Cap a a finals d'estiu es va comentar que la premsa francesa volia declarar el dia sense Sarkozy. Des que el nou mandatari gal va assolir la presidència, la seua presència diària als mitjans de comunicació arribà a ser tan aclaparadora, que donada aquesta asfixiant situació, alguns periodistes francesos van fer la proposta de què almenys durant un dia no se'n parlés. Sens dubte que es tracta d'un comentari de caire humorístic, però reflecteix una realitat com és la proliferació de notícies protagonitzades pel nou cap d'Estat francès, Nicolas Sarkozy. L'hem vist exercint el càrrec, representant el seu estat en els organismes internacionals, conformant el nou govern, presidint la desfilada del 14 de juliol, entrevistant-se amb altres caps de govern i d'estat, etc. Fins i tot n'hem sabut de la seua vida privada i familiar: les seues luxoses vacances a Malta, la seua separació matrimonials les correries d'un dels seus fills... Això ho hem conegut aquí, nosaltres, els del país del costat. Imagineu com deuen anar els mitjans de comuncació francesos. De fet, hi ha que critica Sarkozy de què li agrada ser notícia i, en conseqüència, li va el fer gestos i accions que reflecteixin i denotin el seu dinamisme i l'eficiència en l'exercici del seu càrrec. L'últim episodi d'aquesta actitud, el que ha tingut més ressò mediàtic, el seu viatge llampec a la capital del Txad, per recollir tres periodistes francesos i quatre hostesses de vol espanyoles, que havien estat retinguts tots plegats a causa desgraciat incident protagonitzat per l'oenagé Arca de Zoè.Reconec que inicialment, com la majoria, em vaig quedar bocabadat per la iniciativa del flamant president francès, per la seua actitud decidida d'anar en persona a buscar els periodistes i les hostesses. Una actitud que, aparentment, deixava fora de lloc la diplomàcia i el govern espanyols, amb tot el rebombori de crítiques que s'armà posteriorment, previsible en aquests mesos d'agobiant precampanya in crescendo al nostre estat. Sarkozy havia aparegut novament com un líder competent i dinàmic, que es preocupava de tot allò que pogués afectar els interessos del seu país fins a extrems mínims. Però, la veritat, després d'aquella sensació inicial, si un ho analitza fredament, no n'hi ha per a tant. Fins i tot goso dir que al marge d'una nova operació de màrketing personal, el president francès va resoldre ben poca cosa. Anem a parts.
Primer de tot, l'incident, com es coneix, va ser originat per una acció fraudulenta i il·legal d'una organitzac
ió francesa. Al marge dels 103 infants txadians, els afectats han estat les famílies franceses que dipositaren la confiança en l'oenagé, els periodistes d'aquella mateixa nacionalitat, i la tripulació -pilots i hostesses- de la companyia de transport aeri espanyola. Cert personatge utilitzà el terme humiliació per referir-se a la posició en què restaren el govern i la diplomàcia espanyola davant l'enèrgica reacció del president francès. Deixant de banda el debat sobre el paper i les condicions de cadascú en la seua negociació amb les atoritats del Txad, per a mi els autèntics humiliats són les autoritats i els ciutadans francesos, doncs han estat compatriotes seus els que han delinquit i han causat tot aquest trist afer. En conseqüència, davant aquesta acció ignominiosa comesa per ciutadans de França, era el govern de l'estat veí a qui li corresponia en gran part la responsabilitat d'intervenir en aquest afer i facilitar al mateix temps l'acció de les autoritats espanyoles en aquell estat africà. Havien de portar la veu cantant, però sense arribar a l'extrem del viatge llampec presidencial.
Realment, el vol de Sarkozy cap al Txad sobrava. Sobrava des del moment que en aquell instant ja s'havia demostrat la innocència dels periodistes i les hostesses a qui el president francès s'havia proposat anar a buscar i emportar-se. N'hi havia prou en proporcionar un avió i que recollís a tots plegats per transportar-los als seus respectius països. Doncs no n' hi havia prou. En la seua croada de narcisisme polític i mediàtic, havia de ser ell, Nicolas Sarkozy, qui en persona havia d'encapçalar aquella acció alliberadora. Que, com s'ha dit, d'alliberadora res de res, des del moment que de facto periodistes i hostesses estaven ja fora de tota sospita.
