dijous, 23 d’agost del 2007

NAVEGAR PEL RIU

M'agrada anar amb vaixell i sempre que he pogut, no he deixat perdre l'ocasió. Per mar ho fet en diverses vegades i circumstàncies i amb molts tipus de vaixells i enginys: des del simplot patinet de platja (ja en fa d'anys d'això!), fins a una embarcació de pescadors, una barca esportiva a vela, amb lanxes, amb catamarans, golondrines i ferries, i creuers (en un d'aquests, al llarg d'una setmana sencera). Impressiona la immensitat del mar. Impressiona veure's voltat tot d'aigua sense veure-hi cap límit. Impressiona veure com t'apropes al destí. Impressionen els paisatges de la costa vistos des de dins del mar. Asseguro que en gaudeixo plenament d'aquestes ocasionals sortides que m'han dut per la Mediterrània bàsicament, però també per l'Adriàtic, l'Egeu i l'Atlàntic i de les quals en guardo un bon i agradable record.
He parlat de recorreguts marítims, és a dir, una cosa que tot i el gaudiment, respon a quelcom llunyà, que poc té a veure amb el meu dia a dia, amb allò que estic acostumat a conviure. Però també he navegat pel riu, i per l'Ebre exclusivament. Vaig començar a fer-ho tard, ho de reconèixer, però des de llavors han anat sovintejant les oportunitats, siguin moments puntuals, siguin viatges de més llarga durada. També en totes les ocasions, ho he fet amb embarcacions diferents, i, així mateix, en diferents trams del riu en cada ocasió: amb sengles embarcacions turístiques pel pantà de Riba-roja i el tram Amposta-Delta; amb una muleta (moguda amb motor) de Miravet a Xerta; amb canoa des de Riba-roja fins a Flix (gairebé a tocar la presa); i fins fa poc, encara que fou un assumpte molt puntual, amb lanxa pel Riu de Baix. Certament és poquíssim el que fet fins ara, i no té perdó que entre els trams recorreguts me'n falti un de tan emblemàtic com el nostre meandre.

Malgrat tot, puc assegurar una cosa: si bé en general els recorreguts realitzats han estat fets per indrets coneguts, ni molt menys és el mateix contemplar les mateixes vistes i paisatges des d'algunes de les vores que des del mig del riu. Cada cop que ho he fet, m'ha impactat veure indrets i construccions que m'eren familiars, però se'm van aparèixer d'una altra manera en divisar-los des del riu, descobrint aspectes que difícilment es poden apreciar des d'una altra perspectiva. Especialment recordo la impressió que em van causar els castells de Miravet i de Flix: imponents a dalt del cim on estan ubicats, un entèn encara més el domini visual que disposaven els seus antics moradors, el control i la vigilància que exercien en el recorregut de l'Ebre que dominaven. També impacta navegar i trobar-se envoltat per les vores plenes de vegetació en punts on no hi ha cap vestigi de presència humana. I com no, un altre dels atractius és poder veure la fauna del nostre riu, aus sobretot. En aquest cas, el fet més anecdòtic que vaig poder contemplar va ser un grup de voltors sobrevolant el pantà de Riba-roja. I tantes i tantes coses que en tots aquests recorreguts realitzats que he vist i que m'han sorprès i que no pararia de descriure.

Qui ho hagi fet alguna vegada o més, sap molt bé del que estic parlant. I qui no hagi encara navegat pel riu, pel nostre Ebre, li recomano que ho faci. Gaudirà d'una experiència que de ben segur no se'n penedirà d'haver-la viscut.

