divendres, 28 de setembre del 2007

"¡¡¡QUE VIIIIIIIIIIVA ESPAÑAAAAAAAAAA...!!!"

Ja vaig fer menció en una altra entrada del blog del passeig que vaig efectuar pel Moldava en la meva visita a Praga durant les vacances. Explicava també la sensació que vaig experimentar en veure l'assut que hi havia enmig del riu. Però apart d'aquesta experiència plaent, també en vaig passar per una d'aquelles que em podem dir esperpèntiques que de tant en tant també, ens agradi o no, toca viure-les i suportar-les si més no amb resignació i estrenyent les dents si escau. Encara que no va ser el cas...

Estava previst -tot s'ha de dir- que durant el passeig fluvial un senyor ens l'amenitzaria amb música d'acordió. Així va ser. Al poc d'iniciar el seu trajecte l'embarcació, un home que ja devia tindre la setantena, o poc li faltava, va aparèixer amb el citat instrument i començà a teclejar-lo. Les notes d'El Moldava, del músic txec Dvorak, foren les primeres que es van poder escoltar, peça del tot escaient en aquell context i que, val a dir-ho, a mi sempre m'ha agradat bastant. Seguidament en van vindre d'altres de clàssiques, altres de populars i, donat que el passatge estava format en la seua totalitat per peninsulars, el bon home inicià un repertori de peces espanyoles. Entre aquestes recordo que hi havia la de Si a tu ventana llega una paloma (no sé si el títol és aquest), que fou corejada per part del personal. Però vet aquí que, de sobte, de l'acordió comencen a sorgir les notes del pas-doble de Manolo Escobar ¡Y viva España!. Allò ja es va desmadrar: gairebé tots es posaren a acompanyar-la picant de mans, corejant-la i, sobretot alçant la veu amb la tornada del "¡Que viva España!". Jo, davant aquell espectacle i manifstació d'espanyolisme, vaig romandre quiet, amb expressió neutra. Però que ningú no cregui que m'ho estava prenent com un trágala o que l'estòmac es trobava en procés de rebel·lió. Què va! Més aviat lluitava per contenir-me el riure... a causa d'una cosa que sabia al voltant de la cançoneta en qüestió.

No fa massa anys, vaig assabentar-me que a la Gran Bretanya s'havia editat en CD i sota el títol Party with pride, un recull musical que aplegava diverses peces que havien tingut o tenien èxit entre els gais. Quina va ser la meua sorpresa i el fart de riure que vaig fer-me en saber que entre aquell repertori, a més d'emblemàtiques cançons de l'ambient gai com YMCA, In the Navy, Dancing Queen, That's de way o Una paloma blanca, hi apareixia l'imfumable ¡Y viva España!. Qui havia de dir que una de les icones musicals de l'espanyolisme més ranci i carpetovetònic -i homòfob al cent per cent-, fos una peça que sonava (i a saber si encara hi sona) en els gay parties londinencs!. "Què fort! Aquesta sí que és bona!", vaig pensar en ser-ne sabedor. I com és natural, quan escolto la cançoneta, sigui on sigui, a les manis de la dreta ultramontana o als camps de futbol quan juga la selecció espanyola (juntament amb l'altre hit parade dels estadis, de críptica lletra: "lolo, lololo, lololo, lolooo.."), no me'n puc estar de soltar un esclat de rialles al mateix temps que exclamo a dins meu, "Ai fillets si ho sabéssiu!".

Per tant, quan aquelles notes del pas-doble manoloescobarenc van empastifar l'atmòsfera del Moldava al seu pas per Praga, i aquella munió de turistes espanyolíssims l'acompanyaren disciplinada i acompassadament amb els "plas! plas! plas!" i cantant i cridant fervorosament "¡¡¡Que viiiiiiiiiiva Españaaaaaaaaaa...!!!", davant aquella demostració de patrioterisme hispànic em vaig mantindre amb actitud imperturbable, però amb un malèfic "hi, hi, hi, hi, hi, hi, hi!" que impacient recorria el meu cos maldant per exterioritzar-se.

dimecres, 26 de setembre del 2007

SOBRE "CRISTIANISME I JUSTÍCIA"

Un dia del 1992, no recordo bé si cap als mesos d'estiu o tardor, vaig trobar-me a la bústia una mena de quadern, de tamany Din A5 embolicat amb plàstic. No podia distingir bé el títol per les lletres sobreimpreses que hi havia a l'embolcall, però sí podia distingir el color groc de les tapes. I pel que fa a qui anava dirigit, no hi havia dubte que era a mi tal com s'indicava a l'etiqueta. En desembolicar-lo, la sopresa va ser el títol del quadern: Teologia de la marginació. Els noms de Déu, essent el seu autor un tal Josep Sols i Lúcia. En fullejar-lo m'assabento que ha estat editat per una associació per a mi desconeguda, Cristianisme i Justícia. A la contraportada es desvetlla el misteri:

Cristianisme i Justícia (Fundació Lluís Espinal) és un Centre d'Estudis promogut per la companyia de Jesús de Catalunya. Agrupa un equip de professors universitaris i especialistes en teologia i en diverses ciències socials i humanes interessats pel cada cop més indispensable diàleg cultural fe-justícia.

Descobreixo a més que hi ha altres quaderns anteriors publicats, amb títols que em criden l'atenció: El sindicalismo en la década de los ochenta, Teologia de l'Alliberament, Grans injustícies d'avui, Contribució al debat de l'Otan, Ètica de l'entrada a la CEE, Capellans obrers, Deute del Tercer Món, Pobresa i exclusió social, La gran contradicció del liberalisme modern, Nens del carrer, La revolució de l'Est. Anàlisi d'un fracàs, etc. (també en figuraven alguns dedicats a un tal Ratzinger, en aquell moment un perfecte desconegut per a mi). Francament estava atònit perquè ignorava com aquell quadern em va poder fer cap a les meves mans, i a hores d'ara encara no ho sé. Però sorprenentment van seguir arribant-ne més, amb una freqüència d'uns dos o tres per any. I la veritat, vaig aficionar-me a la seua lectura per l'interès dels temes tractats i l'enfocament crític que en fan ús en tots ells, de tal manera que encara els segueixo rebent. (Val a dir que un bon dia vaig rebre una carta de l'associació on se'm proposava si volia col·laborar econòmicament, i fins i tot que si no volia fer aportació, però desitjava seguir rebent els quaderns, que continuarien fent-ho; vaig ser generós i ho continuo essent).

La temàtica dels quaderns que he pogut aplegar durant aquests anys (els conservo tots) és molt variada, tant pel que fa al seu contingut com a l'àmbit territorial que comprenen, o les dos coses alhora, i tots ells de rigorosa actualitat: El debat de l'Estat del Benestar, L'abisme de la desigualtat, Pensem sobre Maastricht, Colòmbia, una democràcia genocida, L'Àfrica Negra, el futur d'una humanitat destrossada, Les fal·làcies religioses del mercat, Els cecs i l'elefant, el diàleg intereligiós, Capitalisme i democràcia en el segle XXI, La Globalització, Islam i Occident, Iraq, La pobresa als Estats Units, Les tenebres de la guerra, Algèria i Kosovo, El Déu de Bush, Horitzó Kyoto, Els crims de les grans companyies farmacèutiques, Estats terrocràtics, etc. N'hi ha que estan dedicats a temes i problemàtiques exclusius de l'Estat espanyol: La cultura de la solidaritat internacional a Espanya, La trama oculta de la gran premsa espanyola, entres altres, i darrerament, l'últim quadern dedicat a una qüestió de candent actualitat, Educació per a la ciutadania, matèria la docència de la qual als centres d'ensenyament es mostren totalment favorables, des d'una posició totalment dialogant i a les antípodes de la visió estreta de mires de determinats jeracarques de la Conferència Episcopal Espanyola. Alternen aquests temes d'actualitat amb altres de reflexió teològica, però també enfocades al món present: Textos oblidats de la doctrina social de l'Església, L'Església, per a què?, Símbols de fraternitat. Sagramentologia per a començar, A la recerca del regne, moral per al nou mil·lenni, I si Déu no és perfecte? Cap a una espiritualitat simpàtica, Jesús, Judes, Da Vinci...
Un altre fet a destacar és que no tots els autors dels quarderns són membres de la Companyia de Jesús, ni d'altres congregacions i estructures eclesiàstiques, sinó que hi trobem nombrosos laics, alguns dels quals gens sospitosos de mantindre cap vincle amb l'Església. Entre aquests hi trobem Carlos Taibo, professor de Ciència Política a la Universitat de Madrid i un especialista, al seu moment sobre l'URSS i els estats comunistes en general (Vint preguntes sobre els Conflictes Iugoslaus, entre altres títols en què ha participat en aquests escrits).

També amb els quaderns molts cops Cristianisme i Justícia fa tramesa d'uns díptics que també conformen una col·lecció, sota el títol "Papers", també sobre temes d'actualitat: "Pla Hidrològic Nacional" (òbviament, contraris), "La RD del Congo", "Banca ètica i responsabilitat ciutadana", "Algunes reflexions sobre la immigració estrangera a Espanya", "Mòbil nou i gratis? No, gràcies!"...

En conjunt, com es pot comprovar, Cristianisme i Justícia revela un posicionament crític envers el món actual i la voluntat de donar a conèixer totes les desigualtats i injustícies que existeixen, i des d'una òptica que els aparta de la línia ideològica (si ho podem dir així) de les altres jerarquies de l'Església. Tampoc no és que estigui d'acord amb algunes de les seues reflexions, pèrò amb tot i des del meu punt de vista crec que aquesta institució aborda els temes que hauria de tractar amb més profunditat i més activament l'Església en sí.

Com deia més amunt, segueixo immers en la ignorància respecte a qui em va fer arribar els quaderns. A qui hagi estat, moltes gràcies!

dimarts, 25 de setembre del 2007

RECORDANT ELS GERMANS JOSEP I SANTI MULET

Hi ha moments que no voldries que arribessin mai, i sobretot aquells que suposen la desaparició d'algú a qui aprecies. És colpidor quan es tracta d'un ésser proper a tu: un familiar, un amic molt proper... Però també ho és quan són persones amb les qui, malgrat no tenir una relació estreta, sigui perquè en un determinat moment hi has tingut una vinculació especial, sigui per la circumstància com s'ha produït la seua desaparició, la notícia de la seua mort et causa una sensació d'abatiment i tristor. Aquest sentiment és el que vaig experimentar el passat mes de febrer quan vaig assabentar-me del decés dels dos germans Mulet, Josep i Santi, de forma tan sobtada i seguida.

Tots dos germans van tindre molt punts en comú durant la seua trajectòria vital. Un i altre des de molt aviat van estar vinculats al món musical de Flix. Josep ja fou integrant de formacions musicals abans de la guerra civil, i també en continuar formant part després del conflicte. Al 1949, formaren part ambdós de l'efímera Agrupación Coral de Educación y Descanso. Santi fou membre de grups musicals juvenils que es constituïren durant aquells mateixos anys. I el 1952, trobem novament als dos germans formant part del grup de joves flixencs que constituí l'Orfeó de Flix, entitat en la qual assolirien, tan un com l'altre, tasques de direcció coral i també la presidència de la junta directiva de l'entitat. Josep i Santi foren membres a més de la banda La Unió Musical.

Josep Mulet també exercí la tasca docent dins la música. Fou professor a la primera escola de música que es creà a Flix als anys seixanta, i més tard, quan l'any 1981 es creà l'actual escola, també hi impartí classes durant els primers anys de la seua existència. Santi també projectà les seues inquietuds musicals més enllà de les entitats del poble. Se'l va poder veure més d'una vegada dirigint els cants de la missa major com molts recordaran, i també el petit grup de cantors que participen en la processó de Les Creus. Però la fita més important on va particpar fou en la construcció de l'orgue de l'església de Flix, juntament amb els altres nou flixencs que, un cop assolida la prejubilació, van voler dedicar part del seu temps lliure recent adquirit a la consecució d'aquesta meritòria obra (el Grup de l'Orgue, com ells mateixos es van batejar). Santi, a més, va deixar escrit un Diari de l'orgue, on deixà constància de diversos detalls de com es va realitzar la construcció d'aquest instrument inaugurat l'any 2000.

De caràcter discret, no obstant això ja hem vist que van tindre un paper molt actiu en el món musical de Flix. Però també van participar en altres entitats i institucions del poble. Josep Mulet fou regidor del consistori flixenc entre els anys 1949 i 1955 i durant molt de temps exercí el càrrec de dipositari de l'Ajuntament. Per la seua part, Santi fou membre de l'Associació de Pares de Família, i, de profundes creences religioses (igual que Josep), també formà part del Consell Pastoral de la Parròquia de Flix. Si ja fèiem més amunt referència a la seua participació en la processó de Les Creus, dins d'aquesta manifestació religiosa Santi també s'encarregà durant molts anys d'escollir les persones que havien de llegir les estacions del Via Crucis (i dirigia a més els cants que s'hi intercalaven entre estació i estació).

Quan vaig començar a l'Orfeó de Flix l'any 1983, amb qui vaig mantindre més contacte inicialment fou amb Santi Mulet, per la raó que vaig entrar a formar part de la mateixa corda on cantava ell (barítons i baixos). Josep, per la seua banda, cantava amb els tenors. Llavors Santi era sots-director de l'Orfeó, però al marge actuava com un autèntic cap de corda respecte als barítons i els baixos. De fet, els assajos parcials d'aquests els dirigia ell, de la mateixa manera que en els assajos generals corregia o ajudava als qui no anàvem bé. Es pot dir que si barítons i baixos no creàvem, musicalment parlant, massa problemes era en gran part gràcies a l'esforç i al suport de Santi. Les pauses durant els assajos així com altres ocasions en què vaig poder conversar amb Santi Mulet, em van permetre conèixer una persona culta i dotada al mateix temps també d'un sentit de l'humor irònic.

Amb Josep Mulet m'hi vaig relacionar d'una forma més fluïda més tard. No fou per circumstàncies lligades a la música en aquest cas, sinó a causa d'una particularitat lligada al seu caràcter meticulós i ordenat: comptava amb un dels arxius personals més importants de Flix, amb gran quantitat i diversitat de documents, tots ells classificats i organitzats. Més d'una vegada vaig haver de sol·licitar-li que em deixés consultar alguns dels documents que tan curosament guardava, i dels quals ell no va posar cap obstacle en cedir-me'ls. Al marge, per vincles entre famílies, també més d'un cop vam coincidir en la mateixa taula en el dinar de Dilluns de Pasqua.

Per qüestions diferents, tan Josep com Santi van haver d'abandonar la seua vida activa i intensa en relació amb l'Orfeó. L'avançada edat de Josep i el fet d'haver-se quedat vidu, comportaren que finalment anés a viure amb la seua filla, Montse, a Tarragona. Santi, per la seua banda, contragué una malaltia que paulatinament l'obligà a allunyar-se de l'activitat de l'Orfeó.

Un dia, al treball, Dolors Corbella em comunicava que Josep Mulet havia de ser operat i que no es donava massa esperances perquè ho superés, donada la seua avançada edat. Malauradament, així va ser. Un dia o dos després d'assabentar-m'ho, la mateixa Dolors em comunicava el decés de Josep. Com es recordarà, morí a la matinada del passat 20 de febrer. A pesar de ser un fet que es veia a venir, la notícia em commocionà profundament. Al dia següent, juntament amb els altres companys de l'Orfeó de Flix, participàvem en la missa funeral celebrada al migdia. Al cap de dol hi figuraven tots els familiars més directes, excepte Santi, a qui, com ens vam assabentar, justament aquell mateix dia se li havia de practicar una operació. A mitja tarda d'aquella trista jornada, un cop vaig acabar de treballar, me'n vaig anar a l'escola de música a fer pràctiques de piano. En arribar, els comentaris amb els professors i altres persones que vaig trobar-me, indubtablement van girar a l'entorn de la desaparció de Josep, la seua persona i la llàstima que ens havia produït el seu decés. Després, ja un cop davant del piano, al cap d'una estona de pràctica sonà el mòbil. Em trucava Ramon Sabaté, president de l'Orfeó de Flix, comunicant-me la mort de Santi Mulet. Al començament, confós, pensava que m'estava parlant de Josep i em preguntava al mateix temps "i què em ve a dir aquest ara si ja ho sé prou?". Però Ramon -que suposo que va captar el meu estat- ho reiterà: "No ho has entès bé: s'ha mort Santi Mulet!". No vaig poder continuar amb les pràctiques.