Però la cosa no ha acabat aquí. Ara Sarkozy amenaça de tornar a volar cap al Txad perquè els membres de l'organització detinguts i autors del delicte siguin portats i jutjats a França, amb un total menyspreu cap les autoritats i la justícia del país africà. Per un costat, veiem que comença a aguaitar aquell Sarkozy xenòfob i intolerant contra qui més d'una personalitat i un mitjà ens advertia durant la campanya de les eleccions presidencials franceses
(entre ells, el jugador del Barça Thouram). Per un altra, el president francès està donant una dimensió al cas que senta un precedent que pot enterbolir les relacions internacionals. D'acord que ens trobem davant d'un fet del tot rebutjable i greu com és traficar amb 103 nens africans, aduint suposats motius humanitaris, i d'ampla repercusió pel nombre de persones que n'han resultat afectades. I també és cert que la justícia i les presons en països del tercer món deixen molt a desitjar en molts aspectes. Però estem parlant d'un delicte comès en un país sobirà, que afecta ciutadans seus i que ha aplicat la seua norma judicial sobre els malfactors. Com tampoc és la primera vegada que ciutadans de la Unió Europea han estat enxampats cometent delictes en països tercermundistes i han acabat engarjolats en presons de condicions infrahumanes, o fins i tot se'ls ha condemnat a la pena capital. En alguns d'aquests casos hi ha hagut accions encarades a garantir la integritat d'aquests europeus en el seu captiveri i campanyes destinades a impedir la seua execució sobre aquells que va recaure la pena de mort. Però que jo sàpiga, ningú, cap govern europeu no ha qüestionat en cap cas l'acció de la justícia dels estats on la seua legalitat ha estat violada per ciutadans de la Unió.
Contrasta com s'ha du
t a terme el cas dels tripulants espanyols. Imputats inicialment com a possibles còmplices i coneixedors del delicte comès per l'oenagé, finalment han estat declarats innocents i alliberats. Al marge, hi ha hagut l'acció de la diplomàcia espanyola, no tan espectacular ni tan sorollosa, que, amb totes les dificultats que hi ha hagut, ha dut a terme amb discreció les negociacions pertinents i ha respectat l'acció de la justícia txadiana, amb el resultat feliç que coneixem pel que fa als pilots.
Resumint, l'enèrgica acció de Sarkozy ha estat una més de les seues contínues
representacions amb objectius mediàtics des que assolí la presidència. Més en uns moments en què comencen a sorgir-li els problemes interns i les crítiques, com la recent vaga dels transports, amb la qual cosa li feia falta alguna acció per poder revitalitzar la seua imatge. I preparem-nos, perquè veient l'estil d'actuaó aquest personatge, tenim sarkozynades d'aquest calibre per a estona mentre ocupi les dependències del Palau de l'Elisi. És de desitjar que la cosa no passi d'aquí, de meres operacions d'imatge, perquè si ja comença qüestionant la legalitat d'un país sobirà i tenint en compte la seua primigènia fixació amb l'Iran, a saber on és capaç d'arribar aquest prepotent megalòman de la política.
Primer de tot, l'incident, com es coneix, va ser originat per una acció fraudulenta i il·legal d'una organitzac
ió francesa. Al marge dels 103 infants txadians, els afectats han estat les famílies franceses que dipositaren la confiança en l'oenagé, els periodistes d'aquella mateixa nacionalitat, i la tripulació -pilots i hostesses- de la companyia de transport aeri espanyola. Cert personatge utilitzà el terme humiliació per referir-se a la posició en què restaren el govern i la diplomàcia espanyola davant l'enèrgica reacció del president francès. Deixant de banda el debat sobre el paper i les condicions de cadascú en la seua negociació amb les atoritats del Txad, per a mi els autèntics humiliats són les autoritats i els ciutadans francesos, doncs han estat compatriotes seus els que han delinquit i han causat tot aquest trist afer. En conseqüència, davant aquesta acció ignominiosa comesa per ciutadans de França, era el govern de l'estat veí a qui li corresponia en gran part la responsabilitat d'intervenir en aquest afer i facilitar al mateix temps l'acció de les autoritats espanyoles en aquell estat africà. Havien de portar la veu cantant, però sense arribar a l'extrem del viatge llampec presidencial.Realment, el vol de Sarkozy cap al Txad sobrava. Sobrava des del moment que en aquell instant ja s'havia demostrat la innocència dels periodistes i les hostesses a qui el president francès s'havia proposat anar a buscar i emportar-se. N'hi havia prou en proporcionar un avió i que recollís a tots plegats per transportar-los als seus respectius països. Doncs no n' hi havia prou. En la seua croada de narcisisme polític i mediàtic, havia de ser ell, Nicolas Sarkozy, qui en persona havia d'encapçalar aquella acció alliberadora. Que, com s'ha dit, d'alliberadora res de res, des del moment que de facto periodistes i hostesses estaven ja fora de tota sospita.
