BANYAR-SE AL RIU

Anar a banyar-se al riu era un costum estiuenc prou arrelat al nostre poble abans. Resten encara en la memòria de molts dels que hi anaven els llocs més comuns on es feia aquesta pràctica: la platgeta, la roca del Tormo, el Riu de Dalt i, molt anteriorment, per la zona de l'assut i a l'anomenat Pont de Blasi, entre altres. De tot plegat, també en tenim fotografies que romanen com a testimonis gràfics d'un hàbit pràcticament desaparegut, principalment des que el 1975 s'inauguraren les piscines municipals.

El poc cabal de l'Ebre durant els mesos d'estiu permetia a qui ho volgués, grans i petits, anar a refrescar-se a les seues aigües. Malgrat aquesta circumstància, el bany al riu no estava mancat de perills. Sempre he sentit a dir que el riu és molt traïdor, i que, a pesar del poc corrent, s'havia d'anar amb cura, per l'existència de remolins, de clots i altres elements que feien insegur el bany si no s'era precavit. També val a dir que, malauradament, aquesta pràctica va cobrar-se més d'una vida. Alertant d'aquests perills, de la inseguretat que comportava anar a banyar-se al riu i les precaucions que calia tindre en compte, a Flix comptem amb una dita: Per Sant Joan, el riu demana carn. Se suposa que era una forma d'avisar de què calia estar segur de què les condicions de l'estiatge eren prou òptimes per poder gaudir del bany.

La pràctica de banyar-se, com se sap, comporta anar, més aviat lleuger, de roba. Segons les èpoques que tractem, els banyadors que s'utilitzaven tapaven més o menys. Sigui com sigui, depenent del període i les conviccions i el grau de tolerància imperants, la pràctica del bany podia estar més ben o més mal vista. Com a mostra d'això, transcric el text d'un ban municipal, datat el 5 d'agost de 1940, on es donaven unes directrius per als banyistes de Flix:

"A partir de la publicación del presente bando, todas las personas que deseen bañarse en el río Ebro, lo harán con separación absoluta de sexo, bañándose, los hombres desde la barca de abajo hacia Ascó, y las mujeres desde la barca de abajo hacia el castillo, advirtiendo que serán detenidos y puestos a disposición del Excmo. Sr. Gobernador Civil, quien les impondrá las sanciones pertinentes a todos los infractores".

Sense cap mena de dubte, eren altres temps!

FESTA DELS QUINTOS

Dissabte vinent, 21 de juliol, hi haurà la revetlla de Los del 89. Si això hagués estat fa deu anys abans, encara haguéssim parlat de la Festa dels Quintos. Sortosament, el servei militar obligatori ha passat ja a la història, i el que llavors era una celebració destinada als qui havien d'anar a fer la mili, ha esdevingut la festa dels nois i les noies que han assolit la majoria d'edat. Si no vaig errat, l'objectiu de la festa segueix essent el mateix que ho ha estat durant els ultims anys, almenys en el temps que jo l'he conegut: recollir una quantitat de diners per, posteriorment, poder organitzar algun sopar o alguna sortida (en alguna ocasió, fins i tot part dels beneficis s'han destinat a alguna activitat benèfica). No obstant, en origen, la finalitat d'aquesta celebració fou molt diferent.


El servei militar obligatori s'establí a l'estat Espanyol a mitjans del segle XIX. Tenint en compte que aquell segle va ser especialment conflictiu, sumant-hi a més que les condicions higièniques i sanitàries en què vivia la tropa no eren massa òptimes, la probabilitat d'assolir alguna malaltia, ferida greu o, fins i tot, la mort, era molt alta. En conseqüència, gairebé des d'un començament, aquest servei (la contribució de sang com se l'arribà a conèixer), fou molt impopular. Els actes de sorteig que se celebraven als pobles per determinar qui anava a la mili, més d'un cop van esdevenir amotinaments contra les autoritats. Malgrat tot, les diverses lleis de quintes van arribar establir la possibilitat d'eludir el servei militar pagant una certa quantitat de diner, permetent la redenció absoluta (molt cara) o bé el pagament d'un substitut (molt més econòmic). Més endavant, a començaments del XX, desaparegueren aquests mitjans per evitar el servei, però cabia la possibilitat de reduir el temps d'estar a files mitjançant també un pagament (els qui ho assolien, se'ls coneixia popularment com soldats de quota).

