"DIARI DE LA RIBERA", NOU SETMANARI COMARCAL

Aquest cap de setmana ja s'ha pogut disposar a les llibreries i quioscos de la comarca del nou setmanari comarca Diari de la Ribera. Impulsat pel grup que fa uns mesos va crear el Diari del Priorat , el primer número d'aquest mitjà dirigit a l'actualitat de la Ribera d'Ebre compta amb 40 pàgines, distribuïdes en diverses seccions: opinió, territori, esports, cultura, a més d'una pàgina de serveis, una altra d'agenda d'activitats i un còmic (The Phantom). Inclou també sengles entrevistes a la directora d'esports de la Cadena SER, Laura Martínez, a l'arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, i al president del CERE, Albert Pujol. Essent el primer número, aporta també col·laboracions de diversos alcaldes dels pobles de la comarca -entre ells, el de Flix, Oscar Bosch-, a més del delegat del Govern de la Generalitat a les Terres de l'Ebre, Lluís Salvadó, el president de la Diputació, Josep Poblet, el president del Consell Comarcal, Bernat Pellissa i la subdelegada del Govern de l'Estat, Teresa Pallarès, tots ells donant la benvinguda a la nova publicació.

En aquest número 1 del Diari de la Ribera, hi ha diverses notícies que fan referècia a Flix: "Polèmica per un nou estudi sobre els efectes de la contaminació" (p. 11, ocupant tota la plana); "Finalitzen les obres dels passeig de l'Ebre" (p. 14); "La UGT anuncia noves mobilitzacions" (p. 14); "Inauguració del curs de les aules d'extensió universitària per a la gent gran" (p. 15); "La culpla va ser del bolero" (p. 36), dedicada a l'última obra representada per Flexus Teatre; i "L'exposició de Mauthausen clou amb una conferència de Sánchez Cervelló" (p. 36).

L'equip del Diari de la Ribera està encapçalat per Carles Figuerola; els responsables de cada secció són: territori, Albert Sunyol i Alfons Reig; cultura, Francesc Avilés; esports, Eduard Pino i Sandra Bertral; opinió, Toni Orensanz; reportatges, David Palacios; temps, Enric Masip; i tancament, Eva Vernet. Pel que fa a maquetació, Alexandra Bertral; disseny i direcció d'art, Arnavat - Assessors de Comunicació; i correcció, Ernest Fusté i Montsant Figuerola. Com a col·laboradors d'aquest número hi figuaren: Jaume Nolla, Jordi Soldevila, Carles Pastrana, Alèxia Amat, Roser Pros, Josep-Lluís Sotorra, Jordi Cardona, Marc Casellas, Cinta Farnós, Eduard Pino, Josep Sánchez Cervelló, Mònica Cid, Salvador Alegria, Andreu Carranza i Josep Maria Raduà.

Compta amb un disseny semblant al d'un diari tradicional i un tamany més reduït que altres mitjans, que el fa més manejable. El seu preu és d'1,50 euros.

Espero que aquesta nova experiència informativa assoleixi força acceptació i èxit. Enhorabona per la iniciativa!

RESPONSABILITATS ENCOMANADES

Tenia gairebé enllestit el text d'una nova entrada on feia crítica sobre el procediment que s'ha seguit -encara no finalitzat, cal recordar-ho- per a escollir la població que ha d'acollir l'MTC i que la responsabilitat que li hauria de pertocar a l'Estat en tot el procés. Però finalment m'he decantat per reproduir l'editorial que avui ha publicat el diari El Punt que, a grans trets, subscric i ve a expressar allò que jo volia manifestar a través del meu escrit.

Les conseqüències incòmodes del desemparament d'un territori

L'Ajuntament d'Ascó s'ha hagut d'enfrontar tot sol a una decisió de país. I ho ha fet decidint just el contrari del que, segons sembla, vol el país. El problema, però, no és de l'Ajuntament d'Ascó, sinó d'un Estat que no ha sabut o no ha volgut encetar un incòmode debat sobre quin ha de ser el futur energètic i quin paper ha de jugar en aquest marc l'energia nuclear.

