dissabte, 13 d’octubre del 2007

LA FREIXA, FLIX I EL SEU ESCUT

La premsa ja s'ha fet ressò de que a Flix es commemorarà el centenari de la riuada de 1907 (on l'Ebre assolí el seu màxim nivell la nit del 22 al 23 d'octubre d'aquell any al seu pas pel nostre terme) i de la plantada de la freixa de la Plaça de l'Església. A gairebé tothom ens han explicat que en una ocasió el riu arribà fins a la placeta, i que fins i tot se celebrà un bateig dins a l'església damunt d'una barca. Doncs pel que se sap, la freixa es plantà l'any següent, precisament en una línia de la plaça que fou vorejada per l'Ebre durant aquella rememorada pujada de les aigües. I no fou un acte qualsevol: hi van assistir les màximes autoritats de l'època, tant les civils (l'alcalde Lluís de Castellví) i les religioses (el prior Joan Escoda) i una parella d'infants (la filla de l'alcalde i el fill de l'alguacil) van ballar una jota enmig d'aquella celebració. Imagino que hem veure-hi una mena d'acció de gràcies pel fet que a Flix, malgrat les malifetes que va comportar el pas de la riuada en moltes propietats, no es van haver de lamentar desgràcies personals. I què millor que escollir el nostre arbre heràldic, el que figura a l'escut, la freixa, per a què simbolitzés aquest agraïment.

I per què la freixa és el nostre símbol heràldic? Si atenem a l'explicació que hans donat els experts en heràldica, la resposta és ben simple. En el cas de l'escut de Flix ens trobem el que s'anomena un senyal parlant, és a dir, la fonètica del nom del símbol s'aproxima al de la població (o persona o institució) que representa. La regla que se segueix en aquests casos s'aproxima si fa no fa a la dels jeroglífics. Per posar exemples de poblacions properes: a l'escut de Maials apareix una mà, al de Ginestar, una ginesta i al de Corbera, un corb. Si en tots tres casos esmentats hi veiem una correlació clara entre el senyal i la població a què fan referència, a l'escut de Flix en principi no és tan visible. De fet, entre Flix i freixa (o freixe, segons la normativa), no és que hi hagi un vincle fonètic absolut. No obstant, segons els heraldistes (i així ho féu constar Armand de Fluvià en el seu informe), sembla que els nostres avantpassats anomenaven fleix a la freixa. Tampoc la correspondència és tan exacta, però fonèticament s'hi aproxima molt més. En altres paraules, entre Flix i la freixa no cal buscar cap més vincle que aquest, el de tractar-se de un senyal parlant. Que ningú no s'entretingui en cercar-hi origens totèmics ni motivacions d'adoració i danses sagrades dels nostres ancestres ibèrics, malgrat hagi pogut estar un arbre present a les nostres contrades des d'èpoques remotes. Com s'ha vist, la relació és molt simple.

L'altra qüestió és saber a partir de quan la freixa assoleix aquesta representativitat del nostre poble. Ara per ara, les representacions gràfiques més antigues de les que es té constància són uns segells de finals del segle XVI. A la mateixa època podria pertànyer l'escut de pedra que hi ha a l'església de Flix. De fet, uns i altres tenen una característica comú: es representa un arbre flanquejat per les lletres de la paraula Flix. Les dades sobre aquests segells les aporta Ferran de Segarra als volums corresponents de Sigil·lografia catalana. Tot i que cal afegir que en descriure un dels segells, aquest autor en lloc de referir-se a una freixa parla... d'un pi!. De fet, una de les característiques de l'arbre que ha aparegut en les diverses versions que hi ha hagut de l'escut de Flix ha estat la seua indefinició: si un no ho sap, no encerta a saber ben bé de quin arbre es tracta. Per tant, un pot interpretar que allí hi ha representat un pi (com Ferran de Segarra dixit), un auliver, un presseguer o un taronger, segons els gustos (i no dic un baobab, perquè ja seria allunyar-se massa geogràficament). Segons la normativa heràldica imperant, avalada per l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), pel que fa a la representació de vegetals, d'aquests s'han de distingir bé les fulles i els fruits, a més d'estar arrencats, amb l'arrel visible. Aquestes són les característiques del nou escut, aprovat el 2005. Amb tot, val a dir que la freixa que hi ha representada està basada en una espècie d'aquest arbre que no es correspon amb l'autòctona de la nostra població segons han indicat alguns entesos. Fins i tot es va intentar dissenyar i proposar un nou senyal per fer front a aquesta nova desavinença simbòlica, però que finalment no prosperà. Sobre el nou escut hi han hagut comentaris diversos, des qui ha opinat que l'arbre sembla un julivert ("Villa Perejil") o que els fruits recorden uns collonets. També hi ha qui, òbviament, li ha agradat el canvi. Personalment, a mi no em desagrada, i com a mínim el prefereixo a l'anterior escut.