dimecres, 22 d’agost del 2007

VIOLÈNCIA DEL NO-RES

Un dels temes que més m'interessa dins de la Història és el del nazisme. Que un règim polític arribés als nivells de brutalitat que s'assolí amb l'Alemanya nazi sempre ha estat una qüestió que m'ha impactat i ha despertat el meu interès. Quan puc, procuro anar llegint els treballs de recerca que van sorgint al voltant del seu estudi, i poques o moltes, sempre van sortint a la llum novetats que en la majoria dels casos aprofundeixen encara més en els aspectes més sinistres d'aquesta monstruositat històrica. Amb motiu de l'últim canvi de segle, al suplement dominical de La Vanguardia (el Magazine) s'obriren un seguit d'enquestes entre els seus lectors per escollir aquells fets puntuals i personatges més destacats del segle XX. Sols es va fer una excepció i no es va deixar que ningú escollís quin havia estat l'esdeveniment polític més important, perquè sobradament hi hagués hagut unanimitat: la derrota del nazisme (i el salvament d'Alemanyai del món, com molt encertadament van afegir els redactors). A saber que hagués passat d'haver aconseguit la victòria a la guerra el règim nazi. Em penso que totes les ficcions literàries que s'han escrit arran aquesta qüestió s'han quedat curtes. No cal insistir en els mètodes assassins de què s'haguessin dotat per al govern, sinó també cal fer esment a altres assumptes que es van desenvolupar enmig de la bogeria nazi que augmente encara més la seua fesomia més tètrica, com són la creació d'una ciència, d'una història i unes creences adaptades a la nova i destructiva ideologia, que res tenien a veure amb allò fins llavors existent i conegut, tot al voltant del sorgiment i desenvolupament de la raça ària i la seua superioritat envers la resta de la Humanitat. Al marge de tota la barbàrie humanitària que van provocar, una de les coses que més m'han sorprès i impactat últimament, és el pes de determinades creences esotèriques que professaven gran part dels jerarques nazis (Hitler inclòs), que les tenien per veritats irrefutables i que al mateix temps eren punt de partida, entre altres accions, d'expedicions de recerca endegades des de les més altes instàncies del règim.

No és, però, a aquesta qüestió de les creences on vull anar a parar, sinó a altra si es vol més coneguda, com és el de la violència. I ja no la que es generà als camps de concentració de d'extermini, sinó de la que es van valdre des d'un primer moment els nazis primer per accedir al poder i, tot seguit, per a exercir-lo. Mètodes violents amb l'objectiu d'intimidar i atemorir els adversaris polítics, però també per demostrar tothom qui manava i qui tenia el poder. Mètodes violents que s'exercien gairebé sempre sense que hi hagués cap motiu, pel mer fet de tal persona o tal col·lectiu era considerat desafecte o nociu per al règim, diferent en definitiva. Els apallissaments, l'assalt, la destrucció i el robatori de llars, eren pràctiques habituals, fins arribar a la detenció i l'assassinat. No hi havia cap mena de garantia per tota aquella persona que no fos del grat dels nazis. L'historiador Michael Burleigh (El Tercer Reich, 2002), explica com en moltes ocasions els detinguts, després de les consabudes pallisses, eren portats davant dels tribunals. Amb tot, els magistrats en alguna ocasió dictaminaven que la persona jutjada era innocent i es decretava la seua llibertat. Però poc li durava l'alegria de la llibertat recuperada, ja que a la sortida de les instàncies judicials l'esperava l'escamot de SA per propinar-li novament una pallissa i recordar-li qui manava. Resumint, una situació d'indefensió absoluta i de terror fou a la que es van veure abocats tots els opositors i els considerats infrahumans pel règim nazi. Aquesta degradació i manca de drets de la persona assoliria el seu més terrible súmmum als camps d'extermini.

Qualsevol pot arribar a pensar que un règim tan repressiu disposà d'un aparell burocràtic impecable en organització i sobretot en relació al control de les persones. Pel que es veu, res més lluny de la veritat. Segons els estudis d'Ian Kershaw (tan en la seua magnífica biografia sobre Hitler, 1999-2000, com en el reportatge dirigit per ell, Nazis. Un avís de la Història, 1997), la burocràcia de la dictadura nazi era bastant caòtica, desorganitzada. Un dels trets d'aquest caos era l'encreuament de competències entre els organismes de govern, de tal manera que van sovintejar els enfrontaments entre els jerarques. De fet, les diferències entre personalitats i institucions de l'Alemanya nazi són prou conegudes: entre l'exèrcit i el partit nazi (NSDAP), entre les milícies de les SA i les SS i els seus respectius caps (Ernst Röhm i Heinrich Himmler), diferències entre ministeris, disensions entre jerarques nazis (els dos esmentats, més Hermann Göring, Rudolf Hess, Joseph Goebbels, Martin Bormann, etc.). Diferències per damunt de les quals hi havia l'autoritat indiscutible d'Adolf Hitler. En altres paraules, per damunt del caos organitzatiu hi havia la figura del führer qui posava tot plegat en el seu lloc, apareixent com el garant de l'ordre. Llavors, com es podia dur a terme l'acció d'un sistema tan repressiu enmig de tant desgavell? Cal pensar que la impopular i temible Gestapo no va arribar a tindre uns mitjans suficients, ni materials ni humans, per poder dur a terme un control total i absolut de la població. Sí en canvi, tingueren un paper important les delacions de la població alemanya afecta al règim, que no era poca...
Repressió i violència en defensa de què? Si veiem que buscaven en el fons els nazis, no era solament l'enfortiment i el progrés d'Alemanya, sinó per damunt de tot aconseguir la supremacia i el domini de la raça ària sobre la resta dels éssers humans i el món sencer. Si ho analitzem fredament, buscaven assolir un no-res. Violència del no-res, en definitiva. Quina barreja més absurda i temible alhora! Quina esgarrifança pensar que quelcom com això hagués pogut aconseguir el domini mundial! Perquè els hi va anar de ben poc...