Fa anys que tothom sap que els residus nuclears espanyols que hi ha a França han de tornar. També és sabut que les actuals piscines quedaran saturades, i per això la necessitat de construir l'MTC no els agafa de sorpresa. Però malgrat tenir clars calendaris i terminis, els polítics no s'han atrevit a obrir un debat serè i raonable que aporti solucions i marqui fulls de ruta, més enllà de la mera construcció d'un magatzem nuclear.

És cert que el Parlament català va aprovar una resolució que deixava clar que Catalunya no el volia. Però dir «no» al magatzem nuclear és tan fàcil com rendible, electoralment parlant. Perquè ni Ascó en concret, ni la Ribera d'Ebre en general, es mereixen un simple «no» sense alternativa. El consistori asconenc, que des de fa anys s'alimenta dels impostos que paga la nuclear, ha vist en el cementiri una alternativa de futur fàcil ja que, ara com ara, ningú li garanteix cap inversió similar. I, malgrat que no agradi, és aquesta manca d'alternativa la que els dóna legitimitat per prendre la decisió. Els polítics catalans tornen a fer tard i si, tal com estan predicant aquests dies, no volen els residus nuclears a Catalunya, han d'anar més enllà de declaracions buides o fotografies darrere la pancarta. No és correcte deixar desemparat durant anys un territori per després qüestionar-li l'autonomia municipal.

Sols vull afegir un apunt final. Des de l'Estat s'ha dit que per a l'MTC s'ha pres com a model l'existent a Holanda. Potser també hagués valgut la pena que haguessin pres com a exemple el procediment per a escollir el lloc adient, procediment per al qual van invertir una anys durant els quals s'obrí un ampli debat.

DE HEYDRICH AL BAPHOMET

Aquestes últimes setmanes he dedicat a llegir-me els llibres Heydrich i les agents del Saló Kitty i El Baphomet i la taula esmaragda, les dos novel·les publicades de l'amic Miquel Esteve, de Móra la Nova. Amb aquestes dos obres i en poc més d'un any, assolia els dos principals premis literaris que es convoquen a la nostra comarca: a l'agost de 2007 es feia amb el Premi de Narrativa Ribera d'Ebre, de Vinebre, i al maig de l'any següent amb el Premi de Narrativa Vila d'Ascó. Una i altra tenen un esquema similar, amb històries paral·leles que es desenvolupen en anys i èpoques diferents. Però, mentre que a Heydrich i les agents del Saló Kitty hi ha sols hi ha dos trames diferents, a El Baphomet i la taula esmaragda l'acció es complica en existir diverses històries. Amb tot, hi ha sempre un element que vincula les narracions en cada cas.

A Heydrich i les agents del Saló Kitty, una de les històries gira a l'entorn de la sinistra figura de Reinhard Heydrich, un dels principals dirigents de l'Alemanya nazi i el principal responsable de l'organització de l'anomenada Solució Final, és a dir, el pla per a l'extermini dels jueus. L'altra narració transcorreix durant els primers anys d'aquest nou segle XXI, en una residència de gent gran. El nexe comú entre totes dos trames narratives és el Saló Kitty, un prostíbul de luxe de Berlín que Heydrich, com a cap dels serveis secrets, utilitzà per extreure informació confidencial a personatges de rellevància, per a la qual cosa es reclutaren i ensinistraren a diverses prostitutes perquè actuessin com a agents d'espionatge.

El Baphomet i la taula esmaragda, com indicava més amunt, té una trama més complexa. L'acció de les diverses narracions tenen lloc al segle XIV, el XIX el XX i començaments del XXI, on els templers, els carlistes, els maçons i els jesuïtes malden per aconseguir i custodiar el Baphomet, un misteriós receptacle que conserva en el seu interior un important secret alquímic. La trama, en les seues diverses èpoques, es veu enterbolida per un seguit de cruels assassinats. Importants personatges de la Història desfilen al llarg de tota la novel·la: l'últim comanador templer del Castell de Miravet, Ramon de Saguàrdia; el dirigent carlista, Ramon Cabrera; el cap del govern espanyol, el liberal i maçó comte de Toreno, i el seu ministre Mendizábal; el general alemany Erich Ludendorff, l'escriptor John Keats, etc.

