divendres, 28 de desembre del 2007

FENICIS... A SEBES?

Ha estat una de les descobertes més sorprenents en el decurs de les excavacions dels jaciments de Sebes i que les restes que van sortint a la llum van confirmant i demostrant: la presència dels fenicis en aquest territori. És un fet del qual els arqueòlegs que han treballat per la zona de l'Ebre ja comptaven amb alguns indicis, però amb les poques dades que disposaven no ho acabaven de corroborar. En canvi, amb les últimes troballes de Flix, als poblats de Sebes, s'acaba per afermar el que fins ara havia estat una hipòtesi com és la presència d'assentaments permanents dels fenicis al territori ebrenc. La gran quantitat de restes ceràmiques, les monedes trobades, els estris, etc., són la prova de que no es tractava de mers objectes fruit d'intercanvis comercials, sinó que eren propis dels habitants de la zona. A més, també semblar confirmar-ho, segons els experts, tant el tipus com la distribució dels habitatges. Tot això queda reflectit en l'informe elaborat per l'equip d'arqueòlegs que ha estat excavant els jaciments de Sebes.

La importàcia d'aquesta descoberta és màxima per les repercussions historiogràfiques que reporta en relació amb aquest poble antic del Pròxim Orient. Fins a l'actualitat, es tenia sols la certesa que els assentaments fenicis s'ubicaven i es limitaven a les zones costaneres, com a punts de suport per a les transaccions comercials marítimes i de vincles amb les poblacions properes. La confirmació de poblats consolidats en zones internes, seguint el curs de l'Ebre en el nostre cas, demostren que els fenicis també impulsaren una política de conquesta i ocupació de territoris, amb la qual cosa caldrà modificar totes les teories i la visió que hi havia a l'entorn de la història d'aquest poble semita. De la mateixa manera, també caldrà revisar tot allò investigat sobre la influència que van tenir en la conformació de la cultura ibèrica, ja que aquesta consolidada presència al territori fa pensar que el substrat fenici en fou molt més important del que fins ara es suposava. Els arqueòlegs a més creuen que s'haurà d'investigar a fons en altres indrets, i ja no sols de l'Ebre, per comprovar si aquesta expansió territorial fenícia fou més general.

A l'informe redactat sobre les excavacions de Flix, també s'apunta un fet que resoldria un dels enigmes de la nostra història local, com és l'origen del topònim Sebes. Segons els investigadors, aquest terme podria derivar d'un altre topònim fenici Ybsm (pronunciat com "Ybosim" o "Ybusim"), que és com es coneixia la colònia que els fenicis establiren a Eivissa, i de la qual també en deriva el nom. Podria ser que pobladors d'aquell assentament insular s'establissin als poblats que actualment s'estan excavan, i els donessin aquest mateix nom o un de derivat per fer constar la seua procedència. De fet, molt probablement anomenessin l'indret on hi ha els poblats com Sybsm, que traduït voldria dir, si fa no fa, "els qui vénen d'Eivissa"; amb aquesta grafia la derivació fins arribar al nom de Sebes restaria molt més aclarida. L'informe inclou a més a més la recomanació de què amb la circumstància de les properes obres de descontaminació del pantà de Flix i amb l'oportunitat de poder remoure la llera del riu, seria bo poder comprovar si hi ha restes d'embarcacions i altres objectes procedents del món fenici.

No hi ha dubte que aquesta és la notícia de l'any en relació a la història del nostre poble, tenint a més en compte el gran impacte que tindrà i que centrarà les informacions de les seccions de cultura dels mitjans de comunicació. Tot plegat farà que Flix esdevingui centre d'atenció mundial pel que fa a la recerca sobre els fenicis, havent estat considerada la data més adient per a la divulgació d'aquestes sorprenents descobertes el dia d'avui.

dilluns, 24 de desembre del 2007

"STILLE NACHT, REILIGE NACHT"


La revista de temàtica històrica Clío clou el seu número d'aquest mes de desembre amb la història d'una de les nadales més conegudes arreu del món, l'alemanya Stille Nacht, que a Catalunya coneixem com Santa Nit. El seu relat és per si mateix gairebé un conte de Nadal. Transcric el fragment d el'article que fa referència a la seua creació i estrena:


El de 1816 fou un any sense estiu, després que a l'abril de 1815 el volcà indonesi Tambora hagués desfermat tota la seua fúria amb la que va ser la més gran erupció del milenni. Com sempre que la natura s'enfada, el temps es tornà boig. L'adversitat climàtica assolí Europa central. El mercuri caigué en picat, i fortes inundacions i nevades portaren pèssimes collites. Per això ningú a l'aldea vienesa d'Oberndorf, propera a Salzburg, no s'estranyà de què aquell 24 de desembre el vent i el fred es mostressin més cruels que de costum


En aquell ambient, i amb les Guerres Napoleòniques encara fresques, l'òrgan de l'església de Sant Nicolau d'Oberndorf deixà de funcionar. Un Nadal sense música i a Àustria, resultava impensable. Així que, per no privar d'ella als seus feligresos en una vetllada tan especial, el rector, Joseph Mohr, demanà a Franz Xaver Gruber que posés notes a un dels seus poemes. Durant la Missa del Gall, tots dos interpretaren per primera vegada Stille Nacht, reilige Nacht ("Nit silenciosa, nit sagrada", en alemany). En aquella matinada gèlida, la plaent melodia reconfortà els presents, els quals no sospsitaven que adquriria el rang de nadala universal, acomodant la seua lletra a cada llengua.


(Laura Manzanera, "Noche de Paz. Un villancico provocado por el cambio climático", Clío. Revista de historia, núm. 74 (2007), p. 114)


BON NADAL!

diumenge, 23 de desembre del 2007

CLOENDA DE LA MEUA PRIMERA EXPERIÈNCIA A LA UOC

El passat mes de novembre es feren els actes de graduació de la UOC (Universitat Oberta de Catalunya) del curs 2006-2007, durant els quals es féu el lliurament de diplomes a una bona part dels 4.400 alumnes que havien obtingut les titulacions corresponents de llicenciatura, doctorat, màsters i postgraus. Dos dels actes tingueren lloc a Barcelona, el dia 10 de novembre, a l'imponent sala Pau Casals de l'Auditori. Una setmana després, el 17 de novembre, es féu l'acte de graduació a Madrid, a les dependències de l'IFEMA.

A mi em correspongué assistir al que se celebrà a Barcelona, el dia 10 de novembre, a dos quarts d'una del migdia. Fou un acte senzill, però digne i molt ben organitzat, tenint en compte a més la part més feixuga i monòtona com era el lliurament dels diplomes i insígnies a cadascun dels més de mil graduats que omplíem aquella gran sala. Presidí la cerimònia la rectora de la UOC, Imma Tubella, i exercí de padrí de la promoció Tomàs Delclós, sotsdirector del diari El País. Per dotar de més solemnitat a l'acte, hi hagué l'actuació del Cor de la UOC, que intervingué al començament amb Canticorum iubilo, de Haendel, després del lliurament de diplomes amb Signum, de T. Susato, i al final de l'acte amb l'himne universitari Gaudeamus igitur (val a dir que em fou grat veure que es tractava de tres composicions que coneixia per haver-les interpretat com a cantaire de l'Orfeó de Flix).

