dijous, 13 de desembre de 2007

"IUSTITIA MAGNANIMA EST" (?)

A principis de la dècada dels norantes, hom recordarà que entre la clase política italiana esclatà una gran crisi en descobrir-se una important xarxa de corrupció -Tangentopolis, com se l'anomenà-, que esquitxà i féu trontollar els grans partits i que suposà la caiguda d'algunes vaques sagrades, com Bettino Craxi (qui posteriorment moriria en el decurs del seu auto-exili) o Giulio Andreotti (qui malgrat els judicis a què ha estat sotmès, roman encara actiu com a senador vitalici). Quan aquesta qüestió estava candent, a Flix, organitzada per l'extint Fòrum Pere Coromines, hi hagué una conferència a càrrec d'un diputat italià, Nereo Garbin, pertanyent a la Lega Veneta Democratica. Entre altres qüestions al voltant del tema de la corrupció, una cosa destacà aquell polític venecià de la situació que estava vivint el seu país: enmig de la desfeta general, almenys una institució encara funcionava, la Justícia (la Magistratura com diuen els italians), de la qual el mateix conferenciant va arribar a afirmar que els ciutadans del seu país se'n podien sentir orgullosos. De fet, els tribunals italians actuaren amb contundència contra tots els involucrats en la xarxa de corrupció, sense distinció, fos quina fos la ideologia dels acusats, mostrant una total independència d'actuació respecte els altres dos poders (amb tot, Nereo Garbin es lamentava que hagués tardat tant en exercir la seua comesa, si es tenia en compte que la llei italiana sobre el finançament dels partits datava... de 1974!).

Casos de corrupció als partits polítics de l'àmbit de l'Estat espanyol també n'hi ha hagut com ben bé se sap, gairebé tots lligats a la qüestió del seu finançament irregular. Això sí, sense arribar als extrems de la política italiana amb assassinats i la Mafia (la genuïna) pel mig. Però, contràriament als italians, no podem sentir-nos orgullosos de la nostra administració de justícia. Deixant de banda els problemes de funcionament (lentitud, tràmits administratius excessius, obsolescència de molts procediments i de l'organització judicial...), la justícia espanyola i sobretot els representants de les seues més altes instàncies no han estat precisament exemplars. Que aquests organismes es vegin condicionats pel joc polític en la seua actuació i que fins i tot els seus membres no tinguin escrúpols en fer manifestes les seues opinions ens indiquen que alguna cosa no funciona bé. Unes instàncies que per la seua elevada responsabilitat haurien de destacar en discreció i equanimitat, reflecteixen tot el contrari. Els últims casos en són ben eloqüents d'aquesta situació. Per un costat, el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, Francisco José Hernando, que no dubta en manifestar públicament les seues opinions sobre determinats assumptes que s'estan tramitant en altres organismes (el Govern de l'Estat, les Corts, el Govern de la Generalitat, el Parlament de Catalunya), amb un clar objectiu d'influir-hi, i fins i tot incoar accions per torpedinar aquests afers (curiosament, en sintonia amb allò que defensa el PP). Per un altre costat, al otro lado de la barrera, la córrua de lamentables intervencions públiques del fiscal general de l'Estat, Cándido Conde Pumpido (nom de rítmica sincopada, per cert), molts cops responent a les crítiques peperes, però de forma totalment desafortunada. I per coronar-ho, el lamentable i vergonyós espectacle ofert pel Tribunal Constitucional, amb tota la cadena de recusacions i enfrontaments interns.

Si fa no fa, molts com jo tindran aquella imatge arquetípica dels italians que ens ha transmès el realisme italià: uns éssers de tarannà tragicòmic i ànàrquic, desordenats i cridaners. La mateixa sensació que es podia destilar si un anava seguint l'evolució de la política italiana durant els anys vuitanta i començaments dels noranta, amb governs inestables i convocatòries electorals freqüents. Però això sí, al país itàlic van poder vanagloriar-se de comptar amb una administració de justícia com cal quan aquesta actuà contra la corrupció generalitzada a la política, no essent qüestionada la seua acció per ningú, ans tot el contrari com ens indicà el diputat venecià al nostre poble. Podem dir el mateix de la nostra administració de justícia, almenys en la situació actual i pel que fa a les seues altes instàncies en relació a la seua discreció i equanimitat? Esperem que no en passi cap de grossa!