En els dos llibres, Miquel Esteve aconsegueix crear la tensió necessària al final de cada capítol per tal de captar l'atenció i la curiositat del lector, incitant-lo a seguir fins a la fi de tot el relat. Un altre tret, i molt destacable, és l'esforç que ha esmerçat l'autor en documentar-se per a l'elaboració acurada de les dos novel·les, aportant gran nombre de detalls dels diferents personatges i les diverses èpoques que es reflecteixen en la narració.

Miquel Esteve ha assolit una bona enlairada en el camp literari amb aquestes dos obres, que l'han consagrat com un membre més de la ja àmplia nòmima d'autors riberencs. Si almenys alguna de les dos novel·les cauen en les vostres mans, si encara no ho heu no dubteu en submergir-vos en la seua lectura.

MAS DE FLIX, I ALTRES MUNICIPIS EFÍMERS DE LA RIBERA D'EBRE

Quan els consellers de la ciutat de Barcelona aprovaren el 1398 l'adquisició de la baronia de Flix i la Palma, a la relació d'aquests municipis també s'hi afegia Mas de Flix. I amb tot el dret, ja que des de 1345, aquest petit indret comptava amb carta de poblament. No obstant, poc després de la compra barcelonina, es deixaria de parlar de Mas de Flix com a municipi, condició que sembla ser que perdria als inicis del segle XV. Com a part del territori de la baronia ubicada al marge esquerre de l'Ebre, Mas de Flix estigué adscrit a la vegueria de Lleida, igual que la Palma d'Ebre, mentre que la part del marge dret, Flix, estava vinculat a la vegueria tortosina (malgrat que sembla que en èpoques anteriors això últim no estava tan clar, de manera que en certs moments la totalitat de la baronia estigué adscrita a Lleida).

Mas de Flix estava situat dins a l'indret del terme municipal de Flix que actualment encara conserva aquest mateix topònim (també el trobem en plural, els Masos de Flix). De l'antic poblat medieval de Mas de Flix queden restes d'habitatges, d'una torre, de sitges i de l'antiga església de Sant Joan. D'aquest temple trobem referències en diversos documents. En el capbreu de 1624, ens informa que en aquesta església "dita de sant juan ahont se diu missa cada diumenge lo so prior de Flix ell o so vicari i per lo escolà que porta a dir missa i cada any li donen setse fanecas vellas de blat". En la visita pastoral que efectuà uns anys després, el 1638, el canonge Mateu Tomàs, va insistir en l'obligació de celebrar misses a Mas de Flix, amb la qual cosa hem d'entendre que llavors aquest precepte no es complia massa. Molt més endavant, el 1793, l'Atlante español, de Bernardo Espinalt, ens descriu que " á distancia de dos leguas hay otra Hermita en medio de un gran valle, dedicada á San Juan Bautista, en donde antiguamente habia una poblacion, pero en el dia solo existen algunas casas esparcidas por el valle que llaman el Vall de San Juan". L'església de Sant Joan sembla que fou destruïda durant la Guerra del Francès. Avui en dia d'aquest temple, i com la resta d'edificacions de Mas de Flix, sols resten visibles algunes parts de les parets. No obstant això, pel que fa a l'església sembla, tot i la destrucció que havia patit, estava molt més sencera a mitjans del segle XX, ja que en certa ocasió algú va comentar-me que recorda haver-hi vist el lloc "on es posava la campaneta", és a dir, l'espadana. No tot és degut a les guerres...