dilluns, 20 d’agost del 2007

QUÈ N'HEM TRET FINS ARA?

Fa dos setmanes entrava en servei el nou viaducte de la carretera N-420 sobre el riu Asmà, al terme de Garcia, posant fi a un dels colls d'ampolla d'aquest vial. Personalment ha estat una bona notícia com a usuari freqüent d'aquesta carretera, doncs per a quants de nosaltres no ha estat una experiència angoixosa l'espera de poder travessar l'antic pont, espera que en dies de trànsit intens podia allargar-se ben bé més de cinc minuts. Vaig tindre la l'oportunitat de fer ús de la nova infrastructura la setmana passada i experimentar l'alleujament que representa poder estalviar-se finalment l'inoportuna pèrdua de temps que comportava haver de complir i respectar les preferències de pas. Les futures variants de Falset (amb un impressionant viaducte) i de Riudecols acabaran amb els dos colls de botella que resten pendents i que permetran que la comunicació per carretera entre el Baix Camp i la Ribera d'Ebre a través del Priorat, sigui molt més ràpida i accessible.
Des de fa uns vint anys, el millorament de les comunicacions per carretera ha estat una realitat, i Flix n'ha estat una de les poblacions més beneficiades. S'inicia tot plegat (dins el que avui és la C-12, l'Eix de l'Ebre) amb l'obertura del tram de carretera de Flix-Maials (1987) i el subsegüent arranjament del tram Maials-Lleida (1995) van reduir en distància i en temps el trajecte entre el nostre poble i la capital del Segrià (els famosos trenta minuts, que no són tals a velocitat normal). El 1988 una altra infraestructura vial molt propera, el tram Flix-Ascó, restava també arranjada, deixant en l'oblit aquell malson de corbes que caracteritzaven l'antiga carretera. Posteriorment, també es duria a terme el millorament de la comunicació entre Riba-roja i la nostra població, cosa que beneficiava encara més la comunicabilitat de Flix envers els pobles del seu entorn. Caldria afegir l'arranjament del tram Vinebre-Garcia (2005), els esmentats més amunt de la N-420 i altres més puntuals que s'han anat realitzant, per poder constatar el gran canvi experimentat en la comunicació per carretera, tant pel que fa a la nostra comarca i Flix en concret. Del suplici que representava fa uns anys agafar l'automòbil o un autocar per al transport per carretera, s'ha passat a una situació en què un no s'ho pensa dos vegades en fer ús d'aquestes infraestructures. Certament que tot és millorable, però per damunt de tot crec que n'hem sortit guanyant i molt pel que fa a comunicabilitat.
Fins ara he enfocat el tema gairebé des punt de vista de com ha canviat la situació per als usuaris de les comunicacions de carretera d'aquest territori. Però també caldria veure com ha estat l'impacte de l'arranjament de tots aquests vials com a incentiu. Potser és una qüestió que caldrà deixar que passi més temps per poder constatar si ha tingut un efecte real i important en el nostre territori, sobretot en sectors econòmics que tot just s'han començat a desenvolupar, sobretot els relacionatas amb el turisme. A Flix no ens falten recursos a oferir, alguns ja plenament consolidats (la Reserva Natural de Sebes), i altres potencialment molt interessants un cop s'hagi assolit el seu arranjament i poder-lo ofertar amb condicions per a la seua visita (el Castell Nou, els jaciments arqueològics), al marge d'altres indrets i paratges prou emblemàtics i bells del nostres poble, com el pas de barca, la zona dels xops, l'ermita del Remei i el seu entorn i el casc antic. Amb tot, se segueix punxant en l'oferta de restauració, un complement necessari per a l'activitat turística.
Un altre sector per al que la bona comunicabilitat hauria de ser un bon incentiu és el del comerç, el qual tampoc acaba d'enlairar-se com seria desitjable. Flix podria esdevenir un pol d'atracció comercial per a les poblacions del voltant si disposéssim d'un teixit adient i emprenedor. La sensació que en tinc és que, de moment, això no és tal, que els efectes del millorament de les comunicacions no han estat precisament del tot positius per al comerç local: més que convertir Flix en un nucli comercial d'àmbit comarcal rellevant, el que ha possibilitat és tindre més a l'abast altres nuclis més importants (Lleida, Reus, Tarragona) amb una oferta molt més variada. Conseqüentment, són (som!) molts els flixencs que en cas de necessitat agafem el cotxe i ens desplacem a alguns d'aquells centres per fer determinades compres. El bo del cas és que botiguers de casa nostra que clamen al cel per aquest fenòmen, resulta que són ells els primers en efectuar la compra d'alguns productes per al seu ús particular fora de Flix (bona forma de predicar amb l'exemple!). Amb tot, després d'un temps de sentir el contrari, últimament les notícies que ens arriben en referència a aquest sector al nostre poble, és el de l'obertura de nous locals comercials. És de desitjar que no sigui un fet conjuntural i que impliqui un canvi de tendència.
Més complicat és que aquesta disposició de millors comunicacions incentivi la instal·lació de noves activitats per part d'empreses forànies, tenint en compte que hi juguen altres factors. Recordo que no fa massa anys, en un full publicitari editat pel Polígon Industrial "La Devesa", s'incloïa com a un dels principals actius la comunicació terrestre, especificant a més la proximitat a l'accés a les autopistes (AP-7, AP-2) i a l'eroport de Reus (si s'hagués editat fa poc, segurament s'hi hagués afegit l'estació de l'AVE de Lleida). Potser no és tot el que es desitjaria, però sí hi hagut la implantació d'algunes activitats a Flix, la presència de les quals es pot deure, ni que sigui en una petita part, al gaudiment d'aquesta comunicabilitat: és clar en el cas de les dos cadenes comercials (Intermarche, Guissona), hi pot estar fortament vinculat a la fàbrica de Recuprot i el molí d'oli que hi ha al polígon de la Devesa, i també d'alguna manera la planta d'Inquide, a dins del polígon químic. Què hi podria haver més cosa és indubtable, però opino que és un aspecte en què, en agradi reconèixer-ho o no, estem en desavantatja respecte a altres indrets molt més atractius tant en comunicacions com en altres incentius. No obstant, no hi ha res tancat en aquest aspecte, i la comunicabilitat no és tan sols l'únic valor que condiciona la instal·lació de noves activitats, com bé ho demostra la construcció de la central fotovoltaica.
Finalment, voldria apuntar un altre fenòmen que vindria lligat a aquesta disposició de bona comunicació. D'un temps cap a aquí s'han estat duent a terme diverses obres d'importància al nostre terme amb una afluència de treballadors de fora del poble (contrucció del reg de les Garrigues-Sud, arranjaments de carreteres), a més dels cíclics treballs de recàrrega dels grups nuclears d'Ascó. Possiblement sigui una sensació meua, però si en altres anys aquests tipus d'activitats comportaven que el nostre poble comptés durant un temps amb un agument de la població flotant (sols calia passejar-se pel carrer al tardet per comprovar-ho), darrerament això no es nota, almenys amb la intensitat de llavors. On fa cap aquest personal mentre dura l'activitat en qüestió? Vull imaginar-me que molts s'allotgen en indrets de la costa o propers a aquesta, a no ser que siguin alguns procedents d'aquests llocs. Abans sí què era una experiència angoixosa haver-se de desplaçar per les antigues carreteres i el temps que s'havia d'invertir. Ara, de la costa cap a aquí, com a molt representa tres quarts/una hora de viatge (hi ha habitants de Barcelona que sense sortir del perímetre de la ciutat, inverteixen molt més temps per anar al seu lloc de treball). Amb tot, també he conegut el cas invers, és a dir, habitants de Flix que de forma habitual o temporal es desplacen cap a altres indrets, i van i tornen cada dia, circumstància facilitada tanmateix per la disposició d'uns vials terrestres millorats.
Naturalment que en tots els casos exposats, tant en sentit positiu com en negatiu, caldria afegir-hi molts altres factors que han influït o influeixen en què una determinada activitat pugui assolir èxit o no acabi de tirar endavant com caldria. Amb tot, el millorament de les comunicacions per carretera té un pes important i és un actiu a tindre en compte en qualsevol activitat que suposi un benefici i un avenç per a la nostra població.