. De la mateixa manera, que durant molt de temps, per allò del tot per la part, amb el nom d'Aubal enteníem el de la masia propietat de l'electroquímica, actualment en un estat de degradació lamentable (es podrà recuperar?). Com també ens és familiar algun terme derivat per designar una part de la partida en qüestió, com Aubaleta.

I què vol dir la paraula aubal? Després de fer l'oportuna recerca, he anat a caure al gairebé oblidat però utilíssim diccionari Alcover-Moll, el qual m'ho ha aclarit. Aubal derivaria de la paraula àrab al-bal, que vol dir "terra de secà". Al País Valencià sembla ser que hi ha un municipi que porta aquest nom, Albal, i al mateix temps el terme existeix com a cognom. Com se sap, a les nostres contrades les paraules derivades de la llengua àrab que porten l'article al, la lletra "l" l'hem convertit en una "u". Així, per exemple, als albercocs en diem aubercocs. Pel mateix fenòmen de derivació fonètica, a l'original albal, l'hem acabat denominant aubal.

Després d'aquest aclariment etimològic, tornem al motiu que ha provocat aquesta entrada del bloc. No s'entén com en un dels principals accessos a la població de Móra la Nova no s'indiqui exactament aquesta circumstància. Certament, les empreses instal·lades en el polígon de la Partida Aubals segurament faran constar aquesta ubicació, però també, sens dubte, la de pertànyer al municipi moranovenc. Algú pot objectar que ens trobem amb un cas semblant a Flix, quan venint de Lleida per l'Eix de l'Ebre ens trobem amb l'indicador Polígon La Devesa. Però és que la situació i el context és absolutament diferent. No estaria de més que en el desviament en qüestió el nom del municipi, Mórla la Nova, hi tornés a aparèixer, juntament amb el de la Partida Aubals, per concretar-ho més. Ara, a saber si hi ha algun interès de què no sigui així...

TRANSVASAMENT AMB "LO CASPE" (!)

Dins la col·lecció de despropòsits i bajanades que s'han anat dient aquestes últimes setmanes al voltant de transvasar aigua cap a l'àrea metropolitana barcelonina, una de les més recents ha estat la de transportar el preciat líquid en tren. O sigui, que ja podem imaginar-nos llargs combois ferroviaris formats per vagons amb cisternes d'aigua (atenció que Renfe manifesta que fins ara no ho havia fet mai). I, per cert, d'on la treuran? De moment, les fonts periodístiques no ho acaben d'aclarir, tot i que de les poques mencions que es fa a la procedència, s'apunta en alguns casos Tarragona. Però Tarragona ciutat, Tarragona província? Posats a dir bestieses, és d'esperar que cas de què les coses vagin molt, però que molt maldades, qualsevol mitjà ferroviari serà aprofitat per transportar aigua cap als assedegats habitants de Barcelona i rodalies. Així, els mateixos trens de passatgers que diàriament conflueixen a l'àrea barcelonina podrien complir aquesta missió. Qui sap! Potser d'aquí uns mesos veurem que al nostre entranyable Caspe li han afegit uns quants vagons amb cisternes. O que, per aprofitar més els espais, els qui l'agafin hauran de compartir espai amb muntanyes de garrafes i bidons plens d'aigua. O, fins i tot, caldrà tenir cura en accedir a lo Caspe, a veure si ens equivocarem de porta i en prèmer el botó per obrir-la, seguidament ens veurem sorpresos per una sobtada allau d'aigua.

Bromes a banda, que el Govern plantegi tal diversitat de solucions per tal d'abastir d'aigua Barcelona i rodalies, és signe inequívoc de què la situació és seriosa. Í seriositat és el que precisa la solució a aquest problema, a més de serenitat, responsabilitat i mesura.

PUNYALADES ORTOGRÀFIQUES

De vegades sembla que les senyalitzacions de trànsit i l'ortografia estiguin barallades. Des de faltes d'ortografia sonades fins a noms de poblacions que compten amb més d'una versió, sigui per qüestions idiomàtiques o perquè a qui va escriure el text pertinent se li escapés alguna lletra, fos per excés, per omissió o per intercanvi.

