dilluns, 10 de desembre de 2007

MALES EXPERIÈNCIES, MALES SENSACIONS

L'1 i 2 de juny de 2000 vaig assistir a unes jornades d'arxivística a la localitat madrilenya de Valdemoro. Deixant de banda els continguts i el profit que en vaig treure de les jornades, dins del conjunt de records en guardo dos de negatius. El primer està relacionat amb un afer que vaig patir in itinere: trobant-me viatjant de nit amb tren fins a Madrid (el Costa Brava), en un moment del trajecte em començà a turmentar una molèstia i un dolor intens a l'espatlla. En arribar a la Villa y Corte, vaig prendre un taxi que em portà fins a urgències de l'Hospital Universitari Gregorio Marañón. Allí es desvetllà el misteri del meu turment: un maleït còlic nefrític (una pedra al ronyó, vaja!). Conseqüència: el primer matí de les jornades vaig passar-lo voltat de metges i infermeres i acompanyat d'altres pacients d'urgències. Un parell de calmants administrats mitjançant sèrum, i finalment vaig poder abandonar aquella primera etapa del meu periple madrileny. Al costat de la bossa del meu equipatge s'hi afegí un enorme sobre amb el meu historial i una radiografia, i amb tot plegat vaig fer cap a Valdemoro. Qui havia de dir que un mateix dia havia d'estar dos vegades entre Pinto i Valdemoro!: primer de forma figurada amb l'episodi dolorós, i posteriorment en el transcurs de la segona part del viatge, on físicament vaig estar entre les dos localitats madrilenyes.

La segona mala experiència es produí el segon dia de la meua estança a la Comunidaz de Madrid. I més que de mala experiència, potser millor parlar de mala sensació. Fou durant l'exposició d'una de les ponències de les jornades, concretament una presentada per l'associació d'arxivers de Madrid. Versava aquesta sobre un estudi i anàlisi de la situació dels arxivers a l'Estat espanyol, impulsat per aquella mateixa associació. No sé si fou perquè l'exposició era en castellà, pel to de la veu dels personatges que van intervenir-hi, la forma d'enfocar-ho o tot això alhora, la qüestió és que en veure mostrar una munió de dades referides a les diverses comunidades autónomas, i que pel mig s'esmentava Catalunya, com una més al costat de les altres, vaig notar-me estrany, com si de sobte se'm trenquessin tots els esquemes i s'encengués una llum d'alarma indicant que alguna cosa no funcionava. Sens dubte que no era la primera vegada que em trobava al davant amb un estudi comparatiu amb xifres vinculades a alguna qüestió relacionada amb els territoris que comprèn l'Estat espanyol. Però, què voleu que us digui! Aquell dia i en aquella ocasió vaig experimentar aquella mala sensació, la qual no crec que fos un efecte del còlic nefrític patit el dia abans (per cert, del tot superat en aquells moment).

A saber quin era el tarannà i la forma de pensar dels personatges que feien l'exposició. Però, una cosa és certa: per als espanyolistes, Espanya és sol una i indivisible, i l'existència de diverses comunitats obeeix com a molt a les peculitaritats pròpies de cada territori. En definitiva, per a ells tots aquests territoris han de tractar-se per igual, i de cap de les maneres accepten i són incapaços de concebre qualsevol tret diferencial que trenqui els seus esquemes mentals. I no cal dir-ho, sobretot per al més rancis, és motiu d'irritació i consideren una aberració que des d'un dels territoris es pugui plantejar la segregació de la resta d'Espanya. I de donar-se el cas, no han de ser els habitants del territori que vol segregar-se els que decideixin, sinó que ha de ser el global de la població de l'Estat espanyol qui hauria de donar l'última paraula d'acord amb les seues conviccions.

En definitiva, per als espanyolistes el conjunt dels catalans no som més que uns espanyols més i perceben com un autèntic disbarat ja no sols que hi hagi qui reivindiqui la independència, sinó el mer fet de considerar-nos diferents a la resta dels habitants de l'Estat i la nostra mania de parlar i escriure en català. Però amb tot també la hipocresia fa acte de presència dins del pensament d'aquests garants de la unidad patria. Perquè una cosa és que ens considerin a tots espanyols, però no per això ens tenen per igual i de vegades se'ls hi escapa tot el contrari. Cal rememorar aquell exabrupte d'Esperancita Aguirre quan en referir-se l'afer de l'opa de Gas Natural a Endesa, va soltar allò de què l'empresa elèctrica no havia de sortir del "territorio nacional". Tracte desigual que també s'ha encomanat al Govern de l'Estat (el Gobierno de España), estigui qui estigui al capdavant. Ho hem comprovat al llarg del temps i últimament amb la qüestió de les infraestructures, malauradament de recent actualitat: l'apagada de Barcelona a l'estiu, el caos de rodalies, els conflictes de la construcció i el traçat de la via de l'AVE, la gestió del Prat, etc., adobat amb la xulesca i prepotent actitud de la Maleni, aquella mena d'aprenent de folklòrica, aquella de l'"antes partía que doblá". I tantes altres...

Ja podem tenir Estatut (mutilat), ja poden sortir al carrer 200, 700.000, un milió de persones. Què representen tots aquests españolitos díscolos enmig del conjunt general? Això sí, que no ens passem de la ratlla. De seguit enarboren la Constitució per recordar qui mana i de propina algun general de tant en tant ens fa memòria que l'exèrcit és el garant de la unitat territorial de l'Estat espanyol.

Hi ha un moment que un creu conèixer i entendre bé certes coses del seu entorn i sense adonar-se, veu que paulatinament va esborronant-se la seua pròpia welstanchaung. En el meu cas no sé si fou a partir d'aquella mala sensació a les jornades de Valdemoro, o abans o després, és igual. El cert és que conforme ha anat passat el temps i de forma progressiva, amb tot el que anat veient, escoltant i aprenent, se m'ha anat fent cada cop més estranya Espanya.

2 comentaris:

Jordi ha dit...

Per a gent com jo ja fa segles que Espanya ens és extranya,no només extranya sinó hostil, i una animalada tant gran que molts com jo farem tot el possible per a que el nostre país sigui el que vulguin els catalans, i no el que vulgui un país artificial anomenat Espanya.

Felicitats per l'escrit.

Anònim ha dit...

estranya no extranya.
tan no tant
uf! aquesta ortografia.
Des del maresme.