A través dels documents podem deduir que el nucli i el territori proper a Mas (o els Masos) de Flix estigué habitat durant força temps, gaudís o no de la condició de municipi, tot i que el nombre d'habitants sempre fou molt baix. Quan se li concedí la carta de poblament el 1345, fou atorgat a 10 veïns de Flix (si entenem veïns com a unitats familiars podem parlar entre uns 30-40 habitants); a les Corts de Cervera de 1359, es parla de 8 focs (entre 24-32 habitants), els mateixos que consten al fogatge de 1360-1365. Uns anys després, el fogatge de 1378 atribueix a Mas de Flix sols 5 focs (15-20 habitants). A partir d'aquí no disposo de més dades pel que fa a les persones que habitaven d'aquest poblament. Es pot observar, això sí, que amb el pas dels anys el nombre va anar minvant, i possiblement aquesta fos la causa que finalment perdés el seu estatus municipal (el qual pressumptament encara conservaria quan Barcelona adquirí la baronia, ja que, com s'ha esmentat més amunt, el nom de Mas de Flix apareix en la documentació).

Mas de Flix no fou un cas únic a la comarca de la Ribera d'Ebre, van haver-hi altres nuclis habitats que aconseguiren assolir la categoria de municipi a partir de la consegüent carta de població, però que perderen aquesta condició al pas dels anys. Gandesola, suposadament a prop de Benissanet, i amb carta de poblament de 1248, fou una d'aquestes poblacions. Un altre nucli habitat amb carta de poblament (1237) fou Gorrapte, el terme del qual actualment estaria ubicat a dins del de Vinebre; l'existència d'aquest mateix topònim -serra de les Gorraptes- al territori vinebrà és el que ens ho indicaria. Gorrapte sembla que fou destruït a finals del segle XIII, arran les lluites que mantingueren els templers (senyors d'aquest lloc) i els Entença de Móra.

Un capítol apart mereix un altre d'aquests pobles efímers, Berrús, pel que sembla el que gaudí durant més temps de la condició de municipi. El territori de Berrús va pertànyer primer a la comanda templera d'Ascó, i a finals del segle XIII, a la recent creada comanda de Riba-roja; serà durant el breu període de domini dels templers de Riba-roja quan Berrús assolirà la carta de poblament, el 1294. Curiosament, durant aquest període aquesta població apareix també als documents anomenada Castellblanc, i així figura en la carta de poblament, per a més endavant recuperar el nom de Berrús. Amb la desaparició de l'orde del Temple als inicis del segle XIV, les seues possessions a Catalunya passen a màns de l'orde de l'Hospital. La comanda de Riba-roja és dissolta, per la qual cosa Berrús torna a dependre del comanador (hospitaler en aquest cas) d'Ascó. A la segona meitat del segle XV és creada la comanda de Vilalba, la qual inclourà Vilalba, la Fatarella, Riba-roja i Berrús. Fins al segle XVIII, Berrús va estar poblat (el 1719 es coneix que comptava amb 23 habitants). Del 1757 es coneix un acta de presa de possessió del nou comanador de Vilalba, durant el qual nomena i rep l'homenatge del batlle de la població; aquest detall ens indica que l'indret seguia conservant la seua condició de municipi. Més endavant, però, es diu que al 1806 no hi vivia ningú. El terme finalment seria integrat a Riba-roja. De l'antic poblat sols es conserva l'església de Santa Magdalena de Berrús (l'ermita de Berrús), la qual, arran la construcció de la presa de Riba-roja, seria desmuntada i traslladada a la seua ubicació actual.

-------------------------------------------

BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA

BIARNÈS i BIARNÈS, Carmel, La implantació de l'orde del Temple a la Ribera d'Ebre (1148-1210), CERE, Flix, 1986

CABRÉ i MONTSERRAT, Dolors, Berrús. 25 anys. La Pobla de Massaluca, Vilalba dels Arcs, Riba-roja d'Ebre, CERE, Flix, 1993

ESPINALT y GARCÍA, Bernardo, Atlante español o descripción general de todo el Reyno de España, Madrid, 1793

FERRER i MALLOL, M. Teresa, "La població d'Alcarràs, Montagut, Sarroca, Llardecans, Flix i la Palma, dominis dels Santcliment, el 1386", a Estudis d'història i documents dels arxius de protocols, núm. XX (2002)

MUÑOZ HERNÁNDEZ, Pere, "Efmèrides medievals flixanques", Bloc de Pere, Flix, 2009, http://blogdepere.blogspot.com/2009/01/efemrides-medievals-flixanques-2009.html