D'aquesta incompatibilitat entre ortografia i senyals en tenim un bon exemple al camí de Sebes. De tornada de la zona del Mas del Director, ja a prop de l'accés a la carretera, hi ha un senyal de perill indicant el següent:

ENTRADA Y SORTIDA DE CAMIONS

Resulta ens trobem amb una frase de sols cinc paraules i una d'elles que representa una de les faltes més comunes i de manual, la que comet tota aquella persona novella en escriure català habituada a fer-ho en castellà. A més, si un es para a pensar-ho, es tracta d'un mot monosil·làbic, amb una sola lletra i damunt escrit malament. I per a més inri és un senyal avui en dia obsolet, ja que fou ubicat en aquell lloc provisionalment amb motiu de les obres de construcció de l'edifici de les bombes de captació del reg de les Garrigues, les quals ja fa mesos que van finalitzar-se.

Realment no sé que fa encara allí, a no ser que algú hagi decidit que resti com una curiositat, com un atractiu més de la nostra reserva natural. Això sí, segurament com una mostra de l'estupidesa i la desídia que caracteritza determinats éssers humans que no entenen que rectificar és de savis. Perquè cal tenir en compte que les obres en qüestió van durar força temps i hi havia temps suficient per corregir i canviar un text que fa mal a la vista sols veure'l.

L'ENIGMA C'S A FLIX

Dels resultats d'aquestes últimes eleccions generals a Flix, un dels més sorprenents és el suport obtingut per la formació Ciutadans-Partit de la Ciutadania (C's). Però no als migrats vots obtinguts a la seua llista al Congrés de Diputats (6), sinó els seus tres candidats al Senat: 46, 41 i 36 vots cadascun. No és que siguin unes xifres altíssimes, però no deixen de cridar l'atenció aquest nombre de vots en una població com Flix i més si les comparem amb el pobre resultat que ha assolit la respectiva llista del Congrés, més d'acord aquest últim per a un tipus de formació política com C's en el nostre context electoral local. Un gran interrogant planava damunt meu al respecte quan algú m'ha fet caure en què la possible resolució de l'enigma podria ser molt més pedestre.

Al voltant de les votacions al Senat sempre regna una gran confusió entre una gran part dels votants. Independentment de què hi ha un desconeixement bastant estès sobre el funcionament i el paper de la Cambra Alta, a l'hora d'exercir per escollir els seus membres la ignorància de molts electors fa que no sàpiguin què fer i com procedir davant les corresponents paperetes (o paperotes, millor dit) de votació. En part crec que és la mateixa Administració qui no acaba d'explicar bé i també les mateixes forces polítiques, les quals tampoc apliquen la pertinent pedagogia electoral, interessades únicament en què siguin escollits els membres de la seua candidatura. Però al marge de tot plegat, hi ha el problema afegit de l'ambigüitat i la confusió a què donaven peu les paperetes d'aquestes últimes eleccions. I tot per un defecte de disseny, si es vol dir així. Si un se'n fixa, el logo corresponent de cada partit està ubicat a l'esquerra dels noms dels respectius candidats, però situat de tal manera que un pot relacionar el logo amb els candidats ubicats immediatament a la seua dreta. I si és té en compte que a la papereta del Senat d'aquestes eleccions, just a la dreta del logo de CiU hi havia ubicats els tres candidats de C's, és més que probable que algun o alguna votant que marqués les corresponents "X" al mateix col·legi electoral i que volgués donar el seu suport a la federació catalanista, fos les presses o altres circumstàncies no se n'adonés i regalessin seus vots a la formació marciana.

Que consti que tot és una especulació, però posaria la mà al foc que ha estat així.

"ALLÒ ÉS L'EBRE!"

El dissabte 23 de febrer es féu a Flix, al llarg del matí i a l'estatge de l'Orfeó, l'assemblea anual de la Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana (CCEPC). El fet que el Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre commemori el seu 25è aniversari aquest 2008 i que la seu de l'entitat estigui ubicada al nostre poble, foren els motius que portaren a la CCEPC a què aquell acte tingués lloc a Flix, i al que assistiren més de 60 representants de centres d'estudis vinguts d'arreu dels territoris catalanoparlants. En finalitzar l'assemblea (monòtona com solen ser aquests actes, malgrat el suport dels consabuts power-point), abans del dinar els assistents foren convidats a fer una visita a indrets emblemàtics de Flix, podent escollir en anar al Castell Nou o a passar la barca del Riu de Baix. Jo vaig participar en la primera de les visites, la del castell, per a la qual se m'oferí que els fes una explicació sobre aquesta construcció carlista, la seua història i el seu entorn.