Pel que fa als altres elements, s'optà per la forma caironada (un quadrat tombat), que és la tradicional dels municipis dels Països Catalans, el fons d'argent (això no ha variat) i una corona de baró, seguint les recomacions de l'IEC. En l'anteior escut, com es recordarà, hi figurava una corona reial, basant-se en les recomanacions de la Real Academia de la Historia. És una norma que és vàlida per als municipis castellans, igual que la forma que s'escollí per a l'escut. Certament, que Flix comptés amb una corona reial en el seu emblema, podria tenir una justificació remota, des del moment en què històricament la baronia de Flix ha estat una possessió reial: ho fou en certs períodes de l'Edat Mitjana, de la Moderna, i a partir de 1714 quan es desposseí definitivament del seu domini a la ciutat de Barcelona per passar a mans del rei d'Espanya. No obstant, veig més correcta i que s'adiu més a la nostra història que hi figuri la corona de baró. Apart, uns elements que durant molt de temps van figurar a l'escut van ser dos branques entrellaçades, una de palma i l'altra de llorer, que es trobaven ubicades damunt de la freixa. Aquests elements els trobem, almenys, en segells dels segles XIX i XX, i en els escuts que figuraren en els membrets de la correspondència de l'Ajuntament de Flix, fins l'adopció de l'escut de 1972.

Han pogut haver-hi els canvis que sigui, però malgrat tot, a pesar de les circumstàncies que hagin hagut al voltant de la qüestió, una cosa ha estat comuna pel que fa al nostre escut: la freixa sempre l'hem trobat formant-hi part, fet del qual tenim constància que ha estat així com a mínim durant els últims quatre-cents anys com s'ha dit. Uns segles de constància donen molt de sí perquè un costum, un símbol resti fortament arrelat en l'ànima d'un col·lectiu, com a quelcom seu i propi i consubstancial a la seua idiosincràcia. Per tant, en un moment en què les forces de la naturalesa van fer acte de presència amb tota la seua cruesa posant en perill Flix -i altres poblacions de la vora de l'Ebre- durant aquell llunyà 1907, per rememorar una riuada que ha restat molt marcada en la nostra memòria popular, els nostres avantpassats que van ser-ne testimonis van voler deixar constància, i per fer-ho van acudir a un altre element de la natura. Però no a un qualsevol. Un element viu, com per a dir que tot i el perill sofert i les destrosses ocasionades, el poble i els seus habitants seguien allí. Un element viu, a més, que era -és- el nostre símbol, la nostra freixa. Avui encara roman en el mateix lloc, pletòrica i majestuosa, testimoniant aquells fets. Les circumstències feren que se l'ubiqués en un lloc privilegiat del nostre poble, cosa que li ha permès ser espectadora dels grans esdeveniments que han transcorregut al llarg d'un segle al nostre poble. I, com no, que per als habitants de Flix s'hagi convertit en un dels seus elements més típics, emblemàtics, entranyables i estimats.

dilluns, 8 d’octubre del 2007

REALITATS LINGÜÍSTIQUES A EUROPA


A començaments de l'estiu passat em sorprenia un reportatge aparegut en el diari El Punt, no tant pel titular -"El català, amb 9,1 milions de parlants, és la 88a llengua més utilitzada del món"-, sinó per un fet que s'afirmava en el seu contingut:
"La llengua més parlada al món actualment és el xinès mandarí (885 milions de persones), seguit de l'espanyol (332 milions) i l'anglès (322 milions)".

Confesso que ho vaig llegir més d'un cop per assegurar-me que ho havia entès bé, doncs em xocà i força aquest posicionament de l'espanyol -o castellà- com a segona llengua més parlada del món i per davant de l'anglès. Val a dir que l'article en sí, que es basa en un comunicat de la secretaria de Política Lingüística de la Generalitat, és molt escuet i no especifica quins criteris s'han utilitzat per determinar aquestes xifres. Imagino que s'ha tingut en compte per determinar-ho aquella que els parlants consideren la seua primera llengua. Perquè, certament, si fos per coneixement (al marge de les que es puguin aprendre amb l'ensenyament) la situació que es reflectiria seria molt diferent.