MUÑOZ i SEBASTIÀ, Joan-Hilari, "Les parròquies de la Ribera d'Ebre, segons la visita pastoral de l'any 1638", a Miscel·lània del CERE, núm. 16 (2003)

RIUS BOVÉ, Xavier, "Flix al segle XVII", a La Veu de Flix, núm. 282 (2003)

SERRANO DAURA, Josep, "Berrús, la presa de possessió senyorial del lloc, l'any 1757", a Miscel·lània del CERE, núm. 11 (1997)

SERRANO DAURA, Josep, Senyoriu i municipi a la Catalunya Nova (segles XII-XIX). Comandes de Miravet, d'Orta, d'Ascó i de Vilalba i baronies de Flix i d'Enteça, Fundació Noguera, Barcelona, 2000 (2 volums).

VENTURA BENAIGES, Joan-Salvador, i VILELLA, Ramon, La Ribera d'Ebre, Editorial Mediterrània, Barcelona, 1996

RETORN ALS ORÍGENS

Aquest mes de novembre s'ha iniciat amb el desplegament definitiu dels Mossos d'Esquadra a les comarques del Camp de Tarragona i de les Terres de l'Ebre, amb la qual cosa ja exerceixen la seua tasca policial arreu del territori del Principat. És una notícia de la qual ja ens hem assabentat prou després d'un autèntic bombardeig mediàtic tant a través de la premsa com la campanya informativa endegada des de la Generalitat. Els Mossos, que ja tenien el control ple del trànsit, afegeixen també finalment les tasques policials, substituint definitivament en aquests afers a la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, idenpendentment del fet que aquests dos cossos encara continuaran establerts a Catalunya exercint les competències que els pertoquin, però ja molt limitades.

Aquest nou desplegament dels Mossos d'Esquadra ha estat un retorn als orígens per a aquest cos policial. Històricament, ja exercí la seua acció arreu de Catalunya. Creat el 1719 i lligat el seu comandament durant a la família Veciana (orignària de Sarral i establerta a Valls) durant els primers anys d'existència, les seues primeres accions van anar dirigides a acabar amb les bosses de resistència austracistes que romangueren al territori català. No obstant, la seua principal comesa com a cos policial fou la persecució de la delinqüència i el bandolerisme, destacant-se per a seua efectivitat. Al segle XIX, també la trobem participant a la primera carlinada (1833-1840), enfrontant-se amb algunes partides carlistes. El 1868, després de la Revolució Gloriosa de setembre, el cos serà suprimit, i novament restablert el 1876, malgrat que la seua acció territorial es veurà reduïda a les comarques de la demarcació de Barcelona, situació que es mantindria fins la Guerra Civil de 1936-1939, i malgrat l'intent de la Generalitat republicana de voler convertir-lo novament en el cos policial de Catalunya. Acabat el conflicte, les autoritats franquistes suprimiran el cos. Amb tot, el 1950 seran restablerts, tenint però com a principal missió la vigilància de les dependències de la Diputació de Barcelona i altres dependències d'aquesta institució. No seria fins el restabliment de la Generalitat de Catalunya el 1977, quan progressivament el cos anira recuperant les seues antigues competències policials, iniciant-se el procés definitiu el 1994 amb el seu desplegament a la comarca d'Osona fins arribar a avui.

Móra d'Ebre, com a cap de comarca, compta amb una comissaria de Mossos d'Esquadra. No obstant, la població morenca ja havia acollit abans un destacament d'aquest cos policial català. El 1844 encapçalava una de les tres esquadres que hi havia a la demarcació de Tarragona (juntament amb les de Pla de Cabra i Riudoms). La de Móra d'Ebre comptava amb tres destacaments distribuïts entre el mateix poble, i els de Xerta i Gandesa, aplegant un total de 33 agents, més 1 caporal i dos sotscaporals. Al seu dia algú va comentar-me que Flix també disposà d'un destacament de mossos durant el segle XIX i que tingueren com a caserna l'edifici de l'ajuntament vell, tot i que és una informació que ara per ara no he pogut contrastar documentalment. Sí en canvi es coneix que l'ajuntament vell fou utilitzat per la Guàrdia Civil i en aquest cas sí que hi ha documentació escrita que ho confirma, com és el cas d'un contracte, datat el 1905, mitjançant el qual el consistori flixenc cedeix en arrendament l'edifici a aquell cos policial.