Hi hagué a més els parlaments d'un representant de la nova promoció de graduats -Eduard Martín, d'Enginyeria Tècnica d'Informàtica de Sistemes-, de la rectora Imma Tubella, i del padri de la promoció, Tomàs Delclós. Aquest darrer, entre altres coses, destacà la importància que han adquirit els blocs personals com a fonts d'informació. Els periodistes hem perdut sortosament el monopoli de la intermediació entre el fet i la seva narració al ciutadà, la notícia. Ara també es pot fer des d’un blog, des de la xarxa, va afirmar en un moment de la seua intervenció. Més endavant afegí que Els blogs han democratitzat l’espai de l’opinió ciutadana, han obert forats contra la censura com veiem ara a Birmània. No obstant, també n'adverteix els riscos: Els periodistes hem fet malament moltes coses, però la posició i credibilitat dels mitjans és avaluable pel ciutadà. Coneixes des d’on et parlen i qui. En canvi, les informacions subministrades per emissors desconeguts, que no sabem com elaboren el seu material, té els seus perills.

Recordaré aquest acte com un bon punt i final del meu primer pas per la UOC, de la meua primera experiència de l'ensenyament virtual. Encara tinc present la impressió que vaig experimentà durant les primeres setmanes d'estudis. Acostumat als estudis presencials, em resultava del tot estrany això d'haver-me de comunicar amb companys i professors (consultors, en aquesta través del correu electrònic, i trobava a faltar la conversa de les relacions personals. O la situació un tant desesperant quan feies una consulta en relació amb un exercici d'una prova d'avaluació, i la resposta tardava hores i fins i tot un dia en arribar, paralitzant-se l'exercici en qüestió (tot i que els responsables de les assignatures tenen un màxim de 48 hores per contestar segonsla normativa de la UOC). Amb tot, és una avantatge el poder estudiar a casa, distribuir el temps adaptant-lo a les teues circumstàncies i escollir el nombre d'assignatures a realitzar per semestre segons la disponibilitat de cadascú, tot plegat gràcies a un sistema que han facilitat les noves tecnologies. Presencialment, hi ha l'obligació d'assistir a les proves finals semestrals, i amb tot es pot escollir el dia i lloc per fer-les, que en el meu cas, sempre vaig desplaçar-me a Lleida. En definitiva, una bona experiència que dóna ganes de repetir (ja ho veurem...) i molt recomanable sobretot per als qui ens trobem lluny dels indrets on hi ha universitats i l'entrebanc que això comporta per poder seguir amb normalitat estudis superiors de forma presencial.

dissabte, 22 de desembre del 2007

"YO ESTABA EN EL MEDIO..."

L'any 1983 hi hagué les segones eleccions municipals del període democràtic actual. Coincidint amb aquells comicis, es féu la primera convocatòria electoral als parlaments d'aquelles autonomies que s'havien creat tenint en compte l'article 143 de la Constitució, les no històriques. Aquest darrer apel·latiu era per diferenciar-les d'aquells territoris que havien gaudit ja d'un règim autonòmic, com fou el cas de Catalunya, Euskadi i Galícia (aquesta in extremis) durant la Segona República, i que per assolir-lo novament es basaren en l'article 151 del text constitucional de 1978 (també ho féu Andalusia, però). Personalment no m'agrada i em sembla poc afortunat aquests calificatius d'històriques i no històriques referits a les autonomies. Primer, perquè estem parlant d'uns períodes cronològicament molt recents des d'un punt de vista històric. I segon estableix una distinció que pot donar lloc a malentesos, si tenim en compte que entre les autonomies que seguiren la via de l'article 143 hi ha territoris que tenen al darrere una llarga història: Aragó, País Valencià, Illes Balears, les Castelles, Astúries, Extremadura i Múrcia.

El procés de configuració de les autonomies del 143 no estigué exempt d'episodis pintorescos i de finals traumàtics. Així, hi hagué l'intent de crear una autonomia que comprenia sols la província de Segòvia. També es veiren frustrats els intents de crear una comunitat que comprengués els antics territoris lleonesos. L'antiga regió de Múrcia va veure minvada la seua extensió territorial en amputar-se-li la província d'Albacete, que s'integrà a Castella-La Manxa. Una cosa semblant li ocorregué a la, en altres temps, Castilla la Vieja, que es va veure privada de les províncies de Santander i Logronyo, per constituir les comunitats de Cantàbria i la Rioja, respectivament, creant-se, per contra, l'autonomia de Castella i Lleó (encara recordo allò que estudiava a l'ensenyament primari: Castilla la Vieja, seis: Santander, Burgos, Logroño, Soria, Segovia y Avila). Al marge, hi hagué alguna proposta estrambòtica. Crec, però, que fou ja constituït el nou estat de l'autonomies que sorgí un projecte que intentà la creació d'una nova autonomia que comprengués les províncies d'Alacant, Múrcia i Almeria. Al darrera d'aquesta original proposta hi havia un grup format per polítics i responsables de sectors econòmics, vinculats a la dreta, entre ells un tal Eduardo Zaplana (el perillán Zaplana, segons el genial articulista Gregorio Morán).

Que ningú no cregui que me n'he oblidat. Falta la perla de tot el procés autonòmic: la Comunidad de Madrid. Ja, d'entrada, la seua creació suposà altrament el fraccionament d'una altre territori històric, Castilla la Nueva en aquest cas. Que es constituís una autonomia amb el nom de Madrid no comportà pocs comentaris per les connotacions que tal cosa suposava. I com a tal, també havia de comptar amb els seus símbols externs, no poc xocants. Primer, una bandera d'aspecte atlético-yankee. I després, un himne. Com si encara veigués la cara divertida que feia el periodista del Telediario de la tarda comunicant la notícia que s'havia escrit i composat un himne per a la recent creada Comunidad de Madrid, al mateix temps que es pogueren escoltar alguns dels seus compassos. Això devia ser cap allà l'any 1983. Qui havia de dir que la partitura d'aquella composició havia de caure en mans dels cantaires de l'Orfeó de Flix onze anys després.

El relat dels fets va anar de la següent manera. Donat que l'exdirector de l'Orfeó de Flix, Joan Baptista Sabaté (el nostre entranyable senyor Batiste), s'havia traslladat a viure a la capital de l'Estat amb la seua família, sorgí la iniciativa dins la junta de l'Orfeó d'anar a Madrid per fer-hi una actuació i al mateix temps retre un reconeixement (un de tants) al qui va ser el primer director del cor. Rememorant una altra estada que es féu l'any 1961, es pensà fer-ho al Cercle Català de Madrid. La idea es comentà a l'Ajuntament de Flix, perquè en fossin sabedors i per si volien col·laborar-hi. El consistori es prestà a donar suport a la iniciativa i es posà en contacte amb la delegació de la Generalitat a Madrid, llavors encapçlada per Josep Gomis, un bon coneixedor de Flix. Al poc temps, d'aquest organisme arribava una proposta totalment trencadora: donat que aquell any la Generalitat de Catalunya estava preparant l'organització a través de la seua delegació un acte amb motiu de Sant Jordi a la capital de l'Estat, on una de les parts havia de ser protagonitzada per un grup coral, es suggerí que fos l'Orfeó de Flix. Un acte, sigui de pas, que havia de ser encapçalat pel president Jordi Pujol i que comptaria amb la presència d'importants representants del govern de l'Estat, de la Generalitat i de la comunitat i la municipalitat de Madrid. La notícia fou ben rebuda a l'Orfeó, alhora que li representava un doble repte: pel nivell de l'acte en què havia de ser present, i pel temps que li restava per preparar-ho, un mes. Allò esdevingué un gir de gairebé 180º a la intenció inicial: el que havia de ser una sortida per fer un acte discret i d'homenatge, es convertí en l'actuació dins un acte institucional de certa ellevància.
Calia, doncs, posar mans a l'obra i ràpid, i en primer lloc escollir un repertori adient per a l'ocasió. Entre les peces seleccionades hi hagué en un començament l'himne nacional de Catalunya, Els segadors, lògic si es tractava d'un acte organitzat per la Generalitat i presidit pel seu màxim representant. Un cop feta la tria musical, es posà en consideració a la delegació del Govern a Madrid. Els responsables aprovaren les peces escollides, però consideraren, tenint en compte que entre el repertori hi figurava El segadors, que potser seria oportú i per deferència i protocol incloure-hi l'Himno de la Comunidad de Madrid. Malgrat que això representava carregar més de feina a les sessions intenses d'assajos de l'Orfeó, s'acceptà amb resignació i amb la lògica sorpresa per a més d'un de què l'autonomia madrilenya comptés amb un himne. Sols restava que es disposés de la partitura corresponent, i al respecte que poc ens esperàvem el que ens arribaria.
Un bon dia es trobava l'alcalde de Flix, Antoni Sabaté, en una reunió al Consell Comarcal. Una trobada aquella sembla ser que de cert abast ja que hi eren presents diputats del Parlament de Catalunya. Enmig de la jornada, s'avisa a Antoni Sabaté que té un trucada de la delegació del Govern Madrid, la qual era per avisar-lo que se li enviaria seguidament per fax la partitura de l'Himno de la Comunidad de Madrid. L'alcalde de Flix va quedar-se estupefacte en rebre els setze fulls i molt més quan va llegir-ne la lletra. Comentà la nova a la resta de participants a la reunió, dels quals un atònit Ernest Benach, present a aquella trobada, no es podia avindre que una coral catalana hagués de cantar allò. L'Antoni Sabaté no tardà gaire en trucà al director de l'Orfeó, Alfons Guiu, per comunicar-li per telèfon la nova i, enmig de les rialles de tots dos, llegir-li la lletra. Deprés tocaria l'instant en què l'Alfons Guiu en faria cinc cèntims als cantaires de l'Orfeó durant un assaig. Amb un posat seriós, ens comunicà que es tractava d'un himne impresentable, però que donades les circumstàncies s'havia de preparar i assajar. Quan començà a cantar-lo, la situació es va desmadrar, i la hil·laritat general anà en augment així com anava avançant la interpretació. Al marge, algú mostrà la seua incredulitat en veure que l'autor de la música era Pablo Sorozábal Serrano (que morí el setembre passat), fill del famós compositor de sarsueles. L'autor de la lletra era Agustín García Calvo, també un personatge de cert relleu dins la cultura espanyola (filòleg, lliurepensador, poeta i dramaturg).
Malgrat la presumible qualitat intel·lectual dels seus autors, aquest himne no es pot agafar per enlloc. Pel que fa a la música, és una mena de collage mal acabat, barreja d'himne militar i cant coral. I la lletra encara és més escandalosa: una estranya amalgama surrealista amb reminiscències falangistes, legionàries, àcrates i de l'Enciclopedia Álvarez. Més madrileny no ho podia ser: un veritable churro. A saber en què estaria pensant el seu autor quan va escriure aquells versos imfumables (tot i que en part es pot entendre si es coneix el seu pensament polític). La qüestió, és que l'Orfeó de Flix estàvem immersos en la tasca d'haver d'aprendre'l i així ho vam fer, i en un temps rècord (val a dir que amb l'ajut de cintes de casset enregistrades per a l'ocasió).
Uns dies previs a l'acte de Madrid (que havia de celebrar-se el 22 d'abril d'aquell 1994), es féu una reunió a la mateixa ciutat, i on hi assistiren l'alcalde de Flix, Antoni Sabaté, i el president i el director de l'Orfeó, Lluís Sabaté i Alfons Guiu. En el decurs d'aquella trobada, el director de l'Orfeó de Flix exposà el repertori programat. Quan es nombrà l'Himno de la Comunidad de Madrid, un sorprès José María Álvarez del Manzano, l'alcalde madrileny de llavors, comentà:


"¿Y vais a cantar eso? ¡Si no lo conoce nadie!"


Aquella frase d'Álvarez del Manzano sonà com una mena de revelació alliberadora per als representants flixencs presents a la reunió. Tant és així, que finalment es decidí suprimir tots dos himnes del repertori. Amb cert desgrat que, per qüestions protocolàries, no s'interpretés Els segadors, però era preferible això que no el mal tràngol d'haver d'interpretar en una actuació aquella peça aberrant. Ara, cal dir-ho, els cantaires de l'Orfeó, o alguns d'ells, sí hem cantat l'Himno de la Comunidad de Madrid en més d'una ocasió. Però no en concerts, sinó en finalitzar algun que altre àpat i els ànims van pujats de to.
És una llàstima que no pugui afegir la música, però aquí el teniu i així s'acabarà d'entendre en gran part del què he estat escrivint:


Yo estaba en el medio:
giraban las otras en corro,
y yo era el centro.
Ya el corro se rompe,
ya se hacen Estado los pueblos,
Y aquí de vacío girando
sola me quedo.
Cada cual quiere ser cada una:
no voy a ser menos:
¡Madrid, uno, libre, redondo,
autónomo, entero!
Mire el sujeto
las vueltas que da el mundo
para estarse quieto.
Yo tengo mi cuerpo:
un triángulo roto en el mapa
por ley o decreto
entre Ávila y Guadalajara,
Segovia y Toledo:
provincia de toda provincia,
flor del desierto.
Somosierra me guarda del Norte y
Guadarrama con Gredos;
Jarama y Henares al Tajo
se llevan el resto.
Y a costa de esto,
yo soy el Ente Autónomo último,
el puro y sincero.
¡Viva mi dueño,
que, sólo por ser algo,
soy madrileño!
Y en medio del medio,
Capital de la esencia y potencia,
garajes, museos,
estadios, semáforos, bancos,
y vivan los muertos:
¡Madrid, Metrópoli, ideal
del Dios del Progreso!
Lo que pasa por ahí, todo pasa
en mí, y por eso
funcionarios en mí y proletarios
y números, almas y masas
caen por su peso;
y yo soy todos y nadie,
político ensueño.
Y ése es mi anhelo,
que por algo se dice:
«De Madrid, al cielo».

dijous, 13 de desembre del 2007

"IUSTITIA MAGNANIMA EST" (?)

A principis de la dècada dels norantes, hom recordarà que entre la clase política italiana esclatà una gran crisi en descobrir-se una important xarxa de corrupció -Tangentopolis, com se l'anomenà-, que esquitxà i féu trontollar els grans partits i que suposà la caiguda d'algunes vaques sagrades, com Bettino Craxi (qui posteriorment moriria en el decurs del seu auto-exili) o Giulio Andreotti (qui malgrat els judicis a què ha estat sotmès, roman encara actiu com a senador vitalici). Quan aquesta qüestió estava candent, a Flix, organitzada per l'extint Fòrum Pere Coromines, hi hagué una conferència a càrrec d'un diputat italià, Nereo Garbin, pertanyent a la Lega Veneta Democratica. Entre altres qüestions al voltant del tema de la corrupció, una cosa destacà aquell polític venecià de la situació que estava vivint el seu país: enmig de la desfeta general, almenys una institució encara funcionava, la Justícia (la Magistratura com diuen els italians), de la qual el mateix conferenciant va arribar a afirmar que els ciutadans del seu país se'n podien sentir orgullosos. De fet, els tribunals italians actuaren amb contundència contra tots els involucrats en la xarxa de corrupció, sense distinció, fos quina fos la ideologia dels acusats, mostrant una total independència d'actuació respecte els altres dos poders (amb tot, Nereo Garbin es lamentava que hagués tardat tant en exercir la seua comesa, si es tenia en compte que la llei italiana sobre el finançament dels partits datava... de 1974!).

Casos de corrupció als partits polítics de l'àmbit de l'Estat espanyol també n'hi ha hagut com ben bé se sap, gairebé tots lligats a la qüestió del seu finançament irregular. Això sí, sense arribar als extrems de la política italiana amb assassinats i la Mafia (la genuïna) pel mig. Però, contràriament als italians, no podem sentir-nos orgullosos de la nostra administració de justícia. Deixant de banda els problemes de funcionament (lentitud, tràmits administratius excessius, obsolescència de molts procediments i de l'organització judicial...), la justícia espanyola i sobretot els representants de les seues més altes instàncies no han estat precisament exemplars. Que aquests organismes es vegin condicionats pel joc polític en la seua actuació i que fins i tot els seus membres no tinguin escrúpols en fer manifestes les seues opinions ens indiquen que alguna cosa no funciona bé. Unes instàncies que per la seua elevada responsabilitat haurien de destacar en discreció i equanimitat, reflecteixen tot el contrari. Els últims casos en són ben eloqüents d'aquesta situació. Per un costat, el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, Francisco José Hernando, que no dubta en manifestar públicament les seues opinions sobre determinats assumptes que s'estan tramitant en altres organismes (el Govern de l'Estat, les Corts, el Govern de la Generalitat, el Parlament de Catalunya), amb un clar objectiu d'influir-hi, i fins i tot incoar accions per torpedinar aquests afers (curiosament, en sintonia amb allò que defensa el PP). Per un altre costat, al otro lado de la barrera, la córrua de lamentables intervencions públiques del fiscal general de l'Estat, Cándido Conde Pumpido (nom de rítmica sincopada, per cert), molts cops responent a les crítiques peperes, però de forma totalment desafortunada. I per coronar-ho, el lamentable i vergonyós espectacle ofert pel Tribunal Constitucional, amb tota la cadena de recusacions i enfrontaments interns.

Si fa no fa, molts com jo tindran aquella imatge arquetípica dels italians que ens ha transmès el realisme italià: uns éssers de tarannà tragicòmic i ànàrquic, desordenats i cridaners. La mateixa sensació que es podia destilar si un anava seguint l'evolució de la política italiana durant els anys vuitanta i començaments dels noranta, amb governs inestables i convocatòries electorals freqüents. Però això sí, al país itàlic van poder vanagloriar-se de comptar amb una administració de justícia com cal quan aquesta actuà contra la corrupció generalitzada a la política, no essent qüestionada la seua acció per ningú, ans tot el contrari com ens indicà el diputat venecià al nostre poble. Podem dir el mateix de la nostra administració de justícia, almenys en la situació actual i pel que fa a les seues altes instàncies en relació a la seua discreció i equanimitat? Esperem que no en passi cap de grossa!


dilluns, 10 de desembre del 2007

MALES EXPERIÈNCIES, MALES SENSACIONS

L'1 i 2 de juny de 2000 vaig assistir a unes jornades d'arxivística a la localitat madrilenya de Valdemoro. Deixant de banda els continguts i el profit que en vaig treure de les jornades, dins del conjunt de records en guardo dos de negatius. El primer està relacionat amb un afer que vaig patir in itinere: trobant-me viatjant de nit amb tren fins a Madrid (el Costa Brava), en un moment del trajecte em començà a turmentar una molèstia i un dolor intens a l'espatlla. En arribar a la Villa y Corte, vaig prendre un taxi que em portà fins a urgències de l'Hospital Universitari Gregorio Marañón. Allí es desvetllà el misteri del meu turment: un maleït còlic nefrític (una pedra al ronyó, vaja!). Conseqüència: el primer matí de les jornades vaig passar-lo voltat de metges i infermeres i acompanyat d'altres pacients d'urgències. Un parell de calmants administrats mitjançant sèrum, i finalment vaig poder abandonar aquella primera etapa del meu periple madrileny. Al costat de la bossa del meu equipatge s'hi afegí un enorme sobre amb el meu historial i una radiografia, i amb tot plegat vaig fer cap a Valdemoro. Qui havia de dir que un mateix dia havia d'estar dos vegades entre Pinto i Valdemoro!: primer de forma figurada amb l'episodi dolorós, i posteriorment en el transcurs de la segona part del viatge, on físicament vaig estar entre les dos localitats madrilenyes.

La segona mala experiència es produí el segon dia de la meua estança a la Comunidaz de Madrid. I més que de mala experiència, potser millor parlar de mala sensació. Fou durant l'exposició d'una de les ponències de les jornades, concretament una presentada per l'associació d'arxivers de Madrid. Versava aquesta sobre un estudi i anàlisi de la situació dels arxivers a l'Estat espanyol, impulsat per aquella mateixa associació. No sé si fou perquè l'exposició era en castellà, pel to de la veu dels personatges que van intervenir-hi, la forma d'enfocar-ho o tot això alhora, la qüestió és que en veure mostrar una munió de dades referides a les diverses comunidades autónomas, i que pel mig s'esmentava Catalunya, com una més al costat de les altres, vaig notar-me estrany, com si de sobte se'm trenquessin tots els esquemes i s'encengués una llum d'alarma indicant que alguna cosa no funcionava. Sens dubte que no era la primera vegada que em trobava al davant amb un estudi comparatiu amb xifres vinculades a alguna qüestió relacionada amb els territoris que comprèn l'Estat espanyol. Però, què voleu que us digui! Aquell dia i en aquella ocasió vaig experimentar aquella mala sensació, la qual no crec que fos un efecte del còlic nefrític patit el dia abans (per cert, del tot superat en aquells moment).

A saber quin era el tarannà i la forma de pensar dels personatges que feien l'exposició. Però, una cosa és certa: per als espanyolistes, Espanya és sol una i indivisible, i l'existència de diverses comunitats obeeix com a molt a les peculitaritats pròpies de cada territori. En definitiva, per a ells tots aquests territoris han de tractar-se per igual, i de cap de les maneres accepten i són incapaços de concebre qualsevol tret diferencial que trenqui els seus esquemes mentals. I no cal dir-ho, sobretot per al més rancis, és motiu d'irritació i consideren una aberració que des d'un dels territoris es pugui plantejar la segregació de la resta d'Espanya. I de donar-se el cas, no han de ser els habitants del territori que vol segregar-se els que decideixin, sinó que ha de ser el global de la població de l'Estat espanyol qui hauria de donar l'última paraula d'acord amb les seues conviccions.

En definitiva, per als espanyolistes el conjunt dels catalans no som més que uns espanyols més i perceben com un autèntic disbarat ja no sols que hi hagi qui reivindiqui la independència, sinó el mer fet de considerar-nos diferents a la resta dels habitants de l'Estat i la nostra mania de parlar i escriure en català. Però amb tot també la hipocresia fa acte de presència dins del pensament d'aquests garants de la unidad patria. Perquè una cosa és que ens considerin a tots espanyols, però no per això ens tenen per igual i de vegades se'ls hi escapa tot el contrari. Cal rememorar aquell exabrupte d'Esperancita Aguirre quan en referir-se l'afer de l'opa de Gas Natural a Endesa, va soltar allò de què l'empresa elèctrica no havia de sortir del "territorio nacional". Tracte desigual que també s'ha encomanat al Govern de l'Estat (el Gobierno de España), estigui qui estigui al capdavant. Ho hem comprovat al llarg del temps i últimament amb la qüestió de les infraestructures, malauradament de recent actualitat: l'apagada de Barcelona a l'estiu, el caos de rodalies, els conflictes de la construcció i el traçat de la via de l'AVE, la gestió del Prat, etc., adobat amb la xulesca i prepotent actitud de la Maleni, aquella mena d'aprenent de folklòrica, aquella de l'"antes partía que doblá". I tantes altres...

Ja podem tenir Estatut (mutilat), ja poden sortir al carrer 200, 700.000, un milió de persones. Què representen tots aquests españolitos díscolos enmig del conjunt general? Això sí, que no ens passem de la ratlla. De seguit enarboren la Constitució per recordar qui mana i de propina algun general de tant en tant ens fa memòria que l'exèrcit és el garant de la unitat territorial de l'Estat espanyol.

Hi ha un moment que un creu conèixer i entendre bé certes coses del seu entorn i sense adonar-se, veu que paulatinament va esborronant-se la seua pròpia welstanchaung. En el meu cas no sé si fou a partir d'aquella mala sensació a les jornades de Valdemoro, o abans o després, és igual. El cert és que conforme ha anat passat el temps i de forma progressiva, amb tot el que anat veient, escoltant i aprenent, se m'ha anat fent cada cop més estranya Espanya.

dilluns, 26 de novembre del 2007

"PEONES NEGROS"

Amb motiu de l'última manifestació de l'AVT a Madrid dissabte passat, un mitjà es feia ressò de la reaparició del gropuscle anomenat Peones Negros. Aquesta plataforma de nom sinistre i de reminiscències feixistes, sorgí amb l'objectiu d'exigir la veritat sobre l'autoria dels atemptats de l'11-M, defensant la consabuda teoria de la conspiració. És a dir, un col·lectiu que s'organitzà al voltant d'una mentida, mentida evident des d'un bon començament i del tot confirmada la seua falsetat després del judici sobre els malaurats fets i de la correspondent sentència dictada per l'Audiència Nacional. Els Peones Negros sembla que patiren una crisi en el sí de la mateixa organització, cosa que féu que durant uns mesos aquest moviment hagués desaparegut definitivament del mapa. Però vet aquí que tornen a aparèixer per donar suport a l'última mascarada organitzada per l'AVT (associació aquesta encapçalada per aquell individu d'aspecte d'il·luminat mesiànic anomenat Francisco José Alcaraz).

No sé sí aquesta nova aparició dels Peones Negros respon a què el moviment es nega a acceptar els resultats del judici de l'11-M pel que fa a l'autoria dels atemptats, o simplement és el seu cant del cigne. Si el PP, que des d'un primer moment fou el principal valedor de la teoria de la conspiració, tot i mantindre alguns dubtes després de la sentència, ha silenciat aquest tema del seu discurs polític (conscient de què perfectament se li podria girar en contra), difícilment podran sostenir-se els Peones Negros, a no ser que modifiquin i/o afegeixin nous objectius als que motivaren la seua aparició. Més aviat diria que es tracta d'una plataforma condemnada a la dissolució ja que conforme passi el temps, anirà decreixent el seu suport perquè ningú amb un mínim de seny no pot prendre-la seriosament si és manté única i exclusivament en el seu objectiu original.

Per internet ha circulat algun temps un d'aquells acudits de to masclista on es comparava el significat que assolien determinats noms d'animals en castellà quan s'aplicaven per qualificar els humans, i les diferències que hi havia en la utilització del masculí o del femení d'aquests termes. Posaré un exemple per aclarir això que he dit: quan d'una persona es diu que és un zorro, s'entén que es tracta d'algú astut i intel·ligent; en canvi si se la qualifica de zorra, estem parlant d'una prostituta.

I a què ve això ara de parlar sobre aquest acudit? Pensem amb el nom de la plataforma en qüestió: Peones Negros. Si algú ha vist alguna manifestació on han participat membres d'aquest moviment haurà comprovat que compta entre els seus integrants amb persones d'ambdós sexes. En una època on impera allò políticament correcte, aquesta avinentesa s'hagués hagut de reflectir en el nom de l'agrupació (tot i que posaria la mà al foc que a aquests personatges això del políticament correcte els provoca urticària). De totes maneres, difícilment hagués pogut ser així, per la senzilla raó que la paraula peón sols existeix en aquesta forma, en masculí (val a dir que amb la corresponent en català, peó, passa el mateix).

Com se sap, la paraula peó/peón té diverses accepcions, entre les més conegudes la que fa referència a una de les peces dels escacs, o també el nom que reben els treballadors no qualificats. I reitero, en masculí. No obstant, en el lleguatge popular sí existeix la paraula peona, amb significat ben diferent al de peón. A més que es dóna el cas que un cop assumit aquest sentit escatològic de la paraula femenina, de retruc i per un estrany efecte boomerang aquesta accepció passa al terme masculí, almenys en la seua versió castellana, peón.

Quina llàstima que sols existeixi en masculí la paraula en qüestió! Perquè, us imagineu els mitjans de comunicació informant sobre que hi ha hagut una manifestació de peones i peonas? No podrà ser així mai, caldrà ressignar-se. Però amb tot sí és cert que aquest moviment fa pudor.

divendres, 23 de novembre del 2007

LA CONVULSA MONARQUIA D'ALFONS XIII

Hi ha períodes històrics que pel que sigui, gaudeixen en una determinada època posterior d'un predicament i una popularitat amples i estesos, podent haver motivacions, polítiques, culturals, socials, o totes alhora. Els estudis de recerca sobre el període en qüestió de sobte es multipliquen, incidint-se en alguns aspectes en concret o tractant-se des d'un enfocament global. Passà durant el Renaixement, amb l'admiració que es despertà per l'antiguitat clàssica grega i romana, i amb el Romanticisme, que rescatà l'Edat Mitjana de l'ostracisme a què fou sotmesa durant segles. Últimament al nostre territori hem estat testimonis de la proliferació d'estudis sobre el Carlisme, marginat un temps pel suport que aquest moviment polític donà al cop d'Estat de 1936 i al règim franquista (almenys, alguns dels seus dirigents en aquest darrer cas), però del que les noves recerques històriques estan demostrant que en origen fou molt més que una simple facció dinàstica i reaccionària i alhora representà la base de moviments i actituds posteriors, allí on estigué implantat sòlidament. Si bé l'estudi del Carlisme és una tendència que ha anat creixent progressivament en els últims anys, un període històric que des de la transició fins a l'actualitat segueix essent objecte d'estudi a primera plana, i que és motiu de debats apassiontats ja no sols entre historiadors, sinó en el terreny polític i entre la població en general, donada la seua proximitat cronològica, és el que comprèn els anys de la Segona República i la Guerra Civil (1931-1939). Aquest interès latent per aquests anys ha eclipsat, en canvi, el període històric immediatament anterior pel que fa al seu coneixement general, com fou el del regnat d'Alfons XIII.

La monarquia d'Alfons XIII comprèn els anys 1902 i 1931. Caldria afegir-hi, però, la llarga regència de la reina Maria Cristina, iniciada després de la prematura mort del rei Alfons XII el 1885 (el seu successor naixia uns mesos després). En conseqüència, ens trobem amb un ample període històric, durant el qual el territori de l'Estat espanyol no patí cap conflicte greu, però no per això fou menys convuls i on s'experimentarien un seguit de canvis importants en tots els àmbits: polític, econòmic, social i cultural. Canvis que acabarien generant les tensions que finalment desembocarien en la proclamació de la Segona República i la posterior Guerra Civil. En atres paraules, no s'expliquen aquests darrers períodes sense tot allò que va transcórrer entre 1885 i 1931.

No hi hagué cap conflicte greu en territori de l'Estat, certament, però això no implica que la violència restés absent durant aquell dilatat període històric. Mostra palpable i culminant n'és el fet que dos caps de govern, Canalejas (1912) i Dato (1921) foren assassinats en sengels atemptats, igual que l'excap de l'executiu i polític prominent de la Restauració, Cánovas del Castillo, patí un final semblant el 1897. El mateix monarca Alfons XIII fou objecte d'un atemptat l'any 1906 durant el dia del seu casament, del qual en resultà il·lès. Però no sols els dirigents polítics eren l'objecte dels actes violents. Més aviat aquests eren conseqüència de la tensa situació social que es vivia. Els carrers de Barcelona foren testimonis de l'acció de pistolers, tant els procedents de l'anarquisme, com aquells pagats pel poder per fer front els anteriors. El nom del governador Martínez Anido restarà lligat a una de les èpoques més negres de la història barcelonina. Fou absolutament despietat amb els militants anarquistes, des de tolerar la llei de fugues amb els detinguts, fins a simular un atemptat contra la seua persona per poder justificar la consegüent acció repressora (posteriorment Martínez Anido seria ministre amb Primo de Rivera i també formà part dels primers governs de Franco a l'inici de la Guerra Civil).

Si aquesta violència política i social és la que es visqué al territori peninsular, la guerra també en fou present... però a les colònies. El 1898 l'Estat espanyol perd els últims territoris d'Ultramar que li restaven del seu antic imperi (Cuba, Puerto Rico i Filipines), per a tot seguit bolcar les seues apetències colonials al nord d'Àfrica. El resultat fou un seguit de malaurades i impopulars campanyes militars per tal d'aconseguir dominar les contínues rebel·lions protagonitzades pels indígenes. Les conseqüències no pogueren ser més nefastes en alguns casos: el 1909 l'oposició a l'allistament forçós derivà en els fets violents de la Setmana Tràgica; i el 1921, una cadena d'errades comeses pels comandaments militars conduïren al desastre d'Annual, ja comentat en una altra ocasió.

En el camp estrictament polític, el període s'inicià amb el domini dels anomenats partits dinàstics, el conservador i el liberal, que a través de pactes i eleccions amanides s'anaven alternant en el poder (fou l'època daurada el caciquisme i les tupinades). Al pas dels anys, però, aquest sistema anà trontollant amb l'aparició i creixement de noves forces polítiques que el qüestionaven: republicans, PSOE, nacionalistes (a Catalunya i el País Basc), a més de la pressió del grups sindicals que es desenvoluparen a l'entorn de la UGT i la CNT. Un moment crític s'assolí el 1917 en coincidir cronològicament tres moviments de desafecció al règim: la formació per diversos militars de les anomenades Juntes de Defensa, al constitució de l'assemblea de parlamentaris (formada per tots aquells que no militaven als partits dinàstics) i la convocatòria d'una vaga general, l'única ocasió en què UGT i CNT es posaren d'acord per actuar conjuntament. Fou una situació del tot prerevolucionària, fins al punt que algun historiador ha destacat la coincidència que en els dos estats més extrems del continent europeu (Espanya i Rússia) s'estaven produint uns fets molt semblants aquell mateix any. No obstant, en el cas de l'Estat espanyol la situació no anà més enllà per la manca de coordinació i acord entre els tres moviments, i el temor per les conseqüències de la vaga general per part dels altres dos col·lectius desafectes. Això sí, el sistema polític de la Restauració estava tocat de ple.

El 1923 s'obre el parèntesi de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera. El record d'aquell cop d'Estat protagonitzat pel capità general de Catalunya encara incomoda determinats col·lectius polítics que inicialment li donaren suport (com el PSOE i els nacionalistes conservadors de la Lliga Regionalista). Tot i que en fou un clar predecessor en diversos aspectes, durant el franquisme la historiografia oficial no es féu massa ressò d'aquesta etapa del regnat d'Alfons XIII; qui sap, potser la causa era la poca simpatia que es professaren Primo de Rivera i Franco (certament, no es podien veure). La intenció primigènia de Primo de Rivera era acabar amb la violència política i sindical i solucionar el problema generat al Protectorat Espanyol del Marroc després del desastre d'Annual, entre altres qüestions. El fet que es presentés com una mesura transitòria i temporal per tal de reconduir la situació de l'Estat, propicià que es guanyés molts adeptes al principi. Però quan Primo de Rivera féu manifesta la seua intenció de perpetuar-se en el poder, provocà el creixement gradual dels opositors al règim, fins el seu apartament definitiu als inicis de 1930. Al cap d'un any i poc més, el 14 d'abril de 1931 es proclamava la Segona República.

I el rei? Quina va ser la seua actuació durant tot aquest període? Alfons XIII ha estat un dels reis més nefastos i negatius de la història espanyola. No conforme amb les limitades competències que li atribuïa la Constitució de 1876, aquest monarca Borbó es caracteritzà pels seus intents intervencionistes en la política, interior i exterior, fins i tot al marge de l'executiu. Poc divulgat és l'episodi de l'intent d'envair i anexionar-se Portugal quan a l'estat veí fou proclamada la república l'any 1910, amb la intenció d'evitar que la marejada republicana s'estengués al territori de l'Estat espanyol. Més coneguda és la seua intervenció directa en l'impuls i suport de la campanya militar que desembocà en el desastre d'Annual; és significatiu el telegrama que dirigí el monarca al cap de les tropes colonials, el general Silvestre, amb la genital arenga ¡Olé tus cojones!. Dos anys després Alfons XIII donava suport explícit al cop d'Estat de Primo de Rivera (a qui arribà a denominar mi Mussolini español). Però aquest suport era del tot interessat. En la investigació oberta després de la greu desfeta a la Guerra del Rif per determinar les responsabilitats, les proves recollides apuntaven en gran nombre al mateix monarca. Una de les primeres mesures del nou règim dictatorial fou l'aturada de la citada investigació. També durant molt de temps s'enaltí la seua actitud d'abandonar el poder i el país un cop proclamada la Segona República amb l'objectiu d'impedir que la seua permanència generés aldarulls. La realitat fou més aviat la contrària. Alfons XIII es resistí fins a última hora a abdicar, fins al punt que estava disposat, si convenia, a que les forces d'ordre públic actuessin i duguessin a terme un bany de sang entre els manifestants favorables a la República. Al final va haver de cedir, i amb resignació i desgrat, abandonà el poder iniciant el seu exil·li.

No tot fou negatiu el que es produí durant aquests anys de la monarquia d'Alfons XIII. A pesar de la pervivència de velles estructures a les àrees rurals, a l'Estat espanyol es començà a experimentà un canvi social, sobretot a les zones urbanes i en concret les més industrialitzades. També s'estigué obert als nous invents que arribaren i/o s'estenguren amb l'entrada del segle XX: l'electricitat, l'automòbil, l'aviació, la ràdio, el cinema... Al marge, a Catalunya entre els anys 1914 i 1925 es visqué l'experiència de la Mancomunitat, una mena de proto-govern autònom de limitadíssimes competències, però que era reflex de l'impuls que havia assolit el catalanisme polític enmig d'un context poc favorable i que exercí una acció eficaç en tot allò on pogué intervindre.

Per a Flix fou un període a tindre en compte ja que assoliria l'important pas que duria la nostra població cap a la modernitat. L'any 1892 arribava el ferrocarril, un mitjà que trencava definitivament el monopoli de principal via de comunicació que fins llavors havia tingut la navegació fluvial i obria al mateix temps nous lligams territorials. El 1897 es produïa el fet que tindria un gran impacte per al nostre poble durant el segle XX, com fou la constitució de la Sociedad Electro-Química de Flix (SEQF) (Val la apuntar que el vicepresident del primer consell d'adminstració de l'empresa fou el comte de Romanones, personatge influent d'aquest període històric, qui fou en tres ocasions cap del Govern de l'Estat i disset cops encapçalà un ministeri, entre altres càrrecs rellevants). Són sobradament coneguts els efectes que causà la implantació de la fàbrica electroquímica en gairebé tots els camps (econòmic, polític, social, cultural, demogràfic). De cop i volta, Flix entrava al segle XX per la porta gran. D'una món rural i tancat es passava a una societat industrialitzada. De la mà de la fàbrica arribaren durant aquells anys l'electricitat, l'aigua corrent, les escoles, els clubs esportius, les associacions culturals. Però també la conflictivitat social i, mal ens pesi, la contaminació.

Ni molt menys hi és tot, restant molts aspectes sense tractar de tot allò que va succeir durant el període d'anys compresos entre 1885 i 1931. No obstant, són unes pinzellades prou significatives que denoten la importància d'aquest període històric en molts àmbits i nivells, clau per entendre el que vindria immmediatament després i, per això, injustament poc divulgat.

diumenge, 11 de novembre del 2007

"SARKOZYNADES"

Cap a a finals d'estiu es va comentar que la premsa francesa volia declarar el dia sense Sarkozy. Des que el nou mandatari gal va assolir la presidència, la seua presència diària als mitjans de comunicació arribà a ser tan aclaparadora, que donada aquesta asfixiant situació, alguns periodistes francesos van fer la proposta de què almenys durant un dia no se'n parlés. Sens dubte que es tracta d'un comentari de caire humorístic, però reflecteix una realitat com és la proliferació de notícies protagonitzades pel nou cap d'Estat francès, Nicolas Sarkozy. L'hem vist exercint el càrrec, representant el seu estat en els organismes internacionals, conformant el nou govern, presidint la desfilada del 14 de juliol, entrevistant-se amb altres caps de govern i d'estat, etc. Fins i tot n'hem sabut de la seua vida privada i familiar: les seues luxoses vacances a Malta, la seua separació matrimonials les correries d'un dels seus fills... Això ho hem conegut aquí, nosaltres, els del país del costat. Imagineu com deuen anar els mitjans de comuncació francesos. De fet, hi ha que critica Sarkozy de què li agrada ser notícia i, en conseqüència, li va el fer gestos i accions que reflecteixin i denotin el seu dinamisme i l'eficiència en l'exercici del seu càrrec. L'últim episodi d'aquesta actitud, el que ha tingut més ressò mediàtic, el seu viatge llampec a la capital del Txad, per recollir tres periodistes francesos i quatre hostesses de vol espanyoles, que havien estat retinguts tots plegats a causa desgraciat incident protagonitzat per l'oenagé Arca de Zoè.

Reconec que inicialment, com la majoria, em vaig quedar bocabadat per la iniciativa del flamant president francès, per la seua actitud decidida d'anar en persona a buscar els periodistes i les hostesses. Una actitud que, aparentment, deixava fora de lloc la diplomàcia i el govern espanyols, amb tot el rebombori de crítiques que s'armà posteriorment, previsible en aquests mesos d'agobiant precampanya in crescendo al nostre estat. Sarkozy havia aparegut novament com un líder competent i dinàmic, que es preocupava de tot allò que pogués afectar els interessos del seu país fins a extrems mínims. Però, la veritat, després d'aquella sensació inicial, si un ho analitza fredament, no n'hi ha per a tant. Fins i tot goso dir que al marge d'una nova operació de màrketing personal, el president francès va resoldre ben poca cosa. Anem a parts.

Primer de tot, l'incident, com es coneix, va ser originat per una acció fraudulenta i il·legal d'una organització francesa. Al marge dels 103 infants txadians, els afectats han estat les famílies franceses que dipositaren la confiança en l'oenagé, els periodistes d'aquella mateixa nacionalitat, i la tripulació -pilots i hostesses- de la companyia de transport aeri espanyola. Cert personatge utilitzà el terme humiliació per referir-se a la posició en què restaren el govern i la diplomàcia espanyola davant l'enèrgica reacció del president francès. Deixant de banda el debat sobre el paper i les condicions de cadascú en la seua negociació amb les atoritats del Txad, per a mi els autèntics humiliats són les autoritats i els ciutadans francesos, doncs han estat compatriotes seus els que han delinquit i han causat tot aquest trist afer. En conseqüència, davant aquesta acció ignominiosa comesa per ciutadans de França, era el govern de l'estat veí a qui li corresponia en gran part la responsabilitat d'intervenir en aquest afer i facilitar al mateix temps l'acció de les autoritats espanyoles en aquell estat africà. Havien de portar la veu cantant, però sense arribar a l'extrem del viatge llampec presidencial.

Realment, el vol de Sarkozy cap al Txad sobrava. Sobrava des del moment que en aquell instant ja s'havia demostrat la innocència dels periodistes i les hostesses a qui el president francès s'havia proposat anar a buscar i emportar-se. N'hi havia prou en proporcionar un avió i que recollís a tots plegats per transportar-los als seus respectius països. Doncs no n' hi havia prou. En la seua croada de narcisisme polític i mediàtic, havia de ser ell, Nicolas Sarkozy, qui en persona havia d'encapçalar aquella acció alliberadora. Que, com s'ha dit, d'alliberadora res de res, des del moment que de facto periodistes i hostesses estaven ja fora de tota sospita.

Però la cosa no ha acabat aquí. Ara Sarkozy amenaça de tornar a volar cap al Txad perquè els membres de l'organització detinguts i autors del delicte siguin portats i jutjats a França, amb un total menyspreu cap les autoritats i la justícia del país africà. Per un costat, veiem que comença a aguaitar aquell Sarkozy xenòfob i intolerant contra qui més d'una personalitat i un mitjà ens advertia durant la campanya de les eleccions presidencials franceses (entre ells, el jugador del Barça Thouram). Per un altra, el president francès està donant una dimensió al cas que senta un precedent que pot enterbolir les relacions internacionals. D'acord que ens trobem davant d'un fet del tot rebutjable i greu com és traficar amb 103 nens africans, aduint suposats motius humanitaris, i d'ampla repercusió pel nombre de persones que n'han resultat afectades. I també és cert que la justícia i les presons en països del tercer món deixen molt a desitjar en molts aspectes. Però estem parlant d'un delicte comès en un país sobirà, que afecta ciutadans seus i que ha aplicat la seua norma judicial sobre els malfactors. Com tampoc és la primera vegada que ciutadans de la Unió Europea han estat enxampats cometent delictes en països tercermundistes i han acabat engarjolats en presons de condicions infrahumanes, o fins i tot se'ls ha condemnat a la pena capital. En alguns d'aquests casos hi ha hagut accions encarades a garantir la integritat d'aquests europeus en el seu captiveri i campanyes destinades a impedir la seua execució sobre aquells que va recaure la pena de mort. Però que jo sàpiga, ningú, cap govern europeu no ha qüestionat en cap cas l'acció de la justícia dels estats on la seua legalitat ha estat violada per ciutadans de la Unió.