No obstant això, independentment del criteri utilitzat, una cosa és certa: la gran presència de l'espanyol com una de les llengües més esteses al món es deu sobretot a la seua extensió als territoris de l'àmbit hispanoamericà. És en aquests països del continent americà, antics dominis colonials de l'Imperi Espanyol on el castellà disposa, amb tots els conjuntament, el seu espai geogràfic més gran (on caldria afegir-hi els hispans dels Estats Units). Paradoxes de la vida i la història que ha fet que ens trobem que el territori originari inclogui sols una minoria de parlants enfront de la totalitat. Perquè, certament, si comparem l'extensió de l'espanyol dins de l'àmbit europeu amb, és ben reduïda des d'un punt de vista geogràfic.

El coneixement de l'espanyol a Europa es redueix pràcticament als territoris de l'Estat, tant aquells que són de parla castellana, com en aquells altres on conviu amb altres llengües (hagi estat per imposició o per procesos naturals la seua presència). Al marge, és un idioma força conegut a l'altre gran estat peninsular Portugal, on gran part de la població com a mínim l'entèn perfectament. Una situació, val a dir-ho que no es dóna tant a l'inrevès, doncs quantes vegades no ens hem quedat totalment descol·locats quan un portuguès se'ns ha dirigit amb la seua llengua. Amb tota probabilitat en tinguin coneixement els habitants dels territoris francesos fronterers amb l'Estat espanyol i, com no, està força estès a Andorra. Fora de l'àmbit europeu, possiblement també l'entenguin i el sàpiguin parlar a les zones del nord d'Àfrica que han estat dominis espanyols. Però, amb tot, un coneixement sòlid del castellà dins l'àmbit europeu es redueix pràcticament sols als territoris de l'Estat espanyol, incloent els peninsulars amb les Balears, els enclaus de Ceuta i Melilla i l'arxipièlag de les Canàries.

En canvi, ens trobem amb idiomes europeus l'extensió dels quals han trascendit fronteres, i han assolit fins i tot la condició d'oficials en diversos estats, en una part o en la totalitat del seu territori. Un d'aquests casos més notoris és el del francès, oficial en tot l'àmbit territorial de la República Francesa (en detriment de les llengües minoritàries), i també a Bèlgica (a Valònia), a Suïssa, a Luxemburg i a Mònaco. Un altre cas emblemàtic és el de l'alemany, tot i que va veure reduït el seu àmbit territorial després dels trasllats de població efectuats, primer pels nazis i posteriorment per les expulsions de minories alemanyes que es feren en diversos estats de l'Europa Oriental acabada la Segona Guerra Mundial. No obstant, la seua presència i extensió continua essent important: és oficial a la República Federal Alemnya, a Àustria, a Suïssa, al petit estat de Liechtenstein. És parlada al territori del Trentino, a dins d'Itàlia, i compta encara amb una minoria important de parlants autòctons a Rússia. En altres indrets de l'Europa Oriental, com s'ha comentat, pràcticament han desaparegut les minories de germanoparlants, tot i que en altres temps arribà a assolir una presència més estesa i no sols entre aquests parlants autòctons (el cas de Txèquia, per exemple).

Apart del francès i de l'alemany (sense oblidar el rus, que representa tanmateix un cas excepcional), hi ha un altre idioma també força estès, tot i que representa una realitat poc coneguda i divulgada: l'italià. No cal dir que és oficial al territori de la República Italiana (on conviu amb altres parles, un fet també no massa conegut), i als petits estats de San Marino i la Ciutat del Vaticà, i a Suïssa. Però al marge d'aquest àmbit territorial, l'italià té també una forta presència a l'altre costat de l'Adriàtic, en una franja costanera que va des d'Eslovènia, passant per la costa dàlmata (Croàcia), Montenegro, Albània i fins arribar a Grècia. Així mateix és entès i parlat a Malta, on conviu amb solidesa amb els dos idiomes oficials d'aquest petit estat, el maltès i l'anglès. Si anem més al sud, ja fora d'Europa, l'italià és conegut a Tunis i Líbia (en aquest darrer cas té una explicació lògica en tractar-se d'una antiga colònia). De fet no és una situació nova, i fins i tot es pot dir pel que fa a la costa adriàtica oriental que la presència de l'italià s'ha afeblit en comparació amb altres èpoques on era molt més notòria.
Resumint, si bé l'espanyol és un idioma amb un gran nombre de parlants arreu del món, respon més a la circumstància del pes de l'àmbit territorial hispanoamericà. En canvi, a Europa la seua presència i coneixement és redueix pràcticament a la Península Ibèrica, havent altres realitats lingüístiques que l'ultrapassen demogràficament parlant.