"YO ESTABA EN EL MEDIO..."

L'any 1983 hi hagué les segones eleccions municipals del període democràtic actual. Coincidint amb aquells comicis, es féu la primera convocatòria electoral als parlaments d'aquelles autonomies que s'havien creat tenint en compte l'article 143 de la Constitució, les no històriques. Aquest darrer apel·latiu era per diferenciar-les d'aquells territoris que havien gaudit ja d'un règim autonòmic, com fou el cas de Catalunya, Euskadi i Galícia (aquesta in extremis) durant la Segona República, i que per assolir-lo novament es basaren en l'article 151 del text constitucional de 1978 (també ho féu Andalusia, però). Personalment no m'agrada i em sembla poc afortunat aquests calificatius d'històriques i no històriques referits a les autonomies. Primer, perquè estem parlant d'uns períodes cronològicament molt recents des d'un punt de vista històric. I segon estableix una distinció que pot donar lloc a malentesos, si tenim en compte que entre les autonomies que seguiren la via de l'article 143 hi ha territoris que tenen al darrere una llarga història: Aragó, País Valencià, Illes Balears, les Castelles, Astúries, Extremadura i Múrcia.

El procés de configuració de les autonomies del 143 no estigué exempt d'episodis pintorescos i de finals traumàtics. Així, hi hagué l'intent de crear una autonomia que comprenia sols la província de Segòvia. També es veiren frustrats els intents de crear una comunitat que comprengués els antics territoris lleonesos. L'antiga regió de Múrcia va veure minvada la seua extensió territorial en amputar-se-li la província d'Albacete, que s'integrà a Castella-La Manxa. Una cosa semblant li ocorregué a la, en altres temps, Castilla la Vieja, que es va veure privada de les províncies de Santander i Logronyo, per constituir les comunitats de Cantàbria i la Rioja, respectivament, creant-se, per contra, l'autonomia de Castella i Lleó (encara recordo allò que estudiava a l'ensenyament primari: Castilla la Vieja, seis: Santander, Burgos, Logroño, Soria, Segovia y Avila). Al marge, hi hagué alguna proposta estrambòtica. Crec, però, que fou ja constituït el nou estat de l'autonomies que sorgí un projecte que intentà la creació d'una nova autonomia que comprengués les províncies d'Alacant, Múrcia i Almeria. Al darrera d'aquesta original proposta hi havia un grup format per polítics i responsables de sectors econòmics, vinculats a la dreta, entre ells un tal Eduardo Zaplana (el perillán Zaplana, segons el genial articulista Gregorio Morán).

Que ningú no cregui que me n'he oblidat. Falta la perla de tot el procés autonòmic: la Comunidad de Madrid. Ja, d'entrada, la seua creació suposà altrament el fraccionament d'una altre territori històric, Castilla la Nueva en aquest cas. Que es constituís una autonomia amb el nom de Madrid no comportà pocs comentaris per les connotacions que tal cosa suposava. I com a tal, també havia de comptar amb els seus símbols externs, no poc xocants. Primer, una bandera d'aspecte atlético-yankee. I després, un himne. Com si encara veigués la cara divertida que feia el periodista del Telediario de la tarda comunicant la notícia que s'havia escrit i composat un himne per a la recent creada Comunidad de Madrid, al mateix temps que es pogueren escoltar alguns dels seus compassos. Això devia ser cap allà l'any 1983. Qui havia de dir que la partitura d'aquella composició havia de caure en mans dels cantaires de l'Orfeó de Flix onze anys després.