No està de més fer esment de la Guàrdia Civil en un escrit on es parla dels Mossos d'Esquadra, sobretot en relació a allò que deia mes amunt de retorn als orígens. Quan a mitjans del segle XIX es crea la Guàrdia Civil, per a la seua organització i objetius pren com a model dos cossos policials: la Gendarmeria francesa i els Mossos d'Esquadra. Guàrdies civils i mossos van conviure dins de Catalunya fins la disolució dels segons l'any 1868, i un anys a la demarcació de Barcelona a partir de 1876, com s'ha dit més amunt. La Guàrdia Civil, finalment, acabà subsituint els Mossos d'Esquadra en les tasques policials, curiosament un dels cossos en el qual s'inspirà. Les circumstàncies històriques i polítiques han comportat el procés contrari, i ara han estat els Mossos d'Esquadra els que assoleixen les competències dels guàrdies civils, o gairebé es pot dir que els mossos recuperen plenament el seu àmbit d'acció.

DE "FLIKS" AL CASTELLET DE "BANYOTES"

Dimarts passat estic segur que un bon grapat de flixencs estàvem expectants mirant el programa Camins d'aigua. El capítol d'aquesta corresponia a l'etapa "De Mequinensa a Xerta", és a dir, el tram de riu Ebre que comprèn, entre altres, el nostre poble, Flix. Més d'un i més d'una és d'esperar que es trobaven amb les urpes i els ullals ben afilats per saltar a la més mínima, ja que gairebé sempre que s'ha fet algun programa televisiu sobre l'Ebre o el nostre territori(des d'aquell llunyà Los ríos, de TVE, fins al Catalunya des de l'aire, de TV3), el tracte rebut pel nostre poble o bé no ha sigut afortunat, o bé, simplement, ni s'ha arribat a mencionar. He seguit Camins d'aigua (tret de tres capítols que m'he perdut), i en principi la sensació que em donava és que es tractava d'un programa seriós i de qualitat, i que dins de les seues possibilitats, enfocava el tema amb certa exhaustivitat pel que fa les poblacions que hi ha a la vora del nostre riu i els seus afluents. Sentiment que durà fins a l'emissió del referit capítol.

Cal reconèixer que el contingut corresponent a Flix, tant pel que fa a les imatges com a les paraules fou força correcte, tret de la punyalada de la pronunciació del nom del nostres poble: mantes vegades el nombraren, mantes vegades pronunciaren "Fliks", amb el consegüent mal d'orella que desvirtuà totalment aquesta part del reportatge. Quina llàstima! I al mateix temps, quina vergonya que al TV3 dels 25 anys, encara hi hagi algú que desconegui que Flix es pronuncia com guix. Em consta que que la cadena televesiva ja ha rebut els pertinents missatges fent-los conscients d'aquesta patinada fonètica.

Però la cosa no acaba aquí, ja que al llarg del capítol el cúmul de pífies fou nombrós. És cert que es nomenà el pantà de Riba-roja, però el poble en qüestió se'l saltaren a la torera. Tampoc es féu menció al fet, tractant-se d'un programa emès per un mitjà català, que la primera població del Principat (o millor dit, el primer terme municipal) que rep les aigües ebrenques és Almatret (amb perdó dels riba-rogencs). Després dedicaren un bon espai a poblacions de la Terra Alta, sense fer ni una sola referència en cap moment la Pobla de Massaluca, l'única d'aquella comarca en què una part del seu terme toca el pantà de Riba-roja, i per tant, l'Ebre. La llista d'omissions no s'acaba aquí: Vinebre desaparegué també del mapa, igualment que Benissanet. A més que, si hem de fer cas a l'ordre d'aparició de cada poble, sembla ser que l'Ebre feia un recorregut curiós: passades les dos Móres, es parlà primer de Tivissa, i després de Miravet. Per cert, de la població tivissana es féu menció de les restes del seu poblat íber, el més important de Catalunya com es destacà, però amb la poca fortuna que el Castellet de Banyoles es convertí en el Castellet de "Banyotes", cosa que demostra, entre altres coses, el poc coneixement del tema de qui preparà el text. També és de destacar una altra omissió, com és el fet que en el seu recorregut pel Segre es deixessin pel camí, sense més ni més... Lleida!.