Però la cosa no ha acabat aquí. Ara Sarkozy amenaça de tornar a volar cap al Txad perquè els membres de l'organització detinguts i autors del delicte siguin portats i jutjats a França, amb un total menyspreu cap les autoritats i la justícia del país africà. Per un costat, veiem que comença a aguaitar aquell Sarkozy xenòfob i intolerant contra qui més d'una personalitat i un mitjà ens advertia durant la campanya de les eleccions presidencials franceses
(entre ells, el jugador del Barça Thouram). Per un altra, el president francès està donant una dimensió al cas que senta un precedent que pot enterbolir les relacions internacionals. D'acord que ens trobem davant d'un fet del tot rebutjable i greu com és traficar amb 103 nens africans, aduint suposats motius humanitaris, i d'ampla repercusió pel nombre de persones que n'han resultat afectades. I també és cert que la justícia i les presons en països del tercer món deixen molt a desitjar en molts aspectes. Però estem parlant d'un delicte comès en un país sobirà, que afecta ciutadans seus i que ha aplicat la seua norma judicial sobre els malfactors. Com tampoc és la primera vegada que ciutadans de la Unió Europea han estat enxampats cometent delictes en països tercermundistes i han acabat engarjolats en presons de condicions infrahumanes, o fins i tot se'ls ha condemnat a la pena capital. En alguns d'aquests casos hi ha hagut accions encarades a garantir la integritat d'aquests europeus en el seu captiveri i campanyes destinades a impedir la seua execució sobre aquells que va recaure la pena de mort. Però que jo sàpiga, ningú, cap govern europeu no ha qüestionat en cap cas l'acció de la justícia dels estats on la seua legalitat ha estat violada per ciutadans de la Unió.Contrasta com s'ha du
t a terme el cas dels tripulants espanyols. Imputats inicialment com a possibles còmplices i coneixedors del delicte comès per l'oenagé, finalment han estat declarats innocents i alliberats. Al marge, hi ha hagut l'acció de la diplomàcia espanyola, no tan espectacular ni tan sorollosa, que, amb totes les dificultats que hi ha hagut, ha dut a terme amb discreció les negociacions pertinents i ha respectat l'acció de la justícia txadiana, amb el resultat feliç que coneixem pel que fa als pilots.Resumint, l'enèrgica acció de Sarkozy ha estat una més de les seues contínues
representacions amb objectius mediàtics des que assolí la presidència. Més en uns moments en què comencen a sorgir-li els problemes interns i les crítiques, com la recent vaga dels transports, amb la qual cosa li feia falta alguna acció per poder revitalitzar la seua imatge. I preparem-nos, perquè veient l'estil d'actuaó aquest personatge, tenim sarkozynades d'aquest calibre per a estona mentre ocupi les dependències del Palau de l'Elisi. És de desitjar que la cosa no passi d'aquí, de meres operacions d'imatge, perquè si ja comença qüestionant la legalitat d'un país sobirà i tenint en compte la seua primigènia fixació amb l'Iran, a saber on és capaç d'arribar aquest prepotent megalòman de la política.-----------------------------------
(L'edició d'avui de La Vanguardia, a les pàgines 8 i 9 publicava sengles articles sobre l'actuació fraudulenta d'algunes oenagés a la regió de Darfur, "Nos engañan, nos engañamos" i "El infierno bondadoso")
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada