dissabte, 13 d’octubre de 2007

LA FREIXA, FLIX I EL SEU ESCUT

La premsa ja s'ha fet ressò de que a Flix es commemorarà el centenari de la riuada de 1907 (on l'Ebre assolí el seu màxim nivell la nit del 22 al 23 d'octubre d'aquell any al seu pas pel nostre terme) i de la plantada de la freixa de la Plaça de l'Església. A gairebé tothom ens han explicat que en una ocasió el riu arribà fins a la placeta, i que fins i tot se celebrà un bateig dins a l'església damunt d'una barca. Doncs pel que se sap, la freixa es plantà l'any següent, precisament en una línia de la plaça que fou vorejada per l'Ebre durant aquella rememorada pujada de les aigües. I no fou un acte qualsevol: hi van assistir les màximes autoritats de l'època, tant les civils (l'alcalde Lluís de Castellví) i les religioses (el prior Joan Escoda) i una parella d'infants (la filla de l'alcalde i el fill de l'alguacil) van ballar una jota enmig d'aquella celebració. Imagino que hem veure-hi una mena d'acció de gràcies pel fet que a Flix, malgrat les malifetes que va comportar el pas de la riuada en moltes propietats, no es van haver de lamentar desgràcies personals. I què millor que escollir el nostre arbre heràldic, el que figura a l'escut, la freixa, per a què simbolitzés aquest agraïment.

I per què la freixa és el nostre símbol heràldic? Si atenem a l'explicació que hans donat els experts en heràldica, la resposta és ben simple. En el cas de l'escut de Flix ens trobem el que s'anomena un senyal parlant, és a dir, la fonètica del nom del símbol s'aproxima al de la població (o persona o institució) que representa. La regla que se segueix en aquests casos s'aproxima si fa no fa a la dels jeroglífics. Per posar exemples de poblacions properes: a l'escut de Maials apareix una mà, al de Ginestar, una ginesta i al de Corbera, un corb. Si en tots tres casos esmentats hi veiem una correlació clara entre el senyal i la població a què fan referència, a l'escut de Flix en principi no és tan visible. De fet, entre Flix i freixa (o freixe, segons la normativa), no és que hi hagi un vincle fonètic absolut. No obstant, segons els heraldistes (i així ho féu constar Armand de Fluvià en el seu informe), sembla que els nostres avantpassats anomenaven fleix a la freixa. Tampoc la correspondència és tan exacta, però fonèticament s'hi aproxima molt més. En altres paraules, entre Flix i la freixa no cal buscar cap més vincle que aquest, el de tractar-se de un senyal parlant. Que ningú no s'entretingui en cercar-hi origens totèmics ni motivacions d'adoració i danses sagrades dels nostres ancestres ibèrics, malgrat hagi pogut estar un arbre present a les nostres contrades des d'èpoques remotes. Com s'ha vist, la relació és molt simple.

L'altra qüestió és saber a partir de quan la freixa assoleix aquesta representativitat del nostre poble. Ara per ara, les representacions gràfiques més antigues de les que es té constància són uns segells de finals del segle XVI. A la mateixa època podria pertànyer l'escut de pedra que hi ha a l'església de Flix. De fet, uns i altres tenen una característica comú: es representa un arbre flanquejat per les lletres de la paraula Flix. Les dades sobre aquests segells les aporta Ferran de Segarra als volums corresponents de Sigil·lografia catalana. Tot i que cal afegir que en descriure un dels segells, aquest autor en lloc de referir-se a una freixa parla... d'un pi!. De fet, una de les característiques de l'arbre que ha aparegut en les diverses versions que hi ha hagut de l'escut de Flix ha estat la seua indefinició: si un no ho sap, no encerta a saber ben bé de quin arbre es tracta. Per tant, un pot interpretar que allí hi ha representat un pi (com Ferran de Segarra dixit), un auliver, un presseguer o un taronger, segons els gustos (i no dic un baobab, perquè ja seria allunyar-se massa geogràficament). Segons la normativa heràldica imperant, avalada per l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), pel que fa a la representació de vegetals, d'aquests s'han de distingir bé les fulles i els fruits, a més d'estar arrencats, amb l'arrel visible. Aquestes són les característiques del nou escut, aprovat el 2005. Amb tot, val a dir que la freixa que hi ha representada està basada en una espècie d'aquest arbre que no es correspon amb l'autòctona de la nostra població segons han indicat alguns entesos. Fins i tot es va intentar dissenyar i proposar un nou senyal per fer front a aquesta nova desavinença simbòlica, però que finalment no prosperà. Sobre el nou escut hi han hagut comentaris diversos, des qui ha opinat que l'arbre sembla un julivert ("Villa Perejil") o que els fruits recorden uns collonets. També hi ha qui, òbviament, li ha agradat el canvi. Personalment, a mi no em desagrada, i com a mínim el prefereixo a l'anterior escut.

Pel que fa als altres elements, s'optà per la forma caironada (un quadrat tombat), que és la tradicional dels municipis dels Països Catalans, el fons d'argent (això no ha variat) i una corona de baró, seguint les recomacions de l'IEC. En l'anteior escut, com es recordarà, hi figurava una corona reial, basant-se en les recomanacions de la Real Academia de la Historia. És una norma que és vàlida per als municipis castellans, igual que la forma que s'escollí per a l'escut. Certament, que Flix comptés amb una corona reial en el seu emblema, podria tenir una justificació remota, des del moment en què històricament la baronia de Flix ha estat una possessió reial: ho fou en certs períodes de l'Edat Mitjana, de la Moderna, i a partir de 1714 quan es desposseí definitivament del seu domini a la ciutat de Barcelona per passar a mans del rei d'Espanya. No obstant, veig més correcta i que s'adiu més a la nostra història que hi figuri la corona de baró. Apart, uns elements que durant molt de temps van figurar a l'escut van ser dos branques entrellaçades, una de palma i l'altra de llorer, que es trobaven ubicades damunt de la freixa. Aquests elements els trobem, almenys, en segells dels segles XIX i XX, i en els escuts que figuraren en els membrets de la correspondència de l'Ajuntament de Flix, fins l'adopció de l'escut de 1972.

Han pogut haver-hi els canvis que sigui, però malgrat tot, a pesar de les circumstàncies que hagin hagut al voltant de la qüestió, una cosa ha estat comuna pel que fa al nostre escut: la freixa sempre l'hem trobat formant-hi part, fet del qual tenim constància que ha estat així com a mínim durant els últims quatre-cents anys com s'ha dit. Uns segles de constància donen molt de sí perquè un costum, un símbol resti fortament arrelat en l'ànima d'un col·lectiu, com a quelcom seu i propi i consubstancial a la seua idiosincràcia. Per tant, en un moment en què les forces de la naturalesa van fer acte de presència amb tota la seua cruesa posant en perill Flix -i altres poblacions de la vora de l'Ebre- durant aquell llunyà 1907, per rememorar una riuada que ha restat molt marcada en la nostra memòria popular, els nostres avantpassats que van ser-ne testimonis van voler deixar constància, i per fer-ho van acudir a un altre element de la natura. Però no a un qualsevol. Un element viu, com per a dir que tot i el perill sofert i les destrosses ocasionades, el poble i els seus habitants seguien allí. Un element viu, a més, que era -és- el nostre símbol, la nostra freixa. Avui encara roman en el mateix lloc, pletòrica i majestuosa, testimoniant aquells fets. Les circumstències feren que se l'ubiqués en un lloc privilegiat del nostre poble, cosa que li ha permès ser espectadora dels grans esdeveniments que han transcorregut al llarg d'un segle al nostre poble. I, com no, que per als habitants de Flix s'hagi convertit en un dels seus elements més típics, emblemàtics, entranyables i estimats.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

LA FREIXA
L'ombra de la freixa té mil sospirs,
Les rels de la freixa són ressons subterranis d'un segle flixanco,
els cabells de la freixa enlluernen un paisatge,
són el respir d'una plaça
i el ressó de sermons místics
i passejades civils titllades de cossos i ànimes indígenes.
Tot ho contempla la freixa
que com les piràmides d'egipte
pot al temps i als seus dards
impregnats de mortandat.
Un arbre fa de focus color esperança dels ulls d'un indret,
un arbre és una cançó callada
d'avis que xerren, de nens que juguen, de gent que camina vers el riu, vers el castell, amb les melenes quietes de la Freixa fent de guia única i cor palpitador d'un poble que li dóna hostatge des de fa un bon plec d'anys. Des del dia que una llum de vida vegetal es convertí en himne perenne de tot allò que rau al misteri primigeni de pertanyer a un poble. De pertanyer a Flix.

Jose les guàrdies de Vielha m'encenen el punt líric, ja ho veus, salut i endavant.
Albert Guiu

Josep Antoni Collazos ha dit...

Albert, veig que aquest punt líric te l'encenen i molt bé. Agraïdíssim per aquesta aportació que no té preu!

eva_yam ha dit...

Felicitats per aquest article!! l'he trobat molt interessant i m'ha fet aprendre una mica més d'història de Flix!!

Gràcies!!! ahhhhh i molt bo el comentari de l'albert!! no hi ha paraules!!

Felicitats pel bloc!!