Una vegada vaig fer-los la xerrada, es féu la visita a les runes del castell. Mentre érem a dins, un dels visitants, després de fer una ullada per l'enorme esvoranc d'un dels murs, amb inconfusible accent barceloní se'm dirigí a mi amb la següent pregunta:

Perdoni! Allò que es veu a sota és un canal de reg, oi?

La meua resposta fou breu i, sobretot pel que fa al to, contundent:

Allò és l'Ebre!

L'home em mirà amb expressió incrèdula i jo vaig assentir amb el cap per reafirmar el que acabava de respondre-li. Certament, tot s'ha de dir que el seu dubte era del tot explicable, ja no sols pel fet de que no fos del poble, sinó pel lamentable aspecte que ofereix el riu més enllà de la presa, durant el primer tram del trajecte del meandre.

Com som prou coneixedors a Flix, des que es construí la presa de l'embassament i el túnel que condueix el riu cap a la central hidroelèctrica (més el de navegació), aquesta circumstància ha modificat i afectat el corrent que va cap al meandre. Excepte durant les crescudes naturals del riu o alguns desembassaments esporàdics d'aigua, l'aportació hídrica a aquest tram de riu tan singular i nostrat és escassa. I en l'època de sequera que impera actualment, la situació és encara més preocupant. Però és que, de fet, si bé nosaltres ho veiem des de la nostra part de riu, la que transcorreix pel nostre terme, aquest pronunciat descens del cabal de l'Ebre és visible i notori en gran part de la seua conca. He pogut veure imatges del seu pas per Saragossa i per Tortosa durant aquestes últimes setmanes i, francament, fan esgarrifar. És cert que d'uns anys cap aquí la quantitat d'aigua que baixa pel riu és molt minsa, com ho denoten tot un seguit de problemes que han encapçalat titulars de premsa últimament (la proliferació d'algues, la plaga de la mosca negra). Però tal com estan les coses ara, sembla que comença a agafar tints alarmants. Que la maeixa Confederació Hidrogràfica de l'Ebre comenci a plantajar-se dur a terme restriccions en l'abastiment d'aigua n'és prou simptomàtic (tot i que afirma que de moment l'aportació a la població i als regs està garantida). Que mesures d'aquest tipus es duguin a terme a la conca del que està considerat el riu més cabalós de la península, fa intuir que la situació està força malament.

I enmig de tot plegat, torna a planar el fantasma del transvasament. Tot i la prudència inicial, els peperos tornen a esgrimir la realització del transvasament de l'Ebre cada cop més de forma descarada durant aquesta campanya electoral. Al cap i a la fi és un projecte al qual mai no han renunciat. Per aquesta i moltes més altres raons espero i desitjo que no assoleixin el poder després dels comicis del proper 9 de març. Però, com ja s'ha pogut comprovar, no sols són ells els que ambicionen l'aigua de l'Ebre. Si el missatge transvasista pepero va dirigit sobretot als seus feus del Llevant peninsular (València i Múrcia), a Catalunya s'estan alçant veus favorables a propiciar la conducció d'aigua de l'Ebre cap a l'àrea barcelonina, ni que sigui en moments puntuals. La connexió amb el minitransvasament que porta aigua cap al Camp de Tarragona podria ser una de les possibles vies. I al marge, s'està construint tot un seguit de xarxes de conducció d'aigua destinada al reg (com bé sabem, una de les captacions és a Flix), que també donen a sospitar que dins la seua destinació final hi hagi quelcom més que el simple subministrament hídric als camps de conreu... En definitiva, damunt del poc cabal, ens volen prendre la poca aigua que resta.

No gaire bé es presenta el panorama per al nostre riu i el nostre territori si la situació actual no canvia. Fou una anècdota el que em passà allí a dalt del castell. Amb tot, espero poder donar les vegades que faci falta aquella resposta d"Allò és l'Ebre! I que aquest Ebre continuï portant aigua, per suposat.

