SOBRE EL SERVEI MILITAR

Quan vaig fer el servei militar, allà a l'any 1989, es conegué que hi havia la intenció per part del govern espanyol (en màns del PSOE, llavors) de reduir el temps del servei dels dotze mesos que durava llavors, fins als nou. Al voltant d'aquest tema, com no podia ser menys, van començar a proliferar les macutades: que l'aplicació de la mesura era imminent, que nosaltres seríem els primers beneficiats i podríem acabar la mili abans d'arribar a l'any, que si tot plegat "m'ho ha explicat un que és de confiança i que, seguríssim, que va de veres", etc. Un ja es pot imaginar que després de tantes il·lusions i expectatives, al final res de res: tothom a fer l'any que ens pertocava i a finals de gener de 1990, quan es compliren els dotze mesos, tots el del reemplaç pertinent cap a casa amb la blanca. Als poc temps d'haver-me llicenciat del servei, es donava la notícia de què, efectivament, el govern de l'Estat reformaria el servei militar i que, entre altres coses, es reduiria el temps d'estada a nou mesos. No obstant, aquesta mesura, si no vaig errat, no s'aplicaria fins dos anys més tard. I no seria fins deu anys després, amb el PP al poder, que se suprimiria definitivament el servei, nodrint-se a partir de llavors l'exèrcit espanyol totalment de voluntaris.

La desaparició del servei militar obligatori representava la culminació de tot un procés i una aspiració que venia pràcticament des de que aquest sistema de reclutament s'implantà. Al darrere van quedar nombroses històries de pròfugs, de desertors, d'amotinaments, d'objectors de consciència i d'insubmissos, d'humiliacions, de vexacions, de judicis, de presons i, fins i tot, d'execucions i suïcidis. Paral·lela a la seua història, hi ha la del seu rebuig social, tot i que les circumstàncies i els motius de l'oposició al servei han anat variant amb el pas del temps. De la mateixa manera, amb el pas del temps també anà augmentant gradualment la seua obsolescència. Quan vaig finalitzar la mili, la sensació que vaig tindre és la d'haver perdut un any tontament, sense cap mena de profit, un sentiment força generalitzat. Al marge, tampoc no és que aprengués massa pel que fa a la vida militar i tot el que comporta, tret de la instrucció i fer guàrdies, encara que m'és igual. M'era tan aliena aquella forma de vida que en acabar el servei, tot hi haver-la experimentat al llarg d'un any, no vaig trobar a faltar res una vegada reintegrat plenament a la vida civil (exceptuant els companys amb els qui vaig entablar una estreta amistat).

Al seu moment el meu rebuig era més pel fet que aquell sistema de servei militar era totalment obsolet, perquè no aportava res aprofitable i alhora resultava perjudicial en molts aspectes per a qui l'havia de fer. Però més que per la seua supressió, va haver un moment en el qual jo era partidari de la seua reforma i que calia sotmetre'l a una profunda transformació.

Mal ens pesi, els exèrcits han d'existir. Les amenaces hi són i per tant no val a badar ni pecar d'ingenus. L'altra qüestió, però, és veure com s'estructura aquest exèrcit, quines funcionalitats cal atribuir-li i com s'hi encaixa la participació ciutadana. En un moment, a començaments de la dècada desl noranta del segle passat, quan es tendia a crear un exèrcit mixt, nodrit de professionals i de personal de reemplaç, agafant l'exemple d'altres estats, una solució hagués pogut ser la creació de les defenses territorials i que aquestes estiguessin integrades pels contingents del servei obligatori. Aquest sistema s'hagués pogut articular tenint com a nucli primigeni els municipis (és a dir, cadascú faria la mili al seu poble, per entrendre'ns), i depenent de l'acció que s'hagués de dur a terme, s'establiria la coordinació necessària a nivell local, comarcal, provincial o de comunitat autònoma, que representaria l'àmbit territorial màxim de competència. La comesa de les defenses territorials no es restringiria a l'àmbit militar, sinó també a altres accions vinculades a la protecció civil: apagada d'incendis, accions de salvament i protecció en casos d'inundacions, de terratrèmols, actuació en casos d'emergència per fuites radiactives o químiques, etc. De fet, tot plegat l'exèrcit sempre ha intervingut quan hi ha hagut catàstrofes o situacions d'emergència (no fa massa, a l'apagada de l'estiu passat a Barcelona). Però la diferència és que serien contingents integrats per gent del territori en el cas de les defenses territorials. Amb aquest sistema també podria racionalitzar-se el temps d'instrucció de les persones, tant en l'aspecte militar com en el civil, distribuint-se de manera que no entorpís ni suposés cap obstacle insalvable en el desenvolupament de ningú. I tantes altres coses que s'hi podrien afegir. No obstant, parlo del que hagués pogut ser donada una situació i un context determinats, que actualment estan totalment superats des que el servei militar obligatori fou suprimit definitivament.

Reitero que no m'invento res. Si mal no recordo, l'opció de les defenses territorials va arribar a plantejar-se, però fou rebutjada. La raó és fàcil d'esbrinar: estem parlant d'un exèrcit on la defensa del territori és adjudicada a contingents de reemplaç que actuen en el seu lloc d'origen, i que tenen el seu màxim àmbit d'acció en la seua respectiva comunitat autònoma. L'exemple del cas iugoslau, on hi havia establert el sistema de les defenses territorials, les quals, en desintegrar-se l'estat federal, esdevingueren en els exèrcits regulars dels nous estats (i molt efectius, per cert), fou un motiu suficient per descartar rotundament aquest sistema per part del govern de l'Estat espanyol. Suposo que a més d'un li deuria produir malson i mal d'estòmac pensar en bascos i catalans armats, com a garants de la defensa del seu propi territori.

Algú pot preguntar-se que faig jo parlant de servei militar. Doncs no és per casualitat. Vaig assabentar-me que estan sorgint propostes, sobretot entre col·lectius de militars retirats, de cara al restabliment d'aquest servei. Les seues argumentacions van en el sentit del poc èxit pel que fa al reclutament de l'actual sistema basat en un exèrcit professional integrat per voluntaris, fins al punt que s'ha hagut de recórrer a mesures com admetre a persones amb un coeficient intel·lectual baix o possibilitar i facilitar l'ingrés d'estrangers, preferentment els procedents de països hispanoamericans. Per aquests col·lectius tot això ha anat en detriment de la qualitat del personal que forma part actualment l'exèrcit espanyol. No és que hagi llegit massa al respecte, però posaria la mà al foc que un altre dels motius és l'enyorança per la funció d'enquadrament que tenia l'antic servei militar envers els soldats de reemplaç, per inculcar els valors patriòtics i formar buenos españoles.

No sé fins on arribarà tot aquest assumpte, si l'opinió d'aquests col·lectius es generalitzarà i comptarà amb el suport suficient perquè el restabliment del servei militar esdevingui en una proposta possible. Francament, un cop suprimit crec que seria un error tornar a implantar-lo, apart del gran rebuig social que es generaria. Més valdria reformar el que hi ha actualment, canviant el que sigui necessari i convertir-lo en una opció més atractiva. Això sí, si a qui correspongui arriba a la brillant conclusió que no hi ha més remei que tornar a crear el servei militar, almenys que no es reprodueixi l'antic sistema barroer i totalment obsolet, sinó com a mínim que el nou tingui cara i ulls, amb una utilitat social, en la línia del que plantejava més amunt. De totes maneres, insisteixo, esperem que ningú que en tingui la responsabilitat no caigui en aquesta ocurrència.