dilluns, 29 d’octubre de 2007

EL PODER DE LA IMATGE I LA IMPOTÈNCIA DE LA PARAULA

Gairebé com cada nit, una estona després de sopar i abans d'anar a dormir, vaig posar-me davant l'ordinador per fer l'últim repàs diari de notícies i del correu. Em cridà l'atenció aquell vídeo on s'indicava que hi havia imatges d'una agressió racista. Potser vaig arribar a visionar-lo unes tres vegades seguides, perquè no me'n podia avindre d'allò que veia: aquell individu, que em cap moment deixà de parlar pel móbil, que increpa, sacseja i pega a la noia, va cap a la porta del vagó, se'n torna cap la seua víctica i li propina una patada (a l'ombre o a la cara, no es podia distingir bé), se'n torna altre cop, però torna i l'agredeix de nou. A pocs mestres d'aquesta nefasta escena, un altre individu que roman totalment absent. Se'ns dubte que són unes imatges colpidores, essent previsible que aquell execrable fet portaria cua com així ha estat. El vídeo no sols ha donat la volta al món, sinó que el seu ressò ha arribat fins a altes instències, tant de Catalunya, com de l'Estat i de l'Equador d'on era procedent la noia agredida. De fet, al llarg tota la setmana les notícies derivades d'aquest lamentable incident han omplert tots els mitjans, i de l'agressor en qüestió n'hem sabut de tot: l'hem vist a la porta de casa seua, passejant pel carrer, en un bar prenent-se uns quintos, que tenia antecedents penals, que estava en tractament psiquiàtric, que havia tingut una situació familiar conflictiva, etc., apart d'uns afers judicials que també han envoltat l'esdeveniment (un jutge que sembla ser que no va fer bé els seus deures, entre altres assumptes).
Ningú no ha restat indiferent davant unes imatges que han despertat indignació i un clamor demanant justícia. Unes imatges preses de la realitat, amb tota la seua cruesa i és precisament això el que més ha impactat. Hi ha hagut un debat sobre el paper de la premsa a l'entorn de fets similars, entre altres si la seua insistència entorpia l'acció judicial. Crec que no està de més donar ressò a aquests tipus de notícies, i més en un cas com aquest les imatges parlaven per sí soles i on la culpabilitat de l'agressor quedava més que demostrada. La víctima d'aquest cas que ens pertoca, pel que sembla i he pogut llegir, va rebre un tipus d'agressions que dins el dret penal estan tipificades com a faltes, és a dir, que per a la persona agredida no li reporten cap conseqüència física greu, i a l'agressor sols se l'imposaria una pena de multa, tot i que poden existir agreujants que finalment condueixin a la seua calificació com a delicte (motivacions xenòfobes, el fet de ser una dona i menor d'edat).

Però si hi hagut aquesta repercussió, insisteixo, és perquè ho hem vist, hi ha un testimoni gràfic dels fets. Perquè d'agressions d'aquests tipus o pitjors n'hi ha , malauradament, moltes més i per motius diversos (xenòfobs, racistes, de violència de gènere, homòfobs, bullying...) a pesar de què hagin pogut estar motiu de notícia, sols han comptat amb algun article a la premsa escrita i un breu comentari als mitjans audiovisuals. La noia equatoriana agredida, malgrat la seua mala i terrorífica experiència, ho ha pogut contar. De fet ella mateixa va presentar la denúncia al poc temps d'haver sofert l'atac d'aquell energumen. En canvi, hi ha hagut casos en què les víctimes, bé han hagut de ser hospitalitzades amb horribles ferides i fractures, o bé han mort a conseqüència de l'agressió. Tot i la seua gravetat, la seua repercussió en els mitjans i en la societat no ha estat tan impactant. La diferència? En un cas, hem estat gairebé testimonis dels fets, veient a l'agressor i a la víctima. En altres, sols ho coneixem a través de paraules, siguin escrites o les que pronuncia un locutor.

Imatge contra paraula. Allò que ens entra pels ulls ens motiva els sentits. Contràriament, el que ens arriba a través de la paraula, ens podrà provocar alguna que altra sensació, però sempre serà més freda i fàcil d'oblidar. Si la difusió d'un vídeo ha de servir per orquestrar un circ mediàtic que emmascari una realitat d'agressions violentes molt més àmplia, no té cap sentit. Però si la seua finalitat és la de mostrar-ho com la punta d'un iceberg d'una realitat per desgràcia molt estesa i contribuir a la seua eradicació, sens dubte que no està de més.