No tothom comptava amb els diners suficients per poder-se costejar la despesa d'un substitut (i menys la redenció) i ,posteriorment, la reducció. Per paliar aquesta mancança, arreu anaren sorgint iniciatives per tal de recollir els fons necessaris perquè els mossos que havien de ser sortejats poguessin lliurar-se del tan temut servei. De vegades, eren les mateixes autoritats locals les que duien aquestes accions en benefici dels seus convilatans. No tinc cap constància pel que fa a Flix, però sí de ciutats com Tarragona, Reus o Tortosa, on durant el XIX s'organitzaren activitats com rifes, concerts, balls, exposicions, etc., els beneficies de les quals anaven destinades als quintos. Apart, l'etnòleg Salvador Palomar, de l'associació Carrutxa, va referir-me en una ocasió que una celebració que es duia a terme en pobles de les nostres contrades, anomenada festa dels fadrins, va esdevenir festa dels nois que havien d'anar al servei militar. En aquesta o la confluència de tots els tipus d'activitats esmentades es trobaria l'origen de les festes dels quintos celebrades en tots els indrets. Naturalment, la força de les circumstàncies faria canviar l'objectiu de la celebració. Durant la Segona República se suprimí la quota i a partir de llavors no s'establí mai més cap sistema que premetés el lliurament del servei o la reducció del temps d'estada a l'exèrcit. Amb tot, les festes de quintos se seguiren mantenint, i en el cas de Flix, tot i la supressió del servei militar, ha restat la celebració, això sí, amb un nom i unes motivacions absolutament diferents.

ARMES QUÍMIQUES A LA GUERRA DEL RIF

L'exèrcit espanyol té el trist honor d'haver estat un dels primers en fer ús d'armes químiques. Això va ocórrer durant la guerra del Rif (1921-1927), un lamentable episodi el qual oficialment no ha estat reconegut i fins ara s'ha mantingut un hermetisme gairebé absolut. Les revoltades tribus rifenyes foren sotmeses a bombardejos d'aviació amb aquest tipus d'armament letali avui en dia encara sobreviuen alguns dels que en van ser testimonis i víctimes. Al marge, malgrat el silenci de les autoritats, era un fet conegut i estès. Sense anar més lluny, jo de petit vaig sentir-ne parlar d'aquests fets luctuosos. No obstant, no van ser fins passats molts anys que vaig accedir a treballs de recerca que en feien referència d'una forma acurada. El primer, fou el llibre d'Ángel Viñas Franco, Hitler y el estallido de la Guerra Civil. Antecedentes y consecuencias (Alianza Editorial, 2001). I el segon, encara molt més detallat pel que fa aquests fets nefastos, Abrazo mortal. De la guerra colonial a la Guerra Civil en España y Marruecos (1909-1939) (Península, 2002), de l'historiador britànic Sebastian Balfour.

Viñas exposa en gran part del llibre com l'exèrcit alemany de la República de Weimar, per burlar les restriccions del Tractat de Versalles, feia ús d'empreses-tapadora ubicades a l'estranger per tal de fer proves d'armament. Un dels països on efectuà aquestes accions fou l'Estat espanyol, amb la connivència de les autoritats en molts casos. Així va passar amb l'armament químic utilitzat a la Guerra del Rif: Alemanya no sols va proporcionar aquests tipus d'armes, sinó que també amb capital alemany es finançà la contrucció d'una fàbrica a La Marañosa, prop d'Aranjuez (Madrid). També es disposà d'una planta productora d'armament químic a Melilla.

Balfour va molt més enllà. Apart d'aportar detalls sobre les accions amb armes químiques contra els revoltats del Rif i fer referència tanmateix a les connexions alemanyes, mostra dades sobre determinats centres de producció que directa o indirectament van proporcionar matèria primera o components per a l'armament químic. Trasncric seguidament un fragment del llibre de Balfour (a la pàgina 283) on fa referència a això darrer. Algú ja es pot imaginar on, desgraciadament, es farà cap:

"A partir de informes, fragmentarios y a veces contradictorios, disponibles en las fuentes militares francesas y británicas, sabemos que se crearon varias fábricas y talleres más, como refuerzo de las plantas de La Marañosa y Melilla. Según las fuentes británicas, en 1925 había un taller en el edificio del Ministerio de la Guerra de Guadalajara, donde se estuvieron montando bombas químicas con ayuda de técnicos alemanes y austríacos. Otras muchas plantas se encontraban en proceso de reconversión o de expansión para dar acomodo a la producción de gas mostaza. Una de ellas era una planta electroquímica en Flix, junto al Ebro, en la provincia de Tarragona, y otra era la Fábrica de Pólvora y Explosivos, en Granada. Una fábrica en Mallorca llamada la Puebla estuvo fabricando gas de cloro. Y cerca de la "fábrica Alfonso XIII" (es decir, La Marañosa) en Aranjuez, había otra fábrica que producía la modesta cantidad de 50 proyectiles al día, que a continuación se enviaba a Melilla para que les fuera introducido el gas mostaza. Los servicios franceses de inteligencia también informaron sobre la fabricación de gas mostaza en Puig y en Denia, ambas poblaciones muy próximas a Valencia. Un informe posterior de los colegas británicos mencionaba una fábrica de municiones en Vizcaya, los Talleres de Guernica S.A., parte de la cual parecía haber sido transformada para posibilitar la manufactura de bombas de gas mostaza."

Reconec que vaig experimentar un calfred quan vaig llegir aquest paràgraf.