Per tant, amb tants despropòsits en un sol programa, un es pregunta quants d'aquests ens hauran pogut colar en la resta de capítols. O és que el nostre territori està gafat, i hem sigut un cas únic dins la sèrie? Una cosa està clara, i és que tota la consideració inicial que li vaig donar al programa Camins d'aigua, s'ensorrà una vegada vist el reportatge de dimarts passat.

GEOGRAFIA RIBERENCA

Si algú va una mica despistat pot acabar deduint que dins el nomenclàtor de poblacions de la nostra comarca caldrà afegir-ne un de nou, la Partida Aubals, al mateix temps que pot provocar-li una certa confusió i desorientació. Tot bé perque en el mateix indret de la carretera C-12 (Eix de l'Ebre), on durant anys i panys hi ha hagut un desviament amb la consegüent senyal indicant que des d'allí s'accedia a Móra la Nova, ara l'indicador en qüestió porta el rètol de La Partida Aubals, així, tal qual.

Quin conegui una mica de geografia comarcal riberenca -i en especial els que anem a passar l'ITV per aquell zona- sabem que la partida Aubals està ubicada al terme municipal de Móra la Nova, i en la que està ubicat el polígon industrial d'aquella població. Al mateix temps val a dir que el topònim Aubal és més generalitzat com bé coneixem, sobretot a Flix, on hi ha talment una partida amb aquest nom, el mateix que s'ha donat al polígon industrial endegat per l'Incasòl. Però és que de fet, si no vaig errat, la partida Aubal, en el cas de Flix, inclou tot el polígon químic i el barri de la Colònia. De la mateixa manera, que durant molt de temps, per allò del tot per la part, amb el nom d'Aubal enteníem el de la masia propietat de l'electroquímica, actualment en un estat de degradació lamentable (es podrà recuperar?). Com també ens és familiar algun terme derivat per designar una part de la partida en qüestió, com Aubaleta.

I què vol dir la paraula aubal? Després de fer l'oportuna recerca, he anat a caure al gairebé oblidat però utilíssim diccionari Alcover-Moll, el qual m'ho ha aclarit. Aubal derivaria de la paraula àrab al-bal, que vol dir "terra de secà". Al País Valencià sembla ser que hi ha un municipi que porta aquest nom, Albal, i al mateix temps el terme existeix com a cognom. Com se sap, a les nostres contrades les paraules derivades de la llengua àrab que porten l'article al, la lletra "l" l'hem convertit en una "u". Així, per exemple, als albercocs en diem aubercocs. Pel mateix fenòmen de derivació fonètica, a l'original albal, l'hem acabat denominant aubal.

Després d'aquest aclariment etimològic, tornem al motiu que ha provocat aquesta entrada del bloc. No s'entén com en un dels principals accessos a la població de Móra la Nova no s'indiqui exactament aquesta circumstància. Certament, les empreses instal·lades en el polígon de la Partida Aubals segurament faran constar aquesta ubicació, però també, sens dubte, la de pertànyer al municipi moranovenc. Algú pot objectar que ens trobem amb un cas semblant a Flix, quan venint de Lleida per l'Eix de l'Ebre ens trobem amb l'indicador Polígon La Devesa. Però és que la situació i el context és absolutament diferent. No estaria de més que en el desviament en qüestió el nom del municipi, Mórla la Nova, hi tornés a aparèixer, juntament amb el de la Partida Aubals, per concretar-ho més. Ara, a saber si hi ha algun interès de què no sigui així...