"MILLENIUM", O ELS PERSONATGES QUE BEUEN MOLT DE CAFÈ

Recordo que farà cosa d'un any i mig que vaig veure a l'aparador d'una de les llibreries de Flix el primer volum de la trilogia Millenium, el títol del qual va cridar-me l'atenció, Els homes que no estimaven les dones, d'on vaig poder llegir la breu ressenya inclosa a la faixa que envoltava el llibre. Poc després algú que ja l'havia llegit em comentà que l'argument de la novel·la girava a l'entorn de casos de corrupció empresarial, d'escàndols i assassinats a Suècia. Seguí a tot això la lectura de ressenyes i els comentaris que de tant en tant apareixien als mitjans de comunicació (televisió, premsa, internet) destacant l'èxit que havia assolit l'obra, l'assabentar-me que el seu autor, Stieg Larsson, morí abans de veure la trilogia impresa, i la publicació del segon i tercer volum de la sèrie, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina i La reina al palau dels corrents d'aire. Aquest passat Sant Jordi em vaig decidir per comprar el primer volum, amb la intenció de, un cop acabada la seua lectura, si complia les expectatives que generava tot el que havia sentit a dir i llegit, continuaria la resta de la sèrie amb els dos volums següents. Vaig haver-me d'esperar al mes d'agost per iniciar Els homes que no estimaven les dones, amb la Festa Major pel mig i resistir-me a la tentació d'anar a veure cap de les dos sessions de la pel·lícula basada en la novel·la. La decisió fou absoluta en finalitzar-la: a la mínima oportunitat adquiriria els altres volums de la sèrie, cosa que vaig fer a mitjans de setembre. Fa dos setmanes, liquidava el tercer llibre. Sincerament, no m'han decebut gens, han estat de les millors obres, de les millors novel·les que han passat per les meues mans, i que m'han despertat força emocions (fins i tot, ho confesso, em va fer saltar llàgrimes cap al final del tercer volum, després d'unes pàgines de molta tensió).

No afegiré més coses sobre una trilogia arxicomentada, sols cal anar a cercar pel Google, i trobareu infinitat de blocs, articles de revista, etc. que en fan menció. Em cenyiré a uns punts concrets, i sense entrar en el contingut de l'argument (per respecte a qui no se'ls hagi llegit encara). Els tres llibres, certament, tenen un lligam per un seguit de fets i personatges, sobretot, que els entrellacen. Però hi ha una bona diferència entre el primer volum i els altres dos: mentre que Els homes que no estimaven les dones conforma una unitat argumental gairebé independent, els següents, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina i La reina al palau dels corrents d'aire, es pot dir que no tenen sentit un sense l'altre. Els fets que trascorren en el tercer volum són conseqüència directa dels que es narren en el segon, però és que aquest també queda coix si no es continua fins al final de la història que es resol definitivament al tercer.

Un elevat nombre de personatges apareix al llarg de tota la trilogia. N'hi ha que els trobem sols en un dels volums, assolint un protagonisme destacat o discret segons les circumstàncies. Hi ha personatges que apareixen en dos dels volums. I finalment, hi ha aquells que els trobem al llarg de tota la sèrie. En especial són dos els que acaparen tot el protagonisme: el periodista Mikael Blomkvist i la Lisbeth Salander, una noia genial i mentalment superdotada. Tots dos representen l'epicentre al voltant del qual es desenvolupa la trama de tota la sèrie i es satel·litzen la resta de personatges. No obstant, si Blomkvist centralitza tota l'acció en el primer volum pel seu paper als voltants dels afers Vanger i Wennerström, com un autèntic forat negre la Lisbeth Salander acapara el protagonisme de l'argument en els altres dos volums, ja que tot els esdeveniments giren a l'entorn seu.

En tots tres volums hi ha una qüestió que roman latent: el sexe. Aquest es veu reflectit des de dos vessants totalment oposades. La primera en què el sexe és vist pels personatges com una forma més de relació i d'afecte, des d'una òptica positiva. Mentre que per un altre costat, n'apareix la cara més negra, la vinculada a la violència i el maltractament a les dones, les pràctiques sexuals aberrants, la pederàstia i la delinqüència associada al tràfic de prostitutes. D'alguna manera, és aquesta cara negativa del sexe la que genera tota l'espiral de l'argument de la trilogia que cobreix d'un embolcall malèfic tots els personatges (els dos principals, Blomkvist i la Lisbeth Salander ho pateixen directament), barrejat amb les trames de corrupció política i empresarial que hi són lligades.

Finalment, hi ha un altre element que surt al llarg de tota la història i de forma reiterada: el cafè. Els personatges de Millenium, en conjunt, consumeixen litres i litres d'aquesta infusió durant tota la narració. I no és estrany. Amb el ritme trepidant en què transcorren tots els fets (i el clima frescot suec) els fa molta falta aquest beuratge estimulant.

Les crítiques que havia llegit, totes elles positives, no eren fetes en va ni interessades. Tot i la seua divulgació mediàtica, es pot comprovar que no es tracta del típic bestseller adobat d'una prèvia campanya publicitària. Fins i tot, val a dir que escriptor de la talla de Mario Vargas Llosa l'ha elogiat públicament. Qui no ho hagi fet encara (i disposi de temps), li recomano la lectura d'aquesta magnífica trilogia, no el decebrà.

"LA CALAVERA, PRIMENTÓ I CEBA!"

Avui és el dia de la festivitat de Tots Sants. De les antigues tradicions lligades a aquest dia pràcticament ens queda la visita al cementeri per retre homenatge als nostres difunts, i les de caire culinari, com el consum de panellets, castanyes i moniatos i les típiques castanyades que alguns mantenen. Per altra banda, veiem com s'imposen altres pràctiques vingudes de fora, i la vespra de la festa, prop de la mitjanit un munió d'infants i joves difressats d'éssers monstruosos van per les llars demanant dolços, a la vegada que empastifen els carrers i tot el que es troben pel davant amb esprais. I per cert, aquests joves i infants. per rematar aquesta tradició forània, diuen que celebren Halloween (!!!). Certament, potser aquest nou costum s'acabi implantant -de fet, ja fa cosa d'uns anys que va-, però sempre serà quelcom que ha vingut de fora, amb l'afegit del canvi del nom de la celebració.

Als informatius ens parlen de molts indrets on un costum arrelat és treure al carrer per Tots Sants carbasses que prèviament han estat buidades del seu contigut, i després incidint en la seua pell se'ls ha modelat una cara d'aspecte grotecs i, per acabar, al seu interior se li fica un focus de llum, sigui una espelma, una bombeta o una llanterna. Segurament un associarà aquest costum als Estats Units d'Amèrica, on es fa. Avui, en un reportatge del Telenotícies de TV3 es feia esment d'aquesta tradició en diversos indrets de l'Estat espanyol, i de Catalunya en concret, i no com a pràctica copiada de fora, sinó arrelada des de fa generacions. Doncs sembla ser que a Flix, fa molts anys també era una tradició on hi participaven els infants. Un cop preparada la carbassa amb la cara grotesca i una espelma encesa a dins, els nens i nenes la passejaven pels carrers del poble tot cridant "La calavera, primentó i ceba!", acabant-se convertint en una autèntica competició de veure qui cridava més. És poc el que he sentit a dir d'aquest costum a Flix, però de ben segur que es feia.

Amb el preceptiu treball de recerca que calgui, no seria millor recuperar aquesta tradició i no continuar amb aquests empastifadors ocasionals que no respecten ni automòbils ni mobiliari urbà? I, per suposat, per celebrar Tots Sants, no Halloween.

DOS MULES PER A FRANCO

En una entrada del bloc de l'any anterior feia esment d'un seguit de petits incidents que es produïren a Flix durant l'estada de Franco el 31 de maig de 1949. Se'n fa esment de tots ells, més breument, en un dels panells explicatius que hi ha a l'exposició que hi ha a Ca Don Ventura, dedicada a l'electrificació de Flix i la construcció de la central hidroelèctrica i l'embassament i la posterior inauguració d'aquest complex pel cap de l'Estat. Doncs bé, ahir dissabte un dels visitants de l'exposició, després de llegir aquell panell se'm dirigí per explicar-me una altra anècdota d'aquell dia i de la qual en fou testimoni, i que transcric perquè no té pèrdua.

En el seu trajecte pel centre de la població, la comitiva del cap de l'Estat havia de passar pel costerut carrer Calvari. Llavors aquesta via no disposava de cap coberta d'asfalt ni de llambordes: el sòl era tot de terra. El dia anterior a la visita de Franco havia plogut, cosa que féu que el carrer Calvari quedés moll amb el conseqüent perill de lliscament per a tot vehicle que hi circulés. Davant aquest imprevist, les autoritats locals sol·licitaren als responsables de l'electroquímica que operaris de la fàbrica hi aboquessin i expandissin carbonilla al llarg de totel carrer Calvari per tal de solucionar el problema, cosa que es féu, però que no serví de res. Quan l'automòbil amb el cap de l'Estat es disposà a pujar pel carrer Calvari, arribà a un punt de no avança ni avançaràs. Finalment s'hagué de recórrer a dos mules perquè arrosseguessin el vehicle on viatjava el caudillo i fer-lo sortir d'aquell entrebanc.

L'automòbil que transportava a Franco, tot un cap d'Estat, estirat per dos mules. Una imatge que sembla treta d'una pel·lícula espanyola cutre de la postguerra (i en blanc i negre me la imagino), però amb la circumstància de què fou un esdeveniment (una anècdota més ben dit) real, i a més a Flix.

EL NOSTRE PATRIMONI FERROVIARI

"A las siete y cinco minutos arrancó el tren especial de inauguración que iba á efectuar la del trozo comprendido entre Mora la Nueva y Fayón. Cuatro coches y una máquina componían el tren. Almorzamos en el coche salón que se convirtió en un momento en un comedor, y una tras otra fueron pasando las estaciones que nos separaban de la primera de las dos citadas. Hízose breve el viaje gracias á la amabilidad y amena conversación, de los compañeros de expedición, y llegamos á Mora la Nueva donde la empresa de los Directos ha levantado una estación de primera clase, rodeada de jardines y compuesta de tres vastos cuerpos de edificio. Se ha dado tanta importancia á dicha estación, porque afluirán á ella muchos caminos de alimentación y por ser centro de extensa y feraz comarca. En el vasto terraplén que se extiende ante el edificio habíase levantado un altar. Desde él bendijo el sacerdote la línea que iba á recorrer la locomotora y los cientos de curiosos que se apiñaban deseosos de presenciar la ceremonia y de ver como por primera vez sobre los inflexibles carriles se deslizaba la oscura masa del tren que, animado por el vapor de agua, atravesaba el Ebro, llevando el progreso hacia hasta aquí regiones poco menos que aisladas. Subimos de nuevo á los coches después de la bendición, silbó la locomotora y partió el tren. La inauguración comenzaba. Entonces se sirvió la comida. Se salvó el Ebro por el puente de García, soberbia mole de hierro sustentada por gruesas pilas; aparecieron y desaparecieron las estaciones de Flix, Ribarroja y otra cuyo nombre no recordamos y tras de un recorrido de unos 40 kilómetros, llegamos á Fayón, situado en la confluencia del Ebro y del Matarraña. [...]"

(A. Riera, "De Mora la Nueva a Fayón", a La Vanguardia, 25 de gener de 1892, 2-3.)

Com s'haurà pogut comprovar, aquest és el relat aparegut a La Vanguardia del viatge que inaugurà el tram de ferrocarril que va de Móra la Nova fins a Faió, i tenint en compte la data en què es publicà, és molt probable que l'esdeveniment tingués lloc el dia 24 de gener de 1892. El periodista fa menció al públic que assistí a l'acte de Móra la Nova, però és més que probable que aquest primer comboi fos contemplat i admirat pels habitants de les poblacions per on passà per primera vegada, entre elles Flix. En una notícia anterior, publicada unes setmanes abans, el 2 de gener, informa que ja s'havia concedit a l'empresa propietària de la línia -la Compañía de Tarragona a Barcelona y Francia- el pertinent permís per inaugurar el citat trajecte, un pas mes cap a la consecució de la línia directa entre Barcelona i Saragossa, de la qual, segons resa la mateixa nota "Faltará, pues, el trayecto de la Puebla [de Híjar] á Fayón, en el que se trabaja activamente". Durant molts anys, gairebé durant tot el segle XX aquesta fou la línia principal que uní la Ciutat Comtal amb la capital aragonesa i, tanmateix, Barcelona i Madrid. No seria fins a la dècada dels 80 quan es començà a prioritzar la línia de Lleida, consolidada encara més avui en dia amb el pas de l'AVE.

L'arribada del ferrocarril representà un gran pas endavant per a aquest territori, podríem dir que permetia per fi gaudir d'un mitjà ràpid de transport a unes poblacions que fins al moment sols havien comptat com a via de comunicació principal el riu Ebre, i amb totes les dificultats que llavors comportava la navegació fluvial (de fet, el tren fou un seriós competidor que marcà el declivi d'aquell antic mitjà de transport). Goso dir que s'obria una porta cap a la resta del món a un territori i una col·lectivitat humana històricament aïllats. A més, el nou sistema de transport suposà per als habitants de la Ribera d'Ebre establir uns vincles molt més intensos amb el territori del Camp de Tarragona, especialment amb Reus i Tarragona i també, de retruc, amb Barcelona. Per a Flix en particular, la presència de la línia de ferrocarril fou un dels factors que determinà i decidí la instal·lació de l'electroquímica cinc anys després, el 1897, amb tot l'impacte que ha suposat la presència d'aquest complex industrial per a la nostra població durant més d'un segle.

Contràriament a aquest ensutiasme dels primers anys, ens trobem amb la situació actual, derivada, sobretot per la prioritat donada a línia Barcelona-Lleida-Saragossa (ja esmentat més amunt), i, en conseqüència l'abandonament que ha patit el trajecte de Reus-Casp-Saragossa. Però no és aquesta la qüestió que ha motivat aquesta entrada del bloc, qüestió que de fet dóna molt de sí. Voldria abordar i incidir en un dels aspectes que ha estat també conseqüència del pas del ferrocarril pel nostre poble: el patrimoni ferroviari, el nostre patrimoni ferroviari.

Primera val a dir que no m'invento res que no s'hagi fet. I no cal anar massa lluny, dins a la nostra comarca ja hi ha almenys dos experiències. La més veterana és la protagonitzada per l'associació Amics del Ferrocarril de Móra la Nova, amb ambiciosos projectes en marxa, tenint en compte la importància que tingué l'estació moranovenca (de fet, fou un factor de progrés i creixement d'aquesta població, equiparable a l'impacte de l'electroquímica a Flix). I una altra població que vol revaloritzar el seu antic patrimoni ferroviari és Garcia. Fins als anys 70 del segle XX, Garcia va comptar amb estació de ferrocarril (jo encara la recordo activa). Sembla ser que ara hi ha en estudi un projecte per valoritzar en conjunt tot el patrimoni arquitectònic i industrial del municipi garcienc, i les antigues instal·lacions de l'estació entren a dins d'aquest estudi (vull afegir que fa poc vaig assabentar-me que l'existència de l'estació de Garcia tenia una destinació molt més ambiciosa: havia de ser un nus important d'una projectada línia de ferrocarril que havia d'unir Tortosa i Lleida, però que de moment no passà de projecte).

No podrien tenir una destinació semblant el complex d'edificis que hi ha a l'estació de ferrocarril de Flix: l'edifici principal, els antics habitatges, la cantina, el magatzem...? (ignoro ara mateix si es conserven les antigues casetes dels factors que hi havia molt abans d'arribar a l'estació) No valdria la pena, a més d'aquests edificis, fer una catalogació i un estudi i també, preservar i recuperar alguns elements característics: la campana (que a saber on para), el rellotge, l'indicador amb el nom de Flix fet amb rajoles, els antics mecanismes manuals de canvi d'agulles, fanals...? Amb els consegüents contactes amb l'empresa propietària i les administracions pertinents, no estaria de més endegar un projecte de museïtzació al voltant de tot plegat, i conservar tot aquest complex de manera que esdevingués un testimoni del que ha suposat (i suposa) el pas del ferrocarril per la nostra població, comptant que una de les construccions podria albergar un petit museu o centre d'interpretació, material per al qual no en faltaria entre objectes i fotografies.

Certament que no estan els temps per a massa alegries i per endegar segons quins tipus de projectes. Però crec que no està de més plantejar-ho, tenint en compte que existeixen experiències similars i que s'estan desenvolupant el llocs molt propers a Flix, i també el pes que ha representat la presència del ferrocarril a la nostra població. I que a més de que es conservin (i si escau, s'ampliïn) els serveis de trens de viatgers, que l'estació doni una imatge molt més amable, útil i enriquidora i no la degradant i trista de l'actualitat. Cal pensar-s'ho...