Si hi ha un personatge històric que ha estat font contínua de controvèrsies, aquest ha estat Napoleó. La seua figura i la seua obra segueixen provocant sentiments oposats dins i fora de França entre partidaris i detractors del seu llegat. Per a uns fou el dirigent que propicià el revulsiu necessari per a l'expansió de les idees revolucionàries i la caiguda dels caducs governs de l'Antic Règim arreu d'Europa. Per a altres, contràriament, tergiversà i capgirà els objectius de la Revolució francesa apart de sembrar la mort i la destrucció al territori europeu. Sens dubte que no fou un debat aliè entre els seus contemporanis. Algunes nacions del vell continent el consideraren un alliberador, com els polonesos (el territori dels quals havia estat engolit i repartit entre russos, prussians i austriacs a finals del segle XVIII) i determinats territoris i petits estats alemanys que constituïren la Confederació del Rin. Per a altres, un competidor a batre, com els imperis rus i austriac i una Anglaterra que veia perillar la seua seguretat i el seu incipient imperi.Pel que fa a la relació d'Espanya i Napoleó, n'hi ha per llogar-hi cadires, almenys si ens atenem als seus inicis. El desenvolupament d'aquesta vinculació, com molt bé se sap, derivà en una sagnant tragèdia. Els governants espanyols visqueren amb inquietud els esdeveniments que s'anaven succeint al país veí des que esclatà la revolució l'any 1789. Aquest temor es transformà en intervenció directa quan les tropes espanyoles envairen el sud de França el 1792 per combatre la república francesa (la Guerra Gran), situació que donaria un gir de 180 graus quan el 1794 l'exèrcit de la convenció entrà en territori de la monarquia hispànica ocupant el País Basc i el nord de Catalunya. La Pau de Basilea signada l'any següent posà fi a aquest desastre militar per a les armes espanyoles, recuperant, això sí, el territori perdut a la península. El canvi de la conjuntura política a la convulsa França, féu que Espanya tornés a la política d'aliances amb el país veí, enfront de l'enemic comú, Anglaterra, política que continuà quan Napoleó accedí al poder. L'aliança franco-
espanyola derivaria cap un altre desastre, com fou l'arxiconeguda batalla de Trafalgar, al 1805. No contents ni escarmentats amb això, els governants espanyols signaren amb l'Imperi Francès el tractat de Fontainebleau al 1807, mitjançant el qual permetien el pas per la península a les tropes napoleòniques perquè poguessin envair Portugal, tradicional aliat d'Anglaterra, i posteriorment repartir-se el territori lus. Aquesta manifesta estultícia de les autoritats espanyoles de llavors és de suposar que encara desperta sentiments barrejats d'incredulitat i hilaritat entre tots aquells que s'assabenten d'aquest episodi que esdevingué en la invasió pura i dura del territori espanyol 1808. Fins i tot en el popular còmic d'Astèrix se'n fa ressò: en l'exemplar corresponent a l'estada de l'heroi gal a terres peninsulars (Astèrix a Hispània), un dels personatges comenta al voltant dels habitants del país que primer es deixen envair per conèixer millor contra qui han de resistir i combatre. Sens dubte que és una relliscada que induiria a riure donada l'estretor de mires amb què es va actuar, si no fos per les tràgiques conseqüències humanes i materials que comportà.
Seria la població la qui s'alçaria contra els francesos, farta de les vexacions a les quals es veié sotmesa per les tropes estrageres. Ja és prou sabuda tota la concatenació de fets i la llista de personatges que es distingiren en la lluita contra els francesos, molts
d'ells sorgits entre les classes populars: el 2 de mayo, l'alcalde Móstoles, la batalla de Bailén, l'entrada de la Grande Armée dirigida per Napoleó en persona, el setge de Saragossa, els generals Castaños i Palafox, el tambor del Bruc, Agustina de Aragón (que era catalana), El Cura Merino, El Empecinado, Espoz y Mina, etc. No hi ha dubte que les contínues accions dels grups de guerrillers tingueren un paper fonamental en el desgast i el debilitament dels invasors francesos, tot i que al final hi confluiren altres factors lligats a les derrotes que va anar acumulant Napoleó a la resta d'Europa, sobretot a redós de la desastrosa campanya de Rússia. No obstant, també val a destacar l'important suport que donaren als revoltats espanyols les tropes angleses comandades pel duc de Wellington per poder foragitar els francesos.
espanyola derivaria cap un altre desastre, com fou l'arxiconeguda batalla de Trafalgar, al 1805. No contents ni escarmentats amb això, els governants espanyols signaren amb l'Imperi Francès el tractat de Fontainebleau al 1807, mitjançant el qual permetien el pas per la península a les tropes napoleòniques perquè poguessin envair Portugal, tradicional aliat d'Anglaterra, i posteriorment repartir-se el territori lus. Aquesta manifesta estultícia de les autoritats espanyoles de llavors és de suposar que encara desperta sentiments barrejats d'incredulitat i hilaritat entre tots aquells que s'assabenten d'aquest episodi que esdevingué en la invasió pura i dura del territori espanyol 1808. Fins i tot en el popular còmic d'Astèrix se'n fa ressò: en l'exemplar corresponent a l'estada de l'heroi gal a terres peninsulars (Astèrix a Hispània), un dels personatges comenta al voltant dels habitants del país que primer es deixen envair per conèixer millor contra qui han de resistir i combatre. Sens dubte que és una relliscada que induiria a riure donada l'estretor de mires amb què es va actuar, si no fos per les tràgiques conseqüències humanes i materials que comportà.Seria la població la qui s'alçaria contra els francesos, farta de les vexacions a les quals es veié sotmesa per les tropes estrageres. Ja és prou sabuda tota la concatenació de fets i la llista de personatges que es distingiren en la lluita contra els francesos, molts
d'ells sorgits entre les classes populars: el 2 de mayo, l'alcalde Móstoles, la batalla de Bailén, l'entrada de la Grande Armée dirigida per Napoleó en persona, el setge de Saragossa, els generals Castaños i Palafox, el tambor del Bruc, Agustina de Aragón (que era catalana), El Cura Merino, El Empecinado, Espoz y Mina, etc. No hi ha dubte que les contínues accions dels grups de guerrillers tingueren un paper fonamental en el desgast i el debilitament dels invasors francesos, tot i que al final hi confluiren altres factors lligats a les derrotes que va anar acumulant Napoleó a la resta d'Europa, sobretot a redós de la desastrosa campanya de Rússia. No obstant, també val a destacar l'important suport que donaren als revoltats espanyols les tropes angleses comandades pel duc de Wellington per poder foragitar els francesos. Però no és l'aspecte militar de la Guerra del Francès el que m'interessa tractar, sinó altres qüestions relacionades amb la invasió napoleònica. Les actituds enfrontades a l'entorn de la figura de Napoleó també s'experimentaren als territoris peninsulars. Com se sap, una de les mesures dutes a terme per l'emperador francès fou obligar el 1808 a abdicar els monarques espanyols (Carles IV i Ferran VII, a qual més inútil), lliurant seguidament la corona al seu germà Josep, fins
llavors rei de Nàpols, que passaria a regnar com a Josep I d'Espanya (Pepe Botella per als seus opositors). Al mateix temps, dotà el nou regne amb una mena de constitució, l'anomenat Estatut de Baiona. Si bé el nou text legal no era un exemple de modernitat, sí suposava un pas endavant enfront d'institucions caduques i obsoletes en què s'havia basat el govern de la monarquia borbònica. Alguns ciutadans del territori espanyol ho entengueren així, i no dubtaren en donar suport al nou monarca francès pensant que s'assolirien els necessaris canvis i la modernització que es demandava, enfront d'una dinastia desprestigiada i l'acció d'un primer ministre -Manuel Godoy- que havia resultat nefasta. Tot i la mala fama que els envoltà, aquests col·laboradors del nou govern, els afrancesats, actuaren amb l'objectiu de poder regenerar el país. Però fou impossible. L'acció de govern que s'hagués pogut dur a terme es veié eclipsada per l'oposició de la resta de la població en general i la situacio de guerra existent. A més, els generals francesos tampoc no deixaren gairebé cap marge de maniobra a les noves autoritats (tot i que teòricament, n'eren els seus valedors), actuant com autèntics sàtrapes en els territoris sota el seu domini. I al marge, val a dir que el govern de Josep I Bonaparte s'estenia, sobre el paper, a tot el territori de la monarquia espanyola... excepte Catalunya.
llavors rei de Nàpols, que passaria a regnar com a Josep I d'Espanya (Pepe Botella per als seus opositors). Al mateix temps, dotà el nou regne amb una mena de constitució, l'anomenat Estatut de Baiona. Si bé el nou text legal no era un exemple de modernitat, sí suposava un pas endavant enfront d'institucions caduques i obsoletes en què s'havia basat el govern de la monarquia borbònica. Alguns ciutadans del territori espanyol ho entengueren així, i no dubtaren en donar suport al nou monarca francès pensant que s'assolirien els necessaris canvis i la modernització que es demandava, enfront d'una dinastia desprestigiada i l'acció d'un primer ministre -Manuel Godoy- que havia resultat nefasta. Tot i la mala fama que els envoltà, aquests col·laboradors del nou govern, els afrancesats, actuaren amb l'objectiu de poder regenerar el país. Però fou impossible. L'acció de govern que s'hagués pogut dur a terme es veié eclipsada per l'oposició de la resta de la població en general i la situacio de guerra existent. A més, els generals francesos tampoc no deixaren gairebé cap marge de maniobra a les noves autoritats (tot i que teòricament, n'eren els seus valedors), actuant com autèntics sàtrapes en els territoris sota el seu domini. I al marge, val a dir que el govern de Josep I Bonaparte s'estenia, sobre el paper, a tot el territori de la monarquia espanyola... excepte Catalunya.El 1812, el Principat era annexat a l'Imperi Francès. En altres paraules, per segona vegada en la història el territori català s'integrava a França, però amb unes particularitats que val la pena destacar. Primer, el català esdevenia idioma oficial al territori. Segona cosa a remarc
ar és la divisió de Catalunya en quatre departaments, amb un seguit de canvis territorials, amb afegits i escissions: el departament del Segre, amb capital a Puigcerdà, que incloïa Andorra; el de Boques de l'Ebre, amb capital a Lleida, que incloïa part de la franja de l'Aragó de parla catalana (amb ciutats com Mequinensa i Fraga); el del Ter, amb capital a Girona; i el de Montserrat, amb capital a Barcelona. Sols hi hagué l'amputació de la Vall d'Aran que passà a formar part del departament francès de l'Alt Garona. Aquesta adscripció de Catalunya a l'Imperi Francès la podem veure reflectida en una escriptura notarial de compra-venda signada a Flix, datada l'any 1812 . Si bé en el timbre hi figura el nom del rei Ferran VII ("Rex Ferdin[andus] VII D[ei] G[ratia] Hisp[paniae] et Ind[iarum]"), hi ha una diligència de validació on s'expressa el següent:
ar és la divisió de Catalunya en quatre departaments, amb un seguit de canvis territorials, amb afegits i escissions: el departament del Segre, amb capital a Puigcerdà, que incloïa Andorra; el de Boques de l'Ebre, amb capital a Lleida, que incloïa part de la franja de l'Aragó de parla catalana (amb ciutats com Mequinensa i Fraga); el del Ter, amb capital a Girona; i el de Montserrat, amb capital a Barcelona. Sols hi hagué l'amputació de la Vall d'Aran que passà a formar part del departament francès de l'Alt Garona. Aquesta adscripció de Catalunya a l'Imperi Francès la podem veure reflectida en una escriptura notarial de compra-venda signada a Flix, datada l'any 1812 . Si bé en el timbre hi figura el nom del rei Ferran VII ("Rex Ferdin[andus] VII D[ei] G[ratia] Hisp[paniae] et Ind[iarum]"), hi ha una diligència de validació on s'expressa el següent:"Valga para el Reynado de S.M. el Emperador de los Franceses".
Però la crua realitat és que l'estada de l'exèrcit napoleònic al Principat fou destructiva com a la resta del territori peninsular, de la mateixa manera que la població catalana mostrà el seu rebuig i resistència contra l'invasor. Tanmateix es desenvoluparen partides de guerrillers per fustigar l'enemic, de la mateixa mateixa manera que els francesos foren despietats amb els seus oponents. Hi hagué igualment setges que acabaren tràgicament: Girona (1809; Galdós li dedicà íntegrament un dels seus Episodios Nacionales), Lleida (1810) i Tarragona (1811). Les conseqüències de la cruesa de la guerra anaren més enllà del conflicte en sí mateix. Així, en el cas de Flix, com ens recorda Josep Sánchez Cervelló (Conflicte i violència a l'Ebre), durant el conflicte es destruí la sínia que facilitava el reg. La mancança d'aquest element fonamental per a l'economia local, provocà la ruïna de moltes famílies que es veieren obligades a emigrar, perdent Flix un terç de la seua població. Val afegir que la sínia no seria reparada fins l'any 1828 i que uns anys després, el 1832, en relació al restabliment del reg es redactaria un reglament (del qual hi ha un facsímil a l'Arxiu Municipal de Flix), on es fa menció de la sínia reconstruïda, a la que se li donà el nom de Santa Cristina.
Tampoc Catalunya restà al marge del fenòmen dels afrancesats. Fos per oportunisme o per bona voluntat de reformar el país i les seues institucions, hi hagué diversos catalans que col·laboraren amb els invasors els quals, com va passar a la resta del territori peninsular, van patir la repressió de les autoritats després de la guerra i el rebuig de la resta de la població. Joan Ramon Vinaixa (La postguerra del francès i la revolta reialista de 1822 a l'Ebre) ens aporta el cas de Josep Castellví Sabaté, qui fou alcalde de Flix durant l'ocupació napoleònica, testimoi escrit extret d'un informe confidencial redactat el 1831 pel notari local Salvador Galcerà:
"José Castellvi y Sabate... fue Bayle de esta villa en los años 1811 i 1812 y Sub Mer en 1813, epoca en aque este Pais estaba dominado o invadido por la tropas de Napoleon... en razon de dhos. empleos tuvo que exigir de este vecindario varios pagos en dinero, viveres, Bagages y otros servicios para el Gobierno Frances y sus tropas, ahunque creo no se excedio de las ordenes que entonces regian antes bien me constan hizo muchas gestiones en beneficio de este comun para aligerar los pagos y servicios de Bagages y Personales especialmente para salvar la vida, y de otros castigos a diferentes personas del Pueblo y Forasteros, se concilio la enemistad general del Pueblo y se vio obligado a desempararle luego que marcharon de este Pais dhas. tropas Francesas que fue a ultimos de dho. año 1813 o primeros de 1814. Y no ha vuelto mas desde entonces a fijar su domicilio en esta villa, ni el, su esposa y tres hijas que llevaron, y aun viven endos o mas Pueblos del Corregimiento de Lerida."
Vinaixa també reprodueix el fragment d'un altre informe sobre el mateix personatge, escrit per l'hisendat Josep Antoni Oriol, no tan amable i molt més contundent:
"fue publicamente afrancesado y azote de estos pueblos que no ay un niño que lo ignore"
Un cop fugit del poble, la casa de Josep Castellví fou saquejada.
S'ha pretès mostrar aquí unes pinzellades del perquè Napoleó fou un personatge controvertit, que despertà odis i adhesions entre els seus contemporanis, de la mateixa manera que actualment encara es projecten aquests sentiments enfrontats entre els estudiosos. L'any vinent, 2008, es compleix el 200 aniversari de la invasió napoleònica, efemèride que promet ser motiu de l'elaboració de nous estudis. Caldrà veure quines aportacions hi haurà que incideixen en aquest debat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada