dimarts, 8 de juliol del 2008

RECORDS PER A DOS GRANS PERSONES QUE ENS HAN DEIXAT

A pocs dies de l'inici de l'estiu em colpí força la notícia del decés de dos persones especialment apreciades per mi: Montserrat Vicens Reig i Josep Cervelló Rius. Tres dies de diferència es portaren. Montserrat Vicens morí a Solsona el dia 26 de juny. Josep Cervelló, a Barcelona, el 29. Les circumstàncies, però, van fer que me n'assabentés el mateix dia, amb poques hores de diferència.

Montserrat Vicens Reig, l'entranyable señorita Montse, com molts i moltes sabreu, exercí de mestra al parvulari de la Colònia Fàbrica, comptant amb el suport i la col·laboració en la tasca docent de Rosita Tarragó Garciapons. Montserrat Vicens era de Solsona. No sé exactament quan començà a impartir el seu mestratge, imagino que devia ser cap a inicis dels anys seixanta i el finalitzà a mitjans dels anys noranta (sento no poder precisar més aquestes dades). Els dies laborables, mentre estava a Flix, residia al casino. De fet, era comú (i ho és encara si no vaig errat) que tots els tècnics solters, empleats per l'electroquímica, visquessin en aquell edifici singular del barri. Per a la Montserrat Vicens era, a més, un lloc ideal: el parvulari estava just a l'altre costat de carrer del casino. De fet, tots els infants que esperàvem al seua arribada a les 9 del matí o a les 3 de la tarda, romaníem expectants tot mirant l'entrada del casino, i quan ella apareixia sortint per la porta de la residència, iniciàvem el nostre cor de rebuda amb la cantarella "La señorita Moooontseeee!", repetint-ho les vegades que convingués, fins que arribava, es feia posar en fila i entràvem dins el parvulari. Fou allí on jo, com tants d'altres, vam aprendre a llegir i escriure (encara recordo els Amiguitos, els quaderns de mostres i els propis exercicis d'escriptura que ens posava a la llibreta), a comptar i a sumar, les primeres nocions de coneixements generals (amb El Parvulito, de l'Editorial Alvarez) i fins i tot unes nocions d'anglès. Com és comú en un parvulari, les cançons infantils també formaren part de les activitats que realitzàvem (algunes en català), i tanmateix les manualitats. A la primavera, com altres infants, solia portar-li un ram del flors collides al meu jardí, i que rebia amb gran goig. Una de les qualitats de la Montserrat Vicens era el seu bon caràcter, amb un somriure gairebé sempre present al seu rostre. Quan vaig acabar els pàrvuls, la relació amb la señorita Montse continuà, tot i que la veia en comptades ocasions. Quan uns anys després vaig fer la primera comunió, als pocs dies va cridar-me i m'obsequià una capsa de bombons (encara conservo la capsa!). No cal dir que les trobades es van anar fent més esporàdiques. Una d'aquestes, i probablement l'última, fou a l'estació de tren de Flix. Allí em revelà alguns dels seus mètodes per conduir les classes i com ens distribuïa estratègicament perquè tothom en pogués treure més rendiment dels seus ensenyaments. I com deia, probablement fou aquella l'última ocasió que vaig veure-la, deu fer cosa d'uns deu anys, si fa no fa.

Josep Cervelló Rius, lo tiet Josep, va nàixer a Flix el 29 d'octubre de 1917. Féu els seus estudis superiors de química a Saragossa. Segons les dades que disposo, ingressà a l'electroquímica l'1 de maig de 1940. L'1 de març de 1949 ascendia a tècnic cap i l'1 de juliol de 1970 es convertia en el primer (i fins ara únic) director de la fàbrica nascut a Flix, com molt bé ens recordava Pere Muñoz al seu bloc. El 31 d'octubre de 1981 es jubilà i es traslladà a viure a Barcelona. Casat amb Paula Collazos Aguilà (la tieta Paula), el matrimoni tingué tres fills, Josep, Assumpció i Teresa. Ell i la seua muler eren dels familiars amb qui sempre van mantindre una relació força estreta. Força diumenges, després de la missa d'11 a la capella del barri, amb el meu pare anàvem a visitar els tiets, i fixa era la visita del dia de reis per anar buscar el regal que a casa seua m'havien portat (la tieta Paula és la meua padrina). Ja, més gran, vaig poder gaudir de la seua conversa tant a les visites que de tant en tant els tiets ens feien a casa meua, a Flix, o a les estades que vaig fer més d'una vegada al seu domicili a Barcelona, on sempre vaig ser ben rebut i acollit. També era prou coneguda la seua afició a l'esport, sobretot al tennis, que practicà des de ben jove fins fa no massa anys. Quan jugava a les pistes del barri (llavors no n'hi havia d'altres), a prop d'on vivia jo, tot i no veure'l ja es feia notar sobretot quan algú fallava alguna sacada i pronunciava un "no!" amb un to força peculiar. La vida va anar transcorrent, i l'arribada dels néts fou sens dubte un dels esdeveniments que més satisfacció li comportà: la Neus, el Jordi, la Laia i la Meritxell. Però aquest pas inexorable del temps també li començà a passar factura amb més d'un ensurt que li comportà l'atenció hospitalària. Tanmateix, les seues visites a Flix van començar a disminuir, limitant-se a compromisos importants i si la salut li permetia. No obstant, el contacte mai s'aturà, ja que esporàdicament des de casa ens hi posàvem en contacte per telèfon, com a mínim per Nadal i per Sant Josep.

Fa dos setmanes, seria dimecres o dijous que la meua mare em comunicava que l'havia trucat la Josefina, la muller del meu cosí Josep, informant-la que lo tiet Josep estava ingressat i molt greu, i que molt probablment no se'n sortiria aquesta vegada. Van ser uns dies d'espera de què la fatídica notícia arribés un moment o altre. Entremig, el dissabte dia 29 de juny, cap a mitja tarda, mentre em trobava manejant l'ordinador, la meua mare s'aproximà explicant-me que li havien dit una cosa que em faria molt de pesar: feia pocs dies havia mort la señorita Montse (el dia 26 de juny, com m'aclarí dies després la Rosita Tarragó). Certament fou una notícia que em va commoure, tant per l'apreci com pel que representà la Montserrat Vicens en la meua infantesa. No obstant seguíem esperant que arribessin noves de Barcelona. A la nit, al voltant de les 10 vaig trucar a casa dels tiets, sabedor que alguns dels meus cosins hi pernoctaven aquells dies. Va contestar-me la Laia, la filla de Josep i Josefina. "Com està el teu avi?", vaig preguntar-li. Amb veu entristida va donar-me una resposta breu i contundent: "Ha mort!".

Señorita Montse i tiet Josep, per tot el que heu sigut i heu representat per a mi, no podia estar-me sense dedicar-vos unes sentides paraules de record.