"FLIX. ARAGÓN, ESPAÑA"

Ahir arribava a les meues mans el llibre Presas de Endesa en el mundo. Publicat el 2007, luxosament enquadernat, amb un format de Din A-4 aproximadament, fulls de paper satinat i fotografies a tot color, el volum ofereix la llarga llista de totes les preses que són propietat o estan participades per l'empresa Endesa i que es troben en els territoris d'estats de tres continents: Espanya (la majoria), Itàlia, Turquia, Argentina, Brasil, Colòmbia i Perú. De cadascun d'aquests complexs (excepte els de Turquia), s'aporta una fitxa amb les respectives dades descriptives i tècniques, fotografies i un mapa de l'estat corresponent indicant la ubicació geogràfica de la presa.

Un es pot imaginar que la primera cosa que vaig fer fou buscar Flix a l'índex i aquí em trobo amb la primera sorpresa, on el títol de la fitxa estava escrit així, tal qual:

Flix. Aragón, España

Suposant que allò era un error puntual, vaig anar cap a la pàgina corresponent. Res! Es confirma en l'epígraf de la fitxa allò que figurava a l'índex:

Salto de Flix. Aragón, España

Qui ho havia de dir! Sense que ningú no se n'assabentés, es veu que el nostre territori municipal ha acabat integrant-se a la comunitat aragonesa. No obstant això, vaig cercar al llibre l'altra presa que es troba a prop de les nostres contrades, riu amunt, a Riba-roja, i això és el que hi figurava:

Riba-roja. Cataluña, España

O sigui, Ebre amunt tenim Catalunya i aquí ens trobem a l'Aragó. Hem de concloure així que segons la geografia endesana Flix és un enclau de l'Aragó enmig de territori català.

Quina llàstima! Tan bonic que havia quedat el llibre!

"YO ESTABA EN EL MEDIO..."

L'any 1983 hi hagué les segones eleccions municipals del període democràtic actual. Coincidint amb aquells comicis, es féu la primera convocatòria electoral als parlaments d'aquelles autonomies que s'havien creat tenint en compte l'article 143 de la Constitució, les no històriques. Aquest darrer apel·latiu era per diferenciar-les d'aquells territoris que havien gaudit ja d'un règim autonòmic, com fou el cas de Catalunya, Euskadi i Galícia (aquesta in extremis) durant la Segona República, i que per assolir-lo novament es basaren en l'article 151 del text constitucional de 1978 (també ho féu Andalusia, però). Personalment no m'agrada i em sembla poc afortunat aquests calificatius d'històriques i no històriques referits a les autonomies. Primer, perquè estem parlant d'uns períodes cronològicament molt recents des d'un punt de vista històric. I segon estableix una distinció que pot donar lloc a malentesos, si tenim en compte que entre les autonomies que seguiren la via de l'article 143 hi ha territoris que tenen al darrere una llarga història: Aragó, País Valencià, Illes Balears, les Castelles, Astúries, Extremadura i Múrcia.

El procés de configuració de les autonomies del 143 no estigué exempt d'episodis pintorescos i de finals traumàtics. Així, hi hagué l'intent de crear una autonomia que comprenia sols la província de Segòvia. També es veiren frustrats els intents de crear una comunitat que comprengués els antics territoris lleonesos. L'antiga regió de Múrcia va veure minvada la seua extensió territorial en amputar-se-li la província d'Albacete, que s'integrà a Castella-La Manxa. Una cosa semblant li ocorregué a la, en altres temps, Castilla la Vieja, que es va veure privada de les províncies de Santander i Logronyo, per constituir les comunitats de Cantàbria i la Rioja, respectivament, creant-se, per contra, l'autonomia de Castella i Lleó (encara recordo allò que estudiava a l'ensenyament primari: Castilla la Vieja, seis: Santander, Burgos, Logroño, Soria, Segovia y Avila). Al marge, hi hagué alguna proposta estrambòtica. Crec, però, que fou ja constituït el nou estat de l'autonomies que sorgí un projecte que intentà la creació d'una nova autonomia que comprengués les províncies d'Alacant, Múrcia i Almeria. Al darrera d'aquesta original proposta hi havia un grup format per polítics i responsables de sectors econòmics, vinculats a la dreta, entre ells un tal Eduardo Zaplana (el perillán Zaplana, segons el genial articulista Gregorio Morán).

Que ningú no cregui que me n'he oblidat. Falta la perla de tot el procés autonòmic: la Comunidad de Madrid. Ja, d'entrada, la seua creació suposà altrament el fraccionament d'una altre territori històric, Castilla la Nueva en aquest cas. Que es constituís una autonomia amb el nom de Madrid no comportà pocs comentaris per les connotacions que tal cosa suposava. I com a tal, també havia de comptar amb els seus símbols externs, no poc xocants. Primer, una bandera d'aspecte atlético-yankee. I després, un himne. Com si encara veigués la cara divertida que feia el periodista del Telediario de la tarda comunicant la notícia que s'havia escrit i composat un himne per a la recent creada Comunidad de Madrid, al mateix temps que es pogueren escoltar alguns dels seus compassos. Això devia ser cap allà l'any 1983. Qui havia de dir que la partitura d'aquella composició havia de caure en mans dels cantaires de l'Orfeó de Flix onze anys després.

El relat dels fets va anar de la següent manera. Donat que l'exdirector de l'Orfeó de Flix, Joan Baptista Sabaté (el nostre entranyable senyor Batiste), s'havia traslladat a viure a la capital de l'Estat amb la seua família, sorgí la iniciativa dins la junta de l'Orfeó d'anar a Madrid per fer-hi una actuació i al mateix temps retre un reconeixement (un de tants) al qui va ser el primer director del cor. Rememorant una altra estada que es féu l'any 1961, es pensà fer-ho al Cercle Català de Madrid. La idea es comentà a l'Ajuntament de Flix, perquè en fossin sabedors i per si volien col·laborar-hi. El consistori es prestà a donar suport a la iniciativa i es posà en contacte amb la delegació de la Generalitat a Madrid, llavors encapçlada per Josep Gomis, un bon coneixedor de Flix. Al poc temps, d'aquest organisme arribava una proposta totalment trencadora: donat que aquell any la Generalitat de Catalunya estava preparant l'organització a través de la seua delegació un acte amb motiu de Sant Jordi a la capital de l'Estat, on una de les parts havia de ser protagonitzada per un grup coral, es suggerí que fos l'Orfeó de Flix. Un acte, sigui de pas, que havia de ser encapçalat pel president Jordi Pujol i que comptaria amb la presència d'importants representants del govern de l'Estat, de la Generalitat i de la comunitat i la municipalitat de Madrid. La notícia fou ben rebuda a l'Orfeó, alhora que li representava un doble repte: pel nivell de l'acte en què havia de ser present, i pel temps que li restava per preparar-ho, un mes. Allò esdevingué un gir de gairebé 180º a la intenció inicial: el que havia de ser una sortida per fer un acte discret i d'homenatge, es convertí en l'actuació dins un acte institucional de certa ellevància.

Calia, doncs, posar mans a l'obra i ràpid, i en primer lloc escollir un repertori adient per a l'ocasió. Entre les peces seleccionades hi hagué en un començament l'himne nacional de Catalunya, Els segadors, lògic si es tractava d'un acte organitzat per la Generalitat i presidit pel seu màxim representant. Un cop feta la tria musical, es posà en consideració a la delegació del Govern a Madrid. Els responsables aprovaren les peces escollides, però consideraren, tenint en compte que entre el repertori hi figurava El segadors, que potser seria oportú i per deferència i protocol incloure-hi l'Himno de la Comunidad de Madrid. Malgrat que això representava carregar més de feina a les sessions intenses d'assajos de l'Orfeó, s'acceptà amb resignació i amb la lògica sorpresa per a més d'un de què l'autonomia madrilenya comptés amb un himne. Sols restava que es disposés de la partitura corresponent, i al respecte que poc ens esperàvem el que ens arribaria.

Un bon dia es trobava l'alcalde de Flix, Antoni Sabaté, en una reunió al Consell Comarcal. Una trobada aquella sembla ser que de cert abast ja que hi eren presents diputats del Parlament de Catalunya. Enmig de la jornada, s'avisa a Antoni Sabaté que té un trucada de la delegació del Govern Madrid, la qual era per avisar-lo que se li enviaria seguidament per fax la partitura de l'Himno de la Comunidad de Madrid. L'alcalde de Flix va quedar-se estupefacte en rebre els setze fulls i molt més quan va llegir-ne la lletra. Comentà la nova a la resta de participants a la reunió, dels quals un atònit Ernest Benach, present a aquella trobada, no es podia avindre que una coral catalana hagués de cantar allò. L'Antoni Sabaté no tardà gaire en trucà al director de l'Orfeó, Alfons Guiu, per comunicar-li per telèfon la nova i, enmig de les rialles de tots dos, llegir-li la lletra. Deprés tocaria l'instant en què l'Alfons Guiu en faria cinc cèntims als cantaires de l'Orfeó durant un assaig. Amb un posat seriós, ens comunicà que es tractava d'un himne impresentable, però que donades les circumstàncies s'havia de preparar i assajar. Quan començà a cantar-lo, la situació es va desmadrar, i la hil·laritat general anà en augment així com anava avançant la interpretació. Al marge, algú mostrà la seua incredulitat en veure que l'autor de la música era Pablo Sorozábal Serrano (que morí el setembre passat), fill del famós compositor de sarsueles. L'autor de la lletra era Agustín García Calvo, també un personatge de cert relleu dins la cultura espanyola (filòleg, lliurepensador, poeta i dramaturg).

