diumenge, 26 de desembre de 2010

DE COM ELS CULTURITZATS ALEMANYS VAN ABRAÇAR EL NAZISME

Una de les incògnites que sol plantejar-se un al voltant de la història del segle XX és com pot ser que la nació de la qual sorgiren grans referents de la cultura mundial -Kant, Goethe, Schiller, Schopenhauer, entre molts d'altres- acabés essent el bressol del règim polític més brutal i assassí que hagi existit mai. Si bé un seguit de condicionants polítics i socioeconòmics que es desenvoluparen durant la seixantena d'anys previs puguin aportar un seguit de pistes des d'aquesta òptica -unitat alemanya, primera guerra mundial i derrota, la crisi econòmica dels anys 30-, l'enigma rau en l'aspecte cultural. A això tracta de donar-nos una aproximació el llibre El misterioso caso alemán. Un intento de comprender Alemania a través de sus letras, de Rosa Sala Rose, llicenciada en filologia alemanya i doctorada en filologia romànica.

Rosa Sala ja va donar mostra del seu profund coneixement del nazisme amb Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo. A la seua nova obra -publicada el 2007, però reeditada el setembre de 2010-, l'autora vol anar molt més endarrere en el temps per cercar dins la literatura alemanya aquells textos i continguts que poc a poc anirien conformant un corpus ideològic que farien propensa a la societat alemanya (en especial, les classes mitjanes) a acceptar el règim nazi. Aquest periple s'inicia al segle XVIII fins arribar als inicis del XX. Moviments literaris com l'Sturm und drang, la influència de la corrent religiosa del pietisme, el descobriment de la Grècia antiga, la popularització (i l'apropiació) de la mitologia nòrdica, les interpretacions desviades o interessades dels textos dels grans literats, etc., aportaren progressivament elements que estigueren a la base de la visió que els alemanys tingueren del món, de la societat i de si mateixos. El gresol de tots aquests elements fou en gran part la classe burgesa, com destaca Rosa Sala. Lluny de l'autoritat política en mans de l'aristocràcia, però conscients del seu poder econòmic, els burgesos alemanys cercaran un element que els distingeixi, i aquest serà l'adquisició de cultura, de coneixements culturals (la Bildung; més endavant es parlarà de Kultur). Assumida la seua superioritat i orgullosos de la seua germanitat, menysprearan tota aquella persona que no entrés dins dels seus paràmetres, amb una animadversió creixent en especial cap als jueus, que acabaran representant en l'imaginari l'arquetip d'allò que és contrari i nociu envers els alemanys. Sentiments tots aquests que s'aniran estenent més enllà dels cercles burgesos dins la societat alemanya.

L'autora va desgranant poc a poc els seus arguments, recurrint a cites literals de textos que els avalen. Els títols dels diversos apartats són prou eloqüents, molts dels quals desprenen la ironia i fins i tot el sarcasme amb què són tractats determinats temes: "De cómo los alemanes se pusieron a leer", "De por qué a los burgueses les intimidan los artistas", "De cómo algunos alemanes se creyeron dioses", "De cómo los alemanes decidieron volverse griegos", "De cómo los alemanes soñaron con desnudarse sin pecar", "De cómo los alemanes convirtieron a los griegos al protestantismo", "De cómo los alemanes ya no saben si quieren ser griegos o germanos", en són un exemple. Un cert toc d'humor, però que al capdavall amaga l'origen d'un estat d'ànim que obrí les portes al més lamentable i terrorífic dels episodis històrics.

divendres, 3 de desembre de 2010

ENSURT PASSATGER... PERÒ ENSURT!

Segur que més d'un vam experimentar una sensació d'esgarrifança quan, durant els primers minuts del recompte de vots de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya, els primers resultats atorgaven fins a 3 diputats a Plataforma per Catalunya (PxC). Poc a poc, però, aquest tenebrós espectre va anar esvaint-se de l'escenari parlamentari, i les expectatives de què PxC obstingués representació, sortosament desaparegueren. Amb tot, restà a les portes d'aconseguir-ho. De l'extensa llista de candidatures que no van obtenir cap diputat, PxC és la que va obtenir més vots, amb més de 75.000 sufragis. Una altra dada a tindre en compte és que la segona circumscripció on obtingué més suport, després de Barcelona, fou la demarcació de Tarragona, amb més de 8.000 vots. I a Flix, com molts ja coneixereu, aquesta formació assolí uns no gens menyspreables 26 vots, cosa que la col·locava en setena posició dins la llista que candidatures que obtingueren sufragis a la nostra població (això sí, cal tenir en compte que per darrera del nombre de vots en blanc i nuls).

Alguna cosa vaig ensumar-me quan pocs dies abans de les eleccions, a la bústia de casa vaig trobar-eme amb propaganda i paperetes de votació de PxC, tot perfectament empaquetat. Quan hi ha eleccions, per a segons quines persones, no és el mateix portar la papereta del vot preparada des de casa que haver-la d'aconseguir al col·legi electoral, sobretot si té dubtes de a quina formació vol donar suport. Però si ja pot dur la papereta des del domicili, molt millor i d'aquesta manera no cal passar pel tràngol d'escollir-la entre la munió de candidatures que es troben al col·legi. I si a més es tracta d'una d'aquestes formacions amb mala premsa, però amb qui un se sent identificat, perfecte. A més del seu missatge xenòfob, que cala molt bé entre sectors de la població que miren amb desconfiança els immigrants, el fet que PxC pogués fer arribar les seus paperetes a totes les llars de Catalunya segur que ajudà al seu destacable suport aconseguit. I a saber que hagués passat si el PP no hagués fet ús del discurs anti-immigració, cosa que és més que probable que hagi restat vots a PxC.

L'historiador Xavier Casals, un dels màxims experts en l'estudi dels moviments ultra, si fa no fa pronosticava aquest resultat envers PxC pocs dies abans de les eleccions: que no assoliria representació, però que obtindria un nombre signficatiu de vots en conjunt, i molt en concret a determinades poblacions de Catalunya on hi ha constatat problemes amb la immigració. De fet, on PxC ha tingut més èxit fins ara i on el mateix Casals preveu que tornarà a ser així, és en les eleccions locals. Davant l'evidència, és de desitjar que el sostre polític d'aquesta formació no passi d'aquí.

S'ha de ser conscient que al voltant de la immigració hi ha un problema, que s'han comès errors des de diverses administracions i que, per tant, cal buscar-hi solucions. Però, ni gens ni mica, les que proposen Anglada i companyia (ni tampoc les de determinats sectors del PP).

dissabte, 13 de novembre de 2010

LA BANDERA ÒRFENA


Sols en una ocasió he tingut l'oportunitat de portar, ni que fos uns metres la bandera del Remei. Fou l'últim Dilluns de Pasqua -lo dia de l'ermita: Sisco Enseñat i Ramon Descarrega van insistir en que jo l'agafés a la processó del matí, la d'anada. Així ho vaig fer -i com vaig poder!- al llarg d'un breu tram del carrer Molí, fins que un cable elèctric que anava d'una vora a l'altra em féu aturar: s'havia d'abaixar la bandera i aquella maniobra per a mi ja era massa. "Això és cosa teua, Ramon! Uf!", i li vaig tornar a Ramon Descarrega, qui la va dur fins l'autobús. El vehicle, com de costum, esperava aparcat a la cruïlla davant del pont. Entre Sisco i Ramon plegaren la bandera, la van introduir a l'autobús, i cap a l'ermita!.

Aquelles últimes setmanes havia tingut diversos contactes amb Ramon Descarrega. Des de l'Ajuntament estàvem organitzant i muntant l'exposició fotogràfica sobre Dilluns de Pasqua. Com van fer altres veïns, Ramon també va aportar fotografies del seu recull familiar. Però no sols això: també un antic pal de la bandera del Remei i uns trossos de roba que tanmateix pertanyien a una antiga ensenya d'aquesta advocació de la Mare de Déu. Sens dubte, les fotografies foren les protagonistes d'aquella exitosa exposició, però la majestuosa presència d'aquella bandera li donava més realisme i solemnitat. I tot gràcies a la bona pensada de Ramon per aportar-la, cosa que féu amb molta il·lusió.

Ramon Descarrega tenia altres aficions. Una de les més conegudes era la dels retallables, que li portà a fer alguna que altra exposició més d'una vegada. També formà part de la colla que fa uns anys vam crear l'associació Petreus, amb l'objectiu de conservar el nostre patrimoni arquitectònic i artístic, però en especial poder restaurar el Castell Nou. Certament que aquell primer intent no arribà a bon port, però al final s'ha aconseguit, i Ramon, com tots els flixencs, ha pogut gaudir que aquell somni arribés a ser una realitat.

Però si hi ha una cosa amb la qual s'ha identificat més, públicament, durant els darrers anys Ramon Descarrega, ha estat amb la bandera del Remei. Gairebé n'ha estat ell l'únic portador d'un temps cap aquí, sigui per la processó de l'Encontre Diumenge de Pasqua, les dos de Dilluns de Pasqua i la de Corpus Christi (més els trams que li pertoquessin durant la Festa de la Coronació, al setembre).
Una bandera que per un malaurat i desgraciat accident resta ara mateix òrfena del seu portador. De ben segur que algú la durà en les properes ocasions. Però el record de Ramon Decarrega, qui curosa i amorosament l'ha lluït tant de temps, i sobretot la seua imatge portant-la a la tornada de l'ermita amb el ram de boix a l'extrem -que ell delicadament havia col·locat prèviament-, romandrà inesborrable en el nostre imaginari.

diumenge, 31 d’octubre de 2010

"DIARI DE LA RIBERA", NOU SETMANARI COMARCAL

Aquest cap de setmana ja s'ha pogut disposar a les llibreries i quioscos de la comarca del nou setmanari comarca Diari de la Ribera. Impulsat pel grup que fa uns mesos va crear el Diari del Priorat , el primer número d'aquest mitjà dirigit a l'actualitat de la Ribera d'Ebre compta amb 40 pàgines, distribuïdes en diverses seccions: opinió, territori, esports, cultura, a més d'una pàgina de serveis, una altra d'agenda d'activitats i un còmic (The Phantom). Inclou també sengles entrevistes a la directora d'esports de la Cadena SER, Laura Martínez, a l'arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, i al president del CERE, Albert Pujol. Essent el primer número, aporta també col·laboracions de diversos alcaldes dels pobles de la comarca -entre ells, el de Flix, Oscar Bosch-, a més del delegat del Govern de la Generalitat a les Terres de l'Ebre, Lluís Salvadó, el president de la Diputació, Josep Poblet, el president del Consell Comarcal, Bernat Pellissa i la subdelegada del Govern de l'Estat, Teresa Pallarès, tots ells donant la benvinguda a la nova publicació.

En aquest número 1 del Diari de la Ribera, hi ha diverses notícies que fan referècia a Flix: "Polèmica per un nou estudi sobre els efectes de la contaminació" (p. 11, ocupant tota la plana); "Finalitzen les obres dels passeig de l'Ebre" (p. 14); "La UGT anuncia noves mobilitzacions" (p. 14); "Inauguració del curs de les aules d'extensió universitària per a la gent gran" (p. 15); "La culpla va ser del bolero" (p. 36), dedicada a l'última obra representada per Flexus Teatre; i "L'exposició de Mauthausen clou amb una conferència de Sánchez Cervelló" (p. 36).

L'equip del Diari de la Ribera està encapçalat per Carles Figuerola; els responsables de cada secció són: territori, Albert Sunyol i Alfons Reig; cultura, Francesc Avilés; esports, Eduard Pino i Sandra Bertral; opinió, Toni Orensanz; reportatges, David Palacios; temps, Enric Masip; i tancament, Eva Vernet. Pel que fa a maquetació, Alexandra Bertral; disseny i direcció d'art, Arnavat - Assessors de Comunicació; i correcció, Ernest Fusté i Montsant Figuerola. Com a col·laboradors d'aquest número hi figuaren: Jaume Nolla, Jordi Soldevila, Carles Pastrana, Alèxia Amat, Roser Pros, Josep-Lluís Sotorra, Jordi Cardona, Marc Casellas, Cinta Farnós, Eduard Pino, Josep Sánchez Cervelló, Mònica Cid, Salvador Alegria, Andreu Carranza i Josep Maria Raduà.

Compta amb un disseny semblant al d'un diari tradicional i un tamany més reduït que altres mitjans, que el fa més manejable. El seu preu és d'1,50 euros.

Espero que aquesta nova experiència informativa assoleixi força acceptació i èxit. Enhorabona per la iniciativa!

diumenge, 10 d’octubre de 2010

"LA LIBERTAD, VALOR EN BOLSA"

"La libertad, valor en bolsa" és el títol de l'article per l'escriptor Günter Grass dins l'últim número de la revista Vanguardia Dossier, dedicada en aquesta ocasió a l'Alemanya actual (Una Alemania desacomplejada). Si bé el contingut està vinculat la realitat alemanya (i cal afegir que fou escrit per l'autor l'any 2005), hi ha uns quants paràgrafs que són aplicables, diria, a qualsevol estat democràtic, pel que fa a com el poder econòmic condiciona la política dels governs i els efectes perniciosos de les polítiques neoliberals, i més com s'ha demostrat durant la crisi present. Transcric els paràgrafs en qüestió:

[...]. Yo mantengo que nuestros representantes libremente elegidos no son ya libres al adoptar decisiones. Y lo decisivo no es la habitual disciplina del grupo parlamentario, para la que puede haber razones, sino el círculo de lobbistas e intereses diversos que limita, influye, presiona y fuerza su participación en la forma y el contenido de las leyes. Los servicios grandes o pequeños ayudan mucho. Se pasan por alto maquinaciones punibles como pecata minuta. A nadie choca ya seriamente un sistema entre tanto perfeccionado cuya práctica se alimenta de favores recíprocos.

Por consiguiente, el Parlamento no decide de forma soberana. Depende de las poderosas asociaciones económicas, bancos y consorcios, no sometidos a control democrático. De esa forma, el legislador se convierte en hazmerreir. De esa forma, el Parlamento degenera en filial de la bolsa. De esa forma se somete a la democracia al dictado de una capital mundialmente en fuga. ¿A quién puede extrañar que, cada vez más, los ciudadanos indignado, asqueados y finalmente resignados se aparten de esas maquinaciones que se manifiestan abiertamente, consideren el proceso electoral como una simple farsa y renuncien a votar? Haría falta la voluntad democrática de proteger contra la afluencia de los grupos de presión, mediante una zona prohibida. Sin embargo, ¿son nuestros parlamentarios todavía suficientemente libres para tomar una decisión que tendría que ejercer una coerción democrática radical?.

Otra vez se plantea la pregunta: ¿qué ha sido de la libertad que se nos regaló hace 60 años? ¿Vale sólo la pena como ganancia en bolsa? Nuestro mayor bien constitucional no protege ante todo derechos civiles, sino que se ha vendido al precio más bajo, para, de una forma que agrada al espíritu neoliberal del siglo, ser útil sobre todo a la economía de mercado que se autodenomina "libre". Sin embargo, ese concepto tramposo que se ha convertido en fetiche oculta sólo con dificultad el comportamiento asocial de los bancos, asociaciones industriales y especuladores bursátiles. Todos somos testigos de que, cuando se está destruyendo capital en todo el mundo, cuando las llamadas absorciones amistosas u hostiles destruyen miles de puestos de trabajo, cuando el simple anuncio de medidas de racionalización se convierte en despido de miles de trabajadores y empleados, las cotizaciones suben y todo eso se considera el precio que hay que pagar por "vivir en libertad". [...]

Las preguntas sobre responsabilidad acaban directamente en la estación ferroviaria de maniobras. Allí son aparcadas en éste o aquel apartadero. Sin embargo, el futuro de más de un millón de niños que se crían en familias empobrecidas sigue estando en al aire. Quien señala esa situación injusta y a otras personas socialmente marginadas se ve ridiculizado por jóvenes periodistas listillos, en el mejor de los casos, como "romántico social" y difamado en general como "buena persona". La preguntas sobre la creciente brecha entre pobres y ricos se rechazan como "cochina envidia". Se burlan del deseo de justicia, tildándolo de utopía. El concepto de "solidaridad" sólo se encuentra en la lista de "extranjerismos". [...]

Günter Grass, "La libertad, valor en bolsa", a Vanguardia Dossier, núm. 37 (2010), 19-23.

dilluns, 27 de setembre de 2010

L'ASSIGNATURA PENDENT SOBRE HISPANOAMÈRICA


La Història és un camp de coneixement tan ampli tant des d'un punt de vista cronològic com geogràfic, que difícilment pots arribar a abastar tot el que comprèn. De fet, vaig poder experimentar-ho quan vaig fer els estudis de la llicenciatura de Geografia i Història, i un cop assolida vaig adonar-me no sols del que havia fet i après, sinó també del que m'havia deixat pel camí de poder aprendre i/o aprofundir. Entre ells hi ha el de la independència hispanoamericana. Alguna cosa havia arribat a tocar, fos en assignatures sobre la història d'Espaya o universal, però sempre com un tema subordinat altres mentre llegia i estudiava, i, si mal no recordo, crec que no es tractà en cap de les Aquests últims dies he estat pal·liant, ni que fos parcialment aquest buit "històric" amb la lectura d'un manualet de l'historiador uruguaià Nelson Martínez Díaz, La independencia hispanoamericana, publicat el 1989 dins la col·lecció Biblioteca Historia 16. És una obra de divulgació, però prou complerta com per assolir un coneixement dels trets més importants de tot aquest procés històric que comportà la independència i l'aparició de nous estats en els territoris de l'antic imperi espanyol a Amèrica.

Comença per l'anàlisi la situació socioeconòmica i política que imperava a les colònies anys abans de les revoltes emancipadores: una divisió social molt estricta, en la qual en els estrats més baixos hi havia els esclaus negres, els indígenes, els mulats i els zambos ;per damunt es trobaven els criollos, descendents dels antics conqueridors espanyols, que conformaven les clasess mitjanes i altes colonials, però que tenien vedat l'accés als als alts càrrecs de les colònies, que eren exercits per espanyols vinguts de la península. A més d'aquest greuge i l'actitud rapinyaire de les autoritats colonials espanyoles, també hi havia desigualtat pel que fa a l'activitat econòmica, ja que hi havia establerta una divisió entre el que es produïa a les colònies (matèries primeres, productes agrícoles) i a la metròpoli (manufactures), tenint prohibida l'activitat industrial als territoris americans. També exerciren la seua influència l'extensió de les idees de la Il·lustració i l'exemple del procés d'independència de les colònies nordamericanes Cal unir a tot això que les divisions administratives aplicades en els territoris colonials condicionaren el sentiment comunitari dels seus habitants i en l'aparició dels futurs estats.

Algunes revoltes ja prefiguraven l'esclat que es produiria la segona dècada del segle XIX, algunes especialment virulentes com la protagonitzada per Tupac Amaru al Virregnat del Perú, o les d'Hidalgo i Morelos al Virregnat de Nova Espanya (Mèxic), totes elles sufocades. La rebel·lió general, però, s'estén sobretot arran de la situació de debilitat d'Espanya provocada per la invasió napoleònica. El buit de poder sorgit generarà igualment el desenvolupament de juntes, com a la península, amb la peculiaritat, però, que aquestes derivaran cap a posicions independentistes. Així aniran sorgint i consolidant-se els diversos líders dels nous territories (Bolívar, Sucre, San Martín, O'Higgins, Itúrbide...) i generant-se tot el procés emancipador. L'autor també reflecteix els conflictes que paral·lelament entre els mateixos revoltats, siguin de caire ideològic o de classe. De la mateixa manera i com acostuma a passar en temps de gran desgavell, hi haurà intents de dur a terme projectes com el de la Gran Colòmbia desitjada per Bolívar, que integrava Veneçuela, Colómbia i Equador, però que fracassarà precisament pels sentiments territorials dels habitants de cada indret.

L'obra de Nelson Martínez acaba amb una selecció de textos històrics, un dels quals he trobat prou interessant pel personatge que el va escriure i el que expressa, el comte d'Aranda. En una memòria escrita el 1783 i dirigida al rei Carles III exposa la situació de descontentament que existia a les colònies hispanoamericanes, fent-ne culpables, entre altres coses, a la mala gestió dels administradors espanyols. Però sobretot Aranda fa esment del perill potencial que representen el nou estat conformat per les colònies nordamericanes independents.

Esta república federal nació pigmea, por decirlo así y ha necesitado del apoyo y fuerza de dos Estados tan poderosos como España y Francia para conseguir su independencia. Llegará un día en que crezca y se torne gigante, y aun coloso temible en aquellas regiones. Entonces olvidará los beneficios que ha recibido de las dos potencias, y sólo pensará en su engrandecimiento... El primer paso de esta potencia será apoderarse de las Floridas a fin de dominar el golfo de México. Después de molestarnos así y nuestras relaciones con la Nueva España, aspirará a la conquista de este vasto imperio, que no podremos defender contra una potencia formidable establecida en el mismo continente y vecina suya.

Per poder preservar d'alguna manera l'imperi i al mateix temps satisfer les aspiracions idependentistes dels hispanoramericans, proposà la següent solució:

Que V.M se desprenda de todas las posesiones del continente de América, quedándose únicamente con las islas de Cuba y Puerto Rico en la parte septentrional y algunas que más convengan en la meridional, con el fin de que ellas sirvan de escala o depósito para el comercio español. Para verificar este vasto pensamiento de un modo conveniente a la España se deben colocar tres infantes en América: el uno de Rey de México, el otro de Perú y el otro de lo restante de Tierra Firme, tomando VM el título de Emperador.

No se li féu cas. Als pocs anys, les colònies s'independitzaven i a mitjans del segle XIX els Estats Units d'Amèrica van conquerir i apropiar-se d'un terç del territori del jove estat mexicà.

dissabte, 25 de setembre de 2010

ES VEIA VINDRE

Potser algun dia coneixerem el perquè de les raons que dugueren a avançar el resultat del famós informe de l'MTC. Com es veia vindre, la setmana ha estat animada, i dia sí i dia també no han parat de sorgir notícies al voltant de la qüestió, entre les protagonitzades tant per partidaris com per detractors (assabentant-mos que en relació a Zarra hi ha igualment un moviment anti que, de cop i volta s'ha fet visible). I finalment, res de res, el Consell de Ministres n'ha passat de llarg. De fet, un s'ho podria imaginar quan la decisió sobre l'emplaçament de l'MTC no apareixia en l'ordre del dia, i més encara essent el tema principal a tractar els pressupostos generals de l'Estat.

I si és cert tot el que s'ha publicat al voltant de l'informe durant els darrers dies, sobre la seua probable manipulació, sobre la participació d'alts càrrecs ministerials en lloc d'experts en la seua elaborció final i tantes que s'han dit (això sí, dades esbombades sobretot pels partidaris de l'MTC), la cosa ha derivat cap un espectacle esperpèntic i d'òpera bufa, almenys aparentment.

De moment, haurem de seguir esperant...

dissabte, 18 de setembre de 2010

PRUDÈNCIA


No puc negar que quan ahir a primera hora de la tarda em van comunicar que possiblement l'MTC s'ubicaria a Zarra, no vaig poder reprimir un somriure que m'anà d'orella a orella. Amb tot, com que no era una notícia concloent, vaig consultar que en deien els mitjans a la xarxa. Allí es confirmava que no tot estava dat i beneït, i que encara resta una setmana perquè el Govern central prengui la decisió definitiva (i esperant que aquesta no es demori més, que tot podria ser). Per tant, malgrat que en alguns àmbits es dóna per un fet consumat, el que es destil·la és que no hi ha res segur a hores d'ara i per això millor que prevalgui la prudència. El que sí podem esperar és que la setmana vinent, tot esperant divendres, aquest tema caldejarà novament l'ambient, amb un seguit d'estira i arronsa i pressions per tal de condicionar la decisió final.

Preparem-nos doncs, que aquests propers dies la cosa estarà animada...

dissabte, 21 d’agost de 2010

UN LLIBRET INTERESSANT

En la meua última estada a Tarragona vaig adquirir aquest volumet de la col·lecció Episodis de la Història. Coneixia la seua existència i en veure'l en l'aparador de la Llibreria Adserà no vaig resistir-me a adquirir-lo, ja que el seu títol, Miquelets i sometents al front de l'Ebre durant la Guerra de Successió (1703-1714), prometia pel que fa a les aportacions que podria fer en relació amb el nostre territori. Escrit per Antonio Espino, professor de la UAB, fa un ràpid però alhora intens recorregut del paper que tingueren aquestes tropes irregulars durant el conflicte dinàstic entre Àustries i Borbons. Si bé l'autor fa menció que els borbònics també recorregueren als serveis d'aquests guerrers auxiliars, se centra sobretot en els miquelets, els sometents i, en algun cas, les coroneles (ciutadans reclutats per a la defensa de la seua població). Si bé gran part del contingut gira al voltant de fets transcorreguts al territori ebrenc protagonitzats per aquests cossos irregulars integrats per efectius del mateix territori, també fa menció d'accions i esdeveniments que tingueren lloc en altres zones de Catalunya.

Segons l'autor, miquelets i sometents participaren primordialment en allò que ell anomena la guerra petita, les accions militars que es duïen a terme lluny de les zones principals de combat, i rarament els veiem enmig de camps de batalla, tot i que en algunes ocasions de
mostraren també gran efectivitat en camp obert. Aquestes tropes irregulars esdevingueren importants sobretot en l'atac continu als subministraments de l'enemic, als quals tal com relata
Espino, infringiren nombroses derrotes i baixes. Essent com són les Terres de l'Ebre una zona de pas, és normal que les nostres comarques fossin escenari de les accions de miquelets i sometents contra les caravanes que transportaven efectius materials a l'exèrcit borbònic. Per contra, per a les tropes regulars de l'enemic, els resultava un contrincant incòmode, ja que, com diu l'autor, una victòria contra irregulars no donava cap prestigi, i una derrota representava una humiliació greu. L'autor també fa menció d'alguns caps procedent del territori que arribaren a destacar, com els Falcó de Benissanet, un dels quals, assolí el grau de coronel dins l'exèrcit austriacista,
gràcies als bons serveis prestats. Malgrat aquest continu i contundent desgast al qual sotmeteren els miquelets i sometents als borbònics, no van poder impedir, com molt bé sabem, la victòria i la conquesta de Catalunya pels partidaris de Felip V, amb totes les conseqüències ben conegudes.

A pesar de les limitacions i els desequilibris pel que fa al contingut, és un llibret prou interessant per conèixer un aspecte més de la història del nostre territori, i amb força dades.

dissabte, 7 d’agost de 2010

A VOLTES AMB LA TRANSICIÓ I EL 23-F

Dels llibres que he llegit aquests últims mesos, dos d'ells estaven dedicats a la història més recent, un publicat ja fa uns anys, España en democracia 1975-2000, de Charles Powell, publicat el 2001, i l'altre Anatomia d'un instant, de Javier Cercas, de publicació molt més recent (2009) i traduït al català per Esther Roig, que és l'edició que jo vaig tractar. Un i altre tenen en comú diversos aspectes, en especial l'èmfasi que es fa sobre el període de la trasició de la dictadura franquista a la democràcia, si bé el llibre de Powell té un abast cronològic més ample, mentre que el de Cercas gira al voltant del cop d'Estat del 23 de febrer de 1981, tot i que fa esment als anys immediatament anteriors i posterios a aquella nefasta i esperpèntica jornada. Un altre tret comú, en aquest cas pel que a mi respecta, es que tots dos tracten uns esdeveniments històrics dels quals jo en vaig ser contemporani i els recordo ben bé, com a mínim els detalls puntuals, fins i tot els dels últims anys del franquisme, malgrat que tenia pocs anys, com l'atemptat contra Carrero Blanco, la mort de Franco i la coronació de Joan Carles I, l'ascens de Suárez, el referèndum per a la reforma política, les primeres eleccions a les corts espanyoles, entre molts altres. Quant al 23-F, ja tenia uns quants anys més, com vaig fer referència en una entrada anterior.
Powell fa un recorregut linial des dels anys del tardofranquisme fins la primera legislatura del govern del José María Aznar. En cada apartat en què divideix el treball, segueix un mateix esquema expositiu, indicant els canvis socioeconòmics que ha experimentat l'Estat espanyol en cada període, per passar a analitzar l'evolució de la política, la interna sobretot i les relacions exteriors. Les més de sis-centes pàgines que integren aquest llibre aporten una visió ordenada i cronològica i força complerta per conèixer els primers vint-i-cinc anys del règim democràtic sorgit després de la dictadura franquista. Amb tot, la visió que dóna de tot plegat és força positiva i favorable, i alguns temes, en especial el tractament que fa dels nacionalismes no és massa afortunat. No és estrany que hagi esdevingut un dels llibres de referència per a la dreta espanyola. I en un temps en què certs aspectes de la transició estan qüestionant-se, aquest treball de Charles Powell llisca amb la seua visió més aviat entusiasta. Reitero, però, que no deixa de ser un bon treball per poder conèixer el període cronològic que tracta, això sí, des d'una visió favorable a com s'han desenvolupat els fets i que mira cap a la dreta.
El llibre de Javier Cercas és absolutament diferent. No es tracta d'un llibre d'història a l'ús, com ho és el de Powell. Fins i tot el mateix Cercas ens adverteix que inicialment volia escriure una novel·la sobre el 23-F. És més, qui esperi resoldre els seus dubtes sobre els fets que transcorregueren durant aquella fatídica jornada, més aviat es trobarà al llarg del llibre amb una successió convulsa de conjectures. Certament que Javier Cercas aporta un bon grapat de detalls, que es documentà i molt per escriure aquesta obra, però l'objectiu és esbrinar quin va ser el paper de cadascun dels personatges principals d'aquell episodi i com actuaren, tant pel que fa en les causes que conduïren a què s'organitzés el cop d'Estat i quina fou la seua actitud i les seues accions durant els esdeveniments. Tot plegat, fa que l'autor desmitifiqui o, com a mínim, matisi molts aspectes de la versió oficial dels fets i dels seus actors principals, des de l'intent d'explicar el perquè de l'actitud impassible del president Adolfo Suárez quan els colpistes penetraren a l'hemicicle del Congrés, o de l'actitud del rei Joan Carles; respecte aquest últim, també posa en dubte la importància que es donà al seu missatge emès per televisió el qual, segons Cercas, tot i l'efecte que pogués tindre, no suposà la fi del cop, sinó que trigaria encara unes hores en esvair-se. No obstant, després de sembrar conjectures i dubtes al voltant dels fets i els seus personatges, al final l'autor deixa els esdeveniments i a tothom al seu lloc. Cercas aconsegueix copsar l'atenció del lector des del començament fins al final -és un llibre que enganxa. Amb totes les conjectures que va deixant durant totes les pàgines, la conclusió que se'n pot treure és que encara falten no pocs aspectes per esbrinar d'aquell fosc capítol de la trasició.

diumenge, 1 d’agost de 2010

INDIGNANT!

Si un no coneix d'on procedeixen aquestes imatges impactants, al principi pot pensar-se que és una filmació enregistrada a la Sudàfrica de l'apartheid. Doncs no, el vídeo és del passat mes de juliol i els fets van transcórrer a França, el país de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, quan la policia va dissoldre una manifestació pacífica d'immigrants subsaharians que protestaven per un desallotjament. Vaig veure-ho al telenotícies del migdia d'ahir dissabte i em va causar força impressió. Sobren comentaris...

video


divendres, 30 de juliol de 2010

REFUNDACIÓ DE QUÈ?


Quan fa prop de dos anys, enmig ja de la crisi, es va llançar la idea de refundar el capitalisme, després de constatar la situació on ens havien dut els seus excessos, hom podia tenir l'esperança de què, com a mínim, s'aniria cap un sistema més humanitzat i un control més estricte sobre les grans fortunes i l'activitat de les entitats financeres. Almenys, aquest era el sentiment que vaig expressar en una entrada que vaig escriure llavors.

De moment, però, sembla que tot plegat vagi en un sentit molt diferent, i al que es tendeix en general és a mesures més en la línia del capitalisme més pur i dur: reducció i congelació de salaris, acomiadaments i el conseqüent augment de l'atur, retallades dels subsidis, allargament de la vida laboral, etc. Mesures a les quals cal sumar l'augment de les càrregues impositives (això ja no tan grat als detentadors del poder econòmic), de tal manera però que qui acava rebent tot el pes de la crisi és gran part de la població, amb rendes mitjanes i baixes.

Vull entendre i creure'm -i així ho venen-, que tots aquests paquets de mesures són conjunturals, temporals, amb l'objectiu de fer front i superar la crisi. Perquè, si un cop s'entri i es consolidi la recuperació de l'economia, es segueixen mantenint, es donarà la situació paradoxal de què tots els corrents neoliberals i els principis que han estat a la base de l'actual crisi, no solament no es veuran foragitats, sinó que en sortiran plenament triomfadors, almenys aquells que insisteixen en disminuir el poder adquisitiu, els drets laborals i els avantatges socials. Vet aquí la refundació!.

dilluns, 19 de juliol de 2010

EL "MERCADILLO" DEL BARRI

A la Colònia Fàbrica, al davant de l'edifici conegut com el quartel vell, hi havia el mercadillo. Com ens explica Albert Gisbert, "era un lloc de venda de tot tipus de productes del camp o de peix, que completava el servei que donava l'economat" (1). Jo no recordo haver vist ja la venda de peix, però sí tinc present, encara que molt vagament (era molt petit) la venda de llet, que s'havia d'anar buscar amb aquelles antigues lleteres de llautó. Sí en canvi, tinc un record molt més viu de la venda de productes del camp, verdures i fruita principalment, a més de galindaines, en l'últim lloc del mercadillo que restà obert al públic, fins a mitjans dels anys setanta, i que estava regentat per la senyora Rosa de Bolaños. No hi vaig anar poques vegades a comprar, fos per encàrrec de casa o bé, com a bon infant, a proveir-me de galindaines.

També ens refereix Gisbert que en un dels extrems de l'edifici hi havia una estafeta de correus. Així mateix és un dels aspectes que recordo molt bé. Exactament, es trobava a la part dreta de la façana i comptava amb una bústia a la paret (un quadrat metàl·lic de color blau marí, amb el revers d'un sobre dibuixat i la paraula "correos"). De fet, potser va ser el servei que més temps va restar funcionant des que desaparegué al mercadillo l'activitat comercial.

El seu desús va fer que l'edifici anés deteriorant-se per la manca de manteniment i, com ens aporta Albert Gisbert, fos definitivament enderrocat l'any 1996, gairebé una vintena d'anys després de què deixés d'acollir cap tipus d'activitat comercial. Desapereixia d'aquesta manera una altra de les construccions distintives del barri, com també ho foren les cases del Colorato, la capella o les atraccions del parc infantil.
La fotografia que podeu observar ens indica ben gràficament què hi ha actualment a l'espai on abans s'ubicava el mercadillo.


(1) Albert Gisbert, "El Barri Internacional", a Pere Muñoz (dir.), Centenari de la Fàbrica. De la Sociedad Electro-Química de Flix a Erkimia 1897-1997, 53-69.

divendres, 18 de juny de 2010

UN POU DE GEL A FLIX?

Fa uns anys, consultant uns documents per cercar unes propietats que havien pertangut a un dels meus besavis, vaig trobar-me amb la sorpresa d'una finca de la qual no sols no en tenia constància, sinó que em cridà l'atenció el nom de la partida on estava ubicada, que coincidia també amb un dels seus límits: el Pou del Gel. Transcric la part de la descripció que fa menció d'aquests dos elements, per donar una idea de la possible ubicació:

"Partida de La Costa o Pou del Gel. Límites a Oriente con camino de La Barca, a Mediodía con el camino de abajo, a Poniente con el Pou del Gel, a Norte con alrededores de la casa-exclusa "Canadiense"".

Què és un pou de gel? Es tractava d'una construcció que es feia antigament per tal de disposar de gel al llarg de l'any. Solien estar ubicades en zones d'aubaga i excavades a terra i recobert el seu interior amb parets de pedra. Acostumaven a tenir forma cilíndrica, sobresortint una part de l'estructura a l'exterior, que era per on s'hi accedia, i pel que sembla la seua coberta en general era semiesfèrica. Quan nevava, es compactava la neu fent diversos blocs, i aquests eren seguidament dipositats al pou, separant-los un dels altres amb palla o altres elements vegetals. L'ús que es feia d'aquest gel era força variat, des d'aplicacions terapèutiques (per a rebaixar inflamacions), per a la conservació d'aliments (ni que fos d'una forma efímera) o per a l'elaboració de begudes refrescants o rudimentaris gelats. L'ús dels pous de gel va anar desapareixent conforme s'anaren generalitzant a les primeres dècades del segle XX les neveres elèctriques.

La descripció de la finca citada és prou eloqüent per indicar que a Flix es comptà amb un pou de gel, tot i que en principi, amb les dades que aporta si bé el podem ubicar a la zona del Riu de Dalt (zona d'aubaga), de moment, a falta de més detalls no es pot precisar quina era seua situació exacta. També falta conèixer qui en tenia la propietat, si era d'un particular o era del municipi, aspecte aquest darrer que es podria descartar, si es té en compte que en un inventari de béns immobles de l'Ajuntament de finals del segle XIX no se'n fa cap menció. Tampoc representaria un cas únic a la comarca, si tenim en compte que a Ascó se'n conserva un en força bon estat, ubicat en els fonaments d'una casa, i que aquest mateix any ha estat declarat bé d'interès local pel Consell Comarcal de la Ribera d'Ebre.

A falta de poder aportar més dades sobre el pou de gel de Flix, us facilito dos enllaços que són prou interessants i aclaridors per conèixer diversos aspectes d'aquestes antigues contruccions:


diumenge, 16 de maig de 2010

10 ANYS: "M'HAN FET A FLIX I PER A FLIX"

El passat 15 d'abril es complia el 10è aniversari de la inauguració de l'orgue de Flix. Fou aquella una jornada que poques ocasions en gaudim a la nostra població. Hi foren convidats des d'alts repretants de l'autoritat política -el president del Parlament de Catalunya, Joan Rigol- i eclesiàstica -els bisbes de Tortosa, Xavier Salinas, i el de Lleida, Francesc Xavier Ciuraneta-, a més dels representants locals encapçalats pe l'alcalde Antoni Sabaté, el rector de Flix, Roman Casanova, una nodrida representació també d'autoritats comarcals i antics rectors i vicaris de la Parròquia de Flix. Un nodrit públic omplia l'església, i tanmateix el cinema de La Unió Social, on el projectà en directe la cerimònia, a més del seguiment en que es féu també des de Ràdio Flix. Certament, la inauguració d'un orgue no és un esdeveniment que es doni amb freqüència, però encara ho és més la naturalesa dels seus constructors als qui amb aquell acte se'ls donava un just i merescut reconeixement: deu jubilats i prejubilats del nostre poble els quals van dedicar-se amb perseverància a dur a terme el seu objectiu al llarg de sis anys i sense cap coneixement previ sobre la matèria, posant a disposició el seu temps i les seues habilitats de forma totalment altruista; dirigits, això sí, per un entès en la matèria, el músic palmenc Rossend Aymí. Els noms dels components del Grup de l'Orgue (així es van denominar) aniran sempre lligats a aquest instrument, i com un exemple de voluntarisme i gratitud: Josep Català, Domingo Ferrús, Francesc Fortuny, Josep Masip, Jaume Masip, Marcos Mur, Santiago Mulet, Salvador Pérez, Ramon Rosich i Eugeni Sabaté. Deu anys han passat, com s'ha dit, d'aquell acte solemne, temps però també que, malauradament ha estat implacable amb alguns dels seus membres. Santiago Mulet fa tres anys que ens va deixar; Eugeni Sabaté de fa temps que pateix una greu malaltia.

És meritori que passats aquests anys i arribats a la data simbòlica del 10è aniversari es l'esdeveniment. Les circumstàncies han fet que coincideixi amb la propera publicació de la història de la construcció de l'orgue, escrita per mossèn Josep Alanyà, antic vicari de Flix, actualment director de l'Arxiu Diocesà de Tortosa. Meravellat per l'obra realitzada, es decidí per explicar-la i deixar-ne constància escrita. Sens dubte, un altre merescut homenatge als membres del Grup de l'Orgue, que restarà com un testimoni d'exemplaritat per a generacions futures.

divendres, 9 d’abril de 2010

"ANTIDEMÓCRATAS"

Transcric aquest article publicat per Maruja Torres a El País, el contingut del qual assumeixo.

"Antidemócratas
MARUJA TORRES 08/04/2010
Tengo miedo por el juez Pedreira. Porque los corruptos de Gürtel pueden ser una panda de zafios, prepotentes, endiosados y chulos con jetas de picadores de toros (dicho sea sin ningún respeto para los picadores de toros, profesión que aborrezco), pero el alma del Partido Popular que les cobija y echa balones fuera es tortuosa, astuta y ladina, escrito sea en el sentido más peyorativo de los términos, que diría la inmarcesible señora Díez. El silencio del señor Rajoy no es el de los corderos. Es el de los lobos que sólo asoman la patita por debajo de la puerta después de habérsela untado bien en harina.

No soy dada a las teorías conspiratorias, pero no me cabe la menor vacilación: hay una trama contra la Justicia, para desmontar uno a uno los casos que fastidian a la derecha y, de paso, hacerse por completo con el control de una institución a la que nunca dejaron de pertenecer algunos de los más férreos defensores del antiguo régimen (antes de 1975) y de sus actuales representantes en la tierra. La campaña no empezó con las denuncias de los falangistas y compañía contra Garzón. Se inició antes, recuerden. El monstruo antidemocrático asomó la cabeza cuando, al poco de hacerse público el caso Gürtel, el ministro de Justicia, Mariano Fernández Bermejo, se vio obligado a dimitir por las presiones de un PP que le acusaba de confabulación con Baltasar Garzón por haber ido a cazar con él.

Menuda viga en el ojo, la de esta gente. Pero sepamos que andan buscando pajas en el entramado de la Justicia, y que lo hacen para apoderarse del todo con el mando. Un ansia de mando de la que nunca se desprendieron, el mando para someter, el mando para utilizar la democracia, no para servirla.

Lo dijo muy clarito don Santiago Carrillo en su entrevista a este periódico. Que si siguen así no merecen ni ser oposición."

Maruja Torres reflecteix el que està passant a l'Administració de Justícia i d'alguna manera en altres àmbits: qualsevol esquerda del poder en la qual aquests personatges poden clavar les seues urpes, els permet dominar la situació i retornar-la favorable als seus interessos. Em temo que si tornen a assolir el govern de l'Estat (cosa que si no canvien les tendències, pot ser més que probable), es blindaran en tal grau que serà difícil treure'ls de sobre durant molts i molts d'anys, i amb totes les conseqüències perverses que això comportaria.

dimecres, 7 d’abril de 2010

REMENANT LA BRUTÍCIA

En l'entrada anterior feia crítica de les pintades aparegudes en els blocs de pisos de la plaça de la Pau contra el cementiri nuclear. Em reitero en l'opinió de què tot i compartir el contingut del missatge, no em sembla correcte ni ètic la realització d'aquests tipus de pintades, i menys en edificis i espais de propietat privada. Em consta que als veïns afectats (alguns fins i tot contraris a l'MTC) no els féu gens de gràcia trobar-se una de les façanes embrutades d'aquella manera. Al poc d'escriure aquella entrada, vaig assabentar-me i posteriorment vaig poder veure que en altres indrets del nostre poble també s'havien realitzat les mateixes pintades, tant en espais públics com privats, i fins it tot sembla ser que en altres pobles propers en van aparèixer.

Feta i consumada aquesta empastifada, algú va voler arrodonir-la encara més. Amb ànims de reciclar i reconvertir el contingut de les pintades, va dedicar-se a esmenar el "NO" afegint-hi la corresponent capa de pintura (que no l'acaba de tapar del tot), de tal manera que ara ens trobem amb el missatge contrari, favorable al cementiri. Per a mi no ha fet altra cosa que remenar la brutícia, deixant-ho encara més impresentable. I per cert, tot s'ha de dir, el nostre amic (o amiga, a saber) no va arribar a esmenar totes les pintades, doncs encara en resta una de ben visible proclamant el seu no al cementiri.

(L'amic Ramir ha escrit una entrada també comentant les pintades esmenades; tot i no compartir alguna de les seues expressions, us passo l'enllaç, http://setesentit.blogspot.com/2010/04/la-cucut-de-flix.html)

dissabte, 20 de març de 2010

JO TAMPOC EL VULL, PERÒ...


Aquest matí, tot just acabava de sortir al carrer, m'he trobat amb la pintada que podeu veure a la fotografia, en una de les façanes del bloc de la plaça de la Pau que dóna al carrer de Sant Albert. Però pocs metres més endavant, el mateix text es lluïa en l'altre un altre dels blocs de la plaça, el que dóna al carrer de Sant Jordi.

Quedi clara, i així ho he manifestat i manifesto en aquest mateix bloc, la meua oposició a l'MTC. Però que algú expressi la seua opinió de forma anònima fent ús d'espais privats i amb traïdoria (i en definitiva, embrutant-los), em penso que no fa cap benefici a la causa en concret. Quan es defensa un posicionament, a més d'argumentar-lo i justificar-lo, ha de tractar guanyar partidaris. I en aquest cas, si bé desconec quina és l'opinió dels veïns afectats, no crec que els faci massa gràcia als propietaris dels citats blocs la presència de les esmentades pintades.

En definitiva, jo tampoc el vull cementiri, però també reclamo civisme en l'expressió de les reivindicacions, cosa que, fins ara, crec que ha imperat de forma majoritària.

dimecres, 3 de març de 2010

EL GREUGE NO RECONEGUT

Una de les primeres entrades del bloc vaig dedicar-la a un dels episodis més foscos i cruels protagonitzats per l'exèrcit espanyol al segle XX, com fou la utilització d'armament químic durant la Guerra del Rif (1921-1927), fet a hores d'ara encara no reconegut oficialment, tot i l'existència de testimonis tant documentals com humans. A través d'un article aparegut a la versió digital de La Vanguardia, m'he assabentat de l'existència del documental Arrhash (verí) creat pels investigadors Javier Rada i Tarik el Idrissi denunciant aquest lamentable capítol de la història militar-colonial espanyola, i que es pot visionar gratuïtament a internet. Us facilito l'enllaç que dóna accés a la pàgina webl del documental. Per veure'l sencer, heu d'anar a l'enllaç que hi ha a la part superior on hi ha escrit "El documental". El reportatge està dividit en quatre parts com podreu comprovar, i hi intervenen tant alguns dels pocs testimonis directes que encara són vius (un d'ells, va morir poc després de l'entrevista), com investigadors entre els quals hi ha l'historiador britànic Sebastian Balfour, qui ja denuncià aquests fets al seu llibre Abrazo mortal. El reportatge, certament, és estremidor i no deixa de provocar un sentiment de vergonya i indignació alhora.

dissabte, 27 de febrer de 2010

UN "DOLENT" DE NOVEL·LA DE FLIX

La secció "La Contra" de La Vanguardia estava dedicada aquest dissabte a entrevistar a l'escriptor novell David Martí, d'Arnes, qui recentment ha publicat la novel·la Les bruixes d'Arnes. Segons es fa menció en un moment de l'entrevista, l'argument està basat en uns fets reals que tingueren lloc a aquella població terraltina l'any 1548, quan dos dones foren acusades de bruixeria, però els habitants les protegiren i impediren la seua condemna. Sembla ser que l'acusador fou Joan Malet, de Flix, un personatge tristament conegut de la nostra història local, ja que aquell mateix any llançà aquesta mateixa acusació a nou dones flixenques, i aquest cas sí se'n sortí amb la seua, com és sabut. En altres paraules, un veritable dolent de novel·la que resulta que és de Flix, però amb el negre rerafons que està basat en un personatge, lamentablement, que fou real.

dimecres, 10 de febrer de 2010

EL CARNISSER PUDENT

Llegia la setmana passada que Adolf Hitler, entre altres patologies bucals, patia una forta halitosi. A aquest ésser monstruós sols li faltava aquest element per ennegrir encara més el seu sinistre i sanguinari currículum. Pel que es veu, aquelles paraules destructives que desembocaren en un mar d'atrocitats sembla ser que brollaven envoltades de pudor, cosa que incrementavala seua aura demoníaca. Tot plegat sembla consubstancial a la natura d'aquest pèrfid engendre de la història.

divendres, 5 de febrer de 2010

ADVERTÈNCIES PREMONITÒRIES

Avui m'han facilitat un escrit força interessant (agraeixo a la persona que ho ha fet). És tracta d'un text dirigit al Consell d'Administració de l'Electroquímica de Flix, S.A., signat per un tal Paul Troy, possiblement de nacionalitat alemanya. Pel que es pot deduir, aquest personatge era membre del Consell, i en no poder assistir en un de les reunions, aporta la seua opinió en aquest document perquè sigui llegit per un altre dels membres. No porta data, però per les referències que dóna, és possible que sigui de 1971. Paul Troy manifesta la seua disconformitat amb la més que probable l'absorció de l'EQFSA per S.A. Cros, donant a entendre que aquest procés serà del tot negatiu per a la fàbrica de Flix. Pel que m'ha explicat la persona que me l'ha facilitat, còpies del document es van distribuir entre empleats de l'electroquímica, cosa que denota que llavors hi havia una inquietud sobre el futur de l'empresa. El transcric totalment perquè val la pena llegir-lo (adverteixo que el document adoleix d'alguns errors de sintaxi i semàntics que he respectat, hem de pensar que el seu autor no és espanyol; sí, en canvi, he corregit algunes faltes ortogràfiques; també val la pena aclarir que el seu autor quan escriu FLIX, es refereix a l'EQFSA).

Señor Presidente
Eminentes colegas

Excúsenme Vdes. de no poder hablar, por orden facultativa, como lo hubiere deseado. Nuestro amigo y compañero Sr. Uriach -muy amablemente- ha aceptado ser mi portavoz, y por ello le doy las más expresivas gracias.

Se trata de la eventual fusión FLIX-CROS. Sin estar en el "secreto de los Dioses", supongo que hay en este Consejo opiniones en pro, y otras en contra.

Permítanme declararme en la segunda categoría y de exponer los principales motivos de mi opinión.

Desde hace 75 años, FLIX nació, creció y prosperó gracias a la colaboración de CROS y otra gran empresa europea. Fue un "satélite" siempre fiel, muy activo y trabajador, tanto en el plan técnico como en el de la producción.

Esto, a mi juicio, fue debido a la libertad relativa que tenía FLIX con respecto a sus dos grandes padrinos, mientras seguía las directrices concertadas, de una parte y de otra de la personalidad fuerte e inteligente de sus Gerentes y principalmente de su actual Director General, nuestro amigo don Fernando Gimeno, a quien sus eminentes cualidades le han plebiscitado al puesto de Gerente de nuestra Sociedad CROS.

Los resultados son, como Vdes. saben excelentes, como lo demuestra el último Balance y el Plan de Desarrollo para el futuro.

Además, las íntimas relaciones de la Dirección con los cuadros, los empleados y el personal obrero, y su acción social ininterrumpida, demuestran, desde el punto de vista social, la excelencia del régimen que se ha seguido desde hace 75 años y que se ha renovado después de dos guerras mundiales.

Desde luego, ¿por qué cambiar de rumbo cuando el barco tiene buen viento? Un slogan francés dice que "le mieux est l'ennemi du bien". Es este el caso.

Otro motivo:

Supongamos FLIX ya entregado a CROS. ¿Qué será en lo sucesivo, sino un departamento similar a las otras fábricas de CROS, sin vida propia y original, habiendo perdido su espíritu de equipo FLIX y sin poder poseer el espíritu CROS hasta transcurrir muchos meses? ¿Qué incitaciones le conducirán a la continuación de la expansión y del éxito que Vdes. conocen y que se obtiene en el día de hoy, que representan un giro de 1.000.000.000 durante el año 1971?

Y todo para qué. ¿Para ahorrar unos pocos millones de impuestos, cuyo ahorro será absorbido por los gastos y derechos de la fusión, gastos de "Concentración" y adaptación a las normas de CROS?. No vale la pena.

Vuestro servidor, ha vivido durante 25 años la vida de una sociedad, que ha aumentado de siete mil obreros en el año 1947 a cuarenta mil en al año 1970, absorbiendo talleres de fundición, hornos, laminadores, fábricas de camiones, de tractores agrícolas, de herramientas, bancos, servicios de venta a plazos, etc. todo ello para el año 1970, "explotar" en dos sociedades principales y cuatro más pequeñas, por exceso de concentración.

Asimismo los alemanes, de 1921 a 1930, han experimentado la creación, las dificultades y la liquidación de los "Konzern": Thyssen, Hoescht, Krupp, Mannesmann, etc., ya desaparecidos.

Otro peligro es el de una nacionalización global, que siempre puede tener lugar.

Si por el contrario nosotros miramos las ventajas del "statu quo", pensamos que FLIX podría ser por la especialización de su técnica, una "molécula" ideal de enlace con otras grandes entidades químicas o petroquímicas, con muchas ventajas para el hijo FLIX y la madre CROS, sin que la independencia y la integridad de CROS se alteren.

Esto es mucho mejor que ser FLIX un "empleado sumplementario" de la gran casa CROS.

Pero no quiero abusar de su tiempo. Termino con un argumento sentimental, pues sé por experiencia que en España los sentimientos y las ideas puras influyen más en la vida de los hombres y de las sociedades, que el solo interés.

Les recordaré solamente dos mitos antiguos y eternos. El primero es el de "Níobe", madre ejemplar, que tenía tanto amor para sus hijos que se sacrificó por ellos. Eso lo ha hecho CROS durante un cierto tiempo con sus numerosas filiales, pero ya ha pasado.

El segundo es el mito de "Ugolino", héroe feroz de la mitología antigua, que devoraba a sus hijos adultos.

Gracias a Dios, CROS ha dejado de ser una Niobe. Mi último voto es que no vuelva, por el contrario, a imitar en esta época de concentraciones, la táctica de "Ugolino".

Y nada más señores. Perdonen mis solecismos y barbarismos en gracia a mi sinceridad y mi profundo afecto por FLIX.

Paul TROY.

El que va vindre després és prou conegut, fent-se realitat els temors de l'autor de l'escrit: el 1974 l'EQFSA és integrada i absorbida per S.A. Cros. I així va anar, així ha anat i així va...

dimecres, 27 de gener de 2010

RESPONSABILITATS ENCOMANADES


Tenia gairebé enllestit el text d'una nova entrada on feia crítica sobre el procediment que s'ha seguit -encara no finalitzat, cal recordar-ho- per a escollir la població que ha d'acollir l'MTC i que la responsabilitat que li hauria de pertocar a l'Estat en tot el procés. Però finalment m'he decantat per reproduir l'editorial que avui ha publicat el diari El Punt que, a grans trets, subscric i ve a expressar allò que jo volia manifestar a través del meu escrit.

Les conseqüències incòmodes del desemparament d'un territori

L'Ajuntament d'Ascó s'ha hagut d'enfrontar tot sol a una decisió de país. I ho ha fet decidint just el contrari del que, segons sembla, vol el país. El problema, però, no és de l'Ajuntament d'Ascó, sinó d'un Estat que no ha sabut o no ha volgut encetar un incòmode debat sobre quin ha de ser el futur energètic i quin paper ha de jugar en aquest marc l'energia nuclear.

Fa anys que tothom sap que els residus nuclears espanyols que hi ha a França han de tornar. També és sabut que les actuals piscines quedaran saturades, i per això la necessitat de construir l'MTC no els agafa de sorpresa. Però malgrat tenir clars calendaris i terminis, els polítics no s'han atrevit a obrir un debat serè i raonable que aporti solucions i marqui fulls de ruta, més enllà de la mera construcció d'un magatzem nuclear.

És cert que el Parlament català va aprovar una resolució que deixava clar que Catalunya no el volia. Però dir «no» al magatzem nuclear és tan fàcil com rendible, electoralment parlant. Perquè ni Ascó en concret, ni la Ribera d'Ebre en general, es mereixen un simple «no» sense alternativa. El consistori asconenc, que des de fa anys s'alimenta dels impostos que paga la nuclear, ha vist en el cementiri una alternativa de futur fàcil ja que, ara com ara, ningú li garanteix cap inversió similar. I, malgrat que no agradi, és aquesta manca d'alternativa la que els dóna legitimitat per prendre la decisió. Els polítics catalans tornen a fer tard i si, tal com estan predicant aquests dies, no volen els residus nuclears a Catalunya, han d'anar més enllà de declaracions buides o fotografies darrere la pancarta. No és correcte deixar desemparat durant anys un territori per després qüestionar-li l'autonomia municipal.

Sols vull afegir un apunt final. Des de l'Estat s'ha dit que per a l'MTC s'ha pres com a model l'existent a Holanda. Potser també hagués valgut la pena que haguessin pres com a exemple el procediment per a escollir el lloc adient, procediment per al qual van invertir una anys durant els quals s'obrí un ampli debat.

dissabte, 9 de gener de 2010

EL FUTUR DEL REGISTRE CIVIL


Diversos mitjans de comuncació han destacat l'aprovació pel Consell de Ministres del Govern central de l'avantprojecte de la Llei del Registre Civil. Gairebé els titulars han insistit en un dels aspectes més anecdòtics com és de la desaparició del Llibre de Família que comportarà la nova normativa cas de què tiri endavant, un document que en els últims anys era ja en molts aspectes obsolet. Si el seu funcionament implica que els usuaris puguin assolir les pertinents certificacions a través de la xarxa, o que els funcionaris de les administracions públiques accedeixin a les dades dels ciutadans sense que hagin de sol·licitar les pertinents certificacions als interessats, representarà un gran pas endavant. Crec que això darrer és el més positiu de la futura llei de cara al servei al ciutadà, si tenim en compte que amb l'actual sistema una tramitació administrativa en la qual es precisaven certificacions del Registre Civil solien esdevenir força feixuga, sobretot si aquests documents s'havien de sol·licitar a registres fora de la població de residència de la persona interessada, amb el consegüent retard a causa del correu (i segons els casos, cal sumar-hi la poca celeritat en la tramitació i la resposta del registre on s'ha dirigit la sol·licitud), o l'altra alternativa que consisteix en anar a buscar-lo in situ, però molts cops, segons el lloc, havent d'esperar el torn pertinent després de tot un matí de llargues cues.

Algun pas en aquest sentit ja s'està fent. Durant els últims anys s'ha estat duent a terme el procés d'informatització del Registre Civil. En el cas de Flix, com es féu públic, des del passat mes de novembre el procés d'inscripció dels assentaments del Registre Civil ja es fa informàticament; sols falta l'altre pas que consisteix en la digitalització dels llibres de registre (naixements, casaments i defuncions) a partir de l'any 1950. Atenent a la informació sobre la futura llei, totes aquestes dades instroduïdes amb l'actual sistema, més les que s'assoleixin un cop s'apliqui la normativa futura seran les que es podran accedir a través de la xarxa.

Esperem que aquesta nova llei faci realitat les expectatives d'agilitat dels processos administratius que pot aportar la seua aplicació, de cara a millorar el servei per a tots els usuaris.

dimarts, 5 de gener de 2010

OPINO QUE NO


Des que el passat 29 de desembre el BOE va publicar la resolució que obria el període perquè els municipis que ho desitgin, presentin la seua candidatura a allotjar el Magatzem Temporal Centralitzat (MTC, ATC, en les seues sigles en castellà), s'ha intensificat a Flix el debat entre aquelles persones partidàries de què l'MTC s'ubiqui a Flix, i les que n'estan absolutament el contra. Ara per ara, i després de llegir el que s'ha anat publicant en diversos blocs, tret d'alguna intervenció que intenta moderar el to, la sensació és que hi ha una crispació in crescendo.

Pel que a mi respecta, que quedi clar abans de continuar endavant: no sóc partidari que l'MTC faci cap ni a Flix ni a cap població que n'estigui a prop.

Entenc els motius d'aquells que ho defensen: davant una situació de crisi en què ens trobem immersos, amb el tancament de plantes productives i el consegüent augment de l'atur que això ha generat, les perspectives que representarien la instal·lació a Flix de l'MTC pel que fa a la creació de llocs de treball i la generació de riquesa són altament positives. En algun cas també he constatat algun parer en el sentit de què tot i el risc que comporta, mentre no hi hagi res més, seria una bona solució, no la definitiva, per al futur econòmic del poble, i que un cop assolida, s'hauria de seguir cercant altres activitats que se sumessin al nostre teixit econòmic. Sens dubte que sona molt bé tot això, però cal posar a l'altre plat de la balança tot allò que l'MTC té de negatiu i perillós.

Recordem que la funció principal d'aquesta instal·lació és la d'emmagatzemar els residus procedents del cicle productiu de les centrals nuclears. En aquest aspecte és més explícita l'expressió popular com és conegut l'MTC, la de cementiri nuclear. Aquestes restes són altament radioactives, comptant que tones i tones d'aquest material serien les que es dipositarien al magatzem. Tot i les mesures de seguretat a què són sotmeses (certament, és així), ara per ara ningú no assegura la seua efectivitat al cent per cent, a més cal sumar el risc que suposa el seu transport des del lloc d'origen. Pel que fa a la generació de llocs de treball tampoc representa una meravella ni una solució a molt llarg termini: tres-centes (fins a cinc-centes) poden arribar a treballar-hi durant la seua construcció (dos o tres anys, si fa no fa), i un cop en marxa, la seua plantilla oscil·la al voltant de la cinquantena... i això durant seixanta anys, amb la incògnita afegida de què passarà amb les instal·lacions de l'MTC i els residus acumulats un cop deixi de funcionar (un autèntic marrón per aquells que s'hi trobaran). Sóc conscient que és el nombre de llocs de treball que pot aportar allò que més atrau als partidaris del magatzem més amb els temps que corren, però per a mi seria caure en un error córrer aquest risc a més de perpetuar un model i unes actituds respecte al futur econòmic del nostre poble que més valdria superar.

Un altre aspecte que cal valorar és l'efecte de rebuig que pot comportar la presència de l'MTC en un territori de cara a la implantació d'altres activitats econòmiques, a no ser que siguin del mateix ram amb la conseqüència que acabi esdevenint el territori en qüestió en una mena de femer industrial. I també quina paradoxa seria, en el cas concret de Flix, que el mateix estat que inverteix milions d'euros en retirar els residus del riu, aboqui altres milions per portar altres residus al nostre terme. Tot i que, val a dir-ho també, la rumorologia apunta que la seua probable instal·lació s'efectuarà molt lluny, que hi ha altres candidats més ben situats.

No he volgut concretar ni he pretès ser concloent amb aquesta entrada del bloc, per la qual cosa me n'he estat d'aportar xifres i dades com altres han fet i no jo no faria més que repetetir-ho. El que sí, i torno al que he dit més amunt, al marge de què al seu dia el ple de l'Ajuntament de Flix ja va expressar la seua oposició fa tres anys, la meua opinió a la instal·lació de l'MTC al nostre poble és un NO.

diumenge, 3 de gener de 2010

L'ANY QUE COMENÇA


En un article publicat en el darrer número de La Vanguardia del 2009, Màrius Serra ens destacava un dels trets excepcionals que té l'any que tot just acaba de començar: En el 2010, el 20 dobla al 10. Això no succeïa des de 1809 i no tornarà a donar-se fins al 2211. Gaudim-lo. No deixa de ser un fet anecdòtic, però jo i vull suposar-me que tothom, voldria gaudir del 2010, però com l'any de la recuperació, de què la crisi que ens atonyina comenci a remetre i puguem veure la llum al final d'aquest angoixant túnel. Sabem prou que estem immersos en un fenomen d'abast mundial, però que a Flix en particular ha tingut una especial incidència. De fet, al nostre poble podem qualificar el 2009 com un veritable annus horribilis, i no sols per la incidència de la crisi al nostre teixit econòmic, sinó que també cal sumar-hi un seguit de fets que han estat dramàtics, entre ells un seguit de morts sobtades, algunes que ens han sorprès -com la de la regidora Montse Canals- i altres produïdes en circumstàncies tràgiques -com la del jove Xavier Rodríguez o la recent de Maria Negru. Un any per oblidar, del qual és desitjable que passi a la història com el de la crisi, el de la seua culminació, i no n'haguéssim de parlar en un futur com lo mal any primer, recuperant aquesta expressió d'una crònica medieval que feia referència a l'inici d'un període de fatalitats durant el segle XIV.

Esperem que tinguem un nou any, més que mai, ple d'il·lusió, esperança i prosperitat.

BON ANY 2010!