Contrasta com s'ha dut a terme el cas dels tripulants espanyols. Imputats inicialment com a possibles còmplices i coneixedors del delicte comès per l'oenagé, finalment han estat declarats innocents i alliberats. Al marge, hi ha hagut l'acció de la diplomàcia espanyola, no tan espectacular ni tan sorollosa, que, amb totes les dificultats que hi ha hagut, ha dut a terme amb discreció les negociacions pertinents i ha respectat l'acció de la justícia txadiana, amb el resultat feliç que coneixem pel que fa als pilots.

Resumint, l'enèrgica acció de Sarkozy ha estat una més de les seues contínues representacions amb objectius mediàtics des que assolí la presidència. Més en uns moments en què comencen a sorgir-li els problemes interns i les crítiques, com la recent vaga dels transports, amb la qual cosa li feia falta alguna acció per poder revitalitzar la seua imatge. I preparem-nos, perquè veient l'estil d'actuaó aquest personatge, tenim sarkozynades d'aquest calibre per a estona mentre ocupi les dependències del Palau de l'Elisi. És de desitjar que la cosa no passi d'aquí, de meres operacions d'imatge, perquè si ja comença qüestionant la legalitat d'un país sobirà i tenint en compte la seua primigènia fixació amb l'Iran, a saber on és capaç d'arribar aquest prepotent megalòman de la política.

-----------------------------------
(L'edició d'avui de La Vanguardia, a les pàgines 8 i 9 publicava sengles articles sobre l'actuació fraudulenta d'algunes oenagés a la regió de Darfur, "Nos engañan, nos engañamos" i "El infierno bondadoso")

divendres, 2 de novembre del 2007

REIALS INOPORTUNITATS

Portem uns mesos en què la reialesa espanyola, pel motiu que sigui, no para de sortir en els mitjants. A l'estiu, pel malaurat episodi de la portada d'El Jueves. Deixant de banda l'obscenitat i el mal gust, més obscena fou la mesura de la retirada de la revista en qüestió dels quioscos per un mandat judicial, mesura que casa poc en un país (suposadament) democràtic i en ple segle XXI. L'acció, sens dubte, va tindre els efectes contraris als que es pretenia: més publicitat per a la revista (a internet la portada fou publicada en múltiples pàgines web) i la imatge de la Casa Reial per terra per la mala premsa que assolí la resolució judicial. Entre finals de l'estació estiuenca i començaments de tardor, sorgeix la polèmica de la crema de retrats del rei, amb les consegüents persecucions judicials i, altrament, amb la proliferació de més manifestacions crematories, al mateix temps que s'obria per enèssima vegada el debat sobre la dicotomia entre monarquia i república. No estava prou tocada la imatge del rei Joan Carles I i la Casa Reial en conjunt, quan sorgeix una nova polèmica al seu entorn: la de la visita que ha d'efectuar als enclavaments espanyols al nord d'Àfrica, Ceuta i Melilla, el primer cop que ho fa després de trenta-dos anys de regnat.

Com no podia ser menys, la resposta del govern del Marroc ha estat irada, davant uns territoris que reivindica com a propis (reivindicació que considero justa), manifestant aquest sentiment, pel que acabo de llegir recentment, per la crida a consultes del seu ambaixador a Espanya. Enfront hi haurà els qui defensaran a ultrança l'espanyolitat de les dos places africanes, els mateixos que s'esquincen les vestidures quan algú de la reialesa britànica visita Gibraltar. Sembla ser que en això de les reivindicacions territorials hi ha graus de legitimitat (tot considerant la posició espanyola en l'afer gibraltareny també justa).

Però és que la inorpotunitat d'aquesta visita en hores baixes per a la monarquia, no ve ja sols pel fet de tornar encendre una altra crisi hispano-marroquina. Es produeix enmig d'un context que no podia ser menys adient degut a un esdeveniment que ha tingut lloc aquesta setmana: el coneixement de la sentència contra els acusats del brutal atemptat de l'11-M.

La resolució del judici i les comdemnes establertes (amb l'inici d'una vaga de fam per part dels condemnats), de ben segur que no han agradat ni gens ni mica a l'univers islamista. Un islamisme militant que com ha quedat demostrat ha estat al darrere del magnicidi de l'11-M, que ens els seus comunicats continua assenyalant l'estat Espanyol com un objectiu a atacar i que al mateix temps representa un territori a reconquerir segons els seus principis. Perquè en les seues proclames, els islamistes d'al-Qaida no sols assenyalen els dos enclavaments de Ceuta i Melilla com a antics territoris de l'Islam a recuperar, sinó també al-Andalus, que algú interpreta com a Andalusia, però que en realitat amb aquest terme els musulmans es refereixen a la Península Ibèrica, o com a mínim a la part del territori peninsular que restà sota el seu domini.

Per als musulmans, qualsevol indret on durant molt de temps hi han governat, el consideren territori de l'Islam. Indrets on hi han viscut, on han enterrat el seus difunts, on han edificat les seues mesquites, on han exercit les seues oracions, etc., i que malgrat haver estat expulsats o passar el govern del territori que pertoqui a altres mans, passi el temps que passi, allò sempre serà territori pertanyent a la comunitat de creients islàmica. No vol dir això que tots els musulmans pensin que és raó suficient per intentar recuperar i reconquerir tot aquest antic patrimoni, que dins Europa, val a dir-ho, no sols comprèn gran part de la Península Ibèrica (amb Portugal i la major part d'Espanya), sinó també estats que formaren part de l'Imperi Turc (Grècia, Xipre, Bulgària, Romania, Hongria, Sèrbia, Macedònia), Malta i les illes de Sicília, Còrsega i Sardenya (ocupades un temps durant l'Edat Mitjana), ignorant ara mateix si me'n deixo cap (no he inclòs ni Albània ni Bòsnia-Herzegovina, comptant que, si bé oficialment no són musulmans, sí ho és la majoria de la seua població). Per als islamistes, apart dels enemics a batre (Occident amb els Estats Units al capdavant), els territoris esmentats són objectius que han de tornar a mans dels creients. Val a dir que fins i tot Khomeini, el líder xiïta iranià, en el seu testament va deixar estipulat que calia recuperar la unitat de l'Islam des de les Filipines fins a al-Andalus. Amb tot, cal aclarir que els islamistes d'al-Qaida, musulmans sunnites, i els xiïtes pertanyen a dos branques de l'Islam històricament irreconciliables.

Per tant, en un context en el qual s'acaben d'imposar un seguit de penes de presó als islamistes causants de l'11-M, en què l'Estat espanyol a més està duent a terme una persecució implacable contra aquests moviments radicals islàmics (que ho ha de fer) i, al mateix temps, està participant en accions internacionals a l'Afganistan i al Líban, coses que en conjunt el posen en el punt de mira del terrorisme d'al-Qaida, enmig d'aquest de tot plegat a algú se li ocurreix organitzar una visita dels monarques espanyols, en hores baixes de popularitat, a Ceuta i Melilla. Esperem i desitgem que l'única conseqüència d'aquesta inoportunitat majúscula sigui sols una crisi diplomàtica més amb el govern del Marroc.