Malgrat la presumible qualitat intel·lectual dels seus autors, aquest himne no es pot agafar per enlloc. Pel que fa a la música, és una mena de collage mal acabat, barreja d'himne militar i cant coral. I la lletra encara és més escandalosa: una estranya amalgama surrealista amb reminiscències falangistes, legionàries, àcrates i de l'Enciclopedia Álvarez. Més madrileny no ho podia ser: un veritable churro. A saber en què estaria pensant el seu autor quan va escriure aquells versos imfumables (tot i que en part es pot entendre si es coneix el seu pensament polític). La qüestió, és que l'Orfeó de Flix estàvem immersos en la tasca d'haver d'aprendre'l i així ho vam fer, i en un temps rècord (val a dir que amb l'ajut de cintes de casset enregistrades per a l'ocasió).

Uns dies previs a l'acte de Madrid (que havia de celebrar-se el 22 d'abril d'aquell 1994), es féu una reunió a la mateixa ciutat, i on hi assistiren l'alcalde de Flix, Antoni Sabaté, i el president i el director de l'Orfeó, Lluís Sabaté i Alfons Guiu. En el decurs d'aquella trobada, el director de l'Orfeó de Flix exposà el repertori programat. Quan es nombrà l'Himno de la Comunidad de Madrid, un sorprès José María Álvarez del Manzano, l'alcalde madrileny de llavors, comentà:

"¿Y vais a cantar eso? ¡Si no lo conoce nadie!"

Aquella frase d'Álvarez del Manzano sonà com una mena de revelació alliberadora per als representants flixencs presents a la reunió. Tant és així, que finalment es decidí suprimir tots dos himnes del repertori. Amb cert desgrat que, per qüestions protocolàries, no s'interpretés Els segadors, però era preferible això que no el mal tràngol d'haver d'interpretar en una actuació aquella peça aberrant. Ara, cal dir-ho, els cantaires de l'Orfeó, o alguns d'ells, sí hem cantat l'Himno de la Comunidad de Madrid en més d'una ocasió. Però no en concerts, sinó en finalitzar algun que altre àpat i els ànims van pujats de to.

És una llàstima que no pugui afegir la música, però aquí el teniu i així s'acabarà d'entendre en gran part del què he estat escrivint:

Yo estaba en el medio:
giraban las otras en corro,
y yo era el centro.
Ya el corro se rompe,
ya se hacen Estado los pueblos,
Y aquí de vacío girando
sola me quedo.
Cada cual quiere ser cada una:
no voy a ser menos:
¡Madrid, uno, libre, redondo,
autónomo, entero!
Mire el sujeto
las vueltas que da el mundo
para estarse quieto.
Yo tengo mi cuerpo:
un triángulo roto en el mapa
por ley o decreto
entre Ávila y Guadalajara,
Segovia y Toledo:
provincia de toda provincia,
flor del desierto.
Somosierra me guarda del Norte y
Guadarrama con Gredos;
Jarama y Henares al Tajo
se llevan el resto.
Y a costa de esto,
yo soy el Ente Autónomo último,
el puro y sincero.
¡Viva mi dueño,
que, sólo por ser algo,
soy madrileño!
Y en medio del medio,
Capital de la esencia y potencia,
garajes, museos,
estadios, semáforos, bancos,
y vivan los muertos:
¡Madrid, Metrópoli, ideal
del Dios del Progreso!
Lo que pasa por ahí, todo pasa
en mí, y por eso
funcionarios en mí y proletarios
y números, almas y masas
caen por su peso;
y yo soy todos y nadie,
político ensueño.
Y ése es mi anhelo,
que por algo se dice:
«De Madrid, al cielo».