divendres, 24 d’abril de 2009

SIAU NOSTRA ADVOCADA, DEL REMEI, MARE DE DÉU


De ben segur que molts coneixereu les dos llegendes (o alguna de les dos) relacionades amb la Mare de Déu del Remei. Hi ha aquella, atribuïda iagualment a altres marededéus i sants, que explica que la imatge fou trobada en l'actual cova i que es va decidir el seu trasllat cap a un altre indret; no obstant, al dia següent del canvi d'ubicació, la imatge era trobada novament al seu lloc original, i així tantes vegades es repetí l'operació, arribant-se a la conclusió que volia romandre en aquell lloc, per la qual cosa, finalment s'optà per deixar-la a la cova i construir allí el temple pertinent. L'altra llegenda parla que la imatge es trobava originàriament a l'església de Flix, però que gairebé ningú no la venerava, i que fou un tal fra Dionís qui, en adonar-se d'aquest abandó, se l'emportà i la ubicà en en el seu lloc actual i li construí l'ermita (l'antiga). Dos realts amb un argument diferent, però amb un final comú: la Mare de Déu del Remei fa cap al mateix indret al final de cada relat, allí on desitjava romandre.

Que una ermita, una santuari o qualsevol altre tipus de lloc sagrat estigui situat en un determinat indret des de temps immemorials, ve determinat per alguna circumstància els seus descobridors consideressin que tenia alguna cosa excepcional, màgica, que feia l'indret en qüestió fos diferent, que havia estat privilegiat amb l'aportació d'algun benefici. Un dels fets més comuns sol ser la presència d'aigua. Molts d'aquests santuaris solen ubicar-se en llocs favorables a la presència del líquid element, sigui per ser zones de divisòria d'aigües, de recollida i drenatge d'aigua de pluja, de fonts i cisternes naturals o d'aigües termals. De sempre per a les comunitats humanes ha estat un bé molt apreciat i la seua disposició en uns determinats indrets que la proporcionaven en certa abundància i regularitat, de temps remots s'atribuí a aquests paratges un caràcter diferent, sobrenatural, esdevenint centres de culte. Santuaris que actualment estan sota l'advocació d'una marededéu o d'un sant, de ben segur que abans de l'era cristiana ja tinguessin aquesta consideració de llocs sagrats.

El paratge del Remei de Flix no s'escapa a aquest perfil. És un lloc de recollida i de drenatge d'aigües de pluja. La llegenda de fra Dionís parla de la seua proximitat a la Font de l'Esquetlla com la circumstància que decidí l'elecció del lloc per erigir l'ermita. No obstant, ho poso en dubte, primer perquè la distància entre els dos indrets no és precisament propera com per veure-hi un vincle. I en segon terme, perquè com he dit al començament del paràgraf, la zona del Remei és propiament un lloc de recollida d'aigües. Aquest últim Dilluns de Pasqua es va poder comprovar ben bé aquesta qualitat. Només iniciar la costa d'accés a l'ermita, ja es veia com un raig d'aigua arribava molt avall per la séquia que voreja el camí. Difícil que aquell líquid procedís del que s'escapa de les fonts de l'ermita quan algú en fa ús. Sabem prou que les pluges que han anat caent durant les últimes setmanes i sobretot durant la Setmana Santa. En arribar a la plaça de l'ermita (era Diumenge de Pasqua, prop del migdia), es veia com per les roques contínuament rajava aigua. Els que vam estar al bar de l'Orfeó a l'ermita ho vam patir això, ja que durant el dia que hi vam romandre, estiguérem contínuament acompanyats per un petit corrent d'aigua. També vaig poder observar allí mateix, en un dels bancals que hi ha al costat de la muntanya, com l'aigua es filtrava al terra, i després novament apareixia al peu del muret del bancal. Part d'aquell corrent feia cap a la plaça de l'ermita que gairebé durant tota la jornada estigué molla i entollada.

Fou una bona demostració de per què l'ermita de la Mare de Déu del Remei és al lloc es troba, i que la imatge hi fes cap per mitjans propis o per la bona voluntat d'un personatge pietós, segons les dos llegendes. Del perquè els nostres avantpassats (a saber des de quan) tingueren una especial consideració cap a aquest paratge, una profunda veneració que ha arribat fins als nostres dies.