El relat dels fets va anar de la següent manera. Donat que l'exdirector de l'Orfeó de Flix, Joan Baptista Sabaté (el nostre entranyable senyor Batiste), s'havia traslladat a viure a la capital de l'Estat amb la seua família, sorgí la iniciativa dins la junta de l'Orfeó d'anar a Madrid per fer-hi una actuació i al mateix temps retre un reconeixement (un de tants) al qui va ser el primer director del cor. Rememorant una altra estada que es féu l'any 1961, es pensà fer-ho al Cercle Català de Madrid. La idea es comentà a l'Ajuntament de Flix, perquè en fossin sabedors i per si volien col·laborar-hi. El consistori es prestà a donar suport a la iniciativa i es posà en contacte amb la delegació de la Generalitat a Madrid, llavors encapçlada per Josep Gomis, un bon coneixedor de Flix. Al poc temps, d'aquest organisme arribava una proposta totalment trencadora: donat que aquell any la Generalitat de Catalunya estava preparant l'organització a través de la seua delegació un acte amb motiu de Sant Jordi a la capital de l'Estat, on una de les parts havia de ser protagonitzada per un grup coral, es suggerí que fos l'Orfeó de Flix. Un acte, sigui de pas, que havia de ser encapçalat pel president Jordi Pujol i que comptaria amb la presència d'importants representants del govern de l'Estat, de la Generalitat i de la comunitat i la municipalitat de Madrid. La notícia fou ben rebuda a l'Orfeó, alhora que li representava un doble repte: pel nivell de l'acte en què havia de ser present, i pel temps que li restava per preparar-ho, un mes. Allò esdevingué un gir de gairebé 180º a la intenció inicial: el que havia de ser una sortida per fer un acte discret i d'homenatge, es convertí en l'actuació dins un acte institucional de certa ellevància.

Calia, doncs, posar mans a l'obra i ràpid, i en primer lloc escollir un repertori adient per a l'ocasió. Entre les peces seleccionades hi hagué en un començament l'himne nacional de Catalunya, Els segadors, lògic si es tractava d'un acte organitzat per la Generalitat i presidit pel seu màxim representant. Un cop feta la tria musical, es posà en consideració a la delegació del Govern a Madrid. Els responsables aprovaren les peces escollides, però consideraren, tenint en compte que entre el repertori hi figurava El segadors, que potser seria oportú i per deferència i protocol incloure-hi l'Himno de la Comunidad de Madrid. Malgrat que això representava carregar més de feina a les sessions intenses d'assajos de l'Orfeó, s'acceptà amb resignació i amb la lògica sorpresa per a més d'un de què l'autonomia madrilenya comptés amb un himne. Sols restava que es disposés de la partitura corresponent, i al respecte que poc ens esperàvem el que ens arribaria.

Un bon dia es trobava l'alcalde de Flix, Antoni Sabaté, en una reunió al Consell Comarcal. Una trobada aquella sembla ser que de cert abast ja que hi eren presents diputats del Parlament de Catalunya. Enmig de la jornada, s'avisa a Antoni Sabaté que té un trucada de la delegació del Govern Madrid, la qual era per avisar-lo que se li enviaria seguidament per fax la partitura de l'Himno de la Comunidad de Madrid. L'alcalde de Flix va quedar-se estupefacte en rebre els setze fulls i molt més quan va llegir-ne la lletra. Comentà la nova a la resta de participants a la reunió, dels quals un atònit Ernest Benach, present a aquella trobada, no es podia avindre que una coral catalana hagués de cantar allò. L'Antoni Sabaté no tardà gaire en trucà al director de l'Orfeó, Alfons Guiu, per comunicar-li per telèfon la nova i, enmig de les rialles de tots dos, llegir-li la lletra. Deprés tocaria l'instant en què l'Alfons Guiu en faria cinc cèntims als cantaires de l'Orfeó durant un assaig. Amb un posat seriós, ens comunicà que es tractava d'un himne impresentable, però que donades les circumstàncies s'havia de preparar i assajar. Quan començà a cantar-lo, la situació es va desmadrar, i la hil·laritat general anà en augment així com anava avançant la interpretació. Al marge, algú mostrà la seua incredulitat en veure que l'autor de la música era Pablo Sorozábal Serrano (que morí el setembre passat), fill del famós compositor de sarsueles. L'autor de la lletra era Agustín García Calvo, també un personatge de cert relleu dins la cultura espanyola (filòleg, lliurepensador, poeta i dramaturg).

Malgrat la presumible qualitat intel·lectual dels seus autors, aquest himne no es pot agafar per enlloc. Pel que fa a la música, és una mena de collage mal acabat, barreja d'himne militar i cant coral. I la lletra encara és més escandalosa: una estranya amalgama surrealista amb reminiscències falangistes, legionàries, àcrates i de l'Enciclopedia Álvarez. Més madrileny no ho podia ser: un veritable churro. A saber en què estaria pensant el seu autor quan va escriure aquells versos imfumables (tot i que en part es pot entendre si es coneix el seu pensament polític). La qüestió, és que l'Orfeó de Flix estàvem immersos en la tasca d'haver d'aprendre'l i així ho vam fer, i en un temps rècord (val a dir que amb l'ajut de cintes de casset enregistrades per a l'ocasió).

Uns dies previs a l'acte de Madrid (que havia de celebrar-se el 22 d'abril d'aquell 1994), es féu una reunió a la mateixa ciutat, i on hi assistiren l'alcalde de Flix, Antoni Sabaté, i el president i el director de l'Orfeó, Lluís Sabaté i Alfons Guiu. En el decurs d'aquella trobada, el director de l'Orfeó de Flix exposà el repertori programat. Quan es nombrà l'Himno de la Comunidad de Madrid, un sorprès José María Álvarez del Manzano, l'alcalde madrileny de llavors, comentà:

"¿Y vais a cantar eso? ¡Si no lo conoce nadie!"

Aquella frase d'Álvarez del Manzano sonà com una mena de revelació alliberadora per als representants flixencs presents a la reunió. Tant és així, que finalment es decidí suprimir tots dos himnes del repertori. Amb cert desgrat que, per qüestions protocolàries, no s'interpretés Els segadors, però era preferible això que no el mal tràngol d'haver d'interpretar en una actuació aquella peça aberrant. Ara, cal dir-ho, els cantaires de l'Orfeó, o alguns d'ells, sí hem cantat l'Himno de la Comunidad de Madrid en més d'una ocasió. Però no en concerts, sinó en finalitzar algun que altre àpat i els ànims van pujats de to.

És una llàstima que no pugui afegir la música, però aquí el teniu i així s'acabarà d'entendre en gran part del què he estat escrivint:

Yo estaba en el medio:
giraban las otras en corro,
y yo era el centro.
Ya el corro se rompe,
ya se hacen Estado los pueblos,
Y aquí de vacío girando
sola me quedo.
Cada cual quiere ser cada una:
no voy a ser menos:
¡Madrid, uno, libre, redondo,
autónomo, entero!
Mire el sujeto
las vueltas que da el mundo
para estarse quieto.
Yo tengo mi cuerpo:
un triángulo roto en el mapa
por ley o decreto
entre Ávila y Guadalajara,
Segovia y Toledo:
provincia de toda provincia,
flor del desierto.
Somosierra me guarda del Norte y
Guadarrama con Gredos;
Jarama y Henares al Tajo
se llevan el resto.
Y a costa de esto,
yo soy el Ente Autónomo último,
el puro y sincero.
¡Viva mi dueño,
que, sólo por ser algo,
soy madrileño!
Y en medio del medio,
Capital de la esencia y potencia,
garajes, museos,
estadios, semáforos, bancos,
y vivan los muertos:
¡Madrid, Metrópoli, ideal
del Dios del Progreso!
Lo que pasa por ahí, todo pasa
en mí, y por eso
funcionarios en mí y proletarios
y números, almas y masas
caen por su peso;
y yo soy todos y nadie,
político ensueño.
Y ése es mi anhelo,
que por algo se dice:
«De Madrid, al cielo».